La revolta d'una illa
Fa unes setmanes, un articulista
recordava unes paraules d’Antoni Maura: “Yo soy isleño. He nacido en una
tierra que tiene su historia peculiar y su lengua. Yo me he arrodillado para
decir mis primeras oraciones, de niño, al lado de la tumba de un rey que era
rey de Mallorca. Mi tierra tiene por frontera el mar”. Aquesta declaració
de ‘mallorquinitat’ –d’orgull per la pròpia llengua i història— sobta per la
seva procedència i per anar contra els tòpics. ...
Tots sabem que els tòpics són llocs
comuns, simplificacions de la realitat, que ens permeten entendre i copsar
significants complexos. Però, quan se n'abusa, ens obturen el raonament i ens
allunyen de la realitat. El passat 29 de setembre en vam viure un exemple:
contra tot pronòstic, la ciutadania de “l'illa de la calma”, va dir prou i va
sortir al carrer. En altres paraules, va demostrar el seu orgull. Aquest mateix
orgull recollit als mots del polític conservador mallorquí.
L'orgull és un bon inici. I, tanmateix,
no n'hi ha prou. Com tampoc no n'hi ha prou amb la raó. Sobretot quan, a
l'altre cantó, governa l'auto-odi i la irracionalitat. Ens agradi o no,
l'aprovació del TIL és ja un fet amb el què haurem de conviure els propers dos
anys (si l'amo en Biel o una trucada de Madrid no acceleren els temps). La vaga
indefinida i els diferents actes protagonitzats fins ara per docents, famílies
i alumnat han evidenciat el rebuig de la comunitat educativa; han posat de
manifest la soledat política, l'al·lèrgia a la diferència i la irracionalitat
ideològica de qui ens governa; i ens han retornat l'orgull de pertinença...
però no tombaran el TIL i, de fet, ja han exhaurit el seu recorregut.
Avui, cal triar i cal saber triar
bé. És molt més important preservar la unitat entre la comunitat docent –en
perill pel cansament i les maniobres polítiques— que perseverar en una vaga que
no podrà assolir els seus objectius últims. Renunciar a la vaga i reprendre les
classes, però, no s'ha d'entendre com una derrota.
En primer lloc, perquè és des de
les aules i les llars particulars des d’on s’educa, i no des dels despatxos i
el BOIB. Deia el comte de Romanones: “ustedes hagan la ley, que yo haré el
reglamento”. Si les nostres escoles compten amb el suport explícit dels
Consells Escolars i de les AMIPA’s; si mestres i inspectors són contraris a la
llei; si experts i pedagogs adverteixen sobre els seus efectes; si no es compta
ni amb pressupost ni mitjans... qui fiscalitzarà què es fa a cada aula? El
Parlament pot aprovar demà que la Terra és plana i tanmateix...
En segon lloc, la vaga no esgota els
recursos per manifestar l'oposició al TIL i la voluntat de defensar una educació
pública i de qualitat: es poden fer actes puntuals de protesta, impulsar
mocions als ajuntaments, pressionar els consells i el propi Parlament, elevar
queixes a instàncies europees, forçar votacions, etc. Ni la política es redueix
a votar cada quatre anys, ni les protestes acaben en una vaga. Cal mantenir la
cohesió i cal mantenir la flama... perquè ningú oblidi que el TIL té data de
caducitat quan ens tornin a convocar a les urnes.
Evidentment, no es tracta
d’orientar el vot, ja que tothom és lliure de triar l’opció que vulgui. Però sí
que ens és permès de demanar triar en consciència i amb exigència i, sobretot,
pensant en les futures generacions. Qui avui conjunturalment ens governa no hi
pensa. Si ho fes, posaria per davant els nins i nines i no els interessos
ideològics particulars. Si ho fes, buscaria fer una llei de consens, no
subjecte als canvis parlamentaris. Si ho fes, cercaria l’acord amb la comunitat
educativa, i no la imposició d’una llei contra la voluntat dels què l’han
d’aplicar i l’han de patir. Si ho fes, estaria orgullós de la seva llengua, de
la seva història i de la seva ciutadania, i no faria de l’escó una trinxera
partidista.
Deia Albert Einstein que “només hi
ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de la primera no n’estic
segur”. El govern Bauzá ja s'ha encarregat de demostrar l'encert del físic
alemany. Ara ens toca a nosaltres no oblidar-ho, no desesperar i encertar en
les nostres decisions. Ens hi juguem el més valuós que hi ha al món: el futur
dels nostres fills i filles.
Maria Oliver i Jaume Claret
Mare i pare de tres alumnes del CEIP
Mestre Guillem Galmés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada