Compte enrere

Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

9.08.2015

butlleti1

L’estatus actual de la llengua romanesa (moldava?) a la República de Moldàvia
Sebastià Moranta (Philipps-Universität Marburg, Alemanya)

La problemàtica etnolingüística a la Republica Moldova és el resultat d’una història particularment convulsa i de la situació de cruïlla entre l’Europa romànica i els pobles eslaus orientals. Per bé que el component ètnic de la regió situada entre els rius Prut i Dnièster/Nistru segueix essent romanès (o romanès-moldau) en un 75%, la influència russa i després soviètica, des que el 1812 l’imperi d’Alexandre I es va annexar Bessaràbia, n’ha fet un territori de frontera —Estat independent des de l’agost de 1991— emplaçat entre vigilants poderosos. Encara avui, Moscou i Bucarest són espais simbòlics de referència per a una bona part dels moldaus, que tiren més d’un cantó o de l’altre en virtut de factors ideològics.

De la Moldàvia soviètica a l’oficialitat del romanès (“moldau”)
El discurs lingüístic de l’URSS havia glorificat l’existència d’un bilingvism armonios moldau-rus. De fet, es tractava d’un fals bilingüisme que amagava una situació de diglòssia típica com a resultat de les polítiques de russificació, i que hom pot prendre a manera d’exemple de “bilingüisme mític” per a il·lustrar l’assaig canònic de L. V. Aracil. Com a reacció davant aquest estat de coses, la llengua romanesa va convertir-se a Moldàvia, a partir de la glàsnost gorbatxoviana, en un instrument de les aspiracions nacionals recobrades i, després, en un símbol de la independència. La situació era semblant al que s’esdevenia a les altres repúbliques no russes, totes amb una nació i un idioma titulars; però presentava aspectes propis molt marcats i sensibles, com ara la conveniència d’escriure amb un alfabet o altre (llatí o ciríl·lic), el desacord a l’entorn del nom més pertinent per a la llengua (romanès o “moldau”) o la convergència normativa amb els acadèmics de Bucarest. Després de l’eufòria inicial, el debat sobre el romanès —anomenat sovint amb paràfrasis com ara limba noastră, limba de stat, limba maternă, limba oficială, limba de instruire, limba neamului, etc. per tal de no ferir susceptibilitats— va guanyar en intensitat fins a convertir-se en un dels principals motius d’enfrontament del petit Estat pluriètnic.
La legislació lingüística ha mantingut durant anys el secessionisme lingüístic nominal (limba moldovenească) respecte del romanès estàndard, però estableix de diverses maneres la “identitate lingvistică moldo-română realmente existentă”. Dit altrament, es dóna força legal a la coexistència de dos glotònims oficials per a referir-se a la varietat lingüística comuna (el romanès o, si es vol, la seva varietat dacoromanesa). Aquest principi, avui acceptat de manera implícita per la major part de la classe política de Chișinău i assumit per la majoria de ciutadans, afirma nominalment una identitat moldava diferenciada i, alhora, reconeix els vincles de tipus històric i lingüístico-cultural amb la veïna Romania. El difícil exercici retòrico-discursiu adoba el terreny per a interessos que poc tenen a veure amb el conreu de les llengües, segons les majories polítiques i electorals de cada moment.

Moldoveniști i româniști
En funció del parer de cadascú sobre la identitat de l’ètnia majoritària de la República de Moldàvia i els discursos sobre la llengua, l’espectre ideològic es divideix entre els partidaris del moldovenism i els favorables a l’unitarisme (pan)romanès o românism.
Els moldovenistes, en primer lloc, combinen generalment el sentiment de pertinença a la nació i l’Estat moldaus amb una consciència lingüística assenyalada amb el terme “llengua moldava” i el recel vers un suposat expansionisme cultural de les autoritats de Bucarest. També és corrent que mostrin diverses formes d’afinitat amb Rússia, els seus productes culturals o els seus dirigents; tot i així, quant a les relacions del moldovenisme oficial amb Moscou, aquestes s’han significat d’ençà de la independència per un pragmatisme no exempt d’episodis conflictius, sobretot a causa de l’amenaça que el contenciós de Transnístria suposa per a la integritat de l’Estat moldau, o de l’acostament més o menys oportunista dels dirigents comunistes a la Unió Europea.
Els sectors româniști, per la seva banda, inclouen la classe política de signe liberal i europeista, així com la major part de l’elit intel·lectual de Chișinău. Defensen el caràcter romanès de la identitat dels moldaus, reivindiquen el terme “llengua romanesa” i els clàssics de la literatura i la historiografia comuna moldo-romanesa, i acostumen a veure en Romania el millor aliat per a la integració gradual en les estructures político-econòmiques d’Europa Occidental, sense que això impliqui necessàriament un desig de reunificació amb l’Estat veí: és a dir, que els unitaristes no són sempre unionistes.
Hom pot reconèixer encara un tercer grup, els defensors de la llengua i la cultura russes per sobre de les autòctones; però aquests representen una petita minoria formada per russos contraris a assimilar-se, amb la qual cosa la pugna ideològica té lloc sobretot entre els dos primers col·lectius.

La llarga disputa sobre els noms de la llengua
El moldovenisme consisteix en un projecte identitari que té el seu origen en la política cultural de la República Autònoma Socialista Soviètica de Moldàvia, creada el 1924 a la riba esquerra del Dnièster/Nistru, i que en la seva trajectòria i aplicació ens ofereix episodis sovint fallits i contradictoris, deguts als canvis sobtats en la línia oficial de la política soviètica. Tot amb tot, les tesis moldovenistes tornaren a escena no gaire temps després de la independència, passats uns anys d’acostament i entesa entre les autoritats moldaves i romaneses, i sobretot durant el període de 2001-2009, sota el govern del Partit dels Comunistes (Partidul Comuniştilor din Republica Moldova). La discussió sobre l’estatus jurídic de la dualitat moldovenească / română a la Moldàvia actual no és ni de bon tros un assumpte resolt, per la qual cosa convé que fem un breu repàs a un camí legislatiu que ens condueix fins al present.
Cap a les acaballes de l’època soviètica, tres lleis —Legea cu privire la statutul limbii de stat a R. S. S. Moldoveneşti, Legea cu privire la funcţionarea limbilor vorbite pe teritoriul R. S. S. Moldoveneşti i Legea cu privire la revenirea limbii moldovenești la grafia latină— aprovades entre el 31 d’agost i l’1 de setembre de 1989 estableixen l’oficialitat única de la limba moldovenească, escrita a partir d’aleshores amb grafia llatina en lloc de l’alfabet ciríl·lic. Dos anys més tard, la Declaració d’Independència (27 d’agost de 1991) fa referència al terme limba română com a limbă de stat i ratifica la reintroducció de l’alfabet llatí. Tanmateix, la Constitució de 1994, en l’article 13, decreta novament el glotònim limba moldovenească com a únic oficial, la qual cosa ha estat rebutjada durant prop de dues dècades pels sectors unitaristes (entre ells, quasi tot el món acadèmic). En l’endemig, el Tribunal Constitucional va decretar el 5 de desembre de 2013, en el context —no gens casual— d’un parlament de signe liberal i favorable a la integració en la Unió Europea, que el text de la Declaració d’Independència posseeix la categoria de norma constitucional i, per tant, preval sobre el dictat de la Constitució. Ens trobem davant d’una sagaç maniobra jurídica que suposa restaurar el carácter oficial de limba română sense esmenar el redactat de la carta magna. És ben significatiu el fet que en la resolució del tribunal s’al·ludeix a “denumirea ştiinţifică a limbii de stat”, es constata que aquesta segueix essent “o problemă de ordin politic”, i es disposa que cal determinar el nom de la llengua oficial “doar prin prisma adevărului ştiinţific, fără imixtiunea politicului” (“només a través del punt de vista de la veritat científica, sense ingerències d’allò polític”). D’aquesta manera s’atorga força de llei al criteri de l’Acadèmia de Ciències de Moldàvia (Academia de Ştiințe a Moldovei), que en dues resolucions de 1994 i 1996 havia establert el terme română com a denominació científica, i s’al·ludeix —a través de l’opinió del president del país— a l’existència d’una nació romanesa constituïda en dos estats, Romania i la República de Moldàvia, tot rebutjant la tesi moldovenista de “dues nacions, dues llengües, dues històries diferents”, la qual és qualificada fins i tot com a “ideologia pèrfida”. Aquesta representa actualment (primavera de 2015) la ideologia hegemònica a Chișinău, malgrat concitar una forta oposició en els ciutadans mentalment allunyats de Romania i la Unió Europea, en particular els polítics i votants comunistes.
Ben segur que el lector deu haver vist una sèrie de paral·lelismes entre les situacions descrites fins aquí i els discursos lingüístics a l’àrea de llengua catalana, especialment al País Valencià i a les Illes Balears. Són en conjunt, sens dubte, un tema d’estudi comparat molt revelador.

Referències bibliogràfiques
Bochmann, Klaus (1999): “À l’Est comme à l’Ouest, où les extrêmes (géographiques) se touchent: Moldavie et Galice devant le problème de la langue”, dins: Álvarez, Rosario / Vilavedra, Dolores (eds.): Cinguidos por unha arela común. Homenaxe a Xesús Alonso Montero. Santiago de Compostela: Monteagudo, 249-263.
Bojoga, Eugenia (2005): “L’évolution des normes linguistiques du roumain dans la République de Moldavie“, dins: Sinner, Carsten (ed.): Norm und Normkonflikte in der Romania. München: Peniope, “Études Linguistiques / Linguistische Studien”, 1, 212-243.
(2013): Limba română – “între paranteze”? Despre statutul actual al limbii române în Republica Moldova. Pròleg de Vitalie Ciobanu. Chișinău: Arc.
Ciscel, Matthew H. (2007): The Language of the Moldovans: Romania, Russia, and Identity in an ex-Soviet Republic. Lanham/Plymouth: Lexington.
Dungaciu, Dan (2005): Moldova ante portas. Bucureşti: Tritonic.
Erfurt, Jürgen (2012): “Sprachen und Sprachpolitik”, dins: Bochmann, Klaus / Dumbrava, Vasile / Müller, Dittmar / Reinhardt, Victoria (eds.): Die Republik Moldau / Republica Moldova. Ein Handbuch. Leipzig: Leipziger Universitätsverlag / Moldova-Institut Leipzig, 617-628.
King, Charles (2000): The Moldovans. Romania, Russia, and the Politics of Culture. Stanford: Hoover Institution Press, “Studies of Nationalities”.
Moranta, Sebastià (2013): “Eugeniu Coșeriu și așa-zisa ‘limbă moldovenească’: afinitate hispanice (València, Insulele Baleare, Galicia)”. Limba Română, 5-6 (215-216), 164-170, http://limbaromana.md/index.php?go=articole&n=2295 [18.5.2015].
Stati, Vasile (2003 / ²2011): Dicţionar moldovenesc-românesc. Chişinău: Tipografia Centrală, “Pro Moldova”.
Šišmarëv, Vladimir F. / Suchotin, Viktor P. / Michal’či, Dmitrij E. [Шишмарев, В. Ф. / Сухотин, В. П. / Михальчи, Д. Е.] (eds.) (1953): Вопросы молдавского языкознания [Qüestions de lingüística moldava]. Москва / Кишинев: Институт языкознания (Академия наук СССР) / Институт языка и литературы (Академия наук СССР, Молдавский филиал).
Baròmetre de l'ús del català a Internet