Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:
2009, 1r semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2009-1r-semestre.html
2009, 2n semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2009-2n-semestre.html
2010, 1r semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2010-1-semestre.html
2010, 2n semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2010-2n-semestre.html
2011, 1r semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2011-1r-semestre.html
2011 2n semestre: http://miquelstrubell.blogspot.com/2013/02/cronica-2011-2n-semestre.html
24. Cap a la Catalunya postconstitucional
19/6/2009
Una nova filtració sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional confirma que cedirà davant l’exigència del PP: que hi hagi sang, és a dir, que siguin declarats anticonstitucionals alguns dels articles de l’Estatut –retallat- d’autonomia de Catalunya que la majoria del poble de Catalunya va votar el 2006.
Si la filtració és certa, no deixarà passar una exigència ben lògica: igual que quan qualsevol altre funcionari ha de servir en una terra que –de moment- té dues llengües oficials, les ha de saber, d’acord amb un principi elemental d’eficàcia, també les ha de saber el personal de justícia: magistrats, jutges i fiscals.
Segons l’article del diari, el TC argumenta que "els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació", i que per tant, exigir el coneixement d’una llengua als magistrats i jutges és discriminatori. Quina barra!
No sóc jurista, però em sembla molt que es contradiuen amb la jurisprudència del mateix tribunal. D’acord amb la sentència del TC núm. 46/1991 (la traducció és meva: una altra assignatura pendent per a l’Estat!), “l'exigència del coneixement de l'idioma que és oficial en el territori on actua l'Administració a la qual s'aspira a servir es pot perfectament incloure dins dels mèrits i capacitats requerides, si bé no s'ha d'entendre l'exigència de coneixement del català un requisit «ad extra», independent del mèrit i capacitat acreditades, sinó, igual que qualsevol altre coneixement o condició exigida per l'accés a la funció pública, una exigència amb l'acreditació es dóna satisfacció a aquests principis constitucionals.”
Per altra banda, i lògicament, “Seria contrari al dret a la igualtat en l'accés a la funció pública, d'exigir un nivell de coneixement del català sense cap relació amb la capacitat requerida per exercir la funció de què es tracti”.
Si la filtració és correcta, en què quedem? Sembla clar que ignoren la jurisprudència. És més: només miren en una direcció. Il·lustraré el que vull dir amb un cas hipotètic.
Un jove, de llengua A, vol fer de magistrat. Si ho vol fer ha d’aprendre i acreditar necessàriament un ple domini de la llengua B. L’ha d’aprendre tant si com no. Un altre jove, aquesta vegada de llengua B, també vol fer de magistrat. Per fer-ho no l’obliguen a aprendre cap més llengua. Només haurà d’aprendre la llengua A en el cas de voler treballar en el territori de llengua A. I el TC només mira aquest cas, quan l’anterior és molt més flagrant: un catalanoparlant monolingüe no el deixarien accedir a una plaça de jutge, ni a Ripoll!
Segons el text filtrat, serien "de pitjor condició" aquells que no dominessin les llengües pròpies de les comunitats autònomes. Potser s’ha escrit amb to sarcàstic. Però la frase suscita dos comentaris: un, que és la pura veritat, vist des del punt de vista d'un Estat modern, amb una administració eficient orientat per servir els ciutadans; i dos, que serien “de pitjor condició" els catalanoparlants monolingües, a qui SEMPRE, doncs, se’ls obliga a aprendre una segona llengua.
Tot plegat, fa tuf de maniobres gremialistes... dels que són jutge i part, literalment, en aquest cas. La sospita de gremialisme afecta directament el prestigi, ja molt tocat, del tribunal. Però si els que reben, d’aquesta actitud, són els catalans, poques crítiques rebran a la resta de l’Estat, molt em temo!
23. Freude und Freihert (Alegria i llibertat)
05.06.2009
Són dies d’alegria, certament.
Divendres passat, al final de la memorable interpretació per part de l’OBC i de l’Orfeó Català, de la Novena Simfonia de Beethoven, coneguda com a “Oda a l’Alegria” el director Eiji Oue va sortir a rebre els aplaudiments del públic agraït, vestit amb una samarreta del Messi!
Conta Josep Pascual en la programa de mà que Beethoven es va sentir atret, a l’hora de compondre l’obra, per un poema de Schiller, escrit uns anys abans. El poema es deia An die Freihert (A la llibertat), però el títol no va agradar gaire a la censura i per això Schiller li va haver de canviar-lo per An die Freude (A l’alegria, o Cant de Joia, en la versió de Joan Maragall). No és el mateix. A més, la paraula Freihert no apareix enlloc en el text del poema que ha arribat als nostres dies.
La partitura de la Novena de Beethoven no devia poder fer altra cosa que reproduir, en el text que canten solistes i cor, el títol i el text del poema publicat. Wikipedia i arreu d’internet hom reprodueix el poema en la seva versió censurada, sense fins i tot parlar de l’esmena.
Qui fou Friedrich Schiller? Un gran amant de l’alegria, de la joia? Més aviat d’una altra cosa. Com s’explica a la pàgina web de l’Institut Schiller, ningú va unir de manera més efectiva la concepció de la llibertat republicana amb el principi de la bellesa poètica que Friedrich Schiller. A més, es defensa que les seves idees varen inspirar les guerres d’alliberament contra Napoleó. Poca broma.
Sembla que no va ser fins 1989 que, al costat d’un mur de Berlin acabat de caure, Leonard Bernstein va canviar el títol (no va ser, com proposava Carme-Laura Gil, un gest al·legòric, sinó una recuperació) i va interpretar l’obra com a “Oda a la Llibertat” en un memorable concert de celebració de la reunificació de les dues Alemanyes.
Senyores i senyors, en una Europa on la llibertat és un gran valor, els catalans hem de reivindicar –com Bernstein- l’autèntic títol i sentit del poema i de la simfonia el quart moviment de la qual, per altra banda, s’ha convertit en l’himne d’Europa.
I sense arribar a associacions massa fàcils com ha fet algun actiu promotor de la nostra sobirania fa pocs dies (jo mai fins la festa al camp del Barça de dijous no havia seguit les indicacions del “Boti, boti, boti...” per proclamar que no sóc seguidor d’un equip de la meseta!), sí que hi ha un missatge en tot això.
Podem perseguir la llibertat (nacional, s’entén!) necessitem el català emprenyat, no ho nego: el que es queixa de la marginació i humiliació a què ens sotmeten constantment els òrgans de l’Estat a la qual la gran majoria de catalans pertanyem actualment, als tripijocs amb el finançament fins que l’escanyament ens perjudica la qualitat dels nostres serveis públics més elementals i essencials, el joc d’escacs entre jutges del tribunal constitucional designats pel PSIE i pel PP, per fer saltar pels aires l’Estatut, ja molt rebaixat, de 2006. No ho nego.
Però també guanyarem abans la nostra independència comptant amb una població segura de si mateixa, convençuda que no hi ha obstacle que ens pugui deturar.
O Freunde, nicht diese Töne! Germans: a fora tristeses!
Amb alegria també arribarem, els catalans, a la llibertat. I si ho tens clar, aixeca't un moment de la cadira davant de la pantalla i fes amb mi, com vàrem fer milers de catalans a Brussel·les el passat 7 de març en aquella històrica manifestació: Boti, boti boti...!
I fins el dia 11 de juny, que ja ens trobarem...
22. La previsible abstenció: una oportunitat per a nosaltres
22.05.2009
Quants eurodiputats té el País de Gal·les? Quatre, amb noms i cognoms (que potser canviaran després d'aquestes eleccions, és clar). Quants eurodiputats té Escòcia? Set. I a Flandes, n'hi ha 14 eurodiputats. I el petit territori germanòfon de Bèligica en té un. Al Regne Unit hi ha 12 circumscripcions, que respecten les nacions que el componen. Itàlia en té 5, França 8... però l'Estat espanyol, només en té una. (com els estats monoculturals i mononacionals com Alemanya o Polònia). Això vol dir moltes coses. Primera, que Catalunya no té cap eurodiputat. No en pot tenir, perquè no és circumscripció i, per tant, els resultats a Catalunya es dilueixen dins el conjunt. Una altra cosa, és clar, és que surtin elegits eurodiputats catalans.
Segona, vol dir que no sabem quants eurodiputats catalans hi haurà després de les eleccions. No podem dir 7, com els escocesos, o 14, com els flamencs. Depèn. Tercera, depèn de quants catalans hi ha en els primers llocs de les diferents llistes d'abast estatal. Poden sortir elegits, fins i tot sense cap vot català! Quart, no sabràs mai qui resulta elegit gràcies al teu vot -lector català, valencià o illenc- i els dels teus compatriotes. Bé, això s'ha de matisar. Hi ha llistes on els primers llocs van a gent dels nostres països (singularment, Europa dels Pobles-Verds, encapçalats per Oriol Junqueras, que represewnta Esquerra Republicana de Catalunya, amb el suport del BNG i Euskal Alkartasuna; i "Coalició per Europa", encapçalat per Ramon Tremosa en nom de Convergència, amb el suport del PNB, el Bloc Nacionalista Valencià (BNV) i Unió Mallorquina (UM), i amb un candidat d'Unió Democràtica de número 3. Cinquè, que els catalans que hi ha a les llistes estatals dels grans partits hi són per cobrir l'expedient territorial a l'hora de les eleccions (amb tots els respectes) i fer bonic: però no tenim la més mínima garantia que puguin fer la seva feina al Parlament europeu amb independència de la voluntat del partit estatal per al qual seran elegits.
Quin seria l'escenari ideal perquè els catalans (que no Catalunya) tinguem un autèntic pes al Parlament europeu? Doncs que hi anéssim a votar massivament per les llistes on els catalans encapçalen les llistes. I deixem-nos de deixar influir per notícies falses. Us en dono dos exemples.Raül Romeva ha fet una feina excel·lent al Parlament. Res a dir-hi. Però és inadmissible que a www.iniciativa.cat consti com a "el cap de llista a les eleccions europees", quan en un altre web ens diuen que "Willy Meyer encabeza la lista conjunta [de] la coalición de IU e ICV".
És igualment escandalós que a www.socialistes.cat ens expliquin que "Maria Badia serà l'única cap de llista a les europees que simultàniament hagi votat a favor de l’Estatut i de la Constitució Europea". Cap de quina llista? Amb tots els respectes (i quan Catalunya sigui independent, o només que sigui circumscripció electoral, aleshores sí que podrà ser veritat), el cap de la seva llista és, segons www.psoe.es, Juan Fernando López Aguilar.
Aquest escenari es completaria amb una segona eventualitat: que a més d'una participació massiva dels catalans per votar les opcions on els catalans encapçalen les llistes, els espanyols es quedessin, de forma igualment massiva, a casa seva.
Que ningú no m'acusi de vel·leïtats antidemocràtiques. Ens han imposat, des de fa més de 20 anys, un sistema electoral per a les eleccions europees que ens priva de tenir representants territorials i que juga conscientment en contra dels nostres interessos com a poble. Deixa'm somiar, doncs, en un escenari -l'únic- en què els catalans podríem treure profit del sistema. Ah! I no es preocupeu els catalans perduts pel mig de les llistes electorals dels partits estatals: ja us votaran els espanyols!
És un escenari amb dos fronts: amb un electorat català participatiu i nacionalment conscient; i un electorat espanyol adormit i abstencionista. Ja es desvetllarien després.
21. No saps com et trobo a faltar, Clara!
15.05.2009
Fa anys que el que més de gust em ve fer, el cap de setmana, és pujar des de Palamós fins a l’antiga rectoria de Fitor, en el cor de les Gavarres, a peu o amb bicicleta. No he descobert res: agafi el camí que agafi per arribar-hi (i tinc més de mitja dotzena d'alternatives), és ben probable que em trobi algú pel camí. Per la pista forestal, cotxes, motos i algun quad. Pels altres camins, generalment gent com jo.
Amb els ulls tancats, i sense que ho tapi cap fressa de motor, percebo l’època de l’any pel que sento, amb les orelles o el nas. Aquests dies es fan sentir els pius dels falciots, el cant descendent -com aigua que va caient cau per uns ràpids-, dels pinsans, la cantarella nerviosa i tímida de les mallerengues blaves, i algun cargolet amb el seu cant estrident i desproporcionat... Tot això al costat dels efectes d'un segon sentit: les olors típiques de la temporada de les flors.
I els visitants s’han quedat sense l’Albert que, molt més enllà de qualsevol manual o plànol, coneix cada racó del massís. Gràcies a ell he descobert nous corriols, noves restes d'antigues masies o ermites, he conegut històries de la gent que, fins relativament poc, poblava aquesta extensió zona, de relleu suau i formes arrodonides, de 350 km².
El desenvolupament econòmic, en una època en què l’aïllament internacional de l’Espanya franquista feia impossible que les polítiques agràries i rurals europees permetessin als pagesos la modernització, va fer inviable la vida humana a les Gavarres, tret de comptades finques, gràcies a la fórmula del turisme rural o amb terres més productives que han permès de mantenir-hi l’activitat humana resident.
Em demano irònicament si ha estat la crisi econòmica la que ens ha privat de l’Albert, la crisi contra la qual, amb un finançament encara tan coix i un espoli fiscal que any rere any augmenta (ja supera el 20.000 milions cada any), Catalunya poca cosa pot fer. Potser només és temporal, mentre durin unes obres anunciades al mateix edifici. De tot cor, espero que aquesta sigui l’explicació. De moment, el trobo a faltar. I no és l’únic que hi trobo a faltar. No hi ha res en el món que vingui més de gust, un cop arribo assedegat a Fitor, que aquella sublim barreja de cervesa (San Miguel, Damm o Moritz!) i “graciosa”. Sí, senyors, trobo molt a faltar, a Fitor, la meva estimada clara!
20. Estudiants pel català
06.05.2009
Va ser tot un honor ser convidat a fer la presentació, a Girona, de la Jornada organitzada per la Plataforma Universitària pel Català (o PUC), el passat 25 d'abril.
Quan molta gent té un imatge dels estudiants universitaris molt distorsionada per l'oposició al procés de Bolonya (rebatejat un bon dia per algun periodista com a "Pla Bolonya", ben bé com si ho hagués dissenyat el senyor Bolonya!) d'alguns moviments estudiantils, resulta doblement gratificant comprovar com hi ha estudiants capaços de mobilitzar tanta gent per una causa noble com és la promoció de l'ús del català en el món universitari. Quants joves hi ha que estan farts, o resignats, de veure com tot un professor universitari se sent coaccionat per un únic estudiant estranger a canviar de llengua a l'hora d'impartir la classe. On més a Europa hi ha aquestes coaccions?
No se'n va parlar en aquesta jornada, perquè no tocava, dels mils i un impediments que té el professor catalanoparlant. No defenso que sigui monolingüe, ep! Quants llibres de text, o revistes internacionals, són en anglès o castellà. Però que es vegi forçat pel sistema a renunciar a publicar articles o llibres en la seva llengua, perquè puntuen poc a l'hora de l'ascens professional, que es vegi amb la disjuntiva de trobar-se amb membres d'un tribunal de tesi doctoral, o d'oposicions, incomodats o fins i tot hostils, si malgrat tot decideix fer ús de la seva llengua, són coses que queden més lluny de les preocupacions dels estudiants.
Els estudiants demanen coses ben raonables, com ara la seguretat lingüística: que un curs, quan s'anuncia que s'impartirà en una llengua determinada (sobretot quan és en català, que és el cas que sempre surt perdent!), no acabi canviant de llengua per qualsevol pressió.
Demanen, també, que l'acord del Consell Interuniversitari de Catalunya de juny de 2008, sobre l'exigència de coneixements de les dues llengües oficials per part dels aspirants a fer de la docència universitària a Catalunya la seva carrera professional, es converteixi en un decret de la Generalitat de Catalunya. La Comissionada, Blanca Palmada, que va assistir a la Jornada, en va prendre bona nota. És més, el conferenciant de la cloenda, Josep M. Terricabres, va afegir un reguitzell de motius més per estar empipat i empipats, a l'entorn del món universitari, l'estat de la nostra llengua, i mil i una coses més que no són problema, per entendre'ns, a Eslovàquia o Estònia (i on ja no cal, doncs, organitzar actes com aquest en cap de setmana !).
El considerable impacte mediàtic, en articles a la premsa, i en blocs, ha estat notable, i és un altre motiu per felicitar els organitzadors de la iniciativa.
Jo mateix els vaig poder dir que els membres de la Plataforma compleixen en primera persona diversos objectius del procés de Bolonya, entre els quals el compromís social de l'estudiant universitari, la capacitat d'organitzar-se el temps en funció d'objectius concrets, i la capacitat de treballar en equip.
Convido el lector a visitar la pàgina web de la Plataforma, on hi el text del seu Manifest, i a adherir-s'hi com ja ho han fet centenars de persones. En aquesta mateixa pàgina el visitant podrà seguir amb youtube una de les conclusions importants de la Jornada: 'Avui la PUC deixa sense marge d'actuació al Govern'. Certament, quan els polítics catalans es planyen tan sovint que 'Madrid' no els deixa fer això i allò, en casos d'aquests en què el Govern pot actuar sense més (i ho ha de fer, en funció d'una llei, la d'Universitats, emanada del Parlament de Catalunya!), costa d'entendre el perquè del retard.
19. Quarta pista, quart carril
19.04.2009
He estat amb la família cinc dies a Suècia. No ho hauríem pogut fer, la veritat, si no hagués estat pels preus més que competitius de Ryanair (no em fa cap vergonya de fer-ne publicitat!), la línia aèria que va fer miques de totes les previsions de creixement de l'aeroport de Girona, abandonat de la mà de Déu durant anys per "Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea” fins que es va veure materialment desbordat gràcies a unes gestions fetes –no cal dir-ho- totalment al marge de l’infumable AENA, entitat pública empresarial adscrita al Ministeri de Foment que Germà Bel i Xavier Fageda, en el seu revelador llibre Aeroports i poder (Edicions 62, 2007), varen ser incapaços d'aparellar amb cap model de gestió als països desenvolupats.
La que durant anys des de Girona es presentava com la tercera pista –ja existent, i per tant aprofitable- de l'aeroport de Barcelona, avui ja la podem considerar com a quarta pista. Prop d'una cinquantena de vols hi arriben cada dia, i el mateix nombre en surt. I després d'uns primers anys de caos, sobretot pels problemes derivats de la falta d'espai d'aparcament, ara hi ha els serveis que requereix aquesta abundància de trànsit de passatgers. Per tant, mentre reclamem per a Catalunya el control dels nostres aeroports (i els ports, i els aeroports, i les autopistes, i els trens, i...), un 10 a Ryanair que, a més, disposa d'una cosa que Iberia –per exemple- encara no té: web en versió catalana. Quan es despertaran aquells senyors: fins i tot American Airlines n’ofereix!
Ara bé, el quart carril és un altre tema. Tornar cap a Barcelona amb cotxe, el dia de l'"operació tornada" de Setmana Santa, et pot exposar a l'abús d'altres conductors que en definitiva tenen les mateixes ganes que tu d'arribar a casa. Així va ser quan vaig decidir aprofitar el quart carril obert a prop de Maçanet de la Selva. És igual que en el cas de les pistes, com sabeu: tres a una banda, i un quart a l’altra. El quart carril és pel meu gust una via extremadament perillosa: et passen fregant la porta del cotxe a la velocitat normal d'autopista, no tens cap marge de maniobra ni voral a la dreta: i Déu nos en guard que se't punxi una roda!
I és per això, per aquesta perillositat, que hi ha una velocitat màxima de 80 per hora, que es va recordant amb senyals cada quilòmetre (i ben fet que fan).
Se suposa que obren aquesta via quan més endavant hi ha retencions, de manera que circulant-hi xino-xano te les estalvies. Però l’altre dia no. Era frustrant veure com no hi havia cap mena d'entrebanc als tres carrils “normals”: et feia pensar que havies fet el préssec. I encara fou més frustrant, pel que vàrem comprovar, per a la trentena de cotxes (la majoria, de gran cilindrada i volum) que, fent alegre cas omís del límit de velocitat, es varen anar acumulant un a un darrere meu (i confesso –però no ho digueu a ningú- que vaig anar tota l’estona a 90!). quan se suposa que volien anar a 110, 120 ... vés a saber! Al peatge de La Roca, les mirades cap a mi varen ser verinoses: un fins i tot va obrir la finestra, i en un castellà que mai no podré emular (ni ganes, tenint en compte el que va dir) va vomitar tota la seva bilis contra mi, amb consideracions especials per a alguns dels meus avantpassats.
Quan ens adonarem tots plegats d'on surten i de què serveixen, en una democràcia, les normes en general, i les de circulació en particular, i aprendrem a respectar-les ... i a respectar els que les respecten (deixant un marge, si us plau i en el meu cas, de 10 km per hora)? És ben veritat que el pitjor de la gent surt quan es posen darrere un volant!
18. El camí cap a la gran decisió
3.04.2009
Jaume López, que acaba de dimitir com a president de la PDD, segurament per la impossibilitat d'aconseguir un consens que superi l'actual conflicte intern (que de tota manera es resoldrà dins del mes d'abril), ha fet una excel·lent conferència de Jaume López a Òmnium, en el marc dels "Els dijous a Òmnium Cultural", sobre el tema "Dret de decidir, autodeterminació, sobiranisme... Sinònims, neologismes o màrqueting?". Té clar que "dret de decidir" i "autodeterminació" no són sinònims, però encara matisa més, diferenciant entre "sobiranisme" i "independentisme".
Per a ell, "el dret de decidir se centra en un principi de radicalisme democràtic: es pot decidir democràticament sobre tot". Pel que fa a la distinció entre "dret de decidir" i "autodeterminació" , diu que "el sobiranisme afirma i/o reclama la sobirania d'un poble (sobirania fiscal, sobirania sobre el que calgui). Jo diria, la majoria d'edat. Tenir ple dret per decidir i actuar. Independentisme vol dir reclamar la independència."
No entraré en un debat de si el sobiranisme pot ser parcial, com insinua entre parèntesis) o total. Per a mi és total, i per tant equival a independentisme. Tant li fa (o no, però em vull referir a un altre tema.
Jaume López diu, i hi estic completament d'acord, que està "convençut de la superioritat dels arguments a favor de la independència i, per tant, qualsevol pas cap a la possibilitat de que es plantegi un debat públic seriós sobre ella entorn, per exemple, d'un possible referèndum, crec que reforça la causa independentista."
Jo diria més. Hi ha segurament prop de dos milions de catalans que NO es declaren o defineixen ni com a sobiranistes ni com a independentistes, i en canvi tenen ben clar que votaran a favor de la independència de Catalunya el dia que hi hagi un referèndum en què ho puguem decidir. Aquests, sumats als que sí que es consideren sobiranistes i/o independentistes conformen una majoria electoral, capaç de guanyar el referèndum.
Per tant, sóc partidari de sumar esforços a l'entorn del futur referèndum, perquè és el tema clau que aglutina tot el moviment, més enllà de la llista -llarga!- de reivindicacions que comparteixen una clara majoria social de catalans (control de la fiscalitat, control de les infraestructures, seleccions esportives internacionals, veu pròpia a l'ONU i a la Unió Europea, etc.).
Recomano vivament que en llegiu el text (i felicito l’autor per haver-ho facilitat!). Es pot descarregar aquí: http://www.tribuna.cat/seccions/documents?func=startdown&id=65
D'aquesta manera el país continuarà anat per davant dels polítics. Tal com acaba d'escriure en Salvador Cardús "la política resta ... meditant si li cal o no prendre la gran decisió que el país necessita". (http://paper.avui.cat/article/dialeg/159981/espanya/antiautonomista.html)
Ajudem-los a prendre aquesta gran decisió. Quantes generacions futures de catalans els ho agrairan!
17. El PP fracassa al Parlament Europeu
24.03.2009
Passats pocs minuts de les dotze del migdia del 24 de març, el plenari del Parlament Europeu, reunit a Estrasburg, votava a favor d'una esmena que de fet substituïa un text que pretenia atacar frontalment la política lingüística educativa de Catalunya (llegiu la notícia).
El text substituït, redactat per un eurodiputat portuguès, Vasco GRAÇA MOURA, havia acumulat una sèrie de referències indirectes, però per a nosaltres clares, contra la política lingüística que fa 20 anys que Catalunya va decidir per a les escoles públiques.
L’informe de Graça Moura se sotmetia a votació en forma d'una “Proposta de Resolució del Parlament Europeu sobre el multilingüisme: Un avantatge per a Europa i un compromís compartit”. Contenia càrregues tan directes com la següent (i cito de la versió del text en castellà): 11. ... “es esencial salvaguardar la posibilidad de que los padres y responsables de la educación elijan la lengua oficial en que han de educarse sus hijos en los países en que coexistan una o más lenguas oficiales o una o más lenguas regionales”. Això és molt respectable quan es –com sembla a simple vista- un clam a favor dels rets d'una minoria lingüística amenaçada. Però el seu redactat xocava fins i tot amb les polítiques d'algun país membre de la UE, com ara Bèlgica; i serà interessant veure amb detall el sentit del vot dels eurodiputats flamencs i valons.
El text alternatiu, que ara s’ha aprovat amb 335 vots a favor i 279 vots en contra, recull pràcticament tot el text de l’informe original de Graça Moura, sense les esmenes pensades per a atacar la política catalana que havia aconseguit el partit popular espanyol que s’hi fiquessin, i que constaven a la proposta de Resolució que s'havia d'aprovar avui.
Els promotors del text alternatiu han estat membres dels grups socialista, liberal i verd, incloent-hi els eurodiputats catalans Maria Badia, Ignasi Guardans i Raül Romeva.
Hem viscut dies de forta pressió mediàtica a l’entorn de la resolució de Graça Moura. Arran de l’aprovació del text a la comissió de cultura, el 18 de febrer ABC ja posava amb titulars una suposada gran victòria del PP (però que ara veiem que ha quedat en no-res): “Europa defiende el derecho de los padres a elegir la lengua de sus hijos en la escuela. El informe del Parlamento Europeo cuestiona la actual política lingüística de la Generalitat”. El Mundo adoptava la mateixa línia. La resolució final, com ja he dit, no hi fa cap esment. L’agencia EFE (recordem el que no han pogut negar mai: que “EFE” era la primera lletra del cognom del dictador Franco, que en va promoure la fundació) alimentava diaris amb la notícia que arribava, sota el titular “Bruselas defiende el derecho de elegir la lengua de la educación de los hijos”, fins i tot als darrers confins del territori de l’Estat: Canàries.
La meva pregunta és: després d'aquest intent de guanyar a Europa el que han perdut a casa, aquests mitjans donaran la mateixa importància a la resolució avui aprovada? O callaran com a morts?
16. La majoria pacient
13.03.2009
Amb una clarividència exemplar Salvador Cardús (Avui, 13 de març) posa el dit a la nafra: "A Madrid ... no fan els deures ... Cada vegada és més clar que seguir confiant en Espanya és jugar amb foc. La insensatesa cada dia està més de la banda dels unionistes, és a dir, dels catalans que encara confien en una solució espanyola per als problemes de Catalunya ... Només la independència ens permetria prendre les grans decisions que calen per situar el nostre país al món."
Passejant a poc a poc pel centre de Brussel·les, l'altre dia, vivíem un dia estranyament "normal". Que poguéssim sortir del país i reunir-nos milers de persones (més dels que es podien imaginar els organitzadors, i molts molts més dels que hi podien anar amb els mitjans que deumil.cat havia posat a la nostra disposició), en una festa desenfadada i alegre, però alhora de reivindicació, i que els vianants ens anessin parant per demanar qui érem i què volíem, amb tota normalitat, amb curiositat i sense agressivitat, ve ser tot u. Però que davant la resposta "volem ser un país sobirà" la gent acceptés, amb la mateixa normalitat i cordialitat, que el que plantegem no trencaria el món, no provocaria cap daltabaix, això potser sí que va ser sorprenent! Una agradable sorpresa!
També ho va ser la reacció de la premsa internacional. Ho varen acceptar no com una bogeria, no com un atemptat a la decència, sinó que en varen donar la notícia -per a mi- de manera molt correcta. Després, un cop a casa, pensàvem : Ho hem somiat? Realment hi hem estat? Doncs gràcies a l'excel·lent tasca de molts, ho podem comprovar arreu de l'internet. Només un exemple: hi ha un reportatge gràfic de primera qualitat, a http://www.lluisbrunet.cat/deumil/. Gràcies deumil.cat per aquesta ocasió memorable. I gràcies Salvador Cardús, per indicar el camí que, a poc a poc, aquesta majoria pacient de catalans va emprenent, cap a la llibertat. Per fer les coses millor. O potser, de vegades, pitjor. Però per fer-les nosaltres, en definitiva. El dia s'acosta.
15. Qui ha guanyat les eleccions basques?
02.03.2009
Es diu mig en broma, cada vegada que hi ha eleccions, que, amb els resultats a la mà, tots els partits anuncien que hi han guanyat: que han pujat, o que han baixat molt menys del que hom preveia, o que han baixat menys que els altres, o que si es mira en percentatges aleshores sí que pugen, o que la participació ha pujat... o el que sigui.
En el cas de les eleccions basques de l'u de març de 2009, amb tristesa puc dir que tothom ha perdut, fins i tot els que han aconseguit ficar un peu -amb un escó- al Parlament basc, gràcies als seus 5974 votants a Àlaba (dels quals 5358 a la capital, Gasteiz!): Unión Progreso y Democracia.
Per què ho dic? Doncs perquè per primera vegada tot un sector de l'electorat s'ha quedat sense poder votar la seva opció política. I fixeu-vos que utilitzo dues paraules sagrades de la democràcia: "votar" i "opció política". Deixar les 150.188 persones que varen votar, el 2005, a la candidatura de l'esquerra abertzale (aleshores, el Partit Comunista de les Terres Basques), sense cap partit que reflectís la seva opció, desvirtua qualsevol comentari sobre una suposada "normalitat" del procés electoral.
Però hi són! La jornada electoral se desarrolló con normalidad, afirma el Diario Vasco, i Los partidos aplauden la ... « normalidad, segons l'ABC. Més greu encara, al meu entendre, és que així opini el responsable de la campanya del PNB, Joseba Aurrekoetxea, segons Europa Press: PNV destaca "la normalidad" de la jornada electoral.
Senyors meus: 100.924 bascos han emès un vot nul: nou de cada cent votants! Això és gravíssim, i no fa res més que subratllar el caràcter conflictiu de l'escenari polític basc. Si el Tribunal Suprem, aplicant una llei pactada d'esquenes als partits moderats bascos i catalans, il·legalitza un partit, és que els seus dirigents fan una cosa il·legal, entenc. I si és així, per què no són a la presó? La pregunta és prou fàcil de contestar: perquè en definitiva no són ETA, ni són terroristes. La llei espanyola més que il·legalitzar, dimonitza tot l'independentisme basc d'esquerres. Impedeix a molta gent el dret a presentar-se, i a ser votat, en unes eleccions democràtiques.
Aquestes paraules no són cap declaració de simpatia envers cap opció política en concret. La meva tristesa ve del fet que entre cent i cent cinquanta mil bascos, que volien optar per la via política i exercir el seu dret de participació política (un dels aspectes elementals del "dret de decidir"), s'han trobat sense una opció propera. Quan un sistema sencer pateix d'aquesta manera, ningú no té dret a parlar de "normalitat" ni molt menys de dir que "ha guanyat". Una raó més, en el meu cas, per voler tenir un sistema polític propi.
14. Desperta't!
23.02.2009
Esperem, pacients o impacients, una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que el sistema no hauria hagut de permetre: és com dir que allò que el poble català vota en referèndum (poca broma!), dotze senyors togats, sense cap gest de paritat entre les parts afectades, poden trinxar a gust.
L'altre dia un diari de Barcelona que fins fa uns anys duia l'adjectiu "Española" a la capçalera (ho dic perquè quedi clar que no és suspecte de somnis sobiranistes ... encara) afirmava, a partir de filtracions, que el Tribunal Constitucional fins i tot podria negar als catalans el dret de referir-se als seus símbols com a catalans.
El sociòleg Salvador Cardús, sempre perspicaç en els seus articles, era especialment mordaç divendres passat, dia 20 de febrer, quan parlava que el somni d'un encaix de Catalunya amb Espanya havia entrat definitivament en la via morta. La causa espanyola, per als catalans, té els dies comptats.
A mi personalment, que fa temps que ho tinc clar, no m'indignarà pas que el Tribunal Constitucional intenti humiliar-nos passant novament el ribot pel text. Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, humiliar és "abatre l'orgull, l'arrogància (d'algú), rebaixar d'una manera mortificant". A mi no m'abatrà i espero que a tu, lector, tampoc, perquè et vas acabant de despertar-te... si abans no ho tenies clar.
Confio, en tot cas, que la sentència ens ofereixi un retrat encara més visible del malson que resulta ser -per a qualsevol que vulgui viure tranquil·lament la seva catalanitat- la continuació d'aquesta subjugació a Espanya, a una Espanya que en el fons continua perseguint l'anorreament cultural i nacional dels catalans, i de pas agafa cada any un bon pessic de la riquesa que generem, en forma de dèficit fiscal, que està descapitalitzant les nostres empreses, fent-los més difícil encara resistir els efectes de la crisi econòmica mundial, i encoratjant-ne d'altres a portar la seu cap a Madrid i les fàbriques cap a l'estranger.
Ara bé, com que la via morta ja és l'Estatut escanyolit que ens han deixat fins i tot abans de la sentència del TC, a mi que no em demanin que surti al carrer a defensar-lo. Si surto al carrer, serà per exigir una altra cosa! I la primera ocasió serà a Brussel·les, el 7 de març: ens hi veurem?
13. La llei de consultes populars
10.02.2009
Divendres 6 de febrer un diari català explicava part del contingut de l’avantprojecte de llei de consultes populars.
Una de les novetats de l'Estatut de 2006 (i significativament, no impugnat ni pel PP ni pel Defensor del Pueblo) és l'article 122, que regula les consultes populars. El text té dues parts clarament diferenciades. Comença dient que "Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l'establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l'acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l'àmbit de llurs competències, d'enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular". Fins aquí molt bé. Però l'article acaba amb una cua d'escorpí, perquè tot el que s'ha dit en queda afectat. Diu ".... salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució". I què diu aquest article de la constitució espanyola? Doncs senzillament que l'Estat té la competència exclusiva sobre l'autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum.
Sobirania i Progrés i els centenars d'entitats agrupades en la Plataforma pel Dret de Decidir, que varen lliurar fa pocs dies més de 71000 butlletes demanant la transferència de la competència exclusiva de l'Estat a fi de respectar la majoria d'edat democràtica del nostre poble, veuran el llei catalana un pas substancial endavant. en aquest direcció.
Ara, cal demanar als periodistes que no ens confonguin. "Una de les novetats més significatives", diu l'article que cito, parlant de l'avantprojecte, "és que, en tot cas, el Parlament hi té l’última paraula (bé, això a Catalunya, perquè el govern espanyol pot exercir el seu veto i no autoritzar la convocatòria...)". Com quedem, doncs?
Amb la nova llei a la mà, quan la tinguem, veurem clarament com el Parlament NO tindrà l’última paraula. L'Estat podrà fer i desfer a voluntat. I tornarem a veure l'espectacle vergonyós d'uns pidolant i els altres acusant-los de victimistes, i el peix al cove en el millor dels casos. En definitiva, em temo que continuarà sent visible com l'Estat no és lleial amb les institucions democràtiques en el seu interior.
Voldria equivocar-me!
12. L'ambigüitat política: és inevitable?
16.01.2009
Em deia aquesta setmana un dirigent d'un gran partit polític català que CDC i PSC es troben en un dilema etern, davant del tema de l'alliberament nacional: s'hi posicionen clarament, CDC i PSC, d'acord amb la massa social que els dóna suport, temen perdre part del seu electorat. I la qüestió fins ara ha estat esquivable: no es veuen forçats a posicionar-s'hi públicament, en un tema que no ha estat fins ara un tema electoral.
No sempre hi ha hagut aquesta ambigüitat en els grans i transcendentals temes nacionals, i crec que es podria tornar a produir. Jo em vull imaginar una situació com la de finals de 2003, en què ERC, que feia temps que reclamava un nou Estatut, va aconseguir que s'apuntessin al mateix carro, als respectius programes electorals, CiU, PSC i Iniciativa-Verds. Ara és irrellevant que això passés més per les circumstàncies conjunturals del moment, que no per cap mèrit propi d'Esquerra: davant de l'electorat era una manera de mostrar-se valents davant del govern espanyol - amb majoria còmode - del PP, i els principals contrincants no es volien quedar enrere. En fi, francament, em costa d'imaginar que una majoria dels potencials votants del PSC i Iniciativa-Verds estiguessin a favor d'aquell objectiu: però malgrat això aquests partits varen acabar posant-ho al seu programa. És més: segur que molts devien esperar que tornés a guanyar el PP... i no precisament els que els voten.
ERC també en té, de dilema, però és un altre: com arribar a aglutinar els dos milions de catalans que diuen que anirien a votar, afirmativament, en un referèndum per la nostra independència. (És un xifra imponent. Ni el PSC, en la seva gran victòria en les eleccions del mes de març, s'hi acostar en vots: en va rebre només 1.672.777). Pensant que estar eternament en l'oposició no ajudaria a fer créixer les seves expectatives, ERC va entrar al govern, però fent president del país el dirigent d'un partit que ha resultat estar més pendent de no fer mal als interessos del PSOE, partit que el que ha fet més bé, en aquests anys, ha estat espantar l'electorat catalanista amb un "Llop! Llop!" abans de les darreres eleccions generals de 2008. Segurament ERC pensava que estant al govern, ni que fos en un lloc discret, els ajudaria a obrir escletxes importants en el tradicional electorat del PSC, irònicament ben implantat en el sectors socials més perjudicats pel sagnant dèficit públic, que fa que una societat que en renda per càpita se situa al bell mig de les regions europees, en canvi en despesa pública per càpita es trobi segurament molt més avall en el rànquing, en la companyia de regions europees francament pobres. Però la realitat no sembla donar la raó a aquest plantejament d'Esquerra.
En la meva opinió, el 30 de setembre de 2005, amb el vot favorable a l'Estatut per part del 89% dels diputats d'aquell Parlament, ha estat un dels moments àlgids en la política catalana des de la reinstauració de la Generalitat. Les quatre forces varen poder posar-se d'acord, ens vàrem emocionar, i ens vàrem sentir orgullosos dels nostres representants.
Em demano si l'ambigüitat política de què parlava al començament continuarà sent possible després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre un Estatut d'Autonomia refrendat pel poble català, i que quedarà doncs tocada, poc o molt. Com deia Alfons López Tena en un article molt didàctic el mes passat, "Referèndums legals", aquesta sentència (la primera que qüestiona un Estatut!) fixarà definitivament què cap i què no a la Constitució espanyola, i per tant ens posarà a nosaltres els ciutadans davant de la gran pregunta: ¿és només fins aquí -per sota de l'Estatut que vàrem votar el 2006, sense gaire entusiasme col·lectiu després de les seves retallades a les corts espanyoles- que volem arribar com a poble? ¿Ho deixem córrer, o entrem en una nova fase?
Sincerament, i sense esperar dels partits polítics que he esmentat en aquest article que subscriguin una posició que entri en conflicte amb la legalitat vigent, sí que voldria que es posessin d'acord, el mateix 89% de la Cambra (ara sumen el 87% del total), en una estratègia per modificar aquest legalitat. I això, explicant els beneficis eventuals no només per al poble de Catalunya en el seu conjunt, sinó també per a l'home i de la dona del carrer.
