Sí, respecto el
límit de velocitat. I veig que sóc quasi l'únic.
Cada vegada que em
passi un cotxe anant per sobre del límit, pensaré en la piulada
recent de Germà Bel: "Hem posat massa èmfasi en
Estructures d'Estat, però hem obviat les Estructures Mentals
d'Estat". En el nou Estat voldré tan poques normes com sigui
possible... però tantes com calgui. I respectar la velocitat màxima
és una norma que podríem respectar des d'ara. Amb avantatges
addicionals: més tranquil·litat, i menys perill per als
acompanyants i els altres usuaris d'un espai compartit com és una
carretera.
Tinc pressa, sí. Per això vaig al límit, però no el sobrepasso. I
si algun dia haig de desobeir, serà perquè algú ens haurà dit a
tots, a tots repeteixo: ara, la màxima serà de 120 en lloc de 100.
Però ara comprovo com és l'egoisme, l'egocentrisme, el sentir-se
per damunt del bé i del mal (sovint darrera de vidres enfosquits i
al damunt d'un motor amb una quantitat desmesurat de cavalls de
potència) el que impulsa tanta, tantíssima gent a conduir
simplement a la velocitat que els dóna la gana. Fins
que s'acosten al radar, quan fan una frenada sovint desorbitada...
durant 50 metres.
És no fer com els
altres el que fa que jo condueixi de manera temerària, arriscada. A
cada moment puc tenir un accident.
Algú em dirà que
hi ha límits que són absurds, i que falten recordatoris (com el
famós i útil «Rappel» francès). Als trams de la C-35 i la C-65
per on passo, cal una revisió urgent de la retolació, i ara la
demanaré a la Generalitat. Però no són excusa.
Com abans assumim
les «Estructures Mentals d'Estat» i pensem no que els límits ens
els han imposat sense un debat democràtic previ, sinó que són els
que volem que es respectin perquè són els del nostre Estat, molt
millor.
(I sí, d'acord: un
dia no em vaig fixar en el rètol de 80 k/h abans d'arribar a Platja
d'Aro i gràcies al radar em van multar per anar a 95. Ben fet que
van fer!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada