INTRODUCCIÓ
Sovint es fa referència als prop de 300 anys d’actuacions espanyoles encaminades a destruir Catalunya com a poble i a fer desaparèixer el català com a llengua viva i parlada. Es parteix de la guerra anomenada de Successió, que va tenir com a una fita important el setge i l’assalt de Barcelona per part de les tropes franco-espanyoles el 1714, i després el Decret de “Nueva Planta”. Efectivament es tracta d’una fita molt important: des de llavors i fins ara Catalunya està permanentment ocupada per l’exèrcit espanyol, a més d’altres mancances de sobirania.
Però l’obsessió genocida castellana (o espanyola) ve de molt abans. Precisament fa poc que s’ha commemorat el 650 aniversari de l’inici de la Generalitat de Catalunya, situat a les corts de Catalunya celebrades a Cervera l’any 1359.
Doncs bé, aquestes corts s’havien convocat perquè des de 1356 els exèrcits castellans ocupaven diverses zones dels regnes d’Aragó i València. A principis de 1359 una flota castellana va entrar a la Mediterrània i es va apoderar de Guardamar al regne de València. Al juny de 1359 la flota castellana va posar setge naval a Barcelona, i va amenaçar diversos punts de la costa catalana. El propòsit del rei castellà don Pedro el Cruel era apoderar-se de tots els territoris de la Confederació catalano-aragonesa amb el nom de Castilla la Nueva (Crònica del rei en Pere III el Cerimoniós, Capítol VI, Pàràgraf 60).
Davant de la gravetat de la situació es varen convocar Corts de Catalunya a Cervera de l’octubre al desembre de 1359. Els tres braços, el reial (o popular), el nobiliari (o militar) i l’eclesiàstic varen aprovar donar una contribució (anomenada “donatiu”) al rei en Pere III el Cerimoniós a fi d’atendre les despeses de la guerra per defensar el país de la invasió castellana. Aquesta contribució era d’un import elevadíssim, mai vist fins llavors. Per aquest motiu els diputats dels tres braços varen aconseguir que el rei acceptés el nomenament de 12 diputats, 4 per braç, a fi d’administrar i controlar la recaptació i despesa d’aquesta contribució. Aquests 12 diputats varen ser l’embrió de l’organisme que es va anar consolidant amb el nom de Diputació del General, que volia dir la representació de la generalitat o totalitat del país. És a dir, que el naixement, fa 650 anys, de la Generalitat, té el seu origen en el primer intent castellà de conquesta i annexió de Catalunya.
Després de moltes vicissituds, al 1366 els exèrcits castellans es varen retirar d’Aragó i de València, i Catalunya va tenir un respir de poc més de 40 anys.
El 1411, amb motiu de la mort de Martí l’Humà el 1410 sense haver nomenat successor, Aragó i València tornen a ser envaïts pels exèrcits castellans. La pressió militar, els suborns, les intrigues i les traïcions varen fer que la Sentència de Casp donés la Corona de tots els territoris de la Confederació catalano-aragonesa a Ferran d’Antequera, regent de Castella.
Malgrat la introducció d’una dinastia castellana, es va conservar la independència i la integritat del país. Però la guerra dels Segadors va comportar una nova invasió dels exèrcits castellans, aquesta vegada també dins el territori del Principat. Aquesta invasió es va saldar amb la mutilació de Catalunya. El Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya (el que avui designem com a Catalunya Nord) varen ser lliurats a França, que va desencadenar una repressió duríssima, que ha desembocat als nostres dies a la pràctica eliminació de la llengua catalana.
Després de la guerra de Successió, Catalunya queda totalment ocupada pels exèrcits castellans, queda eliminada Catalunya com a entitat sobirana, i comença una persecució implacable contra la llengua catalana. A partir d’aquí, del 1714, podem parlar de 300 anys més d’actuacions imperialistes i genocides espanyoles.
Per tot això, sembla que és convenient traçar una cronologia d’aquest llarg procés de genocidi polític i cultural, a fi que tothom en pugui tenir una visió global i sintètica.
CRONOLOGIA
1356 Els exèrcits castellans de Don Pedro el Cruel comencen diverses incursions als regnes d’Aragó i València.
1359 Una gran flota castellana entra a la Mediterrània, i s’apodera de Guardamar, al regne de València. El mes de juny la flota castellana ataca Barcelona, que es lliura del setge perquè s’havia instal.lat una peça de la llavors naixent artilleria en una galera fondejada a l’entrada del port de Barcelona, mentre que la flota castellana encara no tenia artilleria. La flota castellana es dirigeix cap al nord i amenaça diversos llocs de la costa. Pere III el Cerimoniós ordena que les poblacions de l’interior enviïn reforços als diferents punts de la costa que els són assignats. El bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, envia cinc-mil homes per protegir Sant Feliu de Guíxols i Palamós. És evident que el país s’enfronta a una amenaça gravíssima.
1359 Pere III el Cerimoniós convoca Corts de Catalunya a Cervera, que se celebren entre l’octubre i el desembre. Els tres braços: el reial (o popular), el nobiliari (o militar) i l’eclesiàstic acorden pagar una contribució (anomenada “donatiu”) al rei fi de sufragar les despeses de la guerra de defensa del país per un import de 144.000 lliures . Aquesta suma era més del doble del que s’havia acordat en corts anteriors. Per aquest motiu el rei accepta que es nomeni una comissió de 12 diputats, 4 per cada braç, per a administrar i controlar aquest import tan elevat. Aquests diputats, juntament amb 12 diputats consellers, tenien els mateixos poders que la cort. Amb el nom de Diputació del General (o sigui de la totalitat del país) i posteriorment amb la denominació de Generalitat, neix un organisme que durant segles representarà la societat catalana davant del rei.
1360
a
1362 Continuen les accions bèl•liques, amb breus períodes de treva.
1362 Es celebren Corts Generals de tots els regnes a Montsó. Vist que continua l’amenaça a la supervivència del país, Catalunya vota una nova contribució o “donatiu” de 260.000 lliures, molt superior a l’acordat a les Corts de Cervera.
1363 Continuen les hostilitats. Don Pedro el Cruel envaeix Aragó, s’apodera de moltes poblacions, entre elles Tarassona i Terol, i passa al regne de València, on pren diverses viles, com Morvedre (Sagunt), i posa setge a la ciutat de València. El regne de València queda partit en dos, perquè hi ha una extensa faixa de territori en poder dels exèrcits castellans, des de Castella fins al mar, al nord i al sud de la ciutat de València.
1364 Corts de Catalunya a Barcelona, Lleida i Tortosa. S’acorden diverses contribucions, cada vegada més elevades, per un total de 700.000 lliures. A més de crear impostos, cal emetre deute públic, un dels més antics d’Europa, per a atendre els costos disparats de les accions de defensa de la terra.
1365 Continua la guerra. Don Pedro el Cruel s’apodera d’Oriola al juliol. Al setembre en Pere el Cerimoniós recupera Morvedre.
1366 El rei en Pere III el Cerimoniós, el rei de França i el Papa d’Avinyó, pagant a terceres parts iguals, contracten les Companyies Blanques de Bertran Du Guesclin (un exèrcit mercenari que assolava França) que són enviades a Castella, al servei del comte de Trastàmara que lluitava per la Corona castellana contra el seu germanastre don Pedro I el Cruel.
1367 Continuen les hostilitats.
1369 Don Pedro el Cruel és assassinat a Montiel, a mans del comte de Trastàmara i de Bertran Du Guesclin. S’estén la guerra civil a Castella i les tropes castellanes es retiren totalment d’Aragó i València, i s’acaba l’intent d’annexió. El rei en Pere III el Cerimoniós se n’alegra a la seva Crònica: “E el dit rei havia posat nom e títol a tota la terra que ens havia tolta, així en regne d’Aragó com en regne de València, Castella la Nova, mas per la gràcia de nostre senyor Déus, lo dit títol durà poc, per tal com ab títol injust posseïa tot ço que ens havia tolt.”
1410 Mor el rei Martí l’Humà sense hereu legítim directe i sense haver nomenat successor, i s’inicia un seguit d’intrigues i pressions per a imposar un nou rei. Normalment la successió hauria recaigut en el comte Jaume d’Urgell que, a més de ser el parent més proper per la línia masculina, ja havia estat nomenat governador general de la corona, càrrec que solia coincidir amb l’hereu del tron. Però els partidaris de Fernando de Antequera, fill del rei Joan I de Castella i comte de Trastàmara, varen imposar finalment el seu nomenament mitjançant intrigues, suborns i especialment amb la pressió militar dels exèrcits castellans, que varen tornar a envair Aragó i València, després del parèntesi de 40 anys que s’havia iniciat el 1369, aliats amb bàndols locals enfrontats en unes menes de guerres civils.
1412 Compromís de Casp. Els representants de Catalunya, Aragó i València (no elegits lliurement, sinó imposats per una comissió aragonesa) reunits a Casp, varen designar rei a Fernando de Antequera. L’expansionisme castellà va fer un pas important introduïnt la dinastia castellana de Trastàmara a la corona catalano-aragonesa.
1469 El matrimoni del rei Ferran el Catòlic (nét de Fernando de Antequera) amb Isabel de Castella va comportar la implicació del rei amb els afers de Castella i va reforçar la castellanització de la noblesa catalana. No obstant, cal recordar que que és fals que aquest matrimoni comportés “la unidad de España” perquè Catalunya conserva les seves institucions polítiques i fiscals.
1496 Comença l’exclusió dels catalans en el comerç amb Amèrica, que de fet queda reservat als súbdits de Castella i Lleó. La reserva és ratificada el 1504 en el testament d’Isabel la Católica. Aquesta normativa va dificultar molt l’activitat mercantil catalana, que havia de buscar vies indirectes per tal de saltar-se el monopoli oficial. Fins al 1778 no es va autoritzar la navegació lliure a Amèrica, i entre els ports autoritzats a despatxar vaixells hi varen figurar Barcelona, Alacant, Mallorca i Els Alfacs.
1516 Carles I d’Austria és rei de tots els territoris de la corona de Castella i Lleó, i també dels de la corona catalano-aragonesa. Amb la implantació de la nova dinastia dels Austria s’incrementa encara més la castellanització de les classes altes catalanes, i s’entra en un període de decadència cultural.
1624 El Conde Duque de Olivares adreça un “Gran Memorial” al rei Felip IV on s’hi diu: “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquia el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos Reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia...”.
Per aconseguir aquest objectiu, Olivares proposava diferents mètodes, alguns de pacífics, però la via que finalment aconsella és l’ús de la força: “...y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos”. Cal aclarir que “meter la gente” vol dir invasió i ocupació militar.
Com veiem, la finalitat d’Olivares és la mateixa que la del rei Don Pedro el Cruel, si bé les tàctiques han canviat. Ara ja s’ha posat en marxa l’invent de “España”, que és una etiqueta per dissimular una mica allò de “Castilla la Nueva”. Pero queda molt clar el què espera als “Reinos de que se compone España”: “reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.
1629 El virrei de Catalunya, Duque de Feria, adreça un escrit al rei Felip IV aconsellant-li separar el Rosselló de Catalunya: “...sería una gran pérdida para ellos la división, porqué sólo ella enflaquecía todas las causas que tienen a los catalanes tan confiados y sobre si; porque por este medio se reducía la provincia a ser menos extendida, a ser de menos gente y cantidad de hacienda Barcelona; quitávase el paso de Francia, que solo puede ser cómodamente por los condados, con que se dificultava mucho el comercio de Barcelona con aquel Reyno; desmémbrabase gran parte de los militares, que tan unidos se hallaban con esta ciudad y la Diputación; y en alguna parte se debilitaba la hacienda de estas dos casas y la jurisdicción de los diputados; y por la lana que se les encarecía, por ser la mayor parte de los condados, sería menos caudaloso el trato de los paños por la mar en Italia, que es en lo que consiste toda presunción de esta provincia, que con este medio de la división y otros que hay para conseguir los mismos efectos, sin duda se reduciría a mejor disposición que la que hoy tiene”. (Arxiu Reial de Barcelona, Corona d’Aragó, lligall 276, document 71)
1640 El 7 de juny comença la revolta popular del Corpus de Sang. (Hi ha diversos indicis que apunten a una posada en pràctica de l’estratègia formulada per Olivares el 1624: “... hacer que se ocasione algún tumulto popular grande ...... y ... como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla ...”). Aquesta vegada els objectius formulats per Olivares no es varen aconseguir del tot, però la guerra anomenada dels Segadors es va saldar amb una retallada de les llibertats democràtiques i amb la mutilació de Catalunya.
1659 Pel Tractat dels Pirineus es va cedir a la Monarquia francesa el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya. És a dir, la proposta del Duque de Feria a Felip IV sí que s’executa totalment. L’estat francès es va afanyar a perseguir la llengua catalana i a reprimir de manera sanguinària i brutal qualsevol intent de resistència.
1705 En haver mort (1700) el darrer rei espanyol de la dinastia dels Àustria, Carles II, sense descendents, es va iniciar la guerra de successió al tron espanyol. Catalunya va defensar el partit de Carles III d’Àustria contra el candidat francès, Felip V de Borbó. El 20 de juny de 1705 a Gènova es va signar un pacte entre un plenipotenciari de la Reina d’Anglaterra i dos representants de Catalunya, pel qual Catalunya es comprometia, junt amb les tropes britàniques, a lluitar contra França i Espanya per la causa de Carles III, i Anglaterra garantia que els privilegis i lleis dels catalans serien “amb totes les formes mantinguts i conservats”. Cal tenir present que Felip V volia establir una monarquia absolutista, sense Corts ni institucions com la Generalitat. Però després d’uns anys de guerra, quan Carles III va ser designat Emprerador d’Àustria, Anglaterra va decidir acceptar que Felip V fos Rei d’Espanya, a fi que Àustria no acumulés tant de poder, i de fet va abandonar Catalunya a les mans del seu botxí, Felip V.
1713 El 13 de juliol es va signar a Utrecht un tractat de pau entre Espanya i Anglaterra, que en el seu article 13 fixa el tracte que es donaria a Catalunya, que és un model de sarcasme. En efecte, s’hi fa constar que, vist l’interès de la Reina de la Gran Bretanya perquè els catalans conservin llurs antics privilegis (és a dir les institucions democràtiques: Corts i Generalitat , i tota la legislació pública i civil) el Rei Catòlic (és a dir, Felip V), “dóna i concedeix als catalans tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Espanya són els més amats del Rei Catòlic”. Catalunya va intentar resistir durant un temps, però sense el suport de les tropes angleses i austriaques la seva causa estava perduda. De passada, recordem que del Tractat d’Utrecht Anglaterra en va treure la possessió de Menorca (durant més de 70 anys), i de Gibraltar, que encara conserva.
1714 L’11 de setembre de 1714 els exèrcits espanyols i francesos varen assaltar i ocupar Barcelona. Immediatament es va suprimir de fet la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent de Barcelona. Poc després una gran part del barri de Ribera és enderrocada i s’hi construeix una ciutadella, que, junt amb el castell de Montjuic, havia de servir per bombardejar la capital de Catalunya sempre que fes falta.
La repressió va ser duríssima. Si bé Rafel Casanova va salvar la vida perquè l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu el va inscriure com a difunt quan només estava ferit, i la seva família el va poder amagar i curar-lo, molts altres dirigents polítics i militars que havien participat en la guerra varen ser executats o condemnats a llargues penes de presó. Més de 30.000 catalans es varen exiliar a territoris de la corona austro-hongaresa.
1715 El general Josep Moragues (cap de les tropes catalanes fora de Barcelona) va ser executat i el seu cap penjat en una gàbia de ferro dalt del Portal de Mar, a la muralla de Barcelona, fins a l’any 1727. Amb ell també varen ser executats els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Arreu del país hi va haver moltes altres execucions, algunes ja abans del 1714, com la d’en Francesc Macià i Ambert (Bac de Roda), el 1713.
1716 “Decreto de Nueva Planta”. (16 de gener) Estableix oficialment la supressió de la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts, etc., i Catalunya queda incorporada a la monarquia absoluta espanyola. Felip V de Borbó hi comença dient: “ ... habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi soberania establecer gobierno en él ...” Més endavant disposa: “Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana ..” Aquesta imposició oficial del castellà, amb exclusió total del català, ja havia estat precedida per la imposició de fet de l’ús del castellà en les activitats de l’Administració pública, i va continuar mitjançant nombrosos comunicats dels corregidors i altres autoritats de la nova administració imposada a partir de l’ocupació militar de Catalunya. Ara sí que es posa en marxa l’execució implacable i total dels plans d’Olivares: “... reducir estos Reinos al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia ...”
Cal tenir present que quan es promulga el Decret de Nova Planta la major part de la feina més bruta ja estava feta . Entre 1713 i 1716, l’extermini físic, l’exili massiu, les llargues condemnes de presó, i en molts casos les represàlies militars sobre el terreny aplicades “sin estrépito de justicia” ja havien esclafat totalment el país i era impossible qualsevol intent de resistència.
A partir de 1716 a vegades s’optava per actuacions que no fossin obertament violentes. És el cas de les instruccions del fiscal de Consejo de Castilla José Rodrigo Villalpando als corregidors de Catalunya per a imposar el castellà en substitució del català: “dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”
1768 “Real Cédula de Aranjuez.” Regnant Carles III de Borbó es va publicar aquesta disposició que ratificava la imposició del castellà en tota l’administració de justícia, i en totes les escoles públiques i també en la jurisdicció eclesiàstica.
1772 Una Real Cédula de 24 de desembre va prohibir l’ús del català en tots els llibres de comptabilitat.
1801 En unes “Instrucciones” sobre els teatres es prohibeix qualsevol idioma que no sigui el castellà.
1833 Bonaventura Carles Aribau escriu una “Oda a la Pàtria” que s’ha considerat com l’inici de la Renaixença. Els corrents europeus del Romanticisme afavoreixen un revifament de la llengua i la cultura catalanes, simultàniament a la continuació de les polítiques repressives i genocides de l’Estat castellà.
1857 L’anomenada “Ley Moyano de Instrucción Pública” ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic.
1862 Es prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials.
1870 Es prohibeix l’ús del català en el Registre Civil.
1886 Valentí Almirall publica “Lo catalanisme”, la primera formulació estructurada del catalanisme polític. L’esclat dels moviments d’emancipació nacional especialment a partir de 1848 impulsa les reivindicacions polítiques que acompanyen la Renaixença.
1896 En instal•lar-se els primers telèfons a l’Estat espanyol, s’hi va prohibir l’ús del català. El 1904 se’n va permetre l’ús, amb diverses limitacions.
(Sobre aquestes polítiques de genocidi cultural hi ha molta informació detallada en el llibre “La persecució política de la llengua catalana” publicat per Francesc Ferrer i Gironès a Edicions 62)
1902 Un Reial Decret prohibeix expressament l’ensenyament del catecisme en català.
1914 Es crea la Mancomunitat de Catalunya, un òrgan polític català amb autonomia molt limitada, però que sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba va crear moltes infrastuctures i institucions com la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola del Treball, la Universitat Industrial, etc. És el primer intent de redreçament institucional de Catalunya, com a fruit de les pressions populars de la Renaixença i del catalanisme polític.
1923 El mes de setembre es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que presideix un Directori militar. Immediatament es dicten diversos Decrets de prohibició de l’ús del català.
1924 S’imposa l’ús del castellà en les etiquetes i prospectes dels productes farmacèutics.
1925 La dictadura del General Primo de Rivera suprimeix la Mancomunitat.
1925 Prohibició de llibres catalans a les escoles.
1926 Es reitera l’aplicació de fortes sancions als mestres que utilitzin el català.
1926 Prats de Molló. L’ex militar i polític catalanista Francesc Macià organitza un intent d’alliberament de Catalunya des de territori de l’Estat francès, que va ser desbaratat per la policia francesa.
1930 El mes de gener s’acaba la Dictadura del general Primo de Rivera.
1930 Pacte de Sant Sebastià. El mes d’agost es reuneixen a Donosti (Sant Sebastià) representants dels partits republicans de l’Estat espanyol que acorden la creació d’un Comitè revolucionari republicà. Els representants catalans eren Macià Mallol per Acció Catalana Republicana, Manuel Carrasco Formiguera per Acció Catalana, i Jaume Aiguader per Estat Català, que varen arrencar dels polítics espanyols el compromís verbal de que les Corts constituents de la futura República aprovarien un Estatut d’Autonomia de Catalunya.
1931 El 14 d’abril es proclama la República.
1932 El 9 de setembre s’aprova, després de moltes retallades, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix que el català, com el castellà, és llengua oficial a Catalunya.
1936 Juliol. Esclata la insurrecció militar contra la República. Des del primer moment queda clar que un dels principals objectius dels sublevats és liquidar les autonomies, especialment la catalana, i tornar a imposar el castellà com a únic idioma de l’Estat.
1936 Afusellament del President del Barça. La primera execució significada que va portar a terme l’exèrcit espanyol va ser la de Josep Sunyol i Garriga, President del Club de Futbol Barcelona, el dia 6 d’agost, a les tres setmanes de començada la guerra.
1936 També al mes d’agost de 1936 es varen començar a estudiar i promoure, a l’Ajuntament i a la Diputació provincial de Saragossa, diferents projectes d’annexió de diverses zones de Catalunya a Aragó. Uns es referien a la província de Lleida, altres a les comarques de l’Ebre, a fi que “Aragón tenga una salida al mar Mediterráneo, a través de la comarca tortosina”. Un altre projecte proposava la cessió de tot Catalunya a Aragó, i la desaparició del nom de Catalunya.
Durant tots els anys de la guerra, i des de bon començament, es varen formular molts propòsits de destrucció física de Catalunya: “Cataluña debería ser sembrada de sal”, “es que en Cataluña hay que entrar con un arado, y no hay que dejar piedra sobre piedra”. D’altres deien, referint-se a la destrucció de Guernica: “Esto hay que hacer con toda Vizcaya y toda Cataluña”.
Pel que fa a la indústria catalana, el General Queipo de Llano, i d’altres, reclamaven que fos dispersada.
1937 Després de l’ocupació del País Basc per l’exèrcit espanyol, un cert nombre de catalans que havien fugit de Catalunya al principi de la guerra, es varen traslladar a Sant Sebastià. En tot el País Basc s’havia organitzat una intensa campanya de persecució contra els qui s’atrevissin a parlar en euskera en públic, persecució que també es va estendre als catalans.
A tot arreu hi havia cartells que conminaven: “Si eres español, habla en español”, “Habla el idioma del Imperio”. Hi havia una “Guardia Cívica” formada per paisans voluntaris que vigilava en hotels, cafès, restaurants, etc., i que denunciava tots els que sorprenien parlant en euskera o en català, amb detencions i multes, fins i tot per parlar-hi per telèfon.
1938 El 25 de març de 1938 les tropes franquistes varen entrar en territori català, i el 3 d’abril varen ocupar la ciutat de Lleida.
1938 El dia 9 d’abril el General Franco dicta una Llei abolint l’Estatut d’Autonomia de 1932
El preàmbul diu: “El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la Republica, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis. No seria preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.
Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de la unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.”
És evident que continua la línia establerta pel Conde Duque de Olivares: “reducir ...al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia...”, “... como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla ...” La fòrmula concreta, però, s’acosta més a la befa del Tractat d’Utrecht, en què Felip V “dóna i concedeix als habitants de Catalunya tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles ....”
També el 1938 (recollit a “Palabras del Caudillo”) el general Franco havia manifestat: “El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.”
1938 El dia 9 d’abril és afusellat a Burgos el dirigent demòcrata-cristià Manuel Carrasco i Formiguera, (un dels tres representants catalans en el Pacte de Sant Sebastià), per decisió personal del general Franco. Carrasco, catòlic practicant i defensor de l’Església catòlica en tot moment, havia estat capturat per la marina de guerra franquista quan, amenaçat de mort per la FAI, el Govern català l’enviava com a representant al País Basc. Un Consell de guerra el va condemnar a mort a Burgos, i va estar vuit mesos pendent de la decisió del general Franco respecte a l’execució de la sentència. Franco va tener el “detall” d’ordenar que l’execució coincidís amb el Divendres Sant.
1939 26 de gener. L’exèrcit espanyol ocupa Barcelona. S’estableix un règim especial d’ocupació militar que dura fins al 1er. d’agost de 1939. Immediatament es comencen a publicar tota mena de Bans, Ordres i disposicions oficials organitzant la repressió en general i la persecució del català en particular. La Plaça de Catalunya és rebatejada com a “Plaza del Ejército Español”. A tot arreu, oficines públiques, estacions de tren, etc., es van col.locant els cartells de “Si eres español, habla español” i “Hablad el idioma del Imperio”
1939 Per l’ocupació de Barcelona Franco va rebre telegrames de felicitació de Mussolini, Hitler, i Goering. En la contestació a aquest darrer, Franco diu: “Muy agradecido a vuestro recuerdo con motivo de la reconquista de Barcelona, os envío, con muy afectuoso recuerdo, el reconocimiento de mis tropas por vuestro sentido aprecio. Generalísimo Franco.” És evident que amb l’utilització de l’expressió “reconquista de Barcelona”, Franco se sentia com un nou Felip V. Això també està en línia amb els plans del Conde Duque de Olivares (... como por nueva conquista...).
L’ex rei d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb aquest telegrama: “Mi felicitación entusiasta y cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el despertar de nuestra Patria. ¡¡Viva España!! Alfonso XIII.”
El fill d’Alfonso XIII, Don Juan de Borbón (pare de l’actual rei d’Espanya) igualment va felicitar al general Franco: “Felicito de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroísmo invencible ejército, Generales y Mando Supremo le saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”
El “Caudillo” li va contestar. “Recibo con vuestra felicitación el entusiasmo emocionado con que participáis en las glorias de nuestra juventud que forja la España Grande que todos anhelamos. En día tan señalado para nuestra Patria os envío el más afectuoso y sentido de los recuerdos. Generalísimo Franco.”
L’ocupació militar de Barcelona desperta en el que utilitzava el títol de “Conde de Barcelona” “el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas”. En la seva contestació el “Generalísimo” es refereix al dia de l’ocupació com a “día tan señalado para nuestra Patria”.
1939 26 de gener. Les tropes espanyoles s’apoderen de l’emissora Ràdio Associació de Catalunya. Queda totalment prohibit, durant molts anys, utilitzar el català a la ràdio.
1939 27 de gener. Com a totes les poblacions que s’havien anat ocupant, es prohibeix qualsevol publicació de premsa, religiosa inclosa, en català. La prohibició va durar 37 anys, ja que fins al 23 d’abril de 1976 no es va poder publicar un diari en català.
1939 Des que va començar l’ocupació de Catalunya es varen prohibir tota mena de llibres en català.. Es varen saquejar i depurar biblioteques i arxius públics i privats. Molts llibres i papers varen ser portats a Salamanca. D’altres varen ser cremats, com els llibres i papers d’en Pompeu Fabra, prèviament llançats al carrer davant de casa seva, a Badalona. (La biblioteca d’en Carles Riba ja l’havia cremada la FAI, a Barcelona, el 1936).
1939 Les prohibicions de l’ús del català, amb les corresponents sancions als infractors, es varen estendre a tots els aspectes de la vida quotidiana i a tots els àmbits. En un text com aquesta cronologia és impossible detallar-ho. Però, sense que sigui una llista exhaustiva, recordem algunes d’aquestes prohibicions del català:
Els funcionaris no podien parlar en català, ni entre ells ni amb el públic. A les empreses, comerços, despatxos, en despejar el telèfon es deia “Dígame”. Estava prohibit l’ús del català en tota mena d’impresos, fins i tot participacions de casamenti estampes de primera comunió. Prohibició en rètols i anuncis, en la nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques, i embarcacions. També en conferències i actes culturals. Prohibició en la correspondència privada, fins al gener de 1940, en què s’acabà la censura postal i ja no es podia controlar. Nul.litat de les inscripcions en català en els Registres Civils. Prohibició d’inscriure noms de pila en català i d’utilitzar-los en públic. Prohibició de representar obres de teatre en català (fins i tot els Pastorets), que es va suavitzar a partir de 1946 com a consequència indirecta de la victòria dels Aliats en la guerra mundial. Prohibició del cinema en català, fins al 1964. Prohibició del català en totes les escoles públiques i privades.També en les làpides dels cementiris i esqueles mortuòries.
Es varen canviar i castellanitzar molts noms de poblacions (Recordem aquell “San Baudilio de Llobregat “...), i dels carrers a tot arreu. El Palau de la Música Catalana va passar a ser “Palacio de la Música”. (L’Orfeó Català es va prohibir). La Biblioteca de Catalunya va canviar a “Biblioteca Central”. Es varen fer desaparèixer estàtues i monuments relacionats amb la cultura i la història de Catalunya.
Es varen prohibir himnes i cançons com Els Segadors, el Cant de la Senyera, La Santa Espina, La Balenguera, etc. També es va prohibir la bandera catalana.
(És molt útil, per tenir una àmplia informació sobre aquest període i els seus antecedents, el llibre de Josep Benet “
L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”. També es pot trobar informació detallada sobre aquesta persecució en l’obra de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya “Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975)”
1940 Afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, el 15 d’octubre. El President Companys s’havia refugiat a França, on després de la invasió de l’exèrcit alemany va ser detingut per la Gestapo i entregat a Franco. Va ser torturat a Madrid i traslladat a Barcelona. Al Castell de Montjuic va ser sotmès a un simulacre de judici, un “Consejo de Guerra sumarísimo”, i condemnat a mort.
Aquesta execució tenia una evident càrrega simbòlica. Matant Companys també es matava Catalunya. Això ens porta a recordar que cal tenir present que la persecució contra la llengua i la cultura catalanes es va dur a terme simultàniament amb una repressió duríssima, amb empresonaments i execucions que es varen perllongar durant molts anys. Es calcula que només per la presó Model de Barcelona i entre 1939 i 1942 hi varen passar 35.000 persones. De 1938 a 1953 hi va haver 3.385 execucions de les condemnes a mort dictades pels tribunals de l’exèrcit espanyol. Unes 3.000 execucions corresponen als anys 1939 i 1940.
Diverses personalitats del catalanisme varen ser executades en aquells anys, com Carles Rahola (15 de març de 1939), Lluís Escalé (23 d’abril de 1939), i Domènec Latorre (6 de maig de 1939). La repressió també va afectar, a més de dirigents o afiliats de sindicats i partits polítics, càrrecs municipals, com per exemple l’alcalde de Cervera, Domingo Puigredon, executat el 28 de juliol de 1939.
1939
a
1975 La persecució contra el català va persistir durant tot el règim franquista. Els canvis en la situació europea i mundial varen comportar una disminució de les mesures repressores, però l’obsessió genocida ha continuat sempre present. Recordem les manifestacions del destacat falangista Jesús Suevos, que considerava que s’havia de prohibir l’ús del català perquè era portador de “virus del alma”. Un altre exemple el tenim en la solució ideal que tenia pensada el general Camilo Alonso Vega, Ministre de Governació, el 1964, per al “problema catalán”: “Si yo pudiera, pondría a todos los catalanes al otro lado de la frontera, pero no tengo poder para hacerlo”.
El postfranquisme, la reinstauració de la monarquia borbònica, la democràcia parlamentària (però dins de la cotilla de ferro de l’Estat espanyol) i l’autonomia del “café para todos” han representat un cert respir per Catalunya, però el propòsit genocida continua ben viu. Per exemple, un important membre del PSC-PSOE va manifestar a Heribert Barrera, President del Parlament de Catalunya, que el problema de Catalunya és simplement d’eutanàsia. D’altra banda l’actitud del PP és prou coneguda.
Pel que fa a l’actual rei Borbó, es manté en la línia de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. De tota manera, pot ser interessant recordar que després del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, a la reunió que el Rei va tenir amb els líders dels partits polítics el 24 de febrer hi va convocar: el President dimissionari Adolfo Suárez, el ministre de Defensa i president d’UCD, Rodríguez Sahagún, Felipe González pel PSOE, Fraga Iribarne per Alianza Popular, i Santiago Carrillo pel PCE. En varen quedar exclosos el PNB i CiU, malgrat el paper de Jordi Pujol en la crisi. També varen ser molt significatius alguns passatges del missatge institucional que va adreçar als líders polítics esmentats: “... invito a todos a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles.” El missatge s’acaba amb una apel·lació al “orden, la unidad y la paz.”
Hi ha una altra intervenció del Rei, a l’abril de 2001, que va originar força polèmica. En un lliurament del Premio Cervantes
va afirmar: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.” Aquesta informació evidentment està en la línia de la befa del primer Borbó, Felip V, en el Tractat d’Utrecht.
COMENTARIS
Cal fer una observació prèvia, i és que no oblidem que València i les Illes Balears han patit processos similars, però per raons pràctiques i d’espai aquesta cronologia s’ha centrat en l’àmbit de Catalunya.
Els fets que s’han exposat en aquesta cronologia són difícilment discutibles, perquè estan abundosament documentats. Els comentaris que segueixen només volen recollir algunes consideracions i constatacions elementals. Segurament que s’hi poden afegir moltes altres reflexions i matisos.
1.- Victimisme. Després de donar una ullada als 650 anys objecte d’aquesta cronologia, sorprèn que encara hi hagi qui té el cinisme i la barra d’acusar els catalans de victimisme quan es queixen de les agressions espanyoles.
2.- També sorprèn que encara hi hagi tants papanates que segueixen dient : “és que els catalans no ens sabem explicar”, “és que hauríem de fer més pedagogia a la resta de l’Estat”, “l’encaix de Catalunya dins d’Espanya s’ha de buscar en el federalisme”, “hem de reflexionar si ens convé el divorci entre catalunya i Espanya que alguns propugnen”, “Espanya no ha entès mai Catalunya” ....
El que es desprèn dels fets que s’han exposat és que l’únic projecte espanyol per a Catalunya és l’annexió, i l’eliminació del català i la seva substitució pel castellà. L’annexió la varen aconseguir per la força de les armes el 1714, i la varen ratificar, també per la força de les armes, el 1939. En l’eliminació del català han anat progressant amb alts i baixos, i en aquests moments ja han aconseguit el 50% del seu objectiu, però segueixen maldant per arribar al 100%. Fa gairebé 300 anys que ens tenen ocupats militarment i l’aparell judicial actua com una poderosa eina de control i d’espanyolització, que també és afavorida per la majoria dels mitjans de comunicació. A més, l’espoli fiscal impedeix que Catalunya pugui tenir un desenvolupament econòmic sòlid i durador.
3.- Promoure un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser un greu error. El moment de desconcert que va patir l’espanyolisme amb la mort del general Franco va fer possible l’aprovació de l’Estatut de Sau (amb moltes retallades), de la mateixa manera que la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República havia permès l’aprovació de l’Estatut de Núria (també amb moltes retallades). Però el desconcert ja fa molt de temps que s’ha esbravat, i el nacionalisme espanyol té molt clar que el que han de fer és recuperar competències i recursos econòmics per a l’Estat. (Cal tenir present que al Tribunal Constitucional no solament hi ha un recurs del P.P. contra l’Estatut, sinó que també n’hi ha un presentat per una rellevant personalitat del PSOE, Enrique Mújica).
4.- Per tant hem de ser conscients que seguim presoners dins de l’Estat espanyol, i mentre no es torni a presentar una altra ocasió propícia per a intentar escapar, o afluixar el rigor del règim penitenciari, el que hem de fer és mantenir i millorar la musculatura, és a dir les infraestructures (port, aeroport, xarxa de ferrocarrils i carreteres, corredor del Mediterrani, transvasament del Roine, etc.), i defensar aferrissadament la supervivència de la llengua, tan amenaçada. També són molt importants les accions de conscienciació i d’afirmació nacional, com les consultes municipals sobre la independència, les peticions de referèndums, etc.
(Tercer esborrany, 28 de juny de 2010)
