"La projecció internacional del cas català".
Intervenció de Miquel Strubell i Trueta.
Començaré recordant un intercanvi d'escrits que ens recorda que la projecció internacional del cas català la fan dos bàndols, l'Estat, que ens voldria vagant per l'espai exterior (i que compta amb l'inestimable suport -subvencionada!- de la fundació del PP, la FAES, o de la mal anomenada associació unionista "Societat Civil Catalana"), per una banda; i la Generalitat, l'agència catalana de para-diplomàcia Diplocat, i l'Assemblea Nacional Catalana amb les seves múltiples assemblees a l'exterior, per l'altra. No em dedicaré a les activitats directes d'uns i altres, sinó a les indirectes, les que fa altra gent exposant posicions a favor o en contra de la independència de Catalunya, en el món anglosaxó.
Només afegiré que en una comunitat internacional en què només sembla que compten els Estats (mireu com el món mira cap a un altre costat en els casos del Kurdistan o el Tibet), no podem pretendre buscar Estats "aliats", "amics". Com a molt fer-los entendre què pretenem i perquè. El que és sorprenent és com des del club dels Estats els suports explícits a Espanya han estat molt aigualits, molt. El que han arribat a dir, molt pressionats, els caps d'Estat del Regne Unit, Alemanya o els Estats Units, o el president de la Comissió Europea (víctima, aquest, dels tripijocs dels espanyols) han estat molt poqueta cosa, malgrat els esforços de García Margallo.
Hi ha algun moment, en aquesta guerra sense trets, aquesta guerra informativa, aquesta guerra de l'opinió pública nacional, estatal i internacional, en què podem dir sense risc d'exageració que hem presenciat un monumental "zasca", com es diu ara a les xarxes socials.
El 19 de gener de 2014 el MH President Artur Mas era entrevistat per la BBC, per explicar els plans per la consulta no referendària que se celebraria el 9 de novembre d'aquell any. L'independentisme era projectat amb una imatge de moderació, de seriositat, de seny, de vellut i voluntat de consens, lluny de la imatge que havien projectat els separatismes basc o irlandès, per exemple. I en un anglès més que acceptable. L'entrevista va irritar enormement l'establishment madrileny, i així, al cap d'un mes, una diputada del PP, la senyora Cayetana Alvarez de Toledo, 13a Marquesa de Casa Fuerte, i doctora en història per la universitat d'Oxford (i no seré jo qui la descrigui com una pija rematada!), va escriure al Financial Times una diatriba patètica, “Europe cannot afford to give in to the separatists” (February 19), "Europa no es pot permetre rendir-se davant els separatistes," en referència a Catalunya i Escòcia (que el govern britànic ja havia autoritzat a fer un referèndum!), que segons ella donarien la raó a la teoria del dominó i a la disgregació d'Europa. Parlava de tribus, de regions, de valors europeus, de distorsió històrica... un llenguatge i una argumentació del tot inapropiats per a un diari internacional prestigiós.
La resposta va ser contundent: 'Catalunya no es va unir voluntàriament a Espanya: va ésser brutalment conquerida', escrivia Geoffrey Cowling, ex cònsol general de Gran Britànic a Barcelona en una carta el 26 de febrer "Catalonia's very real grievances" (Les queixes més que reals de Catalunya) en què la deixava, amb dades, de volta i mitja. Pilar Rahola, a la Vanguardia (1 de març de 2014, a l'article "Cayetana descayetanada") escrivia que "a l'article Cayetana no culpava els catalans de la mort de Manolete, però va anar de poc" i elogiava l'oportú #zasca del sr. Cowling.
En definitiva, a la vista de l'experiència escocesa, els britànics no entenen què passa amb Catalunya. Cowling recorda que els escocesos es van unir amb els anglesos voluntàriament per una llei, i que en canvi Catalunya va ser annexionada a Castella a resultes d'una guerra. Però pocs britànics entenen que es pugui negar als catalans el dret (reconegut als tractats internacionals, subscrits per Espanya) de decidir democràticament el seu futur. Això, si saben on és Catalunya: molts només ens coneixen -malament!- pel llibre de George Orwell, escrit durant la guerra espanyola, "Homage to Catalonia".
Tot sovint, però, el mitjà on es publiquen versions molt esbiaixades del nostre cas no admet rèplica, i això és greu, perquè solen contenir tòpics o ser, simplement, redactats pels periodistes radicats a Madrid. No és el cas de "The economics of Catalan independence don't add up", un article (Thursday 22 November 2012) a The Guardian, en què inefable enemic del catalanisme en tots els seves manifestacions polítiques, Francesc de Carreras, fa una incursió en el món de l'economia per argumentar que els suposats beneficis econòmics de la independència (un "pure suicide", escriu) només es podrien produir després de molts, molts anys de terribles penúries.
Tampoc no és el cas de l'editorial de Joseph Weiler a The European Journal of International Law, el mateixa any 2012, del qual ell mateix és el director, en què feia unes consideracions -inadmissibles, i pràcticament sense fonamentació, en una revista acadèmica- contra l'eventual independència de Catalunya. "In seeking separation, Catalonia would be betraying the very ideals of solidarity and human integration for which Europe stands" arriba a afirmar! (En cercar la separació, Catalunya trairia els mateixos ideals de solidaritat i intergació humana que configuren Europa). Ideals que sostenen, per cert, el Premi Europeu dels Ciutadans.
El que sí intenten molts mitjans, i crec que de cada vegada més, és entendre el perquè del moviment independendentista, (una cosa que cap mitjà espanyol ha fet, per cert: ni El País). Així, poc abans del 9N, Harriet Alexander escrivia a The Telegraph, (22 Oct 2014) l'article "Why does Catalonia want independence from Spain? Catalonia will hold a vote on whether to seek independence on November 9. But why do they want to be separate from Spain?" (Per què Catalunya vol la independència? Per què es vol separar d'Espanya) en què repassa arguments històrics, polítics i econòmics, abans d'acabar més frívolament parlant de l'esport i la gastronomia. Necessàriament es un tractament superficial, però era una bona introducció. Si més no, no ens presenta com a una colla de garrepes insolidaris, com fan molts.
És més frustrant comprovar com tracten el tema del dèficit i deute de la Generalitat. Pocs entenen que Espanya ha infra-finançat Catalunya des de sempre, i que la crisi ha servit perquè l'Estat reduís les seves despeses mitjançant la centrifugació del deute cap a la perifèria peninsular, sobretot la mediterrània. Un exemple és Don Quijones, a Wolf Street, que escriu l'article "Catalonia Nears Default, Threatens Spain’s Debt" (Catalunya s'acosta a la suspensió de pagaments, amenaçant el deute espanyol, March 19, 2016), on s'afirma a més, en el més pur estil madrileny, que "the money it receives is then used to pay for its push for independence from Madrid" (els diners que rep es fan servir per pagar el seu projecte d'independència de Madrid).
Un altre trist exemple ens ve dels Estats Units: "Farewell to Catalonia? Spain Confronts a Rebellious Region", un article d'Omar G. Encarnación (Foreign Affairs, January 28, 2016) ple de mitges veritats. Un dels tòpics era que Catalunya gaudeix d'un elevadíssim grau d'autonomia. En una resposta (no publicada) hi van fer Imma Cabotí, Eva Riera i jo mateix, dèiem que poca autonomia tenia quan el govern espanyol havia recorregut lleis en els camps de la immigració, del comerç al detall, dels drets dels consumidors, de l'educació, del suport a les famílies pobres, de la creació de nous impostos, de la política exterior, entre molts d'altres. Com tants d'altres, aquest autor encara defensava alguna mena de model "federal", fórmula definitivament enterrada el 2006, i rematada el 2010.
Per últim, costa moltíssim no perdre la credibilitat en explicar molts exemples de la guerra bruta que mena l'Estat espanyol. No és que altres Estats siguin tots models de transparència democràtica, però l'arxivament de causes escandaloses, la no dimissió de ministres, la intensa persecució fiscal de futbolistes, la declaració quasi bèl·lica d'una fiscal general de l'Estat, i moltes coses més, és molt difícil de fer entendre a fora.
