Petició oberta al TSJC (pel 9-N)

A la Sala Civil i Penal
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
pg. Lluís Companys 14-16
Barcelona

Senyors,

El 9 de novembre de 2014, com sabeu, els ciutadans de Catalunya vam tenir l'oportunitat d'exercir un dret fonamental, la llibertat d'expressió i d'opinió, en urnes posades arreu del país, sota el control de molts milers de voluntaris que van garantir la validesa del procés participatiu.

Després de la sorprenent admissió a tràmit d'una querella criminal presentada per part de Manos Limpias i -després d'un fort conflicte intern- per la Fiscalia, justament pel fets del 9 de novembre, contra el MH President de la Generalitat de Catalunya, l'aleshores vicepresidenta i la conseller d'Ensenyament, em vaig presentar al jutjat de Sant Feliu de Guíxols per informar-lo que jo hi havia participat com a responsable d'una mesa. Milers com jo vam fer el mateix a jutjats arreu del país.

La resposta ha estat que no havíem comès cap delicte.

Us adreço aquest escrit per demanar l'immediat arxivament de l'esmentada querella, perquè es tracta d'un conflicte netament polític que no correspon ser resolt en els tribunals. Em baso en els següents fets:

1. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006) reconeix en el seu article 122 a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de qualsevol instrument de consulta popular (salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució). Vegeu extracte 1.
2. El Tribunal Constitucional, en la seva Sentencia 31/2010 diu que aquesta competència és "perfectamente conforme con la Constitución". Vegeu extracte 2.
3. El Parlament de Catalunya, en la Resolució 742/IX, de 2 d’octubre de 2012 diu que és imprescindible treballar per a dotar Catalunya d’un instrument perquè els ciutadans puguin ésser consultats sobre el futur del país. Aquest instrument s’ha de construir des de la pròpia legalitat i legitimitat del Parlament de Catalunya. Alhora, afegeix, cal defensar la vigència i aplicabilitat de la Llei 4/2010, de consultes populars per via de referèndum, i continuar els treballs per a regular les consultes populars no referendàries, ambdues com a instruments perquè els ciutadans puguin expressar llur voluntat. Vegeu extracte 3.
4. El Programa electoral de Convergència i Unió (2012) estableix que el proper Govern de la Generalitat impulsarà  una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, i que aquesta consulta es farà d'acord amb la legalitat que s'esdevingui i amb tota la legitimitat democràtica. Vegeu extracte 4.
5. A la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya (23 de gener de 2013) hom acorda iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític col·lectiu. Vegeu extracte 5. 
6. En el Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya, "La consulta sobre el futur polític de Catalunya" es descriuen cinc procediments a través dels quals es podria convocar  de manera legal una consulta per tal que els ciutadans i les ciutadanes  de Catalunya poguessin expressar la seva voluntat sobre llur futur  polític col·lectiu. Vegeu extracte 6.
7. El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, mitjançant el Dictamen 19/2014, analitza deu qüestions relacionades amb el projecte de llei de Consultes populars no referendàries i altres formes de participació ciutadana. Per majoria no troba indicis d'inconstitucionalitat en cap d'ells. Vegeu extracte 7.
8. La Llei 10/2014, del 26 de setembre, estableix el règim jurídic i el procediment de la convocatòria de consultes populars i d’altres mecanismes de participació, com a instruments dirigits a conèixer la posició o les  opinions de la ciutadania amb relació a qualsevol aspecte de la vida   pública en l’àmbit de Catalunya i en l’àmbit competencial de la Generalitat i dels ens locals. Vegeu extracte 8.
9. El Decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya convoca la consulta sobre el futur polític de Catalunya per al 9 de novembre de 2014 i deixa clar que l’objecte de la consulta és conèixer l’opinió de les persones cridades a participar sobre el futur polític de Catalunya amb la finalitat que la Generalitat pugui exercir amb ple coneixement de causa la iniciativa legal, política i institucional que li correspon. Vegeu extracte 9.

Per tot plegat, queda més que palès que el Parlament i el Govern han actuat en tot moment amb un escrupolós respecte dels marcs legals vigents en cada instant, i amb la voluntat de respectar i afavorir l'exercici dels drets democràtics del poble català. I també, que el govern de l'Estat, el Consejo de Estado, i la Fiscalia General del Estado, han esquivat les seves responsabilitats polítiques en un afany incessant d'acabar amb la carrera política del MH President de la Generalitat i un ús abusiu de les seves atribucions pel que fa al bloqueig d'un procés que en tot moment ha comptat amb un clar mandat democràtic, electoral i parlamentari.

Considero doncs, urgent l'arxivament d'aquesta querella.

Barcelona, a 9 d'octubre de 2015.

(signat)

  o o o o o o o o o

Documents extractats

1
Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006)

"Art. 122. Consultes populars. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l'establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l'acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l'àmbit de llurs competències, d'enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució."


2
Pleno del Tribunal Constitucional. Sentencia 31/2010, de 28 de junio de 2010. Recurso de inconstitucionalidad 8045-2006. Interpuesto por noventa y nueve Diputados del Grupo Parlamentario Popular del Congreso en relación con diversos preceptos de la Ley Orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña.

"... FJ 69.
...«la competencia para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por la propia Generalitat o por los entes locales, en el ámbito de sus competencias, de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular», atribuida a la Generalitat por el art. 122 EAC, es perfectamente conforme con la Constitución, en el bien entendido de que en la expresión «cualquier otro instrumento de consulta popular» no se comprende el referéndum. Tal entendimiento parece implícito en el propio art. 122 EAC, que hace excepción expresa «de lo previsto en el artículo 149.1.32 de la Constitución»..."


3
Resolució 742/IX del Parlament de Catalunya, sobre l’orientació política general del Govern (BOPC núm. 390, 2 d’octubre de 2012, p. 3-4)

"... III. Procés per a esdevenir un nou estat d’Europa
1. En el moment excepcional que viu Catalunya dins el procés per a esdevenir un nou estat d’Europa, el Parlament de Catalunya creu que és imprescindible de reforçar les estructures i els instruments d’estat amb l’objectiu de garantir la cohesió social, el progrés econòmic i la normalització i el foment de la llengua i la cultura pròpies. En particular, és imprescindible treballar per a dotar Catalunya d’un instrument perquè els ciutadans puguin ésser consultats sobre el futur del país. Aquest instrument s’ha de construir des de la pròpia legalitat i legitimitat del Parlament de Catalunya.
Alhora cal defensar la vigència i aplicabilitat de la Llei 4/2010, de consultes populars per via de referèndum, i continuar els treballs per a regular les consultes populars no referendàries, ambdues com a instruments perquè els ciutadans puguin expressar llur voluntat..."


4
Programa electoral de Convergència i Unió de 2012 (p. 13)
"... Qui té por de la democràcia?
... recollint l'establert a la resolució que va aprovar el parlament de Catalunya per àmplia majoria el passat 27 de setembre de 2012, el proper Govern de la Generalitat impulsarà  una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu.
Aquesta consulta es farà d'acord amb la legalitat que s'esdevingui i amb tota la legitimitat democràtica".


5
Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s'aprova la Declaració sobre la sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya. 23 de gener de 2013.

"...D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament pel poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític col·lectiu, d’acord amb els principis següents..."


6
 Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya 
La consulta sobre el futur polític de Catalunya (25 de juliol de 2013) (p. 47-48)

"...el Govern de la Generalitat disposa ja d'un informe extens, elaborat per l'Institut d'Estudis Autonòmics, en el qual s'identifiquen, en el dret intern, fins a cinc procediments a través dels quals es podria convocar de manera legal una consulta per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya poguessin expressar la seva voluntat sobre llur futur polític col·lectiu.
A partir de les exigències interpretatives que deriven de l'aplicació conjunta dels principis d'Estat de Dret i de democràcia -consagrats a la Constitució i als drets internacio0nal i de la Unió Europea (UE)-, en el referit informe s'analitza la viabilitat  jurídica d'aquestes cinc alternatives i es conclou que hi ha molt bons arguments jurídics per defensar la legalitat d'aquestes vies, de manera que un hipotètic refús per part de l'Estat a la convocatòria d'una consulta com la que es reivindica ma majoritàriament a Catalunya caldria imputar-lo més a motius estrictament polítics -a una manca de voluntat política- que no pas a motius jurídics.

Aquestes cinc vies legals són: 
  • els referèndums regulats i convocats per l'Estat de l'article 92 CE
  • la delegació o transferència de competències de l'article 150.2 CE
  • els referèndums previstos en la Llei catalana 4/2010
  • les consultes de la proposició de llei catalana de consultes populars no referendàries que actualment s'està tramitant en el parlament de Catalunya 
 • i, finalment, la reforma de la Constitució..."



7
Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Dictamen 19/2014, de 19 d'agost. Consultes populars no referendàries i altres formes de participació ciutadana (BOPC núm. 366, de 17 de juliol de 2014).
"Primera.
L’apartat 1 de l’article 1 i els apartats 3, 4 i 5 de l’article 44 de la Proposició de llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, no vulneren l’autonomia local municipal prevista als articles 137 i 140 CE, i 84 i 86 EAC. Així mateix, aquests tres darrers apartats de l’article 44 tampoc són contraris a les competències de l’Estat ex article 149.1.18 CE.
Adoptada per majoria.
Segona.
L’article 3 de la Proposició de llei, sobre el concepte i modalitats de les consultes populars no referendàries, no vulnera l’article 149.1.32 CE ni l’article 122 EAC.
Adoptada per majoria.
Tercera.
L’article 11 de la Proposició de llei, sobre l’objecte de la consulta, no vulnera l’article 149.1.32 CE ni l’article 122 EAC, com tampoc és contrari al principi d’igualtat de l’article 14 CE.
Adoptada per majoria.
Quarta.
L’article 5 de la Proposició de llei, relatiu a les persones legitimades, no vulnera els articles 9.3, 14, 23, 92 i 149.1.32 CE ni els articles 29 i 122 EAC.
Adoptada per majoria.
85
Cinquena.
L’article 6 de la Proposició de llei, sobre el Registre de participació en consultes populars no referendàries, no vulnera l’article 18 CE ni l’article 31 EAC.
Adoptada per majoria.
Sisena.
L’article 12 de la Proposició de llei, referit al decret de convocatòria, no vulnera els articles 9.3 i 149.1.32 CE ni l’article 122 EAC.
Adoptada per majoria.
Setena.
L’apartat 2 de l’article 32, sobre la iniciativa ciutadana, i l’article 38, relatiu a l’acceptació o denegació de la sol.licitud de convocatòria, de la Proposició de llei no vulneren els articles 9.3 i 149.1.32 CE ni l’article 122 EAC.
Adoptada per majoria.
Vuitena.
L’apartat 4 de l’article 16 de la Proposició de llei, sobre la definició i composició de les comissions de seguiment, no vulnera els articles 36 i 139 CE ni els articles 85 i 125 EAC.
Adoptada per majoria.
Novena.
L’article 25 de la Proposició de llei, referit a la votació anticipada, no vulnera l’article 9.3 CE.
Adoptada per majoria.
Desena.
L’apartat 4 de l’article 36 de la Proposició de llei, relatiu als fedataris especials per autenticar les signatures, no vulnera els articles 9.3 i 12 CE. Així mateix, l’apartat 3 de l’article 19, sobre la composició de les meses de consulta, i l’apartat 1 de l’article 41, referit a l’àmbit subjectiu dels processos de participació ciutadana, tampoc vulneren l’article 29 EAC.
Adoptada per majoria."

8

«Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana». DOGC.

"... aquesta llei estableix el règim jurídic i el procediment de la convocatòria de consultes populars i d’altres mecanismes de participació, com a instruments dirigits a conèixer la posició o les opinions de la ciutadania amb relació a qualsevol aspecte de la vida pública en l’àmbit de Catalunya i en l’àmbit competencial de la Generalitat i dels ens locals.
Ara bé, cal assenyalar que el desplegament d’una veritable política pública de participació ciutadana no es pot garantir només des de l’impuls normatiu, sinó que ha de venir acompanyada de moltes altres mesures que afecten la transparència en el funcionament de les institucions i l’accés a la informació de les administracions, les condicions per a debats públics plurals, el foment de l’associacionisme i l’apoderament polític de la ciutadania.
Aquesta llei recull la maduresa i experiència de tota la feina duta a terme a Catalunya en l’àmbit de la participació ciutadana i, alhora, té present que els processos de consulta que regula tenen necessitat del pluralisme en l’accés a la informació i del contrast d’opinions..."


9
«Decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya». DOGC. 

"...Entre els afers o matèries que poden ser consultats en una convocatòria a tot el territori de Catalunya, s’hi troben aquells, inclosos els d’especial rellevància col·lectiva per al país, respecte dels quals la Generalitat té la potestat d’exercir la iniciativa formal davant de les institucions de l’Estat, tal com li ho reconeixen els articles 87 i 166 de la Constitució i l’article 61 de l’Estatut...

Article 1. Convocatòria

Es convoca la consulta sobre el futur polític de Catalunya que tindrà lloc el dia 9 de novembre de 2014.

 
Article 2. Objecte

L’objecte de la consulta és conèixer l’opinió de les persones cridades a participar sobre el futur polític de Catalunya, segons els termes de la pregunta recollida a l’article 3, amb la finalitat que la Generalitat pugui exercir amb ple coneixement de causa la iniciativa legal, política i institucional que li correspon.

Article 3. Pregunta

En la consulta es formula una primera pregunta i una segona de successiva, en els termes següents:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

- Sí

- No

En cas afirmatiu:

Vol que aquest Estat sigui independent?

- Sí

- No

Únicament es pot respondre la pregunta de la lletra b) en el cas d’haver respost “Sí” a la pregunta de la lletra a).

La consulta es formula en les llengües oficials a Catalunya.

Una petita reflexió sobre la històrica victòria de l'independentisme el 27S

Diumenge vam aconseguir against all the odds, havent suportat tota l'artilleria política, mediàtica, bancària, empresarial (només ha faltat la militar!), i amb una mobilització de vot espanyolista que no havíem vist mai a Catalunya, que guanyéssim, i que guanyéssim netament i nítidament.

Havien de ser unes eleccions plebiscitàries, segons els partidaris del sí. Però només ho podien ser si TOTHOM votava en clau Sí o NO.

El sí va guanyar el no de més de 350.000 vots! I si no vam arribar al 50% dels vots (més un!) ells encara menys: no han arribat al 40%.

L'unionisme ha sofert una derrota espectacular, ja dic, quan ha mobilitzat tots els ressorts del poder, nets i bruts (com les amenaces sobre Europa, l'Euro, la nacionalitat... o les dificultats perquè els catalans a l'exterior votessin... o les imposicions a TV3 quan tots els mitjans espanyols van fer el que van voler... o la campanya paral·lela (pagada per qui?) de Societat Civil Catalana, ara en procés de descomposició. L'espanyolisme ha gastat TOTS els seus cartutxos en aquesta campanya!

Però han estat eleccions plebiscitàries? Per al 47,8% dels votants, és clar que sí, i han votat a favor de la independència. Però el 52,2% restant ha votat "No" a la independència?

Per al Partido Popular, 'No habrá elecciones plebiscitarias como nunca hubo un referéndum en Cataluña'.

Potser han estat plebiscitàries per a Ciutadans? Doncs resulta que no: "Tenemos una oportunidad histórica, pero no son elecciones plebiscitarias".

Per al PSC, doncs? Tampoc, ja que "el PSC no reconoce el carácter plebiscitario de las elecciones".

Tampoc no són plebiscitàries per a Unió, que "rechaza que las elecciones del 27 de septiembre deban tener un carácter plebiscitario".


Per altra banda, "El candidato de Catalunya sí que es Pot también ha defendido que no se puede entender el 27-S como un plebiscito..."

Es pot argumentar que PP, PSC i Ciutadanos han fet campanya pel No, tot i així i que entre els altres partits amb un cert pes, només CSQEP i Unió no han volgut els seus votants entressin en aquesta dinàmica. Entre els dos sumen el 12,6% dels vots emesos. No podem saber quants d'aquests 515.000 vots, en cas d'un referèndum, es decantarien pel Sí o pel No. Però amb només 82.000 Sís, un de cada sis, tindríem el SÍ guanyat. Segur que guanyaríem, i còmodament. I naturalment, si els excloem del recompte perquè no han admès que fos un referèndum, el Sí venç el No per golejada (amb la mateixa diferència entre el No i el Sí d'Escòcia, per cert).

Tothom deia (el García Albiol entre ells) que el sobiranisme no guanyaria majoria absoluta si hi havia una participació del 72%, i ha estat del 77%.

Junts pel Sí, ha fet un gran resultat. Malgrat l'escissió d'Unió, que ha tret 103.000, ha sumat 12.000 més respecte de CiU + ERC el 2012. També ha mobilitzat 60.000 persones més que els que van votar Sí+Sí el 9 de novembre de 2014.

Tot plegat, uns resultats històrics.

I què fa l'Estat? Intenta omplir-nos el cap amb fal·làcies. Els que no admetien de cap manera que això fos altra cosa que unes eleccions autonòmiques -on manen els escons- ara resulta que diuen que escons no, manen el percentatge de vot!

Ens omplen el cap amb incerteses. No pararan fins que sembrin discòrdies entre els guanyadors, si cal amb entrevistes inexistents i manipulacions.

El reportatge de "Informe Semanal" d'ahir a TVE es veu que va ser d'escàndol!

I el món sencer ha llegit els resultats d'una manera contundent (tret d'alguns que encara prediquen -innocents- que la "solució" és un pacte fiscal!"). 


Recomano:

• Pere Cardús: Tretze qüestions decisives per a la nova etapa independentista. http://www.vilaweb.cat/noticies/tretze-questions-decisives-per-a-la-nova-etapa-independentista/
• Resultats eleccions catalanes 2015: http://cat.elpais.com/resultats/eleccions/2015/autonomiques/09/index.html
• Consulta sobre la independència de Catalunya:  https://ca.wikipedia.org/wiki/Consulta_sobre_la_independ%C3%A8ncia_de_Catalunya#Resultats 
• Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015: https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_al_Parlament_de_Catalunya_de_2015
• Elecciones Catalanas: Los siete mapas que resumen las elecciones catalanas del 27-S http://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/elecciones-catalanas/2015-09-29/mapas-resumen-resultados-elecciones-catalanas-27s_1040765/
• "Catalan election has solved little on secession", by Ian Mount. Financial Times, October 15, 2015 12:09 a.m. http://www.ft.com/intl/cms/s/0/1e22f3de-56dc-11e5-9846-de406ccb37f2.html

L'oficialitat lingüística a la República Catalana

Estic molt agraït per aquesta invitació a parlar avui a Valls, al costat de la Montserrat Sendra, amb motiu del Correllengua 2015. Com sabeu, la Coordinadora d'associacions per la llengua catalana (la CAL) ha decidit dedicar-lo enguany a una de les figures més versàtils del país: l'anyorat poeta, cantant i actor alcoià Ovidi Montllor, per a qui vull expressa un sentit record ara i aquí.

Fa anys, quan la línia 3 del metro de Barcelona (la verda) acabava a Lesseps, hi tenia una granja una meva tia, que hi feia una llet merengada boníssima. Un dia em va demanar -sabent que jo treballava a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat- què podia fer ella per la normalització lingüística. En aquell moment hi va entrar un nen, i ella que li diu: "¿Qué quieres, niño?". Sobra un comentari.

Em crea una certa incomoditat que estiguem parlant aquí d'un concepte molt complex, "oficialitat lingüística", que té mil i una ramificacions i que s'entén i s'aplica de maneres diferents segons el país en qüestió. Si s'hagués de substituir un pont, no hi hauria un gran debat públic sobre si hauria de ser d'acer o d'alumini, de tram recte o pòrtic, en mènsula, d'arc, de bandes teses, penjat o atirantat! Una persona sense una formació tècnica no sabria què contestar!

En canvi, en temes de llengua ja fa anys que un dels fundadors de la sociolingüística catalana, el valencià Lluís Vicent Aracil, va declarar (no he trobat la cita exacta, però!) que "tothom parlar de la llengua com si fos sociolingüista; però no perquè tots orinem som uròlegs!". Tothom s'hi atreveix a opinar i fins i tot a pontificar! I "oficialitat lingüística" és un d'aquells termes que fem anar cap a un cantó i un altre, sense tenir present que en política i en legislació és un invent del segle XX.

Per tant, com a primer comentari, deixeu-me manifestar -això sí, molt cordialment!- la meva inquietud pel títol de la sessió.

La raó de ser del Correllengua, que aquests dies ha arribat a Gandia, a Castelló, a Vila-Real... és la voluntat d'exterioritzar l'esperança que la nostra llengua arribi a la plenitud que tenen altres llengües (moltes amb menys parlants que la catalana) que compten amb un Estat que la promou i l'aixopluga, la fa servir amb dignitat per a totes les altes funcions de comunicació.  

L'altra gran qüestió que ens plantegem els que estimem la llengua i ens reunim per celebrar el Correllengua, o (en un altre moment) la flama de la llengua, és com podem ajudar la llengua catalana a arribar a la plenitud. Què podem fer com a institucions, com a poble, com a nació, i també com a simples ciutadans, per assegurar que passarem aquesta llengua, si pot ser en un estat d'encara més salut que ara, als nostres fills i néts. I és en el context polític concret en què ens trobem avui els catalans, en aquesta cruïlla històrica, que se suscita la pregunta sobre la futura regulació legal de les llengües, per al cas que decidim dotar-nos de plena sobirania, de la independència, com a Estat en la comunitat internacional.

Si a Catalunya no hi visqués ningú més que els besnéts dels habitants d'aquesta terra de fa cent anys, poc debat hi hauria sobre el tema. El català sempre ha estat la llengua del poble, des que hom pot parlar de "catalans". Com a Suècia o Dinamarca, com a Eslovènia o a Lituània, la llengua del país (la pròpia, la nacional...) seria la llengua de l'administració, i punt.

L'arribada d'altres llengües, i singularment del castellà, ve de fets exteriors: de derrotes militars, de prohibicions i repressions, i de l'arribada de prop de dos milions de persones d'altres terres d'Espanya, la gran majoria en èpoques i indrets en què la seva integració lingüística era especialment difícil i que, quan s'ha produït, mereix el nostre aplaudiment i agraïment.

En efecte, avui a Catalunya el nombre de persones que s'han incorporat plenament a la comunitat de llengua catalana, i tenen el català com a llengua habitual, sense ser de llengua inicial catalana, només a Catalunya, se situa a l'entorn de 600.000. Aquestes persones podrien omplir el camp del Barça sis vegades! I cap d'ells ha renunciat a la seva llengua d'origen: per això, parlem de bilingüisme "additiu", que suma en lloc de restar.

I si miréssim el nombre de persones que sense haver-lo après a casa, el saben parlar, arribaríem a xifres astronòmiques: uns tres milions, només a Catalunya, molt més encara que els assistents a les manifestacions més multitudinàries d'aquests darrers anys!

Tot i aquests grans guanys en xifres numèriques, en percentatges la situació no és ni de bon tros tan bona, perquè la constant arribada de gent d'altres parts del món, sense saber ni un borrall de català, fa que els avenços semblin aquella persona que va pujant una escala mecànica que baixa! No pot deixar ni un moment d'esforçar-se, per no recular.

I què podem fer en la nostra vida quotidiana? Simplement no actuar com un poble subordinat, o oprimit. Simplement parlar català amb tota naturalitat amb tothom... tret del que no ens entengui, i en aquest cas farem servir la resta del nostre repertori lingüístic (que sempre serà força més ric que el de presidents dels governs espanyols, pel que hem pogut anar comprovant!).

Cada cop que no ho fem així, estem fent dues coses.

En primer lloc, estem comunicant al nostre interlocutor que no valorem el català, que no li atorguem importància com a llengua d'ús públic. Això naturalment farà més improbable que l'interlocutor, si no parla la nostra llengua, la vulgui aprendre o emprar, i també farà que tingui més contacte amb ella, menys oportunitat d'anar aprenent-la de forma informal. I que

En segon lloc, estem fent més difícil que un altre que vingui al nostre darrere parli català amb aquell interlocutor. De fet estem sotmès a una norma social no escrita que ens obliga a canviar de llengua, encara que no sigui necessari. Ens fan creure que si no ho fem, serem castigats com a incomplidors (i tots els que es conformen a actuar d'acord amb aquesta norma social no descobreixen mai que no cal fer-ho!). És una norma que se'ns ha dit que és de "bona educació", quan jo personalment, com a senyal de bona educació, tracto l'altre (lingüísticament) com si fos de la meva família! No tinc mai cap problema! Aquesta vella norma l'hem d'arraconar, doncs, i posar-hi en el seu lloc una norma inclusiva que comunica que actuem amb naturalitat i no ens camuflem lingüísticament. I que encoratjarà tots els que encara no fan servir el català socialment a fer-ho.

Què té a veure tot això amb l'"oficialitat lingüística", demanareu? Hem parlat de normes socials (que la gent segueix, sovint ser-ne conscients) que tenen sancions. La regulació legal de l'ús de les llengües -potser també amb sancions- seria un altre nivell, i en aquest cas seria difícil que passessin desapercebudes!

Recordo que fa uns anys a Puerto Rico van votar l'eliminació de l'estatus oficial de l'anglès de manera que el castellà seria l'única llengua oficial de la illa. Va sorprendre molt al món sociolingüístic castellà que els catalans fóssim els primers a celebrar el fet (com si pensessin que estaríem estar en contra de qualsevol norma que promogués la seva llengua!). Ho vam fer per respecte al que en diem "principi de territorialitat", que legitima que la llengua parlada històricament en un territori, encara que hi hagi persones residents que parlen altres llengües, tingui un rang legal per sobre de les altres parlades en el mateix territori.

És un tema delicat entre altres coses perquè hi ha un gran, profunda confusió sobre l'origen, l'explicació, de l'oficialitat del castellà a Catalunya. El fet que hi visquin persones d'origen castellanoparlant no hi té absolutament res a veure. El castellà és oficial a tot el territori espanyol per imposició de la Constitució de 1978 (que alguns no es cansen a dir que els catalans vam votar amb més entusiasme que els altres!).

Ara, la percepció social del tema és una altra. Com hi ha una sèrie de falsedats sobre el castellà: que s'ha parlat "des de sempre" a Catalunya, ens afirmen. El català "s'imposa" a Catalunya, ens diuen. Aquesta realitat (una falsedat objectiva pot ser una realitat subjectiva!) s'haurà d'afrontar a l'hora de regular les llengües a la Catalunya independent. Ara bé, com he dit abans, la població general no són enginyers especialistes en construir ponts. Els interessa poder travessar (o continuar podent travessar) el riu o l'estret, i els importen poc els materials o el disseny del pont. I en el cas de les llengües hauríem, crec, de reivindicar el mateix: la gent vol fer-les servir, vol continuar fent-les servir com fins ara, i vol un marc legal que això els ho garanteixi.

Abans he dit que si no haguessin vingut un milió i mig de castellanoparlants de la resta de l'Estat principalment els anys 1950 -1974, no hi hauria cap dubte que el català seria la llengua objecte de tota la legislació del nou Estat. I és curiós que en tot el debat que hi ha hagut sobre la regulació legal de les llengües hi han participat molt pocs castellanoparlants (d'origen: perquè gairebé tots han après el català, és clar). El debat es limita pràcticament a grupuscles que fan batalla a les escoles, amb suport d'alguns partits polítics. Per raons que algú haurà d'indagar, al llarg del temps aquests grups han robat conceptes que valorem especialment els catalans, com ara "bilingüisme", "tolerància", "convivència cívica", "societat civil"...

El debat se centra, sigui com sigui, en l'estatus legal que tindrà el castellà en el nou país. Personalment m'oposo a l'ús del terme "oficialitat" -terme que no apareix a la Constitució espanyola fins el 1931-, perquè això crearia una trampa, que obriria una porta per darrere (i) perquè les empreses mantinguessin els mateixos usos lingüístics, molt esbiaixats cap al castellà, en la seva relació amb les administracions catalanes i (ii) perquè els futurs immigrants puguin adquirir drets polítics sense saber català.

Certament, només pel fet de deixar de dependre d'un Estat els òrgans centrals de la qual (les Corts, els Tribunal Suprem i el Constitucional, el Consell d'Estat i un llarg etcètera) són monolingües, l'avenç del català serà notable. Si a més, esdevé llengua oficial i de treball de la Unió Europea, com és d'esperar, tindrà el prestigi encara augmentat, per l'existència de molts llocs de treball per als filòlegs especialistes (especialment els traductors i els intèrprets, però també els terminòlegs). 

Per tant, defenso un marc constitucional molt genèric que estableixi que el català és la llengua nacional, i que la República defensa i promou la diversitat lingüística de la seva població. Si això es tradueix en una garantia perquè es respectin els actuals drets lingüístics dels residents a Catalunya en el moment de la independència, jo crec que haurem fet molt per garantir la cohesió social de la societat catalana i la pervivència d'aquesta nostra llengua, els parlants de la qual continuaran patint, però, a la resta dels Països Catalans.

En definitiva els castellanoparlants no haurien de patir a la Catalunya independent. Estan protegits, a més, pels drets fonaments establerts per les Nacions Unides inclouen el dret d'associació, la llibertat d'expressió, la no discriminació per raó de llengua, el dret a un intèrpret en cas d'incomprensió davant la justícia o les forces d'ordre. I els catalans sabem prou bé en la pròpia pell què vol dir negar aquests drets: no entrarem en una dinàmica de limitació de drets, i menys en un Estat democràtic!

"La llengua és el nervi de la nació", segons una visió potser romàntica de la qüestió. No sé si estaríem d'acord amb Ramón Otero Pedrayo que va dir que "Mellor unha Galicia probe falando galego que unha Galicia rica usando otra língua". Sigui com sigui, com a catalanoparlants d'origen o d'adopció, el nostre compromís amb la llengua catalana i amb la seva promoció comença en la vida quotidiana. Encetem doncs cada conversa, en l'esperit del que vaig proposar a la meva tia botiguera, perquè sempre demanés: "Què vols, nen?".

Gràcies!