S'ha publicat avui, 12 de setembre, una entrevista meva al PUNT- AVUI, que podeu llegir a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/16-educacio/452043.html. De fet és una versió abreujada del text original, que és aquest:
- Quins són els principals mites que esgrimeixen els contraris a la immersió lingüística a Catalunya?
Entenent la immersió lingüística com un programa dissenyat perquè nens d’una llengua inicial estudiïn des del primer dia a través d’una segona llengua, els mites són dos, un de caire pedagògic i l’altre de caire més polític. Primer, que els nens –en el nostre cas de llengua castellana- no aprendran bé la seva pròpia llengua. I segon, una qüestió de dret: hi ha qui afirma, de manera insistent, que hi ha un dret fonamental, universal, a triar la llengua de l’educació del nen. Però aquest suposat dret no existeix, o més ben dit, no és fonamental, sinó que un poble pot decidir establir-lo si vol. El dret fonamental és a rebre educació, i l’aprenentatge precoç d’una llengua germana de la dels castellanoparlants garanteix aquest dret.
Per altra banda, estenent el concepte cap al de conjunció lingüística, hi ha un altre mite, que els nens catalanoparlants no aprendran bé el castellà. Fixem-nos que la preocupació no és per al català: els contraris al model escolar català no els interessa per a res.
- Per què es continuen difonent, i una part de la població els dóna per vàlids, missatges que no es corresponen amb els resultats de la recerca?
Per diferents raons, unes d’innocents i d’altres de motivació més tèrbola. A diferència de Bèlgica o Suïssa, on el fet que l’ensenyament es faci en la llengua del territori no suscita cap gran debat, a l’Estat espanyol els sectors refractaris a acceptar la seva naturalesa plurinacional no volen ni entrar en si el model funciona o no. En general, els atacs no són racionals, sinó passionals i identitaris, la qual cosa fa impossible una entesa o una acceptació de la legitimitat democràtica del poble de Catalunya, a l’hora de triar un model integrador i cohesionador.
Des de fa més de vint anys, els grans defensors del monolingüisme i de la intolerància han intentat segrestar els conceptes de “bilingüisme” i de “tolerància”, fent servir tots els recursos a les seves mans, incloent-hi poderosos mitjans de comunicació amb seu a Madrid (públics i privats). Fins i tot he vist publicat a internet algun estudi, amb gràfics i tot, amb dades totalment inventades, per intentar defensar el que les dades objectives i l’experiència diària refuten.
- A banda que els resultats acadèmics són similars o millors que en la resta de l'Estat, un model educatiu que afavoreix el domini de dues llengües té altres efectes positius. Quins són?
Hi ha multitud d’estudis, arreu del món, que indiquen que el bilingüisme més o menys precoç i natural té efectes intel·lectuals positius, com ara una més gran flexibilitat (i per tant tolerància) cognitiva. Això facilita un intel·lecte més inquisitiu, menys obsedit per les ambigüitats, més conscient de la relativitat de les coses i segurament més creatiu. A més, és prou sabut que la persona bilingüe té un avantatge clar respecte de la monolingüe, a l’hora de voler aprendre una nova llengua.
- Què en pensa de l'afirmació del Tribunal Suprem que la normalització lingüística a Catalunya ja ha aconseguit els objectius marcats i, per tant, cal introduir el castellà com a llengua vehicular?
No sóc jurista, però em sembla summament aventurat que un tribunal (que, a més, no està situat dins del territori en qüestió, i els membres del qual, com a uns consumidors més dels mitjans de comunicació, han estat sotmesos durant anys a una campanya descarnada i unilateral en contra del nostre model de convivència) hagi entrat a fer consideracions de caire sociolingüístic per argumentar una decisió que té unes implicacions i ramificacions polítiques, socials i pedagògiques de gran calat, com s’està veient aquests dies. Com pot interpretar les lleis (que és la seva missió) d’aquesta manera? Quina llei afirma que està incomplint la Generalitat? Quina base constitucional hi pot haver perquè un tribunal decideixi en quina llengua ha de parlar un docent?
Un cop dit això, em sumo a les veus que reclamen un estudi seriós i objectiu de l’ús vehicular actual del castellà per part de molts centenars de professors, sobretot de secundària. Paradoxalment, m’ensumo que si hom vetllés perquè tots els alumnes d’ESO i batxillerat realment fessin en castellà una (i només una) assignatura, l’ús del català avançaria significativament a moltíssims instituts.
- La immersió lingüística és molt més que un model educatiu, és un model social...
L’escola, tant en les democràcies com en les dictadures, és una gran eina de socialització. Sempre que algú toca el sistema escolar, en un sentit o en un altre, les repercussions socials (i sovint econòmiques) poden ser profundes. El model català de conjunció lingüística s’ha dissenyat i executat a casa nostra, per respondre a necessitats de casa nostra, amb un suport social i polític amplíssim a casa nostra. Per tant, que unes poques famílies –amb poderosos aliats- recorrin a instàncies jurídiques de fora per fer trontollar el que s’ha bastit amb l’esforç de molts milers de professionals, és molt greu.
I una nova ironia: Escola Valenciana va presentar l’any passat un informe que va demostrar que la Generalitat valenciana no garanteix que la major part de la demanda d’ensenyament en valencià a preescolar s’atengui. Resulta, per tant, que tres famílies a Catalunya han arribat a ser més poderoses que més de cent mil famílies valencianes.
