Parlament a càrrec de Miquel Strubell i Trueta, sociolingüista, professor de la UOC i membre de les Juntes directives de Sobirania i Progrés (SiP) i Plataforma pel Dret de Decidir (PDD):
Bon vespre!
Gràcies, en primer lloc, a la Fundació Independència i Progrés per la seva invitació. Ja havíem fet un acte conjunt al Centre Cultural del Casino, i és un plaer tornar a la capital del Bages al cap de només sis mesos, justos.
L’u de març de 1936, i poc després de la victòria electoral del Front Popular català, el president Companys –alliberat del seu captiveri al Puerto de Santa María- va cridar des del balcó del Palau de la Generalitat: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!”.
I tant que vàrem tornar a sofrir, tant que vàrem tornar a lluitar! I al cap de menys de sis mesos. Però com tots sabem, el president Companys es va equivocar en una cosa. Aleshores no vàrem tornar a vèncer.
Fem doncs que sigui veritat el seu auguri final: que el poble català vencerà.
Durant mil•lennis les victòries només podien ser bèl•liques, militars. Els conflictes es resolien a base de tirar pedres, després amb llances, espases, fletxes, més tard amb bales, bombes...
Europa no té cap legitimitat per parlar de la pau, de les maneres pacífiques de resoldre els conflictes. Les pitjors massacres, neteges ètniques, saquejos, guerres totals –ara fruit d’ambicions megalòmanes personals, ara d’ideologies, ara de prejudicis i odis racials- tot això ho hem engendrat a Europa. Però també és cert que a Europa han nascut la inquietud tecnològica i científica –la penicil•lina, el tren, el telèfon, el radar, la televisió. Em podreu dir amb raó que alguns avenços han servit també per augmentar encara més l’horror de la guerra (com ara el gas nerviós, l’aviació i la dinamita). Però al seu costat han aparegut a Europa els grans moviments humanitaris mundials (com la Creu Roja)... i, ni que sigui com a ideal, la democràcia.
Va ser després de la segona guerra mundial –i per tant, Lluís Companys no ho va poder veure- que una nova generació de polítics i estadistes va veure que el nostre continent acabaria destruint-se del tot si no s’hi posava remei. Es varen adonar que el preu d’una altra guerra seria molt més alt que els possibles guanys a què podria aspirar el seu eventual incitador. I així es va obrir una nova època, en què la col•laboració internacional, i els valors democràtics, han permès progressos sense precedents, durant el període més llarg de pau entre els principals poders europeus de tota la història.
Al llarg d’aquest període, s’ha produït un altre fenomen a gran escala: que el dret de decidir, de triar democràticament la llibertat nacional, ha portat grans canvis en el mapa polític europeu. És cert que en els primers decennis del segle XX es varen alliberar diferents pobles: els noruecs i els irlandesos, després de votacions democràtiques; i abans i després de la desfeta de l’imperi austrohongarès en la Gran Guerra, uns quants més (Bulgària, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria...). Però és al final del segle quan amb el col•lapse de dos estats multinacionals -el soviètic i el iugoslau- apareixen molts Estats nous (en algun cas només després de l’ús de la força): Eslovènia, Lituània, Estònia, Ucraïna, Armènia, Macedònia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro, la República Txeca i Eslovàquia, i la llista continua...
Crec sincerament que vivim en una part del món – la Unió europea- on la força de la raó -els valors democràtics- ha sabut vèncer, finalment, la raó de la força. I n’hem de ser orgullosos, com a europeus.
I com a catalans que aspirem a la llibertat, hem de ser optimistes, ferms i agosarats.
Ens diran que avui dia els Estats no són el que eren. Que manen més les empreses multinacionals. Que a Europa els Estats han cedit part de la seva sobirania a la Unió Europea. Que una altra part s’ha atorgat, en aplicació dels principis d’eficiència i de subsidiarietat, a les administracions regionals i locals.
És cert. Però també és cert que cap Estat ha deixat d’existir. Cap no ha dit: mira, com que sóc una entelèquia, plego! El fet que parlem d’una Europea sense fronteres no vol dir que hagin deixat d’existir, només que són més permeables que abans. Encara hi són, sí: imaginem-nos la reacció de les autoritats si intentéssim enviar una carta des de Montpeller amb un segell espanyol (o holandès); o si un ciutadà resident a Granollers digués que presentarà la declaració de la renda a, jo què sé, Bèlgica; o si un ciutadà de qualsevol banda demanés uns formularis oficials a Lleida (o a Manchester) en alemany; o si l’immigrant que viu a Irlanda demanés de renovar el permís de residència ... a les autoritats de Dinamarca. Creieu que els tancs espanyols poden decidir fer una passejada per Perpinyà o per Baiona quan els doni la gana? O que els avions de guerra francesos poden volar lliurement per sobre del Delta de l’Ebre?
Les fronteres existeixen, i tant que existeixen! I els Estats també. Per tant, el moviment independentista català és totalment insensible a aquestes falses crítiques, i ho té clar. Per rubricar-ho: no és casual que la papereta de la consulta ciutadana a Arenys de Munt, el 13 de setembre, demanés: “Està d'acord que Catalunya sigui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en una Unió Europea?”. Una Catalunya, doncs, (i eventualment, els Països Catalans que s’hi vulguin sumar) com un Estat més de la Unió. Sense més sobirania que els altres. Però també sense menys!
Ens diran que després de segles de formar part d’Epanya, és impensable un camí independent. Què han de dir? Però n’hi ha molts precedents. Sense anar més lluny, Noruega i Dinamarca formaren part del mateix estat de 1319 a 1814 (quan es varen unir Noruega i Suècia: 495 anys!). I va ser quasi un segle més tard que Noruega esdevé independent: el 1905. En total, 586 anys sense ser independent. Ben a prop, Finlàndia formà part de Suècia de 1249 a 1809: 560 anys! I no parlem d’Irlanda...
Per defensar les nostres idees contra els atacs, per avançar cap a les nostres fites (que són, realment, només una) no ens trobem en la situació del president Companys, que davant de l’aixecament militar del 17 de juliol del 36, va haver de lliurar a la CNT-FAI l’arsenal de la caserna de Sant Andreu per salvar la República. A Arenys, en canvi, la gent va fer servir l’arma que atorga la democràcia: la papereta de vot. Va fracassar la intimidació planificada per la dreta espanyolista, i prevista pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sala del Contenciós-Administratiu número 2, que en autoritzar la manifestació de Falange Española y de las JONS al mateix lloc i dia de la votació, va reconèixer que “el riesgo de enfrentamientos violentos es probable y razonable su suposición”. Falange hi va treure el nas, sí, davant la mirada i les càmeres de periodistes d’arreu del món: però la intimidació, a l’hora de la veritat, va ser al revés. Les poques dotzenes de falangistes que varen baixar de l’autocar turístic per fer la seva manifestació varen haver de ser escortats, per no dir protegits, pels mossos d’esquadra. Els defensors d’Espanya –uns i altres- hi van fer el ridícul.
En la nostra Europa democràtica i pacífica, l’arma dels catalans (i dels escocesos i dels flamencs, i...) és, com deia, la papereta de vot. La història ha canviat: el president Companys va haver de donar armes al poble català, però avui el poble català ara comencen a triar, amb entusiasme, les paperetes! I ha de ser així. I no hi ha constitució que ens ho impedeixi!
El que passa és que a les eleccions, no se’ns demana el sí o el no a la independència, sinó a uns partits amb els seus programes (que poden o no, esmentar aquest objectiu de forma prominent, de passada o de manera insinuada). La papereta de vot per a la independència no l’hem poguda posar a l’urna perquè l’urna no hi ha estat... fins les consultes populars municipals.
N’han dit “referèndums”, però des del nostre punt de vista un referèndum és una decisió col•lectiva presa per mitja d’una votació. Òbviament, no pots decidir pels altres: el resultat d’Arenys de Munt és l’opinió, la voluntat, d’un municipi dels 940 i escaig que hi ha Catalunya. Però no podien decidir per tot el país i per tant, la consulta d’Arenys era l’exercici de la llibertat d’opinió, un dels drets fonamentals de les societats democràtiques. Ningú en el món ens pot privar de ficar un paperet en una capsa ... o una papereta en una urna. Ningú.
Això no vol dir que Arenys no servís de res. Vaig quedar impactat (i potser molts de vosaltres també) en veure gent gran, sortint del centre electoral, amb llàgrimes al ulls. Deia un elector amb la veu trencada: “Que ens sentin els de fora de Catalunya, que tenim ganes de ser independents. I ja fa massa anys que estem oprimits. És una gran alegria avui per a mi!”.
I no deixa de ser sospitós que si busquem “Arenys de Munt” a l’hemeroteca de la web d’Europa Press, no hi quedi cap referència entre l’endemà de la sentència del Tribunal del Contenciós-Administratiu número 14 de Barcelona, anul•lant l’acord de suport de l’ajuntament, del dia 4, i l'endemà de la votació, el 14 de setembre. Sobre els actes de la setmana de la votació, sobre la votació, sobre el resultat, ho han esborrat tot! És clar que a Europa Press algú sí que li dóna importància!
També ens diuen que això de la independència no és constitucional. Els bascos han estat els primers a rebre. Segons una sentència redactada en un temps rècord pel Tribunal Constitucional, la llei basca 9/2008 “presupone la existencia de un sujeto, el “Pueblo Vasco”, titular de un “derecho a decidir” susceptible de ser “ejercitado”, equivalente al titular de la soberanía, el Pueblo Español”. No, no, Déu nos en guard! Doncs ja ho veieu: pretenden blindar l’Estat quo (i ho dic així) contra els valors democràtics. Com a reacció, en lloc de demanar-se què han fet malament els dirigents espanyols perquè tants catalans -qui sap si la majoria- vulguem la independència, ens fumen pels morros la Constitució amb un “Toma ya!”. Es pensen que deixar insultar i blasmar els catalans durant anys des de ràdios amb concessió ministerial, no fer callar els que promouen boicots –una i altra vegada- contra els nostres productes, i dedicar-se durant anys a allò que fins i tot els economistes més qualificats anomenen espoli fiscal; es pensen que tot això, a la llarga, queda impune?
Entre els fets més escandalosos hi ha el baix nivell històric d’inversions estatals, que cíclicament porta al col•lapse dels transports, l’energia, etc. Segons Miquel de Moragas, les inversions en infraestructures -esportives i urbanes- fetes a Barcelona amb motiu de la preparació dels Jocs Olímpics d'estiu el 1992, i pagades per les diferents administracions, van pujar l’equivalent d’uns €745 per habitant . Però és que cada any l’Estat tot solet s’emporta de Catalunya l’equivalent de €3000 per persona: quatre vegades més. Com s’han d’estranyar que ara tinguem ganes, tants de nosaltres, d’engegar-los a dida? I mireu com estan d’espantats els espanyols, per culpa de la crisi, perquè el pressupost mostra un gran forat: aviat s’acostarà a l’equivalent del 10% del producte interior brut. Però senyors, si Catalunya això ho ha hagut de suportar, durant molts anys, i sense cap crisi com a excusa!!
La reacció és natural: cada cop més catalans estan deixant d’abaixar el cap, de mostrar-se submisos, de pagar i callar... o rebre.
Ara mateix, la societat catalana està assumint de forma accelerada els objectius del moviment independentista català: està parlant de la independència amb una naturalitat impensable fa només tres o quatre anys. Hi ha qui afirma que ara mateix els promotors del moviment independentista estan desbordats. Els recursos, pensats amb un esperit més aviat resistencial, resulten totalment insuficients. Necessitem voluntaris a manta, necessitem diners per fer campanyes: i que la meva intervenció serveixi també per fer aquesta crida.
Vaig acabant. Que ningú cridi en contra d’Epanya. Hem de guanyar la llibertat amb un crit a favor, no pas en contra. Hi continuarà essent, com a veí immediat, després de la nostra independència. Ens hi haurem d’entendre, per les grans infraestructures transnacionals, pel repartiment de l’aigua de la conca de l’Ebre, per altres coses. Voldria pensar que serem bons veïns dels espanyols. Potser els millors. Jo mateix voldré continuar passejant pels carrers nadalencs de Còrdova o Sevilla, o fent l’espectacular Ruta del tambor y bombo pels pobles aragonesos de Calanda o Híjar. I aquest missatge l’hem de propagar per tots els racons del nostre país, pels barris de l’antiga immigració d’origen espanyol, per un altre motiu: necessitarem la seva complicitat i molts vots –també d’aquests barris- quan arribi el dia del referèndum per la independència. I no passa res: fixeu-vos que els libertadores de Sudamèrica no foren pas amerindis: Simón Bolívar (descendent de biscaians), José de San Martín (el seu pare havia nascut a Palència), Antonio José de Sucre y Alcalá (fill d’espanyola), Juan Antonio Artigas y Ordovás (nét d’aragonès), José Martí (fill de valencià i de canària). Ja ho veieu: la majoria venien de famílies d’origen espanyol. No passa res, dic: per tant sumar, sumar, sumar. És el que toca.
Companys va dir, el dia 6 d’octubre, en proclamar ‘l’Estat Català dintre la República Federal Espanyola’: “A veure si ara encara direu que no sóc catalanista!”
Espero que aviat arribem a poder ser, simplement, catalans, sense Repúbliques Federals ni Estats de les Autonomies. Catalans lliures. Perquè la nostra contribució à la civilització del món, passada i futura, sigui finalment reconeguda com el que és: nostra. Visca Catalunya!
