Dies des del Referèndum

Fes una piulada

Cercar en aquest blog




+ CRONOLOGIA DE LES ACTUACIONS GENOCIDES ESPANYOLES CONTRA CATALUNYA. (Joaquim Ferrer Mallol) (1359-). http://miquelstrubell.blogspot.com/2011/01/cronologia-de-les-actuacions-genocides.html


My letter to the European Ombudsman in relation to the two different versions of President Juncker's reply to a Parliamentary Question by Santiago Fisas MEP (2015)

My letter to the European Ombudsman in relation to the two different versions of President Juncker's reply to a Parliamentary Question by Santiago Fisas MEP. Ref. 1784/2015/PHP.

Annexes: References to the manipulated reply in the Madrid daily ABC the next morning. The holier-than-thou attitude falls flat in view of the manipulation. Incidentally, did the paper apologize? Did its readers ever learn the truth?

Highlighted in blue: Problems using Catalan (in spite of bilateral agreements: see http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/legislacio_i_drets_linguistics/el_catala_a_la_unio_europea/)

***** Click below on "Més informació" to read the whole post *****


Spain- Report for 6th review of ICCPR


Ms Kate Fox


UN Human Rights Committee

Office of the United Nations

High Commissioner for Human Rights


1211 Geneva 10, Switzerland

Vienna, Oct 15, 2014

Dear Ms Fox,

Re: List of issues for the consideration of Spain’s sixth periodic report under the International Covenant on Civil and Political Rights (ICCPR)

Pursuant to the List of Issues for the above report, the undersigned organisations wish to register their concern regarding the existence of legal and regulatory frameworks in Spain that may negatively impact freedom of expression and opinion as protected under Article 19 of the ICCPR. 


The current regulation of defamation in Spain falls well short of international standards on freedom of expression, in particular those outlined by the Committee in its General Comment No 34.1 The undersigned organisations are of the belief that overly broad defamation laws – those that do not strike a proper balance between freedom of protection of the reputation of individuals – have a chilling effect on the free flow of information. Democratic accountability suffers as a result. In recent years, powerful business and political figures in Spain have turned to defamation laws as way to stifle investigative journalism on serious wrongdoing, including revelations of corruption.2

Aspects of Spanish defamation that are of particular concern include, but are not limited to: 

Defamation remains a criminal offence in Spain, despite the Committee’s recommendation that states should decriminalise defamation and replace it with appropriate civil defamation legislation that is formulated in a way that prevents abuse, allows for proper defences, and sets reasonable limits on compensation.3

While the offence of injuria (“defamation”, Criminal Code Art. 208) is punishable only with fines, the offence of calumnia (“slander”, Criminal Code Art. 205) is punishable with imprisonment of up to two years when committed via the media.

This stands in striking contrast to the Committee’s recommendations, which state that imprisonment and other criminal sanctions constitute a disproportionate punishment for defamation due to the wider chilling effect on free expression they may cause.

The regulation of civil liability does not meet the international freedom of expression standards. The Organic Law on Civil Protection of the Right to Honour, to Personal and Family Privacy, and Personal Image4 fails to offer clear defences, including truth, good faith, and honest opinion (fair comment). There are no caps on damages, despite universal agreement that overly large damage awards may cause a chilling effect on the press and other speakers.5

Offending Spain or its symbols remains a criminal offence, as does defaming a range [of] governmental institutions including the Spanish Parliament, the Constitutional and Supreme Courts, and the armed forces (Criminal Code Arts. 496, 504, and 543). Public bodies and symbols, however, cannot legitimately be the subject of defamation law.6 Defaming members of the royal family remains punishable under the Criminal Code with up to two years in prison (Criminal Code Art. 490).7


Spain’s current model of broadcast regulation does not guarantee sufficient independence in regulatory decision-making. Such independence is critical to ensuring that political, economic, or other interests are not able to monopolise or unduly influence media programming.8

Spain is the only EU country that does not have a dedicated national independent broadcasting regulator. In March 2010, the Spanish Parliament passed the General Audiovisual Law (Ley General Audiovisual),9 which foresaw the creation of a similar body, the two-tiered State Council on Audiovisual Media (Consejo Estatal de Medios Audiovisuales, CEMA). Notably, membership in the executive tier would have required three-fifths approval by Parliament. A consultative tier would have included participation from the media industry, advertisers, and consumers. In January 2012, however, the current government announced plans to scrap CEMA and redistribute its proposed responsibilities. This decision was justified as a means to save the estimated €7 million needed to set up the council.10

The body that has largely acquired CEMA’s proposed role is the National Commission for Markets and Competition (Comisión Nacional de los Mercados y Competencia, CNMC). CNMC, created in its current form in 2013, acts as a kind of national “superregulator”, covering various additional sectors including transport and energy.11 In contrast to CEMA, all 10 of CNMC’s members are appointed by the government with no consultation from Parliament. The latter can veto the appointment of members only exceptionally upon grave suspicion of lack of independence, but this is not a sufficient guarantee given that the absolute majority needed usually reflects and supports the government in power.

The undersigned consider that implementing CEMA, orat least preserving its substance (e.g., cross-sector membership and supermajoritarian parliamentary appointment) within existing bodies, would be an important step toward safeguarding independence in Spanish broadcast regulation. 


The right of access to information is not recognised in Spain, with the Government having expressly rejected that it forms a fundamental part of the right to freedom of expression in spite of the clear affirmation of this by the UN Human Rights Committee in its General Comment No. 34 and by other bodies such as the European Court of Human Rights and the Inter-American Court of Human Rights.

The non-recognition of the right of access to information is a denial of the public’s right to be informed, as it makes it difficult for the public and for watchdogs such as journalists and civil society organisations to obtain information needed to hold the government accountable. The failure to grant this right also creates an unequal balance with other fundamental rights, in particular the right to privacy. 

In 2013, the Spanish parliament adopted a freedom of information law, the Law on Transparency, Access to Information and Good Government,12 one of the last countries in the European region to do so. The law, which will enter into force on 10 December 2014, falls below the standard set by the UN Human Rights Committee in General Comment No. 34 in a number of significant ways. These include:

The law excludes key information from the reach of the right of access to information. Specifically, requests will be rejected if they seek to access "opinions, summaries, and communications and reports internal to or between administrative organs or bodies." This highly restrictive scope means that the law’s value in terms of ensuring government accountability, public participation in decision making and combatting corruption will be drastically reduced.

The right of access to information does not apply to all public bodies as set out in Article 7 of General Comment No. 34, but rather is limited to administrative bodies and information, excluding other functions of the legislative and judicial branches.

The oversight of the law is by a non-independent body, the Transparency Council, composed of representatives of other public bodies. Troublingly, the law allows the Council to adopt administrative silence as an outcome in appeals by the public against refusals by public bodies to release information. This double administrative silence permitted by the law runs counter to the requirement in General Comment No. 34 that “[a]uthorities should provide reasons for any refusal to provide access to information”.

The undersigned believe both that Spain is currently in breach of its obligations under the ICCPR to ensure that the domestic legal framework guarantees the rights set out in the Covenant, and that the Law on Transparency, Access to Information and Good Governance should be strengthened.13


Should the Committee require further information on the above issues, we would be pleased to provide such.


Malén Aznárez, President, Reporters Without Borders– Spain

Helen Darbishire, Executive Director, Access Info Europe, Madrid

Christophe Deloire, Secretary General, Reporters Without Borders International, Paris

Francesco Diasio, Regional Coordinator, AMARC Europe

Francesca Fanucci, Lawyer - Consultant on freedom of expression, Senior Associate at Free Expression Associates, London

Ricardo Gutiérrez, General Secretary, European Federation of Journalists (EFJ), Brussels

Thomas Hughes, Executive Director, Article 19, London

Larry Kilman, Secretary General, WAN-IFRA

Barbara Trionfi, Press Freedom Manager, International Press Institute (IPI), Vienna

1 For detailed information on international standards on free expression as related to the protection of reputation, see “Out of Balance”, International Press Institute, July 2014, available at: http://www.freemedia.at/ecpm/international-standards.html .

2 For example, local Catalan magazine Cafè amb Llet was ordered to pay 10,000 in damages to businessman Josep Maria Via for article suggesting lack of transparency in healthcare industry; El Mundo journalist Eduardo Inda, renowned for his investigations into corruption, has been targeted for defamation on numerous occasions, including by former Catalan president Jordi Pujol.

3 See General comment No. 34”, Human Rights Committee, 102nd session, published 12 Sept. 2011, available at: http://www2.ohchr.org/english/bodies/hrc/docs/GC34.pdf. §47: “States parties should consider the decriminalization of defamation [...] and imprisonment is never an appropriate penalty.”

4 Ley orgánica 1/1982, de 5 de mayo, de protección civil del derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen, available at www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1982-11196

5 See, e.g., decision of the European Court of Human Rights in Independent News and Media and Independent Newspapers Ireland Limited v. Ireland (2005), available at:

6 See, e.g. General Comment 34 §38.

7 This provision continues to be actively applied, including against the press.
See, e.g., Spain royal sex cartoonists fined”, BBC News, 13 Nov. 2007, http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/europe/7092866.stm .

8 he undersigned observe that the Committee has emphasised the importance of having an independent regulatory authority. For example, in Paragraph 39 of General Comment 34 the Committee urged States Parties that had not already done so to “establish an independent and public broadcast licensing authority”.

9 Ley 7/2010, de 31 de marzo, General de la Comunicación Audiovisual, available at:

10 See No crear el CEMA supone un ahorro de siete millones de euros”, Europa Press, 20 Jan. 2012, available at:

11 Despite its name, CNMC’s remit with respect to the audiovisual sector goes beyond ensuring fair competition. It is, for example, tasked with ensuring media compliance with both existing legislation and media codes of conduct, and has the power to issue sanctions and even rescind nation-wide broadcasting licesnes. Further information on CNMC can be found in its legal basis, Ley 3/2013 de 4 de junio available at: https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2013-5940

12 Ley 19/2013, de 9 de diciembre, de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno, available at: https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2013-12887

13 The Organization for Security and Co-operation in Europe called on Spain to strengthen the Transparency Law before it was adopted, and the European Union has done so since.



17 de maig de 2018

Andy Trias: “Sobreprotegir és la paraula que més odio de la vidaˮ.Acaba de publicar ‘Ignorant la SD’, un llibre de reflexions i memòries sobre la seva vid.



18 de maig de 2018

Andy Trias: "Vull que la societat s'adoni que les persones amb síndrome de Down tenim sentiments"

Antoni Bassas entrevista a Andy Trias, acaba de publicar el llibre "Ignorant la SD. Memòries i reflexions"

VÍDEO (6'59")

16 de maig de 2018

Andy Trias muestra en su libro el día a día de una persona con Síndrome de Down

'Ignorando el SD' es el fruto de más de 16 años en los que el autor ha recopilado reflexiones, artículos y memorias


16 de maig de 2018

Andy Trias: 'La paraula “subnormal” no hauria de ser ni als diccionaris ...

En el pròleg del llibre Ignorant la SD –'síndrome de Down'–, la germana d'Andy Trias, la Katy, explica que quan era jove, un estiu, ...

16 de maig de 2018
Andy Trias Trueta, el joven con Síndrome de Down, hijo del político nacionalista Ramon Trias y de Montserrat Trueta, fundadora de la...

 24 d’abr. 2018

Andy Trias: "No puc pensar tot el dia en les limitacions i la por s'ha de ...

Andy Trias acaba de publicar "Ignorant la SD. Memòries i reflexions", llibre basat en les seves vivències i la seva relació amb la síndrome de ...


 16 d'abril de 2018
L'Andy Trias, fill del polític de Convergència Ramon Trias Fargas, estarà signant el seu primer llibre el dia de Sant Jordi: Ignorant la Síndrome...

FCSD: Durant més de setze anys, l'Andy Trias Trueta ha anat guardant les seves reflexions, ... Ara, gràcies a una selecció d'alguns dels seus millors escrits, mostra una bona part de les

23 de març de 2018
Andy Trias, autor de “Ignorant la SD” // Foto: Fundació Catalana ... la Casa del Llibre de Barcelona i en el que estarà acompanyat dels ... Ara, gràcies a una selecció d'alguns dels seus millors escrits, mostra una bona part de...



'[El Conde-Duque de] Olivares proposava [1625] diferents mètodes, alguns de pacífics, però la via que finalment aconsella és l’ús de la força: “...y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos”. Cal aclarir que “meter la gente” vol dir invasió i ocupació militar.' De CRONOLOGIA DE LES ACTUACIONS GENOCIDES ESPANYOLES CONTRA CATALUNYA. Joaquim Ferrer Mallol (gener de 2011)

Vegeu també:
"I sorprenentment, quatre segles després, també s'ha seguit el mateix procediment que el comte-duc d'Olivares propugnava: fer venir un gran contingent de força pública –quatre-cents anys enrere ja es prefigurava l'arribada del Piolín–, i fins i tot ja es feia servir el concepte de resposta popular «tumultuària» que igualment s'està utilitzant avui per qualificar negativament i agreujar judicialment les accions de resistència pacífica que s'han portat a terme durant les darreres setmanes." De Els consells del conde-duque de Olivares. Josep Camprubí (24.11.2017)


Cerca "Cataluña tumultuario"

¿Sedición o rebeldía? Las seis claves de la ofensiva legal del ...
11 de nov. 2015 - CATALUÑA ... En ellos se castiga con penas de prisión de 10 a 15 años «el alzamiento público y tumultuario para impedir por la fuerza o fuera ...

El Gobierno justifica el envío de más policía a Catalunya por las ...
22 de set. 2017 - La Fiscalía denuncia por sedición los disturbios en Cataluña. ... Miguel Ángel Carballo, como “forma colectiva y tumultuario de alzamiento, ...

Fiscalía pedirá investigar por sedición disturbios en Cataluña
22 de set. 2017 - ... efectivos de la Guardia Civil y de la Policía Nacional a Catalunya. ... del alzamiento “público y tumultuario” para que se cumpla el tipo penal.

La Fiscalía presenta una denuncia por sedición por las ...
23 de set. 2017 - ... sedición por las manifestaciones realizadas en Catalunya entre el 20 y 21 de ... en Barcelona de forma reiterativa en el adjetivo tumultuario.

Outono tumultuario na Cataluña - Praza Pública
25 de set. 2017 - Outono tumultuario na Cataluña. O equinoccio de outono chegou cheo de pérolas escolares e outras baratezas que testemuñan os ...

Abogados catalanes creen que la jueza se ha inventado un tipo ...
17 d’oct. 2017 - ... un nuevo tipo" por el que el "alzamiento tumultuario pacífico" puede ... con ello la proclamación de una república catalana, independiente de ...

Independencia Cataluña: La Fiscalía denuncia por sedición
18 d’oct. 2017 - El relato realizado por la fiscalía justifica el elemento tumultuario o de ... y policías a Catalunya debido a las "movilizaciones tumultuarias de ...

Sedición y presos políticos - El Periódico
24 d’oct. 2017 - ... exige un levantamiento público y tumultuario para la existencia del ... de declarar la independencia de Catalunya (que no tiene nada que ver ...

Independencia de Cataluña: El club de la lucha independentista
24 d’oct. 2017 - Esta frase que tan bien resume el caos que traerá en Cataluña la ... como “alzamiento violento” y como sedición si es “público y tumultuario”.

El secesionismo tumultuario como expresión de neovandalismo
10 de nov. 2017 - Cataluña se paralizará cuantas veces se quiera. La calle tiene la palabra y no ... El comportamiento tumultuario. Las imágenes deL 20S y del ...


140 hores [Ara]


Set dies d’octubre: les 140 hores que van canviar Catalunya

Aquest és el relat dels set dies que van del 25 al 31 d'octubre, reconstruït a partir d'entrevistes a més d'una trentena de persones que van viure i protagonitzar els fets

Barcelona 29/04/2018 | 01:06

24 hores que intenta convèncer els dirigents independentistes que hi ha d’haver eleccions per frenar el 155. Però el compromís escrit de l’Estat no arriba, ell tem un engany i l’independentisme el pressiona. Rectifica. Hi haurà declaració d’independència i 155, i el Govern entre l’exili i la presó. El que segueix és el relat d’aquells dies, reconstruït a partir de les entrevistes a més d’una trentena de persones que van viure i protagonitzar els fets.

Dimecres 25

Quatre persones arriben a Vitòria per trobar-se amb el lehendakari Iñigo Urkullu. L’empresari i enginyer Joaquim Coello, que durant els 90 havia treballat a Euskadi, s’ha posat en contacte amb Andoni Ortuzar, president del PNB, i amb el de Petronor, Emiliano López Achurra. A les portes de la declaració d’independència, Ortuzar organitza una trobada en què, a més de Coello, hi assisteixen l’empresari Marian Puig, el notari Juan José López Burniol i l’advocat Emili Cuatrecasas. L’objectiu: evitar el xoc de trens que suposarà la declaració d’independència i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Falten tres dies per al ple del Parlament en què es votarà la DUI, i el del Senat que constatarà la suspensió autonòmica.

El dimecres 25 al migdia, la majoria de persones involucrades en la negociació tenen coll avall que hi haurà declaració. El conseller Santi Vila, en contacte permanent amb Urkullu durant tot el mes d’octubre, comença a recollir el seu despatx i prepara la dimissió: Puigdemont ha convocat una reunió per al vespre i tem que tot porti cap a la proclamació.

El temor el comparteix el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, un altre dels dirigents polítics que fa setmanes que basteixen ponts entre Barcelona i Madrid. Acaba de rebre notícies de l’alcaldessa de l’Hospitalet, la socialista Núria Marín, ben connectada amb el PSOE, que ha anat al despatx de Puigdemont i ha rebut una benvinguda taxativa del president:

-Ja sé què em vens a demanar, però no ho faré.

El president continua insistint en les quatre garanties que exigeix per convocar eleccions. El pas que vol fer és transcendental i pot suposar la fi del Procés i de la seva carrera política. Els nervis estan a flor de pell, i ell vol poder justificar-ho amb la fi de la repressió. Les condicions que posa són: que no s’apliqui el 155, que la fiscalia abaixi el ritme -s’està preparant la querella per rebel·lió-, la retirada dels cossos policials espanyols que havien atonyinat els votants de l’1 d’octubre i la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Els presidents no parlen personalment des de l’agostLes converses Barcelona-Madrid treuen fum

Han passat tres setmanes des del dia 1 i s’ha constatat que el Govern tenia un pla detallat per aconseguir que es votés, però que a partir de la nit en què Puigdemont va prometre dur els resultats al Parlament res està calculat. El carrer bull, convertit en un manifestòdrom d’uns i altres. L’espanyolisme ha sortit al crit de “Puigdemont, a prisión” esperonat per un discurs del rei Felip VI que li ha donat ales. El 16 d’octubre l’independentisme s’ha manifestat amb ràbia per l’empresonament de Sànchez i Cuixart, i hi torna el dia 21 en un clam perquè es proclami la independència.

Els partidaris del diàleg també s’han fet sentir, tímidament. De diàleg no n’hi ha, però de converses n’hi ha moltes. S’intensifiquen a partir del dia 10, quan Puigdemont proclama la independència i la suspèn amb vuit segons de diferència, a l’espera d’una mediació, i es fa mans i mànigues per evitar el xoc.

Les converses Barcelona-Madrid treuen fum. La negociació principal la lideren Vila i Urkullu. Iceta encapçala un altre flanc, en contacte amb Soraya Sáenz de Santamaría. Tothom qui pot situar-se entre Sant Jaume i la Moncloa fa trucades. Del periodista Manuel Campo Vidal al síndic de greuges Rafael Ribó, passant per l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, i diversos empresaris. A Madrid, a part de la vicepresidenta, tenen un paper destacat la presidenta del Congrés, Ana Pastor, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, i el portaveu de l’executiu, Íñigo Méndez de Vigo. A Brussel·les mou fils l’eurodiputat del PP Santiago Fisas, bon amic de Vila i en contacte amb Méndez de Vigo i la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal. Els únics que no parlen aquells dies, tot i haver-se intercanviat el número de mòbil a l’agost després dels atemptats de Barcelona, són Puigdemont i Rajoy. El contacte més pròxim que tenen és a través dels seus caps de gabinet, Josep Rius i Jorge Moragas.

La reunió de Vitòria: trucades d’Urkullu a PuigdemontEl president accepta reduir les quatre condicions a una

La reunió a Vitòria entre la delegació empresarial i Urkullu dura des de la una del migdia fins a les sis de la tarda. El lehendakari els fa saber que està molest pel tracte que ha rebut dels independentistes, i defensa les gestions fetes per la qüestió catalana des de l’inici del Procés. Els planta un dossier amb correus i apunts de trobades amb personalitats de la societat civil. Hi destaca l’Església, en qui Urkullu confia.

Durant la reunió, el lehendakari parla quatre vegades per telèfon amb Puigdemont, a qui convenç perquè faci caure totes les condicions i només exigeixi la paralització del 155. Amb qui no aconsegueix contactar Urkullu és amb Rajoy, ni amb ningú de la Moncloa. Això inquieta els empresaris, que ho proven per la seva banda: truquen a Iceta perquè parli amb Pedro Sánchez, però el líder del PSC els recorda la resposta que el president ha donat a Marín al matí.

-No me’n fio de Puigdemont -respon el socialista.

Ho proven amb José Montilla. I també truquen a altres empresaris amb fil directe amb la Moncloa. La majoria dels grans noms de l’empresariat de l’Estat parlaran amb el govern espanyol aquells dies. Tot i el silenci de la Moncloa, el pas d’Urkullu sembla haver convençut Puigdemont. Fa dies que l’escenari electoral és damunt la taula i té molts partidaris al Govern i a l’estat major del Procés. Ara falta tenir consens i fer el pas.

El president convoca els principals dirigents independentistes -excepte la CUP- a les set de la tarda, però fins a dos quarts de nou no es comença. Els moments previs són de nerviosisme, en un Pati dels Tarongers que concentra l’amalgama pròpia del Procés: membres del Govern, dirigents dels partits, diputats independents, els responsables de les entitats i el sanedrí -el cercle de confiança de Puigdemont que es va encarregar d’organitzar l’1-O-. Tots fan temps mentre esperen que comenci la reunió. Els últims a arribar-hi són Lluís Corominas i Marta Rovira, president i portaveu parlamentaris de Junts pel Sí, que porten un missatge inequívoc dels diputats: “S’ha de complir el mandat i resistir”. El mandat és la DUI.

“Com ho expliquem, president?”Tensa trobada per consensuar la convocatòria electoral

Puigdemont explica als presents que ha pres la decisió de convocar eleccions a canvi de paralitzar l’aplicació del 155. El president desgrana un dels arguments per frenar la DUI: la falta de preparació de les estructures d’estat. Les acusacions mútues entre socis durant la legislatura respecte a la falta de compromís en els treballs previs a la independència resulten certes en els dos costats: s’havia avançat poc. Puigdemont prioritza paralitzar el 155 i es parafraseja ell mateix recordant l’inici de legislatura, quan havia promès dur el país de la postautonomia a la preindependència:

-No vull portar el país de la preindependència a la preautonomia.

El president insisteix que la independència només seria simbòlica. Segons el relat que en fa Santi Vila al llibre 'Herois i traïdors', confirmat per altres dirigents presents a la reunió, el president, tirant d’ironia, esmenta Freedonia, la república que havia somiat Groucho Marx.

-No em veig sent un president virtual, d’un país virtual, en una societat anímicament i institucionalment devastada. Em nego a anar pel món repartint targetes d’una república inexistent -apunta.

Curiosament, mesos després Puigdemont envia comunicats amb el segell del Govern de la República, i els territoris inventats, com Tabàrnia i Sant Esteve de les Roures, estan de moda.

Marta Rovira fa una de les intervencions més vehements. La republicana recull el posicionament del partit, tot i que alguns consellers, com Carles Mundó i Dolors Bassa, avalen la convocatòria electoral. ERC acaba prometent que respectarà la decisió tot i no compartir-la. Però Rovira hi posa condicions: una roda de premsa conjunta del PDECat, els republicans i la CUP per explicar-ho; un acord polític sobre el relat, destinat a no tirar-se els plats pel cap a les eleccions, i que Puigdemont ho expliqui als diputats de Junts pel Sí, una última condició que també li demana Lluís Corominas. Mentre hi ha la reunió, alguns parlamentaris fan actes pel país prometent que el Parlament declararà la independència. La republicana insisteix que si es convoquen eleccions s’ha de justificar molt bé.

-Com ho expliquem, president?

Rovira no estalvia retrets. Arriba a acusar Puigdemont de trair els seus. Artur Mas el defensa, prenent la paraula per defensar eleccions i l’oportunitat d’una decisió que molts no entenen:

-No serem recordats per la quantitat de crítiques que ara podem rebre, sinó per les conseqüències dels nostres actes -descriu en una frase que resumeix la dicotomia que els dirigents polítics tenien aquells dies: prendre una decisió difícil de pair però segura, o bé arriscar-se a un abisme que continua obert sis mesos després de la declaració.

Els arguments de Puigdemont"Ho puc assumir tot menys morts al carrer"

A la reunió també hi parlen Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis, i Oriol Soler, cap de campanya de Junts pel Sí i un dels membres de pes del sanedrí, amb retrets que indignen alguns membres de l’executiu:

-És obvi que el Govern no té cap mena de complicitat internacional ni ha disposat de cap estructura d’estat que permeti que una eventual declaració d’independència tingui cap conseqüència pràctica. Consegüentment, convocar eleccions pot ser raonable.

Soler havia de ser l’encarregat d’elaborar l’argumentari de la convocatòria electoral. L’al·lusió a les estructures d’estat hi influeix. Però el que acaba tenint més pes en l’avançament electoral és la possibilitat de violència al carrer. Puigdemont fa un relat molt cru del que pot passar, i diu una frase que a molts els queda gravada:

-Ho puc assumir tot menys morts al carrer.

El president alerta de la presència militar a la caserna de Sant Climent Sescebes, i afirma que estan arribant més dotacions. L’advertència la corrobora el síndic de greuges, que entra a la reunió dues hores després que comenci. Ve de Madrid, on a part de dinar amb el Defensor del Poble, ha tingut diversos contactes i coincideix amb la por del president. Les fonts discrepen sobre les paraules exactes de Ribó. Alguns li atribueixen expressions dures, com ara “Us esclafaran, hi haurà un bany de sang” i “Aquesta vegada no vindran amb pilotes de goma”. Però Ribó desmenteix que es referís de forma tan explícita a la violència i afirma que només va parlar de “reacció contundent”. El que és evident és que l’afirmació afecta profundament molts dels presents, que veuen confirmats els rumors d’una possible acció militar de l’Estat.

Ribó també trasllada un missatge de Jordi Sànchez, a qui ha visitat a la presó de Soto del Real i li ha donat un missatge per a la reunió: la presó no serveix de res; cal mantenir les institucions, i convocar eleccions. El missatge no és ben rebut pels partidaris de la DUI, que critiquen l’expresident de l’ANC.

Davant les discrepàncies d’ERC, Puigdemont els fa una oferta: ell renunciarà i Junqueras assumirà la presidència i s’encarregarà de proclamar la independència. L’opció es descarta i el vicepresident, poc actiu a la trobada, insisteix que ERC respectarà la decisió tot i no compartir-la. Pocs minuts després de les dues de la matinada, interpel·la Puigdemont:

-Doncs si ho has de fer, fes-ho aviat. Convoca eleccions ara mateix.

Santi Vila pensa en l’estètica:

-Als països seriosos no es convoquen eleccions de matinada.

Algunes fonts apunten que Vila, que ha explicat aquesta frase amb posterioritat, no la va exposar en aquests termes. Tant si és un record edulcorat com una cita textual, el cas és que el tràmit s’aparca fins a l’endemà. Tothom dona per fet que hi haurà eleccions. Només queda el compromís explícit de Madrid de no aplicar el 155.

El missatge de Vila a Urkullu"Aquesta vegada Madrid no es pot equivocar"

Però els partidaris dels comicis canten victòria: els negociadors s’intercanvien missatges, com el que Puigdemont envia a un dels mediadors:

-Demà al matí segurament convocaré eleccions.

Vila l’hi comunica al lehendakari:

-Acabem d’acordar convocar eleccions autonòmiques. Això ha de ser correspost amb la no aplicació del 155. Demà intentaran contrastar aquest escenari a través teu. Aquesta vegada Madrid no es pot equivocar. Bona nit.

Dijous 26

Urkullu respon a les sis del matí assegurant que tot va segons el que està previst. O gairebé. Exposa que hi ha un compromís per frenar el 155, però no queda clar com es concreta. No està per escrit, un aspecte que es revelarà decisiu en les pròximes hores. La notícia de la marxa enrere i l’avançament electoral encara no ha transcendit a la premsa, ni a la majoria del Parlament. Els diputats de Junts pel Sí es lleven amb un missatge de Lluís Corominas en què els cita al Palau de la Generalitat a les 10.30 h. Puigdemont reuneix una hora abans el consell executiu, un pas necessari per convocar eleccions. El decret ja està escrit, i és molt similar al de qualsevol convocatòria autonòmica.

El president parla amb els mediadors per insistir que, abans d’anunciar-ho, necessita el compromís que no hi haurà 155. Envia un missatge a Iñigo Urkullu, un dels molts que s’intercanviaran aquell matí, recollits pel periodista Enric Juliana a La Vanguardia.


El verb va acompanyat d’una promesa: ho faria fent explícit que acatava la llei orgànica de règim electoral general. Des de la Moncloa s’insistia que els comicis no podien portar a sorpreses, i que tothom havia de deixar clar que eren autonòmics. Puigdemont comunica el mateix a diversos mediadors.

A aquella hora, just abans que hi hagi la trobada dels diputats, es produeixen reunions simultànies. ERC concentra els seus diputats per demanar-los calma davant l’imminent anunci que es produirà. A Estrasburg, Fisas es troba amb Ernest Urtasun (ICV), Javi López (PSC) i Francesc Gambús (Unió) per posar-los al dia i celebrar el fre a la DUI. Però res està tancat.

Inquiet per la manca de resposta de Madrid, Puigdemont truca a Miquel Iceta a les 10 del matí. Li demana si pot fer gestions per tenir garanties per escrit que si avança els comicis no aplicaran el 155. El dirigent socialista s’activa en tres fronts. Parla amb Soraya Sáenz de Santamaría, amb qui ha tingut un contacte permanent; es coordina amb el PNB, a través d’Andoni Ortuzar, i mou fils al PSOE per redactar una esmena a l’aplicació del 155 que especifqui que la intervenció autonòmica cau si hi ha eleccions.

La reunió del Govern acaba amb la convicció que tot segueix segons el que estava previst. Anticipant-se al que després seria la reacció furibunda d’un sector de l’independentisme, Meritxell Borràs escriu un tuit que no s’entendrà fins minuts més tard.

-El compromís es demostra amb els fets. Ahir, avui i sempre, al costat del president.

Borràs és de les poques que li mostren un suport inequívoc en aquells moments. Puigdemont té l’aval majoritari del Govern, ha aconseguit controlar el dels capitostos del Procés i ara li queda convèncer els diputats que el van fer president. La reunió se celebra a l’auditori del Palau de la Generalitat, una sala fosca, de butaques vermelles, amb una palestra on hi ha la taula presidencial. Allà s’hi asseu Puigdemont. Al seu costat, Oriol Junqueras. A la primera fila, la resta de membres del Govern. Al darrere, uns diputats que el dia abans havien deixat clar que volien la DUI i ara no estan disposats a cedir.

“Sortiu al balcó a dir que plegueu per incompetència”Puigdemont rep pressions del PDECat i ERC

Puigdemont repeteix els arguments del dia anterior, i es troba amb una reacció majoritàriament contrària. Un dels que prenen la paraula és la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Ella ha d’obrir el ple convocat per a la tarda per debatre sobre l’aplicació de l’article 155, la sessió que la majoria pot aprofitar per proclamar la independència. L’expresidenta de l’ANC li demana si les quatre condicions previstes inicialment es compliran, i la resposta és que només una: la retirada del 155 .

-Per què, president? -implora Forcadell.

-Perquè no tenim estructures d’estat, ni el control dels Mossos, ni cap suport internacional -respon Puigdemont.

Antoni Castellà, líder de Demòcrates, esclata:

-No t’ho he pogut dir en privat, perquè ens heu exclòs de l’estat major del Procés, així que t’ho diré en públic. Aquí no es tracta de convocar eleccions, sinó de sortir al balcó i dir a la gent que plegues per incompetència -i afegeix, assenyalant Puigdemont i Junqueras-: que plegueu per incompetència.

La resistència és alta, també interna. Lluís Corominas fa una intervenció vehement defensant la proclamació de la independència. Diputats convergents com Albert Batalla, Jordi Cuminal i Joan Ramon Casals s’hi afegeixen. Neus Lloveras, presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència i també diputada, intervé per dir que no entén la decisió. La duresa també arriba d’ERC, on, a més de Forcadell, Marta Rovira repeteix retrets i acusa el president de no voler arribar fins al final. Anna Simó aporta una altra crítica:

-No pots prendre una decisió així en solitari.

-Soc el president -la talla en sec Puigdemont.

La tensió és evident. Algunes fonts parlen de crits, fins i tot plors. Els diputats van comunicant el resultat a companys de partit, i la notícia salta als mitjans, que fa estona que fan guàrdia a la porta. Twitter comença a omplir-se de missatges en contra del president. Una manifestació d’estudiants que s’havia concentrat a la plaça Universitat per protestar contra el 155 canvia el rumb: es dirigeix a Sant Jaume i la remor puja de volum: “Puigdemont, traïdor”. A l’altre costat de la balança, la borsa fa un salt en positiu.

Dins la sala, el president té alguns suports. Montserrat Candini o Oriol Amat -la primera del PDECat i el segon un independent proposat per aquest partit- li fan costat. També Irene Rigau, en una escena narrada per Vila que revela fins a quin punt els nervis estan a flor de pell, i la relació entre Junqueras i Puigdemont, deteriorada.

-Hem de fer costat al president -exigeix Rigau, partidària de convocar eleccions “sense dubtes ni dilacions”. Però afegeix que la situació requereix “autèntics homes d’estat”. Una apel·lació que ofèn Junqueras, que li demana que no li falti al respecte. Puigdemont salta contra el seu vicepresident, a qui acusa veladament d’atiar la reacció contra ell.

-El que és una autèntica falta de respecte són les acusacions de covard i traïdor que alguns escampen pels carrers.

“Els convergents ens l’han tornat a fotre”Els republicans abandonen abruptament la reunió de Palau

La reunió dura poc més d’una hora. A un quart i cinc de dotze, els primers diputats d’ERC surten del Palau pel carrer Sant Sever. Les cares són molt greus, i ningú vol atendre els mitjans. Només l’independent Eduardo Reyes, expresident de Súmate i un dels parlamentaris més heterodoxos, fa una breu declaració en què assegura que la decisió no és ferma. Però, allunyats dels micròfons, tots els republicans donen per perduda la declaració d’independència. Alguns, en explicar-ho, vessen llàgrimes.

-Els convergents ens l’han tornat a fotre. Dos anys avisant que es farien enrere i ens deien que no passaria. Ha passat, ens l’han fotut -es queixa a la sortida un diputat republicà.

Gabriel Rufián, sempre hàbil llançant dards a Twitter, ho resumeix en un missatge que cau com una llosa sobre tots els partidaris de convocar eleccions: “155 monedes de plata”.


Poc després, i ho segueix mantenint, el republicà dirà que es referia al PP i el PSOE i les seves intencions al Senat. Ningú ho entén així, ni aleshores, ni ara. La CUP, que no ha sigut convidada a la reunió però que ja havia sigut advertida de les intencions de Puigdemont, també esclata. Carles Riera, aleshores diputat ras, afirma que el pas que vol fer el president seria “una deslleialtat al poble”. Als retrets públics s’hi sumen alguns dels que havien alçat la veu durant la reunió, com Batalla i Cuminal, que anuncien per Twitter que abandonen el Parlament i el partit. Tots dos en els mateixos termes: respecten la decisió però no la comparteixen. Altres dirigents del PDECat, i fins i tot membres del Govern, també tenen el mòbil a la mà i estan temptats d’escriure. Però no ho acabaran fent.

La ràbia dels partidaris de la DUI contrasta amb l’alegria dels que portaven dies negociant a l’ombra per aconseguir aquell pas. A Estrasburg, els eurodiputats reunits per Fisas segueixen la reunió per la ràdio. Núria Marín va informant Pedro Sánchez durant tot el matí. A Vitòria, el lehendakari rep un missatge de Santi Vila.

-Em sembla que ho hem aconseguit. Mai no et podrem agrair prou el que has fet per Catalunya. Dono gràcies a Déu per la teva intervenció!

-Estic emocionat per tu, per la Marta [es refereix a Pascal, segons Vila], per Catalunya. Segueixo estant a la vostra disposició.

Puigdemont convoca la premsa a les 13.30 h per fer una declaració institucional. Se sent traït per ERC, que el dia anterior havia insistit que respectarien la decisió. Els republicans ja han marcat distàncies amb la sortida en tromba dels diputats. Ara falta el pròxim pas per fer-hi més èmfasi. El partit reuneix la seva executiva, els seus diputats i representants del consell nacional, que s’afegeixen improvisadament a la seva sala de premsa. Hi ha diferents propostes sobre la taula, però cap fructifica. Una de les idees que es plantegen és sortir del Govern de manera immediata. Tot i que no hi ha consens ni es vota, el partit explica a diversos mitjans que si Puigdemont no canvia d’idea els republicans marxaran de l’executiu.

Tres declaracions clau abans del girAlbiol, Barreiro i Arenas asseguren que s’aplicarà igualment el 155

A la plaça Sant Jaume la temperatura puja. Els manifestants augmenten, i un grup ha decidit mostrar el seu rebuig també davant la seu del PDECat. Dins el Palau, la inquietud creix. Més enllà dels missatges públics, els dirigents d’ERC insisteixen a Puigdemont que la Moncloa no li ha donat les garanties suficients. Dos pesos pesants del Govern i del partit, Jordi Turull i Josep Rull, s’acosten al despatx de Puigdemont per demanar-li que no es faci enrere. Però el president segueix resistint les pressions polítiques i del carrer, i prepara una intervenció en què ha d’explicar als dos milions de persones que 25 dies abans s’havien jugat la cara per votar que no proclamarà la independència i convocarà eleccions.

Puigdemont cita la premsa a dos quarts de dues. Pocs minuts abans, el Palau de la Generalitat obre les portes als periodistes i els situa a la galeria gòtica, on s’acostumen a fer els anuncis més solemnes. En paral·lel, a Madrid els senadors entren a la comissió de la cambra alta que discuteix sobre la intervenció autonòmica. Tres dirigents del PP atenen simultàniament els mitjans. I el missatge és el mateix: Xavier García Albiol, el portaveu del PP al Senat José Manuel Barreiro i el dirigent popular Javier Arenas avisen que no hi haurà contrapartides:

-Independentment d’altres factors, el Senat seguirà amb els encàrrecs que té previstos -diu Albiol.

-Un possible anunci d’eleccions no implica que es resolgui la part fonamental que ha donat lloc al 155, que és el restabliment de la legalitat -afegeix Barreiro.

-Hi ha un problema de restabliment de la legalitat constitucional i estatutària -rebla Arenas.

Iceta ho segueix per televisió, i té ganes de descarregar la seva ràbia contra l’aparell. Pocs minuts després, li truca el president. Puigdemont suspèn una hora la roda de premsa i exigeix als mediadors que dediquin aquest temps a fer que les famoses garanties per escrit arribin: Urkullu i Iceta comencen una hora de trucades frenètiques.

Iceta i Urkullu fan l'últim intent desesperat"No ho he pogut aconseguir"

La resposta que reben de la Moncloa no és la que desitja Puigdemont. El govern de Mariano Rajoy no es fia del president català. Vol escoltar la seva compareixença i, en tot cas, decidir després. Legalment, argumenten que la tramitació al Senat no es pot paralitzar, però afegeixen que si Puigdemont demostra que complirà amb la seva paraula, l’executiu pot decidir no aplicar-lo un cop superat el tràmit parlamentari. La realitat és que no les tenen totes que en la seva convocatòria d’eleccions Puigdemont faci al·lusions que es puguin interpretar com un desig per seguir endavant amb el Procés. El decret, sobre la taula presidencial, no en fa cap, però no veurà mai la llum. Poc abans de dos quarts de tres, hora de la segona convocatòria del president, Urkullu i Iceta responen sobre les gestions. Les paraules del dirigent socialista resumeixen el fracàs de tots dos.

-No ho he pogut aconseguir.

Puigdemont esclata al seu despatx. Està fent el gir. Mesos més tard, uns l’atribueixen a la falta de garanties del PP, d’altres a la pressió d’ERC, del PDECat i dels manifestants. El còctel està començant a fer efecte, i a Puigdemont se’l sent cridar:

-Ens la fotran! Ens la fotran un altre cop!

Puigdemont envia missatges a diferents mediadors explicitant que no té garanties i que no convocarà. I cita la plana major del PDECat i alguns membres del Govern a la Casa dels Canonges, la residència oficial annexa al Palau. Allà hi ha Marta Pascal, David Bonvehí, Artur Mas, Elsa Artadi, Turull, Rull i Corominas. També el secretari del Govern, Víctor Cullell, i Josep Rius, el cap de gabinet del president. Poc abans de les quatre, fa trucar a Oriol Junqueras. El cap de gabinet del líder republicà li passa el telèfon, a la seu d’ERC. Junqueras escolta i avisa Marta Rovira.

-Vés a saber què han decidit. Acompanya’m.

“Marta, truca a l’Anna Gabriel. Farem el ple”Mas no pot convèncer Puigdemont perquè s’ho repensi

Rovira i Junqueras accedeixen a la Casa dels Canonges i pugen per l’ascensor privat fins a la sala, on els esperen els dirigents del PDECat. Puigdemont s’aixeca del sofà i els dona la notícia:

-Farem el ple.

El Parlament estava convocat a les 18 h amb la idea d’incorporar la proposta per a la independència, però hores abans Puigdemont ja havia demanat a Forcadell que el desconvoqués. Rovira no s’ho creu.

-Com que farem el ple?

-Farem el ple -insisteix Puigdemont.

-T’han donat alguna garantia?

-No. Farem el ple -repeteix el president, que ordena a Rovira que avisi la CUP-: Marta, truca a l’Anna Gabriel per dir-li que farem el ple.

Puigdemont surt de la sala. A dins, Artur Mas parla amb Junqueras i li explica que no hi ha manera de convence’l que torni a l’escenari electoral. Rovira no veu clar fer el ple, convocat per a pocs minuts després: ni tan sols saben on són els diputats. De fet, Corominas i ella comencen a trucar-los, i alguns ja han marxat de Barcelona, indignats per la marxa enrere. Avisen Carme Forcadell, que abandona la seu d’ERC i es dirigeix a la cambra catalana. A Madrid, aliens encara al gir, el PP adverteix el PSOE que no acceptarà la seva esmena per aturar la DUI si Puigdemont convoca eleccions perquè no es garanteix el retorn a la normalitat.

A les cinc, tres hores i mitja després del que havia previst inicialment, Puigdemont fa una breu intervenció a la galeria gòtica:

-En aquestes últimes hores, abans no expiri la meva potestat per convocar eleccions al Parlament com a resultat de l’entrada en vigor de les mesures proposades pel govern espanyol en aplicació del 155, he considerat la possibilitat d’exercir-la i convocar eleccions. És la meva potestat i diversa gent m’ha interpel·lat aquests dies sobre si pensava exercir-la o no [...]. He estat disposat a convocar aquestes eleccions sempre que es donessin unes garanties que permetessin la seva celebració amb absoluta normalitat. No hi ha cap d’aquestes garanties que justifiquin avui la convocatòria d’eleccions al Parlament.

Es consuma el gir de 360 graus: de la DUI a la DUI passant per unes eleccions que es descarten. Entre l’independentisme, la figura de Puigdemont torna a valorar-se. A Madrid, l’aplicació del 155 segueix sense entrebancs a la comissió del Senat, on compareix Soraya Sáenz de Santamaría amb la duresa habitual, justificant el 155 per “protegir” l’autogovern de Catalunya. Fisas, el mediador de Brussel·les, i la resta d’eurodiputats se n’assabenten en ple vol, de casualitat, perquè José Blanco no ha posat el mòbil en mode avió i rep el missatge: hi haurà DUI.

Els manifestants de la plaça Sant Jaume es traslladen al Parlament, ara en un to més festiu després de la ràbia del matí. Forcadell ha reconvocat el ple a les 18 h, una sessió que molts donaven per fet que no es faria i que es produeix en un ambient enrarit per la tensió de les hores -i els dies- previs. Puigdemont renuncia a parlar, tot i que abans d’iniciar-se el ple s’havia estat valorant que dirigís unes paraules. Forcadell ho fa evident davant les càmeres:

-¿Hi haurà intervenció per part del Govern?

El president li respon que no. La pregunta el disgusta, havia quedat prou clar que no té intenció de participar-hi. Forcadell també fa palesa la seva desaprovació amb un gest que recullen les càmeres. El ple dura tres hores, i Iceta insisteix des del faristol que hi ha temps per evitar la col·lisió. Però el destí ja està marcat. Forcadell suspèn el ple i dona temps fins a les 10 del matí per presentar les propostes de resolució. Una d’elles, la declaració d’independència.

Quan acaba la sessió, el líder del PSC es reuneix deu minuts amb Puigdemont per insistir. Res a fer. Ho intenten altres mediadors, i la resposta sempre és la mateixa, la que altres mediadors sentiran les següents hores. “Sense Esquerra no es pot fer. Cal convèncer Esquerra”. Santi Vila tira la tovallola i dimiteix. Pocs minuts abans de les deu, ho fa públic per Twitter.

-Dimiteixo. Els meus intents de diàleg novament han fracassat. Espero haver sigut útil fins a l’últim minut al president Puigdemont i als catalans.

L’última dimissió del dia, i l’única que va ser realitat: els partidaris de convocar eleccions perden la batalla. La DUI es votarà l’endemà al matí.

Divendres 27

“Article únic. El senyor Santiago Vila i Vicente cessa, a petició pròpia, com a conseller d’Empresa i Coneixement, i se li agraeixen els serveis prestats”. La jornada comença amb aquesta lacònica referència als fets del dia anterior al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, la fredor d’un tràmit que havia representat la cirereta d’un dia agitat. Vindria una altra jornada maratoniana. Si dijous el futur ballava entre eleccions o DUI, el divendres 27 d’octubre la dicotomia era entre una majoria al Parlament que reclamava que Catalunya era una República independent i una majoria al Senat que decidia que ja no era ni una autonomia.

Diverses reunions del matí acaben de definir el rumb del ple del migdia i de les hores següents.

El Govern es troba a primera hora, ja sense Santi Vila, per discutir sobre l’aplicació del 155. Una mostra de fins a quin punt res està a punt, com havia explicat Puigdemont el dia anterior, és que a la trobada aborda pocs aspectes de la declaració d’independència i, en canvi, es posa damunt la taula l’opció que els consellers dimiteixin. El president n’és partidari i ho planteja com una forma d’evitar la humiliació que ho faci Rajoy amb el 155. La idea es descarta ràpidament, argumentant que Puigdemont només podrà defensar la legitimitat del seu càrrec si no hi renuncia. Sí que decidiran, com plasmarà el DOGC després, destituir cinc alts càrrecs (secretaris i directors generals) que ho havien demanat.

“Parleu amb el vicepresident”Els últims intents de mediació fracassen

Amb la DUI a l’ordre del dia del Parlament i el 155 al del Senat, la majoria de mediadors ja ho donen tot per perdut, però hi ha intents desesperats perquè es giri la truita. Un d’aquests el fan els empresaris que havien forjat el front amb Iñigo Urkullu. Marian Puig i Emili Cuatrecasas parlen amb el president. Inicialment Puigdemont els dona allargs. S’esperen esmorzant al voltant del Palau de la Generalitat. Finalment els atén, però se’ls espolsa ràpidament insistint que han de canviar el posicionament d’ERC:

-Parleu amb el vicepresident. És a ell a qui cal convèncer.

La reunió dels empresaris amb Junqueras és molt tensa, segons narra el periodista Oriol March a Los entresijos del Procés. Reclamen al vicepresident que s’aturi la DUI argumentant que el país en patirà les conseqüències. Junqueras els respon irat:

-A vosaltres el país no us importa gens.

I dispara una bateria d’arguments, entre els quals inclou el retret als empresaris per no haver alçat la veu durant la crisi, quan el Govern retallava en polítiques socials.

-On éreu en aquell moment? -els etziba, i els fa fora-. No tinc res més a parlar amb vosaltres.

Mentre tot això passa, Rajoy ja és al Senat per justificar davant el ple l’aplicació del 155:

-La situació és excepcional i amb conseqüències molt greus per a moltes persones. A Catalunya s’ha pretès, i de fet s’ha fet, ignorar les lleis, la Constitució i l’Estatut: desconèixer-les, derogar-les, incomplir-les. Qualsevol terme és vàlid.

El president espanyol parla durant tres quarts d’hora. El PP està envalentit, i la bancada esclata en una ovació quan Rajoy anuncia la mesura més dràstica: el cessament de tot el Govern. “No poden tenir aquest ànim de revenja i venjança”, els retreu, en el torn de rèplica, el senador de Podem Ramón Espinar.

A Catalunya arriben les notícies del Senat mentre milers de ciutadans van omplint els voltants del Parc de la Ciutadella. Molts ja hi eren el dia 10, quan Puigdemont va declarar la independència i la va suspendre en deu segons. Avui, després dels sobresalts de la jornada en què tot va estar a punt d’aturar-se definitivament, estan esperançats.

La il·lusió dels ciutadans que esperen la República contrasta amb la preocupació del Govern i la majoria parlamentària: estan complint el mandat de l’1 d’octubre però no podran evitar la suspensió de l’autonomia i temen les conseqüències penals per a tots els dirigents i diputats independentistes. Molts al Govern són conscients que s’arrisquen a anar a la presó, i al grup parlamentari també hi ha qui veu els diputats en perill.

“Senyor Carrizosa, per què em demana la paraula?”El ple definitiu comença amb retrets i xivarri als passadissos

Als despatxos de JxSí hi ha un debat intens sobre el mètode de votació. Hi ha qui defensa que sigui vot secret en urna. D’altres volen que es faci a cara descoberta. Una de les més insistents a reclamar el vot secret és Irene Rigau. L’exconsellera insisteix que les persones assenyalades per la justícia -ja havia sigut condemnada pel TSJC per desobediència- no poden tornar-se-la a jugar. Els que són partidaris de fer-ho a cara descoberta argumenten que no es refien que, si és vot secret, tots acabin avalant la proposta. Finalment es decideix que es farà així: la CUP i el sector sobiranista dels comuns hi accedeixen. S’acorda que el diputat Roger Torrent demanarà la lectura del punt en què es declara la independència.

L’encarregada de llegir-la serà Carme Forcadell. Ella, que el dia anterior ja havia mostrat les seves discrepàncies amb el president i ja té diversos requeriments del Constitucional, no ho entén i planteja que ho hauria de fer el president del Govern. Els seus intents són en va, i quan convoca la mesa del Parlament ja sap que serà la protagonista del moment. La reunió de l’òrgan que regula el funcionament de la cambra manté la tensió que va esclatar el 6 de setembre. Forcadell sosté una acalorada discussió amb l’oposició, especialment amb Ciutadans. També amb el lletrat major, a qui nega la paraula al·legant que l’única persona que la pot interpel·lar és el secretari general del Parlament. Abans que acabi la reunió Anna Simó, secretària primera de la mesa, demana que consti en acta que les propostes de resolució no tenen efectes jurídics. Finalment, tot i els avisos dels lletrats, es manté la declaració. Les propostes de reconsideració que el PSC, el PP i Ciutadans presenten acabaran en no res.

Des de la reunió de la mesa se sent el xivarri dels 700 alcaldes que van entrant al Parlament, agitant l’ambient amb més intensitat que en qualsevol dels altres plens batejats com a dies històrics. Entren amb la vara a la mà i crits de suport de la gent, igual que Puigdemont, que a aquella hora surt del Palau de la Generalitat. Als passadissos de la cambra Torrent atén la premsa per detallar els principals elements de la proposta de resolució, fent èmfasi en el mateix que insistia Simó: que la declaració és al preàmbul, cosa que la deixa sense efectes jurídics. Quan passen 20 minuts de la una, i mentre al Senat continua el debat -és el torn de Jon Iñarritu, de Bildu-, sonen els timbres que avisen que el ple està a punt de començar.

La sessió s’inicia amb el que ja és un clàssic de la legislatura.

-Senyor Carrizosa, per què em demana la paraula?

A Forcadell se li escapa el somriure quan ho diu, fruit dels nervis. El diputat de Ciutadans lamenta que els alcaldes cridin consignes a la sala d’actes i afirma que se senten “coaccionats” pels convidats de la majoria independentista. La presidenta assegura que han demanat respecte per la sessió. Alejandro Fernández, del PP, també critica la presència dels alcaldes. Al carrer, on gairebé 10.000 persones s’arriben a concentrar per seguir el ple, s’increpa els dos diputats.

Carrizosa i Eva Granados, del PSC, són els primers a intervenir. Els discursos, amb matisos, són semblants: la majoria independentista està a punt de portar Catalunya al trencament. La socialista apunta, això sí, que “ningú” vol el 155 i que la seva aplicació és culpa del Govern. Marta Ribas, de Catalunya Sí que es Pot, reparteix els retrets entre Junts pel Sí i la CUP i l’executiu espanyol. Els dards unidireccionals tornen quan parla Alejandro Fernández, que critica el sobiranisme per, segons diu, qualificar de “fatxes” tots els seus detractors. Fins i tot fa burla de Puigdemont per la situació viscuda el dia anterior:

-Una pregunta, senyor Puigdemont: ¿hi ha algú al planeta Terra a excepció de vostès i el senyor Nicolás Maduro que no sigui fatxa, un almenys? De fet, vostè ahir va ser durant tres hores fatxa, i botifler!

La referència a Veneçuela, un altre clàssic de la legislatura per denunciar la influència de la CUP, no podia faltar en el ple definitiu. Puigdemont se’l mira i fa que no amb el cap mentre els diputats del PP i alguns de Ciutadans aplaudeixen Fernández. El president no intervindrà en cap moment a l’hemicicle.

“Constituïm la República Catalana”El Parlament, amb mig hemicicle buit, declara la independència

Els encarregats de defensar la proposta de resolució són Carles Riera, per la CUP, i Rovira, per Junts pel Sí, tots dos ovacionats al carrer. Entremig, una raresa de la legislatura: el diputat no adscrit Germà Gordó, apartat de JxSí per corrupció, també té el seu moment de glòria en el ple i anuncia que votarà sí. El debat acaba amb una breu intervenció dels líders de tots els grups.

Quan queden pocs minuts per a les tres de la tarda, les propostes de l’oposició queden rebutjades i es procedeix a la votació de la de Junts pel Sí i la CUP. Els diputats del PSC, el PP i Ciutadans abandonen els escons entre visques a Espanya i Catalunya.

La meitat dreta de l’hemicicle queda decorada amb banderes espanyoles i senyeres, mentre Anna Gabriel i Lluís Corominas justifiquen la demanda de votació secreta. Després d’uns segons d’expectativa -s’ha de buscar l’urna-, Forcadell llegeix la declaració d’independència. Passen tres minuts de les tres de la tarda:

-Nosaltres, representants democràtics del poble de Catalunya, en el lliure exercici del dret d’autodeterminació d’acord amb el mandat rebut de la ciutadania de Catalunya, constituïm la República Catalana com a estat independent i sobirà de dret, democràtic i social.

La proposta inclou la promesa d’aplicar la llei de transitorietat jurídica i l’inici del procés constituent. Però també la demanda d’una negociació amb l’estat espanyol i la referència a instàncies internacionals perquè tutelin les converses, posant èmfasi en l’europeisme de Catalunya. Cap dels quatre elements s’ha complert sis mesos després, però en aquell moment l’esclat de joia als carrers és el d’una República a punt de proclamar-se.

El tràmit del vot s’allarga fins a vint minuts. Un a un, els diputats van dipositant un paper a l’urna. La primera a fer-ho és Jéssica Albiach, de CSQP, que ensenya clarament el seu vot: “No”. Els diputats independentistes no el mostren. Coscubiela, també de CSQP, el fa ben visible a les càmeres, un gest que repeteix Lluís Rabell. Albano Dante Fachin, del mateix grup, s’hi encara quan li toca votar. Per què? Els diputats creuen que si la justícia no pot saber quina opció han votat podran deslliurar-se’n. Per això es fa el vot secret. En canvi, si els que votenno ho ensenyen clarament, serà més difícil justificar que a l’urna hi ha tres opcions. La proposta de resolució queda aprovada per 70 vots a favor, 10 en contra i dos vots en blanc. Els números no quadren, perquè significa que dos parlamentaris independentistes no han votat. El moment ho tapa tot.

A les 15.25 el Parlament proclama Catalunya com una República independent. Al carrer hi ha un esclat de joia contingut durant 25 dies de ràbia per la repressió, decepció per la suspensió inicial de la declaració i desassossec pels dubtes de l’últim dia. Els diputats aplaudeixen i canten Els segadors. Als passadissos s’abracen amb alcaldes i convidats. Alguns ploren d’emoció, se senten crits i hi ha eufòria a gairebé tots els racons. Excepte al centre: els membres del Govern mantenen un posat greu. És l’última vegada que se’ls veurà tots junts.

“Venen hores en què ens tocarà mantenir el pols”L’última imatge del Govern en ple, a l’escalinata del Parlament

Puigdemont i Junqueras es dirigeixen als diputats, alcaldes i convidats en un acte a l’escalinata del Parlament que presenta l’actriu Sílvia Bel. El president, mut des de la declaració en què tornava a la DUI, no té previst parlar en un primer moment, però finalment recapacita i fa un discurs davant una bandera de l’ONU i una altra que reclama la llibertat dels Jordis. Al Senat s’està votant el 155 en aquell moment.

La primera a parlar a l’acte a l’escalinata del Parlament és Dolors Sabater, alcaldessa de Badalona, amb qui es vol exemplificar la transversalitat d’un gest que molts no veuen clar. Després és el torn de Junqueras, que fa una crida a l’entesa amb Espanya i celebra el compliment del mandat de l’1-O. Tanca els parlaments Puigdemont:

-Avui el Parlament ha fet un pas llargament esperat i llargament lluitat. La immensa majoria dels representants polítics legítimament escollits han culminat un mandat validat a les urnes. Ciutadans de Catalunya: venen hores en què a tots ens tocarà mantenir el pols del país. Mantenir-lo en el terreny de la pau, del civisme i de la dignitat […]. És a les vostres mans continuar enfortint les bases que fan de Catalunya no només una vella nació d’Europa, amb una llengua i una cultura i un dret que duren segles, sinó sobretot una societat que sempre ha respost pacíficament i cívicament als seus grans reptes democràtics. Aquests reptes s’han convertit després en conquestes. Siguem-ne conscients, i siguem-ne dignes.

Els convidats es desfan en aplaudiments i es torna a cantar Els segadors. El posat de Puigdemont és seriós. També els de Forcadell i Junqueras, que el flanquegen. La majoria de membres del Govern mantenen cara de circumstàncies, que contrasta amb l’eufòria i les llàgrimes d’emoció dels qui no han participat en la decisió. Un membre de l’executiu ho verbalitza així als passadissos:

-Ara ja està. A esperar.

“¿Vaya lío, eh?”Rajoy sorprèn convocant eleccions autonòmiques per al 21-D

La resposta és imminent. Instants abans d’iniciar-se l’acte, el Senat confirma l’aplicació del 155 per 214 vots a favor, 47 en contra i una abstenció. Rajoy convoca el consell executiu, mentre comencen a ploure els primers alineaments en favor de la unitat d’Espanya, començant per la UE, l’OTAN i l’OCDE. Cap país reconeix la República acabada de declarar, però al carrer la festa continua i es trasllada a la plaça de Sant Jaume, on s’allarga fins al vespre.

El Govern, ampliat amb membres del sanedrí, es reuneix al Palau de la Generalitat just quan ha de comparèixer Mariano Rajoy per anunciar el desplegament. Se suggereix engegar el televisor, però segons algunes fonts Puigdemont s’hi nega i les declaracions del president espanyol no s’escoltaran a la sala.

Poc abans de l’anunci, Iceta truca a Soraya Sáenz de Santamaría, i el president espanyol vol posar-s’hi.

- Ahora que tenía la economía encauzada, ¿vaya lío, eh? -diu Rajoy al líder socialista.

El to sorneguer no es manté a la roda de premsa. Al contrari, Rajoy és fidel a la gravetat del moment. I deixa anar la bomba:

-He dissolt el Parlament, el 21 de desembre hi haurà eleccions. És urgent tornar la veu als catalans.

El 155 només deixa lliure TV3. Rajoy destitueix el Govern en ple i 141 alts càrrecs i personal de confiança. Alguns d’ells se n’assabenten a fora del Palau de la Generalitat, on esperen la reunió que s’està fent a dins. La notícia no els sorprèn: fa dies que es buiden despatxos i es fan caixes. D’altres són a dins. Segons el testimoni d’un alt càrrec, fins i tot tenen sacs de dormir per si s’activa el que es coneix com l’operació Castell: quedar-se a Palau i convocar els ciutadans a protegir l’executiu. De fet, als diputats de JxSí se’ls ha demanat que portin una muda per si s’han de quedar al Parlament. Però la cambra ja no els sembla el lloc més idoni per quedar-se. Just abans d’anar al Palau de la Generalitat, Toni Comín participa en una reunió dels diputats d’ERC en la qual recomana a Anna Simó que marxi de la cambra immediatament -on els poden detenir- i no dormi a casa.

“Si heu de parlar d’això, millor que marxem”La reunió al Palau de la Generalitat després de la declaració

A la Generalitat hi ha gairebé tot el Govern. Hi falta Carles Mundó, un dels consellers més decebuts amb el rumb que han agafat els esdeveniments. Del Parlament se’n va directament a casa, i ni tan sols hi és citat. Tampoc hi és Oriol Junqueras, que delega en Marta Rovira. Molts dels consultats parlen d’un vicepresident en estat de xoc durant gran part del dia. Ell s’excusa en aquell moment afirmant que es troba malament.

A la reunió hi ha Xavier Vendrell i Oriol Soler. També els representants de les entitats. Carme Forcadell arriba després, tot i que no se l’ha convocat. La trobada acaba només amb els membres de l’executiu. Forcadell se’n va perquè no li agrada el que escolta. La resta de presents també abandonen la sala quan es comença a plantejar la possibilitat de l’exili, que defensen amb especial èmfasi Toni Comín i Clara Ponsatí. A la reunió hi ha certa psicosi: algun dels consellers creu que la policia els vindrà a detenir aquella mateixa nit. Quan surt el tema de l’exili, Agustí Alcoberro afirma:

-Si heu de parlar d’això, millor que la resta marxem.

La possibilitat de l’exili la tenen tots al cap des de fa dies. De fet, la setmana anterior un grup de dirigents del PDECat i de l’entorn de Puigdemont han estat debatent què és millor, si l’exili o la presó. S’exploren diferents escenaris per al president, centrats en una dicotomia: pot ser o Mandela o Tarradellas.

El debat engegat dies enrere no es resoldrà fins al cap de setmana. A la trobada del Palau es prenen quatre decisions. La primera, que ja s’havia abordat a la reunió del matí, és no desplegar els 41 decrets necessaris per impulsar la República. Un treball fet pels departaments de la Generalitat, en col·laboració amb els arquitectes legals del Procés, Carles Viver Pi-Sunyer i Josep Maria Reniu, que han de quedar-se en pura teoria perquè no hi ha les estructures d’estat ni es pot garantir el control efectiu del territori per aplicar-los. Rull en defensa igualment l’aprovació, però rep pocs suports.

La segona és no retirar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Els arguments que s’esgrimeixen són que el gest, que ofendria part de la població catalana, no pot ser l’únic símbol d’un consell executiu que ha presumit durant dos anys de tenir la voluntat de bastir ponts amb Espanya i de governar un sol poble.

La tercera decisió que es pren és que aquella nit ningú dormi a casa seva, per motius de seguretat. No s’expliciten les fonts, però sembla que es podrien haver activat alguns grups ultres que suposarien un perill real. En aquell moment, per exemple, desenes de persones acorralen Catalunya Ràdio.

El quart acord, tot i haver posat damunt la taula l’exili, és que el dilluns següent tots aniran als seus departaments a les nou del matí. Si poden, intentaran accedir al Palau de la Generalitat i reunir-se durant el dia. I, si no, ho faran al Parlament, amb tots els mitjans convocats.

Però l’exili ja està en marxa.

Dissabte 28

Catalunya es desperta desconcertada, en un escenari difícil de definir, gairebé a la carta ideològica: n’hi ha que es lleven creient que viuen en una República independent; d’altres, en una autonomia intervinguda pel govern central per recuperar la legalitat. La ressaca del dia anterior ho enterboleix tot, i el futur és incert. Ningú sap com continuarà el xoc. Aparentment res ha canviat a Catalunya des que s’ha proclamat la independència. Però tot es mou: part del Govern ha creuat la frontera durant la nit i d’altres ho estan fent al matí. Alguns no tornaran al país.

L’executiu ha sigut convocat a prop de Prada de Conflent. S’ha parlat la nit anterior, després d’establir que el Palau de la Generalitat en els moments posteriors a la DUI no era el lloc més adient per prendre decisions. L’objectiu és reunir-se amb tranquil·litat, sense el temor a una detenció immediata. L’escenari de la presó segueix present en molts consellers, mentre a Madrid es madura la querella per rebel·lió.

Trobada sense Puigdemont, Junqueras ni MundóEl vicepresident passa el cap de setmana amb la família

La cita és a prop de Prada, un lloc segur que se’ls demana que no revelin. Han hagut de deixar els mòbils a casa, per no ser localitzats a la Catalunya Nord, on els guien persones que alguns dels alts càrrecs no coneixen. Allà hi van nou consellers i també alguns membres de la mesa. Puigdemont no s’hi presenta, ni Carme Forcadell. També és baixa Carles Mundó, que s’ha desentès de l’acció de l’executiu des del dia anterior. Tampoc hi ha Oriol Junqueras. Ha decidit passar el cap de setmana amb la família, en una casa rural, celebrant l’aniversari del seu fill Lluc. Fa cinc anys el dia 2 i té por de no poder-lo celebrar amb els seus. Encara sense saber-ho, l’encertarà: aquell dia serà citat a l’Audiència Nacional, i d’allà el portaran a la presó d’Estremera, d’on encara no ha sortit.

Conscient del que li podria passar, passa tot el cap de setmana desconnectat, i l’únic senyal de vida exterior que dona és un article publicat a El Punt Avui sobre la República i un tuit a mitja tarda: “Avui els més convençuts hauran d’acompanyar especialment aquells que tenen dubtes i inquietuds. Amb serenitat, humilitat i respecte. Tots som i hem de ser conscients de les dificultats que ens han posat i ens posaran. Els grans reptes sempre exigeixen esforç i perseverança”. No dona cap pista.

L’aïllament de Junqueras contrasta amb l’exposició de Puigdemont. El president no es presenta a Prada de Conflent, però es deixa veure als mitjans i al carrer. Després d’un matí de calma aparent -només trencada pel cessament de Josep Lluís Trapero, en el punt de mira de la Moncloa des dels atemptats del 17 d’agost-, Puigdemont anuncia que TV3 emetrà un discurs seu a dos quarts de tres. És l’última convocatòria que s’envia a la seva llista de distribució oficial, que aquell dia quedarà muda.

És l’enèsim missatge institucional que el president fa des de l’1 d’octubre. A falta de plans definits, Puigdemont ha anat reivindicant el mandat de les urnes i posant èpica a cada pas incert des del Palau de la Generalitat. El 27 d’octubre el missatge s’allunya de la pompa gòtica: el discurs es pronuncia darrere un faristol de fusta amb el logo de la institució, una senyera i una bandera europea. De decoració de fons, l’escalinata que dona accés a la Delegació de la Generalitat a Girona.

Vídeo: Declaració institucional de Carles Puigdemont des de Girona, l'endemà de la declaració d'independència

El missatge no aclareix res, però dona alguna pista, desencoratjadora per als que esperen resultats efectius de la declaració d’independència. El focus ja no està posat en la DUI, a la qual només al·ludeix breument. Tampoc defensa la República. La crida és a resistir el 155:

-La nostra voluntat és continuar treballant per complir els mandats democràtics i alhora buscar la màxima estabilitat i tranquil·litat, entenent les dificultats lògiques que comporta una etapa d’aquesta naturalesa, que el nostre país no ha recorregut mai, en tot cas mai abans en els termes amb què ho fa ara. El missatge que us voldria adreçar és que tinguem paciència, perseverança i perspectiva. Per això tenim clar que la millor manera per defensar les conquestes assolides fins avui és l’oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155.

Que la declaració institucional del president aclareix poc, més enllà que l’únic full de ruta sembla ja resistir, ho mostra el missatge que poc després li escriu Miquel Iceta. El socialista està preocupat per un rumor que circula amb força durant aquells dies: que el president pot fer la seva pròpia convocatòria electoral, traslladant el xoc de legitimitats entre la Repúblca i l’autonomia suspesa a una cita a les urnes paral·lela. Els polítics independentistes que no pateixen pel seu futur penal estan debatent ja si cal presentar-se a les eleccions de Rajoy. Puigdemont ho té clar, i respon a Iceta que vol aprofitar el 21-D per iniciar una nova etapa.

El president surt a la televisió mentre dina al restaurant Plaça del Vi, 7, de Girona, amb la seva dona, la periodista Marcela Topor, i dues parelles d’amics. Un d’ells és Josep Maria Matamala, en aquell moment un desconegut per al públic però ara omnipresent en l’exili belga i alemany de Puigdemont.

“Aquesta no és la imatge d’un president cessat”Puigdemont rep l’últim bany de masses a Catalunya

El lloc, cèntric, demostra que Puigdemont es vol deixar veure. Les càmeres de La Sexta són les primeres a localitzar-lo i de seguida s’apleguen a la porta desenes de curiosos i periodistes.

El president rep un bany de masses, l’últim abans de marxar de Catalunya per -de moment- no tornar-hi. El passeig es fa amb els entrebancs propis de la multitud que el segueix, que crida eufòrica i entre aplaudiments:

-Gràcies, president!

-Visca la República!

-No estàs sol!

-No afluixis!

Costa pensar que fa tot just 48 hores un sector de l’independentisme l’ha vilipendiat i l’ha titllat de “traïdor”. Ara, per a aquells mateixos que el criticaven, és un heroi. El president es fa fotos en un dels ponts de l’Onyar, i saluda els que l’aclamen des dels icònics balcons de la ciutat. El missatge que vol transmetre als catalans i a l’Estat, per si no queda prou clar, l’explicita a un dels seus acompanyants:

-Aquesta no és la imatge d’un president cessat.

Als periodistes no els diu res, però els dedica un gest, sorneguer: assenyala la placa de la plaça de la Independència, on s’atura a fer un cafè abans de marxar.

Puigdemont emprèn rumb a Vilaür, cap a una casa rural on ha citat diferents dirigents independentistes. Curiosament, els consellers segueixen a Prada de Conflent, però les instruccions s’envien des d’aquest municipi de l’Alt Empordà. El 155 comença a sentir-se: Trapero s’acomiada com a cap dels Mossos en una carta en què emplaça els agents a seguir la seva tasca. “Heu de continuar escrivint el futur”. La de la policia autonòmica no és l’única competència amenaçada. TV3, salvada del 155 a última hora, rep el primer avís del govern espanyolperquè s’ha referit a Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i està cessat.

"Tenim una oportunitat a Bèlgica"La reunió en què Puigdemont ho deixa caure

L’estat major del Procés se cita a Vilaür, en una trobada on hi ha Oriol Soler, Marta Rovira -que durant el dia també passa per Prada de Conflent-, Sergi Sabrià, David Bonvehí, Agustí Alcoberro -de l’ANC- i Marcel Mauri i Jordi Bosch -d’Òmnium Cultural-. A la cita es debat entre dos escenaris: mantenir les activitats del Govern i resistir, o l’exili. El relat que donen la majoria dels presents és que Puigdemont demana que es traslladi als consellers que esperen instruccions a la Catalunya Nord que facin els actes previstos i que es deixin veure, tal com ha fet ell. Però la realitat acabarà anant cap a una altra banda, i el president ho deixa caure.

-Tenim una oportunitat a Bèlgica.

Dissabte al vespre es mantenen obertes les dues possibilitats. Hi ha qui no veu l’opció de l’exili. Un d’ells és Raül Romeva, conseller d’Exteriors, a qui traslladen aquesta frase en la reunió de Prada de Conflent. Romeva té clares dues coses: que Bèlgica no donarà asil polític i que el missatge de consellers tancats a la presó és molt potent per al relat internacional. En tot cas, un cop acaba la reunió de Vilaür i se’ls trasllada el resultat, Josep Rull torna a creuar la frontera. Els que es queden fan temps: segueixen les notícies i sopen allà, a l’espera de més instruccions. Dormen repartits, alguns a la casa, d’altres en un hotel. La majoria esperen que Puigdemont es traslladi a la Catalunya Nord el matí següent. El president, que sopa a casa seva amb uns amics, prendrà una altra direcció.

Diumenge 29

Puigdemont i el govern belga sempre han negat que hi hagués contactes per a l’exili. Però diumenge, poc després de les nou del matí, el secretari d’estat d’Immigració del país, Theo Francken, obre la porta a concedir asil polític a Carles Puigdemont. Francken és membre dels independentistes flamencs de l’N-VA, el partit que després facilitarà la infraestructura del president i el Govern a l’exili.

-Els catalans que se senten políticament amenaçats poden sol·licitar asil a Bèlgica. Puigdemont també és un d’ells. Això és totalment legal -tuiteja.

Una pista? Molt pocs coneixen els plans de Puigdemont. De fet, a Prada l’opció de Bèlgica és només una de les que hi ha sobre la taula. Si es tria exili, hi ha diversos països, fins i tot fora de la Unió Europea, com l’Uruguai. Molts consellers encara pensen que la tria s’acabarà decantant per una de les altres possibilitats: presentar-se tots a Barcelona dilluns i oferir una roda de premsa. De fet, algun alt càrrec creu que els dos plans són compatibles, i que s’exiliaran després de comparèixer.

Diumenge l’únic que es deixa veure en públic és Josep Rull, que presideix la celebració del centenari de l’arribada del ferrocarril a Sant Cugat. El terrassenc cita Nelson Mandela. “Un guanyador és un somiador que mai s’ha rendit”. Les seves paraules venen precedides i acaben amb una llarga ovació.

A la Catalunya Nord segueix la reunió, en què els consellers parlen obertament de l’opció de l’exili. Es parla de diferents països on hi ha possibilitats d’èxit: Suïssa, Noruega, Bèlgica, l’Uruguai... Entre ells es produeix una conversa que reprodueix en una entrevista a l’ARA, mesos més tard, Comín:

-Vam quedar que la decisió seria personal. Que cadascú avalués els riscos que bonament pogués. Vam agafar el compromís entre els consellers, que recordaré tota la vida, que ens respectaríem sempre més la decisió que prengués cadascun de nosaltres.

Un cop acaba la trobada, Jordi Turull i Raül Romeva baixen al Principat. Asseguren que van a Girona a reunir-se amb Puigdemont, però que tornaran a Prada. De fet, hi deixen la maleta. Tot i això, van a Barcelona.

Als carrers de la capital, l’unionisme es fa sentir:

- Puigdemont, a prisión, Puigdemont, a prisión!

Societat Civil Catalana convoca una marxa a les 12 del migdia per protestar contra el que l’entitat creu que és un cop d’estat. Hi van 300.000 persones. La protesta està secundada pels tres partits constitucionalistes, que rubriquen la seva unitat contra l’independentisme amb una selfie que marcarà la futura campanya electoral, amb els candidats del PSC, el PP i Ciutadans -Miquel Iceta, Xavier García Albiol i Inés Arrimadas-, el delegat del govern espanyol, Enric Millo, i la ministra Dolors Montserrat com a protagonistes. Els discursos mantenen la tònica habitual. Crítiques al nacionalisme, a l’independentisme, crides a respectar la llei. El socialista Josep Borrell, després d’assenyalar mitjans com l’ARA i culpar-los de fomentar l’odi, exclama:

-Hem d’extremar el respecte i restablir l’afecte encara que ens costi.

I costa. La manifestació acaba amb un grup d’ultres increpant i intentant colpejar els mossos d’esquadra que fan guàrdia a la Generalitat.

Mentre la marxa discorre pels carrers de Barcelona, l’operació Bèlgica es posa en marxa definitivament. A Prada hi ha consellers inquiets per la falta de contacte amb Puigdemont. Finalment arriba el missatge, en la majoria de casos a través d’intermediaris, algun en persona:

-Tots a Brussel·les.

A la Catalunya Nord no tots intueixen que suposarà l’exili definitiu. Però són conscients que l’ordre de Puigdemont pot comprometre’ls personalment. De fet, alguns consulten els seus advocats per si els pot portar problemes quan es presenti la querella. Comín veu clara l’opció belga i comparteix un informe de Gonzalo Boye que la descriu com la millor opció per a l’extradició. Tots agafen el cotxe camí de Brussel·les.

La maniobra per camuflar PuigdemontL’operació Brussel·les ja està en marxa

Puigdemont està a punt de sortir de casa. Un dels sergents dels Mossos d’Esquadra arriba amb un cotxe de la flota oficial fins a la residència del president, a Sant Julià de Ramis. La maniobra per aconseguir que Puigdemont marxi sense aixecar sospites és descrita mesos més tard primer per Pedro Águeda, aEldiario.es, i després per Mayka Navarro, a La Vanguardia.

El sergent no formava part de l’equip d’escortes del president, però compta amb la seva confiança. Segons Navarro, Puigdemont l’havia citat el dia abans per preguntar-li si estaria disposat a ajudar-lo a marxar del país discretament, sense que ni tan sols tot el seu equip d’escortes se n’assabentés. Diumenge li truca per activar la missió, i el sergent el troba acompanyat de la seva dona i Jami Matamala.

L’encarregat de la missió requereix ajuda, i pensa en un membre de la Brigada Mòbil, a qui va a buscar a Llinars del Vallès. Abans, passa per casa a deixar l’arma reglamentària. Són les sis de la tarda, i a la casa de Llinars s’hi celebra una festa on hi ha diferents agents. El responsable de l’operatiu de Brussel·les fa un apart amb el seu company i un altre mosso present a l’àpat, també de l’àrea d’escortes. Sense donar més pistes, els demana que l’acompanyin amb un vehicle particular.

Mentrestant, Puigdemont s’està acomiadant de la dona i les filles. El sergent deixa els seus dos companys a l’entrada de la urbanització on viu el president i es dirigeix a la casa amb el cotxe de la Generalitat. Demana entrar al garatge per deixar unes caixes amb documents. Al cap de pocs minuts, Puigdemont surt, estirat al seient del darrere. Els escortes asseguraran després, davant d’Afers Interns, que no veuen res. Ja és fosc i no sospiten que el president pot estar marxant de casa.

El vehicle arriba fins al lloc on l’esperen els dos agents amb el cotxe particular. Allà intercanvien els vehicles, i Puigdemont, amb el sergent al volant, fa via cap a França. El cap de l’operatiu ordena als seus companys que tornin el cotxe oficial al Complex Policial d’Egara, i ho comuniquin tot al seu superior. A les nou de la nit els truca: no té la documentació del vehicle particular i l’hi han de pujar. Queden a la primera àrea de servei després de creuar la frontera, on hi ha una tercera persona: Jami Matamala.

L’operació Brussel·les, doncs, ja està en marxa. Gairebé en paral·lel, Oriol Soler i Sergi Sol reuneixen un grup de periodistes -José Antich, Pilar Rahola, Mònica Terribas, Toni Soler, Ferran Casas i Vicent Partal- per explicar-los que el pla, l’endemà, serà presentar-se als departaments.

Cinc consellers no són a la carretera, i la falta de resposta d’alguns d’ells inquieta Puigdemont. Compta que Romeva, Rull i Turull hi aniran l’endemà, però no localitza ni Oriol Junqueras ni Carles Mundó. Un emissari del president va, ja de nit, a veure Marta Rovira. És tard i la republicana obre la porta en pijama. L’enviat li dona un missatge: ha de localitzar els seus companys de partit per donar-los l’ordre d’anar a Brussel·les. La republicana mou fils al partit perquè persones de la seva confiança busquin els consellers.

Cap d’ells anirà a Bèlgica. Mundó ja s’havia desentès de les maniobres des de divendres a la nit. Junqueras tampoc ha estat amb el Govern durant el cap de setmana. Romeva creu que la presó ha de ser una eina política i Rull vol donar la cara.

Ja gairebé és dilluns, i queden poques hores perquè tots els ulls es fixin en què passa al Palau de la Generalitat.

Dilluns 30

Una parella vestida de casament creua la plaça de Sant Jaume. Normalment a dos quarts de vuit del matí l’eix del poder a Catalunya està tranquil, i pocs hi passen mentre la plaça es treu la son de les orelles. Però aquest dilluns, en què la tardor ja refresca, la parella de casats no es poden fer una foto tranquil·la. Des de primera hora del matí un eixam de càmeres es planten a la porta principal de la Generalitat, i hi ha grups de periodistes fent guàrdia a tots els accessos. No s’adonaran que, en un restaurant a prop, esmorzen junts Raül Romeva i Jordi Turull, tots dos amb despatx al Palau de la Generalitat. En cap moment es deixaran veure pel seu Departament. 

Just després de les vuit, una foto a Instagram del president comença a generar comentaris: Puigdemont penja una imatge del cel vist des del Pati dels Tarongers, i un simple “Bon dia” -amb emoticona de somriure inclosa- que multiplica la inquietud a les desenes de periodistes que s’hi amunteguen. El president alimenta les especulacions i infla les tertúlies: no seria estrany que hagués dormit a la Casa dels Canonges, com fa quan s’ha de quedar Barcelona, i que hagués anat fins al despatx pel pont del carrer del Bisbe. Però igual que el pont, el secret són els detalls: la foto de Puigdemont mostra el cel tacat per algun núvol, i el dia és assolellat per tots costats.

Curiosament, a Brussel·les hi ha algun núvol que enterboleix el dia inusitadament clar que fa a la capital belga. Puigdemont hi arriba durant el matí. Aleshores s’assegura que ho ha fet volant des de Marsella, però la majoria de fonts afirmen ara que hi va anar amb cotxe. Els consellers que han creuat França també hi són. El primer que han de fer és preparar la logística: cadascú busca a la xarxa personal i de partit llocs on poder instal·lar-se, fins que acabaran compartint residència en un aparthotel, primer, i cadascú per separat, després.

A aquella hora, ben pocs a Catalunya saben on són. La falta de contacte amb els alts càrrecs incrementa la inquietud a Barcelona, on els líders d’opinió tenen la informació que els consellers aniran a treballar amb normalitat. L’única que compleix aquesta premissa és la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que a dos quarts de nou creua les portes de l’edifici i acata formalment el 155: dona la cambra per dissolta per la convocatòria electoral. És el senyal més inequívoc que la declaració d’independència de fa unes hores era un símbol lluny de materialitzar-se.

Als despatxos de les conselleries l’activitat és gairebé nul·la, inversament proporcional a l’expectació a les portes de cada departament. L’atenció es multiplica a cada entrada, i encara més quan els Mossos d’Esquadra fan acte de presència a les conselleries -la primera és la d’Ensenyament- per notificar als seus titulars que han de recollir les seves pertinences i abandonar els despatxos. El govern espanyol ja controla la policia catalana, i ho vol fer notar des del primer dia.

“Al despatx, exercint les responsabilitats”Josep Rull, l’únic que acudeix al departament aquell matí

El dubte, durant gran part del matí, és si els consellers acataran l’ordre o desafiaran el 155 amb la seva presència. L’absència de moviments a la plaça de Sant Jaume i el gest de Forcadell al Parlament envien el missatge que s’assumeix la suspensió. Però poc abans de les 10 del matí hi ha un indici en direcció contrària: el conseller de Territori, Josep Rull, surt del seu despatx, enmig d’una gran ovació. Pocs minuts després penja una foto a Twitter on se’l veu treballant amb un diari del dia damunt la taula, El Punt Avui, que titula a portada: “A la feina”. La realitat s’encarregaria poc després d’espatllar el titular, i també el tuit de Rull. “Al despatx, exercint les responsabilitats encomanades pel poble de Catalunya”.

Rull va després a la seu del PDECat, on el partit fa un comitè de direcció. Al costat de la cadira del president del partit, Artur Mas, hi ha un seient reservat per a Carles Puigdemont, que romandrà buit: l’expresident de la Generalitat s’assabenta que el seu successor és a Brussel·les aquell mateix matí. A dos quarts d’onze, l’hora en què l’esperen a la seu, tothom comença a ser conscient que Puigdemont no es presentarà ni a la reunió ni al seu despatx.

En canvi, a Esquerra no hi falta el seu líder, Oriol Junqueras, que està reunit des de les vuit amb la plana major del partit per celebrar l’executiva i decidir els passos següents. També hi van Raül Romeva i Carles Mundó i, un cop dissolt el Parlament, Forcadell, que ha tingut diverses reunions amb personal de la institució, també s’hi acosta. No hi són ni Meritxell Serret ni Toni Comín ni Dolors Bassa. La sensació és de sorpresa. Fins i tot molts dirigents que sabien que s’estava parlant de l’exili no pensaven que dilluns mateix ja s’hauria confirmat.

Molts tenien clar que el pla passava per presentar-se als despatxos a primera hora del matí i comparèixer junts a Barcelona. Fins aleshores, els missatges entre assessors anaven i venien i es preguntaven si s’havia de convocar la premsa. Per què Puigdemont canvia de criteri? La majoria de consultats no tenen resposta a la pregunta, però alguns intueixen que el president sospitava que la detenció dels membres del gabinet podia ser imminent.

De fet, l’acció judicial avança a passos de gegant. Al migdia, el fiscal José Manuel Maza compareix. És l’element que completa tota l’ofensiva de l’Estat. L’executiu està satisfet amb l’operació, com mostra l’eufòria amb què, pocs minuts abans, l’executiva del PP ha rebut Rajoy. Maza anuncia una querella que es preparava des d’abans del 10 d’octubre.

-A partir d’ara la fiscalia continuarà exercint les seves funcions des de la imparcialitat i amb estricta observança del que disposa la llei, per garantir el respecte a l’estat de dret, l’ordre constitucional i el nostre sistema de convivència, greument afectat per les conductes que motiven les querelles.

La imparcialitat promesa per Maza ja cau amb el títol que posa a l’arxiu on escriu la querella: “Més dura serà la caiguda”. Dinou dies després, amb la majoria del Govern a la presó, el fiscal general de l’Estat mor per una insuficiència renal.

La seu de l’ALE, primer quarter a Brussel·les

2El president i els consellers sospesen demanar l’asil

A la capital belga, el president i els consellers es troben a la seu de l’Aliança Lliure Europea, partit polític europeu que integra partits nacionalistes, entre els quals ERC. La seu de l’ALE es converteix en el primer quarter general del Govern a Brussel·les. En aquesta reunió hi són tots excepte els que s’han quedat a Barcelona i Clara Ponsatí, que encara no ha arribat a Brussel·les.

Alguns consellers encara no saben que en la ment de Puigdemont l’exili és definitiu, perquè molts han pujat amb la idea que l’objectiu del president és reunir el Govern amb tranquil·litat i poder pronunciar-se des del cor de la UE. En aquesta trobada comença a visualitzar-se. Parlen sobretot de qüestions legals relatives a l’exili, i es plantegen demanar asil. El que no està decidit és si es queden a Bèlgica; Suïssa encara té possibilitats. Segons els presents a la trobada, allà se’ls informa que els consellers que queden a Catalunya es reuniran amb ells aviat.

Poc abans de dos quarts de dues del migdia, a Catalunya la notícia es fa pública: Puigdemont és a Brussel·les.

Se sap poc abans d’una reunió del grup parlamentari de JxSí, que ja ha decidit concórrer separadament al 21-D. Junqueras, present a la trobada, aconsegueix mantenir el seu habitual rictus impertorbable. També ho fa quan, seguint l’estela del conseller Rull i les instruccions que s’havien emès el cap de setmana, es deixa veure a la seva conselleria. Pocs minuts després de les quatre el vicepresident entra a la seu del departament acompanyat d’un dels seus homes de confiança, Sergi Sol. Només s’hi està 37 minuts, parlant amb el personal d’Economia. A la sortida, gairebé es creua amb la comitiva enviada pel govern espanyol per fer-se càrrec de la cartera, que ocupa posicions al departament.

La Moncloa exhibeix satisfacció

Millo: "Molta a Catalunya volia diu prou als secessionistes"

La Moncloa està satisfeta amb el desplegament del 155 i, després del consell de ministres de la tarda, per fer balanç de la situació, Enric Millo celebra el que és vist des de l’executiu com una victòria:

-Ens hem trobat una gran receptivitat i col·laboració. No hem trobat cap oposició ni rebuig. Hi ha molta gent a Catalunya, més de la que sembla, que volia dir prou a aquests secessionistes. Volen ser catalans, espanyols i europeus.

El xoc a Brussel·les en saber que Junqueras es quedaEls consellers s'assabenten per televisió del pla del vicepresident

A la reunió de Brussel·les, Puigdemont els parla de l’advocat que creu que ha de portar els afers del Govern al país: Paul Bekaert. El president mostra als consellers la targeta d’un advocat conegut per la seva especialitat en extradicions i posa rumb a Tielt per reunir-s’hi, acompanyat del conseller Joaquim Forn.

La resta es queda a la seu de l’ALE, seguint les notícies tota la tarda i el vespre i esperant que arribin els altres a Brussel·les. Se’ls ha informat que el vicepresident hi pujarà i que Rull, Turull i Romeva són junts a Barcelona esperant un cotxe que els deixi a la capital belga. De fet, les maletes dels dos últims han viatjat fins a Bèlgica.

Però la realitat va per una altra banda. Quan posen el Telenotícies s’hi troben Oriol Junqueras. I el seu missatge els deixa clar que té previst quedar-se i assumir la querella judicial:

-Si em posen a la presó no convencen ningú, no deixaré de defensar el que em sembla que és just i se’ns ha de jutjar per allò que hem fet. Que ens amenacin amb la presó no farà que deixem d’actuar en consciència -afirma Junqueras.

Es queden en xoc, i la decepció augmenta més tard. Forn torna de Tielt sol, sense Puigdemont, i els comunica que els de Barcelona es queden. La nit cau i alguns dormen en cases d’amics, d’altres en un hotel.

Dimarts 31

El pont entre els que es queden a Barcelona i els que marxen comença a bastir-se a primera hora. Puigdemont anuncia a la premsa que compareixerà al Club de Premsa. La primera imatge del president és davant la seu de l’ALE, el primer quarter general. A l’entrada, acompanyat de Jami Matamala, l’aborden un grup de periodistes.

-Té plans de quedar-se a Brussel·les?

A la seu del partit, els consellers comencen a refer ponts amb els companys que s’han quedat a Barcelona. Fan les primeres trucades per preguntar per què s’han quedat just abans que comenci la roda de premsa en què el president deixa clar que tornar a Catalunya és complicat:

-Si es pogués garantir un judici just i amb separació de poders, tornaríem immediatament.

La conferència es fa en un lloc petit, més del que s’havia previst inicialment, que s’ha de canviar perquè el govern belga hi posa pegues. La localització és una mostra evident del caos i la improvisació que han acompanyat la delegació brussel·lesa des de l’arribada.

Dolors Bassa gairebé cau intentant superar un eixam de periodistes. Lluís Puig no hi cap a la taula, i els alts càrrecs s’han d’amuntegar per aparèixer. El missatge de Puigdemont, en francès, anglès, castellà i català, és el més clar: emplaça Europa perquè s’impliqui en el conflicte. Tot i haver estat dies defensant que no hi havia les estructures d’estat preparades per desafiar l’Estat, en públic assegura que el Govern podria haver mantingut el pols de la República -de fet, algunes fonts apunten que s’hauria fet sense la repressió del 20-S i la brutalitat de l’1-O-, però que va preferir no fer-ho per evitar violència. I, a aquells que esperaven alguna cosa més de la declaració d’independència, els envia un altre missatge:

-Al poble de Catalunya li demano que es prepari per a un camí llarg.

Per la televisió el segueixen milers de persones. Entre elles cinc que podrien ser allà però que han triat quedar-se a Barcelona: Junqueras, Mundó, Romeva, Rull i Turull ho veuen, junts, en una sala al Parlament on també hi ha Carme Forcadell. El missatge no els acaba d’agradar. Quan acaba la roda de premsa, a Brussel·les i a Barcelona es connecta l’Skype. Els exiliats insisteixen a demanar per què els altres volen quedar-se.

-Si tinguéssiu el 100% de garanties que a l’exili no us extradirien, ¿també us quedaríeu a Barcelona? -els pregunta Comín.

La resposta és afirmativa, i no són els únics que ho pensen. Forn, Bassa i Puig agafen un avió a la nit, enmig de molta confusió perquè a Barcelona es creu que Puigdemont també hi viatja. Marxen de Brussel·les assegurant que només van a saludar la família. Només Puig, que passa inadvertit al Prat -mentre als seus companys els esperen uns ultres que els criden “gossos” i “traïdors”-, tornarà a la capital belga. Bassa i Forn, que s’assabenten a l’aeroport de Brussel·les que la citació de l’Audiència Nacional és per al cap de dos dies, es quedaran.

També tornarà Meritxell Borràs, que passarà un dia més a Brussel·les però s’encaminarà, de nou, cap a Barcelona.

Dijous, els consellers declaren a l’Audiència Nacional. Una setmana abans, el seu grup parlamentari redactava la proposta de resolució de la DUI amb precaució, per evitar conseqüències legals i poder defensar-se d’un jutge. Set dies després, davant una magistrada que no acceptaria cap matís legal, aquells esforços es revelen inútils. Com els de tots aquells mediadors que havien fet mans i mànigues per evitar el xoc. El xoc ja era el passat, i les conseqüències han arribat fins al futur: una autonomia escapçada i un Govern repartit entre la presó i l’exili després de 140 hores que van canviar la història de Catalunya.

Baròmetre de l'ús del català a Internet