Compte enrere

Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

2.03.2013

Crònica (2010) 1 semestre

Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:


49 Tornem al carrer!
11/6/2010

Escric aquestes ratlles abans de la celebració de la gran mobilització a Barcelona, anunciada per a dissabte 12 de juny a les 6 de la tarda, i convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir amb l’adhesió de centenars d’entitats, protagonitzades per moltes comissions de consultes. No sé si plourà. No sé si tindran problemes per arribar a la capital els autocars que vénen d’Anglès, de Calella de la costa, de l’Espluga de Francolí, de Montblanc, del Segrià, de Girona, de la Garrotxa, de la Selva, de Mollerussa, de Tarragona, de Constantí, de Vilanova i la Geltrú, de Sant Feliu de Codines...

Sí que sé que fins a darrera hora comptarà amb el silenci més sepulcral dels diaris més importants, La Vanguardia (des del 19 de maig!) i El Periódico (com podeu comprovar). Els recursos econòmics de la Plataforma pel Dret de Decidir són, per dir-ho així (i no és cap excepció) magres, la qual cosa ha fet que la difusió de l’anunci de la campanya hagi circulat molt per l’Internet, i no gens per pancartes al carrer. Què pretén la mobilització? Quatre coses ben clares:

• Donar suport a les consultes populars sobre la independència.
• Mostrar el nostre rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el nostre futur.
• Reclamar amb força el dret a l'autodeterminació del poble català perquè som una nació i perquè autodeterminació és democràcia.
• Fer palès que la via autonomista i estatutària està esgotada.

Ha recordat fa molt poc en Pep Cruanyes, president de la PDD, que “el dret a decidir no pot ser una tàctica electoral”.

Molts marxaran corrents després d’arribar a l’Arc de Triomf, al final del recorregut (que comença a la plaça d’Urquinaona i passa per davant del Parlament) per assistir a l’acte central de campanya de la Consulta sobre la independència de Cornellà Decideix.  Els altres es quedaran per al concert, de Titot, David Rosell, Jaume Arnella, Pep Sala, Òscar Intente... i Poble Que Canta.

En un altre front, també estarem cridats a sortir el carrer, a demanar signatures. L’11 d’abril, a Girona, més de 300 Comissions Locals de la Consulta sobre la Independència van acordar impulsar una Iniciativa Popular perquè el Parlament de Catalunya convoqui el Referèndum nacional i oficial sobre la independència el 2011. La Iniciativa Popular es va presentar el passat 25 de maig, i el 8 de juny de 2010 la Mesa del Parlament la va admetre a tràmit, amb els vots a favor de CiU, Esquerra i Iniciativa, mentre que el PSC i el PP ho varen rebutjat.  La pregunta, curosament formulada de manera que no entri en col·lisió amb la legislació vigent, és: "Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular, està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?".

Ara tocarà aconseguir les 220.000 signatures necessàries perquè el Ple del Parlament voti la convocatòria del Referèndum sobre la Independència. I per això, hauran de tornar a sortir al carrer milers de catalans, com a voluntaris/fedataris: t’hi apuntes?

Tot això, amb els ànims renovats gràcies a l’excel·lent documental de Dolors Genovès, Adéu Espanya, que es va emetre dins l'espai "Sense ficció", i va ser el programa més vist a Catalunya, amb una audiència mitjana de 733.000 espectadors i una quota del 23,9%.

Ah! I qui vulgui reposar un pèl, que es diverteixi veient Xavi Castillo, de Pot de Plom Teatre, amb l’esquetx “el càsting dels seminaristes”. Ens recorda als del Principat que els valencians els tenen ben posats!!



48 Adéu Catalunya?
07.06.2010

El meu avi (i potser el del lector!) deia que més que separatistes els catalans, són separadors els espanyols. Ja ho van demostrar (i encara en paguem les terribles conseqüències) el govern espanyol, que l’any 1844, en base a l’informe de Juan Subercase –que ja reconeixia que a molts llocs l’amplada triada era una altra- va establir per Reial Ordre l’amplada de les vies del ferrocarril en sis peus castellans.

Avui que l’Espanya “mercantil” (que la Vanguardia, el 10 de maig de 2010, defineix com la suma de valencians, catalans, murcians i andalusos, que generen més del 60% de les exportacions de l’Estat) reclama com a prioritari el corredor de la Mediterrània, són especialment preocupants les notícies sobre la trobada informal dels ministres de Transports que la Presidència espanyola del Consell de la UE ha organitzat el 8 i el 9 de juny, i que es farà a Saragossa. Segons explica Oriol Junqueres, sembla que en aquesta reunió es debatran els eixos ferroviaris que la Unió considera prioritaris (i, doncs, els eixos que rebran finançament europeu).

¿Hi serà l’eix mediterrani, el corredor respecte del qual, segons l’Avui del 4 de juny, “el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, va advertir que els retards en l'execució d'obres com l'eix ferroviari del Mediterrani frenen el desenvolupament econòmic”?.

Sembla que, a partir d’una decisió del PP presa entre el 2001 i el 2003, pot quedar marginat el corredor ferroviari de mercaderies mediterrani, en favor d’una opció la de l'Eix central pels Pirineus passant per Saragossa i Canfranc, segons Junqueres “totalment irracional”: “perquè és més cara, perquè caldria construir un túnel caríssim d'uns 40 kilòmetres, perquè el desnivell seria molt difícil de salvar, perquè quedaria allunyat dels grans ports (els de Barcelona i València), i perquè l'activitat econòmica és molt més important a la costa mediterrània”. A més (i aquesta seria el detall definitiu), els francesos no sembla que els interessi.

Segons l’Avui (3 de juny del 2010), Convergència i Unió (en les veus de Jordi Pujol i Ramon Tremosa) reclama a la Comissió Europea que prengui partit en l’afer, per assegurar-se que les grans obres es fan seguint ‘criteris d'eficiència i eficàcia econòmica’ i no ‘per marginar Catalunya’.

La bondat del corredor mediterrani ha estat entesa pels industrials valencians, i és defensada amb fermesa per l'associació Ferrmed i l'Institut Ignasi Villalonga.

Tot això augmenta el sentiment de greuge entre els catalans. Ho deien de forma contundent molts veïns de Ca n'Oriach, en un excel·lent vídeo (7 min 41 seg) fet arran de la consulta popular de Sabadell del passat 30 de maig. Aquests catalans d'origen espanyol que destrossen qualsevol pretensió de continuar defensant que aquests sectors ens impediran aconseguir la majoria el dia que farem el referèndum.

L’experiència de Sabadell repeteix un cop més l’enorme èxit de els consultes, i deixa encara en més ridícul la consulta de l’ajuntament de Barcelona sobre la Diagonal.

Em deia una amiga sabadellenca: “En el cas de les consultes populars, és més important el camí que el resultat. Hem fet molta feina (a vegades més bé, a vegades no tant), hem generat debat a la ciutat, hem tret el tema al carrer, hem fet que la independència fos tema de conversa al forn, a l'ascensor, a la perruqueria o al bar. Hem fet xarxa, ens hem conegut, hem treballat junts pel mateix objectiu molta gent que no ens coneixíem de res, hem compartit il·lusió i hem generat esperança. Tot això és molt positiu!”

Els governs espanyols continuen llançant quantitats “estratosfèriques” en els trens d’alta velocitat, fent el ridícul (segons l’Avui del 23 de maig de 2010, “Les últimes dades oficials il·lustren la diferència entre els models d'Espanya i França. Mentre la ràtio de passatgers per quilòmetre és de 2,8, a França arriba a 41,5... “Perquè una línia d'AVE financi com a mínim els costos de manteniment ha de passar dels sis milions de passatgers. 

Madrid-Barcelona en suma cinc i Madrid-Sevilla amb prou feines passa dels tres.” No ens ha d’estranyar que en veure les xifres, el secretari de Transports nord-americà, Ray LaHood digués al ministre espanyol: "Vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre".

Total, només ens faltava l’excel·lent reportatge de Dolors Genovés, emès el dijous 3 de juny, per aixecar encara més els ànims. Cada cop més catalans veuen que no ens podem permetre continuar a Espanya. El treball compara la realitat de Groenlàndia, Escòcia i el Quebec amb Catalunya, i demana si la independència/secessió és democràtica, si serien econòmicament viables aquests nous estats, i com reaccionaria la Unió Europea. Us el recomano (1 h 27 min)


47 Unnits!!
21/05/2010

La unitat figura a les capçaleres dels mitjans de comunicació aquests dies. Primer, UNNIM, la caixa d'estalvis fruit de la unió de les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa. Si la unió fa la força i es tracta d’aconseguir una important economia d’escala, i si a sobre s’ha aconseguit amb l’acord del personal, aleshores es tracta sens dubte d’un pas positiu. Sembla que al darrere hi anirà la unió de les Caixes Catalunya, Tarragona i Manresa, encara sense nom publicat.

No és l’únic sector: també la creació de Gas Natural Fenosa, una de les companyies multinacionals líders en el sector del gas i l'electricitat, gràcies al recent procés d'adquisició de la companyia elèctrica Unión Fenosa per part de Gas Natural, suposa un enfortiment d’una gran empresa catalana, impulsada sobretot per Pere Duran Farell.
Però és una altra iniciativa unitària –o amb pretensió d’unitat- que m’ha cridat l’atenció, fins el punt d’haver-m’hi adherit des del moment de la seva publicació: es tracta del Manifest a favor d’una conferencia nacional del sobiranisme, impulsat per Heribert Barrera, Joan Blanch, Agustí Bassols, Moisés Broggi i Oriol Domènec. El text del Manifest se centra en una petició: que hi hagi “un acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per a prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència”.

I una altra mostra d’unitat: l’article “El dilema espanyol” signat conjuntament per dotzenes d’articulistes catalans el dia 21 de maig, amb un anunci ben clar: “Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals”.

No sé si un referent històric en podria ser la Solidaritat Catalana, el primer moviment unitari català, promogut per Enric Prat de la Riba: Va sorgir l'any 1906, i va arrasar a les eleccions generals de l’any següent, guanyant el 67% dels vots i 41 escons dels 44 disputats. Va unir diversos grups nacionalistes catalans, carlins i republicans.

El temps dirà si la referència històrica és vàlida. El cert és que la fragmentació sempre ha fet mal, i la unió sempre ha fet la força. Quants dels diputats que votarem, em demano, comprometran a treballar units amb l’objectiu de la independència? Espero que, per una vegada, el pes que dins la societat representa aquesta opció, tingui cabuda dins el Parlament.

I recordem que es fa cada cop més transversal. Segons revelava (a contracor, potser?) la Vanguardia aquesta setmana, la progressió de l’independentisme és molt  significativa entre els votants del PSC: en només dos meses ha pujat del 22% al 35%.



46 Estereotips? Ecs!
07/05/2010

M’explicava un amic com es queda de sorprès cada vegada que avança un cotxe que porta una enganxina d’un toro negre ben espanyol al darrere, i es troba que el conductor, lluny de semblar un pirata amb quatre dies de barba a punt de degollar catalans, és una mestressa de casa ben tranquil·la.

Un suec que em va venir a veure l’altre dia em descrivia les cares esgarrifades que li va fer la gent, a Burgos, en dir que la seva escala següent era a Barcelona.

I jo mateix, quan em trobo amb una persona atrinxerada en el monolingüisme més ferri, amb l’excusa que “només” fa 35 anys que viu aquí (o fins i tot nascut, però que els seus pares “eren de fora”), confesso que em costa de mantenir l’aparença de respecte i de tolerància.

Els estereotips poden fer molt de mal. Poden de fet convertir-se en actituds racistes. Tots els romanesos, ens diu un senyor d’un determinat partit nacionalista –espanyol- de Badalona, són ... Tant se val com acaba la frase, des d’un punt de vista acadèmic: però no pas social, és clar.

Més complex és el cas de les dones, generalment musulmanes, que es tapen la cara amb la burca en països occidentals, que enalteixen la llibertat de la persona. ¿Els seus homes són uns sexistes –això és el que ens diu l’estereotip-, o són elles les que estan atrapades per uns costums socials o culturals? I és prohibint la burka com les alliberarem? O les farem entrar en un conflicte personal difícil de superar?

I encara un altre. La imatge dels milers de voluntaris que han organitzat cada tongada de les consultes populars sobre la independència no es pot reduir de cap de les maneres a un motlle uniforme. Visitant amb dos observadors internacionals uns quants municipis el 25 d’abril, varen ser ells els primers sorpresos –agradablement, tot s’ha dir!- que no tots els voluntaris, ni de lluny, es conformen amb cap estereotip. La calorosa acollida d’un organitzador, militant d’un partit que ha votat –a diferents llocs- en contra del suport de l’ajuntament a la consulta, n’és un exemple. O diversos organitzadors vinguts de la resta de l’estat de petits, o nascuts aquí de pares de fora, en són altres.

Mai no els podrem agrair, a tots plegats, el seu compromís amb la democràcia, amb el poble català. L’entusiasme –combinat amb la seriositat i la disciplina- dels voluntaris de les consultes, cada vegada fa que, encara més les seves xifres fredes de participació, es visibilitzi que aquest país té molta, molta gent que vol la seva autodeterminació i que hi treballa. I, la cosa més difícil d’empassar pels creadors de prejudicis i estereotips, la premsa madrilenya: tot el moviment va en positiu, sense odis i rancors. El poble camina! Encara que l’ajuntament de Malgrat de Mar es dediqui a multar el moviment. Ah! I no caiguem en l’estereotip: no tothom d’aquest municipi és dels partits del govern municipal, PSC i PP!



45 Garzón i Samaranch
23/04/2010

Dues trajectòries aparentment molt diferents, però amb estranys i curiosos contrastos i semblances.

Un rep grans mostres de solidaritat per sectors progressistes, perquè està essent víctima d’un atac (judicial) sense precedents des de Falange, la dreta més rància, pels seus esforços per localitzar cossos de gent afusellada i enterrada en fosses comunes, com la descoberta a València. La seva activitat ha tingut una gran transcendència internacional, sobretot pels seus intents d’acusar Augusto Pinochet de genocidi.

L’altre personatge, que acaba de morir, ha rebut un acte solemne de comiat aquest dijous al Palau de la Generalitat. Provenia de la dreta franquista, la Falange; circulen les seves fotos de rigor fent la salutació feixista més clàssica, braç en alt, o jurant fidelitat al règim. De 1967 a 1970 presideix el Comité Olímpico Español. És nomenat president de la Diputació Provincial de Barcelona pel representant de torn del règim. Són de lectura obligada les paraules escrites sobre ell per Josep Maria Huertas Claveria. Però, un cop enterrat Franco, enamora els comunistes del règim soviètic, i esdevé president del comitè olímpic internacional, que transforma de dalt a baix. A Lausana, un petit estadi porta el seu nom, i el 1985 rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. La de la ciutat de Barcelona li arribarà el 1993.

Ja hem vist una coincidència entre els dos, la Falange. Però n’hi ha una altra: molts catalans recorden els incidents més foscos del passat del primer: l’arrest i tortura de nacionalistes catalans abans dels Jocs Olímpics de Barcelona ... els Jocs que va aconseguir el segon.


44 Amb enemics així…
09/04/2010
Amb molt d’encert, en un article recent , l’Arcadi Oliveras marcava un full de ruta per als propers passos del sobiranisme català. I ho feia des del record per elements importants, però desconeguts de molta gent, de la història catalana. Per exemple, escrivia que “El 14 d'abril de 1945, ... els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides.” Aquell ponderat document va ser reeditat per Òmnium Cultural el 1986, però només l’he pogut trobar, transcrit, en un sol lloc a l’Internet. Malgrat el moment polític molt diferent (com comentaré ara), deia unes coses que avui, al cap de justament 65 anys, resulten d’una vigència que fa venir calfreds, com ara:  “Catalunya demana de les Nacions Unides que el seu retardat cas d’alliberació nacional sigui, des d’aquest moment, posat a l’ordre del dia com un cas que necessita immediata atenció.”
Vaig ser convidat dimecres passat a l’acte d’inici de la campanya "Cap a l'ONU per la independència", al Cercle de Gràcia, organitzat per 10.000 en xarxa per l'autodeterminació. Tal com s’explica en el seu Manifest, tenen com a objectiu reiterar a Ginebra, el proper 8 de maig davant l’ONU i la comunitat nacional, la nostra ferma voluntat que la nació catalana torni a ser un Estat lliure i independent”. Vaig poder-hi dir que no és el mateix lluitar per la llibertat respecte d’una dictadura militar sustentat per feixistes italians i nazis alemanys –el 1945-, que fer-ho respecte d’un país membre de la Unió Europea i de l’OTAN –el 2010-. Hem de ser molt més incisius, hem d’internacionalitzar la nostra causa a partir de la reclamació de l’exercici de drets democràtics bàsics com a poble i nació... i de la denúncia dels impediments posats a aquest exercici.
Serà d’un inestimable ajut en aquesta tasca, segons tots els indicis, la (potser) imminent sentència del Tribunal Constitucional. Com recorda Cronica, el recurs del PP contra l’Estatut (per no parlar del recurs presentat pel PSOE a través del Defensor del Pueblo i de la vergonyosa posició de l’advocat de l’Estat) va dirigit “contra 114 dels 223 articles del text, nou disposicions addicionals i tres disposicions finals, la meitat del cos del nou Estatut”. Tot un espectacle, tota una ofensiva política en diferents fronts. Ah! I diferents comunitats autònomes també s’hi van llançar a la cacera de (noves) retallades al text. Segons el Punt, “Els cinc magistrats de l'anomenat bloc progressista busquen el vot d'un de conservador per a un text que declararia nuls una quinzena de preceptes i en fixa la interpretació de quinze més. Perillarien la definició de Catalunya com a nació, inclosa al preàmbul, l'obligatorietat de conèixer el català, els símbols nacionals recollits a l'article 8, les competències del poder judicial i del síndic de greuges.”
Tant que ens acusen de preocupar-nos pels nostres símbols, i sembla que la seva preocupació per atacar-los és el que els pot unir als magistrats del TC. I això fins i tot en qüestions superades a Europa com ara l’ús dels termes “nació” i “nacional”. Només cal llegir la Recomanació 1735, de 2006, de l’Assemblea del Consell d’Europa, la institució europea que, per damunt de totes les altres, ha vetllat durant gairebé 60 anys pel respecte dels principis democràtics. El document, sobre “El concepte de ‘Nació’”, deixa constància, en el seu tercer paràgraf, del fet que “La Comissió d'Afers Jurídics i Drets Humans, en un estudi del concepte de "nació" i el seu ús a Europa ... va concloure que era difícil, per no dir impossible, arribar a una definició comuna del concepte de "nació". En el seu quart paràgraf deia que “El terme "nació" està profundament arrelada en la cultura dels pobles i la història i incorpora elements fonamentals de la seva identitat”.
Au vinga, que facin la sentencia d’una vegada, i que la facin ben grossa! Així tindrà més sentit participar massivament en el brindis que Acte de Sobirania convoca a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (i a les places majors d’arreu del país, si no m’erro), el dia que es faci pública la sentència del TC.
Tornant al Tribunal Constitucional, i invertint el sentit de la coneguda frase de Fidel Castro, ens podríem demanar: "Amb ‘enemics’ així, qui necessita amics?". Tot i així, l’amistat i la unitat seran especialment importants en els temps turbulents que ens vénen a sobre.
Aprenguem dels lituans, dels montenegrins, dels irlandesos, dels eslovacs, i de molts més pobles europeus: i no fem, doncs, cas dels que ens van repetint, sense cap més argument, que la nostra llibertat no pot ser i és impossible. Ells hi guanyaran tant com la resta.



43 És ser cosmopolita l’objectiu ideal?
05.03.2010

Definició del DIEC2: “Que considera tot el món com a pàtria seva”,  “Que acull gent de molts països”... D’internet, una definició anglesa diu “especialment no provincià en actituds o interessos”.

M’ha arribat la programació de música en directe (ara, imitant l’anglès, tothom diu “en viu”) d’una ciutat considerada com a una de les grans capitals culturals del món, i he pensat que potser si és autènticament “cosmopolita”, deu ser impossible identificar de quina ciutat es tracta. Fem la prova. He posat el nom del grup que actua primer a cadascuna de les 48 sales que especifiquen la seva programació.

Ivan Rojas Quartet, Ane Brun, Uhf, Plou, Outlets, Cornershop, Mazoni, Centinela, Tabu (sic), Adam Green, These New Puritans, Nevoa, Nueva Vulcano, Papier Tigre, Soziedad Alkoholika, The eyes, El pezon (sic) rojo, Sota de palos, Incestorm, Silent memories, Resilence (sic), Susan’s red nipples, Bigott, Elastic Band, Sidonie, Narco, Maozelin, The Rippers, The Meows, El Hombre Bola, Alba Guerrero.

Sereu capaços d’endevinar la ciutat? Com que jo mateix puc anar fent comentaris a l’article, ja us aniré donant pistes, si no l’encerteu!

I una nota a peu de pàgina: És això a què ha d’aspirar una ciutat? Que sigui impossible de dir quina és, si no és perquè els noms vulguin amagar l’origen de molts dels grups, i aparentar ser d’un altre lloc?

42 Els límits de la llibertat d’expressió
18/02/2010

Per al taxista que em duu a casa des de l’aeroport del Prat, la COPE ja no és el que era, sense “Federico”. 600.000 oients ha perdut, m’explica. A ell li agrada, d’aquesta emissora, el programa d’un tal Vidal. Jo li dic que fa temps que no poso la COPE, per qüestions de salut, i que sembla estrany que sigui una emissora de l’Església (espanyola).

Impertèrrit intenta reconfortar-me: Federico ara té la seva emissora al 102 o 103 de l’FM. Li dic que ja ho sé, que és il·legal aquí perquè no té llicència i, a més, interfereix la recepció de Catalunya Ràdio, emissora que escolto sovint.  Em diu que el Suprem ha exculpat Federico de la indemnització de 60.000 que l’Audiència Provincial de Barcelona li havia imposat per haver acusat Josep Lluís Carod-Rovira (que “Carod-Rovira pacta amb ETA”), Joan Puigcercós (“terrorista reciclat”) i ERC de ser aliats d’ETA (no tenia coneixement de la sentència; he pensat que la impunitat –contra catalans- ha guanyat una gran victòria).

Al cap d’una estona, té la bondat d’informar-me que a Intereconomía estan entrevistant el ministre Corbacho i que amb molta parola, no contesta les preguntes que li fan. Jo -estranyat que un taxista pugui seguir el que creia que és un canal de televisió- li dic que a la resta d’Europa Intereconomía no tindria llicència perquè es tan descaradament d’un partit determinat.

S’estronca aquesta agradable conversa (fa estona que he pensat que és prudent deixar de parlar-li en una llengua no imperial) perquè arribem a casa meva. Li pago els vint-i-nou euros amb vint-i-cinc cèntims que em demana. Al cèntim.

No és aquest el país que vull. Però tampoc el vull com Uzbekistan. He llegit durant el vol que una fotògrafa i realitzadora de documentals, Umida Akhmedova, ha estat condemnada a una pena de tres anys perquè les seves obres, com ara la pel·lícula "La càrrega de la virginitat”, feta amb el suport de l’ambaixada suïssa, i fotos que mostren, per exemple, gent amb expressió amarga o capcota, nens en parracs, o ancians demanant almoina. Els experts convocats per la fiscalia han considerat que “un estranger que desconeix Uzbekistan arribarà a la conclusió que aquest és un país on la gent viu a l’edat mitjana”. Declaren Umida Akhmedova culpable de difamar el poble uzbek.

La imatge del país que en faig del país deu més al cas que no pas a la seva obra. I no millora gaire quan llegeixo que gràcies a la indignació dels mitjans de molts països, el jutge ha condonat els tres anys de presó, mercès a una amnistia concedida per celebrar el 18è aniversari de la independència.

La independència que vull per al meu país no deixarà que els mitjans de comunicació concedits per llicència prediquin impunement l’odi, el racisme, la difamació i la mentida; ni tampoc servirà per coartar la llibertat de creació dels artistes. De vegades, però, hem de reconèixer que la línia divisòria és delicada.


41 Allons enfants!
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel-Strubell/Allons-enfants
16/2/2010

Circular amb metro per la capital de França, aquests dies, ha sorprès més d’un i de dos. La publicitat de la cita anual de la indústria de les llengües estrangeres, Expolangues, informava tothom que la convidada enguany era la llengua catalana. « Le catalan, la langue de 10 millions d'européens » resava el text. Al costat de l’Institut Ramon Llull, organitzadora del gran espai central del pavelló, un bon grapat d’entitats i organismes d’arreu dels Països Catalans hi tenien la seva parada.

Lògicament, es tracta sobretot d’una trobada (de llengües, cultures i intercanvis) per a editorials i acadèmies. Els més interessats a posar-hi la seva parada són, com és lògic, els venedors de l’anglès, l’espanyol, l’alemany. Potser, dins del conjunt, hi sobraven la gran bandera espanyola amb el toro al mig, en un estand organitzat per una administració pública; i el repartiment de barrets de palla, amb una cinta rojigualda. Això, en tot cas, és assumpte seu. Per a nosaltres, en canvi, la fira ha evidenciat les contradiccions del gran veí que tenim els catalans del sud. La presència catalana -i fins i tot un desplegament publicitari a favor de la nostra llengua-, a la capital del país del jacobinisme i d’una política constant d’homogeneïtzació lingüística i d’estigmatització dels parlants de totes les llengües altres que el francès, era possible sota l’etiqueta d’una llengua estrangera.

A la sessió en què vaig intervenir van parlar, des del públic, els responsables de les emissions en català de Ràdio Pays, i de la xarxa d’escoles “La Bressola”. Aquest, l’infatigable Joan-Pere le Bihan, també va denunciar el fet que, en contra de la directiva europea “Televisió sense Fronteres”, la imminent introducció de la televisió digital a França deixarà els catalans del nord sense poder veure TV3.

Finalment –i sense voler criticar el lema de la fira-, són coses com aquesta que ens recorden que l’estatus del català com a llengua internacional a l’Europa comunitària no depèn dels milions que siguem o deixem de ser, sinó de ser o no la llengua d’un estat membre. Un estat sobirà, és clar. 

40. Integrismes religiosos ... i lingüístics?
08.01.2010

En una altra ocasió vaig parlar de la por que la major part de la gent té d’autoadscriure’s a un “isme”. Per això hi ha moltíssima més gent (vaja, fan la majoria absoluta de la població adulta de Catalunya!) que diu que votaria a favor de la independència del seu país que no gent que s’autoidentifica com a “independentista”, “sobiranista” o “separatista”.

Els integrismes són un cas a part, perquè abandonen la racionalitat dels arguments a favor (o en contra, si n’hi ha) de la independència d’un poble. És un grotesc contrasentit apel·lar a un Déu per justificar que un individu faci la feina (bruta) que no li costaria gens de fer a un Déu que se suposa omnipotent. Però és així com s’autoimmolen, enmig de multituds de gent (innocent o culpable, tant se val), unes persones que creuen que es guanyaran el cel (un lloc pacífic, agradable, amb verges vestals a dojo) a base de crear l’infern a la terra, sembrant-hi la mort i l’odi amb una violència despietada. Tant de bo que algun d’aquests pogués ressuscitar per informar els seus potencials imitadors que després de matar a sang freda dotzenes (o centenars- com a l’estació d’Atocha- , o milers –com a les torres bessones de Nova York-), s’ha amb les portes del cel tancades.

Ja he dit que l’integrisme, gran o petit, s’escapa a la racionalitat. Els bons són bons i els dolents són dolents, i ja està. Per què el colonitzador, posem per cas, creu que pot negar l’ús de certes paraules (com ara “nació”) als pobles oprimits? Per què el colonitzador creu que no hauria d’aprendre la llengua o els costums dels nadius? Tindrà mil i una explicacions irracionals, basades en prejudicis, en actituds xenòfobes o imperialistes, d’entossudir-se a fer servir la seva, fins i tot allà on la llengua dels colonitzats aspira notòriament a ser exclusiu (com ho és la llengua dels colonitzador en mil vegades més llocs). Sort que en el cas espanyol, en nom d’aquest altre integrisme ja fa uns anys que no es mata, i força més que no es mata en massa.

És per això que em molesta quan parlen del moviment català sobiranista com un moviment radical. Voler la llibertat, voler compartir la llibertat amb tots els que viuen en un lloc determinat, voler pertànyer a un país amb els mateixos drets que centenars de països d’arreu del món, com pot ser titllat de “radical”, em demano, si de més a més, el moviment hi vol arribar per vies estrictament democràtiques?

Bon Any, estimat lector!

Baròmetre de l'ús del català a Internet