Cal explicar a la gent, sobretot, la història de l'Estatut d'Autonomia que el 2003, el 89% dels diputats creien indispensable per tenir els poders i els (nostres!) recursos.
Aquell procés constituent -que proposava un model quasi federal- va acabar doncs, en un fracàs. Espanya va deixar clar que no deixarà que Catalunya emprengui cap procés d'aquest tipus.
A més a més, només una minoria de l'opinió pública espanyola, fins i tot comptant-hi Catalunya i el País Basc, vol que s'atorgui més autonomia: només un 21%. Hi ha força més gent que voldria un Estat més centralitzat, amb menys competències per a les comunitats autònomes: un 29%.
Milions de catalans hem participat de manera cívica, pacífica i ordenada en els tres darrers actes de la Diada de l'11 de setembre. A sobre, més de 1,8 milions dels que vam prendre part en el massiu acte de desobediència, o desafiament col·lectiu, enfrontant-nos als designis del poder establert, el 9 de novembre passat, hi vam expressar la voluntat que Catalunya sigui un estat sobirà, independent.
El debat profund sobre com exercir el dret de decidir (que l'Estat no admet) s'ha fet durant més de dos anys, com correspon en una societat democràtica. Però ha estat desigual, perquè els detractors de la llibertat del poble català han participat poc en els actes, i a través dels mitjans (la gran majoria dels quals no han donat cap espai, cap, a les raons per les quals els catalans aspirem, majoritàriament, a la independència) més aviat han pintat un imaginatiu quadre catastrofista, amb el suport de l'Estat, que no ha clarificar res.
El full de ruta no el té clar tothom, i és natural. És més: no es pot publicar, ingènuament, amb tot luxe de detalls, perquè això seria donar armes a l'adversari, que té centenars de funcionaris treballant cada dia (i no sé si de nit) per informar-se al màxim, de manera que l'Estat pugui avortar el procés democràtic cap a la nostre sobirania com a poble independent.
Els motius per a la independència són senzills d'explicar: com a poble diferenciat hi tenim dret. Ho diu clarament el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, de l'ONU, en el seu article primer:
Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d'aquest dret estableixen lliurement llur condició política i, així mateix, procuren llur desenvolupament econòmic, social i cultural.
(Dit sigui de passada, l'apartat 3 del mateix article estableix que "Els Estats Parts en el present Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret de lliure determinació, i respectaran aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.)
El Pacte Internacional de Drets Civil i Polítics repeteix aquests textos fil per randa.
Però en el nostre cas el tema, la motivació, va molt més enllà. Seguint el filòsof Locke, gràcies a Oriol Vidal-Aparició, cada comunitat política té dret al bon govern, i si un govern, en un determinat territori, no compleix les funcions per a les quals havia estat creat, deixa de ser legítim i el poble té el dret de secessió i de crear un govern separat. És el cas dels Estats Units d'Amèrica. Molts dels principals motius per a la independència de Catalunya, i pel progressiu reclutament de persones cap a aquesta opció, es deuen no pas a raons "nacionalistes" (que en els seus termes clàssics recollits per l'ONU afirme que tots els pobles, i tots els territoris no autònoms tenen dret al seu propi Estat sobirà, al marge de si això portarà a una millor governança), si no justament pel desig de bon govern, decidit i controlat pel mateix poble, i que ens permeti ajudar solidàriament els més febles.
