12/24/2015

Declaración de la Comissió de la Dignitat

He recibido este texto y he pensado que estaría bien su difusión en español.


Declaración de la Comissió de la Dignitat ante el acuerdo unánime de los grupos parlamentarios de las Cortes de Castilla y León sobre los papeles de Salamanca devueltos a Cataluña.
La Comisión de la Dignidad, ante el acuerdo unánime de todos los partidos de las Cortes de Castilla y León (PP, PSOE, Podemos, Ciudadanos y el Grupo Mixto, dentro del cual hay IU-Equo) se dirigirá a todos ellos para informarlos de la situación real de la devolución de los documentos a Cataluña y a las entidades y particulares del resto del Estado.

  1.     No hay documentos devueltos indebidamente. El proceso ha sido largo y no se ha devuelto ningún documento que no haya aprobado la Comisión mixta. Y si ha habido alguno ha sido devuelto inmediatamente en el proceso normal que han llevado a cabo los técnicos de ambas instituciones.
  2.     Denunciamos que la ley del retorno de los papeles reconocía el derechos de los ciudadanos, entidades, partidos y sindicatos de todos los territorios del resto del Estado a recuperar los documentos que se les hubiera expoliado. Derecho que les fue negado por el Ministerio al publicar un decreto en 2008 que, sin dar ninguna información ni hacer difusión, exigía que los ciudadanos dijeran qué documentación se les había expoliado, cuando la inmensa mayoría de los afectados ignora que allí tenga documentos. Fruto de esta actitud sólo una familia, la de Gonzalo de Reparaz reclamó los documentos de su archivo familiar y aún así el Ministerio se los denegó y ahora el recurso está pendiente de la decisión del Tribunal Supremo.
  3.     Alentamos a los grupos parlamentarios de Castilla y León a pedir al Ministerio de Cultura que satisfaga el derecho de los ciudadanos a recuperar sus archivos familiares e institucionales expoliados y a abrir un nuevo plazo para hacer las peticiones, haciendo difusión de ello y dando información de los nombres de las personas, entidades, partidos y sindicatos que tienen documentos en el fondo de Salamanca para que puedan recuperarlos.
  4.     Denunciamos que el proceso de retorno no se haya concluido ya que en la última transferencia en 2014 el Ministerio retuvo una parte importante de los legajos, carteles y banderas que la Comisión mixta Ministerio Generalitat había acordado transferir y se habían digitalizado.
  5.     Mientras no se transfiera esta documentación no se podrá concluir todo el proceso de publicidad y hacer las gestiones para localizar a los titulares para poder hacer la restitución, como se está llevando a cabo actualmente por parte del Arxiu Nacional de Catalunya.
  6.     Denunciamos que falta también el regreso a la Generalitat de documentación de Justicia y de Orden público que el Ministerio se niega a devolver.
  7.     También falta la devolución de documentación de los archivos institucionales de 41 ciudades y pueblos de Catalunya entre las que hay Barcelona, ​​Tarragona, Valls, Reus o Igualada.
  8.     Tampoco se ha devuelto la documentación del archivo institucional de la Generalitatd que tenía en 1940 en la sede de París, que no fue requisada por los franquistas sino por la Gestapo alemana y que la entregó a la embajada española, cerrando así un crimen nazi contra la Generalidad que también conlleva la detención y deportación a España del presidente Companys.
Los informaremos de todos estos hechos, ya que la situación es muy diferente de lo que parece desprenderse de este acuerdo, y ofrecemos nuestra ayuda a las entidades y particulares para colaborar a que se restituya a todos el fruto de aquel expolio, ya que el fondo de Salamanca no es ningún Archivo General de la Guerra Civil sinó las migajas del cerca del millar de toneladas de documentos de todo el Estado, que se llevaron a Salamanca para confeccionar un gran archivo con tres millones de fichas como apoyo de la represión sistemática del franquismo.


        
Barcelona el 22 de diciembre de 2015
       
Comissió de la Dignitat

Jordi Sanchez, a ANC Sarrià - Sant Gervasi

àudio:
https://soundcloud.com/secretaria-anc-ssg/jordisanzhez

Quan vaig saber que Jordi Sànchez i Picanyol era el nostre nou president, vaig fer un salt d'alegria. El conec de fa més de trenta anys, i al llarg de la seva trajectòria veiem com ha guanyat experiència i prestigi en quatre camps diferents (i potser me'n deixo algun!). 
 
Són els camps de l'activisme polític, de l'activitat acadèmica, del món de la recerca social, i de l'activitat dins de i des de les administracions. Il·lustraré cada faceta molt breument.

El vaig conèixer primer en relació amb la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, primer com a braç dret (molt jove!) d'Àngel Colom i després com al seu successor. Les multitudinàries manifestacions de catalanisme que la Crida va muntar els anys 80, organitzades al marge dels partits, van marcar una generació llavors, i podem dir que l'Assemblea ha renovat aquella flama al cap de trenta anys.

Una segona faceta seva és la de professor universitari, concretament en el camp de la ciència política. Fruit d'aquesta activitat tenim un excel·lent manual seu, La democràcia electrònica, on repassa la utilització d'Internet per a l'activitat política. El llibre és publicat per la UOC (qui si no?!).

En tercer lloc té una brillant trajectòria en el camp del foment de la recerca i la reflexió socials, al llarg de gairebé 15 anys, com a director adjunt i després director, de la Fundació Jaume Bofill, el prestigi de la qual és inqüestionable, per exemple, en el terreny de les desigualtats i la justícia socials, en l'estudi dels èxits i reptes del sistema educatiu,

No sé fins a quin punt la direcció del Jordi va marcar la línia de la Fundació, i fins a quin punt la direcció de la Fundació va marcar en Jordi, el cert és que, en quart lloc, el trobem molt a prop de les polítiques socials sobre el terreny. Per un costat les ajuda a definir: com a un dels forjadors del Pacte Nacional per l'Educació i després, del Pacte nacional per a la immigració. Per altra banda en tasques de direcció de la televisió pública: ser conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió -a proposta, si no m'erro, d'Iniciativa per Catalunya-Verds, durant dues legislatures. I el seu acostament més valuós amb les problemàtiques socials i les respostes de l'administració ha estat segurament gràcies a la seva recent etapa de cinc anys com a adjunt general del síndic de greuges de Catalunya, al costat del síndic, Rafael Ribó.

Vull acabar amb tres consideracions. Primera, que el seu compromís amb el país i la seva independència, com heu pogut veure, vénen de l'adolescència, si no abans! Segon, la seva trajectòria inclou l'assumpció de diferents relleus, promocions professionals internes que diuen molt de l'èxit amb què ha afrontat cada nou repte. I finalment, tinc molt indicis per sospitar que es troba tant a gust parlant davant d'un públic (tot i que té encara més experiència fent conferències que fent mítings!), és una persona a qui li agrada moure's amb discreció, entre bambolines. Li agrada negociar a l'entorn de la taula, contribuint incansablement a forjar aliances i consensos, sobretot de caire polític: el darrer ha estat l'acord més ampli possible entre els principals partits sobiranistes per crear una plataforma electoral de cara al 27 de setembre: la victoriosa Junts pel Sí.

Per tot això, entendreu perquè vaig acceptar immediatament la invitació que se'm va fer per fer aquest parlament avui!

Amb tots nosaltres -i sense més preàmbuls (com se sol dir!)- per parlar de com l'Assemblea Nacional Catalana veu els escenaris que es plantegen en aquesta etapa (i segurament, d'altres coses també!), el nostre president, Jordi Sànchez.




Sarrià, 21 de desembre de 2015

Comments on the Spanish general election results

Some links to webs and information on the results of the Spanish general election, particularly in relation to Catalonia.

1. Map of results by localities. Source: Vilaweb

a. First past the post. The mauve in the metropolitan areas round Barcelona and Tarragona, which grew enormously during the massive in-migration from the rest of Spain in the period 1950-1974, is the leftist coalition "En Comú - Podem".  Outside that area the pro-indy options, in blue (the Convergència coalition) and yellow (Esquerra), prevail.


 
b. First past the post, after summing proindy vote.Once the votes for the Convergència coalition and Esquerra are added (the victorious 20 September "Junts pel Sí" coalition), the map gets much clearer, and this vote was first past the post in many more localities than each separately.




12/19/2015

El compromís nacional de Josep Trueta

Parlament en l'acte d'homenatge al Dr. Josep Trueta a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, el dia 18 de desembre de 2015.




En aquest acte hom parlarà sobretot de la relació del meu avi amb el bisturí, però m'han demanat que parli també de la seva relació amb la ploma: el seu compromís amb el poble de Catalunya.

El seu compromís es resumeix en una simple frase, reproduïda a l'emotiu i ben contextualitzat recull de la correspondència entre Josep Trueta i Pau Casals, editat per Quim Torra i publicat per A Contra Vent Editors): «Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra». On comença aquest profund compromís?

Josep Trueta dedica un capítol de les seves memòries, «Fragments de la Vida», als fets polítics dels anys 20 i 30, que el van marcar profundament. En una anècdota explica com un amic de la infantesa li demana un favor. Era Josep Sunyol i Garriga, que va passar per la presidència del Reial Automòbil Club de Catalunya, de la Federació Catalana de Futbol i del Football Club Barcelona, a més de ser diputat d'Esquerra... i, un cop capturat a la Sierra de Guadarrama, afusellat pels rebels franquistes l'agost de 1936
(ref.). Per cert, hem d'agrair als Amics de Josep Sunyol, i especialment al meu germà Toni, la recuperació digna de la seva figura. Doncs Sunyol li demana el 22 de febrer de 1931 que el porti amb cotxe a rebre l'amnistiat coronel Macià a l’estació de l’Empalme (Maçanet-Massanes) on arribava després del seu exili a França. Centenars de cotxes s'hi van agregar. Per cert, l'altre passatger en el cotxe fou un jove que faria carrera: Josep Tarradellas, a qui el meu avi va avalar en llogar un local de l'entitat que presidia, «La Falç» (p. 107). Ara bé, aquestes connexions amb polítics no el portaren a una activitat política pública.

Fuig a l'exili al final de la Guerra coneguda com a «Civil». Però ell escriu el març de 1943 a Carles Pi i Sunyer:

«Jo sé com ha impressionat cada vegada que he dit, per ací [a Anglaterra], que nosaltres [els catalans] no havíem estat víctimes d'una guerra civil sinó d'una derrota nacional»(Estimat doctor / Admirat mestre. Editat per Quim Torra. A Contra Vent Editors, 2009, p. 29)

La seva activitat directament política es limita a formar part (malgrat l'oposició d'alguns anglesos del seu entorn) del “Consell Nacional Català” creat a Londres el 1940 per Carles Pi i Sunyer. El Consell va relligar els catalans de Gran Bretanya amb les comunitats de catalans d’Amèrica i els partits polítics amb seu a Amèrica, com els socialistes, l’Esquerra, Acció Catalana i Estat Català; i dins de Catalunya, amb el clandestí Front Nacional de Catalunya. En els darrers anys de la Guerra europea, el Consell busca el suport dels aliats per crear, en lloc de la dictadura feixista del Caudillo, una «Federació Ibèrica». En una
carta escrita el gener de 1945 a Jaume Creus, diu que

«si de cor ens ho proposem, crec que ho aconseguirem. Ens cal -solament!- que estiguem units en el mateix propòsit tots els catalans. Els que tingueren responsabilitat política en el passat, haurien de comprendre que la millor garantia per llur perdó, si és que el necessiten, és ajudar aquest moviment de redreç[ament]!»

Quines paraules més rabiosament actuals, per cert! Però aquesta esperança s'esmicola per dos motius. Un, que els aliats no enderroquen el règim de Franco. «La manca d'acord entre les grans potències», escriu a Pau Casals el maig de 1947, «fa cada dia més inversemblant que vulguin intervenir activament a Espanya» (Torra, p. 56). I dos, el nou president en l'exili, Josep Irla, opta per fer un govern monocolor, només amb gent d'Esquerra Republicana, la qual cosa, a més, obliga el Consell Nacional Català a dissoldre's enmig d'un gran disgust.

En una segona carta a Jaume Creus el mes d'octubre del mateix 1945 diu:

«Me'n vaig anar voluntàriament de casa a propagar pel món el que som nosaltres. Sóc independent i no estic lligat per cap passat, més que pels lligams de la fidelitat nacional.»

I com fa aquesta propagació? Principalment a través d'una obra sorprenent, The Spirit of Catalonia, que es publica el 1946. (Posteriorment es publicaria en català, com l'Esperit de Catalunya, a Mèxic, i en castellà el 1989 a la mateixa ciutat).

Per què dic sorprenent? Perquè el cap del servei d'accidents d'un important hospital, enmig d'una guerra mundial en la qual, a més, fa més de 80 conferències arreu de Gran Bretanya sobre el tractament de ferides de guerra, com troba el temps per documentar-se al Bodleian Library d'Oxford per escriure'l? Ho fa sobretot perquè veu la imperiosa necessitat de posar a l'abast dels britànics un llibre que els doni una certa visió històrica del nostre país. Trueta confessa ser un «afeccionat» a la història (per exemple, em va deixar llegir el llibre que conservava de l'historiador peruà Luis Ulloa, sobre la catalanitat de Colom!), però aquesta obra de divulgació és colossal. Alguns dels nou capítols tenen més de 40 referències bibliogràfiques!

En va escriure el professor Frank Pierce a l'Irish Times:

«El doctor Trueta, en el seu erudit i inspirat treball sobre la història del seu país i els seus grans homes, és un exiliat dels opressors actuals de Catalunya, però no s'embranca a polemitzar ni pren una actitud partidista de les condicions presents, ans presenta al lector culte un estudi equilibrat i erudit del fascinant i, tanmateix trist, tema: Catalunya» (Fragments..., p. 291).

Al cap de 13 anys de marxar, torna a Catalunya com a turista amb passaport britànic. S'assabenta del seu expedient policial, en què consta com a rojo-separatista. Afirma a les memòries: «Si bé jo no era separatista, com a nacionalista no sols em sentia separatista del règim espanyol, sinó que ja me n'havia separat!» (p. 315).

Jo li havia sentit dir, moltes vegades, que no calia que li demanessin si era separatista, ja que els separadors eren tots a Madrid.

En una nova edició de l'Esperit de Catalunya feta poc abans del seu traspàs, reconeixia que el llibre és 'una història «clínica» d'un expert en la clínica humana aplicada al poble del qual escriu i al qual pertany' (p. 6). Conté una proclamació política profunda: «cal ... reprendre la tasca que... mai no ha estat abandonada a Catalunya: fer de la Península un espai viable on els nostres homes i les nostres dones puguin viure en germanor i igualtat amb els altres espanyols, entenent que els portuguesos, segons el seu gran Camões, també ho són» (p. 6). És una idea de Blasco Ibàñez que ell mateix reprodueix a l'Esperit de Catalunya (p. 220). A les seves memòries, Fragments d'una Vida, escriu (p. 191):

«Aquest desig de la majoria de la meva generació» [d'ajudar l'Espanya castellana -en 'germanívola col·laboració'- a «recórrer en pocs lustres el que ha seguit l'Europa occidental en tres-cents anys: és a dir, des de la revolució anglesa de 1640'], aquest desig, deia, «no fou entès pels grups dirigents espanyols, i no tan sols el catalanisme, sinó també la catalanitat, foren considerats atemptatoris d'allò que en deien 'la unidad de la patria', que en síntesi vol dir la supeditació a Castella.» «Així era aleshores», conclou, «com és encara en el moment en què ho escric, al cap de mig segle».

Escriu el 1976. Mirant la fracassada història del definitiu intent de trobar un encaix a Espanya dels catalans (la proposta d'Estatut, votat per 89% dels nostres diputats un 30 de setembre de 2005) no costarà gaire endevinar quin seria, avui, el seu capteniment, i el de generacions de catalans abans d'ell.

No vull acabar sense repetir les seves paraules pronunciades amb motiu del títol de Doctor Honoris Causa que li va conferir la Universitat Autònoma de Barcelona pocs mesos abans de la seva defunció. Aquestes mateixes paraules les va recordar el M. Hble. President de la Generalitat el passat mes de maig, a l'acte de lliurament de les medalles i plaques Josep Trueta a tretze professionals i tres entitats que han destacat pels serveis prestats en el progrés i millora de la sanitat. Cal afegir que en aquest mateix acte era
guardonat el Dr. Antoni Trilla Garciai. I que entre els professionals de l'Hospital Clínic guardonats en edicions anteriors trobem els Drs. Lluís Revert i Torrellasii, Isidre Claretiii, Francesc Navarroiv, Josep Toro i Trallerov i Miquel Bruguera.vi I en aquesta mateixa taula, el doctor Fernández Sabaté.

El text del meu avi, que us vull reproduir, deia així (i amb això acabo):

«Havent deixat Catalunya quan la democràcia moria en ella, és per a mi una font de gran satisfacció el que aquest títol em sigui conferit quan la democràcia hi reneix… La llibertat és consubstancial en la meva vida. Aquest acte d’avui significa el veritable retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morta la llibertat del meu país».



Notes
i Cap del Servei de Medicina Preventiva de l'hospital.
ii Fou professor de patologia i clínica mèdiques, i després el primer catedràtic de nefrologia de la UB, i cap del Servei de Nefrologia de l'Hospital, 2001.
iii Ex-cap del Servei de cirurgia infantil, 2003.
iv Cardiòleg i professor de l'Hospital, 2007.
v Professor Titular de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la UB, i ex-cap de la Secció de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l'Hospital, 2008.
vi Hepatòleg del Clínic i professor titular de Medicina de la UB, 2010.


See also: 

The Spirit of Catalonia (PDF): 
http://www.ramonllull.net/comum/ebooks/spiritofcatalonia.pdf


1997 Any Trueta (PDF):
https://www.comb.cat/cat/actualitat/publicacions/nadales/doc/1997_anytrueta.pdf

12/18/2015

Rosalia

Després de molts anys m'he retrobat amb l'amiga María Pilar García Negro (Universidade da Coruña) i en senyal de gratitud reprodueixo el colpidor poema de Rosalia de Castro que m'ha enviat.


Estranxeira na súa patria”

Na xa vella baranda
entapizada de hedras e de lirios
foise a sentar calada e tristemente
frente do tempro antigo.

Interminable precesión de mortos,
uns en corpo nomais, outros no esprito,
veu pouco a pouco aparecer na altura
do direito camiño,
que monótono e branco relumbraba,
tal como un lenzo nun herbal tendido.

Contemprou cal pasaban e pasaban
collendo hacia o infinito,
sin que ó fixaren nela
os ollos apagados e afundidos
deran siñal nin moestra
de habela nalgún tempo conocido.

I uns eran seus amantes noutros días,
deudos eran os máis i outros amigos,
compañeiros de infancia,
sirventes e veciños.

Mais pasando e pasando diante dela,
fono os mortos aqueles prosiguindo
a indiferente marcha
camiño do infinito,
mentras cerraba a noite silenciosa
os seus loitos tristísimos
en torno da estranxeira na súa patria,
que, sin lar nin arrimo,
sentada na baranda contempraba
cal brilaban os lumes fuxitivos.

 


"Reproducimos este poema da edición das Poesías de Rosalía de Castro realizada por Ricardo Carballo Calero e Lydia Fontoira Suris, Patronato Rosalía de Castro, 3ª ed., 1982."


I, per acabar, fa uns anys vaig fer aquest post sobre Galícia: "As tranquilas augas do río Anllóns". 
 

12/05/2015

¿Es legal la Constitución española de 1978?

Ricardo Romero de Tejada Collado es politólogo y sociólogo. Fue director de estudios socio-políticos y de opinión en el Instituto Gallup en los años de la Transición, y después ha sido fundador y director de Iope-Etmar, director científico de TNS y profesor asociado de Sociología en la Universidad Carlos III de Madrid. ... [+]

11/16/2015

Ràdio Sant Adrià

Documents importants per al procés cap a la independència de Catalunya (per a la meva intervenció en un programa de Ràdio Sant Adrià). Enregistrament: https://drive.google.com/file/d/0B18UK0nMsoQWUllFNVpWenhBYzA/view?usp=docslist_api

[+]

11/09/2015

Today is a very special day for Catalonia

Dear friends,

Today is a very special day for Catalonia. The two parliamentary groups that had independence as the main point on their September 27th election manifesto hold 72 out of the 135 seats in the Parliament of Catalonia which is holding its first ordinary plenary session today. They are jointly presenting a draft resolution, which will presumably be adopted later this morning, which announces the start of the 18-month period leading to independence. Unless the text is amended at the last minute it will instruct the Government to write to the Spanish government and to the European Union to offer to negotiate this process in good spirit. 

11/08/2015

corea

  • Volíem un serè debat sobre els avantatges i inconvenients de quedar-nos a Espanya.
 [+]

CSIF

1

05/11/2015 17:39

El CSIF convoca mañana una manifestación de funcionarios contra la independencia... [+]

Spanish newspaper report about ECB pressure

1
El BCE mete presión a seis bancos para que abandonen Cataluña. Llamadas desde Frankfurt al Área de Relación con Supervisores del Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankia y Popular: “Fuera del euro, no tendréis financiación”
[+]

11/02/2015

chile

Un acadèmic xilè, arran d'unes recerques seves, em fa aquestes quatre preguntes "con el objetivo de fomentar la conciencia cívica y la autodeterminación". Em deia que "El problema actual está en que no hay mucho espacio para el debate [constitucional] en Chile".
[+]

10/07/2015

Petició oberta al TSJC (pel 9-N)

A la Sala Civil i Penal
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
pg. Lluís Companys 14-16
Barcelona

Senyors,


El 9 de novembre de 2014, com sabeu, els ciutadans de Catalunya vam tenir l'oportunitat d'exercir un dret fonamental, la llibertat d'expressió i d'opinió, en urnes posades arreu del país, sota el control de molts milers de voluntaris que van garantir la validesa del procés participatiu.

Després de la sorprenent admissió a tràmit d'una querella criminal presentada per part de Manos Limpias i -després d'un fort conflicte intern- per la Fiscalia, justament pel fets del 9 de novembre, contra el MH President de la Generalitat de Catalunya, l'aleshores vicepresidenta i la conseller d'Ensenyament, em vaig presentar al jutjat de Sant Feliu de Guíxols per informar-lo que jo hi havia participat com a responsable d'una mesa. Milers com jo vam fer el mateix a jutjats arreu del país.

La resposta ha estat que no havíem comès cap delicte.

Us adreço aquest escrit per demanar l'immediat arxivament de l'esmentada querella, perquè es tracta d'un conflicte netament polític que no correspon ser resolt en els tribunals. Em baso en els següents fets:

1. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006) reconeix en el seu article 122 a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de qualsevol instrument de consulta popular (salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució). Vegeu extracte 1.
2. El Tribunal Constitucional, en la seva Sentencia 31/2010 diu que aquesta competència és "perfectamente conforme con la Constitución". Vegeu extracte 2.
3. El Parlament de Catalunya, en la Resolució 742/IX, de 2 d’octubre de 2012 diu que és imprescindible treballar per a dotar Catalunya d’un instrument perquè els ciutadans puguin ésser consultats sobre el futur del país. Aquest instrument s’ha de construir des de la pròpia legalitat i legitimitat del Parlament de Catalunya. Alhora, afegeix, cal defensar la vigència i aplicabilitat de la Llei 4/2010, de consultes populars per via de referèndum, i continuar els treballs per a regular les consultes populars no referendàries, ambdues com a instruments perquè els ciutadans puguin expressar llur voluntat. Vegeu extracte 3.
4. El Programa electoral de Convergència i Unió (2012) estableix que el proper Govern de la Generalitat impulsarà  una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, i que aquesta consulta es farà d'acord amb la legalitat que s'esdevingui i amb tota la legitimitat democràtica. Vegeu extracte 4.
5. A la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya (23 de gener de 2013) hom acorda iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític col·lectiu. Vegeu extracte 5. 
6. En el Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya, "La consulta sobre el futur polític de Catalunya" es descriuen cinc procediments a través dels quals es podria convocar  de manera legal una consulta per tal que els ciutadans i les ciutadanes  de Catalunya poguessin expressar la seva voluntat sobre llur futur  polític col·lectiu. Vegeu extracte 6.
7. El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, mitjançant el Dictamen 19/2014, analitza deu qüestions relacionades amb el projecte de llei de Consultes populars no referendàries i altres formes de participació ciutadana. Per majoria no troba indicis d'inconstitucionalitat en cap d'ells. Vegeu extracte 7.
8. La Llei 10/2014, del 26 de setembre, estableix el règim jurídic i el procediment de la convocatòria de consultes populars i d’altres mecanismes de participació, com a instruments dirigits a conèixer la posició o les  opinions de la ciutadania amb relació a qualsevol aspecte de la vida   pública en l’àmbit de Catalunya i en l’àmbit competencial de la Generalitat i dels ens locals. Vegeu extracte 8.
9. El Decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya convoca la consulta sobre el futur polític de Catalunya per al 9 de novembre de 2014 i deixa clar que l’objecte de la consulta és conèixer l’opinió de les persones cridades a participar sobre el futur polític de Catalunya amb la finalitat que la Generalitat pugui exercir amb ple coneixement de causa la iniciativa legal, política i institucional que li correspon. Vegeu extracte 9.

Per tot plegat, queda més que palès que el Parlament i el Govern han actuat en tot moment amb un escrupolós respecte dels marcs legals vigents en cada instant, i amb la voluntat de respectar i afavorir l'exercici dels drets democràtics del poble català. I també, que el govern de l'Estat, el Consejo de Estado, i la Fiscalia General del Estado, han esquivat les seves responsabilitats polítiques en un afany incessant d'acabar amb la carrera política del MH President de la Generalitat i un ús abusiu de les seves atribucions pel que fa al bloqueig d'un procés que en tot moment ha comptat amb un clar mandat democràtic, electoral i parlamentari.

Considero doncs, urgent l'arxivament d'aquesta querella.

Barcelona, a 9 d'octubre de 2015.

(signat)


  o o o o o o o o o

Documents extractats

1
Estatut d'Autonomia de Catalunya (2006)

"Art. 122. Consultes populars. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l'establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l'acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l'àmbit de llurs competències, d'enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució."


2
Pleno del Tribunal Constitucional. Sentencia 31/2010, de 28 de junio de 2010. Recurso de inconstitucionalidad 8045-2006. Interpuesto por noventa y nueve Diputados del Grupo Parlamentario Popular del Congreso en relación con diversos preceptos de la Ley Orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña.

"... FJ 69.
...«la competencia para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por la propia Generalitat o por los entes locales, en el ámbito de sus competencias, de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular», atribuida a la Generalitat por el art. 122 EAC, es perfectamente conforme con la Constitución, en el bien entendido de que en la expresión «cualquier otro instrumento de consulta popular» no se comprende el referéndum. Tal entendimiento parece implícito en el propio art. 122 EAC, que hace excepción expresa «de lo previsto en el artículo 149.1.32 de la Constitución»..."


3
Resolució 742/IX del Parlament de Catalunya, sobre l’orientació política general del Govern (BOPC núm. 390, 2 d’octubre de 2012, p. 3-4)

"... III. Procés per a esdevenir un nou estat d’Europa
1. En el moment excepcional que viu Catalunya dins el procés per a esdevenir un nou estat d’Europa, el Parlament de Catalunya creu que és imprescindible de reforçar les estructures i els instruments d’estat amb l’objectiu de garantir la cohesió social, el progrés econòmic i la normalització i el foment de la llengua i la cultura pròpies. En particular, és imprescindible treballar per a dotar Catalunya d’un instrument perquè els ciutadans puguin ésser consultats sobre el futur del país. Aquest instrument s’ha de construir des de la pròpia legalitat i legitimitat del Parlament de Catalunya.
Alhora cal defensar la vigència i aplicabilitat de la Llei 4/2010, de consultes populars per via de referèndum, i continuar els treballs per a regular les consultes populars no referendàries, ambdues com a instruments perquè els ciutadans puguin expressar llur voluntat..."


4
Programa electoral de Convergència i Unió de 2012 (p. 13)
"... Qui té por de la democràcia?
... recollint l'establert a la resolució que va aprovar el parlament de Catalunya per àmplia majoria el passat 27 de setembre de 2012, el proper Govern de la Generalitat impulsarà  una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu.
Aquesta consulta es farà d'acord amb la legalitat que s'esdevingui i amb tota la legitimitat democràtica".


5
Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s'aprova la Declaració sobre la sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya. 23 de gener de 2013.

"...D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament pel poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític col·lectiu, d’acord amb els principis següents..."


6
 Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya 
(p. 47-48)

"...el Govern de la Generalitat disposa ja d'un informe extens, elaborat per l'Institut d'Estudis Autonòmics, en el qual s'identifiquen, en el dret intern, fins a cinc procediments a través dels quals es podria convocar de manera legal una consulta per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya poguessin expressar la seva voluntat sobre llur futur polític col·lectiu.
A partir de les exigències interpretatives que deriven de l'aplicació conjunta dels principis d'Estat de Dret i de democràcia -consagrats a la Constitució i als drets internacio0nal i de la Unió Europea (UE)-, en el referit informe s'analitza la viabilitat  jurídica d'aquestes cinc alternatives i es conclou que hi ha molt bons arguments jurídics per defensar la legalitat d'aquestes vies, de manera que un hipotètic refús per part de l'Estat a la convocatòria d'una consulta com la que es reivindica ma majoritàriament a Catalunya caldria imputar-lo més a motius estrictament polítics -a una manca de voluntat política- que no pas a motius jurídics.

Aquestes cinc vies legals són: 
  • els referèndums regulats i convocats per l'Estat de l'article 92 CE
  • la delegació o transferència de competències de l'article 150.2 CE
  • els referèndums previstos en la Llei catalana 4/2010
  • les consultes de la proposició de llei catalana de consultes populars no referendàries que actualment s'està tramitant en el parlament de Catalunya 
 • i, finalment, la reforma de la Constitució..."



7
Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Dictamen 19/2014, de 19 d'agost. Consultes populars no referendàries i altres formes de participació ciutadana (BOPC núm. 366, de 17 de juliol de 2014).
"Primera.
L’apartat 1 de l’article 1 i els apartats 3, 4 i 5 de l’article 44 de la Proposició de llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, no vulneren l’autonomia local municipal prevista als articles 137 i 140 CE, i 84 i 86 EAC. Així mateix, aquests tres darrers apartats de l’article 44 tampoc són contraris a les competències de l’Estat ex article 149.1.18 CE.
Adoptada per majoria.
Segona.
L’article 3 de la Proposició de llei, sobre el concepte i modalitats de les consultes populars no referendàries, no vulnera l’article 149.1.32 CE ni l’article 122 EAC.
Adoptada per majoria.
Tercera.
L’article 11 de la Proposició de llei, sobre l’objecte de la consulta, no vulnera l’article 149.1.32 CE ni l’article 122 EAC, com tampoc és contrari al principi d’igualtat de l’article 14 CE.
Adoptada per majoria.
Quarta.
L’article 5 de la Proposició de llei, relatiu a les persones legitimades, no vulnera els articles 9.3, 14, 23, 92 i 149.1.32 CE ni els articles 29 i 122 EAC.
Adoptada per majoria.
85
Cinquena.
L’article 6 de la Proposició de llei, sobre el Registre de participació en consultes populars no referendàries, no vulnera l’article 18 CE ni l’article 31 EAC.
Adoptada per majoria.
Sisena.
L’article 12 de la Proposició de llei, referit al decret de convocatòria, no vulnera els articles 9.3 i 149.1.32 CE ni l’article 122 EAC.
Adoptada per majoria.
Setena.
L’apartat 2 de l’article 32, sobre la iniciativa ciutadana, i l’article 38, relatiu a l’acceptació o denegació de la sol.licitud de convocatòria, de la Proposició de llei no vulneren els articles 9.3 i 149.1.32 CE ni l’article 122 EAC.
Adoptada per majoria.
Vuitena.
L’apartat 4 de l’article 16 de la Proposició de llei, sobre la definició i composició de les comissions de seguiment, no vulnera els articles 36 i 139 CE ni els articles 85 i 125 EAC.
Adoptada per majoria.
Novena.
L’article 25 de la Proposició de llei, referit a la votació anticipada, no vulnera l’article 9.3 CE.
Adoptada per majoria.
Desena.
L’apartat 4 de l’article 36 de la Proposició de llei, relatiu als fedataris especials per autenticar les signatures, no vulnera els articles 9.3 i 12 CE. Així mateix, l’apartat 3 de l’article 19, sobre la composició de les meses de consulta, i l’apartat 1 de l’article 41, referit a l’àmbit subjectiu dels processos de participació ciutadana, tampoc vulneren l’article 29 EAC.
Adoptada per majoria."


8
«Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana». DOGC.

"... aquesta llei estableix el règim jurídic i el procediment de la convocatòria de consultes populars i d’altres mecanismes de participació, com a instruments dirigits a conèixer la posició o les opinions de la ciutadania amb relació a qualsevol aspecte de la vida pública en l’àmbit de Catalunya i en l’àmbit competencial de la Generalitat i dels ens locals.
Ara bé, cal assenyalar que el desplegament d’una veritable política pública de participació ciutadana no es pot garantir només des de l’impuls normatiu, sinó que ha de venir acompanyada de moltes altres mesures que afecten la transparència en el funcionament de les institucions i l’accés a la informació de les administracions, les condicions per a debats públics plurals, el foment de l’associacionisme i l’apoderament polític de la ciutadania.
Aquesta llei recull la maduresa i experiència de tota la feina duta a terme a Catalunya en l’àmbit de la participació ciutadana i, alhora, té present que els processos de consulta que regula tenen necessitat del pluralisme en l’accés a la informació i del contrast d’opinions..."


9
«Decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya». DOGC

"...Entre els afers o matèries que poden ser consultats en una convocatòria a tot el territori de Catalunya, s’hi troben aquells, inclosos els d’especial rellevància col·lectiva per al país, respecte dels quals la Generalitat té la potestat d’exercir la iniciativa formal davant de les institucions de l’Estat, tal com li ho reconeixen els articles 87 i 166 de la Constitució i l’article 61 de l’Estatut...

Article 1. Convocatòria
Es convoca la consulta sobre el futur polític de Catalunya que tindrà lloc el dia 9 de novembre de 2014.
 
Article 2. Objecte
L’objecte de la consulta és conèixer l’opinió de les persones cridades a participar sobre el futur polític de Catalunya, segons els termes de la pregunta recollida a l’article 3, amb la finalitat que la Generalitat pugui exercir amb ple coneixement de causa la iniciativa legal, política i institucional que li correspon.

Article 3. Pregunta
En la consulta es formula una primera pregunta i una segona de successiva, en els termes següents:
Vol que Catalunya esdevingui un Estat?
- Sí
- No
En cas afirmatiu:
Vol que aquest Estat sigui independent?
- Sí
- No
Únicament es pot respondre la pregunta de la lletra b) en el cas d’haver respost “Sí” a la pregunta de la lletra a).

La consulta es formula en les llengües oficials a Catalunya.



10/04/2015

Una petita reflexió sobre la històrica victòria de l'independentisme el 27S

Diumenge vam aconseguir against all the odds, havent suportat tota l'artilleria política, mediàtica, bancària, empresarial (només ha faltat la militar!), i amb una mobilització de vot espanyolista que no havíem vist mai a Catalunya, que guanyéssim, i que guanyéssim netament i nítidament.


Havien de ser unes eleccions plebiscitàries, segons els partidaris del sí. Però només ho podien ser si TOTHOM votava en clau Sí o NO.

El sí va guanyar el no de més de 350.000 vots! I si no vam arribar al 50% dels vots (més un!) ells encara menys: no han arribat al 40%.

L'unionisme ha sofert una derrota espectacular, ja dic, quan ha mobilitzat tots els ressorts del poder, nets i bruts (com les amenaces sobre Europa, l'Euro, la nacionalitat... o les dificultats perquè els catalans a l'exterior votessin... o les imposicions a TV3 quan tots els mitjans espanyols van fer el que van voler... o la campanya paral·lela (pagada per qui?) de Societat Civil Catalana, ara en procés de descomposició. L'espanyolisme ha gastat TOTS els seus cartutxos en aquesta campanya!

Però han estat eleccions plebiscitàries? Per al 47,8% dels votants, és clar que sí, i han votat a favor de la independència. Però el 52,2% restant ha votat "No" a la independència?

Per al Partido Popular, 'No habrá elecciones plebiscitarias como nunca hubo un referéndum en Cataluña'.

Potser han estat plebiscitàries per a Ciutadans? Doncs resulta que no: "Tenemos una oportunidad histórica, pero no son elecciones plebiscitarias".

Per al PSC, doncs? Tampoc, ja que "el PSC no reconoce el carácter plebiscitario de las elecciones".


Tampoc no són plebiscitàries per a Unió, que "rechaza que las elecciones del 27 de septiembre deban tener un carácter plebiscitario".


Per altra banda, "El candidato de Catalunya sí que es Pot también ha defendido que no se puede entender el 27-S como un plebiscito..."

Es pot argumentar que PP, PSC i Ciutadanos han fet campanya pel No, tot i així i que entre els altres partits amb un cert pes, només 
CSQEP i Unió no han volgut els seus votants entressin en aquesta dinàmica. Entre els dos sumen el 12,6% dels vots emesos. No podem saber quants d'aquests 515.000 vots, en cas d'un referèndum, es decantarien pel Sí o pel No. Però amb només 82.000 Sís, un de cada sis, tindríem el SÍ guanyat. Segur que guanyaríem, i còmodament. I naturalment, si els excloem del recompte perquè no han admès que fos un referèndum, el Sí venç el No per golejada (amb la mateixa diferència entre el No i el Sí d'Escòcia, per cert).

Tothom deia (el García Albiol entre ells) que el sobiranisme no guanyaria majoria absoluta si hi havia una participació del 72%, i ha estat del 77%.

Junts pel Sí, ha fet un gran resultat. Malgrat l'escissió d'Unió, que ha tret 103.000, ha sumat 12.000 més respecte de CiU + ERC el 2012. També ha mobilitzat 60.000 persones més que els que van votar Sí+Sí el 9 de novembre de 2014.

Tot plegat, uns resultats històrics.

I què fa l'Estat? Intenta omplir-nos el cap amb fal·làcies. Els que no admetien de cap manera que això fos altra cosa que unes eleccions autonòmiques -on manen els escons- ara resulta que diuen que escons no, manen el percentatge de vot!

Ens omplen el cap amb incerteses. No pararan fins que sembrin discòrdies entre els guanyadors, si cal amb entrevistes inexistents i manipulacions.

El reportatge de "Informe Semanal" d'ahir a TVE es veu que va ser d'escàndol!

I el món sencer ha llegit els resultats d'una manera contundent (tret d'alguns que encara prediquen -innocents- que la "solució" és un pacte fiscal!"). 


Recomano:

10/03/2015

L'oficialitat lingüística a la República Catalana


Estic molt agraït per aquesta invitació a parlar avui a Valls, al costat de la Montserrat Sendra, amb motiu del Correllengua 2015. Com sabeu, la Coordinadora d'associacions per la llengua catalana (la CAL) ha decidit dedicar-lo enguany a una de les figures més versàtils del país: l'anyorat poeta, cantant i actor alcoià Ovidi Montllor, per a qui vull expressa un sentit record ara i aquí.


Fa anys, quan la línia 3 del metro de Barcelona (la verda) acabava a Lesseps, hi tenia una granja una meva tia, que hi feia una llet merengada boníssima. Un dia em va demanar -sabent que jo treballava a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat- què podia fer ella per la normalització lingüística. En aquell moment hi va entrar un nen, i ella que li diu: "¿Qué quieres, niño?". Sobra un comentari.

Em crea una certa incomoditat que estiguem parlant aquí d'un concepte molt complex, "oficialitat lingüística", que té mil i una ramificacions i que s'entén i s'aplica de maneres diferents segons el país en qüestió. Si s'hagués de substituir un pont, no hi hauria un gran debat públic sobre si hauria de ser d'acer o d'alumini, de tram recte o pòrticen mènsulad'arcde bandes tesespenjatatirantat! Una persona sense una formació tècnica no sabria què contestar!

En canvi, en temes de llengua ja fa anys que un dels fundadors de la sociolingüística catalana, el valencià Lluís Vicent Aracil, va declarar (no he trobat la cita exacta, però!) que "tothom parlar de la llengua com si fos sociolingüista; però no perquè tots orinem som uròlegs!". Tothom s'hi atreveix a opinar i fins i tot a pontificar! I "oficialitat lingüística" és un d'aquells termes que fem anar cap a un cantó i un altre, sense tenir present que en política i en legislació és un invent del segle XX.

Per tant, com a primer comentari, deixeu-me manifestar -això sí, molt cordialment!- la meva inquietud pel títol de la sessió.
La raó de ser del Correllengua, que aquests dies ha arribat a Gandia, a Castelló, a Vila-Real... és la voluntat d'exterioritzar l'esperança que la nostra llengua arribi a la plenitud que tenen altres llengües (moltes amb menys parlants que la catalana) que compten amb un Estat que la promou i l'aixopluga, la fa servir amb dignitat per a totes les altes funcions de comunicació.  

L'altra gran qüestió que ens plantegem els que estimem la llengua i ens reunim per celebrar el Correllengua, o (en un altre moment) la flama de la llengua, és com podem ajudar la llengua catalana a arribar a la plenitud. Què podem fer com a institucions, com a poble, com a nació, i també com a simples ciutadans, per assegurar que passarem aquesta llengua, si pot ser en un estat d'encara més salut que ara, als nostres fills i néts. I és en el context polític concret en què ens trobem avui els catalans, en aquesta cruïlla històrica, que se suscita la pregunta sobre la futura regulació legal de les llengües, per al cas que decidim dotar-nos de plena sobirania, de la independència, com a Estat en la comunitat internacional.

Si a Catalunya no hi visqués ningú més que els besnéts dels habitants d'aquesta terra de fa cent anys, poc debat hi hauria sobre el tema. El català sempre ha estat la llengua del poble, des que hom pot parlar de "catalans". Com a Suècia o Dinamarca, com a Eslovènia o a Lituània, la llengua del país (la pròpia, la nacional...) seria la llengua de l'administració, i punt.

L'arribada d'altres llengües, i singularment del castellà, ve de fets exteriors: de derrotes militars, de prohibicions i repressions, i de l'arribada de prop de dos milions de persones d'altres terres d'Espanya, la gran majoria en èpoques i indrets en què la seva integració lingüística era especialment difícil i que, quan s'ha produït, mereix el nostre aplaudiment i agraïment.

En efecte, avui a Catalunya el nombre de persones que s'han incorporat plenament a la comunitat de llengua catalana, i tenen el català com a llengua habitual, sense ser de llengua inicial catalana, només a Catalunya, se situa a l'entorn de 600.000. Aquestes persones podrien omplir el camp del Barça sis vegades! I cap d'ells ha renunciat a la seva llengua d'origen: per això, parlem de bilingüisme "additiu", que suma en lloc de restar.

I si miréssim el nombre de persones que sense haver-lo après a casa, el saben parlar, arribaríem a xifres astronòmiques: uns tres milions, només a Catalunya, molt més encara que els assistents a les manifestacions més multitudinàries d'aquests darrers anys!

Tot i aquests grans guanys en xifres numèriques, en percentatges la situació no és ni de bon tros tan bona, perquè la constant arribada de gent d'altres parts del món, sense saber ni un borrall de català, fa que els avenços semblin aquella persona que va pujant una escala mecànica que baixa! No pot deixar ni un moment d'esforçar-se, per no recular.

I què podem fer en la nostra vida quotidiana? Simplement no actuar com un poble subordinat, o oprimit. Simplement parlar català amb tota naturalitat amb tothom... tret del que no ens entengui, i en aquest cas farem servir la resta del nostre repertori lingüístic (que sempre serà força més ric que el de presidents dels governs espanyols, pel que hem pogut anar comprovant!).

Cada cop que no ho fem així, estem fent dues coses.

En primer lloc, estem comunicant al nostre interlocutor que no valorem el català, que no li atorguem importància com a llengua d'ús públic. Això naturalment farà més improbable que l'interlocutor, si no parla la nostra llengua, la vulgui aprendre o emprar, i també farà que tingui més contacte amb ella, menys oportunitat d'anar aprenent-la de forma informal. I que

En segon lloc, estem fent més difícil que un altre que vingui al nostre darrere parli català amb aquell interlocutor. De fet estem sotmès a una norma social no escrita que ens obliga a canviar de llengua, encara que no sigui necessari. Ens fan creure que si no ho fem, serem castigats com a incomplidors (i tots els que es conformen a actuar d'acord amb aquesta norma social no descobreixen mai que no cal fer-ho!). És una norma que se'ns ha dit que és de "bona educació", quan jo personalment, com a senyal de bona educació, tracto l'altre (lingüísticament) com si fos de la meva família! No tinc mai cap problema! Aquesta vella norma l'hem d'arraconar, doncs, i posar-hi en el seu lloc una norma inclusiva que comunica que actuem amb naturalitat i no ens camuflem lingüísticament. I que encoratjarà tots els que encara no fan servir el català socialment a fer-ho.

Què té a veure tot això amb l'"oficialitat lingüística", demanareu? Hem parlat de normes socials (que la gent segueix, sovint ser-ne conscients) que tenen sancions. La regulació legal de l'ús de les llengües -potser també amb sancions- seria un altre nivell, i en aquest cas seria difícil que passessin desapercebudes!

Recordo que fa uns anys a Puerto Rico van votar l'eliminació de l'estatus oficial de l'anglès de manera que el castellà seria l'única llengua oficial de la illa. Va sorprendre molt al món sociolingüístic castellà que els catalans fóssim els primers a celebrar el fet (com si pensessin que estaríem estar en contra de qualsevol norma que promogués la seva llengua!). Ho vam fer per respecte al que en diem "principi de territorialitat", que legitima que la llengua parlada històricament en un territori, encara que hi hagi persones residents que parlen altres llengües, tingui un rang legal per sobre de les altres parlades en el mateix territori.

És un tema delicat entre altres coses perquè hi ha un gran, profunda confusió sobre l'origen, l'explicació, de l'oficialitat del castellà a Catalunya. El fet que hi visquin persones d'origen castellanoparlant no hi té absolutament res a veure. El castellà és oficial a tot el territori espanyol per imposició de la Constitució de 1978 (que alguns no es cansen a dir que els catalans vam votar amb més entusiasme que els altres!).

Ara, la percepció social del tema és una altra. Com hi ha una sèrie de falsedats sobre el castellà: que s'ha parlat "des de sempre" a Catalunya, ens afirmen. El català "s'imposa" a Catalunya, ens diuen. Aquesta realitat (una falsedat objectiva pot ser una realitat subjectiva!) s'haurà d'afrontar a l'hora de regular les llengües a la Catalunya independent. Ara bé, com he dit abans, la població general no són enginyers especialistes en construir ponts. Els interessa poder travessar (o continuar podent travessar) el riu o l'estret, i els importen poc els materials o el disseny del pont. I en el cas de les llengües hauríem, crec, de reivindicar el mateix: la gent vol fer-les servir, vol continuar fent-les servir com fins ara, i vol un marc legal que això els ho garanteixi.

Abans he dit que si no haguessin vingut un milió i mig de castellanoparlants de la resta de l'Estat principalment els anys 1950 -1974, no hi hauria cap dubte que el català seria la llengua objecte de tota la legislació del nou Estat. I és curiós que en tot el debat que hi ha hagut sobre la regulació legal de les llengües hi han participat molt pocs castellanoparlants (d'origen: perquè gairebé tots han après el català, és clar). El debat es limita pràcticament a grupuscles que fan batalla a les escoles, amb suport d'alguns partits polítics. Per raons que algú haurà d'indagar, al llarg del temps aquests grups han robat conceptes que valorem especialment els catalans, com ara "bilingüisme", "tolerància", "convivència cívica", "societat civil"...

El debat se centra, sigui com sigui, en l'estatus legal que tindrà el castellà en el nou país. Personalment m'oposo a l'ús del terme "oficialitat" -terme que no apareix a la Constitució espanyola fins el 1931-, perquè això crearia una trampa, que obriria una porta per darrere (i) perquè les empreses mantinguessin els mateixos usos lingüístics, molt esbiaixats cap al castellà, en la seva relació amb les administracions catalanes i (ii) perquè els futurs immigrants puguin adquirir drets polítics sense saber català.

Certament, només pel fet de deixar de dependre d'un Estat els òrgans centrals de la qual (les Corts, els Tribunal Suprem i el Constitucional, el Consell d'Estat i un llarg etcètera) són monolingües, l'avenç del català serà notable. Si a més, esdevé llengua oficial i de treball de la Unió Europea, com és d'esperar, tindrà el prestigi encara augmentat, per l'existència de molts llocs de treball per als filòlegs especialistes (especialment els traductors i els intèrprets, però també els terminòlegs). 

Per tant, defenso un marc constitucional molt genèric que estableixi que el català és la llengua nacional, i que la República defensa i promou la diversitat lingüística de la seva població. Si això es tradueix en una garantia perquè es respectin els actuals drets lingüístics dels residents a Catalunya en el moment de la independència, jo crec que haurem fet molt per garantir la cohesió social de la societat catalana i la pervivència d'aquesta nostra llengua, els parlants de la qual continuaran patint, però, a la resta dels Països Catalans.

En definitiva els castellanoparlants no haurien de patir a la Catalunya independent. Estan protegits, a més, pels drets fonaments establerts per les Nacions Unides inclouen el dret d'associació, la llibertat d'expressió, la no discriminació per raó de llengua, el dret a un intèrpret en cas d'incomprensió davant la justícia o les forces d'ordre. I els catalans sabem prou bé en la pròpia pell què vol dir negar aquests drets: no entrarem en una dinàmica de limitació de drets, i menys en un Estat democràtic!

"La llengua és el nervi de la nació", segons una visió potser romàntica de la qüestió. No sé si estaríem d'acord amb Ramón Otero Pedrayo que va dir que "Mellor unha Galicia probe falando galego que unha Galicia rica usando otra língua". Sigui com sigui, com a catalanoparlants d'origen o d'adopció, el nostre compromís amb la llengua catalana i amb la seva promoció comença en la vida quotidiana. Encetem doncs cada conversa, en l'esperit del que vaig proposar a la meva tia botiguera, perquè sempre demanés: "Què vols, nen?".

Gràcies!