CATALUNYA I EL MÓN
Sant Andreu de Palomar, 28 de febrer de 2019
Gràcies per la invitació de l’ANC de Sant Andreu de venir aquí,
al costat de Miquel Sellarès i Pere Pugès, cofundadors com sabeu de
l’ANC, a parlar en aquesta taula rodona.
El tema que he triat, per no duplicar la temàtica que tractarem, és
la relació de Catalunya amb la resta del món. En no ser una nació
que s’hagi escampat gaire mai de la Mediterrània al llarg de la
història, em cenyiré pràcticament a l’entorn europeu.
I ho faré dividint en quatre la meva aportació: després d’una
breu introducció històrica, parlaré en termes més contemporanis,
de Catalunya en els cercles diplomàtics, Catalunya en els cercles
institucionals, i Catalunya en l’opinió pública i els mitjans de
comunicació estrangers.
1. Històric
Catalunya deixa de ser un referent internacional amb la seva reducció
a les lleis de Castella, arran dels Decrets de Nova Planta. El juny
de 1705 encara havia arribat a acord amb Anglaterra al Pacte de
Gènova, que Anglaterra després trairà per culpa de la defunció
inoportuna del germà Josep de l’arxiduc, Carles III.
Les primeres renovades aspiracions a l’autogovern que comencen a
les darreries del segle XIX, fan que el 1898 The New York Times pugui
encapçalar un article «The Trouble in Catalonia»,1
que -oh meravella!- parla de l’espoli fiscal i el malgovern de
Madrid:
«The Catalans pay more, far
more, of that maladministered money than any other province of
Spain».
«Els catalans paguen més,
molt més, d’aquells recursos mal administrats que qualsevol altra
província d’Espanys».
La II República espanyol, i després, la guerra espanyola, fan
saltar el cas català als ambients polítics i mediàtics. Pel que fa
al primer, hi ha una multitud de referències a Catalunya a la
correspondència diplomàtica dels Estats Units.2
L’octubre de 1936 ens
consta per un
escrit diplomàtic, que
«En el cas de la instauració
d’un govern nacional a Madrid, i de la simultània proclamació
d’una Catalunya independent, Alemanya, tot i abstenir-se del
reconeixement d’una República Catalana, no pensaria a retirar el
propi cònsol de Barcelona [...].»
És un extracte de l’Informe de l’ambaixador italià a Berlin,
Bernardo Attolicoto, al Ministre Ciano, el 8 d’octubre de 1936.3
A la vegada, però, sembla clar que a la Itàlia feixista no li
interessava gens una Catalunya (en aquell moment en estat
revolucionari) independent.
Un cop caigudes Catalunya i la República, els ulls dels aliats
deixen de mirar cap a nosaltres. Tot això, quan el 1940, els tancs
Panzer alemanys arribaven a les costes del Canal de la Mànega4,
Churchill recordà els barcelonins, en un dels seus famosos discursos
a la Cambra dels Comuns:
“I do not at all underrate
the severity of the ordeal which lies before us; but I believe our
countrymen will show themselves capable of standing up to it, like
the brave men of Barcelona, and will be able to stand up to it, and
carry on in spite of it, at least as well as any other people in the
world.”.
("No subestimo gens la
gravetat de la dura experiència que tenim per davant, però crec que
els nostres compatriotes seran capaços de fer-hi front, de la
mateixa manera que ho van fer els valents ciutadans de Barcelona, de
fer-hi front i seguir endavant malgrat això, tan bé -si més no-
com qualsevol altre poble del món."5
Per acabar aquest breu tractament
històric, deixeu-me esmentar la crida feta pels catalans a l’exili,
el febrer de 1945 (és a dir, mentre els aliats anaven vencent les
forces de l’eix, nazis i feixistes) al congrés del nounat ONU,
reclamant la intervenció internacional més enllà de l’eliminació
de Franco, que en definitiva no havia començat la política
d’assimilació del poble català.6
Es tracta de «THE
CASE of CATALONIA. APPEAL to the UNITED NATIONS at the INTERNATIONAL
ORGANIZATION CONFERENCE, 1945.»
... In
appealing to you for justice, Catalonia wants to state her full
aspirations and the full scope of her rights. We earnestly request
that this Conference not commit the same mistake of the Peace
Conference at Versailles, which dismissed Catalonia's demands on the
erroneous argument that it was a mere case of home rule, to be
granted by Spain, and as such an internal problem, a "family
conflict," to be solved within the Spanish State. Neither could
we allow the United Nations to judge Catalonia's rights on the same
basis of the League of Nations that classified them as a simple
problem of a minority inside Spain. Catalonia is a nation and must he
recognized as such before any regional organization can be
established in Spain, in the Iberian Peninsula, the continent of
Europe, or the liberated world.7
«... En reivindicar davant
vostre la justícia, Catalunya vol manifestar totes les seves
aspiracions i el ple abast dels seus drets. Demanem seriosament que
aquesta Conferència no cometi el mateix error que la Conferència de
Pau de Versalles, que va desestimar les demandes de Catalunya amb
l'argument erroni que es tractava d'un mer cas d’autogovern que
havia d’atorgar Espanya, i com a tal un problema intern, un
"conflicte domèstic", per ser resolt dins de l'Estat
espanyol. Tampoc podríem permetre que les Nacions Unides jutgés els
drets de Catalunya amb la mateixa base que la Societat de Nacions que
els classificava com un simple problema d'una minoria a l'interior
d'Espanya. Catalunya és una nació i ha de ser reconeguda com a tal
abans que qualsevol organització regional pugui establir-se a
Espanya, a la Península Ibèrica, al continent d'Europa o al món
alliberat.8
Permeteu-me afegir un darrer punt a aquest apartat, de caire més
personal. El llibre escrit pel meu avi, el doctor Josep Trueta, per a
un públic anglòfon just acabada la guerra mundial, «The Spirit
of Catalonia», tenia el mateix objectiu: de dona a conèixer el
poble català i els seus drets històrics, davant el món lliure.
2. Els cercles institucionals
Pel que fa a Catalunya i la UE, cal recordar
sempre que és un club d’Estats, que es protegeixen entre ells.
A la vegada, també és cert
que Catalunya al llag dels darrers decennis ha donat sobrades mostres
de la seva vocació europeista: totes les iniciatives dels presidents
Pujol i Maragall en el camp de la potenciació dels poders
subestatals (l’Assemblea de les Regions d’Europa, els Quatre
Motors d’Europa...).
Diversos incidents mostren la
poca sensibilitat de les institucions europees davant el pocés
català (i també escocès) cap a la seva independència.
Primer,
hi ha diferents declaracions
tramposes de càrrecs de la UE en relació amb Catalunya. N’he
triat dues:
-
1. La falsificada resposta del president Juncker a una pregunta de l’eurodiputat Santiago Fisas, publicada menys d’una setmana abans de les eleccions (que els convocants volien «plebiscitàries») de setembre de 2015:
«Tot ahir va anar esclatant
l’escàndol. Primer, quan es va comprovar que la resposta en
espanyol i en anglès eren diferents. I després quan la portaveu de
Juncker va deixar clar que la resposta vàlida era la versió
anglesa, que no deia res sobre la impossibilitat que un ‘parlament
autonòmic’ no pogués fer una declaració d’independència, ans
es limitava a dir que la Comissió no ha de manifestar-se en
qüestions que tenen a veure ‘amb l’ordre constitucional d’un
estat membre’. Això era, ras i curt, una invalidació absoluta de
la portada de l’ABC.»9
Jo mateix vaig recórrer a la Comissió i a l’Ombudsman perquè
investiguessin si era intencionat l’«error», feta -ho sé per
altres fonts- per una alta funcionària simpatitzant (per dir-ho
suaument) del PP; però l’hermetisme i el corporativisme van
negar-me una resposta clara.
El president Juncker -que al costat dels presidents Tusk i Tajani ha estat guadonat a Espanya, no ho oblidem- ha fet posteriors declaracions
clarament hostils a les aspiracions del poble català (per exemple, es va negar a mediar en el conflicte espanyol-català un cop fet el
referèndum).10 I és evident que els seus anunciats (2 d’octubre de 2017) contactes amb rajoy,
provocats per la violència policial, no van tenir
cap mena d’efecte.11
-
2. El tema de l’eventual reconeixement de la independència. Aquest tema ha estat utilitzat a bastament pel cantó anti-independentista (que, i perquè no donen cap argument en positiu, no anomeno «unionista»): la UE no reconeixerà la Catalunya independent.
Hi ha
arguments falsos, com ara «la inviolabilitat de les fronteres», que
naturalment i òbvia és un criteri només aplicable en relació amb
els països veïns d’un Estat (si no, les dues Alemanyes encara
serien dividides, potser!)12
.
És cert que diferents Presidents de la Comissió han hagut de
posicionar-se davant la hipotètica secessió (acordada o no) d’una
part d’un estat membre. Així el president Barroso va dir:
Como ha
confirmado la Comisión en la respuesta a las preguntas escritas
P-009756/2012
y P-009862/2012,
la UE se basa en los Tratados, aplicables únicamente a los Estados
miembros que los han aprobado y ratificado. Si una parte del
territorio de un Estado miembro dejase de ser parte de ese Estado
para convertirse en un nuevo Estado independiente, los Tratados ya no
serían aplicables en dicho territorio. En otras palabras, un nuevo
Estado independiente, por el hecho de alcanzar la independencia,
pasaría a convertirse en un tercer país con respecto a la UE y los
Tratados dejarían de ser aplicables en su territorio.13
Hi ha una trampa. «Por el hecho de alcanzar la independencia» amaga
el fet que la «independencia», mentre no sigui reconeguda, no
produirà aquest efecte. Per tant, hi haurà sempre un període
d’interregne (com va passar després de la independència
d’Algèria, que en aquell moment era a la Comunitat Econòmica
Europea) que se suposa que serà suficient per a negociació acords,
que poden fer-se sense el poder de veto d’una Espanya venjativa. El
cas de Kosovo (que cinc Estats de la UE no han reconegut com a país
sobirà –quatre de l’Europa oriental, i l’Estat Espanyol)
mostra com es poden establir acords entre la Comissió i un país
tercer per a la lliure circulació– és a dir, per participar (com
ho fan els països de l’EFTA) en el mercat únic.
I francament, les traïcions que hem viscut per part de dirigents de
la UE, com ara el Sr. Tusk, president del Consell, que a començaments
d’octubre de 2017 va demanar al 130è President de la
Generalitat, el M. Hble. Sr. Carles Puigdemont, que no executés la
llei de transitorietat per donar temps a una negociació, o el
silenci (incòmode, això sí) dels portaveus de la UE davant les
violacions a gran escala dels drets fonamentals de ciutadans
europeus, a Catalunya, sobretot el dia 1 d’octubre d’aquell any
(com he dit abans), fan que el meu «europeïsme» s’hagi diluït
considerablement en els darrers temps.
3. Els cercles polítics i jurídics
Si passem als marcs parlamentaris, podríem pensar que els Estats com
a tals no tenen poder en el Parlament europeu. Ara bé, això no va
impedir moviments per part dels partits espanyols per impedir que
l’Assemblea Nacional Catalana, protagonista i organitzadora de les
mobilitzacions democràtiques i pacífiques que l’Europa occidental
ha conegut des de finals de la Segona Guerra Mundial, fos guardonat
amb un Premi Europeu de Ciutadania 2015, i en canvi que se’n donés
un (al costat de valents periodistes, ONGs meritoris, i gent
defensora de drets civils) a una tèrbola associació creada només
cinc mesos abans, per – amb finançament gens transparent, però,
pel que hem llegit, amb el beneplàcit de Jorge Moragas i el Banco de
Santander – combatre el moviment independentista.
Dit això, també és cert que Catalunya desperta cada cop més
interès en cercles parlamentaris arreu del món occidental (sense
voler insinuar que no pensen en res més!). Diferents països tenen
intergrups de diputats que fan un seguiment acurat de l’evolució
els fets relacionats amb Catalunya, han fet declaracions de protesta
i suport per diferents motius – entre els quals destaca el
totalment escandalós cas, per a ells, d’una presidenta en presó
preventiva i acusada de rebel·lió, sedició i desobediència, per
defensar la independència de la Cambra catalana i la inviolabilitat
dels seus membres. Parlo, òbviament, de l’amiga Carme Forcadell.
Significativament, al Congrés dels Estats Units, també, el març de
2016, una sessió de subcomitè es va dedicar precisament als
processos secessionistes democràtics, amb profuses referències al
cas català.14
Com sabeu, els tribunals europeus (o més ben dit, tribunals a
Europa) no han vist cap motiu que justifiqués l’extradició dels
consellers i president exiliats. A nosaltres, que hem viscut de
primera mà els fets, això no ens estranya; però és un cop molt
fort per a l’orgull d’un Tribunal Suprem que resulta que li diuen
que no ho és, de «suprem».
S’hauran de pronunciar els tribunals pròpiament dits, com el
Tribunal Europeu de Drets Humans (a Estrasburg), a qui s’ha adreçat
fa poc la sra. Forcadell, o el Tribunal Europea de Justícia (a
Luxemburg) o encara el Tribunal Internacional de La Haia i el Comitè
de Drets Humans de l’ONU (Ginebra). recordem
que Espanya no ha tingut miraments en la repressió del procés, que
ha posat la «Unidad de la Patria» - «sagrada» en boca de
destacats dirigents espanyols- per sobre dels drets fonamentals que
ha estat violant sense deturador, el darrer cas, la clamorosa
discriminació lingüística que hem presenciat en el judici al
Tribunal Suprem.
Si les pressions econòmiques o polítiques internacionals no han
servit abans, les seves resolucions podrien, en els millors dels
casos, força l’Estat espanyol a oferir una sortida pactada al
conflicte. Afegeixo que la sortida passa (encara que totes les
sentències siguin absolutòries) perquè els exiliats hagin pogut
tornar a ocupar els càrrecs que els van ser arrabassats, i que la
independència de Catalunya sigui un fet.
4. L’opinió pública
Les hemeroteques deixen constància abundant de l’impacte de la
guerra espanyola en la projecció internacional de Catalunya.
L’activitat dels soldats de les Brigades internacionals que van
lluitar a diferents fronts incloent-hi la batalla de l’Ebre, va
projectar Catalunya arreu. Com a homenatge, mai més ben dit, en
queda el llibre «Homage to Catalonia» de George Orwell.
A continuació hi ha un salt, que passa de sobre dels inicis del
turisme europeu a gran escala cap a les costes catalanes, que fins
molt després del franquisme continuarà venint a un Spain
sense matís, de castanyoles i toros. Dit això, i deixant de banda
l’enorme impacte propagandístic i de projecció que van suposar,
sobretot per a la ciutat, els Jocs Olímpics de Barcelona, de 1992,
fins que comencen les massives manifestacions a partir de 2012,
l’opinió pública (i el turisme!) no comença a interessar-se pel
procés català. Hi ha mitjans neutres, i n’hi ha que tenen
corresponsals (gairebé sempre instal·lats a Madrid, on beuen de les
fonts de «la Brunete») bel·ligerants, que inventen, distorsionen i
esbiaixen els fets perquè els seus lectors no entenguin gaire més
sobre les raons d’uns i altres que el que té el lector de La
Razón, El Mundo, l’ABC o – vergonya!- El País. Només un
exemple: no vam començar a respirar fins que el notori corresponsal
del Frankfurter Allegmeier Zeitung -un centralista furibund-
es va jubilar l’any passat.
Com sempre (i hauria volgut que les coses anessin d’una altra
manera!) hem pogut comptar de vegades amb sorpresa, amb els «herois
indepes» que va començar a il·lustrar l’inefable Jordi Calvís –
polítics, comentaristes, militars, religiosos, professionals famosos
... i les equivalents femenines! - les accions i afirmacions contra
nostra només fan que incrementar el nombre de catalans convençuts
de la bondat de la nostra causa.
I aquí, a escala internacional, que un país «plenament democràtic»
encara avui intenti justificar l’apallissament de milers de votants
en un referèndum (que després van dir que no ho era) per part d’una
munió de «piolins» el dia 1 d’octubre de 2017, no ho entén
ningú.
Amb els darrers anys, tots els que viatgem per Europa hem pogut
comprovar com la reacció a la resposta a la típica pregunta «Where
are you from?» -sovint dèiem «Barcelona», oi?-, ha anat canviant
ràpidament de «Ah! Spain!» a «Ah! Catalonia!»... de vegades amb
una continuació mostrant interès per entendre allò que és, en
definitiva, incomprensible.
Certament, que d’un país «plenament democràtic» -i admirat per
la suposadament modèlica transició postfranquista-, hagin hagut de
fugir a l’exili un bon grapat de polítics electes, i cantants, a
països que diuen que no han fet res d’il·legal, no ho entén
ningú.
Que un país «plenament democràtic» es negui de totes totes a
permetre que un poble madur -i divers!- com el català decideixi el
seu futur a les urnes, i que no faci res per deturar una
catalanofòbia e vegades latent, i de vegades –massa– explícita,
no ho entén ningú.
I jo, fill i nét de gent catalana que va haver de fugir de la
bogeria espanyolista el 1939, us prometo que no faré res perquè el
món entengui el que està fent, encara avui, l’Estat espanyol
contra els catalans en aquest conflicte, que -no
ho dubti ningú- és un conflicte internacional.
Gràcies!
Notes
2
Catalonia and US diplomacy
during the Spanish Civil War.
https://estudiscatalans.blogspot.com/2017/06/cataloniaus.html
4
«...nommé Manche britannique par métaphore avec le nom commun
manche
qui désigne la pièce de vêtement dans laquelle s'enfile le bras».
https://fr.wikipedia.org/wiki/Manche_(mer)#Le_nom_de_la_Manche
5
Discurs pronunciat al Parlament britànic per Winston Churchill, el
18 de juny de 1940.
https://www.barcelonaenhorasdeoficina.com/londres-barcelona-homenaje-winston-churchill/
6
Transcripció del text:
http://estudiscatalans.blogspot.com/2017/08/appeal-to-united-nations-1945.html
7
reproducció
del text:
http://www.yumpu.com/en/document/view/15390518/mv9hchblywx1bm8
8
Traducció meva.
9 VilaWeb,
24 de setembre
de 2015:
https://www.vilaweb.cat/noticies/labc-i-la-vanguardia-fan-mes-gran-lescandol-juncker-sobre-catalunya/
11
«La situació a Catalunya ha dominat la roda de premsa d'avui a
Brussel·les a la seu de la Comissió Europea (CE). Les preguntes
s'han acumulat sobre el portaveu de la Comissió, Margaritas
Schinas, que ha llegit una declaració en què avisa que "la
violència mai pot ser un instrument polític",
en referència a la repressió policial d'ahir a Catalunya per
intentar impedir el referèndum de l'1-O. Schinas ha informat que
aquesta tarda el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker,
conversarà telefònicament amb Mariano Rajoy per comentar els
esdeveniments d'ahir.»
https://www.naciodigital.cat/noticia/139673/comissio/europea/assegura/violencia/mai/pot/ser/instrument/politic
12‘‘De
todos esos criterios, destacamos dos principios que pueden ser
invocados en el caso catalán: la inviolabilidad de las fronteras,
que solo pueden ser cambiadas por común acuerdo; y el respeto
absoluto al Estado de Derecho constitucional (artículo 2º TUE).’’
Font:
https://www.fundacionalternativas.org/public/storage/fundacion_documentos_archivos/c4bf6ae25f99cbb0f6209c3ed715d972.pdf
13
‘‘De
todos esos criterios, destacamos dos principios que pueden ser
invocados en el caso catalán: la inviolabilidad de las fronteras,
que solo pueden ser cambiadas por común acuerdo; y el respeto
absoluto al Estado de Derecho constitucional (artículo 2º TUE).’’
http://www.europarl.europa.eu/sides/getAllAnswers.do?reference=E-2013-011023&language=ES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada