Tertúlies amb Gràcia, al CAT

Tertúlia amb Miquel Strubell, dilluns 13 d'octubre, 19:30 h al CAT

Segona trobada del cicle "Tertúlies amb Gràcia", aquest dilluns amb Miquel Strubell, sociolingüista i llicenciat en Psicologia....


L'objectiu d'aquest cicle, que se celebrarà cada dilluns, fins al 10 de novembre, és comentar l'actualitat del procés cap a la independència amb diferents periodistes i professionals de la comunicació que estan seguint amb especial interès tots els fets dels darrers mesos al nostre país. L'anàlisi de Miquel Strubell ens serà molt útil per entendre quina és la situació actual, amb la convocatòria de la consulta del 9N suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional i la voluntat de l'ANC, Òmnium Cultural i diversos partits polítics de continuar endavant amb la campanya pel Sí-Sí.

Recordeu la convocatòria: dilluns, 13 d'octubre, a les 19:30h, al bar del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), Travessia de Sant Antoni 6 / Plaça d'Anna Frank.

L'acte forma part de la campanya unitària "Ara és l'hora".

****************************

En quin moment ens trobem?

Miquel Strubell i Trueta

1. Estem en un procés, que conté un seguit de fases, de passos.

2. L'objectiu més visible és la independència de Catalunya, reconeguda per la comunitat internacional, i naturalment per Espanya. Per arribar-hi cal anar cremant etapes, com pantalles d'un videojoc. En algunes fases per passar de pantalla has de demostrar que el carreró no té sortida, que està bloquejada. 

3. Per tant, un no, un bloqueig, una negativa, cal que no desanimi la gent favorable a l'objectiu. Forma part del procés. S'havia d'intentar, per exemple, un acord amb l'Estat per fer un referèndum, políticament vinculant, abans d'optar per l'alternativa, igualment permesa pel marc legal, de fer una consulta de referendària. Cap problema. I si Goliat bloqueja la consulta, ens anem acostem, com David, a l'oportunitat d'aconseguir l'objectiu.

4. Però hi volem arribar, tots, per la via democràtica i pacífica. Democràtica, perquè tots els electors puguin anar a votar als col·legis electorals amb prou informació i criteri per poder expressar lliurement (i si volen) si desitgen que Catalunya sigui independent (no entraré en l'estèril debat de si hi havia a cada domini dels reis d'Aragó o d'Espanya, òrgans legislatius i de govern diferenciats dels dels altres dominis). I pacífica, a diferència del que ens amenacen els altres. El primer, potser, va ser un inspector d'Hisenda (que no recordo on va llegir que va fer campanya contra la Constitució de 1978), José Maria Aznar, "España sólo podría romperse si Cataluña sufriera antes su propia ruptura como sociedad". Després va venir un inspector de treball i seguretat social (i fill d'un militar falangista, segons la Viquipèdia) Jorge Fernádez Díaz afirmant que "algunas familias no se han reunido por Navidad como hacían habitualmente porque el proceso catalán les ha dividido". L'historiador (segons la Wikipedia) i exdiputat Jordi Cañas ens va regalar amb un “Os montaremos un Ulster que os vais a cagar". 

5. El procés - ens ho va recordant en Vicent Partal, estudiós i testimoni directe de diferents processos d'independització a l'Europa oriental (Eslovènia, Lituània, etc.) és gradual. No hi ha un dia en què la població (favorable a la independència, és clar) esclata de joia i tothom diu "Ara som independents". Són passos petits, acumulatius. I fa temps que els estem fent. 
6. Com que el procés l'ha engegat sense cap mena de dubte el poble pla. El procés no és teledirigit per part d'uns polítics o poders a l'ombra. Només cal repassar: els centenars de municipis on es va fer el referèndum popular sobre la independència entre 2009 i 2011 són la llavor, que es converteix al cap de poc en una associació de municipis per la Independència (AMI) i l'Assemblea Nacional Catalana. La manifestació liderada per Òmnium Cultural i que rep el suport de gairebé totes les institucions, protesta contra les retallades de la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010. I la manifestació amb què l'Assemblea Nacional Catalana es dóna al món, el dia 11 de setembre de 2012, és un element crucial per al nou rumb que pren la política catalana. Durant tres anys seguit l'11 de setembre és una festa de gent il·lusionada que miren el futur amb alegria, més que no el passat, els enganys, les estafes. No és només amb la revolució dels paraigües -les grans concentracions arreu del país el dilluns del dia que el Tribunal Constitucional -novament!- dicta la suspensió (automàtica) de la llei de consultes i el decret que convoca la consulta del 9 de novembre- que torna a aparèixer una Catalunya enfadada. 
7. Abans de continuar, una precisió. He dit que la independència és l'objectiu, però de fet només és un pas -imprescindible això sí- per poder tenir les eines necessàries perquè el poble català pugui viure millor, i a més, contribuir a través de les instàncies internacionals, amb veu i vot propis, a fer un món també millor.
8. L'altre element vital perquè hàgim avançat tan de pressa (malgrat el que pugui dir alguns: jo també "tinc pressa, tinc molta pressa", que va dir l'enyorat Heribert Barrera poc abans de morir) és l'Estat. Un Estat que no ha entès què passa, que ho ha interpretat tot al revés, i que no ha deixat d'actuar com a fàbrica d'independentistes. Molta gent, en efecte, diu que no volen un Estat que estan arribant a amenaçar els seus ciutadans.
8. Podríem haver esperat que l'Estat (i els seus aliats, voluntaris o forçosos) no jugués tan brut. 

• Quin jurista que llegeixi amb deteniment, i no d'oïda, el text de la llei de consultes i del decret pot afirmar que s'havia de portar al Tribunal Constitucional? És un procediment previst a l'Estatut, i que va passar fins i tot pel sedàs del Tribunal Constitucional en la seva sentència de 2010. Per tant, fer-la suspendre és un gest de mala fe, i d'enfrontament en un afer que no és competència, literalment, del Gobierno (una altra cosa és que els faci gràcia. És obvi que no: no volien ni l'Estatut de 2006!)
• Però davant del fracàs de la convocatòria d'ahir a la pl. Catalunya (amb una assistència clarament menor a la de l'any passat, que va obligar a tallar la circulació a diverses bandes més que enguany), que la Vanguardia hagi reproduït en portada la mateix foto, retallada, que l'any passat, és jugar brut. [14/10: M'han dit i insistit que ha estat un error humà, però l'error s'esmena públicament a la portada de l'endemà... i no s'ha fet].

• Haquejar les dades de la centraleta de l'Assemblea Nacional Catalana i posar en marxa un mecanisme que va fer que centenars de membres de l'ANC no poguéssim, de fet, rebre trucades durant 48 hores dels dies 10 i 11 de setembre d'enguany, perquè el telèfon sonava un o dos cops cada minut sense parar, és brut. 
• Agafar el teu telèfon personal, essent un membre destacat del moviment independentista, i abans de marcar el número sentir que al fons estan dient "Guardia Civil, dígame", és brut. 
• No renovar una càtedra a una professora catalana per raó de les opinions que expressa al marge de la seva tasca docent, a favor de la independència, és brut. 
• Amenaçar amb expulsar del cos de jutges un magistrat pel fet que es dediqui, en el temps de lleure, a redactar per iniciativa pròpia, un esborrany de Constitució catalana, o fer conferències en què descriu un sistema judicial per a un hipotètic Estat nou, és brut. 
• Castigar el país sencer, reduint a la meitat del que correspondria les inversions pressupostades per a Catalunya per a 2015, no només és brut, sinó que és suïcida en termes geopolítics i geoeconòmics.
• Amenaçar amb promoure boicots comercials o a vetar la continuïtat de la nostra condició de ciutadans de la UE, és brut.
• Com ho és també posar en dubte la continuïtat de les pensions a Catalunya, quan (a part del fet que sense les aportacions de Catalunya ja s'hauria ensorrat el sistema espanyol fa anys) l'Estat espanyol està obligat a pagar-me el meu, visqui on visqui, canviï o no de ciutadania, perquè hi ha hagut un contracte al llarg de la meva vida laboral entre el Ministeri corresponent i la meva persona. 

9. A més, ens volen prendre, robar, els valors, els termes que ens caracteritzen. Qui hi ha de més pacífic, bilingüe, dialogant, tolerant? I ens tiren en cara tots aquests mots, com si ells en fossin els propietaris, acusant-nos de nazis (!), de radicals, de no respectar la Constitució (que han fet interpretar en sentits molt diferents dels que van fer que Catalunya, sortint de la llarga dictadura, hi votés massivament)!
10. Ens han robat fins i tot el nom "Societat Civil Catalana". Qui s'han pensat que són, aquests?
11. On som ara mateix? No vull parlar del futur, no sóc endeví. Sé que si sóc viu i amb bona salut, com espero, jo aniré al meu col·legi electoral el dia 9 de novembre, disposat -en cas que em trobo les portes tancades- a fer-hi cua les hores que calgui. Un bon llibre, un bon entrepà, el Cacaolat, i ganes de somriure als reporters gràfics internacionals que vindran a cobrir el dia més important en la història contemporània, i potser moderna, d'un dels meus països: també sóc anglès!
12. I abans d'obrir el debat vull comentar-vos que s'equivoquen els que pensen que l'electorat català, sobretot la part que té forta vincles familiars amb Espanya o altres països, és tan immadur que els podran considerar "Carn de que No" -títol d'un article meu d'ara farà dos anys- jugant amb el tema identitari. Han quedat tan desconcertats amb l'aparició, amb un discurs potent, de Súmate, castellanoparlants que argumenten amb convicció a favor de la independència de la seva terra d'adopció, que els tracta de traïdors. Vergonya els hauria de fer. No s'ha de jugar amb la identitat, els sentiments de la gent. Hi haurà gent que votarà Sí, o No, en funció no de la racionalitat (percebuda) sinó dels sentiments. És legítim. Però tractar com a bestiar és una ofensa.
13. Finalment, la unitat. La unanimitat no la tindrem mai, però si més no hem d'aspirar, de fer els possibles, per assegurar la unitat dels partits parlamentaris que van pactar el 9-N. L'Estat, que no s'ha acabat de refer del xoc de veure una còmode majoria parlamentària acordant la data i la pregunta de la consulta (un altre tema que no toco ara), ara voldria per damunt de tot que aquest pacte, "de porcellana fina" (val el seu pes en or, en termes d'oportunitat històrica, però és molt molt delicada!), es trenqués. Suprimim, tots plegats i si pot ser, les crides a posicions que puguin trencar aquest consens en un sentit o l'altre. Aquesta setmana, a més, és crucial!
14. El món ens mira. La metàfora de David i Goliat, la lluita èpica del petit contra el poderós, captiva de cada vegada més els mitjans de comunicació internacionals. The Financial Times, The Economist, The Wall Street Journal, The Guardian, The Times, fins i tot darrerament, important diaris francesos com Le Monde o Libération i alemanys, estan seguint-nos de prop i fins i tot dedicant-nos editorials, criticant durament Rajoy per la seva obstinació i ceguesa. Alguns mitjans, potser la majoria, encara creuen que ens deixaríem decantar per una «tercera via». Crec que no seria creïble (ens han enganyat a tort i dret durant massa temps) i, dintre dels que optarien a favor de l'Estat (el primer sí) crec que continuaria essent minoritària l'opció «No» a la segona part.