Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

2.04.2013

Crònica (2011) 2n semestre


Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:




72 Hispacat
21.11.2011
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/Hispacat

El nostre país ha anat creant protocols -plans de protecció civil- per tal de saber com reaccionar amb rapidesa davant d'emergències de diferent naturalesa. Són plans que en tots els casos acaben en -CAT.

Tenim l'INUNCAT per a inundacions, INFOCAT per a incendis, TRANSCAT per a accidents de mercaderies perilloses, CAMCAT per a contaminació marítima, NEUCAT per a nevades fortes o SISMICAT que s'explica sol.
Em demano però si no cal urgentment preveure com les institucions del país hauran de reaccionar davant de la més que probable -escric aquestes ratlles el dia abans de les eleccions- victòria del partido popular. Tenen un programa que explícitament parla de qüestions que poden tocar els fonaments d'allò que els catalans considerem essencials per a la nostra existència com a poble. Però el programa és força ambigu, per raons que ens podem imaginar. Són clars en algun tema com ara trencar el model integrador d'escola catalana. En d'altres es poden intuir les iniciatives: trencar el model de TV3, invalidar lleis catalanes en defensa de la "unidad de mercado" ("en lo universal", si més no en esperit i en model d'estat), restringir l'actuació de la Generalitat e l'exterior. A més, si amb les fortes retallades que vindran poden reduir dràsticament els recursos per al foment del català, ho faran, amb l'esfereïdor precedent del que està fent el PP a les Illes Balears.

Per tant, davant aquest greu risc d'espanyolització, proposo a les nostres autoritats l'elaboració d'una nova línia en la seva política de protecció civil: l'HISPACAT.


71 Prohibir l'absència no és obligar la presència 
31.10.2011
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/Prohibir_labsencia_no_es_obligar_la_presencia 
La discriminació racial contra la població nordamericana d'origen africà es va basar en prohibir el seu accés a v molts serveis, com ara el transport públic o l'educació superior. La lluita pels drets civils va aconseguir que desapareguessin les prohibicions. Fins i tot en alguns casos es van introduir mesures de discriminació positiva com ara l'establiment de quotes reservades per a ells, o diferents minories. 

No sóc home de lleis, i per tant potser algun jurista em corregirà si cal, però em sembla que la sentència del tribunal constitucional de 1994 que va avalar el model lingüísticoescolar català (mal anomenat "immersió" lingüística: cap nen catalanoparlant segueix aquest programa!) va incloure un "sin perjuicio" que venia a dir que no es podia establir una mesura que exclogui la presència de l'ús del castellà, en alguna assignatura, en cas necessari. Un cas ha estat previst, i entenc que ben aplicat en la pràctica: el dret de les famílies castellanoparlants d'optar perquè els seus fills rebin el "primer ensenyament" en castellà. Aquesta norma ha estat vigent des de la llei de normalització lingüística de 1983. (Deixo de banda la consideració de si aquesta disposició ha de ser aplicable a les famílies immigrants de l'Amèrica llatina). El cas és que els tribunals espanyols no acaben d'acceptar la voluntat catalana de no separar els alumnes en aules diferents, i d'atendre aquests alumnes individualment.

Però la meva impressió és que les decisions dels tribunals dels darrers temps volen interpretar la prohibició de prohibir per llei l'ús vehicular de castellà en una obligació d'obligar per llei l'ús d'aquesta llengua. Seria tant com obligar els afroamericans a pujar a l'autobús encara que vulguin circular amb cotxe.

Quin paper veig per al castellà dins l'escola catalana (mentre Catalunya "sigui d'Espanya", des de la visió espanyola tan ben representada per Peces-Barba)? Naturalment, com a matèria (tot i que no caldria l'actual imposició espanyola de començar al 1r curs: que mirin altres països!). I com a llengua vehicular en alguna assignatura, només allà on els resultats pedagògics ho facin aconsellable: per entendre'ns, a Santa Coloma de Queralt, no a Santa Coloma de Gramenet. Com a mesura puntual, doncs, per garantir que tots els alumnes acabin l'escolarització obligatòria amb una bona competència en les dues (i a la Vall d'Aran tres) llengües oficials. 

Lògicament aquests casos haurien de ser identificats per un procediment establert per la Generalitat. I potser és això, i només això, el que ha demanat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la seva recent resolució.

El que està condemnat al fracàs és qualsevol intent d'establir la llengua catalana, per llei, com a única llengua vehicular. No ho és, no ho ha estat mai, i no ho serà, repeteixo, mentre no arribi l'emancipació. I per aconseguir-la per la via democràtica, no crec que la seva reivindicació faci gaire per mobilitzar una part substancial de la població de Catalunya que té el castellà com a llengua familiar. Més aviat el contrari.


70 Espanya no és Canadà... i el daltonisme català 
17.10.2011
http://www.cronica.cat/opinion.php?opi_codi=12975
Ahir a la sessió plenària del Consell Social de la Llengua Catalana, celebrada al Palau de la Generalitat (de Catalunya) sota la presidència del M. Hble. Sr. Artur Mas, va parlar de les condicions que el president –no sobiranista- del Quebec li va explicar que el farien optar per la via de la independència. El tractament de la llengua francesa era una d’elles, una de les ratlles vermelles que no poden ser travessades. El president Mas va dir que per als catalans, també, el tractament de la llengua és una ratlla vermella. Però ens va afegir que Espanya no és el Canadà. I ho il·lustraré, si el lector m’ho permet, amb un petit joc. Aviso: la “gràcia” del joc són els hiperenllaços. Per tant, que ningú no el faci circular sense ells!

La sentència de 13 de juliol de 2011 del Tribunal Suprem va condemnar Iberia, empresa estatal privatitzada fa uns anys, a compensar amb dotze mil euros  el senyor Miquel Tibau (entrevista amb vídeo, 11:44), per no haver estat atès en català, en dos vols que va fer amb la seva dona, el 2009, d’acord amb la normativa estatal vigent, que estableix que s’han d’emprar les dues llengües oficials en rutes que comencen i acaben en aeroports a comunitats autònomes diferents on un mínim del 5% de la població d’una de les comunitats autònomes parla la llengua minoritzada. La jutgessa també va obligar Iberia a disculpar-se als dos viatgers.

Miquel Tibau ha afirmat que els castellanoparlants mai no tenen cap problema per poder exercir el seu dret a triar la llengua.

Com era d’esperar, la reacció de la premsa “nacional” ha estat de ridiculitzar el passatger que va portar el seu cas als tribunals.

El cas català és un cas de tantes i tantes ratlles vermelles tantes i tantes vegades travessades impunement que ni les veiem. En el terreny lingüístic, en el terreny social, en el terreny fiscal i econòmic (van preferir impedir que una important empresa catalana comprés una empresa espanyola, que va acabar en mans estrangeres, recordareu!) ... Cada dia més catalans.

Efectivament, “Espanya no és Canadà”. Però hi ha tractaments pel daltonisme, que agafen cada cop més volada. Tu ja te l’has tractat



69 Els del PP, fent-ne fotos clandestines
4.10.2011 

Que una notícia surti a Vilaweb, al 3CAT24, a l’Ara, al Punt Avui i a molts altres mitjans digitals, semblaria indicar que és interessant.

Que la mateixa notícia no mereixi ni una sola línia al Periódico de Catalunya ni a La Vanguardia semblaria indicar una altra cosa: que no és interessant per a ells. Vaja, que no és per a ells una notícia.

Que hom veiés gent del PP espanyol, fent fotos de forma discreta -gairebé clandestina- d’un cartell escampat pels passadissos del Parlament Europeu, anunciant un acte, crida l’atenció... o la curiositat.

I què anunciava, el 20 de setembre, aquell cartell, d’estètica dubtosa, però amb un enorme toro a la portada? Què fa fer reunir-se diputats i assistents convergents, republicans, d’Iniciativa, socialistes... fins a una seixantena, davant d’una gran pantalla? Doncs la presentació i projecció d’una pel·lícula documental, de 40 minuts, feta en anglès per una productora anglesa, sobre el conflicte català dins de l’estat espanyol. Entre imatges de la inoblidable eufòria de la nit del referèndum a Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, i declaracions de José María Aznar, Alfonso Guerra o Federico Jiménez Losantos, Endboard Productions i el periodista anglès resident al Maresme, Gary Gibson porten l’espectador a posicionar-se –si vol- entre dues postures clarament enfrontades: l’Espanya eternament castellanitzadora i intolerant, i la Catalunya ansiosa de la seva llibertat.

Sobirania i Progrés es va enamorar del vídeo, i té un acord establert que permet presentar el film i fer-ne difusió amb format DVD.

En nom de l’entitat, i convidats pels “tres tenors” –els eurodiputats Ramon Tremosa, Raül Romeva i  Oriol Junqueras (que per raons dels seus flamants càrrecs a Catalunya no hi va poder ser)- Joel Joan, Elisenda Paluzie i un servidor vàrem intentar complementar el documental amb respostes a preguntes d’europeus sorpresos, que no entenen molts aspectes del nostre cas. Comparant la nostra realitat amb el procés sobiranista escocès, per exemple, vam tenir ocasió de constatar que Gran Bretanya no és Espanya.

No cal dir que convido el lector a trobar uns minuts per veure’n la versió subtitulada en català de Spain’s Secret Conflict, que s’està convertint, segons em diuen, en un gran èxit de públic a la pantalla on sí que s’ha pogut estrenar: la de l’ordinador!



68 Catalonia Street

23.08.2011 
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/Catalonia_Street


Estem tan acostumats a veure la nostra cultura, les nostres coses, marginades quan sortim a fora, que la presència d’una referència catalana en un topònim llunyà sempre ens fa sospitar que es deu a la intervenció d’un català. De vegades el que sembla molt obvi resulta no ser-ho: el que va fundar, el 2008, el premiat restaurant de gastronomia catalana "Lunya" a Liverpool (Anglaterra) es diu Peter Kinsella, un anglès que es va enamorar de Barcelona.
Més encertat he estat quan he investigat les raons per les quals a la ciutat australiana de Townsville (Queensland) hi ha un “Catalonia Street”.
I no només un carrer dedicat a Catalonia. També Barcelona, Badalona, Lleida, Girona, Tarragona, Blanes, Lloret, Sabadell i Montserrat hi tenen carrers en un petit radi al seu entorn. I a part dels topònims geogràfics, hi trobem catalans il·lustres com ara Dalí, Gaudí, Balmes, Maragall i Granados, al costat d’altres carrers amb noms clarament catalans, però de persones per a mi desconegudes: Serra, Saderra, Tapiolas, Torras, Torrens i Ventura.
Encuriosit, escric a la persona responsable de la Col·lecció d’Història Local de la biblioteca del municipi, local, demanant-li que em resolgui la meva hipòtesi, que el barri havia estat urbanitzat per un català. La seva resposta, afirmativa, m’arriba al cap de molt pocs dies, en forma de la referència a un llibret, publicat el 1995 per la mateixa biblioteca, amb els orígens del nomenclàtor del municipi. El llibret, "Highways and Byways, a history of Townsville street names", elaborat per John Mathew, atribueix la tria dels noms dels divuit carrers a un tal Bruno Tapiolas, que reserva per a ell mateix una avinguda.
Una mica mes de recerca, novament per Internet, em revela que en Bru Tapiolas Vila -amb el nom propi castellanitzat segons la legislació de l’època- havia nascut a Catalunya, molt possiblement a Sabadell, un 2 de gener de 1891, va arribar a Austràlia a bord del Sharnhorst el 5 de maig de 1911, és a dir, al cap de pocs mesos d’haver complert els vint anys. Quan tenia 9 o 10 anys el pare se li havia mort, i la mare s’havia tornat a casar. No sé si hi va anar de la mà d’algú, el cas és que el podem considerar valent: anava exactament en direcció oposada a la tradicional ruta empresa pels indianos. El seu nom causa una cert confusió (se'l coneix primer com a Mr BROWN, T.V.; després com a Mr B.T. VILA I finalment Mr Bruno TAPIOLAS). Sembla provat és que al cap d’uns anys el segueixen més catalans, si més no, la que seria la seva dona, Carme Josefina Ferré Catasús (nascuda a Barcelona un 2 d’agost de 1900), amb qui es casa, a Barcelona, el 1922; i també dos germans, un temps més tard. De la família Ferré i Catasús podem dir que encara avui una societat limitada que produeix vi a la Granada del Penedès porta el nom de la família (potser gràcies a un germà de la Carme).
En Tapiolas no he pogut esbrinar a què es dedica en els primers anys de la seva estada a Austràlia; sembla que acumula una certa fortuna amb la canya de sucre. Però fa un pas important el 1947 (quan ja té 56 anys) en canviar de negoci i adquirir una serradora, una indústria amb molt de potencial després de la segona guerra mundial. Al cap dels anys el nom de l’empresa canvia de Bruno Tapiolas Vila Property Ltd. a Parkside Group, un grup diversificat amb activitats en diferents sectors incloent-hi la urbanització i la construcció. L'empresa que fundà aquest català és, segons expliquen a internet, la productora més important d'Austràlia de fusta de qualitat. A la web de l'empresa apareix una foto del fundador, ja ancià.
I és quan l'empresa urbanitza un barri de Townsville que apareixen tots aquests noms catalans.
Ah! La catalanitat de la família queda refermada pel testimoni d'una seva néta, Joanne, que explica com en els anys 50 (és a dir, més de 30 anys després de l'emigració) celebraven, cada any a casa dels avis, el caga tió.
Amb aquesta simpàtica anècdota, només em resta donar les gràcies públicament a la bibliotecària australiana Barbara Mathiesen... i  esperar que com a cultura siguem capaços de mantenir viva la memòria col·lectiva d'aquests i tants altres catalans valents i exemplars que van marxar a fer fortuna molt, molt lluny de casa sense renunciar als seus orígens: no pel fet de no tornar a Catalunya els hem de deixar caure en l'oblit.


67 Som més pobres 
11.08.2011
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/Som_mes_pobres_

Ahir dijous l'Ibex 35 va viure la seva pitjor sessió des de fa mes d'un any. Avui la prima de risc espanyola s'ha disparat. Algú, a molt gran escala, està jugant amb diners que no son seus, fent trontollar el sistema. No vull dir que Grècia o Irlanda tinguessin les economies sanejades. No vull negar que el dèficit públic espanyol està pels núvols, havent arribat a l'any passat al 9,2% del Producte Interior Brut.  Més de la meitat d'aquest dèficit del el 4,97% va correspondre a l'Estat, un 55 per cent del total. Les causes les han explicades els economistes: l'ensorrament de la indústria del totxo, inflada sobre la base d'uns préstecs -en forma d’hipoteques- de diners que els bancs no tenien sinó que els havien demanats a l'exterior. A qui (com jo) no entengui el tema dels fons “sub-prime”,  si entén l’anglès, li recomano els programes fets en clau d’humor, per dos anglesos, John Bird and John Fortune, disponibles a Youtube: per exemple, el seu magistral “Subprime Crisis”, penjat fa tres anys i mig. La restricció dels crèdits ha enfonsat empreses rendibles i competitives, i l’augment de l’atur (que han vingut precedit d'uns enormes taxes d’immigració en els deus anys), afegit a això, fa baixar els ingressos per impostos (les famílies tenen menys rendes, l'Estat té més compromisos socials, les companyies guanyen menys). Per tant es dispara el dèficit públic. Era previsible, i va ser previst (o controlat ràpidament) en molts països amb governs competents i una oposició responsable.
Tot això recau sobre una Generalitat mancada de competències per fer-hi front i, a més, castigada per un subfinançament notori (el conegut dèficit fiscal) que alguns intenten justificar (”les regions rics han d'ajudar les regions pobres”) però que té una escala, una dimensió, insòlites. I el famós sistema de finançament inaugurat no fa gaire no sembla haver millorat gens les expectatives: al contrari, Generalitat i ajuntaments encara hauran de retornar centenars de milions a l'Estat. Per tant, una regió aparentment ric té una administració francament pobra.
Ara que es l'estiu i segurament tens uns minuts lliures, recomano vivament el vídeo de Jaume Vallcorba, que explica el dèficit fiscal català, de manera planera... i dramàtica.
Catalunya necessita, i amb urgència, poder disposar dels recursos fiscals que genera. El concert econòmic no es pot ajornar. Cada dia que passa sense que els catalans ens equiparem als bascos i als navarresos es fa mes difícil que els nostres joves trobin feina a casa nostra. El 2005, segons l'estudi oficial de les balances fiscals, el concert econòmic -agafant la CAB com a punt de referència- ens hauria permès conservar (aplicant el mètode del flux monetari) entre €12,5 i €13,0 mil milions.
Quan ens manifestem, indignats, per les retallades en els serveis socials causades per l'enorme drenatge que pateixen les administracions publiques catalanes, pensem en qui o què en té la culpa de debò. Com es deuen fregar les mans els qui ens escanyen, veient com ens tornem contra les nostres pròpies institucions! Sigui quin sigui el sistema de finançament, una evidencia és clara: per culpa de la crisi, tots som més pobres. Com abans ho assimilem, millor.


66 ‘Aquí huele mal’
27/07/2011

M’he quedat de pedra, quan encara no m’he refet de l’horror de la matança de l’illa d'Utoya, tot llegint un article a l’Ara d’Antoni Vives, tinent d'alcalde d'Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, a qui tinc per un home ponderat i equànime. Explica un incident recent a “Avui, 25 de juliol”, del qual reprodueixo un extracte llarg:

‘L’altre dia érem a Madrid per visitar un càrrec oficial. Parlàvem en català. Vam agafar l’ascensor. No hi estàvem sols. Tres persones ens hi van fer lloc. Una d’elles pitjà sobtadament el botó d’obertura de les portes, en sortí i tornà cap a dins. “¿Qué haces?”, preguntà un. “Miro si estamos en España. L’ascensor tirà amunt i s’aturà a la planta següent. Dues persones en baixaren. El que es quedà sol començà a cridar: “Aquí huele mal; me dais asco; oléis mal, perros” i engegà el telèfon, en què hi sonà l’himne del Real Madrid. Ens vam sorprendre però el vam deixar estar. Vam sentir a la pell els efectes del racisme, de l’odi gratuït producte d’un prejudici induït. És tan sols des de l’odi cec d’aquest maleducat que és possible comprendre com el populisme cínic actua sobre l’estopa seca de la ignorància i dels prejudicis.’

M’imagino el daltabaix mediàtic si en lloc de ser catalans haguessin estat musulmans, o jueus, o negres. La cridòria, la protesta popular contra aquesta demostració impune de xenofòbia i de racisme hagués estat eixordadora.

Em podreu dir que es tracta d’un cas aïllat. O potser un de molts casos aïllats amb què s’han trobat catalans en aquella ciutat. Però aquestes actituds, aquests prejudicis, si no reben la repulsa pública a tots els nivells, poden anar a més. En el passat,  ja van permetre desfermar la bogeria de la guerra espanyol. I, salvant totes les distàncies, l’assassí de Noruega també és fruit d’un entorn maligne, malsà.

Com ens en podem desfer, els catalans?


65 Ofensives i contraofensives

11/07/2011
Quan periòdicament se’ns sotmet a ofensives sobre els efectes suposadament negatius del model escolar català, que dóna prioritat a la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament, i que té com a objectiu que tots els alumnes acabin l’ensenyament obligatori amb un bon domini de les dues llengües oficials (i de l’occità a la Vall d’Aran) és gratificant poder sentir els experts posar els punts sobre les is.

Fins i tot els tribunals han de dir-hi la seva: no diran si un pont ha de tenir bigues, o si un avió ha de tenir alerons, però no s’estan de pontificar (valgui la repetició) sobre en quina o quines llengües s’ha d’ensenyar perquè els alumnes acabin dominant les dues.

En un acte celebrat al Col·legi de Periodistes de Catalunya, la jornada «Llengua i escola a Catalunya: mites i realitats. Presentació de resultats dels treballs de recerca empírica més recents sobre el tema», un grup de recercadors de renom han repassat els resultats dels estudis empírics sobre la matèria. ¿Els alumnes catalans tenen un rendiment més baix en castellà, o en altres matèries, pel fet d’estudiar en una llengua –la catalana- que per a molts no és la seva llengua familiar? Doncs no. ¿Els alumnes de llengua no catalana adquirien un nivell de català proper als que parlen català, si anessin a models escolars diferents de l’actual? Doncs segurament que no. ¿El bilingüisme precoç té un impacte positiu en el desenvolupament i el rendiment cognitiu de les persones? Doncs sí. ¿El bilingüisme precoç facilita per a l’aprenentatge d’altres llengües? Doncs sí.

L’àmplia cobertura mediàtica de l’acte respon, m’imagino, a les ganes dels periodistes de veure-hi llum. Deixem, en fi, que els professionals de l’ensenyament facin la seva feina, en aplicació de la legislació establerta pel nostre Parlament!

Baròmetre de l'ús del català a Internet