Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:
2009, 1r semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2009-1r-semestre.html
2009, 2n semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2009-2n-semestre.html
2010, 1r semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2010-1-semestre.html
2010, 2n semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2010-2n-semestre.html
2011, 1r semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2011-1r-semestre.html
2011 2n semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2011-2n-semestre.html
11. Temporals i temporals
29.12.2008
Els drames més grans et poden passar a les portes de casa sense que te n'adonis. Sense anar més lluny, el dia de Sant Esteve no vàrem ni sortir de casa, com qui diu, a Palamós, pel dia tan desagradable, de vent i de pluja, que hi va fer. Però resulta que a pocs metres de distància, i justament a causa del temporal marítim, se li trenquen les amarres a un ferri amb 19 tripulants a bord que es trobava des de feia dies al port, i al cap de poc de començar a dirigir-se cap a un port més segur se li declara un incendi a la sala de màquines i, enmig d'una gran fumera, queda a la deriva. El vent impedeix als helicòpters rescatar els tripulants, i arribar un remolcador des del port de Barcelona, amb la pretensió d'evitar que el ferri embarranqués. Tot això, insisteixo, a Palamós, i nosaltres ignorant-ho del tot. Sí que hem vist destrosses a la carretera que voreja el Padró des del Port, i al capdamunt del trencaones del port esportiu, forats deixats pels blocs de ciment armat arrancats per la força de les onades.
Pel 2009, als catalans ens esperen de ben segur altres temporals, jurídics i econòmics. La perspectiva (que no m’acabo de creure) que un referèndum –per l'Estatut- quedi parcialment invalidat, i que el nostre dèficit fiscal –dels més alts d'Europa- no quedi reduït substancialment amb el “nostre” nou sistema de finançament. L’únic que desitjo és que aleshores no ens quedarem ben aixoplugadets a casa, sinó que la societat catalana sabrà donar la resposta cívica i civilitzada –però contundent- que es mereixen els que sembla que l’únic que pretenen és que els catalans ens trobem a disgust a l’Estat espanyol.
Després que no els estranyi que les enquestes diguin que guanyaríem democràticament la independència en un referèndum (que ja van dues!).
10. Swiss i el català
19.12.2008
Segons informa Tribuna Catalana, la companyia suïssa Swiss Air ha deixat de fer servir la llengua catalana en els vols entre Barcelona i Suïssa. Sembla que la companyia ha donat com a excusa les protestes de "molts ciutadans espanyols". Tribuna Catalana afirma que el cas va començar amb una carta adreçada a la direcció de la companyia per José Manuel Opazo, de l'espanyolista Unión Progreso y Democracia, en què criticava "la anormalitat" que suposava que en un vol de Barcelona s'usés el català, un "dialecte regional secundari" que parlen "només unes 700.000 persones al món".
No sé si m'escandalitza més que aquest senyor intolerant utilitzi (si la font és exacta) termes ofensius i degradants per referir-se a la nostra llengua i que simplement menteixi amb la informació demogràfica que dóna, o que l'empresa doni crèdit a l'opinió d'aquest senyor i d'altres, i els faci cas fins al punt de suprimir l'ús d'una llengua, que si bé no és de les cinc més parlades a la Unió Europea, deu estar cap al número nou o deu, i per davant del finès, del danès, de l'eslovac, del lituà... en fiu, de tota una sèrie de llengües que segurament sí que fa servir Swiss. De res no ha servit, pel que es veu, que el partit de Rosa Diez desautoritzés aquest bon home.
Potser gràcies a la marxeta que anem agafant amb casos d'aquest, ha estat d'una rapidesa envejable l'organització d'una campanya per internet perquè la gent pugui fer arriba la seva protesta, i petició de reconsideració de la decisió, al director general de la Swiss. Confiem que s'hi sumaran els molts catalans que viuen en aquell país hospitalari, civilitzat .. i poc avesat a tractar amb energúmens les actituds dels quals, envers els catalans, no dubto a titllar de racistes. Sàpiga Swiss que la propera vegada que viatgi en un dels seus avions, si no s'hi utilitza la meva llengua com fins fa poc, també em sentiran a mi! Algú més s'hi apunta?
9. Nacions i nacions
17.12.2008
Amb astorament he llegit que un tribunal espanyol, fruit d'una denúncia del PP i de Ciutadans, ha decidit que no es podrà utilitzar en cap anunci publicitari pels "mitjans de comunicació audiovisuals públics i privats de qualsevol classe" el lema "Una nació, una selecció" que fa servir la Plataforma Pro Seleccions Catalanes. Aquesta sentència contradiu el Consell Audiovisual de Catalunya que havia argumentat que l’anunci no fomentava la violència, ni actituds discriminatòries, i que no tenia contingut essencialment polític.
Així, el nou spot de la plataforma per a la seva campanya de captació de col·laboradors -actualment n'hi ha més 5.000-, tindrà com a lema "Volem patir". Segons he llegit, amb l'ús del lema "Una nació, una selecció", el jutjat contenciós administratiu número 9 de Barcelona ha sentenciat que a l’anunci s'hi exhibien continguts polítics que estan restringits a les campanyes electorals.El meu astorament ve, entre altres coses, perquè l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa no fa ni tres anys que va dedicar una Recomanació a l'entorn del terme "nació", i el seu ús.
L'Assemblea recorda que diferents significats s'associen al terme, i que als territoris de quasi tots els Estats membres del Consell d'Europa hi ha grups de persones que a la vegada són ciutadans del mateix estat o "nació cívica", però que pertanyen a "nacions culturals" diferents. És important, diu, des dels punts de vista polític i jurídic, encoratjar un enfocament més tolerant envers el tema de les relacions entre l'estat i les minories nacionals.
A parer meu, tot i no ser jurista, aquesta sentència difícilment sobreviurà el recurs a un tribunal superior (si cal, internacional). Impedir que una persona o una entitat pugui reclamar públicament "Una nació, una selecció" és un atemptat contra la llibertat d'expressió. Només faltaria que fora dels períodes electorals els catalans tinguéssim llibertat d'expressió únicament per parlar de coses no polítiques. Només faltaria! Per cert: el dia 28 de desembre juga Catalunya contra Colòmbia: i per als que ja són col·laboradors de la Plataforma, hi ha preus d'entrada molt especials.
8. Un ERO
per als terroristes?
05.12.2008
En aquesta temporada, que hom preveu llarga, d'incertesa econòmica, en què moltes empreses tenen problemes per arribar a final de mes, o bé perquè la venda dels seus productes baixa, o bé perquè els seus clients triguen (i encara, anant bé!) a pagar els deutes, els treballadors tremolem davant de l'expedient de regulació d'ocupació, el famós ERO.
I encara, si les coses van molt maldades i ens hem de posar a la cua de l’oficina d'ocupació, durant uns mesos els assalariats (a diferència dels autònoms) tenim un coixí de protecció social (molt menys que en la majoria de països d'Europa, tot sigui dit).
I aleshores ens trobarem en la necessitat de verbalitzar les nostres destreses: què sabem fer? Això per a uns col·lectius és més fàcil d'explicar, i per a d'altres és més difícil. Entre els segons hi ha un grup d'alliberats que ho tenen francament difícil: saben muntar temporitzadors, saben col·locar bombes, saben disparar a matar, saben construir amagatalls, saben redactar cartes amenaçadores per extorquir, saben segrestar... M’imagino la cara de la pobra funcionària (per què la veig dona, em demano?) prenent-ne curosa nota.
És una situació inversemblant, és clar. Davant d'una situació en què suposo que als extorquits els costa més que abans pagar els seus impostos, incloent-hi el que en diuen revolucionari, aquest col·lectiu tampoc no té el recurs de trucar a l’home del frac, sinó que han de donar arguments més persuasius perquè els empresaris paguin aquest impost amb més puntualitat que els altres. I no es poden limitar a cridar “Llop! Llop!” perquè al final no se'ls creuran. Solució: matar.
Que el lector no vegi ni bri de simpatia ni de comprensió envers el col·lectiu que comento. Em queda clar (i agraeixo a Unamuno la referència) que per vèncer cal convèncer... i no pas matar. És més: dubto que ells vulguin veure el seu país lliure més que no pas jo el meu.
Únicament volia fer la reflexió, en definitiva, que la solució a qualsevol conflicte (com ara el basc) ha de ser política ... i potser s’hi arribarà abans si la política social forma part del paquet.
7.
Ciutadania de segona? Ciutadania de peatge!
02.12.2008
Avui divendres dia 28 de novembre, s'han produït dos fets. Un, a Barcelona, ha estat una roda de premsa, per dir que "La Plataforma per la Llengua i Miquel Català denuncien que el Parlament Europeu margina la llengua catalana". L'altra, i més greu: la Generalitat Valenciana ha tancat aquest divendres els repetidors de TV3 de Llosa de Ranes i Alginet, l'àmbit dels quals abasta les comarques de la Ribera i la Costera. En relació a la segona, trista notícia, el govern espanyol ha admès que no hi ha data encara per atorgar un tercer múltiplex al País Valencià, la qual cosa farà possible culminar la reciprocitat d'emissions de TV3 i Canal 9 (ara mateix podem veure el Canal 9 a Catalunya per TDT). Sembla, però, que el segon multiplex ja el podria fer servir per emetre-hi la programació de TV3.
Tornant al web del Parlament Europeu, no incorpora una opció en català, i per això el jove enginyer Miquel Català va fer una rèplica exacta, en "català-valencà", del portal i dels primers nivells. El resultat és d'una dignitat irrefutable. És evident que es tracta d'una iniciativa estil ONG, per la URL. Els juristes poden adduir que es tracta d'una invasió dels drets d'autor, una apropiació indeguda. Però també ho és, d'apropiació indeguda, el fet que els nou milions de catalanoparlants paguem la nostra part dels costos dels serveis lingüístics de la Unió Europea (per a traduccions, interpretacions i publicacions) i a canvi no ens donin res.
Tal com es va dir a la roda de premsa (celebrada a la seu , a Barcelona, del Col·legi de Periodistes de Catalunya), és greu que sigui el Parlament Europeu l'única institució de la UE que es nega a signar un acord amb l'Estat espanyol per permetre un ús (encara que limitat) de les llengües oficials altres que el castellà. Actualment les restriccions que es posen perquè un eurodiputat pugui intervenir al plenari, de fet ho impedeixen: ha de lliurar el seu text molts dies abans que el seu grup determini que hi podrà intervenir.
A més, avui surt la notícia de la celebració, per part de la Comissió europea, del concurs "Juvenes Translatores 2008". Ahir, certament, 2237 alumnes de 593 escoles d'arreu de la UE hi han participat. Podien traduir des de i cap a qualsevol de les 23 llengües oficials de les institucions de la Unió. Per tant, s'ha discriminat novament els catalanoparlants, perquè l'ús de la seva llengua ha estat vetat per al concurs, igual que l'any passat (aleshores la Comissió i l'Ombudsman europeu em varen fer arribar unes excuses de mal pagador).
Unes consideracions finals. Per a mi és evident que, en aquest camp com en d'altres (expoli fiscal, infraestructures de transport insatisfactòries i dirigides des de més de 600 km, inundació de canals de TV en llengües altres que la nostra, els intents reiterats de bloqueig a la participació en partits oficials internacionals de les nostres seleccions esportives, un tractament denigrant de la nostra llengua per part de les més altes instàncies de l'Estat, ràdios i diaris madrilenys que ara mateix ens insulten impunement, un marc estatutari passat per la barrina i encara a l'espera -per damunt d'un referèndum popular!- d'una sentència per part d'un tribunal absolutament caduc, desprestigiat i políticament marcat, i un llarg etcètera) la nostra sobirania resoldria el problema en un instant. En un instant. Tinc la clara impressió que cada cop més gent ho va veient. Si més no, després deixaríem de necessitar gestos com els de Miquel Català, l'existència d'organitzacions com la Plataforma per la Llengua..., rodes de premsa com la d'avui: en definitiva, ja no caldria anar fent sense parar el sobreesforç per visibilitzar la nostra, amable catalanitat.
Ja comença a fer temps que el gran pedagog Joan Triadú va dir que la cultura catalana era una "cultura de peatge". Joan Samsó ha dit que la cultura s’ha fet i ha perviscut gràcies a la col·laboració desinteressada de particulars, també pel voluntarisme de la societat civil, segons explicava Vilaweb. Podem concloure que, mentre no assolim la llibertat nacional, continuarem havent-nos de conformar amb l'estatus de "ciutadania de peatge".
6. 'La llibertat oprimeix...'
21.11.2008
Tot sovint he citat una frase l'existència de la qual caig conèixer gràcies al bon amic Joan Ramon Solé, i que a internet es troba, en textos idèntics o molt semblant, atribuïda a un bon ventall d'autors, tots francesos: Lacordaire, Lamennais, Jean-Paul Cluzel, la Fédération des parents de l'enseignement officiel ... en definitiva, com diu un internauta, "certains en France".
És un atac frontal a l'ultraliberalisme, que de fet afavoreix el poderós, i sempre és promogut per qui el detenta.
En aquests dies, en dos fronts diferents, és d'una actualitat especial. Per un cantó, perquè la desregulació del mercat financer ha conduït a unes irresponsabilitats escandaloses, brillantment exposades en to humorístic i satíric per John Bird and John Fortune a la televisió britànica, http://www.youtube.com/watch?v=mzJmTCYmo9g. Per l'altre cantó, en la forta campanya mediàtica madrilenya (amb alguna sucursal barcelonina caient en la trampa) que denuncia, allà on pot, la legislació democràticament desenvolupada pel nostre Parlament per a la defensa i la promoció de la llengua catalana.
La sort dels dos exemples ha estat diferent. Per una banda, la crisi financera, convertida ja en crisi econòmica en tots els sectors (industrial, de serveis, de la construcció, del turisme...) ha fet créixer el suport a la idea que la regulació no és només legítima sinó convenient i fins i tot essencial per a la bona marxa del món. Per l'altra, en canvi, no tenim potents avaladors que puguin fer arribar un missatge en el mateix sentit a la societat catalana i espanyola, perquè al darrere de la campanya hi ha un ventall d'interessos foscos coincidents. Uns volen pressionar els socialistes (com ho feren amb la crida a la intervenció del rei feta el 12 de setembre de 1993 a la portada de l'ABC, davant uns suposades actuacions de la Generalitat en matèria de llengua "com Franco, però al revés". D'altres volen influir en la decisió que ha de prendre els membres del Tribunal Constitucional que no han estat recusats per decidir sobre els suposats excessos de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. D'altres volen que el fet que el castellà sigui llengua oficial de l'Estat i per tant oficial també a Catalunya, sigui vist com si fos una atenció als castellanoparlants que viuen -amb tot el dret del món!- a Catalunya.
En fi, què diu la frase? Doncs l'original, en una de les versions més completes, diu això: "Entre le fort et le faible, entre le riche et le pauvre, entre le maître et le serviteur, c'est la liberté qui opprime et la loi qui affranchit". Ho podem traduir (no sóc traductor professional, i molt menys del francès!) com "Entre el fort i el feble, entre el ric i el pobre, entre l'amo i el criat, és la llibertat que oprimeix i la llei que allibera".
5. En valencià ... de Girona
10.11.2008
S’ha fet al llarg de tres dies, a València, un interessant simposi sobre la gestió del plurilingüisme a Europa. Davant més de 350 inscrits, catalans i valencians, bàsicament, però també illencs, finesos, suïssos, bascos, gallecs i gal·lesos (i un madrileny!), hem intercanviat experiències, trobant molts punts de coincidència –sobretot a l’hora de determinar els punts crucials i els criteris comuns de la gestió-, però també diferencies notables.
Cal dir que les celles dels estrangers, incrèduls, s’anaven aixecant a mesura que sentien detalls de la nostra realitat (incloent-hi, la nova tongada de pintades amb la invitació “fora catalanistes!” a la façana de la llibreria de la Universitat de València i altres institucions, o la successió reiterada, repetida, avorrida, de sentències judicials anul·lant normes de la Generalitat amb què, més enllà de la denominació, intenta (sense èxit, com dic) negar la veritat científica i pretendre que català i valencià son llengües diferents. Els estrangers no aconsegueixen entendre com els filòlegs que surten de les universitats valencianes tinguin més traves per treballar a les escoles de casa seva, que no a les de Catalunya o les Illes Balears.
I en aquest context, com era previsible, les sessions sobre la realitat sociolingüística valenciana han despertat més interès (i en algun moment, més polèmica).
De les intervencions em queda clar que no hi ha cap política lingüística “neutral” (és a dir, fins i tot la no-intervenció és una política concreta!). I que qui no compleix la legislació vigent des de fa 25 anys (la qual efemèride motivava el simposi), i no fa més que alienar, arraconar i negar la sal a qui per vocació i amor al país treballen (i amb més recursos treballarien encara més) per al foment de la llengua, fa una política contrària a la nostra llengua.
Per altra banda, un Estat que nega la realitat lingüística plural de la seva població i centrifuga pel ventilador tota responsabilitat pel que fa als drets dels parlants de les llengües altres que l’oficial de l’Estat -per exemple a les forces armades, en els tribunals o els òrgans centrals de l’administració-, difícilment pot tenir credibilitat per donar lliçons de democràcia a ningú.
Queda, a casa nostra, un tema certament delicat: com aconseguir que un organisme com és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que depèn de la presidència d’un govern regional que, com hem dit i segons molts, obstaculitza el foment de la llengua (encara que el seu president, en privat, no tingui inconvenient a reconèixer la unitat de la llengua), arribi a un acord amb la màxima autoritat de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans... on hi ha una àmplia representació valenciana, no cal dir-ho.
Potser ens caldrà fer-los entendre que gironins, sabadellencs, lleidatans i tortosins (i també andorrans i illencs) parlem valencià, ho vulguin o no, i que molts de nosaltres ens preocupem més pel que compartim amb ells que molts d’ells i dels seus amics. Això si, amb els nostres accents i particularitats locals...
4. Ni una coma
31.10.2008
Diferents veus diuen que la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es va acostant. La rumorologia s’ha disparat en les darreres setmanes tant sobre la possible data de la seva publicació, com sobre el contingut material del text.
El que em sembla meridianament clar és que la sentència serà de caràcter polític. Les posicions de bona part dels magistrats (si no tots) semblen molt propers a les dels partits que els varen proposar per ocupar els càrrecs que han tingut fins ara i que, per cert, haurien d’haver deixat en alguns casos, per ser substituïts en haver acabat, ja fa mesos, els seus mandats. Si no han estat substituïts, és també per raons polítiques.
I més que haver de declarar-se respecte d’un text jurídic, considero que se’ls ha demanat de fer una intervenció també política: enfrontar-se de ple a una decisió presa sobiranament pel poble de Catalunya mitjançant un referèndum. No entraré aquí (no és el lloc) en la meva posició respecte del text sotmès a votació: només diré que les Corts Espanyoles hi varen fer anar el ribot de forma despietada (i potser humiliant) i tot. No només en allò que deia l’Estatut emanat en aquella sessió d’eufòria i catarsi del Parlament de Catalunya del 29 de setembre de 2005, amb el vot del 89% dels diputats, i que concernia la relació entre Catalunya i Espanya, sinó fins i tot en allò de caràcter intern, que ens competeix estrictament a nosaltres mateixos de definir sense interferències.
Us ho dic sense embuts: allò que ha votat, legítimament, el poble de Catalunya, encara que no sigui per a mi, personalment, el text que voldria, ningú, repeteixo ningú, té dret a tocar, si no és exclusivament per una qüestió de drets humans continguts en la Declaració Universal. Per tant, estic obert a ser mobilitzat per a tota mena de respostes i reaccions col·lectives, si el TC s’atreveix a tocar-hi una sola coma del text. Que en prenguin nota ells, i qui vulgui.
El que quedarà clar serà que sense aquella coma, no serà vigent l’Estatut restant, perquè no haurà estat refrendat.
De tota manera, conec molta gent que tenen ganes que la cosa peti d’una vegada. Que la població de Catalunya, cansada, perplexa, desorientada, es trobi un bon dia amb un lideratge social clar, que ens encamini cap a la sortida d’aquests cíclics maldecaps del ditxós “encaix”. Cap cop més gent veu que d’encaix no n’hi pot haver mai.
3. Hi ha vins catalans?
25.10.2008
He begut un molt bon vi català. Bé: ho sé jo que és català perquè tota l’etiqueta és en català. Ja és una bona pista de l’origen, per a qui sàpiga distingir entre llengües romàniques! No sempre: hi ha productes de consum fets a Catalunya però etiquetats en espanyol i portuguès, i ningú no els diu res. La llengua de l’etiqueta no és però allò que motiva el meu comentari, sinó el fet que enlloc diu on és fet el vi. Tampoc no és exactament així: perquè tal com diu l’encapçalament del meu article, les referències geogràfiques no ajuden un foraster a situar-lo, si no arriba a saber que el Priorat és a casa nostra. En aquest cas, sí que reconeix que el viticultor és de “Torroja del Priorat”. Però qui ho embotella és “R.E.N.” de “43730 España”. Enlloc no diu que sigui un vi català, i per tant els anglesos, alemanys, suecs, nordamericans, etc. el més probable és que es quedin amb la referència de l’Estat i prou.
Li ha tocat el rebre a un viticultor, però són gairebé tots els que ometen la referència al país on es produeix el vi: Catalunya. Tant costa afegir-l’hi? No en sortiríem tots guanyant ... si el producte és bo? I podem dir el mateix amb pràcticament tots els productes produïts aquí: l’omissió sembla paranoica.
Jo he tinc solucionat. Quan dono la meva adreça, sempre hi poso, després de Barcelona, “Catalunya”, i mira per on: gairebé tota la correspondència que rebo de l’estranger hi posa “Catalunya”. No és gens complicat això: per què no ho fem tots, doncs? Si no ens fa vergonya dir d’on som, és clar.
2. Un poble sense mecenes, una nació sense Estat?
18.10.2008
Parafrasejant el títol d’un famós article publicat a la revista Els Marges el 1979, en què hom parlava del futur de la llengua catalana, voldria fer una breu reflexió sobre el paper de la potser mal anomenada “societat civil” i els passos, pausats però crec que irreversibles, cap a la llibertat del nostre poble.
Els que voldríem esdevenir ciutadans d’un estat sobirà veiem com, en absència, encara, de la presa de posició d’una majoria parlamentària que pugui (com a Escòcia per exemple), liderar un procés democràtic cap a aquest objectiu, la professionalització, el disseny acurat d’estratègies, la mobilització i l’impacte mediàtic que calen per treballar en aquesta direcció coixegen per la manca de recursos. Com s’han de finançar les diferents peces d’aquest moviment? De subvencions oficials? De quotes petites de milers de ciutadans? De les aportacions dels mecenes compromesos (públicament o privada) amb el mateix anhel?
Faig una crida als milions de catalans, entre ells molts milers d’empresaris que han pogut tirar endavant els seus negocis pel seu propi esforç -amb el suport del país-, i que creuen que el país pot i ha de prendre col·lectivament les seves pròpies decisions. Si us plau, doneu el suport –econòmic, en temps lliure o en assessorament- que bonament pugueu a les diferents organitzacions compromeses amb aquest objectiu. Deia Pere Esteve que la política és l’art de fer possible allò que és necessari; i és clar que la política no l’han de monopolitzar els partits.
1. “El
moment de dir prou”: Ara?
02.10.2008
El darrer llibre del Toni Strubell, “El moment de dir prou”, va ser presentat a la llibreria Ona de Barcelona, dimarts 30 de setembre, en un acte on no hi cabia més públic, l’autor parla amb convicció de “la manifesta incompatibilitat amb Espanya”. Gran coneixedor de les entranyes de l’Estat per la seva feina, al costat de l'advocat i historiador Josep Cruanyes –que també va intervenir en l’acte– Strubell il·lustra la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana, i els molts motius que demostren que el projecte d’Espanya no passa per acceptar els catalans tals com som i volem ser.
En el pròleg, l’expresident d’Itàlia Francesco Cossiga escriu. “La història és sempre la reescriptura del passat [i] Strubell no s’acovardeix davant aquest difícil objectiu”. Després de repassar múltiples episodis vergonyosos (hi ha capítol en què demana: “Franco encara?”), en Toni corona el llibre amb un suggerent apèndix intitulat “Cap on portem Catalunya? Idees” on el lector “Cal fer popular el catalanisme”, “Una nació sostenible”, “Afavorir la unitat del catalanisme”, “La batalla de l’emotivitat”, “Fer capital Barcelona”, Explotar internacionalment el 2014”, “Fer visible les raons de la sociolingüística”, i “Catalunya a Europa”
De cap a cap, el llibre és d’una lectura apassionant (com ho ha estat -em consta!- l’exercici d’escriure’l) i obligada si hom vol entendre molts dels motius pels quals el poble català, sobirà, viurà amb tota certesa més tranquil i més segur. Qui no ho tingui clar ara mateix, ho tindrà després de llegir el llibre: es deixarà convèncer que “El moment de dir prou” és ... ara!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada