Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

9.07.2016

vilassar




"La projecció internacional del cas català".
Intervenció de Miquel Strubell i Trueta.

Començaré recordant un intercanvi d'escrits que ens recorda que la projecció internacional del cas català la fan dos bàndols, l'Estat,
que ens voldria vagant per l'espai exterior (i que compta amb l'inestimable suport -subvencionada!- de la fundació del PP, la FAES, o de la mal anomenada associació unionista "Societat Civil Catalana"), per una banda; i la Generalitat, l'agència catalana de para-diplomàcia Diplocat, i l'Assemblea Nacional Catalana amb les seves múltiples assemblees a l'exterior, per l'altra. No em dedicaré a les activitats directes d'uns i altres, sinó a les indirectes, les que fa altra gent exposant posicions a favor o en contra de la independència de Catalunya, en el món anglosaxó

Només afegiré que en una comunitat internacional en què només sembla que compten els Estats (mireu com el món mira cap a un altre costat en els casos del Kurdistan o el Tibet), no podem pretendre buscar Estats "aliats", "amics". Com a molt fer-los entendre què pretenem i perquè. El que és sorprenent és com des del club dels Estats els suports explícits a Espanya han estat molt aigualits, molt. El que han arribat a dir, molt pressionats, els caps d'Estat del Regne Unit, Alemanya o els Estats Units, o el president de la Comissió Europea (víctima, aquest, dels tripijocs dels espanyols) han estat molt poqueta cosa, malgrat els esforços de García Margallo.

Hi ha algun moment, en aquesta guerra sense trets, aquesta guerra informativa, aquesta guerra de l'opinió pública nacional, estatal i internacional, en què podem dir sense risc d'exageració que hem presenciat un monumental "zasca", com es diu ara a les xarxes socials.

El 19 de gener de 2014 el MH President Artur Mas era entrevistat per la BBC, per explicar els plans per la consulta no referendària que se celebraria el 9 de novembre d'aquell any. L'independentisme era projectat amb una imatge de moderació, de seriositat, de seny, de vellut i voluntat de consens, lluny de la imatge que havien projectat els separatismes basc o irlandès, per exemple. I en un anglès més que acceptable. L'entrevista va irritar enormement l'establishment madrileny, i així, al cap d'un mes, una diputada del PP, la senyora Cayetana Alvarez de Toledo, 13a Marquesa de Casa Fuerte, i doctora en història per la universitat d'Oxford (i no seré jo qui la descrigui com una pija rematada!), va escriure al Financial Times una diatriba patètica, “Europe cannot afford to give in to the separatists” (February 19), "Europa no es pot permetre rendir-se davant els separatistes," en referència a Catalunya i Escòcia (que el govern britànic ja havia autoritzat a fer un referèndum!), que segons ella donarien la raó a la teoria del dominó i a la disgregació d'Europa. Parlava de tribus, de regions, de valors europeus, de distorsió històrica... un llenguatge i una argumentació del tot inapropiats per a un diari internacional prestigiós.

La resposta va ser contundent:
'Catalunya no es va unir voluntàriament a Espanya: va ésser brutalment conquerida', escrivia Geoffrey Cowling, ex cònsol general de Gran Britànic a Barcelona en una carta el 26 de febrer "Catalonia's very real grievances" (Les queixes més que reals de Catalunya) en què la deixava, amb dades, de volta i mitja. Pilar Rahola, a la Vanguardia  (1 de març de 2014, a l'article "Cayetana descayetanada") escrivia que "a l'article Cayetana no culpava els catalans de la mort de Manolete, però va anar de poc" i elogiava l'oportú #zasca del sr. Cowling.

En definitiva, a la vista de l'experiència escocesa, els britànics no entenen què passa amb Catalunya. Cowling recorda que els escocesos es van unir amb els anglesos voluntàriament per una llei, i que en canvi Catalunya va ser annexionada a Castella a resultes d'una guerra. Però pocs britànics entenen que es pugui negar als catalans el dret (reconegut als tractats internacionals, subscrits per Espanya) de decidir democràticament el seu futur. Això, si saben on és Catalunya: molts només ens coneixen -malament!- pel llibre de George Orwell, escrit durant la guerra espanyola, "Homage to Catalonia".

Tot sovint, però, el mitjà on es publiquen versions molt esbiaixades del nostre cas no admet rèplica, i això és greu, perquè solen contenir tòpics o ser, simplement, redactats pels periodistes radicats a Madrid. No és el cas de "The economics of Catalan independence don't add up", un article (Thursday 22 November 2012) a The Guardian, en què inefable enemic del catalanisme en tots els seves manifestacions polítiques, Francesc de Carreras, fa una incursió en el món de l'economia per argumentar que els suposats beneficis econòmics de la independència (un "pure suicide", escriu) només es podrien produir després de molts, molts anys de terribles penúries.

Tampoc no és el cas de l'editorial de Joseph Weiler a The European Journal of International Law, el mateixa any 2012, del qual ell mateix és el director, en què feia unes consideracions -inadmissibles, i pràcticament sense fonamentació, en una revista acadèmica- contra l'eventual independència de Catalunya. "
In seeking separation, Catalonia would be betraying the very ideals of solidarity and human integration for which Europe stands" arriba a afirmar! (En cercar la separació, Catalunya trairia els mateixos ideals de solidaritat i intergació humana que configuren Europa). Ideals que sostenen, per cert, el Premi Europeu dels Ciutadans.

El que sí intenten molts mitjans, i crec que de cada vegada més, és entendre el perquè del moviment independendentista, (una cosa que cap mitjà espanyol ha fet, per cert: ni El País). Així, poc abans del 9N, Harriet Alexander escrivia a The Telegraph, (22 Oct 2014) l'article "Why does Catalonia want independence from Spain? Catalonia will hold a vote on whether to seek independence on November 9. But why do they want to be separate from Spain?" (Per què Catalunya vol la independència? Per què es vol separar d'Espanya) en què repassa arguments històrics, polítics i econòmics, abans d'acabar més frívolament parlant de l'esport i la gastronomia. Necessàriament es un tractament superficial, però era una bona introducció. Si més no, no ens presenta com a una colla de garrepes insolidaris, com fan molts.

És més frustrant comprovar com tracten el tema del dèficit i deute de la Generalitat. Pocs entenen que Espanya ha infra-finançat Catalunya des de sempre, i que la crisi ha servit perquè l'Estat reduís les seves despeses mitjançant la centrifugació del deute cap a la perifèria peninsular, sobretot la mediterrània. Un exemple és Don Quijones, a Wolf Street, que escriu l'article "Catalonia Nears Default, Threatens Spain’s Debt" (Catalunya s'acosta a la suspensió de pagaments, amenaçant el deute espanyol, March 19, 2016), on s'afirma a més, en el més pur estil madrileny, que "the money it receives is then used to pay for its push for independence from Madrid" (els diners que rep es fan servir per pagar el seu projecte d'independència de Madrid).


Un altre trist exemple ens ve dels Estats Units: "Farewell to Catalonia? Spain Confronts a Rebellious Region", un article d'Omar G. Encarnación (Foreign Affairs, January 28, 2016) ple de mitges veritats. Un dels tòpics era que Catalunya gaudeix d'un elevadíssim grau d'autonomia. En una resposta (no publicada) hi van fer Imma Cabotí, Eva Riera i jo mateix, dèiem que poca autonomia tenia quan el govern espanyol havia recorregut lleis en els camps de la immigració, del comerç al detall, dels drets dels consumidors, de l'educació, del suport a les famílies pobres, de la creació de nous impostos, de la política exterior, entre molts d'altres. Com tants d'altres, aquest autor encara defensava alguna mena de model "federal", fórmula definitivament enterrada el 2006, i rematada el 2010.

Per últim, costa moltíssim no perdre la credibilitat en explicar molts exemples de la guerra bruta que mena l'Estat espanyol. No és que altres Estats siguin tots models de transparència democràtica, però l'arxivament de causes escandaloses, la no dimissió de ministres, la intensa persecució fiscal de futbolistes, la declaració quasi bèl·lica d'una fiscal general de l'Estat, i moltes coses més, és molt difícil de fer entendre a fora. 



8.10.2016

Montcabrier2016

http://www.8demontcabrier.fr/programme.html

Vendredi 5 août 2016

A 18h • Eglise de Montcabrier

L'embellie du retable

* L.V. BEETHOVEN. Sonate violon et piano n°5 "Le Printemps"*

* J. HAYDN. Trio avec piano n°39

Entracte

* R. SCHUMANN. Quatuor avec piano opus 47*

                                               *********************

Samedi 6 août 2016

A 19h • Salle des fêtes de Puy L'Evêque

Pom, Pom, Pom, Pooom !

* L. BOCCHERINI. Quintette à cordes G 318* 

* F. POULENC. Trio pour piano, hautbois et basson

Entracte

* L.V. BEETHOVEN. Symphonie n°5


*********************

Dimanche 7 août 2016 

A 19h • Eglise de Montcabrier

Ma mère l’Oye au pays du canard

Dès 19h, une soirée en deux parties séparée par un long et copieux entracte !
* M. RAVEL  • Ma mère l’Oye
  • Prélude
  • La danse du rouet
  • L’oiseau prophète
  • Pavane de la belle au bois dormant
  • La belle et la bête
  • Le petit poucet
  • Laideronnette
  • Jardin féérique

Agrémentée de quelques surprises signées Rameau, Haydn, Schumann, Saint-Saëns et Prokofiev…

Pause repas sur la place du village

* Intermède Joanne McIver et Christophe Saunière*

* F. MENDELSSOHN • Symphonie Ecossaise*


*********************
Beethoven - Violin Sonata No. 5, Op. 24 (Spring) - Yehudi and Jeremy Menuhin. 25'04"

Robert Schumann - Piano Quartet in E flat major, Op. 47. Menahem Pressler (Verbier Festival 2008) 28'55"




Luigi Boccherini - String Quintet in E maj Opus 11 No 5 G275. Enrico Casazza & La Magnifica Comunità. 23'40" 




Joanne McIver et Christophe Saunière. Rennes le Chateau (2012). 45'37"


Mendelssohn: Symphony no. 3 in A minor, op. 56 | John Eliot Gardiner, London Symphony Orchestra. 41'45"  


7.31.2016

casquets, Italia


M'agradaria que algú que hi entén m'expliqués la història de la fabricació d'aquests casquets, òbviament del temps de la guerra espanyola (un hi posa 1937). Deuen ser del calibre 65 mm.

Personalment crec que deu ser munició del 
Cannone da 65/17 (Materiale di artiglieria leggera someggiabile), una peça de l'exèrcit italià.

Gràcies per endavant!








7.22.2016

guess

1. Guess where [I'll write "Scotland", but just to illustrate the questions] a judge in charge of an antifraud office, can say "We've shattered Scotland's health system".

__ UK     __ Spain    __ Botchistan    __ Rep. Bananera

Click here to see the right answer

2. Guess where the Interior Minister says he can get the public prosecutor to present false evidence to the courts to smear Scotland's pro-indy political leaders.

__ UK     __ Spain    __ Botchistan    __ Rep. Bananera


3. Guess where the Interior Minister can leak false information to the press to influence an election campaign in Scotland.

__ UK     __ Spain    __ Botchistan    __ Rep. Bananera


4. Guess in what country the top Court has barred resolutions of a regional Parliament, or tried to ban votes being held?

http://www.elmundo.es/cataluna/2016/07/20/578f421ce2704ea6028b4658.html

__ UK     __ Spain    __ Botchistan    __ Rep. Bananera






__ UK     __ Spain    __ Botchistan    __ Rep. Bananera






__ UK     __ Spain    __ Botchistan    __ Rep. Bananera






__ UK     __ Spain    __ Botchistan    __ Rep. Bananera






6.28.2016

Ara ho sé, Sr. Fernandez Diaz

Ara tinc la confirmació de la raó per la qual vaig tenir bloquejat el telèfon mòbil els dies 8 i 9 de novembre de 2014, amb trucades cada minut, o més, just abans i durant la celebració d'una consulta no referendària convertida, per ajustar-se al dret en una acció de participació ciutadana. Ho vaig denunciar als Mossos d'Esquadra en mateix dia, tal com havia fet els dies 10 i 11 de setembre, en què m'havia passat el mateix (a mi i a centenars d'independentistes). Sembla que el jutjat de guàrdia ho va arxivar en les dues ocasions.

Ara sé perquè se'm va dispara el servei "Rellamada" de Vodafone 54 cops, amb un cost de €0,2490 cada vegada.
  • El número 63641444* set cops (8 de novembre: 12:33, 12:39, 16:54, 18:17, 19:02, 19:49 i 20:36).
  • El número 65191209* un cop (8 de novembre: 13:57).
  • El número 66004290* cinc cops (8 de novembre: 13:24, 15:27, 17:59, 19:02 i  22:12).
  • El número 66163403* dotze cops (8 de novembre: 10:59, 11:21, 12:21, 12:39, 13:24, 14:50, 16:03, 17:59, 18:09: 18:17, 20:22 i 20:39).
  • El número 66968004* dinou cops (8 de novembre: 09:12, 12:33, 13:57, 15:27, 16:03, 16:07, 16:56, 17:38, 18:09, 18:17, 19:02, 19:49, 20:22, 20:39, 22:12; 9 de novembre: 11:22, 11:22, 14:59, 14:59)
  • El número 69791845* deu cops (8 de novembre: 09:14, 10:59, 12:21, 13:24, 17:16, 17:38, 17:59, 18:57; 9 de novembre: 15:59).

I encara, onze serveis "Dicta SMS" des de tres mòbils més entre els mateixos dies i hores... i amb el mateix cost de €0,2490 cada vegada.

L'11 de setembre, a part del bombardeig de trucades rebudes (que vaig acabar bloquejant) m'havien cobrat una trucada de 51 segons al telèfon de l'ANC (10 de setembre, 20:26), amb un cost de €0,915, perquè em va ser carregat amb un prefix "Internacional Checa/Eslovaca" al davant.  

"...Estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]..." Extracte de la conversa de De Alfonso amb Jorge Fernández Díaz, Madrid, 16 d'octubre de 2014.
http://www.publico.es/politica/fernandez-diaz-ideal-esto-juzgado.html

6.25.2016

A new film on the Third World War?


"We've destroyed their public health system". 

"We're screwing up their Telecommunications and ICT centre".

Script for a new film on the Third World War?

No, just a couple of extracts from the leaked transcript of a recorded conversation between a Spanish minister and a fellow compatriot, on how to put an end to Catalonia's democratic movement towards independence. This is the tip of the iceberg.

Spain. 2016.

6.23.2016

El Dr. Trueta, l'humanista

Intervenció meva a l'acte d'homenatge al Dr. Josep Trueta a la 
Castelldefels, 2 de juny de 2016
Primer de tot voldria donar les gràcies a la Societat per aquesta invitació i aquesta oportunitat de renovar el record del meu avi, el doctor Josep Trueta. No vull dedicar tot el temps als agraïments personalitzats, i per tant permeteu-me singular-los a la junta directiva, al comitè organitzador i al comitè científic a través d'un esment als doctors Joan Manuel Díaz Gómez, Josep Mª Cruzado i Alberto Martínez Vea. Gràcies.
Cada persona és producte del seu temps. És una obvietat. Josep Trueta, fill de metge neix el 1897... el mateix any que s'inaugura, a la mateixa ciutat, Els 4 Gats, un lloc emblemàtic dels intel·lectuals de l'època: escriptors, pintors, bohemis. Potser no és estrany, doncs, que aquest jove barceloní amb dots artístics se sentís atret per lapintura [i vídeo] com a possible professió. Un cop començada la carrera de Medicina (l'estudi de l'anatomia, li havia dit el pare, requeria dibuixar molt, i molt bé) aviat va decidir que faria art amb el cos humà, com a cirurgià. Metafòricament, és clar: no volia fer de tatuador!
Personalment estic segur que pertany a aquell col·lectiu, potser no gaire nombrós, de persones que podrien excel·lir en qualsevol professió que requereix l'ús de l'intel·lecte. I els indicis rauen en la seva curiositat innata, tant en el terreny de la seva disciplina acadèmica com amb la lectura de llibres d'història, sovint de Catalunya. Trueta devia tenir cap a 30 anys quan l'historiador peruà Luis de Ulloa va fer una sèrie de conferències, molt comentades, a l'AteneuBarcelonès i després al Centre Excursionista (el maig de 1927), abans de publicar, a Barcelona, el seu famós llibre «Cristòfol Colom fou català. La veritable gènesi del Descobriment». Ens explica La Vanguardia:
1a conferència: El erudito trabajo del investigador fue premiado con una gran atención durante la conferencia, y con una salva de aplausos al terminar la misma.
2a conferència: El señor Ulloa fue largamente aplaudido por el numeroso y culto público que siguió interesadísimo su científica disertación.
No tinc elements per afirmar que el meu avi assistís a les conferències, però en canvi sí que puc afirmar que va comprar el llibre, perquè al cap de potser 45 anys me'l va treure del prestatge, a casa seva a Santa Cristina d'Aro, i me'l va fer llegir, cosa que vaig fer apassionadament, per la temàtica.
Anys abans havia fet un llibre ell mateix, un llibre que ens ve al cap quan pensem en ell fora del context estrictament mèdic. És segurament el que fa que se'l consideri un humanista, és a dir (segons una definició), «una persona amb un fort interès o preocupació pel benestar, els valors i la dignitat humans». Aquest «interès o preocupació» de ben segur que li venia de mena, però el fet de viure la major part de la vida professional i acadèmica fora del seu país -i com a exiliat (a Anglaterra, 1939-1966), no pas per voluntat pròpia- combinat amb la situació d'opressió política del seu poble, durant tot aquell temps, enfocà el seu interès cap a la història de Catalunya.
«L'Esperit de Catalunya» és un llibre d'història, innegablement, però és un llibre que no pretén donar-ne una visió completa, sinó que concentra l'atenció del lector en una sèrie de personatges (catalans en el sentit ampli: les Corts de 1701 «parlen de nació catalana formada pels regnes de València i Mallorca i Catalunya que eren territoris federats i al seu torn, confederats amb Aragó»; i també la zona limítrofe d'Aragó, d'on prové Miguel Servet. Això permet presentar als anglesos (el llibre es fa per als aliats, que desconeixien la història de Catalunya i fins i tot la nostra existència fins que George Orwell publica, el 1938, la seva crònica Homage to Catalonia).
El llibre pot sorprendre per la seva erudició, i també per les circumstàncies de la seva redacció: com troba el temps, un cirurgià immers en una guerra mundial, dirigint el Departament d'Accidents d'Oxford, guarint ferits de guerra i víctimes dels bombardejos alemanys sobre Londres i moltes altres ciutats angleses, per estructurar el que serà el llibre, de documentar-se a les biblioteques (en aquest punt, viure a Oxford era un privilegi, és clar!), i de convertir tota la informació recollida en un llibre de lectura amena i sovint fascinant?
En el llibre no hi podia faltar el gran humanista valencià Joan Lluís Vives, per mèrits propis, és clar, però també perquè era l'únic compatriota que havia estat catedràtic a la Universitat d'Oxford (entre 1523 i 1528) abans que el meu avi: més de quatre segles abans!
Una altra demostració de la seva inquietud humanística ens l'aporta la conferència «Reflexions entorn de la pesta moderna: l'accident a lacarretera». Es tracta del discurs llegit el 16 de novembre de 1972 en la sessió inaugural del curs 1972-1973 de la Societat Catalana de Biologia, societat de la qual era el president.
Ens trobem [...] abocats a una investigació de gran amplitud que va des de I'estudi de la contribució humana, o sigui de les reaccions psicològiques de l'individu causant o víctima de l'accident, fins a la investigació dels altres elements contribuents com són la natura del vehicle, la qualitat i les característiques de les carreteres, la propietat de la llum, etc. Tots aquests factors que estan en curs d'investigació justifiquen plenament que en parlem avui en aquesta sessió inaugural.
Només un estudi acurat de tots els elements que condicionen l'accident, com és ara l'estat de les carreteres, la qualitat i les característiques dels vehicles que hi circulen, les velocitats permeses, els nivells d'alcohol a la sang dels conductors, el temperament predominant dels joves de cada país, etc., han permès que hom comenci a dominar, si no a eliminar, el que es avui l'equivalent del que foren en temps passats Ies pestes de què hem parlat. Per a posar en evidència que no exagerem, ens cal dir que l'accident a la carretera avui és la causa més elevada de mort i d'incapacitació existent entre els joves de 18 a 25 anys, a tots els pobles industrialitzats. (p. 6)
Trueta destaca que unes morts provoquen grans campanyes, i d'altres no. Així, fins el 30 de desembre de 1967, al Vietnam 9.353 nordamericans hi havien mort i 32.355 havien quedat ferits greus. Aquestes morts inspiraren la intensa campanya contra la guerra. En canvi el mateix nombre de nordamericans van morir en accidents de trànsit en només dos mesos de l'any 1966, sense gaires comentaris. Això evidencia que «reaccionem davant l'espectacle de la mort per accident, no pas pel nombre de víctimes, sinó per la manera com la mort es produeix». (p. 7)
Seguint Whitlock, Trueta creu que
«I'apatia i la indiferència s'han apoderat de tothom davant aquest desastre creixent i la mort a la carretera és acceptada com un atzar inevitable, com si formés part de la nostra manera actual de viure. Aquesta actitud fatalista no es justificada». (p. 8)
Crec que podem dir que en els darrers anys s'ha superat «l'actitud fatalista», i que les campanyes de les diferents administracions, més altres mesures de millora de la seguretat dels vehicles i accions a molts punts negres, han permès una molt sensible reducció dels efectes d'aquesta «pesta moderna». Trueta conclou que «Tot plegat, sembla que el factor de la psicologia individual és la part més important en la producció de l'accident». (p. 9)
En aquests dies que hem viscut els aldarulls nocturns a Gràcia, és bo recordar, com ho fa Trueta, l'efecte de l'agressivitat humana en molts accidents, i la sàvia reflexió d'Aldous Huxley:
«La violència pot solament produir corn a resultat més violència; allà on és emprada durant un període llarg es forma un hàbit de violència i es fa extremament difícil, per als qui en són responsables, de fer marxa enrera». (p. 10)
Trueta és l'exemplificació d'una contradicció profunda: un pacifista que es fa famós gràcies a (o per culpa de) les guerres. Sense la guerra civil, el seu mètode (proper al mètode Winnett-Orr) de tractament de ferides de guerra no l'hauria fet famós. Sense la guerra mundial, ni hauria col·laborat en el desenvolupament de la penicil·lina, ni hauria estudiat a fons els traumes renals causats per les bombes i arribat a les portes del premi Nobel. És significatiu, doncs, que cités a l'esmentada conferència Aldous Huxley, un convençut propagador de la no-violència que va fer reflexions profètiques sobre la guerra d'Espanya que es lliurava en el moment d'escriure l'obra (1937).
Quan publica The Spirit of Catalonia (PDF; després traduït i editat com a l'Esperit de Catalunya), acaba amb unes amargues reflexions, com correspon al moment: 1946.
En ciència, quan el resultat d'un experiment es repeteix sempre igual, vol dir que els factors causals no varien. El mateix podem dir ací. No hi ha dubte que la tan sovint repetida tragèdia d'Espanya, i particularment dels catalans, té una causa concreta i extirpable. No és un afer que pertoqui solament als catalans. Els pobles civilitzats haurien d'interessar-se a evitar que s'estronqués una font de llum i progrés que brillà en el passat, quan el govern propi assegurava la llibertat dels catalans i els bascos...
Tot sovint em demano com hauria reaccionat l'avi Trueta si hagués pogut viure més enllà del 1977 (d'uns mesos abans, segurament de l'onze de setembre de 1976, hi ha una foto d'ell, exultant davant d'una enorme senyera). Somiador de solucions peninsulars confederals, pensaria ara que són impossibles? És una pregunta inútil perquè no pot ser contestada. El que sí que puc dir és que la seva família continua estimant aquesta terra.
Per concloure, vull tornar a la definició de l'humanista: «una persona amb un fort interès o preocupació pel benestar, els valors i la dignitat humans». I em demano si una persona que ha pres el jurament d'Hipòcrates pot ser una altra cosa?! Un metge que tractés els pacients només com a «casos» o, pitjor encara, com a números, no seria digne de la responsabilitat, la gran responsabilitat que té. Un metge que no pogués aixecar la vista i veure la seva professió en l'entorn social (i econòmic, i polític) en què viu, es quedaria a mig camí.
En definitiva, la calidesa del tracte del bon metge, que vaig tenir moltes oportunitats de comprovar en el meu avi (fins i tot vestit de pare Noel, a l'hospital!), és sovint el que més aprecia la persona que necessita la seva ajuda. La humanitat del metge, l'humanisme del metge, que vetlla pel benestar, els valors i la dignitat humans.



Enllaços






7 Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 1976: 33 http://www.raco.cat/index.php/TreballsSCBiologia/article/view/238010/320270
Baròmetre de l'ús del català a Internet