L'oficialitat lingüística a la República Catalana

Estic molt agraït per aquesta invitació a parlar avui a Valls, al costat de la Montserrat Sendra, amb motiu del Correllengua 2015. Com sabeu, la Coordinadora d'associacions per la llengua catalana (la CAL) ha decidit dedicar-lo enguany a una de les figures més versàtils del país: l'anyorat poeta, cantant i actor alcoià Ovidi Montllor, per a qui vull expressa un sentit record ara i aquí.

Fa anys, quan la línia 3 del metro de Barcelona (la verda) acabava a Lesseps, hi tenia una granja una meva tia, que hi feia una llet merengada boníssima. Un dia em va demanar -sabent que jo treballava a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat- què podia fer ella per la normalització lingüística. En aquell moment hi va entrar un nen, i ella que li diu: "¿Qué quieres, niño?". Sobra un comentari.

Em crea una certa incomoditat que estiguem parlant aquí d'un concepte molt complex, "oficialitat lingüística", que té mil i una ramificacions i que s'entén i s'aplica de maneres diferents segons el país en qüestió. Si s'hagués de substituir un pont, no hi hauria un gran debat públic sobre si hauria de ser d'acer o d'alumini, de tram recte o pòrtic, en mènsula, d'arc, de bandes teses, penjat o atirantat! Una persona sense una formació tècnica no sabria què contestar!

En canvi, en temes de llengua ja fa anys que un dels fundadors de la sociolingüística catalana, el valencià Lluís Vicent Aracil, va declarar (no he trobat la cita exacta, però!) que "tothom parlar de la llengua com si fos sociolingüista; però no perquè tots orinem som uròlegs!". Tothom s'hi atreveix a opinar i fins i tot a pontificar! I "oficialitat lingüística" és un d'aquells termes que fem anar cap a un cantó i un altre, sense tenir present que en política i en legislació és un invent del segle XX.

Per tant, com a primer comentari, deixeu-me manifestar -això sí, molt cordialment!- la meva inquietud pel títol de la sessió.

La raó de ser del Correllengua, que aquests dies ha arribat a Gandia, a Castelló, a Vila-Real... és la voluntat d'exterioritzar l'esperança que la nostra llengua arribi a la plenitud que tenen altres llengües (moltes amb menys parlants que la catalana) que compten amb un Estat que la promou i l'aixopluga, la fa servir amb dignitat per a totes les altes funcions de comunicació.  

L'altra gran qüestió que ens plantegem els que estimem la llengua i ens reunim per celebrar el Correllengua, o (en un altre moment) la flama de la llengua, és com podem ajudar la llengua catalana a arribar a la plenitud. Què podem fer com a institucions, com a poble, com a nació, i també com a simples ciutadans, per assegurar que passarem aquesta llengua, si pot ser en un estat d'encara més salut que ara, als nostres fills i néts. I és en el context polític concret en què ens trobem avui els catalans, en aquesta cruïlla històrica, que se suscita la pregunta sobre la futura regulació legal de les llengües, per al cas que decidim dotar-nos de plena sobirania, de la independència, com a Estat en la comunitat internacional.

Si a Catalunya no hi visqués ningú més que els besnéts dels habitants d'aquesta terra de fa cent anys, poc debat hi hauria sobre el tema. El català sempre ha estat la llengua del poble, des que hom pot parlar de "catalans". Com a Suècia o Dinamarca, com a Eslovènia o a Lituània, la llengua del país (la pròpia, la nacional...) seria la llengua de l'administració, i punt.

L'arribada d'altres llengües, i singularment del castellà, ve de fets exteriors: de derrotes militars, de prohibicions i repressions, i de l'arribada de prop de dos milions de persones d'altres terres d'Espanya, la gran majoria en èpoques i indrets en què la seva integració lingüística era especialment difícil i que, quan s'ha produït, mereix el nostre aplaudiment i agraïment.

En efecte, avui a Catalunya el nombre de persones que s'han incorporat plenament a la comunitat de llengua catalana, i tenen el català com a llengua habitual, sense ser de llengua inicial catalana, només a Catalunya, se situa a l'entorn de 600.000. Aquestes persones podrien omplir el camp del Barça sis vegades! I cap d'ells ha renunciat a la seva llengua d'origen: per això, parlem de bilingüisme "additiu", que suma en lloc de restar.

I si miréssim el nombre de persones que sense haver-lo après a casa, el saben parlar, arribaríem a xifres astronòmiques: uns tres milions, només a Catalunya, molt més encara que els assistents a les manifestacions més multitudinàries d'aquests darrers anys!

Tot i aquests grans guanys en xifres numèriques, en percentatges la situació no és ni de bon tros tan bona, perquè la constant arribada de gent d'altres parts del món, sense saber ni un borrall de català, fa que els avenços semblin aquella persona que va pujant una escala mecànica que baixa! No pot deixar ni un moment d'esforçar-se, per no recular.

I què podem fer en la nostra vida quotidiana? Simplement no actuar com un poble subordinat, o oprimit. Simplement parlar català amb tota naturalitat amb tothom... tret del que no ens entengui, i en aquest cas farem servir la resta del nostre repertori lingüístic (que sempre serà força més ric que el de presidents dels governs espanyols, pel que hem pogut anar comprovant!).

Cada cop que no ho fem així, estem fent dues coses.

En primer lloc, estem comunicant al nostre interlocutor que no valorem el català, que no li atorguem importància com a llengua d'ús públic. Això naturalment farà més improbable que l'interlocutor, si no parla la nostra llengua, la vulgui aprendre o emprar, i també farà que tingui més contacte amb ella, menys oportunitat d'anar aprenent-la de forma informal. I que

En segon lloc, estem fent més difícil que un altre que vingui al nostre darrere parli català amb aquell interlocutor. De fet estem sotmès a una norma social no escrita que ens obliga a canviar de llengua, encara que no sigui necessari. Ens fan creure que si no ho fem, serem castigats com a incomplidors (i tots els que es conformen a actuar d'acord amb aquesta norma social no descobreixen mai que no cal fer-ho!). És una norma que se'ns ha dit que és de "bona educació", quan jo personalment, com a senyal de bona educació, tracto l'altre (lingüísticament) com si fos de la meva família! No tinc mai cap problema! Aquesta vella norma l'hem d'arraconar, doncs, i posar-hi en el seu lloc una norma inclusiva que comunica que actuem amb naturalitat i no ens camuflem lingüísticament. I que encoratjarà tots els que encara no fan servir el català socialment a fer-ho.

Què té a veure tot això amb l'"oficialitat lingüística", demanareu? Hem parlat de normes socials (que la gent segueix, sovint ser-ne conscients) que tenen sancions. La regulació legal de l'ús de les llengües -potser també amb sancions- seria un altre nivell, i en aquest cas seria difícil que passessin desapercebudes!

Recordo que fa uns anys a Puerto Rico van votar l'eliminació de l'estatus oficial de l'anglès de manera que el castellà seria l'única llengua oficial de la illa. Va sorprendre molt al món sociolingüístic castellà que els catalans fóssim els primers a celebrar el fet (com si pensessin que estaríem estar en contra de qualsevol norma que promogués la seva llengua!). Ho vam fer per respecte al que en diem "principi de territorialitat", que legitima que la llengua parlada històricament en un territori, encara que hi hagi persones residents que parlen altres llengües, tingui un rang legal per sobre de les altres parlades en el mateix territori.

És un tema delicat entre altres coses perquè hi ha un gran, profunda confusió sobre l'origen, l'explicació, de l'oficialitat del castellà a Catalunya. El fet que hi visquin persones d'origen castellanoparlant no hi té absolutament res a veure. El castellà és oficial a tot el territori espanyol per imposició de la Constitució de 1978 (que alguns no es cansen a dir que els catalans vam votar amb més entusiasme que els altres!).

Ara, la percepció social del tema és una altra. Com hi ha una sèrie de falsedats sobre el castellà: que s'ha parlat "des de sempre" a Catalunya, ens afirmen. El català "s'imposa" a Catalunya, ens diuen. Aquesta realitat (una falsedat objectiva pot ser una realitat subjectiva!) s'haurà d'afrontar a l'hora de regular les llengües a la Catalunya independent. Ara bé, com he dit abans, la població general no són enginyers especialistes en construir ponts. Els interessa poder travessar (o continuar podent travessar) el riu o l'estret, i els importen poc els materials o el disseny del pont. I en el cas de les llengües hauríem, crec, de reivindicar el mateix: la gent vol fer-les servir, vol continuar fent-les servir com fins ara, i vol un marc legal que això els ho garanteixi.

Abans he dit que si no haguessin vingut un milió i mig de castellanoparlants de la resta de l'Estat principalment els anys 1950 -1974, no hi hauria cap dubte que el català seria la llengua objecte de tota la legislació del nou Estat. I és curiós que en tot el debat que hi ha hagut sobre la regulació legal de les llengües hi han participat molt pocs castellanoparlants (d'origen: perquè gairebé tots han après el català, és clar). El debat es limita pràcticament a grupuscles que fan batalla a les escoles, amb suport d'alguns partits polítics. Per raons que algú haurà d'indagar, al llarg del temps aquests grups han robat conceptes que valorem especialment els catalans, com ara "bilingüisme", "tolerància", "convivència cívica", "societat civil"...

El debat se centra, sigui com sigui, en l'estatus legal que tindrà el castellà en el nou país. Personalment m'oposo a l'ús del terme "oficialitat" -terme que no apareix a la Constitució espanyola fins el 1931-, perquè això crearia una trampa, que obriria una porta per darrere (i) perquè les empreses mantinguessin els mateixos usos lingüístics, molt esbiaixats cap al castellà, en la seva relació amb les administracions catalanes i (ii) perquè els futurs immigrants puguin adquirir drets polítics sense saber català.

Certament, només pel fet de deixar de dependre d'un Estat els òrgans centrals de la qual (les Corts, els Tribunal Suprem i el Constitucional, el Consell d'Estat i un llarg etcètera) són monolingües, l'avenç del català serà notable. Si a més, esdevé llengua oficial i de treball de la Unió Europea, com és d'esperar, tindrà el prestigi encara augmentat, per l'existència de molts llocs de treball per als filòlegs especialistes (especialment els traductors i els intèrprets, però també els terminòlegs). 

Per tant, defenso un marc constitucional molt genèric que estableixi que el català és la llengua nacional, i que la República defensa i promou la diversitat lingüística de la seva població. Si això es tradueix en una garantia perquè es respectin els actuals drets lingüístics dels residents a Catalunya en el moment de la independència, jo crec que haurem fet molt per garantir la cohesió social de la societat catalana i la pervivència d'aquesta nostra llengua, els parlants de la qual continuaran patint, però, a la resta dels Països Catalans.

En definitiva els castellanoparlants no haurien de patir a la Catalunya independent. Estan protegits, a més, pels drets fonaments establerts per les Nacions Unides inclouen el dret d'associació, la llibertat d'expressió, la no discriminació per raó de llengua, el dret a un intèrpret en cas d'incomprensió davant la justícia o les forces d'ordre. I els catalans sabem prou bé en la pròpia pell què vol dir negar aquests drets: no entrarem en una dinàmica de limitació de drets, i menys en un Estat democràtic!

"La llengua és el nervi de la nació", segons una visió potser romàntica de la qüestió. No sé si estaríem d'acord amb Ramón Otero Pedrayo que va dir que "Mellor unha Galicia probe falando galego que unha Galicia rica usando otra língua". Sigui com sigui, com a catalanoparlants d'origen o d'adopció, el nostre compromís amb la llengua catalana i amb la seva promoció comença en la vida quotidiana. Encetem doncs cada conversa, en l'esperit del que vaig proposar a la meva tia botiguera, perquè sempre demanés: "Què vols, nen?".

Gràcies!