El Dr. Trueta, l'humanista

Intervenció meva a l'acte d'homenatge al Dr. Josep Trueta a la 

XXXII Reunió Anual de la Societat Catalana de Nefrologia, 

Castelldefels, 2 de juny de 2016

 

Primer de tot voldria donar les gràcies a la Societat per aquesta invitació i aquesta oportunitat de renovar el record del meu avi, el doctor Josep Trueta. No vull dedicar tot el temps als agraïments personalitzats, i per tant permeteu-me singular-los a la junta directiva, al comitè organitzador i al comitè científic a través d'un esment als doctors Joan Manuel Díaz Gómez, Josep Mª Cruzado i Alberto Martínez Vea. Gràcies.

Cada persona és producte del seu temps. És una obvietat. Josep Trueta, fill de metge neix el 1897... el mateix any que s'inaugura, a la mateixa ciutat, Els 4 Gats, un lloc emblemàtic dels intel·lectuals de l'època: escriptors, pintors, bohemis. Potser no és estrany, doncs, que aquest jove barceloní amb dots artístics se sentís atret per lapintura [i vídeo] com a possible professió. Un cop començada la carrera de Medicina (l'estudi de l'anatomia, li havia dit el pare, requeria dibuixar molt, i molt bé) aviat va decidir que faria art amb el cos humà, com a cirurgià. Metafòricament, és clar: no volia fer de tatuador!

Personalment estic segur que pertany a aquell col·lectiu, potser no gaire nombrós, de persones que podrien excel·lir en qualsevol professió que requereix l'ús de l'intel·lecte. I els indicis rauen en la seva curiositat innata, tant en el terreny de la seva disciplina acadèmica com amb la lectura de llibres d'història, sovint de Catalunya. Trueta devia tenir cap a 30 anys quan l'historiador peruà Luis de Ulloa va fer una sèrie de conferències, molt comentades, a l'AteneuBarcelonès i després al Centre Excursionista (el maig de 1927), abans de publicar, a Barcelona, el seu famós llibre «Cristòfol Colom fou català. La veritable gènesi del Descobriment». Ens explica La Vanguardia:

1a conferència: El erudito trabajo del investigador fue premiado con una gran atención durante la conferencia, y con una salva de aplausos al terminar la misma.

2a conferència: El señor Ulloa fue largamente aplaudido por el numeroso y culto público que siguió interesadísimo su científica disertación.

No tinc elements per afirmar que el meu avi assistís a les conferències, però en canvi sí que puc afirmar que va comprar el llibre, perquè al cap de potser 45 anys me'l va treure del prestatge, a casa seva a Santa Cristina d'Aro, i me'l va fer llegir, cosa que vaig fer apassionadament, per la temàtica.

Anys abans havia fet un llibre ell mateix, un llibre que ens ve al cap quan pensem en ell fora del context estrictament mèdic. És segurament el que fa que se'l consideri un humanista, és a dir (segons una definició), «una persona amb un fort interès o preocupació pel benestar, els valors i la dignitat humans». Aquest «interès o preocupació» de ben segur que li venia de mena, però el fet de viure la major part de la vida professional i acadèmica fora del seu país -i com a exiliat (a Anglaterra, 1939-1966), no pas per voluntat pròpia- combinat amb la situació d'opressió política del seu poble, durant tot aquell temps, enfocà el seu interès cap a la història de Catalunya.

«L'Esperit de Catalunya» és un llibre d'història, innegablement, però és un llibre que no pretén donar-ne una visió completa, sinó que concentra l'atenció del lector en una sèrie de personatges (catalans en el sentit ampli: les Corts de 1701 «parlen de nació catalana formada pels regnes de València i Mallorca i Catalunya que eren territoris federats i al seu torn, confederats amb Aragó»; i també la zona limítrofe d'Aragó, d'on prové Miguel Servet. Això permet presentar als anglesos (el llibre es fa per als aliats, que desconeixien la història de Catalunya i fins i tot la nostra existència fins que George Orwell publica, el 1938, la seva crònica Homage to Catalonia).

El llibre pot sorprendre per la seva erudició, i també per les circumstàncies de la seva redacció: com troba el temps, un cirurgià immers en una guerra mundial, dirigint el Departament d'Accidents d'Oxford, guarint ferits de guerra i víctimes dels bombardejos alemanys sobre Londres i moltes altres ciutats angleses, per estructurar el que serà el llibre, de documentar-se a les biblioteques (en aquest punt, viure a Oxford era un privilegi, és clar!), i de convertir tota la informació recollida en un llibre de lectura amena i sovint fascinant?

En el llibre no hi podia faltar el gran humanista valencià Joan Lluís Vives, per mèrits propis, és clar, però també perquè era l'únic compatriota que havia estat catedràtic a la Universitat d'Oxford (entre 1523 i 1528) abans que el meu avi: més de quatre segles abans!

Una altra demostració de la seva inquietud humanística ens l'aporta la conferència «Reflexions entorn de la pesta moderna: l'accident a lacarretera». Es tracta del discurs llegit el 16 de novembre de 1972 en la sessió inaugural del curs 1972-1973 de la Societat Catalana de Biologia, societat de la qual era el president.

Ens trobem [...] abocats a una investigació de gran amplitud que va des de I'estudi de la contribució humana, o sigui de les reaccions psicològiques de l'individu causant o víctima de l'accident, fins a la investigació dels altres elements contribuents com són la natura del vehicle, la qualitat i les característiques de les carreteres, la propietat de la llum, etc. Tots aquests factors que estan en curs d'investigació justifiquen plenament que en parlem avui en aquesta sessió inaugural.

Només un estudi acurat de tots els elements que condicionen l'accident, com és ara l'estat de les carreteres, la qualitat i les característiques dels vehicles que hi circulen, les velocitats permeses, els nivells d'alcohol a la sang dels conductors, el temperament predominant dels joves de cada país, etc., han permès que hom comenci a dominar, si no a eliminar, el que es avui l'equivalent del que foren en temps passats Ies pestes de què hem parlat. Per a posar en evidència que no exagerem, ens cal dir que l'accident a la carretera avui és la causa més elevada de mort i d'incapacitació existent entre els joves de 18 a 25 anys, a tots els pobles industrialitzats. (p. 6)

Trueta destaca que unes morts provoquen grans campanyes, i d'altres no. Així, fins el 30 de desembre de 1967, al Vietnam 9.353 nordamericans hi havien mort i 32.355 havien quedat ferits greus. Aquestes morts inspiraren la intensa campanya contra la guerra. En canvi el mateix nombre de nordamericans van morir en accidents de trànsit en només dos mesos de l'any 1966, sense gaires comentaris. Això evidencia que «reaccionem davant l'espectacle de la mort per accident, no pas pel nombre de víctimes, sinó per la manera com la mort es produeix». (p. 7)

Seguint Whitlock, Trueta creu que

«I'apatia i la indiferència s'han apoderat de tothom davant aquest desastre creixent i la mort a la carretera és acceptada com un atzar inevitable, com si formés part de la nostra manera actual de viure. Aquesta actitud fatalista no es justificada». (p. 8)

Crec que podem dir que en els darrers anys s'ha superat «l'actitud fatalista», i que les campanyes de les diferents administracions, més altres mesures de millora de la seguretat dels vehicles i accions a molts punts negres, han permès una molt sensible reducció dels efectes d'aquesta «pesta moderna». Trueta conclou que «Tot plegat, sembla que el factor de la psicologia individual és la part més important en la producció de l'accident». (p. 9)

En aquests dies que hem viscut els aldarulls nocturns a Gràcia, és bo recordar, com ho fa Trueta, l'efecte de l'agressivitat humana en molts accidents, i la sàvia reflexió d'Aldous Huxley:

«La violència pot solament produir corn a resultat més violència; allà on és emprada durant un període llarg es forma un hàbit de violència i es fa extremament difícil, per als qui en són responsables, de fer marxa enrera». (p. 10)

Trueta és l'exemplificació d'una contradicció profunda: un pacifista que es fa famós gràcies a (o per culpa de) les guerres. Sense la guerra civil, el seu mètode (proper al mètode Winnett-Orr) de tractament de ferides de guerra no l'hauria fet famós. Sense la guerra mundial, ni hauria col·laborat en el desenvolupament de la penicil·lina, ni hauria estudiat a fons els traumes renals causats per les bombes i arribat a les portes del premi Nobel. És significatiu, doncs, que cités a l'esmentada conferència Aldous Huxley, un convençut propagador de la no-violència que va fer reflexions profètiques sobre la guerra d'Espanya que es lliurava en el moment d'escriure l'obra (1937).

Quan publica The Spirit of Catalonia (PDF; després traduït i editat com a l'Esperit de Catalunya), acaba amb unes amargues reflexions, com correspon al moment: 1946.

En ciència, quan el resultat d'un experiment es repeteix sempre igual, vol dir que els factors causals no varien. El mateix podem dir ací. No hi ha dubte que la tan sovint repetida tragèdia d'Espanya, i particularment dels catalans, té una causa concreta i extirpable. No és un afer que pertoqui solament als catalans. Els pobles civilitzats haurien d'interessar-se a evitar que s'estronqués una font de llum i progrés que brillà en el passat, quan el govern propi assegurava la llibertat dels catalans i els bascos...

Tot sovint em demano com hauria reaccionat l'avi Trueta si hagués pogut viure més enllà del 1977 (d'uns mesos abans, segurament de l'onze de setembre de 1976, hi ha una foto d'ell, exultant davant d'una enorme senyera). Somiador de solucions peninsulars confederals, pensaria ara que són impossibles? És una pregunta inútil perquè no pot ser contestada. El que sí que puc dir és que la seva família continua estimant aquesta terra.

Per concloure, vull tornar a la definició de l'humanista: «una persona amb un fort interès o preocupació pel benestar, els valors i la dignitat humans». I em demano si una persona que ha pres el jurament d'Hipòcrates pot ser una altra cosa?! Un metge que tractés els pacients només com a «casos» o, pitjor encara, com a números, no seria digne de la responsabilitat, la gran responsabilitat que té. Un metge que no pogués aixecar la vista i veure la seva professió en l'entorn social (i econòmic, i polític) en què viu, es quedaria a mig camí.

En definitiva, la calidesa del tracte del bon metge, que vaig tenir moltes oportunitats de comprovar en el meu avi (fins i tot vestit de pare Noel, a l'hospital!), és sovint el que més aprecia la persona que necessita la seva ajuda. La humanitat del metge, l'humanisme del metge, que vetlla pel benestar, els valors i la dignitat humans.

Enllaços

1 Antonina Rodrigo, http://www.sbhac.net/Republica/TextosIm/HYV/Trueta/Trueta.htm

2 A Fondo (Joaquín Soler Serrano) https://www.youtube.com/watch?v=q5bRJ1fGbrg

3 http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1927/05/03/pagina-29/33239546/pdf.html?search=Ulloa

4 La Vanguardia, 28 de maig de 1927, p. 17. http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1927/05/03/pagina-17/33248676/pdf.html?search=Ulloa

5 La Vanguardia, 28 de maig de 1927, p. 27. http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1927/05/03/pagina-27/33248748/pdf.html?search=Ulloa

6 Diari de Baleares, 11 d'agost de 2011. http://dbalears.cat/especials/2015/08/11/286786/nacio-catalana-formaven-els-regnes-valencia-mallorca-catalunya-eren-territoris-federats-confederats-amb-arago.html

7 Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 1976: 33 http://www.raco.cat/index.php/TreballsSCBiologia/article/view/238010/320270

8 The Spirit of Catalonia (PDF): http://ramonllull.net/comum/ebooks/spiritofcatalonia.pdf 

El compromís nacional de Josep Trueta

Parlament en l'acte d'homenatge al Dr. Josep Trueta a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, el dia 18 de desembre de 2015.

En aquest acte hom parlarà sobretot de la relació del meu avi amb el bisturí, però m'han demanat que parli també de la seva relació amb la ploma: el seu compromís amb el poble de Catalunya.

El seu compromís es resumeix en una simple frase, reproduïda a l'emotiu i ben contextualitzat recull de la correspondència entre Josep Trueta i Pau Casals, editat per Quim Torra i publicat per A Contra Vent Editors): «Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra». On comença aquest profund compromís?

Josep Trueta dedica un capítol de les seves memòries, «Fragments de la Vida», als fets polítics dels anys 20 i 30, que el van marcar profundament. En una anècdota explica com un amic de la infantesa li demana un favor. Era Josep Sunyol i Garriga, que va passar per la presidència del Reial Automòbil Club de Catalunya, de la Federació Catalana de Futbol i del Football Club Barcelona, a més de ser diputat d'Esquerra... i, un cop capturat a la Sierra de Guadarrama, afusellat pels rebels franquistes l'agost de 1936 (ref.). Per cert, hem d'agrair als Amics de Josep Sunyol, i especialment al meu germà Toni, la recuperació digna de la seva figura. Doncs Sunyol li demana el 22 de febrer de 1931 que el porti amb cotxe a rebre l'amnistiat coronel Macià a l’estació de l’Empalme (Maçanet-Massanes) on arribava després del seu exili a França. Centenars de cotxes s'hi van agregar. Per cert, l'altre passatger en el cotxe fou un jove que faria carrera: Josep Tarradellas, a qui el meu avi va avalar en llogar un local de l'entitat que presidia, «La Falç» (p. 107). Ara bé, aquestes connexions amb polítics no el portaren a una activitat política pública.

Fuig a l'exili al final de la Guerra coneguda com a «Civil». Però ell escriu el març de 1943 a Carles Pi i Sunyer:

«Jo sé com ha impressionat cada vegada que he dit, per ací [a Anglaterra], que nosaltres [els catalans] no havíem estat víctimes d'una guerra civil sinó d'una derrota nacional»(Estimat doctor / Admirat mestre. Editat per Quim Torra. A Contra Vent Editors, 2009, p. 29)

La seva activitat directament política es limita a formar part (malgrat l'oposició d'alguns anglesos del seu entorn) del “Consell Nacional Català” creat a Londres el 1940 per Carles Pi i Sunyer. El Consell va relligar els catalans de Gran Bretanya amb les comunitats de catalans d’Amèrica i els partits polítics amb seu a Amèrica, com els socialistes, l’Esquerra, Acció Catalana i Estat Català; i dins de Catalunya, amb el clandestí Front Nacional de Catalunya. En els darrers anys de la Guerra europea, el Consell busca el suport dels aliats per crear, en lloc de la dictadura feixista del Caudillo, una «Federació Ibèrica». En una carta escrita el gener de 1945 a Jaume Creus, diu que

«si de cor ens ho proposem, crec que ho aconseguirem. Ens cal -solament!- que estiguem units en el mateix propòsit tots els catalans. Els que tingueren responsabilitat política en el passat, haurien de comprendre que la millor garantia per llur perdó, si és que el necessiten, és ajudar aquest moviment de redreç[ament]!»

Quines paraules més rabiosament actuals, per cert! Però aquesta esperança s'esmicola per dos motius. Un, que els aliats no enderroquen el règim de Franco. «La manca d'acord entre les grans potències», escriu a Pau Casals el maig de 1947, «fa cada dia més inversemblant que vulguin intervenir activament a Espanya» (Torra, p. 56). I dos, el nou president en l'exili, Josep Irla, opta per fer un govern monocolor, només amb gent d'Esquerra Republicana, la qual cosa, a més, obliga el Consell Nacional Català a dissoldre's enmig d'un gran disgust.

En una segona carta a Jaume Creus el mes d'octubre del mateix 1945 diu:

«Me'n vaig anar voluntàriament de casa a propagar pel món el que som nosaltres. Sóc independent i no estic lligat per cap passat, més que pels lligams de la fidelitat nacional.»

I com fa aquesta propagació? Principalment a través d'una obra sorprenent, The Spirit of Catalonia, que es publica el 1946. (Posteriorment es publicaria en català, com l'Esperit de Catalunya, a Mèxic, i en castellà el 1989 a la mateixa ciutat).

Per què dic sorprenent? Perquè el cap del servei d'accidents d'un important hospital, enmig d'una guerra mundial en la qual, a més, fa més de 80 conferències arreu de Gran Bretanya sobre el tractament de ferides de guerra, com troba el temps per documentar-se al Bodleian Library d'Oxford per escriure'l? Ho fa sobretot perquè veu la imperiosa necessitat de posar a l'abast dels britànics un llibre que els doni una certa visió històrica del nostre país. Trueta confessa ser un «afeccionat» a la història (per exemple, em va deixar llegir el llibre que conservava de l'historiador peruà Luis Ulloa, sobre la catalanitat de Colom!), però aquesta obra de divulgació és colossal. Alguns dels nou capítols tenen més de 40 referències bibliogràfiques!

En va escriure el professor Frank Pierce a l'Irish Times:

«El doctor Trueta, en el seu erudit i inspirat treball sobre la història del seu país i els seus grans homes, és un exiliat dels opressors actuals de Catalunya, però no s'embranca a polemitzar ni pren una actitud partidista de les condicions presents, ans presenta al lector culte un estudi equilibrat i erudit del fascinant i, tanmateix trist, tema: Catalunya» (Fragments..., p. 291).

Al cap de 13 anys de marxar, torna a Catalunya com a turista amb passaport britànic. S'assabenta del seu expedient policial, en què consta com a rojo-separatista. Afirma a les memòries: «Si bé jo no era separatista, com a nacionalista no sols em sentia separatista del règim espanyol, sinó que ja me n'havia separat!» (p. 315).

Jo li havia sentit dir, moltes vegades, que no calia que li demanessin si era separatista, ja que els separadors eren tots a Madrid.

En una nova edició de l'Esperit de Catalunya feta poc abans del seu traspàs, reconeixia que el llibre és 'una història «clínica» d'un expert en la clínica humana aplicada al poble del qual escriu i al qual pertany' (p. 6). Conté una proclamació política profunda: «cal ... reprendre la tasca que... mai no ha estat abandonada a Catalunya: fer de la Península un espai viable on els nostres homes i les nostres dones puguin viure en germanor i igualtat amb els altres espanyols, entenent que els portuguesos, segons el seu gran Camões, també ho són» (p. 6). És una idea de Blasco Ibàñez que ell mateix reprodueix a l'Esperit de Catalunya (p. 220). A les seves memòries, Fragments d'una Vida, escriu (p. 191):

«Aquest desig de la majoria de la meva generació» [d'ajudar l'Espanya castellana -en 'germanívola col·laboració'- a «recórrer en pocs lustres el que ha seguit l'Europa occidental en tres-cents anys: és a dir, des de la revolució anglesa de 1640'], aquest desig, deia, «no fou entès pels grups dirigents espanyols, i no tan sols el catalanisme, sinó també la catalanitat, foren considerats atemptatoris d'allò que en deien 'la unidad de la patria', que en síntesi vol dir la supeditació a Castella.» «Així era aleshores», conclou, «com és encara en el moment en què ho escric, al cap de mig segle».

Escriu el 1976. Mirant la fracassada història del definitiu intent de trobar un encaix a Espanya dels catalans (la proposta d'Estatut, votat per 89% dels nostres diputats un 30 de setembre de 2005) no costarà gaire endevinar quin seria, avui, el seu capteniment, i el de generacions de catalans abans d'ell.

No vull acabar sense repetir les seves paraules pronunciades amb motiu del títol de Doctor Honoris Causa que li va conferir la Universitat Autònoma de Barcelona pocs mesos abans de la seva defunció. Aquestes mateixes paraules les va recordar el M. Hble. President de la Generalitat el passat mes de maig, a l'acte de lliurament de les medalles i plaques Josep Trueta a tretze professionals i tres entitats que han destacat pels serveis prestats en el progrés i millora de la sanitat. Cal afegir que en aquest mateix acte era guardonat el Dr. Antoni Trilla Garciaⁱ. I que entre els professionals de l'Hospital Clínic guardonats en edicions anteriors trobem els Drs. Lluís Revert i Torrellasⁱⁱ, Isidre Claretⁱⁱⁱ, Francesc Navarro^iv, Josep Toro i Trallero^v i Miquel Bruguera.^vi I en aquesta mateixa taula, el doctor Fernández Sabaté.

El text del meu avi, que us vull reproduir, deia així (i amb això acabo):

«Havent deixat Catalunya quan la democràcia moria en ella, és per a mi una font de gran satisfacció el que aquest títol em sigui conferit quan la democràcia hi reneix… La llibertat és consubstancial en la meva vida. Aquest acte d’avui significa el veritable retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morta la llibertat del meu país».

Notes

i Cap del Servei de Medicina Preventiva de l'hospital.

ii Fou professor de patologia i clínica mèdiques, i després el primer catedràtic de nefrologia de la UB, i cap del Servei de Nefrologia de l'Hospital, 2001.

iii Ex-cap del Servei de cirurgia infantil, 2003.

iv Cardiòleg i professor de l'Hospital, 2007.

v Professor Titular de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la UB, i ex-cap de la Secció de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l'Hospital, 2008.

vi Hepatòleg del Clínic i professor titular de Medicina de la UB, 2010.


See also: 

The Spirit of Catalonia (PDF): 
http://www.ramonllull.net/comum/ebooks/spiritofcatalonia.pdf


1997 Any Trueta (PDF):
https://www.comb.cat/cat/actualitat/publicacions/nadales/doc/1997_anytrueta.pdf