2/25/2013

Toni Strubell, Kim Planella i Antoni Mas fan un musical sobre la sindicalista republicana Isabel Vilà


El musical "Isavel" és l'adaptació de l'obra teatral de Toni Strubell "Isabel cinc hores", que recupera la figura d'Isabel Vilà, a partir de dues biografies escrites per Francesc Ferrer i Gironès. 

 Segons Kim Planella, adaptador, lletrista i encarregat de la direcció artística, "tenim entre mans "el musical gironí", una obra de qualitat, creada i produïda a Girona, que aborda un tema que ens toca de prop. Aquest musical té la idiosincràsia de la nostra terra: ens ensenya que les revolucions no es fan amb les armes sinó amb el coneixement, ens parla de justícia humana i és un crit d'esperança en un moment històric que guarda moltes similituds amb el que estem vivint". 

 El mestre Antoni Mas és l'autor de la música i els arranjaments són d'en Marc Mas. La partitura està pensada per una formació de 25 músics amb instruments propis d'una orquestra simfònica, amb alguns episodis musicals escrits per a instruments tradicionals, com la tenora. 

 Pel que fa als actors, l'obra comptarà amb Iris Vilà (La Dama del Ritz, El Cor al Teatre, Cabaret, The Mist), que encarnarà la protagonista, Marta Prieto (La dona de negre, El Cor al Teatre, Cabaret, The Mist), Carlos Gramaje (Mar i Cel, Flor de nit, Poe, Els Pirates, Boscos endins i Aloma), Ulísses Ordúñez, Llorenç Fernández, Roser Ferrer, Susanna del Saz, Karl Svenson, Agustí Agell i Carles Casanovas, entre d'altres.

Isabel Vilà és una heroïna nascuda a Calonge, que va viure a Llagostera i va ser protagonista d'un període fosc i oblidat de la història: la lluita dels tapers lligada al moviment obrer del segle XIX. Republicana i compromesa, Vilà va ser considerada la primera sindicalista catalana. Va lluitar per aconseguir la jornada de cinc hores per als infants a les fàbriques i va tenir un paper destacat en el Foc de La Bisbal, episodi en què els federals republicans es van aixecar contra les tropes del governador militar de Girona el 6 d'octubre de 1869. 

 El projecte es finançarà en part amb aportacions populars, a través de la plataforma Verkami (la qual ja es troba disponible per a fer aquestes aportacions), tot i que també compta amb el suport d'entitats com l'Ajuntament de Llagostera, l'Associació Gironina d'Empresàries, CCOO, UGT i el consorci de les Gavarres, i aquesta emissora Llagostera Ràdio.

Aportacions: http://www.verkami.com/projects/4431-isavel-obra-musical-centrada-a-les-gavarres

Font: http://llagosteraradio.rieralay.com/noticies/noticies-locals-i-comarcals/toni-strubell-kim-planella-i-antoni-mas-fan-un-musical-sobre-la-sindicalista-republicana-isabel-vila.html

Per saber més de l'obra: http://www.verkami.com/projects/4431-isavel-obra-musical-centrada-a-les-gavarres

2/13/2013

Crònica (2012)

Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:
79 Retorn al passat o la indisponibilitat lingüística 
Un matrimoni s'acosta a l'oficina d'Hisenda a fer-se fer la declaració. Mentre esperen, aguant una veu enregistrada, que va donant els números de les taules i que mil i una vegades va dient, en la versió catalana "taula vint-dos", "Z cent-vint-set", perquè els d'Hisenda encara no saben que en català, a les vintenes s'hi posi la i llatina.

Els criden. Entren. S'asseuen davant d'un funcionari, jove i educat. Però monolingüe fins a l'extenuació. No baixa del burro.

El matrimoni, que ha portat dos esborranys, en català i -perquè no sigui dit- en valencià, exerceix lliurement la seva opció lingüística (deuen ser els únics en tot el dia).

Els fa signar un formulari, imprès en castellà. Ells giren el paper (ell no els ho ha proposat) i signen la versió que hi troben, en català, en blanc. El funcionari vol protestar però al final deixa fer.

El funcionari acaba de preparar la declaració. Els diu si ho pot imprimir. Ells diuen que sí. En català. Ell diu que no pot ser, que l'opció lingüística no va i que ell ho ha preparat tot en castellà. Ells hi insisteixen. El funcionari crida la supervisora. Monolingüe fins a l'extenuació. No baixa del burro. El matrimoni diu que el general Franco, que va imposar el castellà, va morir fa trenta-set anys, potser abans que haguessin nascut els dos funcionaris. I que gfa molts anys que tenen perfecte dret a fer la declaració en català. 

La supervisora, sempre en la llengua de Cervantes (més aviat de la minyona, que deia el meu avi Trueta), diu que el problema és del programa informàtic; i que, a més, ella no té perquè saber català. La dona diu que potser ella no, però l'administració sí. En definitiva, diuen que si el matrimoni ho vol en català, el funcionari ho haurà de fer de nou. 

El matrimoni ho vol en català. El funcionari torna a fer tota la feina. Sense disculpes en cap moment ni de part seva ni de part de la supervisora. En tot moment el matrimoni es resisteix a deixar-se considerar uns torrecollons, uns pesats, uns obcecats. Són els funcionaris els que no han baixat del burro i que han mostrat una clara i prepotent indisponibilitat lingüística. 

Finalment, cap a casa. El marit li diu a la dona: "L'any passat em va passar exactament el mateix, i també van haver de tornar a començar!". Com que no demanen en quina llengua ho volem fer i el programa informàtic no l'han corregit, de fet continuen imposant el castellà, impunement i a tot drap, a desenes de milers de catalans cada any. I a sobre ens pentinaran després amb inspeccions fiscals. 

Serà una anècdota de 1980? O de 1984, potser? O de 1999, és a dir, al cap de vint anys de la recuperació de l'oficialitat del català?

No, senyors, és una anècdota del 12 de juny de 2012. Al planeta Terra.

Catalans, quan deixarem de ser cornuts? Quan deixarem de pagar el beure?

78 "Siempre positifo" 
09.06.012
La majoria social a favor de l'emancipació del poble català (no necessitem la unanimitat, tot i que sí que cal que els partits favorables facin front comú) és una majoria que apareix a totes les enquestes quan es demana a la gent què votarà quan es faci el referèndum. Però és una majoria fràgil, en el sentit que la pregunta fa referència a una situació hipotètica i es formula en un entorn social en què no estan mobilitzades ni públicament no mediàtica les forces que hi estan a favor o en contra.

Podem estar segurs que quan es convoqui, el soroll que faran els sectors que volen perpetuar la submissió dels catalans serà eixordador. Apel·laran a les emocions més primàries d'aquell sector de la població que a hores d'ara sembla més indecís, amb arguments irracionals. Són els que hi ha, perquè de raons objectives o materials no semblen capaços de trobar-ne. Això explicaria la dificultat que van trobar els organitzadors de diferents consultes populars a l'hora de voler trobar gent disposada a defensar posicions unionistes. 

En definitiva el principal argument que voldran fer valer serà sentimental i identitari. Diran que l'emancipació 'trencaria' o 'destruiria' Espanya, que els catalans els 'abandonaríem', els 'trairíem', i els espantarien amb històries de futures neteges ètniques: expulsions, pèrdues de ciutadania i coses pitjores. No m'invento res: només cal documentar-se en els mitjans fabricants d'odi. 

Per això és important que el moviment sobiranista orienti el seu discurs a respectar els vincles afectius dels sectors indecisos, a no atacar conceptes i institucions que de manera totalment legítima estimen. 

Alienarem molta gent si cremem banderes, si fem atacs (verbals!) a Espanya o al poble espanyol, si ens dediquem a atacar el cap d'un estat del qual es tracta d'alliberar-nos, i que després continuarà sent el cap de l'estat veí.

Guanyar aquests amplis sectors, en molta bona part fills dels enormes moviments migratoris promoguts pel franquisme després de la guerra, depèn de convèncer-los amb arguments socials i econòmics (que no ens manquen!), sense caure en el recurs fàcil d'atacar símbols que per a molts d'ells són estimats.

77 A un ciutadà antisistema 
29.03.2012
 
El sistema (amb tots els seus innegables imperfeccions i, massa sovint, injustícies) ha fabricat el pot de pintura d’esprai que algun amic teu ha fet servir per empastifar les parets amb consignes, amenaces i insults.
 
El sistema ha fet possible construir la casa on vius.

El sistema ha col·locat les llambordes que algun amic teu ha arrencat per poder-les tirar contra la policia.
 
El sistema ha fabricat el dispositiu incendiari amb el qual uns amics teus han encès 300 contenidors.
 
El sistema ha distribuït el menjar gràcies al qual no et mors de gana.

El sistema ha importat la roba amb caputxes darrera de la qual alguns amics teus han amagat la seva identitat i la seva covardia.

El sistema ha proporcionat les botes amb les quals algú, fent-se passar per amic teu, ha clavat puntades de peu als usuaris de l’estació de Sants (vídeo).

I el sistema ha creat mecanismes per poder pagar la reparació de totes les destrosses materials que uns amics o coneguts teus han causat (i que han perjudicat ciutadans del tot innocents)... per lluitar contra el sistema.

El sistema ha fet possible que els que es guanyen la vida treballant honradament puguin anar a la vaga, o a celebrar una victòria esportiva, o commemorar els que han donat la seva vida perquè nosaltres, tu i jo, i els nostres conciutadans, puguem passejar pel carrer sense por de ser atacats per una bèstia, o per algú de la tribú veïna.

Si vols anar contra el sistema, em demano, és coherent fer servir els productes del mateix sistema (que quan l’hagis destruït, no existiran més)? Has d’agafar llambordes, has de fer servir esprais, has d’agafar menjar de les botigues, has de viure en una casa que uns altres han fet? No pots, no podem, lluitar per un món millor d’una altra manera? No ens podem entendre, tu i jo, que de ben segur tenim tant en comú?
 
Et recomano (encara que és el sistema que l’ha fet possible) l’excel·lent exposició al Museu d’Arqueologia de Catalunya sobre ÖTZI (La mòmia del gel), que va morir a dalt d’una muntanya fa cinc mil anys. Però ves-hi a peu (el sistema ha creat tots els sistemes de transport). I fes-hi amb roba que tu mateix has fet, com l’Ötzi... si no hi vols anar despullat.


76 Sáenz i la cordialitat lingüística del carrer 
12.03.2012

Llegeixo que la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría,  “Defensem un bilingüisme integrador que potenciï en l’àmbit públic la cordialitat que hi ha al carrer”. Un bilingüisme que, en termes de competència lingüística, hem d'afirmar de forma contundent que es deu, en centenars de milers de casos, al model lingüísticoescolar de Catalunya, en vigor des de fa vint anys, i amenaçat per interpretacions pels dos alts tribunals espanyols que posen de manifest que, tal com va dir el president Pujol, s'ha trencat el consens constitucional de 1978. Un altre model, com el que s'aplica al País Valencià (fent botifarra a la tria lingüística de moltes desenes de milers de famílies valencianes), aconsegueix, tal com explica Xavier Vilaque "els nens valencians que segueixen el model que volen aquests pares surten monolingües". Dubto que aquest monolingüisme sigui "cordial".

Ahir em vaig deixar arrossegar per la dona a comprar unes sabates en uns grans magatzems d'una plaça cèntrica de Barcelona. Un cop a dins, confesso que em vaig haver de mossegar la llengua de pagador (figura que qui paga mana) davant una llarga, persistent i per a mi molt ofensiva demostració de monolingüisme radical i descarat per part d'una venedora. Us juro que vaig estar a punt de demanar-li en anglès si podria ser atès en aqueixa llengua, per després visibilitzar l'ultratge perpetrat contra la llengua mil·lenària d'aquest país.

Que uns grans magatzems en una gran ciutat del nostre domini lingüístic no tinguin una política lingüística 'cordial' envers el català ho trobo francament inadmissible en ple tercer mil·lenni. I em fa vergonya no haver exigit l'exercici del meu dret per part del Co... per part del gran magatzem.

I si tenen empleats que poden atendre en rus (o no sé què) no és excusa perquè una altra empleada no entengui ni 'llar', ni 'hogar' ni 'casa'.

En fi, hi ha qui abusa de la proverbial cordialitat lingüística dels catalans. Ahir, massa cordial vaig ser jo. De debò, em sap greu no haver exigit que una altra persona m'atengués. Si més no, ho faria una mica més fàcil per al proper client catalanoparlant, i a més, hauria estat un petit gest de suport al jubilat de Mallorca, actualment en vaga de fam en defensa de la nostra llengua, Jaume Bonet. 



75 'Família' i crisi 
27.02.2012
Hi havia una vegada una família. Durant molts anys les coses li va anar bé. Amb la perspectiva que les coses continuarien així, es va endeutar, amb una considerable hipoteca. Però vet aquí que al cap d'un temps les coses van canviar. El banc, que havia deixat més diners del que podia, va començar a cobrar molt més car el crèdit a l'empresa on treballava un dels pares, que per això va perdre la feina, al costat de molts companys i veïns.

Els pares, trobant-se que no arribaven a final de mes, van reunir tots els fills. 'Podem triar entre continuar com fins ara' o (i això que se'ls considerava persones conservadores) 'canviar de rumb i sortir d'aquesta crisi. Deixeu-ho en les nostres mans. Serà dur i patirem però ja veureu com ens en sortim! Hi esteu d'acord?'

Davant d'aquesta elecció la família va dir: 'No podem continuar així. Teniu carta blanca'. Els pares van respirar alleujats: amb aquesta actitud dels fills, amb aquesta mostra de responsabilitat de la família, de ben segur que el banc no els reclamaria -malgrat tenir dret a fer-ho- el pis. 

I vet aquí que van reduir dràsticament les despeses. Fora l'assegurança mèdica, fora l'assegurança de vida, fora viatges de vacances, fora filets, TV de pagament, anar al cinema, crispetes i festucs. Però no pas per sempre, van dir els pares: 'Quan hàgim posat en ordre la casa, quan puguem anar pagant la hipoteca, quan tornem a treballar tots, aleshores podrem repensar l'elecció'. 

De seguida, els germans petits es va revoltar: els germans grans encara podrien anar al cinema perquè tenien feina... I van pensar: anem a protestar davant del banc. 'Si us plau' van cridar els pares, posant-se les mans al cap. 'Si feu això no donarem imatge de seriositat: no feu rebequeries!'.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ha acabat.

Una darrera consideració: els atacs forts al sistema capitalista (no em refereixo al neoliberalisme) d'on vénen? Justament de sectors socials en els països on els dirigents no han sabut equilibrar els pressupostos i han hagut de demanar crèdits en un mercat tan exigent com nerviós. Els usurers no han estat mai populars, i caure en les seves urpes, per una mala gestió o per manca de previsió, té un preu molt alt. Però crec que aquest preu serà menys alt en la mesura que tots plegats siguem capaços de ser responsables i pacients. Així arribarà abans l'oportunitat de fer una altra elecció.

Ah! I al 'fill' que es vulgui emancipar, totes les facilitats.


74 El voyeurisme català 
30.01.2012
Sembla una característica dels catalans aquest hàbit de mirar els altres pel forat del pany. Ui, què veig! Oh que bé! Alça, què fan! Ui, com són d'atrevits...

I quan els altres culminen la feina, ens omplim la boca amb demostracions d'eufòria... amb una bona dosi d'enveja. Això no és d'ara. Pel forat del pany vam mirar com els noruecs, els finesos i els irlandesos feien el fet, fa més o menys cent anys. I després hem celebrat fenòmens semblants: els pobles bàltics, els eslovacs, els eslovens, els bosnians, els kosovars, els montenegrins... 


I dins de l'armari encara hi queden catalans que miren amb esperança pel forat, com els escocesos, els flamencs o els groenlandesos preparen el seu camí cap a l'alliberament. 
Totes les enquestes recents (La Vanguardia, El Periódico, el Centre d'Estudis d'Opinió...) diuen el que percebem al carrer: que la voluntat d'independència és llargament majoritària i que els arguments unionistes són cada cop més buits... 


Em demano quan superarem aquest voyeurisme, i ens convertirem en protagonistes de la nostra pròpia història? Quan creurem en nosaltres mateixos? Quan creuran els partits catalanistes en la fortalesa i la voluntat d'aquest fins ara trist i dissortat -però viu i pertinaç- poble d'Europa?


Aviat. Ben aviat!

73 Vull que em prohibeixin! 
14.01.2012
He llegit avui al diari que la indemnització que el Govern ha de pagar al propietari de l'única plaça de braus de Barcelona podria arribar (segons algunes fonts) als €300 milions, en funció d'una disposició addicional de la llei catalana que posava fi a un espectacle sanguinari, basat en una crueltat inimaginable infligida a un animal tan noble com és un toro.  

A mi no em surten els números de cap manera. Sortiria la 'broma', a la meva família -que som quatre-, a €160! No em pensava pas que fos un negoci (tan) lucratiu. Més aviat havia llegit que sense subvencions el negoci a dures penes s'aguantava. Quants ingressos obtenia l'empresa per cada cursa, amb la venda d'entrades als taurins i encara més als turistes (alguns dels quals em consta que surten fastiguejats després de presenciar la carnisseria del primer animal)? I a l'hora de calcular una indemnització, no són els ingressos perduts sinó els eventuals beneficis el que compta (sense oblidar que no es tracta d'una expropiació: el propietari continuarà disposant d'un solar immens al cor de la ciutat!).


Espero que les xifres resultaran ser fruit dels càlculs de la lletera que, com se sap, ha de vetllar pels interessos del bestiar boví! Parlem clar: si fossin certes, demanaria una llei del Parlament per prohibir-me. La meva família podria viure de la indemnització durant generacions!

2/12/2013

Una inscripció colombina a Palamós

En la dècada dels seixanta del segle passat en una casa del carrer Tauler i Servià 5 de Palamós, que és una prolongació del Carrer Major, en una humil botiga de vímet i cistelleria, segurament en fer unes obres de reforma, va aparèixer una inscripció al·lusiva a Cristòfor Colom, que de seguida fou novament tapada pels propietaris per por. El lloc de la inscripció és incert, podria ser a la llinda de la porta principal, però també a l’interior. Els propietaris d’aleshores es van jurar de no revelar-ho a ningú fins a la mort dels avis.

La casa en qüestió era un humil habitatge amb botiga i pis que fou reformat amb tres pisos més als anys seixanta. Hi ha un portal de dimensions mitjanes avui amb un gran rètol comercial i una porteta que condueix al pis principal amb finestra de fusta i als dos o tres pisos superiors que són clarament afegits modernament. L’interior de la botiga, rectangular, té bigues de fusta avui pintades de blanc. La paret de fons és de pedra irregular, que està parcialment descoberta. El lloc de la casa, però, en el seu temps era estratègic, en deien la Davallada i estava molt a prop del Portal de mar i darrera del palau Reial. Al segle XV la casa pertanyia al sastre Joan Tavell; cal recordar que els sastres habitualment eren conversos del judaisme (ADG D-5 f. 128-129 “Clàusula del testament de Francina, vídua de Joan Tavell, sastre de Palamós que dota misses d’estaca al monestir de Sant Feliu de Guíxols, any 1503; D-005-00200).

El 1899 els propietaris de la casa eren un matrimoni de La Bisbal, Ayats-Prat que no tenien fills, i la van cedir a un nebot perquè s’hi i establís un negoci d’esparteria i cistelleria. Així ho feu, però amb el temps acordaren que el nebot pagaria als oncles un lloguer. Als anys 50/60 del segle passat, quan es va fer la reforma de la botiga,  Ayats havia mort i la vídua passava tribulacions. Pensaven que la casa seria per a ella, però l’oncle Ayats, en fer el testament va resultar que no l’havien inclosa i que se l’havien quedada la família de la seva dona és a dir els Prat de la Bisbal, juntament amb moltes d’altres propietats. Per això hi va continuar de llogatera.  Fou en aquest context que es van fer les esmentades obres a la casa i que va aparèixer la inscripció.  Hom diu que quan Fraga Iribarne havia de visitar Palamós solia visitar les botigues i els propietaris (no la llogatera) no volien que la inscripció els comprometés. Probablement les obres de reforma les va fer un constructor de La Bisbal. Sembla que aleshores van enrajolar el sòl de la botiga, abans era de terra i van edificar els pisos superiors.  Per això la senyora Ayats va explicar molt sumàriament al seu fill Joan el tema de la inscripció. A la mort de la mare Joan Ayats, que després fou secretari de l’Ajuntament de Palamós, aquest es va fer càrrec de la botiga on continuava com a llogater. Es va casar amb Dolors Martos (nascuda el 1957) (de la qual posteriorment es va separar) i tots dos van regentar la botiga fins fa pocs mesos (2012). Entre d’altres hi feien les palmes de Pasqua (testimoni de Vicenç Prats). Dolors Martos recorda la façana pintada de color verd fosc, a diferència de les cases veïnes que eren blanques i diu que els va costar molt que els la deixessin pintar de blanc. Ara està pintada de color caldera. Diu també que la seva sogra li havia explicat molt poques coses. Els actuals propietaris són els esposos Carles Prat i Carolina Prat, d’uns seixanta anys, que resideixen a Barcelona, que hi vénen només els estius i que ocupen les plantes superiors. Són persones molt reservades. Segons Joaquim Arenas, que fou president del Centre d’Estudis Colombins, el fet va aparèixer ressenyat a la revista Serra d’Or.

Des de fa uns mesos els esposos Prat-Prat tenen llogada la botiga a través d’agència, a una casa de cosmètica amb un gran rètol “CABELLS” sobre la porta que impedeix veure si es tracta d’un arc de mig punt. La façana –planta primera inclosa- està pintada en un to d’aram i l’interior de blanc. Caldria fer un estudi radiològic dels murs per veure si apareixen restes de la inscripció.

Jaume Aymar

..oo00oo..

Revista Proa, anys 60:


per JOSEP ANTONI TRIVIÑO
...

2/04/2013

Crònica (2011) 2n semestre


Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:




72 Hispacat
21.11.2011
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/Hispacat

El nostre país ha anat creant protocols -plans de protecció civil- per tal de saber com reaccionar amb rapidesa davant d'emergències de diferent naturalesa. Són plans que en tots els casos acaben en -CAT.

Tenim l'INUNCAT per a inundacions, INFOCAT per a incendis, TRANSCAT per a accidents de mercaderies perilloses, CAMCAT per a contaminació marítima, NEUCAT per a nevades fortes o SISMICAT que s'explica sol.
Em demano però si no cal urgentment preveure com les institucions del país hauran de reaccionar davant de la més que probable -escric aquestes ratlles el dia abans de les eleccions- victòria del partido popular. Tenen un programa que explícitament parla de qüestions que poden tocar els fonaments d'allò que els catalans considerem essencials per a la nostra existència com a poble. Però el programa és força ambigu, per raons que ens podem imaginar. Són clars en algun tema com ara trencar el model integrador d'escola catalana. En d'altres es poden intuir les iniciatives: trencar el model de TV3, invalidar lleis catalanes en defensa de la "unidad de mercado" ("en lo universal", si més no en esperit i en model d'estat), restringir l'actuació de la Generalitat e l'exterior. A més, si amb les fortes retallades que vindran poden reduir dràsticament els recursos per al foment del català, ho faran, amb l'esfereïdor precedent del que està fent el PP a les Illes Balears.

Per tant, davant aquest greu risc d'espanyolització, proposo a les nostres autoritats l'elaboració d'una nova línia en la seva política de protecció civil: l'HISPACAT.


71 Prohibir l'absència no és obligar la presència 
31.10.2011
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/Prohibir_labsencia_no_es_obligar_la_presencia 
La discriminació racial contra la població nordamericana d'origen africà es va basar en prohibir el seu accés a v molts serveis, com ara el transport públic o l'educació superior. La lluita pels drets civils va aconseguir que desapareguessin les prohibicions. Fins i tot en alguns casos es van introduir mesures de discriminació positiva com ara l'establiment de quotes reservades per a ells, o diferents minories. 

No sóc home de lleis, i per tant potser algun jurista em corregirà si cal, però em sembla que la sentència del tribunal constitucional de 1994 que va avalar el model lingüísticoescolar català (mal anomenat "immersió" lingüística: cap nen catalanoparlant segueix aquest programa!) va incloure un "sin perjuicio" que venia a dir que no es podia establir una mesura que exclogui la presència de l'ús del castellà, en alguna assignatura, en cas necessari. Un cas ha estat previst, i entenc que ben aplicat en la pràctica: el dret de les famílies castellanoparlants d'optar perquè els seus fills rebin el "primer ensenyament" en castellà. Aquesta norma ha estat vigent des de la llei de normalització lingüística de 1983. (Deixo de banda la consideració de si aquesta disposició ha de ser aplicable a les famílies immigrants de l'Amèrica llatina). El cas és que els tribunals espanyols no acaben d'acceptar la voluntat catalana de no separar els alumnes en aules diferents, i d'atendre aquests alumnes individualment.

Però la meva impressió és que les decisions dels tribunals dels darrers temps volen interpretar la prohibició de prohibir per llei l'ús vehicular de castellà en una obligació d'obligar per llei l'ús d'aquesta llengua. Seria tant com obligar els afroamericans a pujar a l'autobús encara que vulguin circular amb cotxe.

Quin paper veig per al castellà dins l'escola catalana (mentre Catalunya "sigui d'Espanya", des de la visió espanyola tan ben representada per Peces-Barba)? Naturalment, com a matèria (tot i que no caldria l'actual imposició espanyola de començar al 1r curs: que mirin altres països!). I com a llengua vehicular en alguna assignatura, només allà on els resultats pedagògics ho facin aconsellable: per entendre'ns, a Santa Coloma de Queralt, no a Santa Coloma de Gramenet. Com a mesura puntual, doncs, per garantir que tots els alumnes acabin l'escolarització obligatòria amb una bona competència en les dues (i a la Vall d'Aran tres) llengües oficials. 

Lògicament aquests casos haurien de ser identificats per un procediment establert per la Generalitat. I potser és això, i només això, el que ha demanat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la seva recent resolució.

El que està condemnat al fracàs és qualsevol intent d'establir la llengua catalana, per llei, com a única llengua vehicular. No ho és, no ho ha estat mai, i no ho serà, repeteixo, mentre no arribi l'emancipació. I per aconseguir-la per la via democràtica, no crec que la seva reivindicació faci gaire per mobilitzar una part substancial de la població de Catalunya que té el castellà com a llengua familiar. Més aviat el contrari.


70 Espanya no és Canadà... i el daltonisme català 
17.10.2011
http://www.cronica.cat/opinion.php?opi_codi=12975
Ahir a la sessió plenària del Consell Social de la Llengua Catalana, celebrada al Palau de la Generalitat (de Catalunya) sota la presidència del M. Hble. Sr. Artur Mas, va parlar de les condicions que el president –no sobiranista- del Quebec li va explicar que el farien optar per la via de la independència. El tractament de la llengua francesa era una d’elles, una de les ratlles vermelles que no poden ser travessades. El president Mas va dir que per als catalans, també, el tractament de la llengua és una ratlla vermella. Però ens va afegir que Espanya no és el Canadà. I ho il·lustraré, si el lector m’ho permet, amb un petit joc. Aviso: la “gràcia” del joc són els hiperenllaços. Per tant, que ningú no el faci circular sense ells!

La sentència de 13 de juliol de 2011 del Tribunal Suprem va condemnar Iberia, empresa estatal privatitzada fa uns anys, a compensar amb dotze mil euros  el senyor Miquel Tibau (entrevista amb vídeo, 11:44), per no haver estat atès en català, en dos vols que va fer amb la seva dona, el 2009, d’acord amb la normativa estatal vigent, que estableix que s’han d’emprar les dues llengües oficials en rutes que comencen i acaben en aeroports a comunitats autònomes diferents on un mínim del 5% de la població d’una de les comunitats autònomes parla la llengua minoritzada. La jutgessa també va obligar Iberia a disculpar-se als dos viatgers.

Miquel Tibau ha afirmat que els castellanoparlants mai no tenen cap problema per poder exercir el seu dret a triar la llengua.

Com era d’esperar, la reacció de la premsa “nacional” ha estat de ridiculitzar el passatger que va portar el seu cas als tribunals.

El cas català és un cas de tantes i tantes ratlles vermelles tantes i tantes vegades travessades impunement que ni les veiem. En el terreny lingüístic, en el terreny social, en el terreny fiscal i econòmic (van preferir impedir que una important empresa catalana comprés una empresa espanyola, que va acabar en mans estrangeres, recordareu!) ... Cada dia més catalans.

Efectivament, “Espanya no és Canadà”. Però hi ha tractaments pel daltonisme, que agafen cada cop més volada. Tu ja te l’has tractat



69 Els del PP, fent-ne fotos clandestines
4.10.2011 

Que una notícia surti a Vilaweb, al 3CAT24, a l’Ara, al Punt Avui i a molts altres mitjans digitals, semblaria indicar que és interessant.

Que la mateixa notícia no mereixi ni una sola línia al Periódico de Catalunya ni a La Vanguardia semblaria indicar una altra cosa: que no és interessant per a ells. Vaja, que no és per a ells una notícia.

Que hom veiés gent del PP espanyol, fent fotos de forma discreta -gairebé clandestina- d’un cartell escampat pels passadissos del Parlament Europeu, anunciant un acte, crida l’atenció... o la curiositat.

I què anunciava, el 20 de setembre, aquell cartell, d’estètica dubtosa, però amb un enorme toro a la portada? Què fa fer reunir-se diputats i assistents convergents, republicans, d’Iniciativa, socialistes... fins a una seixantena, davant d’una gran pantalla? Doncs la presentació i projecció d’una pel·lícula documental, de 40 minuts, feta en anglès per una productora anglesa, sobre el conflicte català dins de l’estat espanyol. Entre imatges de la inoblidable eufòria de la nit del referèndum a Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, i declaracions de José María Aznar, Alfonso Guerra o Federico Jiménez Losantos, Endboard Productions i el periodista anglès resident al Maresme, Gary Gibson porten l’espectador a posicionar-se –si vol- entre dues postures clarament enfrontades: l’Espanya eternament castellanitzadora i intolerant, i la Catalunya ansiosa de la seva llibertat.

Sobirania i Progrés es va enamorar del vídeo, i té un acord establert que permet presentar el film i fer-ne difusió amb format DVD.

En nom de l’entitat, i convidats pels “tres tenors” –els eurodiputats Ramon Tremosa, Raül Romeva i  Oriol Junqueras (que per raons dels seus flamants càrrecs a Catalunya no hi va poder ser)- Joel Joan, Elisenda Paluzie i un servidor vàrem intentar complementar el documental amb respostes a preguntes d’europeus sorpresos, que no entenen molts aspectes del nostre cas. Comparant la nostra realitat amb el procés sobiranista escocès, per exemple, vam tenir ocasió de constatar que Gran Bretanya no és Espanya.

No cal dir que convido el lector a trobar uns minuts per veure’n la versió subtitulada en català de Spain’s Secret Conflict, que s’està convertint, segons em diuen, en un gran èxit de públic a la pantalla on sí que s’ha pogut estrenar: la de l’ordinador!



68 Catalonia Street

23.08.2011 
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/Catalonia_Street


Estem tan acostumats a veure la nostra cultura, les nostres coses, marginades quan sortim a fora, que la presència d’una referència catalana en un topònim llunyà sempre ens fa sospitar que es deu a la intervenció d’un català. De vegades el que sembla molt obvi resulta no ser-ho: el que va fundar, el 2008, el premiat restaurant de gastronomia catalana "Lunya" a Liverpool (Anglaterra) es diu Peter Kinsella, un anglès que es va enamorar de Barcelona.
Més encertat he estat quan he investigat les raons per les quals a la ciutat australiana de Townsville (Queensland) hi ha un “Catalonia Street”.
I no només un carrer dedicat a Catalonia. També Barcelona, Badalona, Lleida, Girona, Tarragona, Blanes, Lloret, Sabadell i Montserrat hi tenen carrers en un petit radi al seu entorn. I a part dels topònims geogràfics, hi trobem catalans il·lustres com ara Dalí, Gaudí, Balmes, Maragall i Granados, al costat d’altres carrers amb noms clarament catalans, però de persones per a mi desconegudes: Serra, Saderra, Tapiolas, Torras, Torrens i Ventura.
Encuriosit, escric a la persona responsable de la Col·lecció d’Història Local de la biblioteca del municipi, local, demanant-li que em resolgui la meva hipòtesi, que el barri havia estat urbanitzat per un català. La seva resposta, afirmativa, m’arriba al cap de molt pocs dies, en forma de la referència a un llibret, publicat el 1995 per la mateixa biblioteca, amb els orígens del nomenclàtor del municipi. El llibret, "Highways and Byways, a history of Townsville street names", elaborat per John Mathew, atribueix la tria dels noms dels divuit carrers a un tal Bruno Tapiolas, que reserva per a ell mateix una avinguda.
Una mica mes de recerca, novament per Internet, em revela que en Bru Tapiolas Vila -amb el nom propi castellanitzat segons la legislació de l’època- havia nascut a Catalunya, molt possiblement a Sabadell, un 2 de gener de 1891, va arribar a Austràlia a bord del Sharnhorst el 5 de maig de 1911, és a dir, al cap de pocs mesos d’haver complert els vint anys. Quan tenia 9 o 10 anys el pare se li havia mort, i la mare s’havia tornat a casar. No sé si hi va anar de la mà d’algú, el cas és que el podem considerar valent: anava exactament en direcció oposada a la tradicional ruta empresa pels indianos. El seu nom causa una cert confusió (se'l coneix primer com a Mr BROWN, T.V.; després com a Mr B.T. VILA I finalment Mr Bruno TAPIOLAS). Sembla provat és que al cap d’uns anys el segueixen més catalans, si més no, la que seria la seva dona, Carme Josefina Ferré Catasús (nascuda a Barcelona un 2 d’agost de 1900), amb qui es casa, a Barcelona, el 1922; i també dos germans, un temps més tard. De la família Ferré i Catasús podem dir que encara avui una societat limitada que produeix vi a la Granada del Penedès porta el nom de la família (potser gràcies a un germà de la Carme).
En Tapiolas no he pogut esbrinar a què es dedica en els primers anys de la seva estada a Austràlia; sembla que acumula una certa fortuna amb la canya de sucre. Però fa un pas important el 1947 (quan ja té 56 anys) en canviar de negoci i adquirir una serradora, una indústria amb molt de potencial després de la segona guerra mundial. Al cap dels anys el nom de l’empresa canvia de Bruno Tapiolas Vila Property Ltd. a Parkside Group, un grup diversificat amb activitats en diferents sectors incloent-hi la urbanització i la construcció. L'empresa que fundà aquest català és, segons expliquen a internet, la productora més important d'Austràlia de fusta de qualitat. A la web de l'empresa apareix una foto del fundador, ja ancià.
I és quan l'empresa urbanitza un barri de Townsville que apareixen tots aquests noms catalans.
Ah! La catalanitat de la família queda refermada pel testimoni d'una seva néta, Joanne, que explica com en els anys 50 (és a dir, més de 30 anys després de l'emigració) celebraven, cada any a casa dels avis, el caga tió.
Amb aquesta simpàtica anècdota, només em resta donar les gràcies públicament a la bibliotecària australiana Barbara Mathiesen... i  esperar que com a cultura siguem capaços de mantenir viva la memòria col·lectiva d'aquests i tants altres catalans valents i exemplars que van marxar a fer fortuna molt, molt lluny de casa sense renunciar als seus orígens: no pel fet de no tornar a Catalunya els hem de deixar caure en l'oblit.


67 Som més pobres 
11.08.2011
http://www.cronica.cat/opinion/Miquel_Strubell/Som_mes_pobres_

Ahir dijous l'Ibex 35 va viure la seva pitjor sessió des de fa mes d'un any. Avui la prima de risc espanyola s'ha disparat. Algú, a molt gran escala, està jugant amb diners que no son seus, fent trontollar el sistema. No vull dir que Grècia o Irlanda tinguessin les economies sanejades. No vull negar que el dèficit públic espanyol està pels núvols, havent arribat a l'any passat al 9,2% del Producte Interior Brut.  Més de la meitat d'aquest dèficit del el 4,97% va correspondre a l'Estat, un 55 per cent del total. Les causes les han explicades els economistes: l'ensorrament de la indústria del totxo, inflada sobre la base d'uns préstecs -en forma d’hipoteques- de diners que els bancs no tenien sinó que els havien demanats a l'exterior. A qui (com jo) no entengui el tema dels fons “sub-prime”,  si entén l’anglès, li recomano els programes fets en clau d’humor, per dos anglesos, John Bird and John Fortune, disponibles a Youtube: per exemple, el seu magistral “Subprime Crisis”, penjat fa tres anys i mig. La restricció dels crèdits ha enfonsat empreses rendibles i competitives, i l’augment de l’atur (que han vingut precedit d'uns enormes taxes d’immigració en els deus anys), afegit a això, fa baixar els ingressos per impostos (les famílies tenen menys rendes, l'Estat té més compromisos socials, les companyies guanyen menys). Per tant es dispara el dèficit públic. Era previsible, i va ser previst (o controlat ràpidament) en molts països amb governs competents i una oposició responsable.
Tot això recau sobre una Generalitat mancada de competències per fer-hi front i, a més, castigada per un subfinançament notori (el conegut dèficit fiscal) que alguns intenten justificar (”les regions rics han d'ajudar les regions pobres”) però que té una escala, una dimensió, insòlites. I el famós sistema de finançament inaugurat no fa gaire no sembla haver millorat gens les expectatives: al contrari, Generalitat i ajuntaments encara hauran de retornar centenars de milions a l'Estat. Per tant, una regió aparentment ric té una administració francament pobra.
Ara que es l'estiu i segurament tens uns minuts lliures, recomano vivament el vídeo de Jaume Vallcorba, que explica el dèficit fiscal català, de manera planera... i dramàtica.
Catalunya necessita, i amb urgència, poder disposar dels recursos fiscals que genera. El concert econòmic no es pot ajornar. Cada dia que passa sense que els catalans ens equiparem als bascos i als navarresos es fa mes difícil que els nostres joves trobin feina a casa nostra. El 2005, segons l'estudi oficial de les balances fiscals, el concert econòmic -agafant la CAB com a punt de referència- ens hauria permès conservar (aplicant el mètode del flux monetari) entre €12,5 i €13,0 mil milions.
Quan ens manifestem, indignats, per les retallades en els serveis socials causades per l'enorme drenatge que pateixen les administracions publiques catalanes, pensem en qui o què en té la culpa de debò. Com es deuen fregar les mans els qui ens escanyen, veient com ens tornem contra les nostres pròpies institucions! Sigui quin sigui el sistema de finançament, una evidencia és clara: per culpa de la crisi, tots som més pobres. Com abans ho assimilem, millor.


66 ‘Aquí huele mal’
27/07/2011

M’he quedat de pedra, quan encara no m’he refet de l’horror de la matança de l’illa d'Utoya, tot llegint un article a l’Ara d’Antoni Vives, tinent d'alcalde d'Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, a qui tinc per un home ponderat i equànime. Explica un incident recent a “Avui, 25 de juliol”, del qual reprodueixo un extracte llarg:

‘L’altre dia érem a Madrid per visitar un càrrec oficial. Parlàvem en català. Vam agafar l’ascensor. No hi estàvem sols. Tres persones ens hi van fer lloc. Una d’elles pitjà sobtadament el botó d’obertura de les portes, en sortí i tornà cap a dins. “¿Qué haces?”, preguntà un. “Miro si estamos en España. L’ascensor tirà amunt i s’aturà a la planta següent. Dues persones en baixaren. El que es quedà sol començà a cridar: “Aquí huele mal; me dais asco; oléis mal, perros” i engegà el telèfon, en què hi sonà l’himne del Real Madrid. Ens vam sorprendre però el vam deixar estar. Vam sentir a la pell els efectes del racisme, de l’odi gratuït producte d’un prejudici induït. És tan sols des de l’odi cec d’aquest maleducat que és possible comprendre com el populisme cínic actua sobre l’estopa seca de la ignorància i dels prejudicis.’

M’imagino el daltabaix mediàtic si en lloc de ser catalans haguessin estat musulmans, o jueus, o negres. La cridòria, la protesta popular contra aquesta demostració impune de xenofòbia i de racisme hagués estat eixordadora.

Em podreu dir que es tracta d’un cas aïllat. O potser un de molts casos aïllats amb què s’han trobat catalans en aquella ciutat. Però aquestes actituds, aquests prejudicis, si no reben la repulsa pública a tots els nivells, poden anar a més. En el passat,  ja van permetre desfermar la bogeria de la guerra espanyol. I, salvant totes les distàncies, l’assassí de Noruega també és fruit d’un entorn maligne, malsà.

Com ens en podem desfer, els catalans?


65 Ofensives i contraofensives

11/07/2011
Quan periòdicament se’ns sotmet a ofensives sobre els efectes suposadament negatius del model escolar català, que dóna prioritat a la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament, i que té com a objectiu que tots els alumnes acabin l’ensenyament obligatori amb un bon domini de les dues llengües oficials (i de l’occità a la Vall d’Aran) és gratificant poder sentir els experts posar els punts sobre les is.

Fins i tot els tribunals han de dir-hi la seva: no diran si un pont ha de tenir bigues, o si un avió ha de tenir alerons, però no s’estan de pontificar (valgui la repetició) sobre en quina o quines llengües s’ha d’ensenyar perquè els alumnes acabin dominant les dues.

En un acte celebrat al Col·legi de Periodistes de Catalunya, la jornada «Llengua i escola a Catalunya: mites i realitats. Presentació de resultats dels treballs de recerca empírica més recents sobre el tema», un grup de recercadors de renom han repassat els resultats dels estudis empírics sobre la matèria. ¿Els alumnes catalans tenen un rendiment més baix en castellà, o en altres matèries, pel fet d’estudiar en una llengua –la catalana- que per a molts no és la seva llengua familiar? Doncs no. ¿Els alumnes de llengua no catalana adquirien un nivell de català proper als que parlen català, si anessin a models escolars diferents de l’actual? Doncs segurament que no. ¿El bilingüisme precoç té un impacte positiu en el desenvolupament i el rendiment cognitiu de les persones? Doncs sí. ¿El bilingüisme precoç facilita per a l’aprenentatge d’altres llengües? Doncs sí.

L’àmplia cobertura mediàtica de l’acte respon, m’imagino, a les ganes dels periodistes de veure-hi llum. Deixem, en fi, que els professionals de l’ensenyament facin la seva feina, en aplicació de la legislació establerta pel nostre Parlament!

Crònica (2011) 1r semestre


Altres pàgines amb els meus articles a www.cronica.cat, 2008-2012:


64 Vent del Nord
06/05/2011

El partit nacional escocès, que es descriu com a “Scotland's pro-independence moderate left-of-centre party”, encapçalat pel guanyador – per un sol escó- de les eleccions passades (2007), Alex Salmond, ha aconseguit un extraordinari èxit (més enllà de les enquestes preelectorals, que també li eren favorables) a les eleccions d’ahir dijous, el recompte de les quals han continuat durant bona part del dia d’avui. Al Herald Scotland, de Glasgow, el comentarista Tom Gordon diu que Salmond ha guanyat una majoria absoluta folgada que el permetrà plantejar el referèndum que el seu partit públicament anhela. Gordon especula sobre el calendari: el govern escocès s’enfronta a una crisi econòmica que l’obliga a reduir el pressupost de 4% cada any, i l’impacte social d’aquestes mesures podrien perjudicar les esperances d’èxit. El mapa dels guanyadors és impactant i recorda les millors èpoques de la CiU de Jordi Pujol… amb la diferència que la independència ha estat, en el cas escocès, un dels eixos definidors del seu programa electoral. També en destaquen els seus projectes pel que fa a “Scotland’s place in the world”, un apartat del qual podrem aprendre coses.

Felicitats també al diputat del Partit Nacional Escocès Kenneth Gibson, que va participar en un acte de Sobirania i Progrés l’any passat.  Acabo de comprovar amb satisfacció com el nostre amic ha ampliat enormement el seu avantatge electoral, respecte de les eleccions anteriors.

No era el primer polític escocès que ens visitava. Abans, tal com va explicar Ramon Tremosa, un dels principals assessors del president escocès  Stephen Noon havia parlat al Club FNEC en el 75è aniversari de la fundació d’aquest sindicat nacionalista d’estudiants universitari, de la proposta de país que l’SNP vol per a Escòcia. 

I també ens havia visitat el mateix Alex Salmond, com a primer ministre escocès, convidat pel Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del govern català, a finals de 2008, per tal d’estudiar vies de col·laboració. Cal dir que estem d’acord amb les seves paraules, recollides en una entrevista feta per Vilaweb en aquella ocasió: “El futur de Catalunya no depèn d'Escòcia ni a l'inrevés”: El vent del nord no ens afecta, ni a ells el vent del sud.

En canvi, el partit nacionalista gal·lès, Plaid Cymru, que compartia govern (per primera vegada en la seva història) sense liderar-lo, n’ha sortit perjudicat de les eleccions de dijous, perdent 4 dels seus 15 escons a l’assemblea nacional gal·lesa (que en té en total 60). El mapa mostra resultats regionalment molt diferenciats. Un analista, Matt Withers, del Western Mail, comentava que Plaid no ha plantejat la independència com a fita immediata sinó que ha reclamat més competències, especialment en justícia criminal i en el camp de la ràdio i la televisió. Els laboristes, l’altre soci de coalició, ha avançat de quatre escons i ara controla exactament la meitat dels escons de l’assemblea: 30. No sé si el seu programa electoral, de 111 pàgines (en cada llengua!) ha contribuït a l’èxit...
63 Laportabella
11/03/2011

Aquests dies els comentaristes polítics van de bòlid analitzant la marxa del dirigent de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) Joan Laporta, del subgrup del mateix nom al Parlament. Els comentaris més superficials fan veure que aquesta baixa debilita notablement l’única opció sobiranista de l’hemicicle amb un full de ruta clar i nítid cap a la independència: perden la presidència del grup mixt, que queda en mans de Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía, per començar. Altres han dit que era millor que el trencament es produís al començament de la legislatura, perquè donarà als supervivents gairebé quatre anys per refer-se’n.

Però és menys clar quin impacte tindrà en el panorama electoral més immediat. Naturalment, no és el mateix una gran coalició (Esquerra, Solidaritat, Reagrupament...) que el fitxatge d’una persona que ha abandonat un projecte per passar-se a un altre.

Ens podem imaginar, entre els electors barcelonins, diferents opcions.

  1. El sobiranista convençut que va creure i votar SI i que considera que en Laporta ha traït el projecte. Tornarà a votar SI.
  2. L’independentista que no ho té clar, però que no se sent gens atret a votar una llista –la d’Esquerra, es digui com es digui al final- amb un “trànsfuga” tan notori.
  3. L’independentista que l’únic que vol és que es presentin tots junts, i per tant segurament no anirà a votar a les eleccions municipals a Barcelona.
  4. El republicà de tota la vida, que els votarà de nou amb o sense Laporta.
  5. L’admirador/a de Joan Laporta, que el votarà allà on es presenti.

Ja sé que és política ficció (tal com feia fa poc, amb gran encert, l’Àlex Miquel) però quantificar les diferents opcions (i segurament n’hi hauria més) ajudaria a valorar la decisió de Laporta: qui en surt guanyant, qui en surt perdent. La llàstima, i és la meva opinió, és que es gastin tantes energies sobiranistes en un àmbit, el local, on la sobirania no es decidirà; i –si s’hi entesten- que hi hagi (previsiblement) opcions sobiranistes que no entrin als ajuntament importants, justament per no anar-hi units.

Tornant a la tipologia: T’hi sents identificat amb algun d’ells? N’hi ha més? 

62 Gràcies a tu!
22/02/2011

Gràcies a tu (i a molta gent més) es va omplir el Passeig de Gràcia de Barcelona el 10 de juliol de l’any passat, en una de les manifestacions més multitudinaris que hagi vist mai Europa, en què el crit majoritari fou “Independència!”.

Gràcies a tu (i a molta gent més) s’està sentit arreu del món la protesta pel tancament dels repetidors de TV3, instal·lats i mantinguts sense cap finalitat de lucre durant vint-i-sis anys, al llarg del País Valencià. El mapa de les protestes a twitter, sense dubte, referma la realitat dels Països Catalans, es diguin com es diguin. Gràcies a tu per haver-te adherit a la iniciativa legislativa popular d’Acció Cultural del País Valencià de portar a les corts espanyoles la proposta de garantir per llei que es puguin veure els canals públics que emeten en una llengua altra que el castellà, en tot el territori on es parla: Televisió sense Fronteres.

Gràcies a tu (i a molta gent més) les consultes populars, que han mobilitzat milers de voluntaris, han aconseguit que, fins i tot abans del 10 d’abril en què es farà la consulta a tots els districtes de Barcelona) centenars de ciutadans hagin contestat afirmativament la pregunta següent: “Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”

Gràcies a tu (i a més de set mil persones més) que creuen que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no ha estat imparcial, els promotors del recurs presentat a Estrasburg davant el Tribunal Europeu de Drets Humans esperen no haver de pagar de la seva butxaca la major part dels costos.

Gràcies a tu (i a més de 1.107.891 persones més!) ha estat espectacular l’èxit de l’impressionant Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic.

Gràcies a tu (i a molta gent més) les entitats que treballen per l’alliberament d’aquest país donaran suport institucional i econòmic a la Conferència Nacional per l’Estat propi que es farà al Palau de Congressos de Barcelona (Recinte de Montjuïc) el 30 d'abril de 2011.

Gràcies a tu (i a molta gent més) es van difonent entre la població els treballs d’Araitaca (una plataforma que fomenta un estat d'opinió majoritari favorable a la formació d'un estat propi), i sobretot els que visibilitzen l’erosió de les competències acordades pel 89% dels nostres diputats, el 30 de setembre de 2005, al Parlament de Catalunya. Gràcies també per haver-vos adherit al seu manifest.

Gràcies a tu.. o potser encara no?


61 El final del camí
05/02/2011

La formidable i valenta Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans sobre els Drets del Poble Català s’afegeix a la munió de manifestacions de polítics (alguns semijubilats), dirigents de la societat civil, juristes i comentaristes que estan traduint en paraules allò que es va dir quan va sortir la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006, sentència que desautoritzava el pacte de l’Estat amb Catalunya i el mateix poble català. Això, sumada al tractament que es dóna als catalans –entre xenòfob i racista- en alguns mitjans de comunicació estatals de gran abast i influència, i declaracions recents de dirigents polítics espanyols de l’esquerre i la dreta, fa viure en la pròpia pell la sensació que tot això s’acaba, que estem arribant –o hem arribat ja- al final del camí.

Vist des de Catalunya, el País Valencià o les Illes, és evident que el sistema de finançament espanyol ens està asfixiant. Tant és així que tinc a les mans un excel·lent, per didàctic, llibre: Narració d'una Asfíxia Premeditada. El trist del cas és que aquest llibre es va escriure fa més d’un quart de segle (el 1985), per un senyor que ja va morir fa 22 anys: Ramon Trias Fargas. És que era un visionari, o és que ens hem tapat els ulls (o ens els han tapats) durant to aquest temps?

Abans de dir passi-ho bé a Espanya, m’agradaria que alguns polítics andalusos i extremenys, que sempre ens han acusat de gasius i insolidaris, (sobre)visquessin un temps amb un concert econòmic, que (sobre)visquessin amb els seus propis recursos, el fruit del seu esforç. M’explico.

Gràcies al company de la feina Joan Campàs, he pogut descobrir una de les raons per les quals Catalunya va ser pionera en la revolució industrial. L’emfiteusi, llegeixo a l’excel·lent Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, era un contracte mitjançant el qual el propietari cedia a perpetuïtat el dret a cultivar unes terres, a canvi l’emfiteuta, o llogater, era obligat a pagar una certa quantitat anual, en sous o en espècia – una part de la collita. A diferència del model feudal, o del tipus de contractes que es feien al sud de la península, on el camperol es podia quedar sense res al cap d’uns anys, a bona part dels països catalans conquerits dels musulmans, els pagesos veien que el fruit de la seva feina podia fer créixer i prosperar la família, i els descendents. Això era un gran incentiu per treballar (que ho és el no voler morir de gana, és clar) però amb un afegit: que tota la inversió feta amb els excedents i amb la feina de la família (un pou nou, unes feixes noves, una arbreda tallada) podia suposar un increment de la producció.

Aquest és justament el gran atractiu del concert econòmic, és el gran estímul per reinvertir. I això al llarg dels segles crea un estil de vida.

Com també crea un estil de vida, de pidolaire, de menfotisme, de dependre dels recursos que puguin venir de fora, d’acusar l’altre de no ser “solidari”, el fet de no disposar de la terra on treballes a precari... durant segles.

Tot això, també, té a veure amb els motius que han fet que l’Institut d’Estudis Catalans –un organisme docte, ponderat, mesurat com n’hi ha pocs!- s’hagi afegit, un cop superada la costa de gener, al clam creixent a favor de la independència dels pobles que la vulguin. Com el meu.
60 Voti voti voti...
28/01/2011

L’espectacular creixement del twitter, i el seu poder de convocatòria i d’informació, ja van quedar palesos durant les manifestacions de Teheran,  i torna a evidenciar-se a Egipte, on el govern l’ha tancat per tal d’impedir la coordinació de la darrera convocatòria de manifestació al Caire. M’ha colpit trobar-me davant els exemples visibles de censura aquí.

Al Parlament europeu, l’any passat, Jordi Iparraguirre, director de la Fundació puntCAT, va presentar el domini .cat, i va fer una recomanació a altres comunitats culturals: 'Copy cat, cat and paste'. Tal com va dir Mathieu Weil, director de l'associació que gestiona el domini .fr, el domini .cat serveix perquè ‘els ciutadans es puguin comunicar, fer negocis i participar a la vida de la societat civil de la seva comunitat'.

Entre les iniciatives que la xarxa 2.0 ha facilitat enormement ha estat tot el moviment de les consultes populars per la independència, un fenomen insòlit en el món sencer. Insòlit, però oblidat per Time. L’impacte social de la sentència del tribunal constitucional espanyol contra l’Estatut, visibilitzat de manera espectacular en la manifestació més gran de la nostra història -i segurament la manifestació en el món on més gent ha cantat a l’uníson “independència!”- fa estrany que Catalunya no surti a la llista que publica Time Magazine. Alexis Vizcaino (“el senyor de les Muntanyes”) promou la tramesa d’una carta als editors de la revista: esteu convidats a signar-la! Fins ara se n’han enviat 864: una altra mostra de la força de la xarxa 2.0 catalana.

Per altra banda, a la xarxa fa xup-xup, des de fa més d’un any, una iniciativa sobiranista de calat  que fins ara no ha fet la seva presentació en societat, però que compta amb la participació de centenars de persones, de tots els moviments i plataformes existents: el Moviment per la Independència.

Tot això ho dic com a petit homenatge als milers de voluntaris que estan tirant endavant la consulta més complexa –per la dimensió de la població- de totes: Barcelona decideix. (Potser Time podrà prendre nota del fet que tenen la pàgina web en diferents llengües, incloent-hi l’anglès!) Per als que em coneixeu, que jo o la meva família (en moments diferents!) hàgim votat potser no és motiu de sorpresa. Però és encoratjador veure, fent cua gent de tota condició i origen a les meses del vot anticipat –el dia formal de votació és el 10 d’abril- que semblen aparèixer i desaparèixer, aquí i allà, com cargols després d'un xàfec.  Estimat lector, busquem maneres de demanar als nostres veïns i amics que s’acostin, també, a les urnes, i que expressin la seva opinió (sense forçar-los a dir-nos el sentit del seu vot, és clar!). Podem parafrasejar una coneguda frase d’en Gerard Piqué exultant: “Voti, voti, voti!


59 A Barcelona correrà la sang!
07/01/2011 

El divendres i el dissabte dies 14 i 15 de gener diferents esportistes d’elit "faran córrer la seva sang" i ens demanen que fem el mateix. Aquests dies, el Banc de Sang i Teixits de Catalunya organitza una marató de donació de sang. Entre tots podem batre un rècord de civisme: aconseguir més de 1.500 donacions en dos dies. Les donacions es faran al Palau Robert (Passeig de Gràcia 107) i als hospitals Clínic, Vall d'Hebron i Sant Pau. A través de la pàgina web www.quecorrilasang.org podem reservar l'hora en què volem fer la nostra donació. S'informa que tots els que participem rebrem un record molt especial: una samarreta original.


Un país es construeix de moltes maneres, i els gestos multitudinaris de civisme en són una. 

No te'n quedis al marge!