Spanish Television - Censorship once again!

As anyone watching the Eurovision Song Contest the other night must have seen, the Spanish contestant's song was interrupted by the arrival and active participation of someone who was not in the script, someone wearing a Catalan beret (a "barretina") who calls himself "Jimmy Jump".

Jimmy Jump has taken the Catalan beret, and often the Catalan colours (four red stripes on a yellow background), or calls in support of the Tibetan people, for example, to a wide range of televised sports events: grand prix, rugby internationals, football matches... as you can see in this 2008 selection (5min 28sec):



His antics during the Eurovision festival were uploaded by a large number of youtubers, as you can see if your search for "Jimmy jump Eurovision". These include the BBC, StreamSearchNews (205,000 hits). TVE also uploaded it here:



Curiously enough, or not, Spanish TV (RTVE) has censured - by blocking - several other sites that showed the images, such as the Norwegian organisers' own site: http://www.youtube.com/watch?v=VoRmYp1PIDo (nrk - 356,000 hits). The text that appears is as follows: "Este vídeo incluye contenido de RTVE, que lo ha bloqueado por motivos de derechos de copyright."

This time the fine he'll have to pay in Norway (1880 Euros) is substantially less that the one he received for invading the pitch during a 2006 UEFA Cup semifinal, between Vila-real and Arsenal (60,100 Euros!), when he gave Arsenal player Thierry Henry a Barça shirt with a number 14 on it. A year later Henry was wearing a Barça shirt... with that number on it!

Through his Facebook page, which has over 47,000 admirers (!) he's made a call for donations.

"Adéu, Espanya!"

Es tracta de la darrera línia del gran poema de Joan Maragall "ODA A ESPANYA".

I també d'un programa de Dolors Genovès, emès per TV3 el dijous 3 de juny de 2010 (seguit d'un xat amb la directora).

*********************
ODA A ESPANYA
*********************

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


1898

--------------------------------------------------------------------------------

Joan MARAGALL, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1970.

AVE: la ruïna de l'Estat

L'AVUI de diumenge 23 de maig explicava que l'Estat ha gastat 50.000 milions en projectes que no tindran prou viatgers per pagar el manteniment de les línies. L'única línia que pot aspirar a ser rendible és la de Barcelona-Madrid. Els nordamericans han descartat el model espanyol de TGV, pels costos excessius que comporta.
Hem de buscar contribuents que ho sufraguin?

Manifest a favor d’una conferencia nacional del sobiranisme

Els promotors del “MANIFEST A FAVOR D’UNA CONFERÈNCIA NACIONAL DEL SOBIRANISME” , van celebrar, a dos quarts de vuit del 17 de Maig de 2010, a la Seu nacional de l’Òmnium Cultural, un ACTE DE PRESENTACIÓ DEL MANIFEST. Hi varen parlar Heribert Barrera, Joan Blanch, Agustí Bassols, Moisés Broggi i Oriol Domènec. A continuació van fer intervencions de Jordi Coca, Joan Solà i Josep Ma. Terricabras.

Una bona crònica de l'acte es troba *aquí*.

Del text destaco la frase central: "Els sota signants, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per a prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència."

El text sencer del manifest és *aquí*.

Doctor Miquel Siguan (1918-2010)

Serveixi aquest apunt com a homenatge a un gran i savi professor. Avui l'hem acomiadat al tanatori de Sant Gervasi.

Gràcies a ell, i aixoplugat sota el mantell acadèmic de l'ICE de la Universitat de Barcelona, diferents projectes d'ensenyament bilingüe es varen poder posar en marxa -legalment!- en cara en vida del general contra l'exèrcit del qual va lluitar com a jove.

Federació Catalana de Rugby: Apel•lació a París

Reprodueixo (sense comentaris: no calen!) aquesta nota de l'advocat Eduard Sagarra i Trias

Paris, 4 maig de 2010

Avui s'ha celebrat la vista oral, davant el tribunal d’apel•lació de Paris, del recurs de la FCR (Federació Catalana de Rugby) contra la FIRA i la FER,demanant que li siguin restituïts els seus legítims drets com a Federació fundadora de la Federació Internacional de Rugby amateur en 1934.

La defensa de la FCR l'ha dut a terme l’advocat Eduard Sagarra del despatx Roca Junyent, i l’advocat francès Sr. Daoud. La FCR ha defensat que sempre ha mantingut la seva personalitat jurídica i capacitat d''obrar des de 1922 com a membre fundadora de la FIRA i ha negat rotundament com al•legava la Espanyola que un decret Franquista de 1941, l’havia dissolt!!!. A l’integrar les federacions esportives a la Falange i al Movimento Nacional dins la DND (Delegacion Nacional de Deportes.

La tesis que la Federació Espanyola pretén, es que el tribunal francès negui a la Federació catalana els seus drets adquirits com a fundador de la Federació Internacional de Rugby Amateur des de 1934.

Espanya, a través de la Federació Española de Rugby, vol, a més, que es declari com legítim - avui el 2010 - que està en vigor la legislació de 1941, i la política de Franco que negava tots el drets i llibertats fonamentals als espanyols, especialment la llibertat d''associació.

També ha negat davant el Tribunal francès el dret que te Catalunya i les seves federacions esportives a intervenir i participar internacionalment, contràriament el que diu la Constitució i l'Estatut. La contradicció es, però, que la Federació espanyola i la FIRA accepten i defensen que nacions esportives com Escòcia, Gales o Irlanda del nord encara que no siguin estats, formin part de la Federació internacional. La sentencia serà dictada el proper 11 de setembre.

Serà una premonició?

Eduard Sagarra Trias

PROU ESTATUTS: AUTODETERMINACIÓ JA!

Demano a tots els lectors el suport total als ciutadans de la multitud d'aquesta gran tercera tongada de referèndums per la independència que tindran la sort de poder exercir el dret de vot el proper diumenge dia 25 d'abril!

El 14 d'abril de fa ... 65 anys!

Tothom recorda, cada any, que va ser un 14 d'abril que es va proclamar la II República Espanyola i que, a Catalunya, en un vibrant discurs reproduït per l'historiador Ferran Soldevila en el seu treball Història de la Proclamació de la República a Catalunya, el coronel Francesc Macià (o "l'avi", com li deien popularment), va proclamar "la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica". Pots escoltar el discurs (MP3) clicant aquí, o bé baixar amb format zip l'enregistrament, clicant aquí. Era el 1931.

Com jo mateix recordava fa molt poc en un article a cronica.cat, "Amb amics així...", va ser també un 14 d'abril, el darrer de la II Guerra Mundial, quan tres catalans afincats a Estats Units, en nom de Catalunya, varen presentar un APPEAL TO THE UNITED NATIONS ON BEHALF OF CATALONIA. Els tres foren el fill de Balaguer Josep Carner Ribalta (1998-1988), J. M. Fontanals, i el palamosí Joan Ventura i Sureda (1884-1960).

Afortunadament, es troba a l'Internet la transcripció, tant en català com en l'original anglès, d'aquest important testimoni documental de la voluntat de ser dels catalans, en potser l'època més negra de la seva història.

En català, la reedició feta el 1986 per Òmnium Cultural, a instàncies, entre d'altres, de Nemesi Solà i Franquesa, amb pròleg del M. Hble. Sr. Heribert Barrera: EL CAS de CATALUNYA. APEL·LACIÓ a les NACIONS UNIDES. CONFERÈNCIA SOBRE ORGANITZACIÓ INTERNACIONAL, San Francisco, Califòrnia, abril 1945

En anglès, THE CASE of CATALONIA. APPEAL to the UNITED NATIONS at the INTERNATIONAL ORGANIZATION CONFERENCE, San Francisco, California, April, 1945

Te'n recomano vivament la lectura. Algunes de les demandes, com ara la primera, són d'una actualitat esfereïdora: "[Hom] demana de les Nacions Unides ... que el seu retardat cas d'alliberació nacional sigui, des d'aquest moment, posat a l'ordre del dia com un cas que necessita immediata atenció."

A les portes com estem d'algunes iniciatives d'internacionalització del nostre conflicte i de la nostra reivindicació de poder exercici de dret de l'autodeterminació, com ara l'anunciada anada a Ginebra del 8 de maig de 2010, "Cap a l'ONU per L'estat propi", és plenament vigent el document de 1945, i és bo que tothom recordi que la nostra voluntat de ser no ha flaquejat mai.

--------------------------------------------------------------------------

English readers are invited to click here to read the following Appeal: THE CASE of CATALONIA. APPEAL to the UNITED NATIONS at the INTERNATIONAL ORGANIZATION CONFERENCE, San Francisco, California, April 1945.

Some of its requests are still valid today.

" [Catalonia] requests from the United Nations:

a) — THAT her delayed case of national liberation be, from this moment, scheduled as one needing immediate solution.
b) — THAT her case for self-government be filed for immediate solution under the principles and the clauses of the Atlantic Charter, independently of any regional solution contemplated for Spain.
c) — THAT her position in the political organization of Spain be decided by herself, through plebiscite of the Catalan nationals, after recognition of her status as a nation.
d) — THAT any further disagreement or dispute between Catalonia and Spain be submitted for hearing before the United Nations Council or the International Court of Justice on its behalf.

Following the immensely successful rally in Brussels last year (March 8 2009), hundreds of Catalans have been called to a gathering on May 8th 2010, in Geneva, before the United Nations buildings, to claim - once again! - our right to self-determination. It is to be hoped that the international media will adequately cover the event.

To see video coverage of the March 2009 demonstration in Brussels, go to www.youtube.com and search for "10mil Brussel·les". Below you have a good, homemade five-minute report.



... or this 1m21s media report:

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

...que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món
-------------------------------------------------------------------------------

L'amic Nememi Solà de Sant Pere Pescador també m'ha passat aquest text de Lo Gaiter del Calders.

1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.

10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders. Manresa. Pla de Bages, 2010

p.d. No és pas l'única auca de la consulta per la independència: també n'ha escrit un, ben il·lustrat, en Ramon Cuéllar i Sorribes, d'Oliana.

El gran dia ja ha arribat!

En Nemesi Solà m'ha fet arribat aquests versos, en el marc de la recent campanya de la consulta popular sobre la independència de Catalunya, Sant Pere Pescador Decideix! (28-2-2010). (Per cet, podeu consultar-ne els resultats aquí).
Qui és Nemesi Solà: Doncs com explicava senzillament El Punt: "Més de 70 anys ha hagut d'esperar Nemesi Solà per exercir el dret a vot. L'històric activista català, nascut a Barcelona però resident a Sant Pere Pescador des de fa uns 25 anys, ahir va dipositar una papereta dins una urna per primera vegada a la seva vida. «La consciència no em permetia votar, perquè no tenim el que com a país hauríem de tenir», explicava fora del Casal, on s'havia col·locat l'urna. I què ha sentit? «Ha estat una il·lusió que no puc explicar; esperava un moment així per fer-ho, però no penso tornar a votar fins que siguem un país normal», va respondre."

Aquí va una cançoneta
per si algú la vol cantar;
la música és coneguda:
el "Iukaidí Iukaidà".

El gran dia ja ha arribat.
vota aquí, vota allà,
el dia tan esperat
vota aquí i allà.
anirem tots cap a l’urna
ni que salti alguna espurna.
Vota aquí, vota allà,
vota el que vulguis però vota!
Vota aquí, vota allà,
‘nem tots a votar!

Amb el cor ben abrandat
de joia i felicitat
omplirem la papereta
que la cosa està que peta.

Sense fer massa enrenou
estem dient: Ja n’hi ha prou!
i que sàpiga l’audiència
que hem acabat la paciència.

Amb el dret a decidir
que té tot fill de veí
votarem amb transparència
per la nostra independència.

Ho farem ben lliurement
posant-nos d’acord la gent
i que callin els polítics
amb plantejaments raquítics.

Amb l’Estatut mig difunt
fem com els d’Arenys d’Amunt
au! posem-nos a la feina
i esmolem tots ben bé l’eina!

És l’hora d’anar a votar,
ningú no ens ho pot negar:
que parlin les paperetes
que el demés tot són punyetes.

Després de les votacions
ens podrem fotre els torrons
i per celebrar la gesta
farem tots una gran festa!

La recent carta de Pep Cruanyes a l'Avui: El baró de Maldà i els toros

Recullo la recent carta de Pep Cruanyes a l'Avui:
El baró de Maldà i els toros
------------------------------------

El 1800, quan feia encara no 86 anys de la destrucció de les institucions catalanes a mans de la monarquia borbònica, el baró de Maldà, Rafael d'Amat, escrivia al seu dietari: "Passarà a fer-se aquí la bàrbara diversió de la corrida de toros, en lo paratge immediat a l'escorxador". Quatre anys més tard, aquella diversió es mantenia i anotava: "S'ha començada en esta tarda, en lo toril, la barbara diversió de corrida de novillos, que a estos seguiran, qui sap, los toros".

Ahir com avui, sortosament a Catalunya es considera majoritàriament una bàrbara diversió fer patir els animals de manera gratuïta. Si llavors van ser els capitans generals de la monarquia absolutista els que van imposar els toros, aquella tradició castellana, ara el nostre Parlament podrà decidir de foragitar-la. Si a Castella ho consideren una mostra de cultura que en facin, però que ens deixin decidir a nosaltres.

Josep Cruanyes i Tor

Diari AVUI del 9/3/2010

Les consultes populars del 28 de febrer de 2010

S'han escrit diverses bestieses després de les consultes populars a 80 municipis d'arreu de Catalunya. El factoir que explica el grau de participació en cada cas depèn molt més de la mida del municpi que d'altres factors. Aquí en teniu la demostració (i perdoneu el format!):

(1) Cens electoral (>18 a)
(2) Vots cens +18*
(3) = Participació cens +18
(4) = % participació

.............(1).................(2)..........(3)..........(4)
          1-500.............5006.......2192.....43,79%
    501-1000...........11335.......4678.....41,27%
  1001-2000...........13272.......4825.....36,35%
  2001-3000...........21055.......6600.....31,35%
  3001-5000...........44491.....11661.....26,21%
5001-10000...........49171.....10192.....20,73%
       >10000.........110201.....18935.....17,18%

En definitiva, han estat evidents les dificultats d'arribar als barris en les poblacions importants amb el seu missatge, amagat pels mitjans de comunicació, i refrendat només tímidament per algun dels partits del qual esperem que, el dia de demà, contribueixi poderosament a constituir la majoria parlamentària que caldrà perquè les consultes populars siguin seguits pel referèndum vinculant, davant dels ulls de tot Europa.

La lliçó, de cara a l'enorme esforç que ha de fer Barcelona Decideix, és clara: organització, organització, organització.

A message from the "Comissió de la Dignitat"

I received this in my email today.


Dear friends,

I think every worthy cause deserves a day like today. A day in which the transparency of the air enables you to see the very last wrinkle of your opponent's sullied face. And this is what today's newpapers have brought us. Firstly, the news that judge Baltasar Garzón is to be tried and possibly suspended from his job at the Audiencia Nacional Court (a Special court which, admittedly, should not even exist) for having dared to open up the possibility of investigating the sombre truth about Franco: the mass graves and other crimes perpetrated by his regime, not least of which the mass graves with 26,300 bodies discovered in Valencia in 2005. But that is not all. The newspapers also inform us that the huge monument honouring the Cruiser Baleares in Palma bay -the pride of Franco's fleet sunk by the Republicans after having shelled thousands of fleeing refugees on the coastal roads of Andalusia- is not to be demolished. It is to be conserved! What an example for today's youth, to be sure! Can you image the same occurring with a monument dedicated to a Fascist-manned warship in any other part of the democratic world? This could only happen in Spain. But there is yet more. Today the Basque Parliament (where PP, PSOE and Rosa Diez's clique have the majority allowed them by the suppression of the Basque left) have voted against instating a Truth Commission (such as the ones established by Nelson Mandela in South Africa in the early nineties) to discover the truth about the crimes of Franco. This must not be unearthed!

Today has therefore been a good day for the Catalan cause, and the cause of democracy, which are indeed part and parcel. From today on we may go to democrats the world over and point to Spain's huge democratic deficit without fear that anyone with eyes in their head might fail to perceive it.

Europe largely ridded itself of Fascism in 1945. The one place it lives on is in putrid old Spain, where 56 of the streets in Madrid still bear the names of Franco's generals. As Euronews said today, who can be surprised that Catalans want to be free of all this?

Dear friends. I'm writing all this in English because I feel the sooner the whole world knows, the sooner we can put an end to so much iniquity and disgrace.

Democracy and Dignity. Barcelona February 5th 2010

Acte al Fòrum de Barcelona de la coordinadora per les consultes populars per la independència de Catalunya (diumenge 29 de novembre de 2009)

Pocs dies abans de la roda de premsa al Col·legi de periodistes de Barcelona, en què es va visibilitzar la tan ansiada unitat de tots els moviments i plataformes que treballant per a l'alliberament de la nostra nació, la Coordinadora per a la Consulta sobre la Independència ha tornat a fer un acte brillant.

Vibrant han estat les intervencions de tots els participants en l'acte d'aquest migdia al Palau de Convencions del Fòrum de Barcelona, tant per les persones vingudes d'arreu de Catalunya a representar els 160 municipis on se celebraran consultes el diumenge 13 de desembre, com ara Salt (Gironès) o Tàrrega (Urgell). Deixeu-me destacar la del representant de Sant Pere de Torrelló, amb una apel·lació perquè respecti les regles elementals democràtiques per part de l'Estat espanyol, en unes consultes locals sobre un tema que òbviament supera l'àmbit en què es vota i, per tant, no poden ser vinculants.

Josep Maria Terricabras, clar i contundent com sempre, amb el seu to característic, didàctic i solemne, sempre a punt amb un incís sarcàstic. I Miquel Calçada, Mikimoto, vibrant.

El Cant de la Senyera i Els Segadors, altres moments culminants de l'acte.

I tot en positiu: cap atac a cap altra nació, cap discurs d'anar a la contra: però el camí cap a la llibertat és un camí mirant sempre cap endavant! I sobretot, no quedant trabats pel discurs molt poc clar del tanmateix insòlit editorial dels 12 diaris catalans del 26 de novembre.

Confiem que una majoria parlamentària compromesa a facilitar la Gran Decisió del poble català naixerà de les properes eleccions. I més endavant, per què no, també pot sortir a les Corts valeccnianes i al Parlament balear. Anem per parts!

Videos on Catalan and Catalonia

1. Catalan, a business opportunity:
4 min 48 sec


2. Independence for Catalonia:
1 min 21 sec



3. U.S. Secretary of State, Hillary Rodham Clinton joins a Town Hall meeting at the European Parliament:
0 min 48 sec



4. Catalonia: a nation of Europe:
5 min 0 sec
Icludes a speech by the outstanding Catalan 'cellist, Pablo (Pau) Casals (1876–1973) at the United Nations.



5. Catalonia is a nation:
2 min 20 sec (just pictures)




6. Èric and the Phoenix Army:
9 min 48 sec
Documentary on a 14-year old who was arresetd by twenty anti-terrorist Spanish policemen .

An incredible but true story: Spanish authorities prosecute child for terrorism when he e-mails companies requesting labelling in Catalan language. A Harry Potter fan, he signed as the "Phoenix Army". The case went all the way to Spanish High Court!



Part 1: http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4&hl
Part 2: http://www.youtube.com/watch?v=Aqvs3988wbU
Part 3: http://www.youtube.com/watch?v=TvlUpoffohM
Part 4: http://www.youtube.com/watch?v=FpKmmCxOcGQ
Part 5: http://www.youtube.com/watch?v=eAWyX_lWPuQ

El davantal de Jordi Basté del divendres 30 d’octubre de 2009 (RAC-1)

(gràcies Jordi!!)
----------------------------------------------

Cal veure, gairebé com una obligació, cada dijous el Mikimoto als Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim el país. És aire fresc, obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí, del que ens està passant a Catalunya.

Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa, que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d'una altra època i hi ha poca gent. Veure el Mikimoto als Afers Exteriors és la imatge necessària per l’autoestima d’un país, per descobrir que tenim gent catalana emigrant, que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.

Catalunya és l’Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador, copiat per altres grans cadenes espanyoles.

El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no son els Millet, els Montull i els que puguin venir, ni els blanquejadors ni els que posen negre, ni els lladres, ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem. El nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adià, dels germans Roca, de la Ruscalleda del Fermí Puig... Al meu país hi juga un Barça catalanista amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, Els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, els trabucaires i la Patum. I la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà,el Delta de l’Ebe, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà... A Catalunya tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu i fins i tot tenim una muntanya Santa amb una Verge negra. De gegants i de capgrossos, rumba i havaneres, I tenim mongetes amb què tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brassa i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà com també els permetem un dia a l’any fer cagar un bastó anomenat tió -aviam si s’han portat bé.

I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim! El meu país és tant petit que és meravellós i no podem perdre aquesta idea, mai! Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta.

El meu país ha de tirar endavant i hem de saber fer-ho, i a qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar. Sí, sí, sí, sí. S’ha d’anar a votar.

No, amics, no, això no és Itàlia, em nego, no ho permetrem. Això és Catalunya, la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors, i de qui se la faci seva, siguin d'on siguin, vinguin d'on vinguin.

Catalunya se sent, Catalunya no es pateix; és massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se'n oblidi!

Ens n'hem de sortir. Som-hi d’una vegada!

Es pot baixar (de moment!) clicant aquí:

Michael Dwyer. From Aer Lingus on-flight magazine Cara

The soldiers searched the Wicklow vales, and toward the dawn of day
Discovered where the outlaws bold, the dauntless rebels lay.
Around the little cottage poor, they formed into a ring
And called out: "Michael Dwyer! Surrender to the King!".

Thus answered Michael Dwyer: "Into this house we came,
Unasked by those who own it - and they cannot be to blame-
Then let these peaceful people unmolested pass you through,
And when they're placed in safety, I'll tell you what we'll do."

'Twas done. "And now", said Michael Dywer, "your work you may begin:
You are a hundred men outside - we're only four within,
We've heard your haughty summons, and this is our reply:
"We're true United Irishmen, we'll fight until we die!"

Then burst forth war's red lightning, then poured the leaden rain;
And Wicklow's hills re-echoed with the thunder peals again,
Brave Dwyer and his comrades bold, they fought and fell with pride,
And the skies of Wicklow wept that morn, when Michael Dwyer died".


Beautiful. Really. That's why I copied it on the only piece of paper I could find on the plane: the paper bag for... emergencies! However, Google says othwerwise. It in no way reduces the literary merit of the poem, but the events of 15 February 1799 apparently concluded differently. See http://www.62infantry.com/Michael_Dwyer.shtml

HOMENATGE A LLUÍS COMPANYS, 15 D’OCTUBRE A LES 20H. PLAÇA LLUÍS COMPANYS. MANRESA

Parlament a càrrec de Miquel Strubell i Trueta, sociolingüista, professor de la UOC i membre de les Juntes directives de Sobirania i Progrés (SiP) i Plataforma pel Dret de Decidir (PDD):

Bon vespre!
Gràcies, en primer lloc, a la Fundació Independència i Progrés per la seva invitació. Ja havíem fet un acte conjunt al Centre Cultural del Casino, i és un plaer tornar a la capital del Bages al cap de només sis mesos, justos.
L’u de març de 1936, i poc després de la victòria electoral del Front Popular català, el president Companys –alliberat del seu captiveri al Puerto de Santa María- va cridar des del balcó del Palau de la Generalitat: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!”.
I tant que vàrem tornar a sofrir, tant que vàrem tornar a lluitar! I al cap de menys de sis mesos. Però com tots sabem, el president Companys es va equivocar en una cosa. Aleshores no vàrem tornar a vèncer.
Fem doncs que sigui veritat el seu auguri final: que el poble català vencerà.
Durant mil•lennis les victòries només podien ser bèl•liques, militars. Els conflictes es resolien a base de tirar pedres, després amb llances, espases, fletxes, més tard amb bales, bombes...
Europa no té cap legitimitat per parlar de la pau, de les maneres pacífiques de resoldre els conflictes. Les pitjors massacres, neteges ètniques, saquejos, guerres totals –ara fruit d’ambicions megalòmanes personals, ara d’ideologies, ara de prejudicis i odis racials- tot això ho hem engendrat a Europa. Però també és cert que a Europa han nascut la inquietud tecnològica i científica –la penicil•lina, el tren, el telèfon, el radar, la televisió. Em podreu dir amb raó que alguns avenços han servit també per augmentar encara més l’horror de la guerra (com ara el gas nerviós, l’aviació i la dinamita). Però al seu costat han aparegut a Europa els grans moviments humanitaris mundials (com la Creu Roja)... i, ni que sigui com a ideal, la democràcia.
Va ser després de la segona guerra mundial –i per tant, Lluís Companys no ho va poder veure- que una nova generació de polítics i estadistes va veure que el nostre continent acabaria destruint-se del tot si no s’hi posava remei. Es varen adonar que el preu d’una altra guerra seria molt més alt que els possibles guanys a què podria aspirar el seu eventual incitador. I així es va obrir una nova època, en què la col•laboració internacional, i els valors democràtics, han permès progressos sense precedents, durant el període més llarg de pau entre els principals poders europeus de tota la història.
Al llarg d’aquest període, s’ha produït un altre fenomen a gran escala: que el dret de decidir, de triar democràticament la llibertat nacional, ha portat grans canvis en el mapa polític europeu. És cert que en els primers decennis del segle XX es varen alliberar diferents pobles: els noruecs i els irlandesos, després de votacions democràtiques; i abans i després de la desfeta de l’imperi austrohongarès en la Gran Guerra, uns quants més (Bulgària, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria...). Però és al final del segle quan amb el col•lapse de dos estats multinacionals -el soviètic i el iugoslau- apareixen molts Estats nous (en algun cas només després de l’ús de la força): Eslovènia, Lituània, Estònia, Ucraïna, Armènia, Macedònia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro, la República Txeca i Eslovàquia, i la llista continua...
Crec sincerament que vivim en una part del món – la Unió europea- on la força de la raó -els valors democràtics- ha sabut vèncer, finalment, la raó de la força. I n’hem de ser orgullosos, com a europeus.
I com a catalans que aspirem a la llibertat, hem de ser optimistes, ferms i agosarats.
Ens diran que avui dia els Estats no són el que eren. Que manen més les empreses multinacionals. Que a Europa els Estats han cedit part de la seva sobirania a la Unió Europea. Que una altra part s’ha atorgat, en aplicació dels principis d’eficiència i de subsidiarietat, a les administracions regionals i locals.
És cert. Però també és cert que cap Estat ha deixat d’existir. Cap no ha dit: mira, com que sóc una entelèquia, plego! El fet que parlem d’una Europea sense fronteres no vol dir que hagin deixat d’existir, només que són més permeables que abans. Encara hi són, sí: imaginem-nos la reacció de les autoritats si intentéssim enviar una carta des de Montpeller amb un segell espanyol (o holandès); o si un ciutadà resident a Granollers digués que presentarà la declaració de la renda a, jo què sé, Bèlgica; o si un ciutadà de qualsevol banda demanés uns formularis oficials a Lleida (o a Manchester) en alemany; o si l’immigrant que viu a Irlanda demanés de renovar el permís de residència ... a les autoritats de Dinamarca. Creieu que els tancs espanyols poden decidir fer una passejada per Perpinyà o per Baiona quan els doni la gana? O que els avions de guerra francesos poden volar lliurement per sobre del Delta de l’Ebre?
Les fronteres existeixen, i tant que existeixen! I els Estats també. Per tant, el moviment independentista català és totalment insensible a aquestes falses crítiques, i ho té clar. Per rubricar-ho: no és casual que la papereta de la consulta ciutadana a Arenys de Munt, el 13 de setembre, demanés: “Està d'acord que Catalunya sigui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en una Unió Europea?”. Una Catalunya, doncs, (i eventualment, els Països Catalans que s’hi vulguin sumar) com un Estat més de la Unió. Sense més sobirania que els altres. Però també sense menys!
Ens diran que després de segles de formar part d’Epanya, és impensable un camí independent. Què han de dir? Però n’hi ha molts precedents. Sense anar més lluny, Noruega i Dinamarca formaren part del mateix estat de 1319 a 1814 (quan es varen unir Noruega i Suècia: 495 anys!). I va ser quasi un segle més tard que Noruega esdevé independent: el 1905. En total, 586 anys sense ser independent. Ben a prop, Finlàndia formà part de Suècia de 1249 a 1809: 560 anys! I no parlem d’Irlanda...
Per defensar les nostres idees contra els atacs, per avançar cap a les nostres fites (que són, realment, només una) no ens trobem en la situació del president Companys, que davant de l’aixecament militar del 17 de juliol del 36, va haver de lliurar a la CNT-FAI l’arsenal de la caserna de Sant Andreu per salvar la República. A Arenys, en canvi, la gent va fer servir l’arma que atorga la democràcia: la papereta de vot. Va fracassar la intimidació planificada per la dreta espanyolista, i prevista pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sala del Contenciós-Administratiu número 2, que en autoritzar la manifestació de Falange Española y de las JONS al mateix lloc i dia de la votació, va reconèixer que “el riesgo de enfrentamientos violentos es probable y razonable su suposición”. Falange hi va treure el nas, sí, davant la mirada i les càmeres de periodistes d’arreu del món: però la intimidació, a l’hora de la veritat, va ser al revés. Les poques dotzenes de falangistes que varen baixar de l’autocar turístic per fer la seva manifestació varen haver de ser escortats, per no dir protegits, pels mossos d’esquadra. Els defensors d’Espanya –uns i altres- hi van fer el ridícul.
En la nostra Europa democràtica i pacífica, l’arma dels catalans (i dels escocesos i dels flamencs, i...) és, com deia, la papereta de vot. La història ha canviat: el president Companys va haver de donar armes al poble català, però avui el poble català ara comencen a triar, amb entusiasme, les paperetes! I ha de ser així. I no hi ha constitució que ens ho impedeixi!
El que passa és que a les eleccions, no se’ns demana el sí o el no a la independència, sinó a uns partits amb els seus programes (que poden o no, esmentar aquest objectiu de forma prominent, de passada o de manera insinuada). La papereta de vot per a la independència no l’hem poguda posar a l’urna perquè l’urna no hi ha estat... fins les consultes populars municipals.
N’han dit “referèndums”, però des del nostre punt de vista un referèndum és una decisió col•lectiva presa per mitja d’una votació. Òbviament, no pots decidir pels altres: el resultat d’Arenys de Munt és l’opinió, la voluntat, d’un municipi dels 940 i escaig que hi ha Catalunya. Però no podien decidir per tot el país i per tant, la consulta d’Arenys era l’exercici de la llibertat d’opinió, un dels drets fonamentals de les societats democràtiques. Ningú en el món ens pot privar de ficar un paperet en una capsa ... o una papereta en una urna. Ningú.
Això no vol dir que Arenys no servís de res. Vaig quedar impactat (i potser molts de vosaltres també) en veure gent gran, sortint del centre electoral, amb llàgrimes al ulls. Deia un elector amb la veu trencada: “Que ens sentin els de fora de Catalunya, que tenim ganes de ser independents. I ja fa massa anys que estem oprimits. És una gran alegria avui per a mi!”.
I no deixa de ser sospitós que si busquem “Arenys de Munt” a l’hemeroteca de la web d’Europa Press, no hi quedi cap referència entre l’endemà de la sentència del Tribunal del Contenciós-Administratiu número 14 de Barcelona, anul•lant l’acord de suport de l’ajuntament, del dia 4, i l'endemà de la votació, el 14 de setembre. Sobre els actes de la setmana de la votació, sobre la votació, sobre el resultat, ho han esborrat tot! És clar que a Europa Press algú sí que li dóna importància!
També ens diuen que això de la independència no és constitucional. Els bascos han estat els primers a rebre. Segons una sentència redactada en un temps rècord pel Tribunal Constitucional, la llei basca 9/2008 “presupone la existencia de un sujeto, el “Pueblo Vasco”, titular de un “derecho a decidir” susceptible de ser “ejercitado”, equivalente al titular de la soberanía, el Pueblo Español”. No, no, Déu nos en guard! Doncs ja ho veieu: pretenden blindar l’Estat quo (i ho dic així) contra els valors democràtics. Com a reacció, en lloc de demanar-se què han fet malament els dirigents espanyols perquè tants catalans -qui sap si la majoria- vulguem la independència, ens fumen pels morros la Constitució amb un “Toma ya!”. Es pensen que deixar insultar i blasmar els catalans durant anys des de ràdios amb concessió ministerial, no fer callar els que promouen boicots –una i altra vegada- contra els nostres productes, i dedicar-se durant anys a allò que fins i tot els economistes més qualificats anomenen espoli fiscal; es pensen que tot això, a la llarga, queda impune?
Entre els fets més escandalosos hi ha el baix nivell històric d’inversions estatals, que cíclicament porta al col•lapse dels transports, l’energia, etc. Segons Miquel de Moragas, les inversions en infraestructures -esportives i urbanes- fetes a Barcelona amb motiu de la preparació dels Jocs Olímpics d'estiu el 1992, i pagades per les diferents administracions, van pujar l’equivalent d’uns €745 per habitant . Però és que cada any l’Estat tot solet s’emporta de Catalunya l’equivalent de €3000 per persona: quatre vegades més. Com s’han d’estranyar que ara tinguem ganes, tants de nosaltres, d’engegar-los a dida? I mireu com estan d’espantats els espanyols, per culpa de la crisi, perquè el pressupost mostra un gran forat: aviat s’acostarà a l’equivalent del 10% del producte interior brut. Però senyors, si Catalunya això ho ha hagut de suportar, durant molts anys, i sense cap crisi com a excusa!!
La reacció és natural: cada cop més catalans estan deixant d’abaixar el cap, de mostrar-se submisos, de pagar i callar... o rebre.
Ara mateix, la societat catalana està assumint de forma accelerada els objectius del moviment independentista català: està parlant de la independència amb una naturalitat impensable fa només tres o quatre anys. Hi ha qui afirma que ara mateix els promotors del moviment independentista estan desbordats. Els recursos, pensats amb un esperit més aviat resistencial, resulten totalment insuficients. Necessitem voluntaris a manta, necessitem diners per fer campanyes: i que la meva intervenció serveixi també per fer aquesta crida.
Vaig acabant. Que ningú cridi en contra d’Epanya. Hem de guanyar la llibertat amb un crit a favor, no pas en contra. Hi continuarà essent, com a veí immediat, després de la nostra independència. Ens hi haurem d’entendre, per les grans infraestructures transnacionals, pel repartiment de l’aigua de la conca de l’Ebre, per altres coses. Voldria pensar que serem bons veïns dels espanyols. Potser els millors. Jo mateix voldré continuar passejant pels carrers nadalencs de Còrdova o Sevilla, o fent l’espectacular Ruta del tambor y bombo pels pobles aragonesos de Calanda o Híjar. I aquest missatge l’hem de propagar per tots els racons del nostre país, pels barris de l’antiga immigració d’origen espanyol, per un altre motiu: necessitarem la seva complicitat i molts vots –també d’aquests barris- quan arribi el dia del referèndum per la independència. I no passa res: fixeu-vos que els libertadores de Sudamèrica no foren pas amerindis: Simón Bolívar (descendent de biscaians), José de San Martín (el seu pare havia nascut a Palència), Antonio José de Sucre y Alcalá (fill d’espanyola), Juan Antonio Artigas y Ordovás (nét d’aragonès), José Martí (fill de valencià i de canària). Ja ho veieu: la majoria venien de famílies d’origen espanyol. No passa res, dic: per tant sumar, sumar, sumar. És el que toca.
Companys va dir, el dia 6 d’octubre, en proclamar ‘l’Estat Català dintre la República Federal Espanyola’: “A veure si ara encara direu que no sóc catalanista!”
Espero que aviat arribem a poder ser, simplement, catalans, sense Repúbliques Federals ni Estats de les Autonomies. Catalans lliures. Perquè la nostra contribució à la civilització del món, passada i futura, sigui finalment reconeguda com el que és: nostra. Visca Catalunya!

El profesor Galindo, y el curso de formación de agentes de pastoral de familia y vida (El Escorial 16-19/7/2009)

(enviat el dia 11 de setembre de 2009, per correu electrònic, a familia.cee@planalfa.es)
Muy Señores míos,

Como seguramente saben de sobras, ha levantado un gran revuelo, especialmente en Cataluña, la noticia de la intervención del profesor de la Universidad Pontificia de Salamanca Angel Galindo García, en el curso de Formación de Agentes de pastoral de familia y vida "La familia, sujeto de evangelización en casa, en el propio ambiente y en la parroquia" que organizó la Comisión Episcopal de Apostolado Seglar (CEAS) y que se celebró en El Escorial del 16 a 19 de julio de 2009.

Según esas noticias -entre otras cosas a mi modo de ver cuestionables- hizo un llamamiento a boicotear productos y empresas catalanas. Cuando incluyó Mercadona en la lista, la réplica, según parece por parte del obispo de Alcalá d’Henares y presidente de la mesa, no fue para llamarle al orden sino para corregirle ya que Mercadona no es una empresa catalana sino valenciana.

Me interesan todos los temas relacionados con los estereotipos, los prejuicios y el racismo (sea contra los judíos, los negros, los homosexuales o los catalanes, por ejemplo), y por esta razón les agradecería el texto entero de su intervención, en cualquier medio escrito, digital o audiovisual, si es que disponen de ello.

Además, me gustaría saber como la Comisión Episcopal ha reaccionado públicamente (y si puede ser, también privadamente) ante este incidente.

Les agradezco su respuesta por adelantado.

Sinceramente,

Miquel-Jordi Strubell i Trueta, Barcelona

***************

Al cap d'onze dies, el dia 22 de setembre, els vaig tornar a enviar el missatge. I el dia 25, aquesta vegada sí, em van contestar:

Estimado Miguel (sic):

Le sugiero que se ponga en contacto con el Delegado de su diócesis a quien se facilitará en breve los textos de las ponencias. Por nuestra parte solo señalarle que nunca fue intención del Profesor Galindo proponer algo contra los intereses de ninguna Comunidad Autónoma.

Reciba un cordial saludo

Fernando Herrera
Subcomisión de Familia y Vida

Cap ajut per localitzar el "Delegado de su diócesis". Cap indicació de si la Comissió Episcopal ha reaccionat públicamente o privada.

***************

El 28 de setembre vaig escriure a:

DELEGACIÓ GENERAL D'APOSTOLAT SEGLAR
Delegada: Anna Almuni de Muga
Casa de l’Església
c/ Rivadeneyra, 6 9è
08002 Barcelona


Benvolguda Senyora Almuni,

Us faig arribar la correspondencia que he tingut amb el sr. Fernando Herrera, de la Subcomisión de Familia y Vida de la CEE.

Pel que fa a la meva primera petició, m'ha dit que em posi en contacte amb la vostra delegació (suposo que sou els destinataris correctes: tampoc no ha fet cap esforç el Sr. Herrera per indicar-me a qui concretament m'havia d'adreçar). En cas que sigui així, us agrairé, quan tingueu el text del professor Galindo, que me’l feu arribar (sobretot si no l’ha esmenat abans de la seva publicació).

Com veureu, no contesta la segona part de la meva petició ("me gustaría saber como la Comisión Episcopal ha reaccionado públicamente (y si puede ser, también privadamente) ante este incidente.").

Moltes gràcies per endavant!

****************

Fonts:

http://paper.avui.cat/article/politica/173675/criden/boicot/anticatala/acte/lesglesia/espanyola.html
http://sociedad.e-noticies.es/llaman-a-boicotear-catalunya-en-un-acto-de-la-iglesia-32327.html

Acte PDD: Cal buscar noves vies més enllà de l’autonomisme

Dimarts, dia 8 de setembre a les 19,30h, a l’Aula Magna de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona a Ciutat Vella, la Plataforma pel Dret de Decidir ha celebrat l'acte “Cal buscar noves vies més enllà de l’autonomisme”.

El primer a intervenir ha estat Roger Ponts d'Araitaca, que ha explicat que el camí estatutari ha estat un absolut fracàs, que és una via morta, i que a través del model d'estat de les autonomies que respresenta l'estatut, els catalans/es no obtindrem un ple autogovern i una situació econòmica i social puntera dins la Comunitat Europea, tot i l'esforç i energies que hi aportem. Araitaca se centra en fomentar, divulgar i participar en la creació d'un estat d'opinió majoritari favorable a l'autogovern ple de Catalunya, que culmini en la formació d'un estat propi dins la Unió Europea, com a camí per a millorar les condicions de vida dels ciutadans/es de Catalunya. Per això han creat un Observatori del col·lapse de la via estatutària, l'instrument principal del qual és la "teranyina estatutària", que visualitza molt bé com l'estatut implantat constitueix una ínfima part de les necessitats que es va plantejar el país fa 4 anys.

A continuació han parlat Jordi Clopés i Andreu Majó, membres de la comissió organitzadora de la consulta per la independència de Catalunya, que se celebrarà a Arenys d'Amunt diumenge 13 de setembre. Han explicat en detall tot el procés, el protocol elaborat per portar a terme la consulta, i també els mecanismes independents de control i verificació de tot el procés. Han subratllat la força imparable que dóna la unitat d’acció democràtica, i han deixat constància de les múltiples adhesions i oferiments de suport que han rebut d'arreu del país.

A continuació el professor Joan Fonollosa ha presentat un detallat full de ruta cap a la sobirania (que ja fa més d'un any que ha explicat en públic (enllaç actualitzat 23/7/2013) en què al costat de la feina interior d'informació, i l'assumpció dels partits catalans catalanistes del compromís electoral de sumar-se a la futura majoria parlamentària en favor de la independència, hi ha d'haver una feina diplomàtica perquè la declaració del nostre Parlament obtingui el reconeixement internacional.

Després el professor Josep M. Terricabras ha fet unes consideracions de caire més filosòfic, però ha demanat que tothom, ja des d'ara, actuï amb independència personal -si pot ser, amb bon humor!- i com si el nostre país ja fos lliure. Ha acabat la seva intervenció amb la vibrant lectura de part del seu article que havia de sortir al Periódico de Catalunya l'endemà.

Per cloure l'acte Josep Cruanyes, nou president de la PDD, ha presentat un document acordat a la darrera assemblea (de 5 de setembre de 2009) que marca la futura línia estratègica de la PDD.

Per a mi, ha estat un acte d'una maduresa democràtica memorable, una suma de veus més que autoritzades que han fet que en cada cas el nombrós públic els rebés amb llargs i emotius aplaudiments.

Per cert, també Artur Mas ha deixat clar a TV3 que, en el seu cas "a títol personal", votaria a favor de la independència de Catalunya: