CRONOLOGIA DE LES ACTUACIONS GENOCIDES ESPANYOLES CONTRA CATALUNYA (Joaquim Ferrer Mallol)

INTRODUCCIÓ

Sovint es fa referència als prop de 300 anys d’actuacions espanyoles encaminades a destruir Catalunya com a poble i a fer desaparèixer el català com a llengua viva i parlada. Es parteix de la guerra anomenada de Successió, que va tenir com a una fita important el setge i l’assalt de Barcelona per part de les tropes franco-espanyoles el 1714, i després el Decret de “Nueva Planta”. Efectivament es tracta d’una fita molt important: des de llavors i fins ara Catalunya està permanentment ocupada per l’exèrcit espanyol, a més d’altres mancances de sobirania.

Però l’obsessió genocida castellana (o espanyola) ve de molt abans. Precisament fa poc que s’ha commemorat el 650 aniversari de l’inici de la Generalitat de Catalunya, situat a les corts de Catalunya celebrades a Cervera l’any 1359.

Doncs bé, aquestes corts s’havien convocat perquè des de 1356 els exèrcits castellans ocupaven diverses zones dels regnes d’Aragó i València. A principis de 1359 una flota castellana va entrar a la Mediterrània i es va apoderar de Guardamar al regne de València. Al juny de 1359 la flota castellana va posar setge naval a Barcelona, i va amenaçar diversos punts de la costa catalana. El propòsit del rei castellà don Pedro el Cruel era apoderar-se de tots els territoris de la Confederació catalano-aragonesa amb el nom de Castilla la Nueva (Crònica del rei en Pere III el Cerimoniós, Capítol VI, Pàràgraf 60).

Davant de la gravetat de la situació es varen convocar Corts de Catalunya a Cervera de l’octubre al desembre de 1359. Els tres braços, el reial (o popular), el nobiliari (o militar) i l’eclesiàstic varen aprovar donar una contribució (anomenada “donatiu”) al rei en Pere III el Cerimoniós a fi d’atendre les despeses de la guerra per defensar el país de la invasió castellana. Aquesta contribució era d’un import elevadíssim, mai vist fins llavors. Per aquest motiu els diputats dels tres braços varen aconseguir que el rei acceptés el nomenament de 12 diputats, 4 per braç, a fi d’administrar i controlar la recaptació i despesa d’aquesta contribució. Aquests 12 diputats varen ser l’embrió de l’organisme que es va anar consolidant amb el nom de Diputació del General, que volia dir la representació de la generalitat o totalitat del país. És a dir, que el naixement, fa 650 anys, de la Generalitat, té el seu origen en el primer intent castellà de conquesta i annexió de Catalunya.

Després de moltes vicissituds, al 1366 els exèrcits castellans es varen retirar d’Aragó i de València, i Catalunya va tenir un respir de poc més de 40 anys.

El 1411, amb motiu de la mort de Martí l’Humà el 1410 sense haver nomenat successor, Aragó i València tornen a ser envaïts pels exèrcits castellans. La pressió militar, els suborns, les intrigues i les traïcions varen fer que la Sentència de Casp donés la Corona de tots els territoris de la Confederació catalano-aragonesa a Ferran d’Antequera, regent de Castella.

Malgrat la introducció d’una dinastia castellana, es va conservar la independència i la integritat del país. Però la guerra dels Segadors va comportar una nova invasió dels exèrcits castellans, aquesta vegada també dins el territori del Principat. Aquesta invasió es va saldar amb la mutilació de Catalunya. El Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya (el que avui designem com a Catalunya Nord) varen ser lliurats a França, que va desencadenar una repressió duríssima, que ha desembocat als nostres dies a la pràctica eliminació de la llengua catalana.

Després de la guerra de Successió, Catalunya queda totalment ocupada pels exèrcits castellans, queda eliminada Catalunya com a entitat sobirana, i comença una persecució implacable contra la llengua catalana. A partir d’aquí, del 1714, podem parlar de 300 anys més d’actuacions imperialistes i genocides espanyoles.
Per tot això, sembla que és convenient traçar una cronologia d’aquest llarg procés de genocidi polític i cultural, a fi que tothom en pugui tenir una visió global i sintètica.

CRONOLOGIA

1356 Els exèrcits castellans de Don Pedro el Cruel comencen diverses incursions als regnes d’Aragó i València.

1359 Una gran flota castellana entra a la Mediterrània, i s’apodera de Guardamar, al regne de València. El mes de juny la flota castellana ataca Barcelona, que es lliura del setge perquè s’havia instal.lat una peça de la llavors naixent artilleria en una galera fondejada a l’entrada del port de Barcelona, mentre que la flota castellana encara no tenia artilleria. La flota castellana es dirigeix cap al nord i amenaça diversos llocs de la costa. Pere III el Cerimoniós ordena que les poblacions de l’interior enviïn reforços als diferents punts de la costa que els són assignats. El bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, envia cinc-mil homes per protegir Sant Feliu de Guíxols i Palamós. És evident que el país s’enfronta a una amenaça gravíssima.

1359 Pere III el Cerimoniós convoca Corts de Catalunya a Cervera, que se celebren entre l’octubre i el desembre. Els tres braços: el reial (o popular), el nobiliari (o militar) i l’eclesiàstic acorden pagar una contribució (anomenada “donatiu”) al rei fi de sufragar les despeses de la guerra de defensa del país per un import de 144.000 lliures . Aquesta suma era més del doble del que s’havia acordat en corts anteriors. Per aquest motiu el rei accepta que es nomeni una comissió de 12 diputats, 4 per cada braç, per a administrar i controlar aquest import tan elevat. Aquests diputats, juntament amb 12 diputats consellers, tenien els mateixos poders que la cort. Amb el nom de Diputació del General (o sigui de la totalitat del país) i posteriorment amb la denominació de Generalitat, neix un organisme que durant segles representarà la societat catalana davant del rei.

1360
a
1362 Continuen les accions bèl•liques, amb breus períodes de treva.

1362 Es celebren Corts Generals de tots els regnes a Montsó. Vist que continua l’amenaça a la supervivència del país, Catalunya vota una nova contribució o “donatiu” de 260.000 lliures, molt superior a l’acordat a les Corts de Cervera.

1363 Continuen les hostilitats. Don Pedro el Cruel envaeix Aragó, s’apodera de moltes poblacions, entre elles Tarassona i Terol, i passa al regne de València, on pren diverses viles, com Morvedre (Sagunt), i posa setge a la ciutat de València. El regne de València queda partit en dos, perquè hi ha una extensa faixa de territori en poder dels exèrcits castellans, des de Castella fins al mar, al nord i al sud de la ciutat de València.

1364 Corts de Catalunya a Barcelona, Lleida i Tortosa. S’acorden diverses contribucions, cada vegada més elevades, per un total de 700.000 lliures. A més de crear impostos, cal emetre deute públic, un dels més antics d’Europa, per a atendre els costos disparats de les accions de defensa de la terra.

1365 Continua la guerra. Don Pedro el Cruel s’apodera d’Oriola al juliol. Al setembre en Pere el Cerimoniós recupera Morvedre.

1366 El rei en Pere III el Cerimoniós, el rei de França i el Papa d’Avinyó, pagant a terceres parts iguals, contracten les Companyies Blanques de Bertran Du Guesclin (un exèrcit mercenari que assolava França) que són enviades a Castella, al servei del comte de Trastàmara que lluitava per la Corona castellana contra el seu germanastre don Pedro I el Cruel.

1367 Continuen les hostilitats.

1369 Don Pedro el Cruel és assassinat a Montiel, a mans del comte de Trastàmara i de Bertran Du Guesclin. S’estén la guerra civil a Castella i les tropes castellanes es retiren totalment d’Aragó i València, i s’acaba l’intent d’annexió. El rei en Pere III el Cerimoniós se n’alegra a la seva Crònica: “E el dit rei havia posat nom e títol a tota la terra que ens havia tolta, així en regne d’Aragó com en regne de València, Castella la Nova, mas per la gràcia de nostre senyor Déus, lo dit títol durà poc, per tal com ab títol injust posseïa tot ço que ens havia tolt.”

1410 Mor el rei Martí l’Humà sense hereu legítim directe i sense haver nomenat successor, i s’inicia un seguit d’intrigues i pressions per a imposar un nou rei. Normalment la successió hauria recaigut en el comte Jaume d’Urgell que, a més de ser el parent més proper per la línia masculina, ja havia estat nomenat governador general de la corona, càrrec que solia coincidir amb l’hereu del tron. Però els partidaris de Fernando de Antequera, fill del rei Joan I de Castella i comte de Trastàmara, varen imposar finalment el seu nomenament mitjançant intrigues, suborns i especialment amb la pressió militar dels exèrcits castellans, que varen tornar a envair Aragó i València, després del parèntesi de 40 anys que s’havia iniciat el 1369, aliats amb bàndols locals enfrontats en unes menes de guerres civils.

1412 Compromís de Casp. Els representants de Catalunya, Aragó i València (no elegits lliurement, sinó imposats per una comissió aragonesa) reunits a Casp, varen designar rei a Fernando de Antequera. L’expansionisme castellà va fer un pas important introduïnt la dinastia castellana de Trastàmara a la corona catalano-aragonesa.

1469 El matrimoni del rei Ferran el Catòlic (nét de Fernando de Antequera) amb Isabel de Castella va comportar la implicació del rei amb els afers de Castella i va reforçar la castellanització de la noblesa catalana. No obstant, cal recordar que que és fals que aquest matrimoni comportés “la unidad de España” perquè Catalunya conserva les seves institucions polítiques i fiscals.

1496 Comença l’exclusió dels catalans en el comerç amb Amèrica, que de fet queda reservat als súbdits de Castella i Lleó. La reserva és ratificada el 1504 en el testament d’Isabel la Católica. Aquesta normativa va dificultar molt l’activitat mercantil catalana, que havia de buscar vies indirectes per tal de saltar-se el monopoli oficial. Fins al 1778 no es va autoritzar la navegació lliure a Amèrica, i entre els ports autoritzats a despatxar vaixells hi varen figurar Barcelona, Alacant, Mallorca i Els Alfacs.

1516 Carles I d’Austria és rei de tots els territoris de la corona de Castella i Lleó, i també dels de la corona catalano-aragonesa. Amb la implantació de la nova dinastia dels Austria s’incrementa encara més la castellanització de les classes altes catalanes, i s’entra en un període de decadència cultural.

1624 El Conde Duque de Olivares adreça un “Gran Memorial” al rei Felip IV on s’hi diu: “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquia el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos Reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia...”.

Per aconseguir aquest objectiu, Olivares proposava diferents mètodes, alguns de pacífics, però la via que finalment aconsella és l’ús de la força: “...y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos”. Cal aclarir que “meter la gente” vol dir invasió i ocupació militar.

Com veiem, la finalitat d’Olivares és la mateixa que la del rei Don Pedro el Cruel, si bé les tàctiques han canviat. Ara ja s’ha posat en marxa l’invent de “España”, que és una etiqueta per dissimular una mica allò de “Castilla la Nueva”. Pero queda molt clar el què espera als “Reinos de que se compone España”: “reducir estos Reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.

1629 El virrei de Catalunya, Duque de Feria, adreça un escrit al rei Felip IV aconsellant-li separar el Rosselló de Catalunya: “...sería una gran pérdida para ellos la división, porqué sólo ella enflaquecía todas las causas que tienen a los catalanes tan confiados y sobre si; porque por este medio se reducía la provincia a ser menos extendida, a ser de menos gente y cantidad de hacienda Barcelona; quitávase el paso de Francia, que solo puede ser cómodamente por los condados, con que se dificultava mucho el comercio de Barcelona con aquel Reyno; desmémbrabase gran parte de los militares, que tan unidos se hallaban con esta ciudad y la Diputación; y en alguna parte se debilitaba la hacienda de estas dos casas y la jurisdicción de los diputados; y por la lana que se les encarecía, por ser la mayor parte de los condados, sería menos caudaloso el trato de los paños por la mar en Italia, que es en lo que consiste toda presunción de esta provincia, que con este medio de la división y otros que hay para conseguir los mismos efectos, sin duda se reduciría a mejor disposición que la que hoy tiene”. (Arxiu Reial de Barcelona, Corona d’Aragó, lligall 276, document 71)

1640 El 7 de juny comença la revolta popular del Corpus de Sang. (Hi ha diversos indicis que apunten a una posada en pràctica de l’estratègia formulada per Olivares el 1624: “... hacer que se ocasione algún tumulto popular grande ...... y ... como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla ...”). Aquesta vegada els objectius formulats per Olivares no es varen aconseguir del tot, però la guerra anomenada dels Segadors es va saldar amb una retallada de les llibertats democràtiques i amb la mutilació de Catalunya.

1659 Pel Tractat dels Pirineus es va cedir a la Monarquia francesa el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya. És a dir, la proposta del Duque de Feria a Felip IV sí que s’executa totalment. L’estat francès es va afanyar a perseguir la llengua catalana i a reprimir de manera sanguinària i brutal qualsevol intent de resistència.

1705 En haver mort (1700) el darrer rei espanyol de la dinastia dels Àustria, Carles II, sense descendents, es va iniciar la guerra de successió al tron espanyol. Catalunya va defensar el partit de Carles III d’Àustria contra el candidat francès, Felip V de Borbó. El 20 de juny de 1705 a Gènova es va signar un pacte entre un plenipotenciari de la Reina d’Anglaterra i dos representants de Catalunya, pel qual Catalunya es comprometia, junt amb les tropes britàniques, a lluitar contra França i Espanya per la causa de Carles III, i Anglaterra garantia que els privilegis i lleis dels catalans serien “amb totes les formes mantinguts i conservats”. Cal tenir present que Felip V volia establir una monarquia absolutista, sense Corts ni institucions com la Generalitat. Però després d’uns anys de guerra, quan Carles III va ser designat Emprerador d’Àustria, Anglaterra va decidir acceptar que Felip V fos Rei d’Espanya, a fi que Àustria no acumulés tant de poder, i de fet va abandonar Catalunya a les mans del seu botxí, Felip V.

1713 El 13 de juliol es va signar a Utrecht un tractat de pau entre Espanya i Anglaterra, que en el seu article 13 fixa el tracte que es donaria a Catalunya, que és un model de sarcasme. En efecte, s’hi fa constar que, vist l’interès de la Reina de la Gran Bretanya perquè els catalans conservin llurs antics privilegis (és a dir les institucions democràtiques: Corts i Generalitat , i tota la legislació pública i civil) el Rei Catòlic (és a dir, Felip V), “dóna i concedeix als catalans tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Espanya són els més amats del Rei Catòlic”. Catalunya va intentar resistir durant un temps, però sense el suport de les tropes angleses i austriaques la seva causa estava perduda. De passada, recordem que del Tractat d’Utrecht Anglaterra en va treure la possessió de Menorca (durant més de 70 anys), i de Gibraltar, que encara conserva.

1714 L’11 de setembre de 1714 els exèrcits espanyols i francesos varen assaltar i ocupar Barcelona. Immediatament es va suprimir de fet la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent de Barcelona. Poc després una gran part del barri de Ribera és enderrocada i s’hi construeix una ciutadella, que, junt amb el castell de Montjuic, havia de servir per bombardejar la capital de Catalunya sempre que fes falta.
La repressió va ser duríssima. Si bé Rafel Casanova va salvar la vida perquè l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu el va inscriure com a difunt quan només estava ferit, i la seva família el va poder amagar i curar-lo, molts altres dirigents polítics i militars que havien participat en la guerra varen ser executats o condemnats a llargues penes de presó. Més de 30.000 catalans es varen exiliar a territoris de la corona austro-hongaresa.

1715 El general Josep Moragues (cap de les tropes catalanes fora de Barcelona) va ser executat i el seu cap penjat en una gàbia de ferro dalt del Portal de Mar, a la muralla de Barcelona, fins a l’any 1727. Amb ell també varen ser executats els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Arreu del país hi va haver moltes altres execucions, algunes ja abans del 1714, com la d’en Francesc Macià i Ambert (Bac de Roda), el 1713.

1716 “Decreto de Nueva Planta”. (16 de gener) Estableix oficialment la supressió de la Generalitat, el Consell de Cent, les Corts, etc., i Catalunya queda incorporada a la monarquia absoluta espanyola. Felip V de Borbó hi comença dient: “ ... habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi soberania establecer gobierno en él ...” Més endavant disposa: “Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana ..” Aquesta imposició oficial del castellà, amb exclusió total del català, ja havia estat precedida per la imposició de fet de l’ús del castellà en les activitats de l’Administració pública, i va continuar mitjançant nombrosos comunicats dels corregidors i altres autoritats de la nova administració imposada a partir de l’ocupació militar de Catalunya. Ara sí que es posa en marxa l’execució implacable i total dels plans d’Olivares: “... reducir estos Reinos al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia ...”

Cal tenir present que quan es promulga el Decret de Nova Planta la major part de la feina més bruta ja estava feta . Entre 1713 i 1716, l’extermini físic, l’exili massiu, les llargues condemnes de presó, i en molts casos les represàlies militars sobre el terreny aplicades “sin estrépito de justicia” ja havien esclafat totalment el país i era impossible qualsevol intent de resistència.

A partir de 1716 a vegades s’optava per actuacions que no fossin obertament violentes. És el cas de les instruccions del fiscal de Consejo de Castilla José Rodrigo Villalpando als corregidors de Catalunya per a imposar el castellà en substitució del català: “dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”

1768 “Real Cédula de Aranjuez.” Regnant Carles III de Borbó es va publicar aquesta disposició que ratificava la imposició del castellà en tota l’administració de justícia, i en totes les escoles públiques i també en la jurisdicció eclesiàstica.

1772 Una Real Cédula de 24 de desembre va prohibir l’ús del català en tots els llibres de comptabilitat.

1801 En unes “Instrucciones” sobre els teatres es prohibeix qualsevol idioma que no sigui el castellà.

1833 Bonaventura Carles Aribau escriu una “Oda a la Pàtria” que s’ha considerat com l’inici de la Renaixença. Els corrents europeus del Romanticisme afavoreixen un revifament de la llengua i la cultura catalanes, simultàniament a la continuació de les polítiques repressives i genocides de l’Estat castellà.

1857 L’anomenada “Ley Moyano de Instrucción Pública” ratifica la prohibició del català en l’ensenyament públic.

1862 Es prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials.

1870 Es prohibeix l’ús del català en el Registre Civil.

1886 Valentí Almirall publica “Lo catalanisme”, la primera formulació estructurada del catalanisme polític. L’esclat dels moviments d’emancipació nacional especialment a partir de 1848 impulsa les reivindicacions polítiques que acompanyen la Renaixença.

1896 En instal•lar-se els primers telèfons a l’Estat espanyol, s’hi va prohibir l’ús del català. El 1904 se’n va permetre l’ús, amb diverses limitacions.
(Sobre aquestes polítiques de genocidi cultural hi ha molta informació detallada en el llibre “La persecució política de la llengua catalana” publicat per Francesc Ferrer i Gironès a Edicions 62)

1902 Un Reial Decret prohibeix expressament l’ensenyament del catecisme en català.

1914 Es crea la Mancomunitat de Catalunya, un òrgan polític català amb autonomia molt limitada, però que sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba va crear moltes infrastuctures i institucions com la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola del Treball, la Universitat Industrial, etc. És el primer intent de redreçament institucional de Catalunya, com a fruit de les pressions populars de la Renaixença i del catalanisme polític.

1923 El mes de setembre es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que presideix un Directori militar. Immediatament es dicten diversos Decrets de prohibició de l’ús del català.

1924 S’imposa l’ús del castellà en les etiquetes i prospectes dels productes farmacèutics.

1925 La dictadura del General Primo de Rivera suprimeix la Mancomunitat.

1925 Prohibició de llibres catalans a les escoles.

1926 Es reitera l’aplicació de fortes sancions als mestres que utilitzin el català.

1926 Prats de Molló. L’ex militar i polític catalanista Francesc Macià organitza un intent d’alliberament de Catalunya des de territori de l’Estat francès, que va ser desbaratat per la policia francesa.

1930 El mes de gener s’acaba la Dictadura del general Primo de Rivera.

1930 Pacte de Sant Sebastià. El mes d’agost es reuneixen a Donosti (Sant Sebastià) representants dels partits republicans de l’Estat espanyol que acorden la creació d’un Comitè revolucionari republicà. Els representants catalans eren Macià Mallol per Acció Catalana Republicana, Manuel Carrasco Formiguera per Acció Catalana, i Jaume Aiguader per Estat Català, que varen arrencar dels polítics espanyols el compromís verbal de que les Corts constituents de la futura República aprovarien un Estatut d’Autonomia de Catalunya.

1931 El 14 d’abril es proclama la República.

1932 El 9 de setembre s’aprova, després de moltes retallades, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que estableix que el català, com el castellà, és llengua oficial a Catalunya.

1936 Juliol. Esclata la insurrecció militar contra la República. Des del primer moment queda clar que un dels principals objectius dels sublevats és liquidar les autonomies, especialment la catalana, i tornar a imposar el castellà com a únic idioma de l’Estat.

1936 Afusellament del President del Barça. La primera execució significada que va portar a terme l’exèrcit espanyol va ser la de Josep Sunyol i Garriga, President del Club de Futbol Barcelona, el dia 6 d’agost, a les tres setmanes de començada la guerra.

1936 També al mes d’agost de 1936 es varen començar a estudiar i promoure, a l’Ajuntament i a la Diputació provincial de Saragossa, diferents projectes d’annexió de diverses zones de Catalunya a Aragó. Uns es referien a la província de Lleida, altres a les comarques de l’Ebre, a fi que “Aragón tenga una salida al mar Mediterráneo, a través de la comarca tortosina”. Un altre projecte proposava la cessió de tot Catalunya a Aragó, i la desaparició del nom de Catalunya.

Durant tots els anys de la guerra, i des de bon començament, es varen formular molts propòsits de destrucció física de Catalunya: “Cataluña debería ser sembrada de sal”, “es que en Cataluña hay que entrar con un arado, y no hay que dejar piedra sobre piedra”. D’altres deien, referint-se a la destrucció de Guernica: “Esto hay que hacer con toda Vizcaya y toda Cataluña”.

Pel que fa a la indústria catalana, el General Queipo de Llano, i d’altres, reclamaven que fos dispersada.

1937 Després de l’ocupació del País Basc per l’exèrcit espanyol, un cert nombre de catalans que havien fugit de Catalunya al principi de la guerra, es varen traslladar a Sant Sebastià. En tot el País Basc s’havia organitzat una intensa campanya de persecució contra els qui s’atrevissin a parlar en euskera en públic, persecució que també es va estendre als catalans.

A tot arreu hi havia cartells que conminaven: “Si eres español, habla en español”, “Habla el idioma del Imperio”. Hi havia una “Guardia Cívica” formada per paisans voluntaris que vigilava en hotels, cafès, restaurants, etc., i que denunciava tots els que sorprenien parlant en euskera o en català, amb detencions i multes, fins i tot per parlar-hi per telèfon.

1938 El 25 de març de 1938 les tropes franquistes varen entrar en territori català, i el 3 d’abril varen ocupar la ciutat de Lleida.

1938 El dia 9 d’abril el General Franco dicta una Llei abolint l’Estatut d’Autonomia de 1932

El preàmbul diu: “El Alzamiento Nacional significó en el orden político la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la Republica, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día diecisiete de julio de mil novecientos treinta y seis. No seria preciso, pues, hacer ninguna declaración en este sentido.

Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán plantea el problema, estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa, por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de la unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.”

És evident que continua la línia establerta pel Conde Duque de Olivares: “reducir ...al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia...”, “... como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla ...” La fòrmula concreta, però, s’acosta més a la befa del Tractat d’Utrecht, en què Felip V “dóna i concedeix als habitants de Catalunya tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles ....”

També el 1938 (recollit a “Palabras del Caudillo”) el general Franco havia manifestat: “El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.”

1938 El dia 9 d’abril és afusellat a Burgos el dirigent demòcrata-cristià Manuel Carrasco i Formiguera, (un dels tres representants catalans en el Pacte de Sant Sebastià), per decisió personal del general Franco. Carrasco, catòlic practicant i defensor de l’Església catòlica en tot moment, havia estat capturat per la marina de guerra franquista quan, amenaçat de mort per la FAI, el Govern català l’enviava com a representant al País Basc. Un Consell de guerra el va condemnar a mort a Burgos, i va estar vuit mesos pendent de la decisió del general Franco respecte a l’execució de la sentència. Franco va tener el “detall” d’ordenar que l’execució coincidís amb el Divendres Sant.

1939 26 de gener. L’exèrcit espanyol ocupa Barcelona. S’estableix un règim especial d’ocupació militar que dura fins al 1er. d’agost de 1939. Immediatament es comencen a publicar tota mena de Bans, Ordres i disposicions oficials organitzant la repressió en general i la persecució del català en particular. La Plaça de Catalunya és rebatejada com a “Plaza del Ejército Español”. A tot arreu, oficines públiques, estacions de tren, etc., es van col.locant els cartells de “Si eres español, habla español” i “Hablad el idioma del Imperio”

1939 Per l’ocupació de Barcelona Franco va rebre telegrames de felicitació de Mussolini, Hitler, i Goering. En la contestació a aquest darrer, Franco diu: “Muy agradecido a vuestro recuerdo con motivo de la reconquista de Barcelona, os envío, con muy afectuoso recuerdo, el reconocimiento de mis tropas por vuestro sentido aprecio. Generalísimo Franco.” És evident que amb l’utilització de l’expressió “reconquista de Barcelona”, Franco se sentia com un nou Felip V. Això també està en línia amb els plans del Conde Duque de Olivares (... como por nueva conquista...).

L’ex rei d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb aquest telegrama: “Mi felicitación entusiasta y cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el despertar de nuestra Patria. ¡¡Viva España!! Alfonso XIII.”

El fill d’Alfonso XIII, Don Juan de Borbón (pare de l’actual rei d’Espanya) igualment va felicitar al general Franco: “Felicito de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroísmo invencible ejército, Generales y Mando Supremo le saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”

El “Caudillo” li va contestar. “Recibo con vuestra felicitación el entusiasmo emocionado con que participáis en las glorias de nuestra juventud que forja la España Grande que todos anhelamos. En día tan señalado para nuestra Patria os envío el más afectuoso y sentido de los recuerdos. Generalísimo Franco.”

L’ocupació militar de Barcelona desperta en el que utilitzava el títol de “Conde de Barcelona” “el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas”. En la seva contestació el “Generalísimo” es refereix al dia de l’ocupació com a “día tan señalado para nuestra Patria”.

1939 26 de gener. Les tropes espanyoles s’apoderen de l’emissora Ràdio Associació de Catalunya. Queda totalment prohibit, durant molts anys, utilitzar el català a la ràdio.

1939 27 de gener. Com a totes les poblacions que s’havien anat ocupant, es prohibeix qualsevol publicació de premsa, religiosa inclosa, en català. La prohibició va durar 37 anys, ja que fins al 23 d’abril de 1976 no es va poder publicar un diari en català.

1939 Des que va començar l’ocupació de Catalunya es varen prohibir tota mena de llibres en català.. Es varen saquejar i depurar biblioteques i arxius públics i privats. Molts llibres i papers varen ser portats a Salamanca. D’altres varen ser cremats, com els llibres i papers d’en Pompeu Fabra, prèviament llançats al carrer davant de casa seva, a Badalona. (La biblioteca d’en Carles Riba ja l’havia cremada la FAI, a Barcelona, el 1936).

1939 Les prohibicions de l’ús del català, amb les corresponents sancions als infractors, es varen estendre a tots els aspectes de la vida quotidiana i a tots els àmbits. En un text com aquesta cronologia és impossible detallar-ho. Però, sense que sigui una llista exhaustiva, recordem algunes d’aquestes prohibicions del català:
Els funcionaris no podien parlar en català, ni entre ells ni amb el públic. A les empreses, comerços, despatxos, en despejar el telèfon es deia “Dígame”. Estava prohibit l’ús del català en tota mena d’impresos, fins i tot participacions de casamenti estampes de primera comunió. Prohibició en rètols i anuncis, en la nomenclatura d’hotels, restaurants, bars, noms comercials, marques, i embarcacions. També en conferències i actes culturals. Prohibició en la correspondència privada, fins al gener de 1940, en què s’acabà la censura postal i ja no es podia controlar. Nul.litat de les inscripcions en català en els Registres Civils. Prohibició d’inscriure noms de pila en català i d’utilitzar-los en públic. Prohibició de representar obres de teatre en català (fins i tot els Pastorets), que es va suavitzar a partir de 1946 com a consequència indirecta de la victòria dels Aliats en la guerra mundial. Prohibició del cinema en català, fins al 1964. Prohibició del català en totes les escoles públiques i privades.També en les làpides dels cementiris i esqueles mortuòries.

Es varen canviar i castellanitzar molts noms de poblacions (Recordem aquell “San Baudilio de Llobregat “...), i dels carrers a tot arreu. El Palau de la Música Catalana va passar a ser “Palacio de la Música”. (L’Orfeó Català es va prohibir). La Biblioteca de Catalunya va canviar a “Biblioteca Central”. Es varen fer desaparèixer estàtues i monuments relacionats amb la cultura i la història de Catalunya.

Es varen prohibir himnes i cançons com Els Segadors, el Cant de la Senyera, La Santa Espina, La Balenguera, etc. També es va prohibir la bandera catalana.

(És molt útil, per tenir una àmplia informació sobre aquest període i els seus antecedents, el llibre de Josep Benet “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”. També es pot trobar informació detallada sobre aquesta persecució en l’obra de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya “Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975)”

1940 Afusellament del President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, el 15 d’octubre. El President Companys s’havia refugiat a França, on després de la invasió de l’exèrcit alemany va ser detingut per la Gestapo i entregat a Franco. Va ser torturat a Madrid i traslladat a Barcelona. Al Castell de Montjuic va ser sotmès a un simulacre de judici, un “Consejo de Guerra sumarísimo”, i condemnat a mort.
Aquesta execució tenia una evident càrrega simbòlica. Matant Companys també es matava Catalunya. Això ens porta a recordar que cal tenir present que la persecució contra la llengua i la cultura catalanes es va dur a terme simultàniament amb una repressió duríssima, amb empresonaments i execucions que es varen perllongar durant molts anys. Es calcula que només per la presó Model de Barcelona i entre 1939 i 1942 hi varen passar 35.000 persones. De 1938 a 1953 hi va haver 3.385 execucions de les condemnes a mort dictades pels tribunals de l’exèrcit espanyol. Unes 3.000 execucions corresponen als anys 1939 i 1940.

Diverses personalitats del catalanisme varen ser executades en aquells anys, com Carles Rahola (15 de març de 1939), Lluís Escalé (23 d’abril de 1939), i Domènec Latorre (6 de maig de 1939). La repressió també va afectar, a més de dirigents o afiliats de sindicats i partits polítics, càrrecs municipals, com per exemple l’alcalde de Cervera, Domingo Puigredon, executat el 28 de juliol de 1939.

1939
a
1975 La persecució contra el català va persistir durant tot el règim franquista. Els canvis en la situació europea i mundial varen comportar una disminució de les mesures repressores, però l’obsessió genocida ha continuat sempre present. Recordem les manifestacions del destacat falangista Jesús Suevos, que considerava que s’havia de prohibir l’ús del català perquè era portador de “virus del alma”. Un altre exemple el tenim en la solució ideal que tenia pensada el general Camilo Alonso Vega, Ministre de Governació, el 1964, per al “problema catalán”: “Si yo pudiera, pondría a todos los catalanes al otro lado de la frontera, pero no tengo poder para hacerlo”.
El postfranquisme, la reinstauració de la monarquia borbònica, la democràcia parlamentària (però dins de la cotilla de ferro de l’Estat espanyol) i l’autonomia del “café para todos” han representat un cert respir per Catalunya, però el propòsit genocida continua ben viu. Per exemple, un important membre del PSC-PSOE va manifestar a Heribert Barrera, President del Parlament de Catalunya, que el problema de Catalunya és simplement d’eutanàsia. D’altra banda l’actitud del PP és prou coneguda.

Pel que fa a l’actual rei Borbó, es manté en la línia de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. De tota manera, pot ser interessant recordar que després del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, a la reunió que el Rei va tenir amb els líders dels partits polítics el 24 de febrer hi va convocar: el President dimissionari Adolfo Suárez, el ministre de Defensa i president d’UCD, Rodríguez Sahagún, Felipe González pel PSOE, Fraga Iribarne per Alianza Popular, i Santiago Carrillo pel PCE. En varen quedar exclosos el PNB i CiU, malgrat el paper de Jordi Pujol en la crisi. També varen ser molt significatius alguns passatges del missatge institucional que va adreçar als líders polítics esmentats: “... invito a todos a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles.” El missatge s’acaba amb una apel·lació al “orden, la unidad y la paz.”

Hi ha una altra intervenció del Rei, a l’abril de 2001, que va originar força polèmica. En un lliurament del Premio Cervantes va afirmar: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.” Aquesta informació evidentment està en la línia de la befa del primer Borbó, Felip V, en el Tractat d’Utrecht.

COMENTARIS

Cal fer una observació prèvia, i és que no oblidem que València i les Illes Balears han patit processos similars, però per raons pràctiques i d’espai aquesta cronologia s’ha centrat en l’àmbit de Catalunya.

Els fets que s’han exposat en aquesta cronologia són difícilment discutibles, perquè estan abundosament documentats. Els comentaris que segueixen només volen recollir algunes consideracions i constatacions elementals. Segurament que s’hi poden afegir moltes altres reflexions i matisos.

1.- Victimisme. Després de donar una ullada als 650 anys objecte d’aquesta cronologia, sorprèn que encara hi hagi qui té el cinisme i la barra d’acusar els catalans de victimisme quan es queixen de les agressions espanyoles.

2.- També sorprèn que encara hi hagi tants papanates que segueixen dient : “és que els catalans no ens sabem explicar”, “és que hauríem de fer més pedagogia a la resta de l’Estat”, “l’encaix de Catalunya dins d’Espanya s’ha de buscar en el federalisme”, “hem de reflexionar si ens convé el divorci entre catalunya i Espanya que alguns propugnen”, “Espanya no ha entès mai Catalunya” ....

El que es desprèn dels fets que s’han exposat és que l’únic projecte espanyol per a Catalunya és l’annexió, i l’eliminació del català i la seva substitució pel castellà. L’annexió la varen aconseguir per la força de les armes el 1714, i la varen ratificar, també per la força de les armes, el 1939. En l’eliminació del català han anat progressant amb alts i baixos, i en aquests moments ja han aconseguit el 50% del seu objectiu, però segueixen maldant per arribar al 100%. Fa gairebé 300 anys que ens tenen ocupats militarment i l’aparell judicial actua com una poderosa eina de control i d’espanyolització, que també és afavorida per la majoria dels mitjans de comunicació. A més, l’espoli fiscal impedeix que Catalunya pugui tenir un desenvolupament econòmic sòlid i durador.

3.- Promoure un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser un greu error. El moment de desconcert que va patir l’espanyolisme amb la mort del general Franco va fer possible l’aprovació de l’Estatut de Sau (amb moltes retallades), de la mateixa manera que la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República havia permès l’aprovació de l’Estatut de Núria (també amb moltes retallades). Però el desconcert ja fa molt de temps que s’ha esbravat, i el nacionalisme espanyol té molt clar que el que han de fer és recuperar competències i recursos econòmics per a l’Estat. (Cal tenir present que al Tribunal Constitucional no solament hi ha un recurs del P.P. contra l’Estatut, sinó que també n’hi ha un presentat per una rellevant personalitat del PSOE, Enrique Mújica).

4.- Per tant hem de ser conscients que seguim presoners dins de l’Estat espanyol, i mentre no es torni a presentar una altra ocasió propícia per a intentar escapar, o afluixar el rigor del règim penitenciari, el que hem de fer és mantenir i millorar la musculatura, és a dir les infraestructures (port, aeroport, xarxa de ferrocarrils i carreteres, corredor del Mediterrani, transvasament del Roine, etc.), i defensar aferrissadament la supervivència de la llengua, tan amenaçada. També són molt importants les accions de conscienciació i d’afirmació nacional, com les consultes municipals sobre la independència, les peticions de referèndums, etc.

(Tercer esborrany, 28 de juny de 2010)

Candidat Mas, President Mas: El Compte Enrere
------------------------------------------------------------------------

Dilluns, 27/12/2010, 22.30, a TV3
Muntatge i grafisme a càrrec de Miquel Strubell i Prats.
Us ha agradat?

Programa (versió web; 44m 13s):

Article sobre el programa: http://www.tv3.cat/actualitat/252500

Vídeo (40 segons):

Crítica després, a l'Avui, de Toni Valls:

Retrat d'Artur Mas: "... Es detectava talent en el muntatge, en els silencis permanents que deixaven parlar els protagonistes, en la narració viva i rítmica, en la nitidesa de la imatge, en la invisibilitat absoluta, quasi miraculosa, de la càmera..." (tot l'article)

DECLARACIONS INSTITUCIONALS D’ENTITATS CATALANES DE LA SOCIETAT CIVIL ORGANITZADA, AL VOLTANT DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM SOBRE EL MODEL LINGÜÍSTIC A L’ESCOLA CATALANA
---------------------------------------------------------------------------------------------------

1. La sentència del Tribunal Suprem discrimina els ciutadans i les ciutadanes no catalanoparlants a Catalunya

Les entitats sotasignats acollim amb sorpresa i decepció la sentència del Tribunal Suprem que, sens dubte, invalida el model d’immersió lingüística del sistema educatiu a Catalunya, tan valorat i seguit per d’altres comunitats plurilingües d’arreu del món.

Al nostre parer, es tracta d’una sentència absurda i desproporcionada, atès que no és fruit de cap conflicte lingüístic, ni sol•licitada per cap grup social, sinó únicament per tres particulars, i tenint en compte la història i els resultats positius de la immersió a l’escola catalana durant les darreres tres dècades. Es tracta, sens dubte, d’una sentència més política que jurídica, i esdevé un exemple més del que està essent un reguitzell d’agressions semblants, fruit de la interpretació restrictiva de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Aquesta sentència arriba precisament en el moment en què l’Informe PISA evidencia que els estudiants a Catalunya tenen un nivell superior de coneixement i domini de les llengües que els de la resta de l’Estat espanyol.

Volem expressar la nostra profunda preocupació i alertar de les nefastes conseqüències que l’aplicació d’aquesta sentència pot comportar: la segregació escolar en funció de la tria lingüística i, conseqüentment, el trencament de la cohesió social. També la limitació de les oportunitats dels ciutadans no catalanoparlants a l’hora de viure i treballar a Catalunya, ja que el desconeixement de la llengua catalana impedirà la seva plena inclusió social.

Per tot això, protestem enèrgicament i cridem la societat catalana a organitzar-se per tal de donar una resposta adequada a aquest intent de genocidi lingüístic.

(22 de desembre del 2010)

Centre UNESCO de Catalunya
PEN Català
Ciemen
Linguapax
Òmnium Cultural
Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya
Associació de Mestres Rosa Sensat
Plataforma per la Llengua

----------------------------------------------------------------------------------

2. ASSOCIACIÓ DE JURISTES EN DEFENSA DE LA LLENGUA PRÒPIA

"El Tribunal Suprem i la llengua catalana"

Avui, 23/12/10 02:00 -
Les sentències del Tribunal Suprem, que s'han fet públiques com una espècie de “regal” de Nadal, són com una mena de cop sobre la taula en contra del català, en la mesura que es pronuncien sobre qüestions que ni tan sols els han estat sotmeses pels recurrents... (resta de l'article)

---------------------------------------------------------------------------------

3. VEU PRÒPIA

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, el col•lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d'immersió lingüística en l'escola catalana en tant que:

* És una eina indispensable per garantir l'aprenentatge de la llengua catalana d'aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària... (resta de l'article)..

Acaba amb el següent:

"Per tot això, des del col•lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la."

-------------------------------------------------------------------------------

4. Junta directiva del Tempir, Associació Cívica per la Llengua a Elx.

... la Junta Directiva d’El Tempir d’Elx, entitat compromesa en la defensa de l’ensenyament en valencià, vol fer públic les consideracions següents a totes les persones associades o simpatitzats, a la ciutadania elxana en particular i al públic en general:

1. Aquestes tres sentències del Tribunal Suprem van en contra de la cohesió social i lingüística de Catalunya... (resta de la declaració)

--------------------------------------------------------------------------

5. Declaracions d'Alfons López Tena (Solidaritat Catalana per la Independència

(vídeo; 18m 38s)

Declaració de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, davant les sentències del Tribunal Suprem espanyol (22 de desembre de 2010)

--------------------------------------------------------------------------------------------


El Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, reunit a Barcelona el dia 22 de desembre de 2010, davant de les tres sentències dictades pel Tribunal Suprem espanyol, que s’han donat a conèixer avui al migdia i que exigeixen la imposició de l’ús vehicular del castellà a tots els nivells del sistema educatiu català de forma “proporcional i equitativa” en relació amb el català, manifesta que:

• Les sentències suposen una greu interferència en el model escolar català –model definit en un clima d’harmonia social i a través de procediments democràtics- i fa, al nostre entendre i a primera vista, una lectura esbiaixada de la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut de Catalunya de 2006.

• Les sentències del Tribunal Suprem donen crèdit als temors suscitats per la posició del Tribunal Constitucional, temors expressats en la més multitudinària manifestació feta pel poble català en tota la seva història, el passat 10 de juliol a Barcelona.

Per tant

• Reclama als nostres representants polítics que expressin de manera conjunta, urgent, pública i en els termes més enèrgics, el dret del poble català de decidir, a través dels mecanismes democràtics, com s’ha d’estructurar tècnicament el seu sistema educatiu per tal de garantir que tots els joves acabin la seva escolarització amb un domini adequat de les llengües oficials a Catalunya.


El Patronat acorda per unanimitat enviar aquest text a la Mesa del Parlament de Catalunya.


Text PDF

Fundació Congrés de Cultura Catalana
carrer de Rocafort, 242 Bis, 3r pis
08029 Barcelona
Tels. 93 410 68 66 - 93 410 96 33 - Fax: 93 410 96 33
c/e: info -a- fundccc.cat
http://fundccc.wordpress.com
http://www.fundccc.cat

*********************************************************************************
Òmnium Cultural també s'hi ha manifestat en contra: http://bit.ly/fKsNL8.


Les tres sentències:
· Primera
· Segona
· Tercera
(font: Vilaweb)

Comentaris sobre els resultats electorals: una selecció
---------------------------------------------------------------------------------

1. Ramon Munné: Un Salt de Gegant. "Quina és la posició que, segons la meva visió de la situació, ha de tenir un independentista?" http://www.convergencia2punt0.cat/2010/12/un-salt-de-gegant-per-catalunya.html
i
http://www.sij.cat/article.php?id=172

2. Marc Belzunces: "SIG polític Catalunya: els resultats electorals del 2010 municipi a municipi sobre el mapa" http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/184569


3. Joan-Baptista Gavaldà i Moran. El 28N en gràfiques i xifres. "El panorama polític que ens va deixar les eleccions al Parlament de Catalunya al 2006 va ser totalment diferent que el que ha quedat configurat arran del 28 de novembre d’enguany". http://joangavalda.wordpress.com/2010/12/14/el-28n-en-grafiques-i-xifres/

... http://www.eleccions-2010.com/

"No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del "otro", con el patriotismo, sentimiento sano y generoso" - Mario Vargas Llosa

"Detesto toda forma de nacionalismo, ideología --o, más bien, religión-- provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento. Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente. Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en contiendas y litigios insensatos y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales.

"No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del "otro", siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se forjaron los primeros sueños, paisaje familiar de geografías, seres queridos y ocurrencias que se convierten en hitos de la memoria y escudos contra la soledad. La patria no son las banderas ni los himnos, ni los discursos apodícticos sobre los héroes emblemáticos, sino un puñado de lugares y personas que pueblan nuestros recuerdos y los tiñen de melancolía, la sensación cálida de que, no importa donde estemos, existe un hogar al que podemos volver."

Comentari: ¿Hi ha cap català -nascut on hagi nascut- que s'hi pugui oposar a aquestes paraules? Com hem patit per culpa del nacionalisme excloent! En nom d'un nacionalisme excloent, a l'Estat espanyol encara avui hi ha qui et vol fer "hablar en la lengua del Imperio" o "hablar cristiano". En nom del nacionalisme excloent, a l'Estat espanyol s'han comès les "peores carnicerías de la historia": més de 20.000 republicans liquidats a València i enterrat pel règim franquista en fosses comunes al costat del cementiri de la ciutat; els primers bombardeigs aeris a gran escala de ciutats i objectius civils (Lleida, Barcelona, Gernika...). En nom del nacionalisme excloent, el tribunal constitucional ha negat la pretensió d'igualtat entre el català el castellà... I els catalans tenim sobrades mostres dels "prejuicios étnicos y racistas": sigui en alguna comissaria, en algun control d'aeroport, en algun taxi de Madrid, en algun parlament "autonòmic", en algun jutjat...

Ara bé, em demano com se suposa que hem de ser, els catalans, patriotes, sense ser acusats d'un nacionalisme "de corto vuelo, excluyente"?

Les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, finalment!

(foto: Enric Padrosa)

Hem de felicitar cordialment l'Enric Padrosa -i amb ell la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals- per la seva tenacitat en tot el procés perquè es recuperessin les quatre columnes de Puig i Cadafalch al recinte firal de Montjuïc.

Com l'Enric ha explicat avui dia 10 de desembre, el programa de Josep Cuní li ha fet una entrevista des de la terrassa de davant del Palau Nacional per parlar d’aspectes diversos sobre les quatre columnes de Puig i Cadafalch. A posteriori ha continuat des de l’estudi estant i en termes elogiosos la Pilar Rahola. De les dues presentacions sobre les quatre columnes se n’ha fet un vídeo que ja es pot veure per Internet... aquí (8 min 38 seg):



Només una nota a peu de pàgina. Quan la Vanguardia diu (8 de desembre de 2010) que "La imagen tradicional del Palau Nacional de Montjuïc ha cambiado tras la colocación, detrás de la Font Mágica, de la réplica de las cuatro columnas jónica (sic) de Puig i Cadafalch, que ya son visibles sin andamios", ens hem de demanar què entenen per "tradicional". Jo crec que més aviat la restauració en recupera la "imatge tradicional"!

Recomano vivament aquest blog, http://altresbarcelones.blogspot.com/2010/12/barcelona-recupera-les-quatre-columnes.html, que conté un interessant vídeo de 5m57s. L'autor és Dani Cortijo, guanyador -per cert- d'un Premi Bloc Catalunya 2009 en la categoria de cultura.


,

Al·leluia!!!!!

Cinc minuts genials!

QUIN ÉS EL MUNICIPI...
--------------------------------------
Font: http://www.ara.cat/especials/eleccions/dades/


... més independentista?
* 1 Rasquera
* 2 Olost
* 3 Santa Maria d'Oló
Municipis amb més percentatge de vots a la suma d'ERC, Reagrupament i Solidaritat Catalana

... menys catalanista?
* 1 Castelldefels
* 2 Badia del Vallès
* 3 Olivella
Municipis amb més percentatge de vots a la suma de PP, C'S, UPyD i N.

... que vota més a CiU?
* 1 Matadepera
* 2 Avinyó
* 3 Llívia

... que vota més al PSC?
* 1 Sant Jaume d'Enveja
* 2 Bot
* 3 Cornellà de Llobregat

... que vota més a ERC?
* 1 Rasquera
* 2 Olost
* 3 Santa Maria d'Oló

... que vota més a ICV?
* 1 Montornès del Vallès
* 2 Santa Maria de Martorelles
* 3 Sant Feliu de Llobregat

... que vota més al PP?
* 1 Vilamalla
* 2 Badia del Vallès
* 3 Castelldefels

... que vota més a Reagrupament?
* 1 Barbens
* 2 Puigcerdà
* 3 Pla de Santa Maria, el

... que vota més a Solidaritat Catalana per la Independència?
* 1 Taradell
* 2 Olvan
* 3 Sant Vicenç de Torelló

... que vota més a Ciutadans?
* 1 Montornès del Vallès
* 2 Viladecans
* 3 Sant Joan Despí

... que vota més a PxC?
* 1 Sant Martí de Riucorb
* 2 Bellvei
* 3 Calaf

... amb resultats més similars als del conjunt de Catalunya?
* 1 Palafolls
* 2 Mataró
* 3 Vallirana
Municipis amb els percentatges de vot a cada partit més similars als del conjunt de Catalunya.

... més abstencionista?
* 1 Montmell, el
* 2 Badia del Vallès
* 3 Maçanet de la Selva

... més participatiu?
* 1 Avinyó
* 2 Folgueroles
* 3 Torrelameu

Per elaborar aquest rànquing només s'han comptat els municipis amb més de 500 electors

Estelades!

Amb motiu de les eleccions està circulant la crida a tots els que volen la llibertat del nostre poble, perquè pengin una estelada al balcó de casa (com aquests de Gràcia, en una anterior ocasió!), ja des de divendres dia 26.

Em sembla bona la idea!

La fas córrer?

Que Irlanda cridi els catalans!

Acabo de llegir que el govern d'Irlanda ha elaborat un "pla molt dràstic d'austeritat de quatre anys", que preveu una reducció pressupostària de €15.000 milions, un 11% del P.I.B. anual irlandès.

Em semblaria de calaix que els irlandesos recorressin als economistes i polítics catalans per ajudar-los. Per a ells, quedar-se sense €15.000 milions cada any és una rebaixa dràstica. Se'n sortiran? Bé, els podem "tranquil·litzar", perquè sense crisis ni altres excuses, l'espoli fiscal català (els diners que surten del país en forma d'impostos que no tornen en forma de serveis públics) cada any és superior, diuen que €20.000 milions! I amb allò que queda podem malviure...

El mateix Ministeri d'Economia i Hisenda, el 2008, però amb dades de tres anys abans, va fer el càlcul de les balances fiscals inter-regionals a l'informe "Las Balanzas Fiscales de las CC.AA. Españolas con las AA. Públicas Centrales", i ningú pot pensar que aquest dèficit (d'entre €10.857M i €14.791M; entre el 6,4% i el 8,7% del PIB català, segons el mètode emprat) no hagi crescut considerablement en els darrers cinc anys.

El (quasi)silenci dels mitjans respecte dels partits "nous"

Serveixi aquest reportatge de 52 segons com a potser única (però digna!) excepció... que confirma la regla ;-)



Per cert, he rebut això per correu electrònic:

"Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
"Acte Central de Campanya a l'Auditori-Palau de Congressos de Girona
"dimecres 24 de novembre, 20,30 hores
"amb
"Joan Laporta
"Toni Strubell
"Alfons López Tena
"Uriel Bertran
"Núria Cadenes
"Fem que, de tots els magnífics actes que hem fet, amb l'esforç de tothom -i omplint arreu- aquest sigui el més magnífic.
"Ja que totes les darreres enquestes ens donen una forta entrada al Parlament,
alhora que ens converteixen en el vot útil de la rebel·lia catalana, anem a donar la gran campanada... per la Independència de Catalunya, única via de futur!
"No deixem que la Manifestació del 10J hagi estat debades! Visca Catalunya!
"Sorpreneu-vos amb la web de campanya: http://tonistrubell.blogspot.com/ (considerat la millor per alguns periodistes)
"Difoneu, si us plau, aquest missatge: Guanyarem amb el boca-orella de tots / totes!"

Gràcies, Sarah Rainsford i la BBC

Gràcies, també, a EMMA!
http://www.bbc.co.uk/news/world-europe-11742399
"Close-Up: Catalonia's human towers"

Valencian = Catalan (and EILC, Erasmus Intensive Language Courses)

Following my report (05 november, 10:35) about Valencian being treated as a separate language from Catalan by the Spanish authorities, thus allowing those competing to become judges to pass two Catalan exams in Valencia and in Catalonia, and get twice the points, the EU decision to cofund EILC courses in "Catalan" and "Valencian" separately, taken in 2009, is at last being taken to the Spanish Congress by three political parties. Any number of court judgments (over 15!), as well as several Valencian university statutes and the scientific community as a whole, recognise what the Spanish EU presidency website www.eu2010.es also made perfectly clear: It spoke of "the language which is known as catalan in the Autonomous Region of Catalonia and in the Autonomous Region of the Balearic Islands and wich (sic) is known as valencian in the Autonomous Region of Valencia." (though the website search engine locates the quote, the hyperlink to the original page is no longer active, for reasons the Spanish government might be able to explain). The irony is double: firstly, that this distinction was made by the programme committee over a year ago (you can see the way the organizing universities are classified by the two headings here, or the student's application form, for instance; note that seven courses are offered for each "language", whereas the use of the language is much greater in universities in Catalonia, which also has a much higher student population), so the political parties have been very slow to react. And secondly, that every single application for these courses was included in the joint proposal made by the Xarxa Vives network, "a unique platform with value-added and innovative services for universities in the Catalan-speaking territories" founded by these very universities! That the Vives network acted on their behalf is abundantly clear from the official list of funded courses.

Rècord mundial! Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic.

Segons llegeixo, aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur. La cançó escollida ha estat La Flama, del grup Obrint Pas.

Va in crescendo i el final fa venir calfreds d'emoció. Ja ho veureu!

Paraules de Joan Solà al Parlament de Catalunya

Amb motiu del seu tràgic decés, li dedico, agraït, aquest espai del weblog.



1 de juliol de 2009

"Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra."

(Aplaudiments forts i perllongats)

discurs sencer (PDF) (pp. 56-59)

"Scheletri nell'armadio"

http://catalognaoggi.blogspot.com/2010/10/scheletri-nellarmadio.html

Es tracta d'"Esquelets a l'armari" sobre TV3 i la Generalitat Valenciana.

(traducció automàtica al català: clica aquí)

"... Al segle XXI, amb les infinites possibilitats d'intercanvi d'informació i la disponibilitat de canals de televisió per satèl lit, la pornografia i el terrorisme durant el viatge en gairebé qualsevol lloc sense control, el Govern valencià està lliurant una guerra contra el canal de ràdio i televisió pública de Catalunya..."

Acte de presentació del Manifest del 12 d'abril

Acte de presentació del Manifest del 12 d'abril
---------------------------------------------------------------------

A Òmnium, el dia 17 de maig de 2010.



Aquest i la resta dels 11 vídeos de l'acte es troben aquí: http://www.youtube.com/user/manifest12abril

Lectura recomanada!

1. Pujol: 'Ja no tinc arguments per rebatre els que volen la independència de Catalunya'

2. "Sis entrevistes a persones rellevants de la cultura catalana sobre la seva visió sobre l'ús social del català. Patricia Gabancho, Miquel Calçada, Vicent Sanchis, Fèlix Riera, Sebastià Alzamora i Muriel Casals". Vídeo, 9:51.



3. Campanya per arrossegar el màxim nombre de vots per tal d'aconseguir que en la propera legislatura hi hagi una majoria independentista al Parlament: Vot Nacional per la Independència

4. Manifest electoral de Solidaritat Catalana per la Independència (esborrany).

5. Manifest electoral de Reagrupament.

Lluís Companys, no t'oblidem

Enguany la Comissió de la Dignitat ha posat l'atenció en la figura del president màrtir de Catalunya, Lluís Companys, afusellat pel règim franquista el 15 d'octubre de 1940 al Castell de Montjuïc.

Primer van organitzar un acte a La Baule, el poble de la Bretanya francesa on va ser detingut ara fa 70 anys per la policia alemanya.





Ara, en dos dies, el 15 i el 17 d'octubre, la Comissió va organitzar a l'Església de Sant Agustí de Barcelona al Carrer de l'Hospital (tocant a la Rambla), unes Expèquies cíviques en Honor del President Lluís Companys en el 70è aniversari del seu afusellament. Hi intervingueren l'Orquestra de Càmbra de l'Empordà i la coral Polifònica de Puig-reig, dirigits per Carles Coll.

L'historiador Hilari Reguer va fer un minuciós panegíric del president, abans que s'interpretés la Missa de Rèquiem de Mozart.

I diumenge dia 17, s'ha fet un acte vibrant, organitzat per la Comissió i a la Federació Catalana d'Entitats cotrals i el Moviment Coral Català amb la participació de 25 corals que apleguen a 500 cantaires i el suport de l'Omnium la UGT i els partits CIU, ERC,EUIA, ICV i PSC.

S'ha hissat una enorme senyera al castell de Montjuïc, com va fer Companys el diumenge dia 23 d'agost de 1936 quan va lliurar el castell a la ciutadania. Encara avui ho podem llegir a l'hemeroteca de La Vanguardia, amb fotos al suplement del dia 26. Esperem que el mateix diari tingui el mateix interès ara per donar compte d'aquests emotius actes als seus lectors, molts dels quals (n'estic segur) hi han assistit.

La bandera la va retirar llavors el règim franquista, i per això ara la Comissió la vol restituir de forma permanent, en homenatge a Companys. Esperem que l'ajuntament la col·loqui de forma permanent, en un pal digne, en el mateix lloc -el baluard de Santa Amàlia- on va onejar fins a la seva retirada, malgrat els intents de l'aviació italiana d'eliminar-la.

加泰罗尼亚：要自治还是要独立

加泰罗尼亚：要自治还是要独立
---------------------------------------------------------

Empresaris per l’Estat Propi (CNN)

En la primera part del vídeo, Jaume Vallcorba (Sots-President del Cercle Català de Negocis) ens parla del dèficit fiscal i les limitacions del desenvolupament català.

Vídeo (30:32): http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat

En la segona part, Àlex Sànchez (Responsable de noves tecnologies del Cercle Català de Negocis) ens parla dels avantatges d'un estat propi i el seu full de ruta sobre el futur de Catalunya.

Vídeo (21:43): http://www.zeniting.com/player.php?id=229&app=1&lang=Cat

Una iniciativa excel·lent!

Recargolades negacions de l'evidència!

Extractes del Racòmetre (PDF) del mes de setembre de 2010, publicat, en la segona part, el dia 28.

He copiat i enganxat de les pàgines 34 i 35. Els comen taris sobren, crec!


“I si durant els propers 4 anys es convoqués un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè personalment què creu que votaria?”

Segurament hi votaria a favor 48,8
Segurament hi votaria en contra 41,4
Encara no ho sap 9,7

“I per què no?” Com s’ha vist en capítols anteriors, només el 3,9% dels catalans majors de 18 anys situen el “treballar per la independència de Catalunya” com una prioritat del proper govern català, i s’incrementa fins el 14,9% els que consideren que com a resposta preferent a la sentència del TC durant la propera legislatura hauria de ser “convocar un referèndum per l’autodeterminació”, però si no es fixa un termini, en abstracte, entorn la meitat dels catalans majors d’edat i amb dret a vot es podrien plantejar votar afirmativament en un futur per la independència de Catalunya.

Empat tècnic davant un escenari teòric. Amb independència del nivell de participació (ja sigui amb un escenari del 65% com del 75% de participació), en ambdós casos els resultats del referèndum podrien donar el triomf a una o altra opció en funció del propi marge d’error de l’enquesta (+3,16%): amb un 64,75% de participació podria guanyar el SÍ a la independència amb un 51,58%, però amb un 75,46% el triomf seria del NO a la independència amb un 52,25% dels vots emesos.

En una pregunta sobre un futurible inconcret, no és tant important la precisió de les dades, doncs en aquest moment no es poden calibrar totes les variables que podrien entrar en joc davant un referèndum per la independència, sinó que es mesura l’acceptació d’un escenari mental que es podria definir en un “per què no?”.

Publicacions meves (1975-2014)

1. 1975-1990
2. 1991-2000
3. 2001-2005
4. 2006-2009

Recents

(2014). "An Independent Catalonia Will Be a Good Neighbour", Geopolitical Monitor, March 16, 2014. https://www.geopolit icalmonitor.com/catalonia-will-be-a-good-neighbor-4944/

(2014). Review of «Fragile majorities and education: Belgium, Catalonia, Northern Ireland, and Quebec» by Marie McAndrew. Journal of Multilingual and Multicultural Development. DOI:10.1080/01434632.2014.973653

(2014). Review of English-medium instruction at universities: global challenges» by A. Doiz, D. Lasagabaster & J.M. Sierra. Journal of Multilingual and Multicultural Development, DOI:10.1080/01434632.2014.973652

Tamah Sherman and Miquel Strubell (2013). Multilingualism in companies: an introduction, Journal of Multilingual and Multicultural Development, Volume 34, Issue 6: 511-514. http://www.tandfonline.com/doi/pdf/10.1080/01434632.2013.807269

and Isidor Marí (2013). Localisation and globalisation in Catalan companies’ language policies, Journal of Multilingual and Multicultural Development, Volume 34, Issue 6: 549-563. http://www.tandfonline.com/doi/pdf/10.1080/01434632.2013.807272
(2013) "Normalització lingüística, ús social de la llengua i mitjans de comunicació: l'experiència de Catalunya" (capítol 7). Informe de la comunicació a Catalunya 2011–2012. Bellaterra: Institut de la Comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona: 199-207. 

Williams, G; Strubell, M.; Williams, G.O. (2013). Trends in European Language Education, The Language Learning Journal, Volume 41, Issue 1, pages 5-36. DOI:10.1080/09571736.2011.567355. 

(2012) "pròleg" a Guido Sari, “El català de l’Alguer: una llengua a risc d’extinció”. Barcelona: La Busca Edicions. ISBN: 978-84-940539-1-7

(2012), "Pròleg", a Alexia Bos (ed.), Les fronteres del multilingüisme, p. 9-10. Barcelona: Editorial UOC. ISBN: 978-84-9788-995-7

(2012), "Pròleg", a Marta Rovira-Martínez, Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües, p. 9-10. Barcelona: Editorial UOC. Dip. Legal B-29.745-2012

amb Llorenç Andreu Barrachina (2012), "Pròleg", a diversos autors, Resultats del model lingüística escolar de Catalunya. L'evidència empírica, p. 9-10. Barcelona: Editorial UOC. ISBN: 978-84-695-3212-6. https://www.academia.edu/40866503/RESULTATS_DEL_MODEL_LING%C3%9C%C3%8DSTIC_ESCOLAR_DE_CATALUNYA._L_EVID%C3%88NCIA_EMP%C3%8DRICA; https://www.researchgate.net/publication/310646119_Resultats_del_model_linguistic_escolar_de_Catalunya_L%27evidencia_empirica. Video: https://www.youtube.com/watch?v=Q6TJn2c7FA0 

amb Isidor Marí (2011), "Introducció" a I. Marí i M. Strubell (eds.) La voluntat de comunicar, objectiu de les aules de llengües, p. 19-24. Barcelona: Editorial UOC.

amb Isidor Marí (2011), "L'estudi ELAN.cat, més enllà de l'anàlisi de les necessitats multilingües de l'economia catalana: perspectives d'acció". A (M. Strubell i I. Marí, ed.) Mercat global i mercat local: implicacions per al multilingüisme de l’empresa, p. 113-122. Barcelona: Editorial UOC.

amb I. Marí (eds.)(2011), Mercat global i mercat local: implicacions per al multilingüisme de l'empresa, Barcelona: Editorial UOC.

(2011) Problems and solutions for the mobility of language teachers in the European Union, ForumSprache. Die Online-Zeitschrift für Fremdsprachenforschung und Fremdsprachenunterricht, 3. Jahrgang, No 1, 2011, p. 79-99

(2011) Psicologia social, Treballs de Sociolingüística Catalana, 21, p. 169-181.

amb E. Boix (2011), Introduction, a E. Boix & M. Strubell (eds.), Democratic Policies for Language Revitalisation: the Case of Catalan, p. 1-16. London: Palgrave Macmillan. 

(2011). "La gestió de la diversitat lingüística a Europa". Actes del Simposi internacional "Situació i perspectives del plurilingüisme a Europa, organitzat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua amb motiu del 25è aniversari de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. València 6, 7 i 8 de novembre de 2008. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.

(2011). "The Catalan Language", a Dominic Keown (ed.) A companion to Catalan Culture. Woodbridge (GB): Tamesis. 117-142.

(2011). "When sticking out your tongue is even ruder!" a Stickel, Gerhard (ed.) National, Regional and Minority Languages in Europe. EFNIL / Peter Lang. pp. 23-34.

(2010) 'Studying bilinguals' (review), Journal of Multilingual and Multicultural Development, 31: 3, 328-329.

(2010). Le multilinguisme dans la vie économique de la Catalogne. A (div. autors) Présence, poids et valeur des langues romanes dans la société de la connaissance / Presencia, peso y valor de las lenguas romances en la sociedad del conocimiento / Presença, peso e valores das línguas românicas na sociedade da conhecimiento. París: Union Latine: 76-102.

(2009). Informe sobre el Diagnòstic de Percepcions Catalunya - Espanya. Estudi Catalunya. Dades Globals. Estudi realitzat per DYM per a la UOC.

(2009). Informe sobre el Diagnòstic de Percepcions Catalunya - Espanya. Estudi Espanya. Dades Globals. Estudi realitzat per DYM per a la UOC.

(2009) Ernest Querol Puig, Miquel Strubell i Trueta, Llengua i reivindicacions nacionals a Catalunya. Evolució de les habilitats, dels usos i de la transmissió. Barcelona: Editorial UOC. (llarg extracte)

(2009). Universitat Oberta de Catalunya: a case study. A Proceedings of "Bi- and Multilingual Universities. European perspectives and beyond", Bozen, September 20-22 2007. pp. 111-121.

(2009).
Discussió de la ponència «La transmissió lingüística familiar intergeneracional: una proposta de model d'anàlisi», de Joaquim Torres i Pla. A Estudis de demolingüística: actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT / F. Xavier Vila i Moreno (dir.); Eva Gomàriz i Auró (col·l.). Col·lecció: Xarxa CRUSCAT; 5. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. pp. 33-38. ISBN: 978-84-92583-32-4

(2009). Polítiques europees en educació i multilingüisme: el rol dels professors de llengües estrangeres, Revista Catalana de Pedagogia, vol.6: 37-62.

(2009). Identité et volonté d’indépendance  : comment rompre le discours hégémonique. A Lagarde, (ed.) Le discours sur les langues d’Espagne / el discurso sobre las lenguas españolas (1978-2008). Perpignan: Presses Universitaires de Perpignan.

amb Sergi Vilaró (2009). "Grenzenlos unterrichten. Ein Studie der EU". Le Trait d'Union, 51: 3-5. ch Stiftung für Eidgenässische Zusammenarbeit / Fondation CH pour la collaboration confédérale / Fondazone CH per la collaborazione confedeale / Fundaziun CH per la collavuraziun federala.

(2009). "Pròleg" a Anna Solé Mena, Multilingües des del bressol. Educar els fills en diverses llengües. Barcelona: Editorial UOC: 9-12.

*******************************************************

(2008). "El multilingüisme a Europa". III Jornada de Sociolingüística d'Alcoi. LA PLANIFICACIÓ LINGÜISTICA A ESPANYA I EUROPA. XXV ANYS DE LA LLEI D'ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ. 5 d'abril de 2008. 39 pp.  http://www.upv.es/contenidos/JOSOCIOL/info/U0559783.pdf

vegeu http://www.reocities.com/m_strubell/publicacions.html

(2008). Llengua i identitat a Catalunya. Informe (PDF). URL Corregit:  http://www.elpuntavui.cat/elements/documents/politica/2008/Llengua_i_identitat_a_Ca_2008_UOC.pdf

(2008). Bulls and donkeys. National identity and symbols in Catalonia and Spain. 9th Annual Joan Gili Memorial Lecture. Anglo-Catalan Society Annual Conference. Abertawe (Swansea). 26 pp.

*******************************************************

(2005)  ESP Competencia Lingüistica y Uso de la Lengua. Comportamiento lingüístico interpersonal y cambio de idioma. Hizkunea. URL: http://www.euskara.euskadi.net/r59-738/es/contenidos/informacion/artik3_1_strubell_05_10/es_10616/artik3_1_strubell_05_10.html

(2005) EUS   Hizkuntz Gaitasuna eta Hizkuntzaren Erabilpena. Hizkuntz portaera interpertsonala eta hizkuntzen ordezkapena, Hizkunea. URL: http://www.euskara.euskadi.net/r59-3693/en/contenidos/informacion/artik3_1_strubell_05_10/eu_10616/artik3_1_strubell_05_10.html   

(2005) EN   Language proficiency and language use. Interpersonal linguistic behaviour and language shift, Hizkunea. http://www.euskara.euskadi.net/r59-3693/en/contenidos/informacion/artik3_1_strubell_05_10/

For earlier articles, see also: http://www.geocities.ws/m_strubell/articles.htm

Cites sobre la independència de Catalunya, 2010

Suso de Toro
De "Si Cataluña se va"
(article a El País)
... "Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable."... Tot l'article (8 d'agost de 2010)

Jaume Cabré (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2010)
De "Paraules al Palau"
..."Per a l'escriptor, la llengua és la seva pàtria i mirar d'assegurar la pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per treballar per la independència política del país"... (Palau de la Música Catalana, Barcelona, 14 de juny de 2010) (Més). Vegeu-ne també el vídeo

The Spanish Constitutional Court ruling, and the Catalan language: a socio-political perspective

(read at the Linguapax meeting, Barcelona, September 16 2010)

a. The 2006 Statute of Autonomy

• 1) The 2006 Statute of Autonomy of Catalonia, which replaced the earlier 1979 Statute (which in turn recovered some level of self-government for Catalonia, after the 1932 Statute (during the Spanish II Republic) had been abolished by General Franco in 1938-1939, originated as a negotiated proposal adopted, after a political consensus was reached, by 89% of the Members of the Catalan Parliament on September 29 2005. During this process, an earlier draft was amended following the recommendations of Catalonia’s prestigious Consell Consultiu (Advisory Council) to remove any shred of doubt as to the constitutional nature of the text.
• 2) Only the conservative Spanish unionist party (Partido Popular) did not take part in the drafting process and its 15 MPs (out of 135 in the chamber) voted on their own against the text in the Catalan Parliament.
• 3) The text was scrutinised in the Spanish Parliament’s Constitutional Committee, and dozens and dozens of articles were amended, mainly by the Spanish Socialist party (in power) and its Catalan counterpart. Only the Partido Popular’s amendments were all rejected.
• 4) Several articles were copied literally from Catalonia’s 1998 Language Policy Act. They were retained without any amendment (presumably because the Committee felt they were fully constitutional). Two parties had voted against that Bill in Catalonia: the Esquerra pro-independence party (because they felt it was too watered down) and the conservative Spanish unionist party (Partido Popular), who felt it was too strongly worded. Note that though the latter party did not like the Act, it did not regard it as in any way unconstitutional, and did not refer it to the Constitutional Court.
• 5) The revised (reduced) text of the Statute of Autonomy is a pact between the Catalan Parliament and the two houses of the Spanish Parliament, and as such had to be ratified by the Catalan people in a referendum, as laid down in the Constitution.
• 6) As soon as the Statute had been adopted, (in the form of a State Organic Law, of constitutional status) was adopted by the Spanish Parliament, the Partido Popular announced it would present an appeal to the Constitutional Court, as Antoni Milian has just explained.
• 7) The Esquerra pro-independence party (at that moment one of the three members of the leftist coalition government in Catalonia) decided that it could not endorse the outcome, which fell very short – in their view – of what the Catalan Parliament had voted. Before the referendum was held their representatives were expelled from the Catalan government.
• 8) The Catalan people duly voted in referendum to accept the final watered-down text, on June 18 2006. 74% of voters voted for it, though half stayed away from the voting booths .
• 9) Though Spain’s law does contemplate that one of the powers of the Constitutional Court is to study any claim that the text of a Statute of Autonomy is unconstitutional, none of the 19 Statutes set up in Spain under the 1978 Constitution had been taken to court before. This in itself is an indication both that the Catalan proposal was the most advanced yet, and put to the test the ability of the Constitution to allow a higher level of autonomy than that accorded in the first round of Statutes (approx. 1978-1982); and also that Catalonia and the Catalans are not universally respected in Spain (see below).
• 10) Note also that the Partido Popular set a popular petition in motion against the future Statute, and claimed to collect over four million signatures throughout Spain which it solemnly delivered to the Congress of Deputies in Madrid (the lower chamber of the Spanish Parliament), in April 2006 (that is, most were collected even before the final text had been voted in Madrid). They were filed away and forgotten.
• 11) Nevertheless, all the Partido Popular’s initiatives and those of the Spanish nationalist media, some of whom could be classified as hate media, were aimed - in my view – at creating a social climate that would affect the Constitutional court’s judges’ opinions. They are, after all, only human.

b. The Constitutional Court Ruling

• 1) I imagine that at least some of the judges felt very uncomfortable at being faced with what was clearly a political, rather than a strictly legal, dispute.
• 2) Antoni Milian has explained the contents of the ruling , inasmuch as they affect the language articles of the Statute.
• 3) Allow me to add that the deliberations of the Court are, by law, secret. Nevertheless, several newspapers regularly published leaked information about the positions of the judges as regards the case.
• 4) The ruling itself was described by the Spanish Socialist party as a “victory for Catalonia” and a ”full-blooded defeat” for the Partido Popular as 92% of its claims had been rejected, while the leader of the Catalan socialists (and president of Catalonia) displayed his “indignation”. The Partido Popular for its part said it was satisfied because the Court had accepted a “large part” of its appeal, and that the unity of Spain had been saved (sic). Its Catalan counterpart said they were pleased, because Catalonia now had a “fully constitutional” Statute of Autonomy.
• 5) Note also that a Socialist appointee, the Ombudsman, also appealed against the Statute and this was seen in some circles as a safety valve, just in case the Partido popular withdrew its appeal before the court began its work.

c. The social impact of the Ruling

• 1) Many opinion leaders (and even I, and I don’t lead anything!) had said that in a democracy not a comma can legitimately (or more strictly, democratically or ethically, whatever the law says) be touched of a text after it has been through three parliamentary chambers and, especially, through a popular referendum to ratify it. They were therefore not satisfied by the ruling. (To be fair, the referendum could have been stayed until the Partido Popular‘s appeal had been resolved by the Court).
• 2) What is a growing sector of Catalan society actually celebrated the ruling, which was perceived as a test of Spain’s last chance to politically accept the level of autonomy that Catalonia aspired to and felt comfortable with. Some celebrations were organised well in advance (in view of the leaks, it was soon clear that at least substantial cuts would be made to the Statute). Who was (and is) this sector? They are in favour of Catalan independence. Many have held this opinion for years (and their families, perhaps secretly for long periods, for generations), while others have reached this position because they feel that Spain has been chronically unable to accept Catalonia and the Catalans as they are, and has instead subjected them to fiscal injustice, political discrimination and social animosity. All agree that Catalonia’s identity is under increasing threat and that Spain has consistently failed to adopt a federal outlook (if not system), despite the Socialists’ claim to be working towards an “España plural”. Most have moved on from a long belief that a federal model for Spain would be ideal (a belief held be many Catalan politicians since the second half of the 19th century), but have realised sooner or later that if no one else outside Catalonia wants a federal Spain (and all the signs are that this is the case) then it is pointless to row against the tide.

[Figure 1: Overall assessment of people from different Spanish regions. / Source: Sangrador, J. L. (1999). Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías. Madrid: CIS]

• 3) For months socialists had described the general mood of Catalans as being (largely on the basis of the Statute’s bumpy ride) “Catalans emprenyats” (angry Catalans) or at best “Catalans perplexos” (perplexed Catalans). Whichever is closer to the mark, the monumental popular reaction to the ruling hit the headlines. Òmnium Cultural, a cultural organisation founded in the early 1960s to promote the language and the culture, had for months been organising a large-scale demonstration, which was to be held on the Saturday of the week following the ruling. Thus in the afternoon of July 10 2010, despite the summer heat, over a million (according to nearly all sources) turned out for the march across central Barcelona , behind the banner stating the carefully negotiated claim that “Som una nació. Nosaltres decidim” (We are a nation. We decide). The four parties that had drafted the original text, and the Catalan government itself, took part in it, as well as the main trades unions. Three facts stand out: firstly the sheer scale of the demonstration, which was considered to be the largest in Catalonia’s history; secondly, the abundance of pro-independence flags, alongside the “senyeres” (Catalan flags); and lastly, the fact that hundreds of thousands of these demonstrastors (of all ages and social classes, and not all native Catalans for that matter) kept shouting for “independència”.
• 4) Another group is also happy: those that at all costs want the maintenance of the supremacy of Spanish to be perpetuated even in areas, such as Catalonia, where it isn’t the traditional language, and is only widely spoken by the populace as a result from economic migrations from Spanish-speaking Spain since about the 1920s. The equivalent in Switzerland, Belgium or Canada would be politically untenable: such a view would want only the knowledge of German to be legally imposed in Geneva, or French in Antwerp, or English in Quebec city.
• 5) Beyond politics as such, there are two views of Spain (apart from that of separatists, of course): that Spain is built on the backbone of Castile and its language, values and culture, and that other cultures and languages (Basque, Galician, Catalan) are subordinate and deviant (indeed, some have even openly asked whether the Castilian brain is not better equipped to command!); and that Spain is multilingual, multicultural and indeed multinational, and for everyone to be comfortable inside it, each nation has a right to be treated in the same way, as an equal, by the state.
• 6) There are many examples of these two clashing views of Spain. They appear in poetry, in speeches, in discourse. A prime, recent and, to my mind, very influential example of the unitary Spanish discourse is the 'Manifiesto por una lengua común' (Manifesto for a Common Language), publicly presented in Madrid on June 23rd 2008. It was signed by a number of people whose ideological views are well known (including Mario Vargas Llosa, Félix de Azua, Albert Boadella, Arcadi Espada and Fernando Savater). They believe there are “growing reasons for being worried in our country about the institutional situation of the Castilian language” , and go so far as to claim that “There is an asymmetry between the official languages of Spain, which doesn’t imply injustice (?) of any sort, because in Spain there are diverse cultural realities but only one of them is universally official in our democratic country”. The affirmation that the situation is not unjust is so grotesque that even in the original text there is a question mark after the word “injustice” in the clause “which doesn’t imply injustice (?) of any sort”. It seems that even the author of the text doubts his (or her) own words! Yet the “common language” discourse pervades this Constitutional court ruling!
• 7) Nevertheless, it is clear that the members of this Constitutional Court do not adequately represent both points of view. Of the 12 members (10 actually, because one dies and has not been replaced; and another was voted by the rest as having a pro-Catalan vested interest in the issue, for having written one report for the Catalan government). Only one was (and is) Catalan. This is very different, for instance, from the scrupulously respectful composition of Canada’s Supreme Court; and people such as former president of Catalonia Jordi Pujol said many months ago, in so many words, that the new Statute of Autonomy was a red rag before a bull, and was sure to be interpreted with a Spanish nationalist bias.
• 8) There is some talk of taking the Ruling to the international courts. Whether or not a human rights issue could be convincingly put remains to be seen.
• 9) It is widely stated that the ruling does not clarify and illuminate, but rather attempts to keep all sides happy and draws a rather erratic middle road. Not the task of a Constitutional Court whose prestige, even before the ruling, had been drastically reduced, mainly because of political parties’ interference (or deliberate lack of interference, such as the failure to replace five of the judges whose term of office expired several years ago... or who died in the meantime.
• 10) What is perfectly clear is that the Ruling opens the doors wide for a high level of judicial conflict. It draws on different, and sometimes conflicting, criteria. For instance, it states that both official languages must be exactly equal in status – though the Constitution itself merely says that language other than Spanish will also be official as laid down in the relevant Statutes of Autonomy, and makes no mention of this criterion – but that only the knowledge of Castilian is mandatory! Again, the official use of Catalan may not be laid down (despite being in law since 1998 and not having once been appealed against) as being “preferential”, but at the same time it is legitimate to take positive discriminatory measures to overcome the negative effects of history. What will happen in the future? Will every single future official measure that refers only or mainly to Catalan be referred to the courts?
• 11) The Ruling therefore makes politicisation of language issues in Catalonia (and elsewhere: the jurisprudence affects the whole of Spain, of course) much more likely. Indeed, there all already cases in the offing, affecting language issues: the new Education Act and the Immigration Act are but two examples. In a word, the ruling has opened the floodgates to a real danger of linguistic peace being broken.

Anem cap a la independència o no anem cap a la independència?

Les opinions de Anna Simó (ERC), Rut Carandell (Rcat), Alfons López Tena (SC), Salvador Cardús i Josep M. Terricabras es poden escoltar al llarg de 46m 48s en aquest excel·lent programa del Matí de Catalunya Ràdio.

Josep Carreras diu què vol per a Catalunya!

Gràcies Josep!!!!!


ESMENAT el dia 22 de gener de 2012: Sembla que Media PRO ha fet suprimir el fitxer. Encara ara es pot veure, en canvi, aquí: http://www.youtube.com/watch?v=buakj9019ig

Conferència de M. Strubell "De la Nació a l’Estat Nacional" (10 SET 2010)

Conferència de M. Strubell a Premià de Mar (Centre Civic, c. Esperança, 19) el 10 de setembre de 2010, a 2/4 de vuit, organitzada per la Secció Local d’Òmnium Cultural de Premià de Mar
Clica a sota per llegir l'entrada sencera, si cal

Patrick, Peter, Rafael

Sense voler-me posar solemne, deixeu-me fer un petit homenatge a tres amics que ja no hi són. Patrick Higgins, irlandès nascut (com tants) a Anglaterra, que va ser de la colla a la universitat quan estudiava. Després de llicenciar-se, deixar marxar com a professor d’anglès a treballar a diferents països, incloent-hi Egipte i Líbia, fins que es va establir, amb gran alegria per a mi, a Barcelona, ciutat de la qual es va enamorar a primera vista. Se’l van endur a l’altre barri mentre travessava amb cotxe el país veí per anar a passar les vacances amb els seus pares. Un jovenet francès, amb el potent vehicle del seu pare, el va embastir en un revolt. Em va tocar ajudar a retornar els seus efectes personals a la família, i tancar el seu pis.

Amb Peter Nelde vaig conèixer Europa a fons. Vam competir en un concurs per fer un estudi europeu, fa més de 15 anys, i d’allà va néixer una gran amistat, que ens va permetre treballar plegats en un bon grapat d’estudis i projectes sobre les llengües minoritzades. Va descobrir que obtenia ajuts oficials si els projectes eren de “lingüística del contacte” i no si descrivia els mateixos projectes sota l’epígraf “lingüística del conflicte”. Tota una lliçó. La seva vida va quedar tallada bruscament (però de manera anunciada, per a qui volgués captar-ne els senyals) per una cruel malaltia, només temporalment superada.

I finalment en Rafael Caria, a qui dec la meva passió per la perla a la corona catalana, la ciutat sarda de l’Alguer. Des dels ocells i les plantes fins a l’estudi de totes les compra-vendes dels edificis de la ciutat vella des del segle XV, en Rafael era un autodidacta enamorat de la seva ciutat, la Barceloneta de Sardenya. Havia fet de regidor, i va ser per ell, empleat aleshores a l’aeroport de l’Alguer, que vaig ser rebut al peu de l’avió, abans de trobar-me amb l’únic duaner catalanoparlant de la meva vida.

Com a record, aquí hi ha en Rafael, parlant i recitant versos (a partir del min 2'10'') en un acte d'homenatge a la música castellonenca Matilde Salvador el 2007.

Ens hauríem d’haver vist més sovint. Quantes oportunitats no hauria pogut aprofitar, si hagués sabut que deixarien aquest vida abans d’hora? Una abraçada molt forta a l’Anne, la Fillj i als seus fills.