per Manel Bosch
(Font: El Singular Digital 28 d'abril de 2011)
“A Espanya no es pot qüestionar la ideologia imperial del seu nacionalisme”
El doctor en lingüística de la Univesidad Autónoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, té un discurs diferent. Moreno, que va ser observador internacional a la consulta sobre la independència de Barcelona, ataca els mites del nacionalisme espanyol, critica els atacs a nacions com la catalana i reivindica el dret de Catalunya a decidir per si mateixa.
Què li va semblar la iniciativa de la consulta per la independència a Barcelona?
La experiència va ser molt interessant. Vaig poder comprovar de primera mà tota la feina que es va fer, que va ser molt intensa, sobretot la dels voluntaris. Milers de persones que van dedicar moltes hores del seu oci per organitzar una cosa bastant complexa que es va fer molt bé, amb molta serietat i rigor. La veritat és que en vaig quedar molt impressionat.
Li va sorprendre també la reacció de la ciutadania?
Tal i com jo ho vaig poder veure va ser una jornada de total normalitat, una jornada festiva. La gent va participar de forma modèlica. I després, en tornar a Madrid, quins comentaris s’ha sentit dir? Bé...(riu) Doncs que no tenia sentit el que havia fet. El primer que diuen és que no té validesa legal, que és una pèrdua de temps. Fins i tot algun català m’ho ha dit.
Poques complicitats per tant...
Sí, poques. Per a molta gent aquesta iniciativa era purament folklòrica. Jo que l’he vista des de dins crec que és fantàstica, commovedora. Un moviment ciutadà impressionant d’un poble que vol que se li reconegui la seva capacitat de decisió.
Vostè porta anys denunciant els mites del nacionalisme espanyol. No haurà fet gaires amics entre els seus compatriotes amb aquest discurs...
Normalment se’m convida a parlar a Catalunya, País Basc i Galícia. Jo el que faig, simplement, és dir coses que són força sabudes però que normalment no dirà algú que sigui de Madrid. Això és el que més crida l’atenció. La meva tasca és criticar una nacionalisme que conec molt bé, l’espanyol, perquè l’he mamat des de petit.
Però com acaba de dir, el seu discurs sorprèn perquè vostè és espanyol...
Sí, tot i que les coses que jo defenso no les justifico des d’una perspectiva subjectiva sinó posant la lingüística al servei de la ciència. Es tracta d’entendre que hi ha diverses nacions i que totes han de tenir les mateixes opcions d’autodeterminar-se i de protegir les seves llengües i cultura, d’impedir que una cultura i una llengua siguin la dominant en un àmbit que no és el seu.
Vostè ha citat el nacionalisme espanyol però a Espanya ningú es defineix com a nacionalista, els partits polítics tampoc...
Normalment els partits es divideixen entre nacionalistes i no nacionalistes. Per exemple, aquí a Madrid, es considera que no hi ha cap partit nacionalista. Aquests partits que s’anomenen no nacionalistes defensen l’espanyol en front d’altres llengües, defensen la nació espanyola i una definició molt concreta d’aquesta. Aquella segons la qual no hi ha cap altra nació que l’espanyola, i la resta de nacionalitats estan subordinades o sotmeses a la nació general. Dir que no són nacionalistes és una manipulació.
Es tracta d’un discurs trampa?
Sí perquè els nacionalistes sempre són els altres. Si jo defenso l’espanyol no sóc nacionalista perquè, clar, com que és una llengua tant important... Si algú fa el mateix amb el català si que n’és. Per què? Vull que m’ho expliquin.
Més mites.
Parlar en català empetiteix... Hi ha llengües que engrandeixen i d’altres que causen l’efecte contrari. Això és un tret més del xovinisme lingüístic espanyol. No té base lingüística, només en té d’ideològica.
Què en pensa de la sentència del Tribunal Suprem sobre la vehicularitat del català a l’escola?
El primer que s’ha de dir és que l’estatus que hagi de tenir el català a Catalunya només el pot decidir el poble català. Si el Parlament decideix que el català és la llengua vehicular, la qual cosa em sembla normal, no hi pot haver persona ni institució que pugui posar en dubte això. Jo no només ho respecto sinó que ho aplaudeixo. Si el català no és vehicular en l’educació a Catalunya no ho serà enlloc. La sentència invalida la voluntat del poble, fet que em sembla inadmissible. És un cas de colonització i de dominació evident.
Per on passaria la solució?
La solució passa per canviar la Constitució i reconèixer el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats històriques. Els bascs, gallecs i catalans ja decidiran si el volen exercir però, perquè això sigui possible, cal reconèixer abans aquest dret.
Espanya és un país catalanòfob?
No és que sigui catalanòfob, el que hi ha és una ideologia nacionalista que admet els regionalismes però que, més enllà d’això, considera que es va en contra d’Espanya. Aleshores no és una qüestió de catalanofòbia, es tracta d’un concepte d’Espanya que veu allò no castellà com una particularitat que no constitueix una nació amb capacitat de decidir. Qüestionar aquesta ideologia imperial es considera odiós o menyspreable.
Li sembla que el nacionalisme espanyol és ara més agressiu?
Ara mateix hi ha un procés bastant preocupant que diu que les autonomies s’han esgotat i el que es vol es tornar enrere. És a dir, tornar a una situació que s’assembli més a la franquista. Si el PP guanya les properes eleccions es confirmarà el retorn a situacions pre-constitucionals.
Creu que el PSOE es diferencia del PP en aquest sentit?
En realitat són bastant semblants tot i que el PP és encara pitjor pel que fa al reconeixement de Catalunya com a nació. Recordo que Zapatero va dir que respectaria, tot i que després no ho va fer, l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. El PP va negar-se en rodó a respectar-ho, fins i tot en aspectes tant propis de Catalunya com és el de la llengua.
En una conferència a la UOC va desmentir que el castellà fos llengua d’adopció. Ja ho sap Joan Carles I?
Una de les característiques del nacionalisme espanyol és considerar que el castellà es va expandir per mèrits propis ja que era més fàcil, més avantatjós i amb major prestigi. Així s’afirma que la gent estava desitjant aprendre’l i que ho va fer amb gust. D’aquí ve la referència del rei el 2001, que Adolfo Suárez ja havia dit el 1976.
Es tracta de cinisme o ignorància?
Això és ser conseqüent amb una ideologia assentada en l’opinió pública, en els mitjans de comunicació i en les principals institucions de l’Estat. Una ideologia que fins i tot s’ensenya a les escoles.
Això fa bo l’afirmació que una mentida dita mil cops acaba sent una veritat?
Sí, tot i que és més una ideologia que no pas una mentida. És una manera d’enfocar les coses que després, evidentment, no correspon amb la realitat. Aquesta visió, aquestes ulleres que ens posen a tots amb un color determinat, ens fan veure les coses d’aquest color.
Els partits ‘no nacionalistes’, almenys els que s’escolten per Catalunya, diuen que els territoris no tenen llengua sinó les persones.
Clar però els nacionalistes espanyols saben on acaba i on comença el territori de la llengua espanyola. Per tant tenen clar que Catalunya és dins aquest mapa i que el castellà hi ha de ser predominant. En canvi, quan una altra llengua diu que té el seu territori la seva resposta és negativa. Si fossin conseqüents no podrien dir que Catalunya és dins el mapa del castellà perquè, segons diuen, aquest mapa no existeix.
Per tant la llengua pròpia existeix?
Clar que sí. El que passa és que una altra de les característiques del nacionalisme espanyol és dir ‘visca la llengua comuna!’ . Se santifica aquesta llengua i la pròpia, en canvi, es critica fins la sacietat; considerant-la ridícula i absurda. Això es molt greu perquè suposa intentar eliminar un tret important de la nació catalana, com és la seva llengua. Dir que el català no és llengua pròpia de Catalunya és un atemptat contra la integritat cultural de Catalunya.
Es diu que el català és més difícil d’aprendre que el castellà.
Existeixen les llengües fàcils? No crec en les llengües fàcils. Amb arguments lingüístics es demostra que això és fals. Quan s’afirma el contrari no es fa des de la lingüística sinó des de la sociolingüística.
Què hi ha darrere una llengua fàcil?
Les suposades llengües fàcils es denominen així per, normalment, justificar una imposició. Són llengües amb un poder demogràfic, econòmic i polític que els ha permès estendre’s. Després fan servir arguments que no tenen cap sentit, com el de la seva facilitat d’aprenentatge, per justificar-se. Jo, com a lingüista, he de denunciar aquests criteris sense base científica.
Se sent sol combatent aquest nacionalisme?
Sí, totalment. Quan en parlo amb companys em sento com un ésser estrany.
Per què no s’atreveixen a fer-li costat o per què no hi estan d’acord?
Perquè no hi estan d’acord. Cap dels meu col•legues hi està, excepte quan vinc a Barcelona per exemple.
Creu que aquest compromís l’ha perjudicat professionalment?
No ho crec perquè, entre altres coses, tinc molts anys d’experiència i un nom fet en un àmbit molt restringit. Això crec almenys.
El director de la RAE, José Manuel Blecua, va dir que no és possible integrar-se a Catalunya sense dominar el català...
Crec que això no és cert. Per desgràcia és possible integrar-s’hi sense conèixer el català. Aquest és, més aviat, l’objectiu. Per això em sembla bé la política educativa de la Generalitat.
Sempre ha pensat com avui?
M’he criat i crescut en una societat nacionalista espanyola. Durant molt temps vaig pensar les coses contra les quals ara estic. He tingut aquests prejudicis i aquests punts de vista tot i que, de jove, vaig militar en un partit trostkista que reivindicava el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats. Un dret, per cert, oblidat avui pels partits d’esquerra espanyols.
Hi ha partits i simpatitzants d’esquerra a Espanya que reivindiquen aquest dret. Pel Tibet o pel Sàhara...
Això deriva del mateix nacionalisme del que estem parlant. Un nacionalisme silenciós, ocult, del qual la gent no n’és conscient. M’agradaria que els meus col•legues veiessin que són molt més nacionalistes que aquells a qui acusen de ser-ho.
