Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

2.03.2013

Crònica (2010) 2n semestre


Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:



58 Siempre_positifo
03.11.2010

Aquests dies assisteixo a actes, llegeixo articles, sento debats, participo en converses informals, sobre el tema de l'emancipació del nostre poble. Certament éuna cosa seriosa. Certament l'espoli final ens fa més difícil el "pursuit of happiness", la recerca de la felicitat que deien els pares dels Estats Units d'Amèrica en la seva Declaració d'Independència. Certament va ser humiliant i vexant veure invalidat per un grapat de jutges un procediment escrupolosament democràtic com va ser la votació de l'Estatut de 2006. Certament tenia més raó que un sant l'anyoradíssim Joan Solà quan deia, en el nostre Parlament, aquestes paraules:

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.

Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.

La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.

Però no guanyarem la llibertat només amb discursos solemnes. Hi ha lloc per a l'alegria. I crec que el que han fet 5771 vigatans el 24 d'octubre del 2010 mereix tot el nostre aplaudiment. Lector, si us plau, sentiu "La Flama" del grup Obrint Pas, mentre la ciutat de Vic aconsegueix el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, amb l'acreditació per la World Records Academy. Si senyor! Fa venir calfreds, de debò, sobretot al final! Per tant, participem-hi amb alegria i amb l'accent que sigui. En una paraula: obrim pas!


57 Companys: el president-màrtir, encara
19/10/2010

Els actes organitzats des de l’estiu per la Comissió de la Dignitat per reivindicar la memòria del president Lluís Companys i exigir el compliment de la promesa d’una vicepresidenta de l’actual govern espanyol, d’anul·lar d’una vegada per totes la farsa el consell de guerra que el va condemnar a mort, els hem recordat en un altre lloc. Aquí només voldria puntualitzar que el suposat retorn del castell de Montjuïc a la ciutat (dic suposat perquè segons tinc entès els soldats encara hi són) no es fa per primera vegada en la història, com sembla que va afirmar la ministra Chacón, sinó que es va fer l’agost de 1936.

Segons Vilaweb, “'La referència a aquesta municipalització brilla per la seva absència' en la memòria històrica', va dir fa pocs dies el portaveu de la Comissió Toni Strubell, que va afegir que els processos que s'han dut a terme per traspassar el castell a l'Ajuntament de Barcelona ... són en realitat la recuperació d'un fil històric que ve marcat ja pels anys trenta.”


És trist que la recuperació de la nostra història, metafòricament robada per la policia franquista i emportada al magatzem de Salamanca, on tornen amb comptagotes, sigui tan lenta i tan discutida. Encara hem de veure restituïdes les quatre columnes de Montjuïc –dissenyades per Puig i Cadafalch i enderrocades per ordre del dictador Primo de Rivera el 1928, abans de l’Exposició Internacional.  “Montjuïc recuperarà aquest any les quatre columnes de Puig i Cadafalch”, podem llegar a internet. Llàstima que l’article (publicat al Periódico de Catalunya) sigui del 14 de febrer … de fa tres anys!


Potser ens ho mereixem, no ho sé. Les gallines es passegen per la casa natal mig enderrocada, d’un dels grans patriotes catalans, el general Josep Moragues, a Joanet (Sant Hilari Sacalm): ¿qui la salvarà per la posteritat, fent-hi un museu-monument als que han lluitat, i mort, defensant Catalunya dels seus enemics? 



56 Racòmetre. La independència, “per què no?”
04/10/2010

Dimarts 28 de setembre una nova enquesta donava una majoria de la població a favor de la independencia en un hipotètic referèndum. “Un 49% de catalanes votaría a favor en un referéndum por la independencia”, deia La Vanguardia.


De fet, la pregunta era aquesta: I si durant els propers 4 anys es convoqués un referèndum per  decidir la independència de Catalunya, vostè personalment què creu que votaria?”. I les possibles respostes eren només tres: “Segurament hi votaria a favor” 48,8%; “Segurament hi votaria en contra”, 41,4%; o “Encara no ho sap”, 9,7%. Deixaré de banda les vaguetats en la formulació (“què creu que...”, o “segurament...”). Si en unes eleccions les enquestes donaven aquest resultat, els 7,4 punts de marge per al primer serien considerats prou contundents. I en canvi, el blog de RAC1 parla d’un “empat tècnic entre el sí i el no a la independència de Catalunya”. Empat tècnic? Com ho poden afirmar?
Doncs el lector que es vulgui distreure llegint les pàgines 34 i 35 de l’informe entendrà de seguida què ha passat. Curiosament, i per començar, observarem que de totes les dades de l’informe, aquesta és l’única que no queda reflectida gràficament. Al contrari, l’empresa realitzadora del treball i de l’informe, Feedback, intenta de totes totes maquillar el resultat de la pregunta, que neix coixa perquè no dóna opció a l’abstencionista, i per experiència personal puc afirmar que aquesta opció sol ser declarada per una quarta part dels enquestats... si se’ls ofereix l’opció.

El maquillatge inclou la substitució del gràfic amb els resultats, per dos gràfics fruit d’uns obscurs (i no explicats) càlculs per especular amb els resultats amb dos hipotètics nivells de participació. L’empresa tria el 65% i el 75% i aquest avantatge de 7,4 punts es tradueix en 3,2 punts en el primer cas, i en una derrota per a l’opció independentista en el segon.

No explica com hi arriba, i en canvi fa unes tortuoses i recargolades consideracions, com ara “si no es fixa un termini, en abstracte, entorn la meitat (sic) dels catalans majors d’edat i amb dret a vot es podrien plantejar votar afirmativament en un futur per la independència de Catalunya”. El lector no cal que sigui un gran estadístic per veure que les paraules subratllades no tenen sentit: la pregunta parla molt concretament dels “propers 4 anys”! Més avall torna a caure en el mateix parany, descrivint-la erròniament com “una pregunta sobre un futurible inconcret”, en una frase que, si jo l’hagués de redactar, canviaria de professió, per incompetent: “En una pregunta sobre un futurible inconcret, no és tant (sic) important la precisió de les dades, doncs en aquest moment no es poden calibrar totes les variables que podrien entrar en joc davant un referèndum per la independència, sinó que es mesura l’acceptació d’un escenari mental que es podria definir en un ‘per què no?’”.

Senyors, la meva experiència (PDF, pàgines 10 a 13) és una altra. Els que estan a favor de la independència ho estan per un cúmul de motius, i els que hi estan en contra no tenen més argument que la “convicció” o “els sentiments” (legítims), o –encara- la por. La meva impressió és que l’abstenció seria molt més alts entre aquests que en l’enquesta de feedback diuen que votarien en contra.

Tingui o no raó, crec que és incontestable que els autors de l’informe han manipulat descaradament els resultats, sense cap explicació metodològica, per tal de menysvalorar fins allà on han pogut una evidència clara. Un exemple més d’autoodi, potser?



55 Fulls de ruta o carrerons sense sortida?
17/09/2010

Amb el crit valent d’en Josep Carreres encara a les orelles, aquesta setmana he assistit a un acte vibrant de la precampanya, amb la sala d’actes d’un dels col·legis professionals ple a vessar.

No cal dir (però perquè no en quedi cap dubte, ho dic!) que es tractava d’un partit que té com a objectiu la independència de la nostra nació, objectiu cada cop més compartit no només per raons identitàries o sentimentals, sinó també, tal com vaig dir fa poc en un acte organitzada per Òmnium a Premià de Mar, per raons econòmiques i de benestar personal i social.

Els intervinents varen deixar molt clar que dos fets recents canvien radicalment el panorama i el full de ruta per aconseguir aquest objectiu (per cert, em podeu dir un cas, un sol cas en el món, de país europeu que després d’assolir la independència ha entrat en decadència?).

Aquests dos fets són: primer, la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de 2006, que afegida a l’anterior del Pla Ibarretxe, barra el pas a la fórmula del referèndum per aconseguir la independència. Només un ingenu pot pensar que l’Estat autoritzaria i organitzaria un referèndum d’aquest tipus. I intentar de fer-ho d’una altra manera faria, doncs, i per només donar un exemple, que els milers de funcionaris que acompanyen qualsevol procés electoral o plebiscitari haguessin d’actuar contra la llei, amb tot el que això implicaria.

I segon, la sentència del Tribunal de la Haia, reconeixent la validesa de la declaració d’independència per part de la majoria dels diputats democràticament elegits del Parlament de Kosovo.

Queden, sobre el paper, dues opcions, però una és un carreró sense sortida: modificar la Constitució espanyola perquè sigui possible fer el referèndum. Només cal llegir la secció de la Constitució que explica el procediment de reforma del seu text, per veure que és totalment utòpic imaginar-nos que el PP i el PSOE (el suport de tots dos seria indispensable per fer les majories necessàries) l’aprovessin a les dues cambres parlamentàries a Madrid, i que després de les eleccions convocades expressament perquè les noves cambres ratifiquessin la modificació, encara hi hauria prou majoria per, finalment, convocar un referèndum a tot l’Estat.

(Per cert, la mateixa ruta tortuosa i més que blindada -“atado y bien atado”- seria necessària per tal de poder plantejar-nos un concert econòmic, perquè el concert s’aplica només a les províncies amb dret foral, i la sentència del Tribunal Constitucional estableix clarament quines són ... i quines no. Us imagineu un referèndum en què els espanyols votarien a favor de deixar de penjar-se fiscalment de la mamella catalana?! El que és curiós és que els dirigents d’un partit que vol aconseguir el concert econòmic diguin a la vegada que “Demanar la reforma de la Constitució és un perill”).

Hi ha una altra opció, oberta clarament per la sentència sobre Kosovo: una declaració d’independència per part de la majoria dels nostres diputats al Parlament de Catalunya.
Els molts centenars de milers de catalans partidaris de la independència (no pas imaginaris: s’han manifestat en massa, al costat de molts més “catalans emprenyats”, en la manifestació multitudinària del 10 de juliol; han votat en les consultes populars a centenars de municipis, i ara volen poder votar “de veritat”) ara tenen un únic full de ruta viable davant seu. Totes les altres portes estan tancades. I per això, tenen i tenim la primera ocasió de poder aconseguir una presència al Parlament de diputats compromesos, no pas amb concerts ni amb referèndums impossibilitats per la sentència del TC, sinó a declarar la independència en el moment que siguin majoria. I si ja podem ser majoria al carrer, només depèn de nosaltres que aquesta majoria es traslladi, de forma inequívoca, en una majoria al Parlament.

Ara en tindrem la primera ocasió. Per què no aprofitar-la?

54 Per sortir del sot
27/08/2010



Amb gran alegria els familiars de 33 miners xilens atrapat a 700 metres de profunditat han pogut comprovar que els seus encara són vius. Encara els esperen, però, mesos de feina per ser rescatats: s’ha de fer un forat de l’amplada d’una persona per poder-los anar traient, quan hi arribin, d’un en un. Esperem que l’operació arribi a bon port.

I a casa nostra, diferents polítics ens ofereixen remeis per sortir d’un altre sot, menys visible que el xilè, però qui sap si a la llarga resultarà més dolorós. Perquè resulta que dels esforços que puguem generar els catalans en forma d’impostos perquè les administracions ens en treguin, el 40% no els tornem a veure mai més. Com si la màquina que fa el forat per salvar els miners només pogués treballar al 60% de la seva capacitat –a mig gas- i el 40% restant anés a parar ves a saber on i en profit de qui.

L’amable lector em podria acusar de fer una comparació odiosa, però li demano seriosament: em pot assegurar que una sanitat pública catalana ben finançada (per nosaltres mateixos) no podria salvar al llarg de l’any més de trenta vides, de gent diagnosticada a deshora per culpa de la saturació, de gent que no ha pogut resistir la llarga llista d’espera, de gent gran que no ha pogut ser atesa a temps a casa seva pels serveis socials, igualment? M’ho pot assegurar? Una xarxa viària ben dotada (per nosaltres mateixos) no podria evitar  al llarg de l’any més de trenta vides perdudes en accidents de cotxe o de moto, en els punts negres que perduren, o per un insuficient control d’alcoholèmia? M’ho pot assegurar? I encara més: si controléssim els recursos de la seguretat social, de l’atur, no seríem capaços de generar una recuperació econòmica molt més sòlida i ràpida que la que ens ofereix l’estat espanyol, amb caixes castellanes (Caja Castilla la Mancha, cas comentat per Ramon Carner) i andaluses (CajaSur) a la bancarrota per culpa d’una economia del totxo, sustentada encara en una mà d’obra poc qualificada? Si poguéssim legislar i fer les nostres pròpies polítiques econòmiques i socials, no sortiríem molt abans del sot?

En definitiva, no puc imaginar que els eslovens, els lituans, els georgians o els montenegrins (i abans d’ells, els irlandesos, els finlandesos, els maltesos...) pensessin en ajornar la independència i resoldre primer els seus problemes econòmics i socials. Més aviat varen voler tenir primer l’instrument primordial per poder-los resoldre. Certament la independència no és cap garantir per a l’èxit: però qui s’atrevirà a argumentar que la dependència ens convé més?

La pregunta final és: sense ser independents, ens deixaran sortir del sot? Tinc els meus dubtes.


53 Nacionalista? Qui? Jo?
14.08.2010 - 14:08

En alguna ocasió he comentat que a molta gent no li agrada de ser identificada amb una ideologia concreta,  i que resulta molt alliçonador que moltíssima més catalans (de fet, la majoria!) reconeixen que votaran a favor de la independència el dia que es faci el referèndum, que no afirmen ser “nacionalistes” o “independentistes”.

La qüestió és només de noms? En un debat el mes de febrer, hom demanava si era possible ser independentista sense ser nacionalista. Era un debat fals, com sabrà qualsevol coneixedor de les tesis de Michael Billig, autor del revelador llibre “Banal Nationalism” en què descriu les mil maneres a través de les quals una persona, o un grup humà, mostren el seu nacionalisme ... sense ni tan sols considerar-ho nacionalisme. Com a molt “patriotisme” (com ara la bandera nordamericana als jardins privats). El mateix invent del curiós i molt mesetari terme “no-nacionalista” és, pel meu gust, un profund autoengany. El més gran èxit d’una ideologia és fer-se invisible, i actuar a través de la “violència simbòlica”.

Hom pot ser independentista sense ser nacionalista, en definitiva? Crec que la solució la trobem fàcilment en els objectius respecte de la nació, dels uns i dels altres (si els podem distingir, és clar). Els d’un independentista es revelen en la mateixa paraula i no permeten matisos. Però els d’un nacionalista? Es pot ser nacionalista sense ser independentista (inverteixo, expressament, doncs, els termes del debat)? Tot i que em fa l’efecte que són cada dia més pocs, hi ha hagut sempre els que creien en una federació ibèrica, entre nacions iguals. Però saben què en pensa la resta de l’Estat espanyol: per la seva reacció després de la proclama del coronel Macià el 14 d’abril de 1931, o el del president Companys el 6 d’octubre de 1934, o amb els tímids intents d’acostament al tracte en peu d’igualtat que consten –i han estat declarats anticonstitucionals- en l’aigualit Estatut de 2006.
Tornem a la pregunta? Pot haver-hi persones favorables a la independència, però que no creguin que Catalunya és una nació (i per tant, té un dret inherent a decidir, sense límits, el seu futur polític)? És un contrasentit si ens ho prenem al peu de la lletra, però potser sí que trobaríem gent que no se senten catalans (potser han vingut de fora) i per tant no són nacionalistes, i en canvi reconeixen que som una nació. Potser en trobaríem...

Segurament el debat ve de l’intent de sumar sociològicament, de fer una crida a favor de la independència prou àmplia perquè no espanti o alieni els que no se senten catalans, catalanistes o nacionalistes catalans. Apareixen a totes les enquestes, certament. Però potser arribarem abans a consolidar la majoria social a favor de la independència (més ben dit, a convèncer els partits que aquesta majoria ja existeix), si tractem tothom, cívicament, com a catalans, com ho fa l’Estat espanyol en negatiu (no inverteix més o menys a Catalunya en funció de la identitat del potencials beneficiaris de cada projecte...).

Però d’aquí a obviar la paraula “nacionalisme” hi ha un alt, que potser deu més a la malèfica associació del mot amb algunes de les ideologies més amenaçadores i destructores  de l’Europa del segle XX. Ja els anys vint, per a molts (hi va tenir a veure Antoni Rovira i Virgili, potser?) la paraula “catalanisme”, tot significant el mateix, transmetia al món una imatge menys agressiva, més civilitzada, que el nazisme, per exemple.

Antoni Simon citava Borja de Riquer: "no van ser els nacionalismes perifèrics els que van destruir la unitat nacional espanyola, sinó al contrari, que va ser el fracàs del nacionalisme espanyol, o la crisi de la seva penetració social, evidenciada en el desastre de 1898, al1ò que va facilitar, per reacció, l'èxit polític dels nacionalismes alternatius".

Serem a l’alçada, doncs, per aprofitar totes les escletxes que el model nacionalitzador espanyol evidencia en aquests temps (amb l’única excepció de l’esport!), per portar a un nou èxit el nacionalisme català.

52 Cridaré Viva España ben fort!
03.08.2010

No tinc res en contra d’Espanya. Tinc bons amics espanyols. Té una cultura, una història, uns monuments, un art, remarcables. Mentre pugui continuaré visitant les seves ciutats, les seves muntanyes i valls. Continuaré bevent els seus excel·lents vins (els embotits no, que el colesterol no perdona!)...

Com tot, res no és perfecte. Hi ha un esport, matxacapolacos, que té adeptes de renom, i la seva pràctica va per temporades. Per exemple, ara mateix, amb la prohibició dels toros a Catalunya, en un acte exquisit de democràcia (fins i tot 85 dels 135 diputats varen poder votar segons la consciència i sense, doncs, consigna de partit!), hi ha algun partit espanyol que vol invalidar aquesta decisió. Que s'ho pensin bé! Què és més bàrbar: torturar, destrossar i matar un animal (cobrant l'entrada) o negar la legitimitat d'un Parlament? Per l'estil, senyors! És que hi ha una tradició que estigui per damunt de la voluntat d'un parlament democràtic? I perquè quedi clar que es tracta d'un joc de matxacapolacos, recordem que el 1991 un diputat del PP (ai! no volia dir el nom del partit!) canari va aconseguir l'abolició dels toros a les Canàries, sense que ningú es posés histèric com ara.

En fi, tinc unes ganes boges de poder cridar "¡Viva España!", el dia que Espanya reconegui amb dignitat una decisió democràtica del poble català d'emancipar-se. Una cosa, però: no serà en el mateix sentit amb què deia, després de la sentència del TC contra l'Estatut, l'incombustible Manuel Fraga: "Ese Estatuto no vale. ¡Viva España!".

51. Solució: Dissolució (avui!)
23/07/2010

És evident que després de la sentència i la incapacitat dels partits catalans de fer-hi front (oi més quan estem quasi al final de la legislatura) el més higiènic per al poble català és que Montilla convoqui eleccions ja. Si una font generalment exacta no em falla, ho fa avui divendres dia 22 de juliol.

Escrivia Enric Juliana a la Vanguardia el dia 11 de juliol, parlant dels assistents a la gran manifestació del dia abans: “El principal damnificado es José Montilla que ayer, con mucha dignidad, asistió [...] a su propio entierro. Al entierro de la centralidad del PSC catalanista y administrativo.” 

La centralitat ha passat al tema estrella –i no planificada expressament- de la manifestació. L’objectiu de la independència, la sobirania, l’emancipació nacional, la llibertat, com es vulgui dir, ara mateix ocupa aquesta centralitat. Tot el moviment sobiranista en bloc volia, desitjava, somiava en una sentencia del TC agressiva: i ara la celebra.

La societat catalana –i sobretot, l’electorat català- reclama (i si no, necesita igualment) una rápida i transparent clarificació de les opcions polítiques que té davant seu. S’han de posicionar a la vista no només de la sentencia sinó de les seves conseqüències directes, com ara el futur de les iniciatives populars. El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries 15/2010, de 6 de juliol, respecte a la Proposta de consulta popular per via de referèndum sobre la independència de la nació catalana, arriba a la conclusió que amb la Constitucioó española tal com l’interpreta el tribunal constitucional espanyol, ni tans sols la Generalitat pot convocar consultes (per cert: el tribunal va, així, en contra de la pràctica acumulada arreu de l’Estat i durant decennis).
La democràcia s’ofega si no es canalitza. Per això és una molt bona noticia (per a molts!) la molt recent sentència del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia sobre la legalitat de la declaració unilateral d’independència de Kosovo (davant la negativa de Sèrbia d’admetre altres vies democràtiques). Aquells que en lloc d’explicar (legítimament!) els seus motius per estar en contra de la llibertat nacional de Catalunya, intentaven fer-nos creure que simplement no era possible, s’hauran d’emmudar... o canviar de discurs. El dictamen del Consell de Garanties Estatutàries ja avançava que la via oberta sol ser aconstitucional, és a dir, no previst per la Constitució ... i tot i així acceptable segons el dret internacional.

Cap a on anem, doncs? Fins i tot la revista xinesa “Life Week” es demana, en la seva edició del 21 de juliol, i amb un article a tot color sobre la manifestació, què volem els catalans. I am demano: volem que aquesta majoria social -que diferents enquestes auguren (fins i tot en un diari tan conservador com és La Vanguardia, a favor de la independència- quedi orfe d’una majoria parlamentària que la reflecteixi? Això depèn de l’electorat, certament, però també depèn de les opcions que tingui davant seu. Alguns dels partits (grans o petits) són transparents. Però alguns es resisteixen a ser clars. Ja està bé que de les files socialistes, per exemple, s’alcin veus donant suport per a l’opció sobiranista (el darrer ha estat Ernest Maragall, que, a més, ha reconegut que la manifestació del 10-J post de manifest que Catalunya aspira a ser un Estat): però el seu programa electoral què en dirà? I Convergència i Unió (recordem els textos clars del darrer congrés, apostant per la independència com a objectiu!), què dirà en el seu programa?

En definitiva, per primera vegada en molts, molts anys, tinc la sensació de pertànyer a una nació que creu en ella mateixa. Ja era hora.


50. La Nostra sentència


13.07.2010




Qui hi tingui interès pot fer servir un cercador per esbrinar d’on va sortir l’excel·lent i inspirat lema “La nostra sentència és la independència”.

Escrit abans de la sentència, però preveient-la i tenint clar la zero tolerància que ens provocaria (per exemple, a ni una coma), el panorama del futur polític es va aclarint ràpidament.

Per a mi és evident que s’ha de visibilitzar davant l’opinió pública (i sobretot, els grans mitjans i la diplomàcia) que Catalunya (i, ja ho hem vist, el País Basc) té totes les portes tancades davant l’expressió oberta de la voluntat dels catalans. L’estat espanyol farà tot el que calgui i estigui en les seves mans (i ho té tot en les seves mans) per impedir-ho. El president Barrera em deia -durant el sopar organitzat dijous, a Barcelona, per Suma Independència, com a acte de suport a la constitució d'un moviment per crear una (unica) alternativa electoral independentista -que l’Estat ja s’ha preocupat per impedir-ho. La qüestió, però, és que el món mundial pugui veure la nostra opressió, la falta de democràcia que contrasta amb la imatge de modernitat. L’esportivitat espanyola comenta i acaba al camp de futbol i no és casual que allí, també, hagi impedit l’existència d’una selecció catalana oficial, que pugui competir amb Escòcia... o Andorra.

D’una altra font m’han dit que la causa catalana farà un salt de gegant, entre els eurodiputats de l’estat més poblat de la Unió europea, el dia que el nostre Parlament (segueixi l’exemple de les Illes Canàries i) acabi amb la salvatjada de les corrides de bous.

Tota pedra fa paret. Les consultes populars sobre la independència, la iniciativa popular per demanar un referèndum (de text molt i molt recargolat, perquè des d’un punt de vista jurídic no pugui ser tombada, malgrat la interpretació esbiaixada de la pregunta que es vol promoure que n’ha fet el Consell de Garanties Estatutàries, segons he entès pels diaris), i la idea creixent que el que cal és arribar a una majoria parlamentària capaç de fer una  declaració unilateral d’independència, que defensen Josep Pinyol, Víctor Tarradellas,  i Joan Carretero, entre molts d’altres) tot això va creant l’estat d’opinió que necessitem.

D’altres diran que la greu crisi econòmica, i la manifesta incompetència dels dirigents espanyols de entendre (i molt menys resoldre) els problemes de la societat catalana, ens ho posen fàcil. A mi, personalment, no m’agrada que hàgim de comptar amb el patiment de la gent per guanyar la llibertat, l’emancipació nacional. Però ens dóna l’oportunitat –que s’està aprofitant bé- d’explicar a la gent que la independència la volem perquè tothom, sense exclusions, pugui aspirar a millorar, que pugui aconseguir, amb el fruit del seu propi esforç, els seus objectius personals i vitals. Recordem que la mateixa delcaració d’independència del país més poderós del món es va fer per afavorir Life, Liberty and the pursuit of Happiness”: “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat”.

Baròmetre de l'ús del català a Internet