Patrick, Peter, Rafael

Sense voler-me posar solemne, deixeu-me fer un petit homenatge a tres amics que ja no hi són. Patrick Higgins, irlandès nascut (com tants) a Anglaterra, que va ser de la colla a la universitat quan estudiava. Després de llicenciar-se, deixar marxar com a professor d’anglès a treballar a diferents països, incloent-hi Egipte i Líbia, fins que es va establir, amb gran alegria per a mi, a Barcelona, ciutat de la qual es va enamorar a primera vista. Se’l van endur a l’altre barri mentre travessava amb cotxe el país veí per anar a passar les vacances amb els seus pares. Un jovenet francès, amb el potent vehicle del seu pare, el va embastir en un revolt. Em va tocar ajudar a retornar els seus efectes personals a la família, i tancar el seu pis.

Amb Peter Nelde vaig conèixer Europa a fons. Vam competir en un concurs per fer un estudi europeu, fa més de 15 anys, i d’allà va néixer una gran amistat, que ens va permetre treballar plegats en un bon grapat d’estudis i projectes sobre les llengües minoritzades. Va descobrir que obtenia ajuts oficials si els projectes eren de “lingüística del contacte” i no si descrivia els mateixos projectes sota l’epígraf “lingüística del conflicte”. Tota una lliçó. La seva vida va quedar tallada bruscament (però de manera anunciada, per a qui volgués captar-ne els senyals) per una cruel malaltia, només temporalment superada.

I finalment en Rafael Caria, a qui dec la meva passió per la perla a la corona catalana, la ciutat sarda de l’Alguer. Des dels ocells i les plantes fins a l’estudi de totes les compra-vendes dels edificis de la ciutat vella des del segle XV, en Rafael era un autodidacta enamorat de la seva ciutat, la Barceloneta de Sardenya. Havia fet de regidor, i va ser per ell, empleat aleshores a l’aeroport de l’Alguer, que vaig ser rebut al peu de l’avió, abans de trobar-me amb l’únic duaner catalanoparlant de la meva vida.

Com a record, aquí hi ha en Rafael, parlant i recitant versos (a partir del min 2'10'') en un acte d'homenatge a la música castellonenca Matilde Salvador el 2007.

Ens hauríem d’haver vist més sovint. Quantes oportunitats no hauria pogut aprofitar, si hagués sabut que deixarien aquest vida abans d’hora? Una abraçada molt forta a l’Anne, la Fillj i als seus fills.