Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

2.04.2013

Crònica (2011) 1r semestre


Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:


64 Vent del Nord
06/05/2011

El partit nacional escocès, que es descriu com a “Scotland's pro-independence moderate left-of-centre party”, encapçalat pel guanyador – per un sol escó- de les eleccions passades (2007), Alex Salmond, ha aconseguit un extraordinari èxit (més enllà de les enquestes preelectorals, que també li eren favorables) a les eleccions d’ahir dijous, el recompte de les quals han continuat durant bona part del dia d’avui. Al Herald Scotland, de Glasgow, el comentarista Tom Gordon diu que Salmond ha guanyat una majoria absoluta folgada que el permetrà plantejar el referèndum que el seu partit públicament anhela. Gordon especula sobre el calendari: el govern escocès s’enfronta a una crisi econòmica que l’obliga a reduir el pressupost de 4% cada any, i l’impacte social d’aquestes mesures podrien perjudicar les esperances d’èxit. El mapa dels guanyadors és impactant i recorda les millors èpoques de la CiU de Jordi Pujol… amb la diferència que la independència ha estat, en el cas escocès, un dels eixos definidors del seu programa electoral. També en destaquen els seus projectes pel que fa a “Scotland’s place in the world”, un apartat del qual podrem aprendre coses.

Felicitats també al diputat del Partit Nacional Escocès Kenneth Gibson, que va participar en un acte de Sobirania i Progrés l’any passat.  Acabo de comprovar amb satisfacció com el nostre amic ha ampliat enormement el seu avantatge electoral, respecte de les eleccions anteriors.

No era el primer polític escocès que ens visitava. Abans, tal com va explicar Ramon Tremosa, un dels principals assessors del president escocès  Stephen Noon havia parlat al Club FNEC en el 75è aniversari de la fundació d’aquest sindicat nacionalista d’estudiants universitari, de la proposta de país que l’SNP vol per a Escòcia. 

I també ens havia visitat el mateix Alex Salmond, com a primer ministre escocès, convidat pel Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del govern català, a finals de 2008, per tal d’estudiar vies de col·laboració. Cal dir que estem d’acord amb les seves paraules, recollides en una entrevista feta per Vilaweb en aquella ocasió: “El futur de Catalunya no depèn d'Escòcia ni a l'inrevés”: El vent del nord no ens afecta, ni a ells el vent del sud.

En canvi, el partit nacionalista gal·lès, Plaid Cymru, que compartia govern (per primera vegada en la seva història) sense liderar-lo, n’ha sortit perjudicat de les eleccions de dijous, perdent 4 dels seus 15 escons a l’assemblea nacional gal·lesa (que en té en total 60). El mapa mostra resultats regionalment molt diferenciats. Un analista, Matt Withers, del Western Mail, comentava que Plaid no ha plantejat la independència com a fita immediata sinó que ha reclamat més competències, especialment en justícia criminal i en el camp de la ràdio i la televisió. Els laboristes, l’altre soci de coalició, ha avançat de quatre escons i ara controla exactament la meitat dels escons de l’assemblea: 30. No sé si el seu programa electoral, de 111 pàgines (en cada llengua!) ha contribuït a l’èxit...
63 Laportabella
11/03/2011

Aquests dies els comentaristes polítics van de bòlid analitzant la marxa del dirigent de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) Joan Laporta, del subgrup del mateix nom al Parlament. Els comentaris més superficials fan veure que aquesta baixa debilita notablement l’única opció sobiranista de l’hemicicle amb un full de ruta clar i nítid cap a la independència: perden la presidència del grup mixt, que queda en mans de Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía, per començar. Altres han dit que era millor que el trencament es produís al començament de la legislatura, perquè donarà als supervivents gairebé quatre anys per refer-se’n.

Però és menys clar quin impacte tindrà en el panorama electoral més immediat. Naturalment, no és el mateix una gran coalició (Esquerra, Solidaritat, Reagrupament...) que el fitxatge d’una persona que ha abandonat un projecte per passar-se a un altre.

Ens podem imaginar, entre els electors barcelonins, diferents opcions.

  1. El sobiranista convençut que va creure i votar SI i que considera que en Laporta ha traït el projecte. Tornarà a votar SI.
  2. L’independentista que no ho té clar, però que no se sent gens atret a votar una llista –la d’Esquerra, es digui com es digui al final- amb un “trànsfuga” tan notori.
  3. L’independentista que l’únic que vol és que es presentin tots junts, i per tant segurament no anirà a votar a les eleccions municipals a Barcelona.
  4. El republicà de tota la vida, que els votarà de nou amb o sense Laporta.
  5. L’admirador/a de Joan Laporta, que el votarà allà on es presenti.

Ja sé que és política ficció (tal com feia fa poc, amb gran encert, l’Àlex Miquel) però quantificar les diferents opcions (i segurament n’hi hauria més) ajudaria a valorar la decisió de Laporta: qui en surt guanyant, qui en surt perdent. La llàstima, i és la meva opinió, és que es gastin tantes energies sobiranistes en un àmbit, el local, on la sobirania no es decidirà; i –si s’hi entesten- que hi hagi (previsiblement) opcions sobiranistes que no entrin als ajuntament importants, justament per no anar-hi units.

Tornant a la tipologia: T’hi sents identificat amb algun d’ells? N’hi ha més? 

62 Gràcies a tu!
22/02/2011

Gràcies a tu (i a molta gent més) es va omplir el Passeig de Gràcia de Barcelona el 10 de juliol de l’any passat, en una de les manifestacions més multitudinaris que hagi vist mai Europa, en què el crit majoritari fou “Independència!”.

Gràcies a tu (i a molta gent més) s’està sentit arreu del món la protesta pel tancament dels repetidors de TV3, instal·lats i mantinguts sense cap finalitat de lucre durant vint-i-sis anys, al llarg del País Valencià. El mapa de les protestes a twitter, sense dubte, referma la realitat dels Països Catalans, es diguin com es diguin. Gràcies a tu per haver-te adherit a la iniciativa legislativa popular d’Acció Cultural del País Valencià de portar a les corts espanyoles la proposta de garantir per llei que es puguin veure els canals públics que emeten en una llengua altra que el castellà, en tot el territori on es parla: Televisió sense Fronteres.

Gràcies a tu (i a molta gent més) les consultes populars, que han mobilitzat milers de voluntaris, han aconseguit que, fins i tot abans del 10 d’abril en què es farà la consulta a tots els districtes de Barcelona) centenars de ciutadans hagin contestat afirmativament la pregunta següent: “Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”

Gràcies a tu (i a més de set mil persones més) que creuen que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no ha estat imparcial, els promotors del recurs presentat a Estrasburg davant el Tribunal Europeu de Drets Humans esperen no haver de pagar de la seva butxaca la major part dels costos.

Gràcies a tu (i a més de 1.107.891 persones més!) ha estat espectacular l’èxit de l’impressionant Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic.

Gràcies a tu (i a molta gent més) les entitats que treballen per l’alliberament d’aquest país donaran suport institucional i econòmic a la Conferència Nacional per l’Estat propi que es farà al Palau de Congressos de Barcelona (Recinte de Montjuïc) el 30 d'abril de 2011.

Gràcies a tu (i a molta gent més) es van difonent entre la població els treballs d’Araitaca (una plataforma que fomenta un estat d'opinió majoritari favorable a la formació d'un estat propi), i sobretot els que visibilitzen l’erosió de les competències acordades pel 89% dels nostres diputats, el 30 de setembre de 2005, al Parlament de Catalunya. Gràcies també per haver-vos adherit al seu manifest.

Gràcies a tu.. o potser encara no?


61 El final del camí
05/02/2011

La formidable i valenta Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans sobre els Drets del Poble Català s’afegeix a la munió de manifestacions de polítics (alguns semijubilats), dirigents de la societat civil, juristes i comentaristes que estan traduint en paraules allò que es va dir quan va sortir la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006, sentència que desautoritzava el pacte de l’Estat amb Catalunya i el mateix poble català. Això, sumada al tractament que es dóna als catalans –entre xenòfob i racista- en alguns mitjans de comunicació estatals de gran abast i influència, i declaracions recents de dirigents polítics espanyols de l’esquerre i la dreta, fa viure en la pròpia pell la sensació que tot això s’acaba, que estem arribant –o hem arribat ja- al final del camí.

Vist des de Catalunya, el País Valencià o les Illes, és evident que el sistema de finançament espanyol ens està asfixiant. Tant és així que tinc a les mans un excel·lent, per didàctic, llibre: Narració d'una Asfíxia Premeditada. El trist del cas és que aquest llibre es va escriure fa més d’un quart de segle (el 1985), per un senyor que ja va morir fa 22 anys: Ramon Trias Fargas. És que era un visionari, o és que ens hem tapat els ulls (o ens els han tapats) durant to aquest temps?

Abans de dir passi-ho bé a Espanya, m’agradaria que alguns polítics andalusos i extremenys, que sempre ens han acusat de gasius i insolidaris, (sobre)visquessin un temps amb un concert econòmic, que (sobre)visquessin amb els seus propis recursos, el fruit del seu esforç. M’explico.

Gràcies al company de la feina Joan Campàs, he pogut descobrir una de les raons per les quals Catalunya va ser pionera en la revolució industrial. L’emfiteusi, llegeixo a l’excel·lent Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, era un contracte mitjançant el qual el propietari cedia a perpetuïtat el dret a cultivar unes terres, a canvi l’emfiteuta, o llogater, era obligat a pagar una certa quantitat anual, en sous o en espècia – una part de la collita. A diferència del model feudal, o del tipus de contractes que es feien al sud de la península, on el camperol es podia quedar sense res al cap d’uns anys, a bona part dels països catalans conquerits dels musulmans, els pagesos veien que el fruit de la seva feina podia fer créixer i prosperar la família, i els descendents. Això era un gran incentiu per treballar (que ho és el no voler morir de gana, és clar) però amb un afegit: que tota la inversió feta amb els excedents i amb la feina de la família (un pou nou, unes feixes noves, una arbreda tallada) podia suposar un increment de la producció.

Aquest és justament el gran atractiu del concert econòmic, és el gran estímul per reinvertir. I això al llarg dels segles crea un estil de vida.

Com també crea un estil de vida, de pidolaire, de menfotisme, de dependre dels recursos que puguin venir de fora, d’acusar l’altre de no ser “solidari”, el fet de no disposar de la terra on treballes a precari... durant segles.

Tot això, també, té a veure amb els motius que han fet que l’Institut d’Estudis Catalans –un organisme docte, ponderat, mesurat com n’hi ha pocs!- s’hagi afegit, un cop superada la costa de gener, al clam creixent a favor de la independència dels pobles que la vulguin. Com el meu.
60 Voti voti voti...
28/01/2011

L’espectacular creixement del twitter, i el seu poder de convocatòria i d’informació, ja van quedar palesos durant les manifestacions de Teheran,  i torna a evidenciar-se a Egipte, on el govern l’ha tancat per tal d’impedir la coordinació de la darrera convocatòria de manifestació al Caire. M’ha colpit trobar-me davant els exemples visibles de censura aquí.

Al Parlament europeu, l’any passat, Jordi Iparraguirre, director de la Fundació puntCAT, va presentar el domini .cat, i va fer una recomanació a altres comunitats culturals: 'Copy cat, cat and paste'. Tal com va dir Mathieu Weil, director de l'associació que gestiona el domini .fr, el domini .cat serveix perquè ‘els ciutadans es puguin comunicar, fer negocis i participar a la vida de la societat civil de la seva comunitat'.

Entre les iniciatives que la xarxa 2.0 ha facilitat enormement ha estat tot el moviment de les consultes populars per la independència, un fenomen insòlit en el món sencer. Insòlit, però oblidat per Time. L’impacte social de la sentència del tribunal constitucional espanyol contra l’Estatut, visibilitzat de manera espectacular en la manifestació més gran de la nostra història -i segurament la manifestació en el món on més gent ha cantat a l’uníson “independència!”- fa estrany que Catalunya no surti a la llista que publica Time Magazine. Alexis Vizcaino (“el senyor de les Muntanyes”) promou la tramesa d’una carta als editors de la revista: esteu convidats a signar-la! Fins ara se n’han enviat 864: una altra mostra de la força de la xarxa 2.0 catalana.

Per altra banda, a la xarxa fa xup-xup, des de fa més d’un any, una iniciativa sobiranista de calat  que fins ara no ha fet la seva presentació en societat, però que compta amb la participació de centenars de persones, de tots els moviments i plataformes existents: el Moviment per la Independència.

Tot això ho dic com a petit homenatge als milers de voluntaris que estan tirant endavant la consulta més complexa –per la dimensió de la població- de totes: Barcelona decideix. (Potser Time podrà prendre nota del fet que tenen la pàgina web en diferents llengües, incloent-hi l’anglès!) Per als que em coneixeu, que jo o la meva família (en moments diferents!) hàgim votat potser no és motiu de sorpresa. Però és encoratjador veure, fent cua gent de tota condició i origen a les meses del vot anticipat –el dia formal de votació és el 10 d’abril- que semblen aparèixer i desaparèixer, aquí i allà, com cargols després d'un xàfec.  Estimat lector, busquem maneres de demanar als nostres veïns i amics que s’acostin, també, a les urnes, i que expressin la seva opinió (sense forçar-los a dir-nos el sentit del seu vot, és clar!). Podem parafrasejar una coneguda frase d’en Gerard Piqué exultant: “Voti, voti, voti!


59 A Barcelona correrà la sang!
07/01/2011 

El divendres i el dissabte dies 14 i 15 de gener diferents esportistes d’elit "faran córrer la seva sang" i ens demanen que fem el mateix. Aquests dies, el Banc de Sang i Teixits de Catalunya organitza una marató de donació de sang. Entre tots podem batre un rècord de civisme: aconseguir més de 1.500 donacions en dos dies. Les donacions es faran al Palau Robert (Passeig de Gràcia 107) i als hospitals Clínic, Vall d'Hebron i Sant Pau. A través de la pàgina web www.quecorrilasang.org podem reservar l'hora en què volem fer la nostra donació. S'informa que tots els que participem rebrem un record molt especial: una samarreta original.


Un país es construeix de moltes maneres, i els gestos multitudinaris de civisme en són una. 

No te'n quedis al marge!
Baròmetre de l'ús del català a Internet