Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

2.13.2013

Crònica (2012)

Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:
79 Retorn al passat o la indisponibilitat lingüística 
Un matrimoni s'acosta a l'oficina d'Hisenda a fer-se fer la declaració. Mentre esperen, aguant una veu enregistrada, que va donant els números de les taules i que mil i una vegades va dient, en la versió catalana "taula vint-dos", "Z cent-vint-set", perquè els d'Hisenda encara no saben que en català, a les vintenes s'hi posi la i llatina.

Els criden. Entren. S'asseuen davant d'un funcionari, jove i educat. Però monolingüe fins a l'extenuació. No baixa del burro.

El matrimoni, que ha portat dos esborranys, en català i -perquè no sigui dit- en valencià, exerceix lliurement la seva opció lingüística (deuen ser els únics en tot el dia).

Els fa signar un formulari, imprès en castellà. Ells giren el paper (ell no els ho ha proposat) i signen la versió que hi troben, en català, en blanc. El funcionari vol protestar però al final deixa fer.

El funcionari acaba de preparar la declaració. Els diu si ho pot imprimir. Ells diuen que sí. En català. Ell diu que no pot ser, que l'opció lingüística no va i que ell ho ha preparat tot en castellà. Ells hi insisteixen. El funcionari crida la supervisora. Monolingüe fins a l'extenuació. No baixa del burro. El matrimoni diu que el general Franco, que va imposar el castellà, va morir fa trenta-set anys, potser abans que haguessin nascut els dos funcionaris. I que gfa molts anys que tenen perfecte dret a fer la declaració en català. 

La supervisora, sempre en la llengua de Cervantes (més aviat de la minyona, que deia el meu avi Trueta), diu que el problema és del programa informàtic; i que, a més, ella no té perquè saber català. La dona diu que potser ella no, però l'administració sí. En definitiva, diuen que si el matrimoni ho vol en català, el funcionari ho haurà de fer de nou. 

El matrimoni ho vol en català. El funcionari torna a fer tota la feina. Sense disculpes en cap moment ni de part seva ni de part de la supervisora. En tot moment el matrimoni es resisteix a deixar-se considerar uns torrecollons, uns pesats, uns obcecats. Són els funcionaris els que no han baixat del burro i que han mostrat una clara i prepotent indisponibilitat lingüística. 

Finalment, cap a casa. El marit li diu a la dona: "L'any passat em va passar exactament el mateix, i també van haver de tornar a començar!". Com que no demanen en quina llengua ho volem fer i el programa informàtic no l'han corregit, de fet continuen imposant el castellà, impunement i a tot drap, a desenes de milers de catalans cada any. I a sobre ens pentinaran després amb inspeccions fiscals. 

Serà una anècdota de 1980? O de 1984, potser? O de 1999, és a dir, al cap de vint anys de la recuperació de l'oficialitat del català?

No, senyors, és una anècdota del 12 de juny de 2012. Al planeta Terra.

Catalans, quan deixarem de ser cornuts? Quan deixarem de pagar el beure?

78 "Siempre positifo" 
09.06.012
La majoria social a favor de l'emancipació del poble català (no necessitem la unanimitat, tot i que sí que cal que els partits favorables facin front comú) és una majoria que apareix a totes les enquestes quan es demana a la gent què votarà quan es faci el referèndum. Però és una majoria fràgil, en el sentit que la pregunta fa referència a una situació hipotètica i es formula en un entorn social en què no estan mobilitzades ni públicament no mediàtica les forces que hi estan a favor o en contra.

Podem estar segurs que quan es convoqui, el soroll que faran els sectors que volen perpetuar la submissió dels catalans serà eixordador. Apel·laran a les emocions més primàries d'aquell sector de la població que a hores d'ara sembla més indecís, amb arguments irracionals. Són els que hi ha, perquè de raons objectives o materials no semblen capaços de trobar-ne. Això explicaria la dificultat que van trobar els organitzadors de diferents consultes populars a l'hora de voler trobar gent disposada a defensar posicions unionistes. 

En definitiva el principal argument que voldran fer valer serà sentimental i identitari. Diran que l'emancipació 'trencaria' o 'destruiria' Espanya, que els catalans els 'abandonaríem', els 'trairíem', i els espantarien amb històries de futures neteges ètniques: expulsions, pèrdues de ciutadania i coses pitjores. No m'invento res: només cal documentar-se en els mitjans fabricants d'odi. 

Per això és important que el moviment sobiranista orienti el seu discurs a respectar els vincles afectius dels sectors indecisos, a no atacar conceptes i institucions que de manera totalment legítima estimen. 

Alienarem molta gent si cremem banderes, si fem atacs (verbals!) a Espanya o al poble espanyol, si ens dediquem a atacar el cap d'un estat del qual es tracta d'alliberar-nos, i que després continuarà sent el cap de l'estat veí.

Guanyar aquests amplis sectors, en molta bona part fills dels enormes moviments migratoris promoguts pel franquisme després de la guerra, depèn de convèncer-los amb arguments socials i econòmics (que no ens manquen!), sense caure en el recurs fàcil d'atacar símbols que per a molts d'ells són estimats.

77 A un ciutadà antisistema 
29.03.2012
 
El sistema (amb tots els seus innegables imperfeccions i, massa sovint, injustícies) ha fabricat el pot de pintura d’esprai que algun amic teu ha fet servir per empastifar les parets amb consignes, amenaces i insults.
 
El sistema ha fet possible construir la casa on vius.

El sistema ha col·locat les llambordes que algun amic teu ha arrencat per poder-les tirar contra la policia.
 
El sistema ha fabricat el dispositiu incendiari amb el qual uns amics teus han encès 300 contenidors.
 
El sistema ha distribuït el menjar gràcies al qual no et mors de gana.

El sistema ha importat la roba amb caputxes darrera de la qual alguns amics teus han amagat la seva identitat i la seva covardia.

El sistema ha proporcionat les botes amb les quals algú, fent-se passar per amic teu, ha clavat puntades de peu als usuaris de l’estació de Sants (vídeo).

I el sistema ha creat mecanismes per poder pagar la reparació de totes les destrosses materials que uns amics o coneguts teus han causat (i que han perjudicat ciutadans del tot innocents)... per lluitar contra el sistema.

El sistema ha fet possible que els que es guanyen la vida treballant honradament puguin anar a la vaga, o a celebrar una victòria esportiva, o commemorar els que han donat la seva vida perquè nosaltres, tu i jo, i els nostres conciutadans, puguem passejar pel carrer sense por de ser atacats per una bèstia, o per algú de la tribú veïna.

Si vols anar contra el sistema, em demano, és coherent fer servir els productes del mateix sistema (que quan l’hagis destruït, no existiran més)? Has d’agafar llambordes, has de fer servir esprais, has d’agafar menjar de les botigues, has de viure en una casa que uns altres han fet? No pots, no podem, lluitar per un món millor d’una altra manera? No ens podem entendre, tu i jo, que de ben segur tenim tant en comú?
 
Et recomano (encara que és el sistema que l’ha fet possible) l’excel·lent exposició al Museu d’Arqueologia de Catalunya sobre ÖTZI (La mòmia del gel), que va morir a dalt d’una muntanya fa cinc mil anys. Però ves-hi a peu (el sistema ha creat tots els sistemes de transport). I fes-hi amb roba que tu mateix has fet, com l’Ötzi... si no hi vols anar despullat.


76 Sáenz i la cordialitat lingüística del carrer 
12.03.2012

Llegeixo que la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría,  “Defensem un bilingüisme integrador que potenciï en l’àmbit públic la cordialitat que hi ha al carrer”. Un bilingüisme que, en termes de competència lingüística, hem d'afirmar de forma contundent que es deu, en centenars de milers de casos, al model lingüísticoescolar de Catalunya, en vigor des de fa vint anys, i amenaçat per interpretacions pels dos alts tribunals espanyols que posen de manifest que, tal com va dir el president Pujol, s'ha trencat el consens constitucional de 1978. Un altre model, com el que s'aplica al País Valencià (fent botifarra a la tria lingüística de moltes desenes de milers de famílies valencianes), aconsegueix, tal com explica Xavier Vilaque "els nens valencians que segueixen el model que volen aquests pares surten monolingües". Dubto que aquest monolingüisme sigui "cordial".

Ahir em vaig deixar arrossegar per la dona a comprar unes sabates en uns grans magatzems d'una plaça cèntrica de Barcelona. Un cop a dins, confesso que em vaig haver de mossegar la llengua de pagador (figura que qui paga mana) davant una llarga, persistent i per a mi molt ofensiva demostració de monolingüisme radical i descarat per part d'una venedora. Us juro que vaig estar a punt de demanar-li en anglès si podria ser atès en aqueixa llengua, per després visibilitzar l'ultratge perpetrat contra la llengua mil·lenària d'aquest país.

Que uns grans magatzems en una gran ciutat del nostre domini lingüístic no tinguin una política lingüística 'cordial' envers el català ho trobo francament inadmissible en ple tercer mil·lenni. I em fa vergonya no haver exigit l'exercici del meu dret per part del Co... per part del gran magatzem.

I si tenen empleats que poden atendre en rus (o no sé què) no és excusa perquè una altra empleada no entengui ni 'llar', ni 'hogar' ni 'casa'.

En fi, hi ha qui abusa de la proverbial cordialitat lingüística dels catalans. Ahir, massa cordial vaig ser jo. De debò, em sap greu no haver exigit que una altra persona m'atengués. Si més no, ho faria una mica més fàcil per al proper client catalanoparlant, i a més, hauria estat un petit gest de suport al jubilat de Mallorca, actualment en vaga de fam en defensa de la nostra llengua, Jaume Bonet. 



75 'Família' i crisi 
27.02.2012
Hi havia una vegada una família. Durant molts anys les coses li va anar bé. Amb la perspectiva que les coses continuarien així, es va endeutar, amb una considerable hipoteca. Però vet aquí que al cap d'un temps les coses van canviar. El banc, que havia deixat més diners del que podia, va començar a cobrar molt més car el crèdit a l'empresa on treballava un dels pares, que per això va perdre la feina, al costat de molts companys i veïns.

Els pares, trobant-se que no arribaven a final de mes, van reunir tots els fills. 'Podem triar entre continuar com fins ara' o (i això que se'ls considerava persones conservadores) 'canviar de rumb i sortir d'aquesta crisi. Deixeu-ho en les nostres mans. Serà dur i patirem però ja veureu com ens en sortim! Hi esteu d'acord?'

Davant d'aquesta elecció la família va dir: 'No podem continuar així. Teniu carta blanca'. Els pares van respirar alleujats: amb aquesta actitud dels fills, amb aquesta mostra de responsabilitat de la família, de ben segur que el banc no els reclamaria -malgrat tenir dret a fer-ho- el pis. 

I vet aquí que van reduir dràsticament les despeses. Fora l'assegurança mèdica, fora l'assegurança de vida, fora viatges de vacances, fora filets, TV de pagament, anar al cinema, crispetes i festucs. Però no pas per sempre, van dir els pares: 'Quan hàgim posat en ordre la casa, quan puguem anar pagant la hipoteca, quan tornem a treballar tots, aleshores podrem repensar l'elecció'. 

De seguida, els germans petits es va revoltar: els germans grans encara podrien anar al cinema perquè tenien feina... I van pensar: anem a protestar davant del banc. 'Si us plau' van cridar els pares, posant-se les mans al cap. 'Si feu això no donarem imatge de seriositat: no feu rebequeries!'.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ha acabat.

Una darrera consideració: els atacs forts al sistema capitalista (no em refereixo al neoliberalisme) d'on vénen? Justament de sectors socials en els països on els dirigents no han sabut equilibrar els pressupostos i han hagut de demanar crèdits en un mercat tan exigent com nerviós. Els usurers no han estat mai populars, i caure en les seves urpes, per una mala gestió o per manca de previsió, té un preu molt alt. Però crec que aquest preu serà menys alt en la mesura que tots plegats siguem capaços de ser responsables i pacients. Així arribarà abans l'oportunitat de fer una altra elecció.

Ah! I al 'fill' que es vulgui emancipar, totes les facilitats.


74 El voyeurisme català 
30.01.2012
Sembla una característica dels catalans aquest hàbit de mirar els altres pel forat del pany. Ui, què veig! Oh que bé! Alça, què fan! Ui, com són d'atrevits...

I quan els altres culminen la feina, ens omplim la boca amb demostracions d'eufòria... amb una bona dosi d'enveja. Això no és d'ara. Pel forat del pany vam mirar com els noruecs, els finesos i els irlandesos feien el fet, fa més o menys cent anys. I després hem celebrat fenòmens semblants: els pobles bàltics, els eslovacs, els eslovens, els bosnians, els kosovars, els montenegrins... 


I dins de l'armari encara hi queden catalans que miren amb esperança pel forat, com els escocesos, els flamencs o els groenlandesos preparen el seu camí cap a l'alliberament. 
Totes les enquestes recents (La Vanguardia, El Periódico, el Centre d'Estudis d'Opinió...) diuen el que percebem al carrer: que la voluntat d'independència és llargament majoritària i que els arguments unionistes són cada cop més buits... 


Em demano quan superarem aquest voyeurisme, i ens convertirem en protagonistes de la nostra pròpia història? Quan creurem en nosaltres mateixos? Quan creuran els partits catalanistes en la fortalesa i la voluntat d'aquest fins ara trist i dissortat -però viu i pertinaç- poble d'Europa?


Aviat. Ben aviat!

73 Vull que em prohibeixin! 
14.01.2012
He llegit avui al diari que la indemnització que el Govern ha de pagar al propietari de l'única plaça de braus de Barcelona podria arribar (segons algunes fonts) als €300 milions, en funció d'una disposició addicional de la llei catalana que posava fi a un espectacle sanguinari, basat en una crueltat inimaginable infligida a un animal tan noble com és un toro.  

A mi no em surten els números de cap manera. Sortiria la 'broma', a la meva família -que som quatre-, a €160! No em pensava pas que fos un negoci (tan) lucratiu. Més aviat havia llegit que sense subvencions el negoci a dures penes s'aguantava. Quants ingressos obtenia l'empresa per cada cursa, amb la venda d'entrades als taurins i encara més als turistes (alguns dels quals em consta que surten fastiguejats després de presenciar la carnisseria del primer animal)? I a l'hora de calcular una indemnització, no són els ingressos perduts sinó els eventuals beneficis el que compta (sense oblidar que no es tracta d'una expropiació: el propietari continuarà disposant d'un solar immens al cor de la ciutat!).


Espero que les xifres resultaran ser fruit dels càlculs de la lletera que, com se sap, ha de vetllar pels interessos del bestiar boví! Parlem clar: si fossin certes, demanaria una llei del Parlament per prohibir-me. La meva família podria viure de la indemnització durant generacions!
Baròmetre de l'ús del català a Internet