Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

2.03.2013

Crònica (2009) 2n semestre


Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:

39. El vot de la majoria

http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/El_vot_de_la_majoria

22.12.2009
Encara exuberant pel resultats de les consultes populars a 166 poblacions catalanes per a la independència, fetes el 13D, escric per dir que si aquests resultats s'han aconseguit amb unes consultes que no han comptat ni amb suport de les institucions, ni amb finançament públic, ni amb una campanya mediàtica oficial per fomentar la participació, ni amb un nombre mínim indispensable de col·legis electorals, ni amb la certesa de no trobar-nos amb falangistes, sentències judicials o altres inconvenients de darrera hora, quins nivells no assolirem quan el referèndum sigui oficial?
Tot i que no es pot especular gaire, perquè hi ha moltes variables en joc, vull referir-me a un article del  professor Carles Boix. A l’article "Comptant independentistes”, escrivia: "A la darrera enquesta del CEO el 21,6% dels catalans aposta per la independència. A l’enquesta de la UOC votarien a favor de la independència un 50,3% dels entrevistats. I els referèndums acabats de fer, que, amb una participació aproximada del 30% (i un vot afirmatiu massiu), se situen al bell mig."
Som ja una majoria, es demana? A la meva enquesta (UOC) les xifres canten. I no entren en col·lisió amb les respostes a preguntes formulades de manera diferent. Òbviament, les respostes depenen de la pregunta. Si demano "què votaràs?" menys gent dirà "no ho faré". Si demano "què faràs?" aleshores emergeix l'abstenció, que queda legitimada per la nova formulació.
Vejam-ne un segon exemple. Si després d'una pregunta sobre "les relacions entre Catalunya i Espanya", el CEO sistemàticament demana el següent (P28): "En tot cas, com creu que hauria de ser aquesta relació? Creu que Catalunya hauria de ser...
   1. Una regió d’Espanya
   2. Una comunitat autònoma d’Espanya
   3. Un estat dins una Espanya federal
   4. Un estat independent"?
No consta, primer de tot, que les opcions no siguin presentades en aquest ordre (que fa que l'enquestat se senti cada cop més pressionat a dir alguna cosa que no sigui "no"!). Segon, el context és de manteniment de la relació: no es demana “hauria de continuar la relació entre Catalunya i Espanya?”. I l’opció "un estat independent" NO és una "relació" entre Catalunya i Espanya. És una “mala” resposta que l'enquestat, si és que no ha dit "sí" a una de les anteriors opcions, ha d’estar molt segur abans de donar. 
El professor Boix també analitza les diferències entre els resultats obtinguts pel CEO (21,6% d’independentistes) i els de la UOC (50,3% votarien que sí en cas d'un referèndum). Boix diu que els federalistes podrien canviar el seu vot a l’opció independentista en adonar-se de la impossibilitat de fer realitat l’opció federalista a l’Estat espanyol. "Per federar-se cal que ho vulgui més d’un territori", diu. "I això no passa, ni passarà, a Espanya." El federalisme és "un luxe propi de país imaginari".
A més, el 50,3% que diuen que votarien que “sí” en un referèndum no són NI DE LLARG tots “independentistes”.
Tercer, el que diu que votarà "no" en un referèndum per la independència és clar que considera que Catalunya és o hauria de ser o bé una regió d’Espanya, o bé una comunitat autònoma d’Espanya, o bé un estat dins una Espanya federal. Però en la meva enquesta (la de la UOC) els "no" queden per sota del 20% dels enquestats!
Jo prefereixo, francament, que Catalunya sigui independent com tots els grans pobles d'Europa. I si algun dia Espanya es tornés federalista, aleshores en podríem parlar. Però crec que és més probable i factible la independència de Catalunya que no una Espanya majoritàriament federalista. Ho sento. El problema no és meu.


38. Una majoria social independentista?
04.12.2009
Aquest dies els titulars han dit que "Una enquesta de la UOC revela que Catalunya votaria 'sí' a la independència". En resposta a la pregunta "En un referèndum democràtic per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?" un 50,3% contesta que "sí" i només un 17,8% que "no". Tenint en compte els indecisos i els abstencionistes,  hi votarien afirmativament pràcticament dos terços (pel cap baix) de l'àmplia majoria que diu que hi aniria a votar. Aquest estudi sorprèn fins i tot els mateixos enquestats, només el 43,4% dels quals pensen que "una majoria de ciutadans de Catalunya estan més aviat a favor de la seva independència".
L'estudi, però, revela unes profundes conviccions democràtiques. El 66,9% diu que "en cas que una decisió democràtica entrés en conflicte amb les lleis vigents, haurien de prevaler els principis democràtics. Gairebé tothom (el 88,9%) pensa que, "en termes generals" els pobles del món tenen dret a l'autodeterminació, és a dir, a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític. I en el cas concret de Catalunya, el 82,6% de la mostra pensa que Catalunya ha de tenir dret a decidir  lliurement i democràticament el seu futur polític. 
La mostra (àmplia, per altra banda) es revela també socialment inclusiva. Demanats qui creuen que hauria de poder participar en un eventual referèndum per la independència de  Catalunya, només un 14,6% limitarien aquesta possibilitat als catalans nascuts a Catalunya. Per altra banda el 40,6% obririen la votació a tota la població resident legalment a Cataluinya, independentment de la seva nacionalitat. 
Tornant, per acabar, a la hipotètica conducta en un també hipotètic referèndum, és molt interessant veure les raons per les quals els enquestes expliquen la seva resposta. Entre els que diuen que hi votarien a favor destaquen els motius "pragmàtics" (motius econòmics, 62%; motius lingüístics i cultural, 56%) al costat de la lògica presència del "sentiment o convicció" (59%) i encara, de la fe en una "via pacífica i democràtica" (66%). El contrast amb els motius que addueix el grup molt més petit que diu que hi votaria en contra de la independència és notable: al costat de la lògica presència del "sentiment o convicció" (59%) -un motiu ben noble i legítim- cap altre motiu arriba al 30% ("seria inviable econòmicament", "les lleis no ho preveuen", "tindria por a un conflicte" o encara "cap dels anteriors").
I curiosament (no, retiro l'adverbi: no és curiós!), aquesta evidència reflecteix el que veiem en les reaccions davant de l'exercici dels drets democràtics a Catalunya, com ara les consultes populars: més enllà dels organitzadors -que es limiten a organitzar-les-, els que estan a favor de la independència desprenen una aurèola de raonaments argumentats i serens, mirant cap endavant per construir, mentre que els que hi estan en contra (insisteixo, legítimament) no semblen tenir més arguments que els passionals i els de l'estatus quo, mirant doncs cap enrere. Potser el to i el contingut dels comentaris crítics a aquest article, si algú té la paciència de llegir-lo i la voluntat de comentar-lo, desmentirà aquesta impressió que tinc.


37. Falangistes? 0,36
27.11.2009
A Brussel·les, l'eurodiputada del Plaid Cymru gal·lès, Jill Evans, fa molt poc que ha preguntat [vídeo] al president de la Comissió Europea i nou president de la Unió Europea com té previst respondre la UE al procés de les consultes independentistes catalanes.
Lluny de ser conscients d'haver fet el ridícul, Falange torna a la càrrega, anunciant que el proper 13 de desembre convocarà manifestacions als 160 municipis que aquell dia celebraran consultes sobre la independència.
Com sabeu els lectors, Falange Española va celebrar una concentració el dia 13 de setembre a Arenys de Munt, enmig de la primera consulta popular per la independència celebrada al nostre país. A l’hora de la veritat la seva presència va ser mínima, gairebé irrisòria: segons una font, eren 58 persones. I això que hi varen anar en autocar, ben acompanyats (gairebé protegits) pels mossos d'esquadra.
Pobra Generalitat, que potser haurà de tramitar 160 sol·licituds de manifestació, en molt pocs dies. Pobra administració de justícia, pobre fiscal de l’Estat: hauran de tramitar fins a 160 recursos de Falange contra les previsibles respostes de la Generalitat, confio que aquesta vegada ben fonamentades.
Qui en sortirà guanyant seran les empreses d'autocars. Imagineu-vos la massiva concentració de 160 autocars sortint del centre de Barcelona, o d'altres municipis, amb els 58 militants de Falange, cap als 160 municipis.
Per tant, i per si de cas, que es preparin bé els municipis: cada un haurà de gestionar l’anunciada arribada de 0,36 falangistes. De mitjana, és clar.


36. “Aún no se ha perdido todo”
13/11/2009
Henry Fonda va protagonitzar un magnífic film ,el 1957: “Dotze hombres sense pietat”. Però no ens hi podem referir així a l’actual Tribunal Constitucional que debat l’Estatut. Segons alguns mitjans, actuaran “sense pietat”; però el cert és que no són ben bé dotze. Quatre estan en funcions, un està recusat i un altre es va morir.

Tot i així, segons un diari de Madrid, en les deliberacions del TC sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els que ho poden fer es barallen sobre la constitucionalitat dels “punts clau” del Títol Preliminar. Sembla que una majoria creu que són anticonstitucionals tant la referència als drets històrics del poble català (art. 5) com l’article 6, que estableix que “els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer” les dues llengües oficials. Una majoria rebutja la ponència que defensa la constitucionalitat del text emanat de les Corts espanyoles, en forma de llei orgànica, i refrendat - això sí, sense gaires entusiasmes- pel poble català el 2006.  

Pensem que el Congrés dels Diputats ja va retallar substancialment el text de l’article 5. El nostre Parlament, el 30 de setembre de 2005, havia acordat començar-lo així: “L’autogovern de Catalunya com a nació es fonamenta en els drets històrics del poble català…”. El Congrés de Diputats va fer treure  els mots “com a nació”, i va afegir, després dels mots “es fonamenta” el mot “també”. I ni així ho accepta la majoria del TC, pel que sembla.

L’article 6.2 també va ser rebaixat a Madrid: el nostre Parlament havia acordat “Totes les persones a Catalunya tenen ... el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials”, i el Congrés ho va reduir a “els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”. I ni així ho accepta la majoria del TC, pel que sembla.

Segons es diu, també està condemnat els darrers dels 17 cops que el nostre Parlament feia servir les paraules “nació” o “nacional”  referides a Catalunya o la Vall d’Aran, que havien sobreviscut l’escabetxina del Congrés de Diputats.

El text resultant, el que es va sotmetre a votació en referèndum, només en reté dues referències. Per un cantó el preàmbul (la part no dispositiva de l’Estatut) simplement constata un fet contrastable: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.” I l’altre esment, a l’Article 8, diu que “Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne”.

Les entitats i plataformes sobiranistes que organitzen, per a les propers mesos, actes en defensa del dret d’exercir (més ben dit, en defensa del dret a exercir el dret de decidir!) escalfen motors. Potser la font anònima del TC que ha dit que “aún no se ha perdido todo” (que no pot ser català, perquè els afectats directes per la causa no hi tenen ni el dret d’intervenir en els debats del TC!), ha entès bé que segons com vagi la sentència, qui en sortirà perdent no serem els catalans, sinó els espanyols. Els espanyols, per mil i una raons, poden acabar perdent... la nació catalana en bloc.





35. D'Irlanda a la Puerta de Alcalá

06.11.2009



Estant a Irlanda, he sentit un senyor
preocupat de valent per l’esdevenidor
del seu idioma, artífex d’imperi
que no sabré pas dir per quin misteri,
està amenaçat per folls extremistes:
aquests, a l’escola, mestres feixistes,
ho fan malament: i ves quin bunyol,
els nens catalans, ni bri d’espanyol!

Curiós com sóc jo, quan faci interludi,
buscaré temps per fer un estudi.
Si van a Toledo es veuran mancats
- tots aquests nens, de llengua tarats-
d’eines de comunicació cristiana!
S’haurà de cridar el príncep de Viana,
o potser millor, el Compte-Duc d’Olivares
per renyar com Déu mana les seves mares.

A casa no puc fer l’estudi volgut
(mira quin drama: és un cas ben fotut!):
Dels tres que tinc cap, no ha passat per les garres
De mestres racistes, obsessos, macarres.
I saben català, anglès i espanyol:
I canten cada dia, acabant amb pinyol:
“Aquí está, aquí está! La puerta de Alcalá!”
… encara que sigui amb accent català!

34. Demora interessada?
30/10/2009

Per un error (que l'Agència hauria pogut resoldre d'una altra manera: a la meva dona i jo ens costa més de €450, per culpa de la devolució de poc més de €100 que va demanar la nostra filla que viu amb nosaltres!) em toca pagar a Hisenda, entre altres coses, €3,62 en concepte de "interessos de demora".
El juny de 2007, és a dir fa més de dos anys, explicava en el meu article  "
La llei del màxim esforç " al final d'un número de l'excel·lent revista de la Plataforma per la Llengua com un ciutadà va enviar la seva declaració de 2004, en valencià, i es va trobar que la documentació que l'Agència li va enviar per reclamar la diferència fruit d'un error, venia en una altra llengua. En protestar, va aconseguir que el Cap de la Dependència Regional de Gestió Tributària li escrivís que “...en la mesura en què durant el d esenvolupament dels tràmits corresponents al procediment de “comprovació limitada” us haguéssiu adreçat a l’Administració tributària en català, aquesta Administració havia d’haver continuat la tramitació del procediment en català. Per tot això, us demanem disculpes pels errors en què hàgim pogut incórrer...". Em consta que, amb l'aquiescència de la mateixa Dependència Regional, encara està per pagar perquè encara és hora que li puguin fer arribar la Carta de Pagament en la seva llengua.

Quatre exercicis més tard, és a dir, quan el català porta 29 anys (29!) essent "l'idioma oficial" de Catalunya, m'he trobat amb una desagradable sorpresa. Tot i que aquesta vegada la major part de la documentació de l'expedient m'ha arribat en català, incloent-hi els €3,62 d'"interessos de demora", l'Agència Tributària continua essent incapaç d'enviar-me ( a mi, i a qualsevol dels centenars de milers de persones que fan la declaració en català-valencià... si s'equivoquen!) la Carta de Pagament en català.
Per intentar cobrir-se, l'Agència inclou un full amb una "Nota sobre política lingüística de l'Agència Tributària". Afirma que "està fent tot el possible perquè els ciutadans puguin relacionar-s'hi en la llengua oficial que triïn." Es veu que amb "tot el possible" no n'hi ha prou: "els treballs de traducció s'estan fent de manera gradual" i volen fer compatible el dret dels ciutadans amb "la també necessària eficàcia i celeritat" en la seva actuació. Total, confessen que "aquells documents que encara no estan disponibles en llengua cooficial (sic) s'envien en castellà. Això no obstant, continuem treballant perquè en un futur...", bla, bla, bla. Prou que ho veig.

Em trobo davant d'un dilema gruixut, però és exactament el mateix dilema que he exposat respecte del cas de 2004, amb l'agreujant que en quatre anys l'Agència no ha estat capaç de fer en versió catalana-valenciana un document que segurament s'envia a centenars, per no dir milers, de ciutadans cada any. El dilema ve augmentat, és clar, pel poder coactiu que té l'Agència.

Sóc l'únic? Suposo que no! 

En fi, no em queda més remei que comunicar-los que no accepto l'excusa, i que reclamo la Carta de Pagament en la llengua de l'expedient. Són 29 anys. Vint-i-nou!. I quatre, pel cap baix, des que tenen constància d'aquesta omissió. Quants interessos de demora ens hauria de pagar l'Agència, per haver fet cas omís de les lleis i de l'oficialitat del català i, en definitiva, dels nostres drets lingüístics, durant tant de temps? Tindran un interès en la demora, en el millor estil del “nacionalismo lingüístico“ espanyol que denuncia amb rigor (i valentia!) el catedràtic espanyol Juan Carlos Moreno Cabrera?

33. Em toca a mi!
16/10/2009

Recordo fa uns anys que la meva dona i jo anàvem a treure el cotxe al passeig de Colom, on el havíem aparcat en bateria de manera molt civilitzada. Però amb aquestes que just quan passa per davant nostre, un altre cotxe veu que volem sortir i s’atura, uns metres més enllà. Ha de tirar enrere, perquè si no, no podrem sortir, perquè ocupa tota la via lateral.  Com si fos seguint les instruccions del famós Murphy, arriba un altre cotxe i s’atura tocant al primer, de manera que no pot tirar enrere per deixar-nos sortir. Ell també vol la nostra plaça i es nega a deixar-lo a l’altre.

Com que estem bloquejats, la meva dona i jo decidim baixar del cotxe i anar a fer un tomb mentre no s’aclareixi l’ambient. I els deixem allà, escridassant-se per les respectives finestres, sense adonar-se que es barallen per no res: ja no els hem deixat cap plaça lliure on aparcar-hi!

Ara que hi ha en marxa moltes consultes municipals sobre la independència de Catalunya, sembla que no acaba de posar-se en marxa una estructura (que cal que sigui simple i àgil, no pas votada per l’Assemblea de Catalunya!)  per facilitar-los el suport que molts municipis voldran perquè eles consultes surtin bé i els resultats siguin incontestables.

Uns parlen de plataformes tòxiques que dinamiten processos, altres de plataformes de garatge, mentre tothom crida a la unitat, fins i tots els presumptes acusats!

Com deia jo mateix fa uns dies, realment no hi hauria cap motiu per cap baralla si tothom es posés a fer la feina per a la qual està capacitada, en funció dels seus propis recursos. Ahir mateix, a Manresa vaig dir que “la societat catalana està assumint de forma accelerada els objectius del moviment independentista català: està parlant de la independència amb una naturalitat impensable fa només tres o quatre anys. Hi ha qui afirma que ara mateix els promotors del moviment independentista estan desbordats. Els recursos, pensats amb un esperit més aviat resistencial, resulten totalment insuficients.”.

Fem un esforç de humilitat entre totes les entitats. En sortirem tots guanyant.

32. Les entitats en les consultes locals per a la independència
9/10/2009

Aviam si hi estem d'acord.
S'ha obert un nou front en el moviment, de vegades lent, de vegades ràpid, cap a la independència. El mèrit se l'ha atribuït, amb tot el dret, el municipi d'Arenys de Munt. En els propers mesos s'auguren i s'anuncien moltes consultes locals, i hi ha feina per a tothom. 

Què volen les entitats sobiranistes, és a dir, les que treballen per la independència de Catalunya i/o els Països Catalans, i perquè el país tingui, doncs, el seu Estat propi?

   1. Que molts municipis les organitzin.
   2. Que es facin escrupulosament bé.
   3. Que hi participi molta gent.
   4. Que el resultat sigui clarament favorable al "sí".
   5. Que els resultats obtinguin un gran ressò mediàtic i polític, a nivell regional, nacional, estatal i   internacional.
  6. Que les direccions dels partits catalanistes vagin vencen les seves pors i que optin per treballar per a la majoria social que ens portarà a la llibertat.

Hi ha algú que no hi estigui d'acord? Entre les entitats, ni una!

Què hi pot o ha de fer una entitat sobiranista?

  1. Fer (per iniciativa pròpia o donant suport a d'altres) que creixi el nombre de municipis on es pugui fer una consulta en les condicions i amb els resultats desitjats.
  2. Participar en actes públics als municipis en qüestió, en les setmanes anteriors a la consulta, organitzant-les o afegint-se als anunciats.
  3. Mobilitzar els socis i amics de l'entitat que tingui als municipis en qüestió, perquè votin pel "sí" en les consultes, i ho demanin als seus veïns i amics.
  4. Contribuir al ressò mediàtic dels resultats, en la mesura que ho permetin les seves xarxes de contactes i influències.

Hi ha algú que no hi estigui d'acord? 

Per fer aquestes feines, una entitat no necessita estructures de coordinació especials. Per què, doncs, no hi ha (encara) unanimitat entre totes les parts implicades?
Els punts per acordar, i que han enterbolit el procés, no són cap dels que he numerat. Això doncs, què ha passat? Doncs que les tasques de coordinació (que n'hi ha d'haver) no l'han de fer (només) les entitats, lògicament;  i perquè al marge de les entitats hi ha altres organitzacions algunes de les quals semblen voler exercir un control polític d'un procés que si alguna cosa ha nascut de la "societat civil" catalana en els darrers anys, és això! I el control arriba a través de vetar uns noms, i intentar imposar uns altres. En definitiva, i tal com ho entenc jo, hi ha una pugna per poder ajustar el ritme de les consultres als interessos electorals de diferents opcions polítiques.
Cada municipi tindrà i té unes necessitats perquè es compleixin el primer bloc de punts que hi esmentat: els municipis (entitats presents en cada municipi, i el consistori) no és que tinguin una gran experiència en organitzar consultes locals d'aquest tipus! Alguns ja deuen preveure que, amb advocats exfalangistes pel mig o no, amb manifestacions falangistes o no, l'Estat pretendrà suprimir (a uns!) el dret a la llibertat d'expressió barrejant-la malèvolament i perversa amb un procés de presa de decisió regulat per la Constitució (i per vergonya nostra, encara no pel nostre Parlament). Per tant, han de preveure diferents escenaris.
Qui ha de fer aquesta feina de suport? Simplement les parts que hi han d'intervenir de forma activa, i les que siguin convidades a ser-hi. I només aquestes.
Ara bé (i entenent perfectament la necessitat d'unes decisions ràpides), proposar noms de persones abans dels acords, i no deixar clar que el que caldrà (ja) són pencaires tècnicament preparats, produeix el que ha de produir. El consens (alguns reclamen unanimitat!) a partir d'aquí resulta molt més complicat. 
Al cap i a la fi, potser no es necessiten grans estructures organitzatives: els protagonistes i els portaveus han de ser els que són -els municipis que impulsen la consulta-, i els han de triar entre ells mateixos. I són ells els que han de tenir un estoc d'especialistes (petit o gran) per ajudar-los a resoldre els problemes i fer les coses ben fetes, i un sistema senzill per arribar-hi. En algunes entitats els trobaran, si ens els demanen. I en d'altres no. I no passa res, perquè la feina principal de les entitats és una altra, la que he exposat més amunt. 
En efecte, la feina tècnica és enorme per a les entitats i la resta d'organitzacions. Treure la gent al carrer a votar en una consulta sense cap validesa ja costa, i d'ara endavant la taca d'oli vessada amb tant d'èxit a Arenys de Munt s'està estenent per tot el país. S'estén, per sort. Però, per desgràcia, d'ara endavant aquella concentració d'interès, d'actes i de cobertura mediàtica serà difícil de reproduir, fins que arribi a les ciutats més grans del país. Les entitats sobiranistes ja tenen prou feina!

31. Qui fa la feina bruta?
21/9/2009

Alguns partits polítics catalanistes diuen que cal esperar perquè hi hagi una suposada majoria social a favor de la independència abans de liderar el camí en aquella direcció. Mentrestant, ni lideren ni contribueixen a conscienciar la població sobre els avantatges de ser lliure (semblaria que un partit "catalanista" hi hauria de treballar dia i nit, oi?).El govern espanyol i els tribunals ho fan venir bé perquè una consulta popular, òbviament sense cap valor decisori ni vinculant (perquè 8000 ciutadans no poden decidir la sort de 7 milions!) no es pugui fer en les mínimes condicions dignes per a l'exercici d'un dret tan elemental com ho és la llibertat d'expressió.

Per un cantó, impedeixen que l'ajuntament -que ho va votat per àmplia majoria del ple- es pugui posar al servei dels seus ciutadans, facilitant-los una votació, i per tant evitant que pugui garantir l'exercici d'aquest dret. Per altre cantó, autoritzen una manifestació del partit polític que es va aixecar en armes el 1936 -al costat dels militars- per tombar la democràcia i l'autonomia de Catalunya, i que des d'aleshores no ha deixat de trobar-se enmig d'incidents violents (causant-los, provocant-los, o patint-los, no m'hi posaré aquí...), no només al centre mateix d'Arenys de Munt, sinó el mateix dia de la consulta. Era ben bé com si Espanya els hi hagués encarregat la feina bruta. Aquestes provocacions varen tenir unes respostes ben curioses.

El gran tigre falangista va resultar tenir la dentadura ben postissa. I el poble d'Arenys va votar -considerant que qui convocava era una entitat privada, que es feia sense coixí oficial, i que no tenia caràcter vinculant- de forma massiva. I amb un 96% a favor de la independència del nostre país. Sí senyores i senyors, va ser un dia en què la societat civil va vèncer amb tots els honors. Va liderar el país, va desbordar la classe política.  Molts dels ciutadans que havien votat -i sobretot els més grans- se'ls veia alliberats, emocionats, aclaparats d'alegria: havien pogut dir el que volien i volen. Fomentar la democràcia mai no és una feina bruta. Però és feina, i molta, sobretot quan no tens el suport de les institucions públiques.

Arenys de Munt ens ha permès veure quins partits  són els unionistes. Però entre els partits que afirmen estimar el país i aspirar a més graus de llibertat, quan sortirà el pacte nacional que ens menarà a la independència? Només quan les enquestes diguin que ja tenen el plat a taula -la majoria social-, servit per les entitats que malden obertament per aquest ideal?

Clamo -i crec que com jo molta gent- per una clarificació pública, oberta i (si és el cas) valenta per part dels principals partits, en un sentit o un altre, en els dos grans temes que tenim davant nostre: si defensen sense esquerdes la llibertat d'expressió, exemplificada ja per Arenys, i ben aviat per dotzenes més de municipis; i si defensen, en aquestes consultes i en el seu ideari, el sí a la llibertat de la nostra maltractada nació.

30. Consultes i referèndums
7/9/2009

El marc jurídic que ens han donat els espanyols no sembla gaire clarificadora, però per a mi és evident: el criteri que els hauria de diferenciar és si són vinculants, és a dir, si decideixen. La mateixa llengua fa que la paraula “consulta” no sigui vinculant; és una petició de l’opinió de la gent. I a mi no m’ha d’autoritzar ningú per poder demanar l’opinió sobre qualsevol cosa que em vingui de gust. La gent és lliure d’expressar una opinió favorable, una de desfavorable, o d’abstenir-se de donar l’opinió.I si no vull l’opinió personalitzada, sinó col·lectiva (és a dir, l’opinió d’un conjunt, sigui la plantilla d’una empresa o els empadronats en un municipi) aleshores faré la consulta de forma anònima.

Així, al final sabré quanta gent comparteix cada opinió, però no podré dir l’opinió de cap persona en concret. Entenc que el dret d'expressió és inviolable, i no es pot prohibir aquest exercici. En definitiva, estem parlant d'un dret emparat pel dret internacional: el Conveni Internacional sobre Drets Civils i Polítics (Article 19) i la Convenció European sobre Drets Humans (Article 10), ni més ni menys.

I perdoneu-me, però entenc que qualsevol ajuntament pot iniciar, o donar suport, a qualsevol consulta, sempre que no sigui vinculant. No té res a veure amb qui hi té o no hi té competències. I si arribés a gastar els seus recursos en consultes estrafollàries sobre si construir o no un follòdrom  municipal (per exemple), seria davant del seu electorat, els ciutadans, que hauria de donar comptes. I davant de ningú més.

En fi, les actuacions del fiscal i de la jutgessa per dificultar (pel cap baix) la consulta a Arenys de Munt no fan més que escalfar un ambient que va afectant i il·luminant cada cop més sectors de la societat catalana.

29. Ismes
2/9/2009

Quasi tots els “istes” del món estan convençuts de voler-ho ser tota la seva vida. Els “ecolog”istes, defensaran fins el final les seves conviccions. Els “social”istes, els “comun”istes, també. Hem de suposar que fins i tot els dentistes, els periodistes, per no dir els masoquistes ... en principi no volen pas deixar de ser-ho. 

He dit “quasi” perquè hi ha uns “istes” que volen de tot cor deixar de ser-ho, talment com si fossin presos o refugiats, aturats o condemnats: els sobiranistes (o independentistes). D’allà on siguin: Escòcia, Quebec ... o a casa nostra.

És –som- gent amb unes ganes d’acabar amb la feina i poder tornar a la vida quotidiana. Molta gent perd vespres, fan molts quilòmetres amunt i avall, escriu articles i fa conferències, amb l’esperança que no calgui fer–ho gaire temps més. No ens hi guanyem la vida. Al contrari, ens paguem les despeses de la seva butxaca.

És –som- gent que té moltes més idees per dedicar el seu temps de lleure: de formació personal i professional, d’afeccions esportives o culturals, de ganes de viatjar, o simplement d’oci. Però quasi en contra de la seva voluntat, es troben havent d’exercir un “isme”, al costat de molt pocs europeus més.

Molt pocs europeus més, perquè els noruecs ja varen guanyar la seva llibertat fa 104 anys, els finesos fa 91 anys, els irlandesos fa 87, els xipriotes fa 49, els maltesos fa 45 anys... i així successivament totes les nacions europees fins els lituans fa 19 anys, els letons, els croates, els macedonis i els estonians fa 18 anys, els montenegrins en fa 3...

No crec que hi hagi hagut cap enquesta al respecte, però diria que a una amplíssima majoria de la població de Catalunya li sembla bé que aquestes nacions hagin aconseguit la seva llibertat. Anhelar la llibertat és un objectiu dels més nobles. Però m’imagino que aquesta “amplíssima majoria” no es considera “ista”.

El repte del sobiranisme català, ara i avui, és atraure sectors de la societat que viuen en una duplicitat respecte del tema. És convèncer-los que el poble català ja és prou gran, que ja pot resoldre els seus propis problemes, que no cal que algú els resolgui a 500 – o 700- km d'aquí, i que sense pretendre fer desaparèixer Espanya (que continuarà existint, i tant!), i que té perfecte dret a exercir el dret a l’autodeterminació. El dret a decidir ser lliure, que vol dir sobirà.

Segons tots els pronòstics i filtracions, convèncer els indecisos serà una tasca molt més senzilla després que es conegui la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d'autonomia de 2006.

I un cop exercit aquest dret, i guanyada la votació democràticament, aleshores molta gent abnegada podrà dedicar les seves estones de lleure a coses com les que deuen fer la resta dels europeus...

28. Estirat a la Platja Gran...!
14/8/2009

Estirat a la sorra de la Platja Gran, em demano si cal esperar la sentència del Tribunal Constitucional. El fet mateix que no hagi declarat de seguida que dotze magistrats (o els que siguin) no són competents per decidir la constitucionalitat d’un text (l’Estatut d’Autonomia de Catalunya) que ja ha estat referendat pel poble català, ja és prou indicació que el sistema institucional espanyol no és democràtic, i cal dir-ho ben alt. Encara que després el tribunal ens toqui només una coma del text.

Estirat a la sorra de la Platja Gran, em demano com reaccionarà la societat catalana davant d’una eventual sentència que toqui una coma, pel cap baix, del text. Uns diran, m’imagino, que hi ha coses molt més importants, com ara la crisi econòmica i l’atur. Algú els dirà que els catalans estem atrapats dins d’un sistema, l’espanyol, que pràcticament anul·la les nostres possibilitats de decidir polítiques pròpies que sortir-nos-en?

Estirat a la sorra de la Platja Gran, em demano si els que se senten menys identificats amb la societat i la identitat catalanes són conscients que, en definitiva, són ells en molts, moltíssims casos, els que pateixen i patiran més les conseqüències d’aquesta falta de competències.

Estirat a la sorra de la Platja Gran, repasso els turistes de països amb potents polítiques de suport a la família, com juguen amb els seus tres o quatre fills, quan a casa nostra, per la manca de recursos (fruit directe del continuat espoli fiscal que el nou sistema de finançament, segons totes les notícies, només reduirà marginalment) el nostre país té tants i tants fills únics…

Estirat a la sorra de la Platja Gran, m’adono que les competències sobre aquesta platja tampoc són del govern i el parlament del meu país, sinó que pertanyen a institucions situades a 700 quilòmetres de distància i 650 metres per damunt del nivell d’aquest mare nostrum, amb les seves sensibilitats … i manca de sensibilitats.

Estirat a la sorra de la Platja Gran de Palamós, somio…

27. Epidèmies, pandèmies, endèmies
24/7/2009

Salvador Cardús parla de la passa d’espanyolitis aguda, però alertant que aviat “tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència”.

Hi ha una malaltia, certament ... o potser més d’una. Un estudi sobre una malaltia mental -que l’enyorat Francesc Ferrer Gironès denominava, en un excel·lent llibre (sobretot per a masoquistes!), la “catalanofòbia”-  realitzat per aquell doll inexhaurible de saviesa científica “El Mundo”, dóna una idea de l’escala d’aquesta altra infecció espanyola. La seva penetració és notable, més del que ens pensaven: en resposta a la pregunta ¿Se siente usted catalanófobo? 14.981 persones han dit que sí: un 56% del total!

Com jo mateix he comentat,  hi ha energúmens a tot arreu, i aquí també. Però anar pel món proclamant-se'n, sense vergonya, és simptomàtic d’una cosa més greu.

Qui en té la culpa? Segons alguns, el fenomen atiat (ho denunciava el president Montilla [You Tube, 22 segons] l’altre dia; segons uns altres, és una malaltia endèmica més que no pandèmica. Llegia a Cronica.cat que en declaracions a Onda Cero, el president de Castella-La Manxa, José María Barreda, va assegurar que tot i que 'a vegades es perceben actituds i comentaris' que 'es poden qualificar de catalanofòbia', sovint 'des de Catalunya no es col·labora perquè hi hagi un ambient de més cordialitat'.

En l’important editorial del dia 24 de juliol “Blaming the (Catalan) victim”, Cronica.cat cridava l’atenció sobre la semblança entre la catalanofòbia i l'antisemitisme a les Espanyes: “els tòpics que històricament s'han aplicat als jueus (garrepes, insolidaris, exageradament materialistes, enemics de la pàtria en darrera instància) són bàsicament els mateixos que una part notòria de la societat espanyola ha aplicat i segueix aplicant als catalans”. Hi estic d’acord.

La pregunta crucial és una altra: Qui pot posar-hi remei? Mirem les fòbies: a volar, als gossos... Què poden fer els avions o els gossos perquè una persona afligida de la malaltia es pugui guarir? Res, òbviament: és el malalt qui s’ho ha de fer mirar! Que organitzin cursos, com fan els que tenen fòbia a volar o fòbia als gossos

Però sembla que els malalts, lluny de patir i de voler-se guarir, encara exhibeixen les seves vergonyes públicament i sense pudor! Amb tota la raó del món Salvador Cot escriu, en un article recent, que “qualsevol mitjà s'avergonyiria del fet que els seus lectors fossin, majoritàriament, una colla d'antisemites, supremacistes o xenòfobs. Fins i tot El Mundo. Però contra els catalans les baixes passions estan permeses. Només contra els catalans.”

Mentrestant, un consell. Com que “passem massa estona, a vegades tota l’estona, pendents de si Espanya ens estima o ens abonyega”, en paraules de Cardús, seguim el seu consell, de no voler “perdre ni un minut més amb Espanya”.

26. Por baixo das tranquilas augas do río Anllóns
20/7/2009

Els tranquils meandres del riu Anllóns en passar pel Pazo da Cultura de la ciutat gallega de Carballo no han pogut apaivagar els apassionats debats al Curso de Verán organitzat pel Servizo da Normalización Lingüística de la Universitat d’A Coruña i la Coordinadora de Traballadores/as de Normalización da Lingua (CTNL).

El tema del curs, “Traballando en Lingua. Do compromiso individual aos argumentos”, responia al que perceben com una situació d’accelerat retrocés del gallec. El retrocés és sociolingüístic (és dur comparar els resultats  del primer Mapa Sociolingüístico de Galicia (publicat el 1994) amb els obtinguts al cap de 10 anys.

Però les accions derivades de l’ambiciós Pla Xeral de Normalización da Lingua Galega (2004), amb un suport parlamentari total, i un ample consens social, han estat poques, i mal rebudes.

El fort descens en el nombre de parlants justament és un estímul per incrementar les accions per superar els seculars prejudicis contra el gallec, que l’arraconen a un món tradicional, rural, conservador i deslligat de connexions (segrestades pel castellà) amb la modernitat, la mobilitat, la urbanitat.

Així, els efectes desencadenats per la decisió del PP d’oposar-se a l’aplicació de quatre mesures del Pla, per garantir un mínim del 50% de docència en gallec a tots els nivells escolars, per part de l’aleshores govern bipartit, PSdeG-PSOE i BNG, han estat devastadors. En efecte, el PP a darrera hora va renegar del seu suport al Pla Xeral en aquesta qüestió, i el Decreto 124/2007, do 28 de xuño, “polo que se regula o uso e a promoción do galego no sistema educativo” va donar lloc una reacció ciutadana en contra, una reacció, en opinió meva, molt exagerada, quasi histèrica. Apareix en escena Galicia bilingüe, una associació promoguda per dos professors “anònims” de Galícia, amb dues missions “primordials”: “defender el derecho de los padres o, en su caso, de los alumnos a elegir la lengua vehicular en la que estos han de ser educados y, en general, el derecho de los ciudadanos a elegir en cuál de las dos lenguas oficiales la Administración ha de comunicarse con ellos”. Per a ells l’objectiu és aquell somni de la dreta conservador gallega (i de més llocs): el “ ;bilingüismo armónico”.

El seu discurs és insidiós (agafant-ne en sentit mèdic): segresta conceptes que són autèntics valors dels gallecs. Vaig dir en la meva ponència que el mateix ha passat als Països Catalans: la “tolerància” l’enarboren uns altres, com la “convivència”, o el “bilingüisme”, i intenten acusar-nos a nosaltres, justament, d’atacar aquests mateixos valors! L’apropiació dels conceptes més preuats es fa a partir d’uns prejudicis importats directament del secular i eficient imperialisme lingüístic espanyol, ara reforçats i estimulats amb tècniques copiades -pels think-tanks de la dreta espanyola- de George Lakoff.

El discurs de Galicia bilingüe té megàfons en els mitjans de comunicació privats, en mans de la burgesia urbana castellanitzada i castellanitzadora, i amb el suport entusiasta de mitjans madrilenys.

Si Galícia fos una democràcia madura aquesta ofensiva hauria tingut una altra història. Però amb  segles de prejudicis i d’autoodi col·lectiu a les espatlles, ha causat estralls, i són ben poques les veus que han tingut oportunitat i mitjans per contrarestar la campanya. Irònicament, un dels objectius –reeixits- de la campanya és d’identificar la defensa del gallec amb posicions polítiques nacionalistes (gallegues, s’entén) quan la campanya mateixa té una orientació clarament partidista, per molt que quedi invisibilitzat el seu nacionalisme ba nal (com en diu Michael Billig) perquè forma part del discurs estatal i estatalista dominant.

Els que em llegiu veureu que tot això és MOLT proper a la nostra realitat. Els paral·lelismes són evidents, i no ens han d’estranyar: en definitiva, els adversaris, els promotors i difusors de la campanya, són els mateixos. I com que la campanya pretén un retorn al centralisme d’abans, no ens ha d’estranyar que utilitzin les mateixes estratègies arreu. Ataquen el cotxe del president Benach, i després els del líder del BNG, Anxo Quintana, i el del president Touriño: un Audi A8, igual que el que té l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón... del PP!

Amb una velocitat remarcable el nou govern del PP ha modificat la Lei da función pública de Galicia, començant una “‘carnicería’ contra el gallego”. D’ara endavant els aspirants a funcionari (incloent-hi els mestres) no tindran l’obligació de fer almenys una de les proves en gallec i només tindran una prova obligatòria de llengua gallega. Al preàmbul de la llei consta una escandalosa justificació:

“Hai que posibilitar que a mobilidade das cidadás e dos cidadáns por todo o territorio nacional non se vexa limitada nin menoscabada por barreiras lingüísticas de ningún tipo.”

Per al PP gallec, doncs, la llengua pròpia de Galícia és una “barreira lingüística”, per molt que el Tribunal Constitucional hagi reconegut, fa anys, la legitimitat d’exigir aquestes compet&eg rave;ncies a l’hora de l’accés a la funció pública catalana.

L’esverament al Curso va pujar de to en un segon front de batalla: arran del ciri muntat pel discurs de Galicia bilingüe sobre la llengua vehicular de l’ensenyament, el nou president, Núñez Feijóo, es comprometé a derogar el decret “en 100 dies”. Ara mateix (17/7/2009) en portem 90, i la Xunta ha posat en marxa, també amb els sindicats i associacions cíviques en contra, una consulta als pares, demanant la seva opinió sobre la llengua de docència a l’escola dels seus fills.

Els assistents al Curso de Verán “Traballando en Lingua. Do compromiso individual aos argumentos elaboren un argumentari per defensar els mesures de promoció del gallec i per superar tòpics i prejudicis. Els desitjo sort en aquesta tasca, entre altres raons perquè estic segur que a nosaltres també ens seran de gran utilitat.

25. Quantes vegades ho hem de dir?
10/7/2009

Periòdicament llegim comentaris, sobretot en una determinada premsa interessada, sobre els drets dels castellanoparlants i els drets dels catalanoparlants.

Periòdicament hem de recordar perquè el castellà és oficial a Catalunya. No té remotament ni la més mínima relació amb el fet que visquin més o menys persones de llengua castellana a Catalunya. Encara que no n’hi hagués cap ni un, el castellà seria exactament tan oficial a Catalunya com ho és ara. Si tots els que varen venir, al llarg del segle XX, a viure a Catalunya, haguessin vingut de Galícia, posem per cas, enlloc de –molt majoritàriament- terres castellanes monolingües, el gallec no seria oficial a Catalunya, i el castellà sí.

Per què el castellà és oficial a Catalunya, doncs? Doncs senzillament perquè ho estableix la Constitució espanyola. “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat”, diu l’article 3.1. Punt i seguit. Després diu que “tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’utilitzar-la”. No pas els castellanoparlants, sinó tots els espanyols. Per tant, segons la Constitució jo tinc exactament el mateix dret a fer servir el castellà, arreu de l’Estat espanyol, que una persona monolingüe de, jo què sé, Conca o Valladolid. És a dir, el meu dret en aquest cas no deriva del fet que jo parli una o altra llengua. I tinc el mateix dret a fer-ho servir en un poble de mun tanya on no hi hagi ni un sol castellanoparlant (perquè la guàrdia civil ha marxat, o pel què mai no n’hi ha hagut).

Això no són especulacions meves. Ho va dir el Tribunal Constitucional ja fa vint anys (en una època en què poca gent l’acusava de ser un instrument polític al servei dels dos grans partits estatals) en una sentència referida a la legislació lingüística basca.

I, Estatut en mà (l’anterior o l’actual) a Catalunya tinc el mateix dret a fer servir el català, amb independència (novament) del fet que el tingui o no com a idioma propi. Una altra cosa és si puc exercir aquest dret en la pràctica. Òbviament no ho poden fer els que s’entesten -fins i tot ofensivament-, a blindar-se en un monolingüisme castellà. Òbviament no ho poden fer els que fa poc que han vinguin a viure en terres catalanes. I la Generalitat dedica grans esforços a igualar la possibilitat d’exercir aquest dret, mitjançant els milers de cursos per a adults que organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística cada any.

Però, estimat lector (dic estimat perquè el fet de llegir un diari digital en català en quasi tots els casos reflecteix una actitud positiva envers el nostre tret diferencial més característic) també en la vida al carrer podem intentar d’emprar el català de forma normal i natural. A les grans ciutats això requereix un esforç, per raons més ideològiques que lingüístiques: ens enfrontem a una maquinària social molt ben engreixat al llarg de segles de dominació cultural i política, per fer-nos sentir vergonya, o por, si utilitzem sempre el català, en el nostre país. I si no em creus, prova-ho i explica’m les teves anècdotes. Que per això cronica.cat convida tothom a fer comentaris després dels articles!


Baròmetre de l'ús del català a Internet