Extractes de "Memòries d'un militant catalanista", de Miquel Guinart.
Clica aquí
si cal per accedir al text sencer
Memòries d'un militant catalanista
Per Miquel Guinart
p. 198-199
"Per conducte de "Vida Nova" proclamàvem davant del món que la nostra llengua existia, bo i reforçant en aquest mateix sentit l'eficàcia de l'acció dels Jocs Florals de l'exili, que des del 1941 fins al 1977 va plantar la bandera barrada dalt del pavelló de Clemència Isaura en una nació o altra del seu periple. El fet és que l'aspecte d'aquell tercer número devia inspirar confiança als lectors, perquè tot seguit vaig rebre cartes i fins visites de gent amiga que coincidia a donar importància a l'edició d'una revista catalana que tingués «cara i ulls». De Londres va venir Gaspar Alcoverro, un català de pedra picada, que havia estat funcionari de la Generalitat, a la Comissió de Propaganda. Va encoratjar-me a prosseguir la tasca i va prometre que em procuraria alguns subscriptors. També, de Londres, el Dr. Trueta havia d'anar a París i, abans, va venir expressament a Montpeller per expressar-me el seu goig davant l'aparició d'una revista catalana de cara al món, ja que se'ns privava de publicar-la de cara al nostre país. «Entre tots l'hem de sostenir», va dir-me, i va afegir: «Jo m'hi subscric amb una quota d'ajut».
El Dr. Trueta era un bon amic meu de feia temps. Durant la guerra civil, més assíduament els primers mesos, ells venia sempre acompanyat del diputat Dr. Trabal, a la Caserna de l'ERC perquè els donés informació del front. Era quan jo rebia diàriament noticies de la columna Macià-Companys. Però encara el coneixia de més enllà, el Dr. Trueta; del dia que Juame Compte (condemnat a mort pel complot de Garraf, permutada la pena anys després, i amnistiat el 1930, a la fi de la dictadura de Primo de Rivera) arribava a l'estació que aleshores hi havia del carrer d'Aragó-passeig de Gràcia, davant la qual es trobaven aquell vespre milers de persones que celebraven el seu alliberament. Però la policia devia tenir ordres molt severes de reprimir tota mena de manifestació i, així que les ovacions i els visques van emergir de la multitud, els cops de porra, o de sabre, de la policia feien ferits i contusos a balquena i els cavalls dels agents eren adreçats contra la gentada. El mateix Compte va rebre uns cops al cap, segurament molt forts, perquè el van deixar estirat a terra. Quan me'n vaig adonar, vaig córrer prop del ferit i algunes altres persones van fer com jo, a desgrat de la dispersió dels manifestants per les forces armades, uns agents de les quals, corrents, amenaçadors, s'adreçaren a nosaltres; però un del nostre grup, alçant una mà i ensenyant-los amb l'altra un document, els va dir: «Sóc metge i la seva família [indicant el ferit] me l'ha confiat. No m'exigireu pas que el deixi desatès, aquí a terra!». I un del grup, que vaig adonar-me que era l'amic Domènech Latorre, i jo, un a cada costat, vam sostenir, dret, en Compte i aleshores un altre d'aquells companys, digué: «Jo visc a Consell de Cent, tocant al passeig de Gràcia. Podeu venir-hi, doctor? I si Compte, acompanyat, pot caminar fins a casa meva, podreu examinar-lo sense presses». I així fou. El metge atengué el malalt i li demanà l'adreça per poder-lo visitar l'endemà al matí.
«Doneu-nos el vostre nom, doctor, si us plau», vaig demanar-li. I com que tots també li ho demanaven, va donar una targeta a cadascú. Així va començar la meva amistat amb el doctor Josep Trueta."
...ooo000ooo...
El 6 de maig de 1956 als Jocs Florals de Cambridge, va guanyar l'Englantina, per "Ginesta" (i aparentment, amb un poema amb el mateix títol, J. Carner-Ribalta hi va obtenir un accèssit). La composició del jurat, o "Consistori", fou Josep M. Batista i Roca, Joan Gili, Frank Pierce, Peter Russell, J. B. Trend, Josep Trueta i Josep M. Ordeig.
La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d'arribar.
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dorimia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
-Foc nou, baixa del cel i torna a pendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
o Pàtria de les tombes flamejants!
...ooo000ooo...
De les Memòries de Josep Trueta
Poc temps abans em fou ofert d'assistir a un esdeveniment que tingué una insospitada transcendència per al futur polític del país. EI meu company J.A. Trabal em demanà que l'acompanyés amb un grup de dotze o catorze representants de societats catalanistes i republicanes, a entrevistar-nos amb els directius del partit polític de centre, Acció Catalana, format per intel·lectuals liberals de centre esquerra, molts d'ells pertanyents a l'élite catalana.
El projecte era d'oferir-los la col·laboració de la massa popular que aquelles entitats representaven, si Acció Catalana oferia el seu suport a Francesc Macià. Ens rebé el secretari de l'entitat, senyor Barbet, el qual, un xic...
... Republicana de Catalunya, senyor Lluís Companys, es presentà a la Casa de la Ciutat, es dirigí al balcó de l'edifici que dóna a la plaça de Sant Jaume i, valent-se d'una bandera republicana que algú anà a cercar en un centre republicà del districte, proclamà la República, sense més adjectius, i sense l'oposició de ningú. La nova corregué per la ciutat com el foc corre pels boscos el mes d'agost. Quan, amb el pare, vam arribar a la plaça de Sant Jaume, ja era ben plena de gent enfervorida, i cap a les tres de la tarda Francesc Macià es presentà a la Casa de la Ciutat, passà tot seguit a la Generalitat, i des del balcó proclamà la República Catalana, i hi col·locà una bandera de les quatre barres, mentre la gent que omplia la plaça l'aclamava estrepitosament. En companyia de Josep M. Trabal...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada