(rebut el 9/2/2018)
WALTER BENJAMIN I STEFAN ZWEIG
Walter Benjamin era un filòsof i assagista alemany. Havia nascut a Berlin l’any 1892 en una família jueva. La seva ideologia era propera al marxisme. La pressió del nazisme (amb una persecució ferotge contra els jueus) va fer que el 1933 fugís a París. Quan França va ser envaïda pels nazis va haver de fugir novament. Va poder arribar fins a Portbou, però acorralat per la policia espanyola, es va suicidar el 1940.
Stefan Zweig va ser un gran novel·lista i autor de biografies i obres de divulgació històrica que varen assolir molta popularitat com “Moments estel·lars de la humanitat”. Nascut a Viena el 1881 en una família jueva, era una gran personalitat de la cultura alemanya i un liberal cosmopolita i europeista. A principis de 1934, la pressió nazi sobre Àustria el va moure a fugir cap a Londres. La nova guerra mundial va esclatar al setembre de 1939. Zweig va fugir cap a Amèrica, al Brasil. El 1942 es va suicidar, amb la seva dona, a Rio de Janeiro. El seu mon, de tolerància, cultura, de llibertats democràtiques, s’havia enfonsat i no ho va poder suportar.
De tota manera, va deixar escrites les seves memòries, publicades pòstumament el 1944, amb el títol “El mon d’ahir”. A la part final explica què va significar l’aplicació de les anomenades “lleis àries”. Són unes pàgines que esgarrifen. Diu que veia venir la catàstrofe, però que el “Finis Austriae” va ser encara més horrible del que temia. L’odi implacable dels que es consideraven d’una raça superior va privar de tots els drets a milers i milers de persones i amb un sadisme implacable els varen anar acorralant fins a la mort, amb tota mena de violències físiques i psíquiques.
Però al capdavall, el règim nazi, el Tercer Reich fundat per Hitler, que havia de durar 1.000 anys, va ser enderrocat el 1945, només cinc anys després del suicidi de Benjamin i tres després del suicidi de Zweig.
Ara, aquí, ens volen tornar a aplicar per tercera o quarta vegada el “Finis Cataloniae” que va començar fa més de tres-cents anys.
L’odi secular contra Catalunya torna a ensenyar la seva cara més sinistra. La ràbia contra un poble que no ha acceptat sotmetre’s al “justo derecho de conquista”, i que no es deixa “reducir al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”, s’ha desfermat novament.
Però si Hitler i Mussolini, els grans amics i col·legues del nacionalisme espanyol, no varen poder liquidar la democràcia i la llibertat a Europa, el neofranquisme actual tampoc se sortirà amb la seva.
Si resistim vindran temps millors.
26 de gener de 2018
Col·lectiu Pau Claris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada