En aquest acte hom parlarà sobretot de la relació del meu avi amb el bisturí, però m'han demanat que parli també de la seva relació amb la ploma: el seu compromís amb el poble de Catalunya.
El seu compromís es resumeix en una simple frase, reproduïda a l'emotiu i ben contextualitzat recull de la correspondència entre Josep Trueta i Pau Casals, editat per Quim Torra i publicat per A Contra Vent Editors): «Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra». On comença aquest profund compromís?
Josep Trueta dedica un capítol de les seves memòries, «Fragments de la Vida», als fets polítics dels anys 20 i 30, que el van marcar profundament. En una anècdota explica com un amic de la infantesa li demana un favor. Era Josep Sunyol i Garriga, que va passar per la presidència del Reial Automòbil Club de Catalunya, de la Federació Catalana de Futbol i del Football Club Barcelona, a més de ser diputat d'Esquerra... i, un cop capturat a la Sierra de Guadarrama, afusellat pels rebels franquistes l'agost de 1936 (ref.). Per cert, hem d'agrair als Amics de Josep Sunyol, i especialment al meu germà Toni, la recuperació digna de la seva figura. Doncs Sunyol li demana el 22 de febrer de 1931 que el porti amb cotxe a rebre l'amnistiat coronel Macià a l’estació de l’Empalme (Maçanet-Massanes) on arribava després del seu exili a França. Centenars de cotxes s'hi van agregar. Per cert, l'altre passatger en el cotxe fou un jove que faria carrera: Josep Tarradellas, a qui el meu avi va avalar en llogar un local de l'entitat que presidia, «La Falç» (p. 107). Ara bé, aquestes connexions amb polítics no el portaren a una activitat política pública.
Fuig a l'exili al final de la Guerra coneguda com a «Civil». Però ell escriu el març de 1943 a Carles Pi i Sunyer:
«Jo sé com ha impressionat cada vegada que he dit, per ací [a Anglaterra], que nosaltres [els catalans] no havíem estat víctimes d'una guerra civil sinó d'una derrota nacional»(Estimat doctor / Admirat mestre. Editat per Quim Torra. A Contra Vent Editors, 2009, p. 29)
La seva activitat directament política es limita a formar part (malgrat l'oposició d'alguns anglesos del seu entorn) del “Consell Nacional Català” creat a Londres el 1940 per Carles Pi i Sunyer. El Consell va relligar els catalans de Gran Bretanya amb les comunitats de catalans d’Amèrica i els partits polítics amb seu a Amèrica, com els socialistes, l’Esquerra, Acció Catalana i Estat Català; i dins de Catalunya, amb el clandestí Front Nacional de Catalunya. En els darrers anys de la Guerra europea, el Consell busca el suport dels aliats per crear, en lloc de la dictadura feixista del Caudillo, una «Federació Ibèrica». En una carta escrita el gener de 1945 a Jaume Creus, diu que
«si de cor ens ho proposem, crec que ho aconseguirem. Ens cal -solament!- que estiguem units en el mateix propòsit tots els catalans. Els que tingueren responsabilitat política en el passat, haurien de comprendre que la millor garantia per llur perdó, si és que el necessiten, és ajudar aquest moviment de redreç[ament]!»
Quines paraules més rabiosament actuals, per cert! Però aquesta esperança s'esmicola per dos motius. Un, que els aliats no enderroquen el règim de Franco. «La manca d'acord entre les grans potències», escriu a Pau Casals el maig de 1947, «fa cada dia més inversemblant que vulguin intervenir activament a Espanya» (Torra, p. 56). I dos, el nou president en l'exili, Josep Irla, opta per fer un govern monocolor, només amb gent d'Esquerra Republicana, la qual cosa, a més, obliga el Consell Nacional Català a dissoldre's enmig d'un gran disgust.
En una segona carta a Jaume Creus el mes d'octubre del mateix 1945 diu:
«Me'n vaig anar voluntàriament de casa a propagar pel món el que som nosaltres. Sóc independent i no estic lligat per cap passat, més que pels lligams de la fidelitat nacional.»
I com fa aquesta propagació? Principalment a través d'una obra sorprenent, The Spirit of Catalonia, que es publica el 1946. (Posteriorment es publicaria en català, com l'Esperit de Catalunya, a Mèxic, i en castellà el 1989 a la mateixa ciutat).
Per què dic sorprenent? Perquè el cap del servei d'accidents d'un important hospital, enmig d'una guerra mundial en la qual, a més, fa més de 80 conferències arreu de Gran Bretanya sobre el tractament de ferides de guerra, com troba el temps per documentar-se al Bodleian Library d'Oxford per escriure'l? Ho fa sobretot perquè veu la imperiosa necessitat de posar a l'abast dels britànics un llibre que els doni una certa visió històrica del nostre país. Trueta confessa ser un «afeccionat» a la història (per exemple, em va deixar llegir el llibre que conservava de l'historiador peruà Luis Ulloa, sobre la catalanitat de Colom!), però aquesta obra de divulgació és colossal. Alguns dels nou capítols tenen més de 40 referències bibliogràfiques!
En va escriure el professor Frank Pierce a l'Irish Times:
«El doctor Trueta, en el seu erudit i inspirat treball sobre la història del seu país i els seus grans homes, és un exiliat dels opressors actuals de Catalunya, però no s'embranca a polemitzar ni pren una actitud partidista de les condicions presents, ans presenta al lector culte un estudi equilibrat i erudit del fascinant i, tanmateix trist, tema: Catalunya» (Fragments..., p. 291).
Al cap de 13 anys de marxar, torna a Catalunya com a turista amb passaport britànic. S'assabenta del seu expedient policial, en què consta com a rojo-separatista. Afirma a les memòries: «Si bé jo no era separatista, com a nacionalista no sols em sentia separatista del règim espanyol, sinó que ja me n'havia separat!» (p. 315).
Jo li havia sentit dir, moltes vegades, que no calia que li demanessin si era separatista, ja que els separadors eren tots a Madrid.
En una nova edició de l'Esperit de Catalunya feta poc abans del seu traspàs, reconeixia que el llibre és 'una història «clínica» d'un expert en la clínica humana aplicada al poble del qual escriu i al qual pertany' (p. 6). Conté una proclamació política profunda: «cal ... reprendre la tasca que... mai no ha estat abandonada a Catalunya: fer de la Península un espai viable on els nostres homes i les nostres dones puguin viure en germanor i igualtat amb els altres espanyols, entenent que els portuguesos, segons el seu gran Camões, també ho són» (p. 6). És una idea de Blasco Ibàñez que ell mateix reprodueix a l'Esperit de Catalunya (p. 220). A les seves memòries, Fragments d'una Vida, escriu (p. 191):
«Aquest desig de la majoria de la meva generació» [d'ajudar l'Espanya castellana -en 'germanívola col·laboració'- a «recórrer en pocs lustres el que ha seguit l'Europa occidental en tres-cents anys: és a dir, des de la revolució anglesa de 1640'], aquest desig, deia, «no fou entès pels grups dirigents espanyols, i no tan sols el catalanisme, sinó també la catalanitat, foren considerats atemptatoris d'allò que en deien 'la unidad de la patria', que en síntesi vol dir la supeditació a Castella.» «Així era aleshores», conclou, «com és encara en el moment en què ho escric, al cap de mig segle».
Escriu el 1976. Mirant la fracassada història del definitiu intent de trobar un encaix a Espanya dels catalans (la proposta d'Estatut, votat per 89% dels nostres diputats un 30 de setembre de 2005) no costarà gaire endevinar quin seria, avui, el seu capteniment, i el de generacions de catalans abans d'ell.
No vull acabar sense repetir les seves paraules pronunciades amb motiu del títol de Doctor Honoris Causa que li va conferir la Universitat Autònoma de Barcelona pocs mesos abans de la seva defunció. Aquestes mateixes paraules les va recordar el M. Hble. President de la Generalitat el passat mes de maig, a l'acte de lliurament de les medalles i plaques Josep Trueta a tretze professionals i tres entitats que han destacat pels serveis prestats en el progrés i millora de la sanitat. Cal afegir que en aquest mateix acte era guardonat el Dr. Antoni Trilla Garciai. I que entre els professionals de l'Hospital Clínic guardonats en edicions anteriors trobem els Drs. Lluís Revert i Torrellasii, Isidre Claretiii, Francesc Navarroiv, Josep Toro i Trallerov i Miquel Bruguera.vi I en aquesta mateixa taula, el doctor Fernández Sabaté.
El text del meu avi, que us vull reproduir, deia així (i amb això acabo):
«Havent deixat Catalunya quan la democràcia moria en ella, és per a mi una font de gran satisfacció el que aquest títol em sigui conferit quan la democràcia hi reneix… La llibertat és consubstancial en la meva vida. Aquest acte d’avui significa el veritable retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morta la llibertat del meu país».
El seu compromís es resumeix en una simple frase, reproduïda a l'emotiu i ben contextualitzat recull de la correspondència entre Josep Trueta i Pau Casals, editat per Quim Torra i publicat per A Contra Vent Editors): «Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra». On comença aquest profund compromís?
Josep Trueta dedica un capítol de les seves memòries, «Fragments de la Vida», als fets polítics dels anys 20 i 30, que el van marcar profundament. En una anècdota explica com un amic de la infantesa li demana un favor. Era Josep Sunyol i Garriga, que va passar per la presidència del Reial Automòbil Club de Catalunya, de la Federació Catalana de Futbol i del Football Club Barcelona, a més de ser diputat d'Esquerra... i, un cop capturat a la Sierra de Guadarrama, afusellat pels rebels franquistes l'agost de 1936 (ref.). Per cert, hem d'agrair als Amics de Josep Sunyol, i especialment al meu germà Toni, la recuperació digna de la seva figura. Doncs Sunyol li demana el 22 de febrer de 1931 que el porti amb cotxe a rebre l'amnistiat coronel Macià a l’estació de l’Empalme (Maçanet-Massanes) on arribava després del seu exili a França. Centenars de cotxes s'hi van agregar. Per cert, l'altre passatger en el cotxe fou un jove que faria carrera: Josep Tarradellas, a qui el meu avi va avalar en llogar un local de l'entitat que presidia, «La Falç» (p. 107). Ara bé, aquestes connexions amb polítics no el portaren a una activitat política pública.
Fuig a l'exili al final de la Guerra coneguda com a «Civil». Però ell escriu el març de 1943 a Carles Pi i Sunyer:
«Jo sé com ha impressionat cada vegada que he dit, per ací [a Anglaterra], que nosaltres [els catalans] no havíem estat víctimes d'una guerra civil sinó d'una derrota nacional»(Estimat doctor / Admirat mestre. Editat per Quim Torra. A Contra Vent Editors, 2009, p. 29)
La seva activitat directament política es limita a formar part (malgrat l'oposició d'alguns anglesos del seu entorn) del “Consell Nacional Català” creat a Londres el 1940 per Carles Pi i Sunyer. El Consell va relligar els catalans de Gran Bretanya amb les comunitats de catalans d’Amèrica i els partits polítics amb seu a Amèrica, com els socialistes, l’Esquerra, Acció Catalana i Estat Català; i dins de Catalunya, amb el clandestí Front Nacional de Catalunya. En els darrers anys de la Guerra europea, el Consell busca el suport dels aliats per crear, en lloc de la dictadura feixista del Caudillo, una «Federació Ibèrica». En una carta escrita el gener de 1945 a Jaume Creus, diu que
«si de cor ens ho proposem, crec que ho aconseguirem. Ens cal -solament!- que estiguem units en el mateix propòsit tots els catalans. Els que tingueren responsabilitat política en el passat, haurien de comprendre que la millor garantia per llur perdó, si és que el necessiten, és ajudar aquest moviment de redreç[ament]!»
Quines paraules més rabiosament actuals, per cert! Però aquesta esperança s'esmicola per dos motius. Un, que els aliats no enderroquen el règim de Franco. «La manca d'acord entre les grans potències», escriu a Pau Casals el maig de 1947, «fa cada dia més inversemblant que vulguin intervenir activament a Espanya» (Torra, p. 56). I dos, el nou president en l'exili, Josep Irla, opta per fer un govern monocolor, només amb gent d'Esquerra Republicana, la qual cosa, a més, obliga el Consell Nacional Català a dissoldre's enmig d'un gran disgust.
En una segona carta a Jaume Creus el mes d'octubre del mateix 1945 diu:
«Me'n vaig anar voluntàriament de casa a propagar pel món el que som nosaltres. Sóc independent i no estic lligat per cap passat, més que pels lligams de la fidelitat nacional.»
I com fa aquesta propagació? Principalment a través d'una obra sorprenent, The Spirit of Catalonia, que es publica el 1946. (Posteriorment es publicaria en català, com l'Esperit de Catalunya, a Mèxic, i en castellà el 1989 a la mateixa ciutat).
Per què dic sorprenent? Perquè el cap del servei d'accidents d'un important hospital, enmig d'una guerra mundial en la qual, a més, fa més de 80 conferències arreu de Gran Bretanya sobre el tractament de ferides de guerra, com troba el temps per documentar-se al Bodleian Library d'Oxford per escriure'l? Ho fa sobretot perquè veu la imperiosa necessitat de posar a l'abast dels britànics un llibre que els doni una certa visió històrica del nostre país. Trueta confessa ser un «afeccionat» a la història (per exemple, em va deixar llegir el llibre que conservava de l'historiador peruà Luis Ulloa, sobre la catalanitat de Colom!), però aquesta obra de divulgació és colossal. Alguns dels nou capítols tenen més de 40 referències bibliogràfiques!
En va escriure el professor Frank Pierce a l'Irish Times:
«El doctor Trueta, en el seu erudit i inspirat treball sobre la història del seu país i els seus grans homes, és un exiliat dels opressors actuals de Catalunya, però no s'embranca a polemitzar ni pren una actitud partidista de les condicions presents, ans presenta al lector culte un estudi equilibrat i erudit del fascinant i, tanmateix trist, tema: Catalunya» (Fragments..., p. 291).
Al cap de 13 anys de marxar, torna a Catalunya com a turista amb passaport britànic. S'assabenta del seu expedient policial, en què consta com a rojo-separatista. Afirma a les memòries: «Si bé jo no era separatista, com a nacionalista no sols em sentia separatista del règim espanyol, sinó que ja me n'havia separat!» (p. 315).
Jo li havia sentit dir, moltes vegades, que no calia que li demanessin si era separatista, ja que els separadors eren tots a Madrid.
En una nova edició de l'Esperit de Catalunya feta poc abans del seu traspàs, reconeixia que el llibre és 'una història «clínica» d'un expert en la clínica humana aplicada al poble del qual escriu i al qual pertany' (p. 6). Conté una proclamació política profunda: «cal ... reprendre la tasca que... mai no ha estat abandonada a Catalunya: fer de la Península un espai viable on els nostres homes i les nostres dones puguin viure en germanor i igualtat amb els altres espanyols, entenent que els portuguesos, segons el seu gran Camões, també ho són» (p. 6). És una idea de Blasco Ibàñez que ell mateix reprodueix a l'Esperit de Catalunya (p. 220). A les seves memòries, Fragments d'una Vida, escriu (p. 191):
«Aquest desig de la majoria de la meva generació» [d'ajudar l'Espanya castellana -en 'germanívola col·laboració'- a «recórrer en pocs lustres el que ha seguit l'Europa occidental en tres-cents anys: és a dir, des de la revolució anglesa de 1640'], aquest desig, deia, «no fou entès pels grups dirigents espanyols, i no tan sols el catalanisme, sinó també la catalanitat, foren considerats atemptatoris d'allò que en deien 'la unidad de la patria', que en síntesi vol dir la supeditació a Castella.» «Així era aleshores», conclou, «com és encara en el moment en què ho escric, al cap de mig segle».
Escriu el 1976. Mirant la fracassada història del definitiu intent de trobar un encaix a Espanya dels catalans (la proposta d'Estatut, votat per 89% dels nostres diputats un 30 de setembre de 2005) no costarà gaire endevinar quin seria, avui, el seu capteniment, i el de generacions de catalans abans d'ell.
No vull acabar sense repetir les seves paraules pronunciades amb motiu del títol de Doctor Honoris Causa que li va conferir la Universitat Autònoma de Barcelona pocs mesos abans de la seva defunció. Aquestes mateixes paraules les va recordar el M. Hble. President de la Generalitat el passat mes de maig, a l'acte de lliurament de les medalles i plaques Josep Trueta a tretze professionals i tres entitats que han destacat pels serveis prestats en el progrés i millora de la sanitat. Cal afegir que en aquest mateix acte era guardonat el Dr. Antoni Trilla Garciai. I que entre els professionals de l'Hospital Clínic guardonats en edicions anteriors trobem els Drs. Lluís Revert i Torrellasii, Isidre Claretiii, Francesc Navarroiv, Josep Toro i Trallerov i Miquel Bruguera.vi I en aquesta mateixa taula, el doctor Fernández Sabaté.
El text del meu avi, que us vull reproduir, deia així (i amb això acabo):
«Havent deixat Catalunya quan la democràcia moria en ella, és per a mi una font de gran satisfacció el que aquest títol em sigui conferit quan la democràcia hi reneix… La llibertat és consubstancial en la meva vida. Aquest acte d’avui significa el veritable retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morta la llibertat del meu país».
Notes
i Cap del Servei de Medicina Preventiva de l'hospital.
ii Fou professor de patologia i clínica mèdiques, i després el primer catedràtic de nefrologia de la UB, i cap del Servei de Nefrologia de l'Hospital, 2001.
iii Ex-cap del Servei de cirurgia infantil, 2003.
iv Cardiòleg i professor de l'Hospital, 2007.
v Professor Titular de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la UB, i ex-cap de la Secció de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l'Hospital, 2008.
vi Hepatòleg del Clínic i professor titular de Medicina de la UB, 2010.
See also:
The Spirit of Catalonia (PDF):
http://www.ramonllull.net/comum/ebooks/spiritofcatalonia.pdf
1997 Any Trueta (PDF):
https://www.comb.cat/cat/actualitat/publicacions/nadales/doc/1997_anytrueta.pdf
See also:
The Spirit of Catalonia (PDF):
http://www.ramonllull.net/comum/ebooks/spiritofcatalonia.pdf
1997 Any Trueta (PDF):
https://www.comb.cat/cat/actualitat/publicacions/nadales/doc/1997_anytrueta.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada