6/28/2016

Ara ho sé, Sr. Fernandez Diaz

Ara tinc la confirmació de la raó per la qual vaig tenir bloquejat el telèfon mòbil els dies 8 i 9 de novembre de 2014, amb trucades cada minut, o més, just abans i durant la celebració d'una consulta no referendària convertida, per ajustar-se al dret en una acció de participació ciutadana. Ho vaig denunciar als Mossos d'Esquadra en mateix dia, tal com havia fet els dies 10 i 11 de setembre, en què m'havia passat el mateix (a mi i a centenars d'independentistes). Sembla que el jutjat de guàrdia ho va arxivar en les dues ocasions.

Ara sé perquè se'm va dispara el servei "Rellamada" de Vodafone 54 cops, amb un cost de €0,2490 cada vegada.
  • El número 63641444* set cops (8 de novembre: 12:33, 12:39, 16:54, 18:17, 19:02, 19:49 i 20:36).
  • El número 65191209* un cop (8 de novembre: 13:57).
  • El número 66004290* cinc cops (8 de novembre: 13:24, 15:27, 17:59, 19:02 i  22:12).
  • El número 66163403* dotze cops (8 de novembre: 10:59, 11:21, 12:21, 12:39, 13:24, 14:50, 16:03, 17:59, 18:09: 18:17, 20:22 i 20:39).
  • El número 66968004* dinou cops (8 de novembre: 09:12, 12:33, 13:57, 15:27, 16:03, 16:07, 16:56, 17:38, 18:09, 18:17, 19:02, 19:49, 20:22, 20:39, 22:12; 9 de novembre: 11:22, 11:22, 14:59, 14:59)
  • El número 69791845* deu cops (8 de novembre: 09:14, 10:59, 12:21, 13:24, 17:16, 17:38, 17:59, 18:57; 9 de novembre: 15:59).

I encara, onze serveis "Dicta SMS" des de tres mòbils més entre els mateixos dies i hores... i amb el mateix cost de €0,2490 cada vegada.

L'11 de setembre, a part del bombardeig de trucades rebudes (que vaig acabar bloquejant) m'havien cobrat una trucada de 51 segons al telèfon de l'ANC (10 de setembre, 20:26), amb un cost de €0,915, perquè em va ser carregat amb un prefix "Internacional Checa/Eslovaca" al davant.  

"...Estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]..." Extracte de la conversa de De Alfonso amb Jorge Fernández Díaz, Madrid, 16 d'octubre de 2014.
http://www.publico.es/politica/fernandez-diaz-ideal-esto-juzgado.html

6/25/2016

A new film on the Third World War?


"We've destroyed their public health system". 

"We're screwing up their Telecommunications and ICT centre".

Script for a new film on the Third World War?

No, just a couple of extracts from the leaked transcript of a recorded conversation between a Spanish minister and a fellow compatriot, on how to put an end to Catalonia's democratic movement towards independence. This is the tip of the iceberg.

Spain. 2016.

6/23/2016

El Dr. Trueta, l'humanista

Intervenció meva a l'acte d'homenatge al Dr. Josep Trueta a la 
Castelldefels, 2 de juny de 2016
Primer de tot voldria donar les gràcies a la Societat per aquesta invitació i aquesta oportunitat de renovar el record del meu avi, el doctor Josep Trueta. No vull dedicar tot el temps als agraïments personalitzats, i per tant permeteu-me singular-los a la junta directiva, al comitè organitzador i al comitè científic a través d'un esment als doctors Joan Manuel Díaz Gómez, Josep Mª Cruzado i Alberto Martínez Vea. Gràcies.
Cada persona és producte del seu temps. És una obvietat. Josep Trueta, fill de metge neix el 1897... el mateix any que s'inaugura, a la mateixa ciutat, Els 4 Gats, un lloc emblemàtic dels intel·lectuals de l'època: escriptors, pintors, bohemis. Potser no és estrany, doncs, que aquest jove barceloní amb dots artístics se sentís atret per lapintura [i vídeo] com a possible professió. Un cop començada la carrera de Medicina (l'estudi de l'anatomia, li havia dit el pare, requeria dibuixar molt, i molt bé) aviat va decidir que faria art amb el cos humà, com a cirurgià. Metafòricament, és clar: no volia fer de tatuador!
Personalment estic segur que pertany a aquell col·lectiu, potser no gaire nombrós, de persones que podrien excel·lir en qualsevol professió que requereix l'ús de l'intel·lecte. I els indicis rauen en la seva curiositat innata, tant en el terreny de la seva disciplina acadèmica com amb la lectura de llibres d'història, sovint de Catalunya. Trueta devia tenir cap a 30 anys quan l'historiador peruà Luis de Ulloa va fer una sèrie de conferències, molt comentades, a l'AteneuBarcelonès i després al Centre Excursionista (el maig de 1927), abans de publicar, a Barcelona, el seu famós llibre «Cristòfol Colom fou català. La veritable gènesi del Descobriment». Ens explica La Vanguardia:
1a conferència: El erudito trabajo del investigador fue premiado con una gran atención durante la conferencia, y con una salva de aplausos al terminar la misma.
2a conferència: El señor Ulloa fue largamente aplaudido por el numeroso y culto público que siguió interesadísimo su científica disertación.
No tinc elements per afirmar que el meu avi assistís a les conferències, però en canvi sí que puc afirmar que va comprar el llibre, perquè al cap de potser 45 anys me'l va treure del prestatge, a casa seva a Santa Cristina d'Aro, i me'l va fer llegir, cosa que vaig fer apassionadament, per la temàtica.
Anys abans havia fet un llibre ell mateix, un llibre que ens ve al cap quan pensem en ell fora del context estrictament mèdic. És segurament el que fa que se'l consideri un humanista, és a dir (segons una definició), «una persona amb un fort interès o preocupació pel benestar, els valors i la dignitat humans». Aquest «interès o preocupació» de ben segur que li venia de mena, però el fet de viure la major part de la vida professional i acadèmica fora del seu país -i com a exiliat (a Anglaterra, 1939-1966), no pas per voluntat pròpia- combinat amb la situació d'opressió política del seu poble, durant tot aquell temps, enfocà el seu interès cap a la història de Catalunya.
«L'Esperit de Catalunya» és un llibre d'història, innegablement, però és un llibre que no pretén donar-ne una visió completa, sinó que concentra l'atenció del lector en una sèrie de personatges (catalans en el sentit ampli: les Corts de 1701 «parlen de nació catalana formada pels regnes de València i Mallorca i Catalunya que eren territoris federats i al seu torn, confederats amb Aragó»; i també la zona limítrofe d'Aragó, d'on prové Miguel Servet. Això permet presentar als anglesos (el llibre es fa per als aliats, que desconeixien la història de Catalunya i fins i tot la nostra existència fins que George Orwell publica, el 1938, la seva crònica Homage to Catalonia).
El llibre pot sorprendre per la seva erudició, i també per les circumstàncies de la seva redacció: com troba el temps, un cirurgià immers en una guerra mundial, dirigint el Departament d'Accidents d'Oxford, guarint ferits de guerra i víctimes dels bombardejos alemanys sobre Londres i moltes altres ciutats angleses, per estructurar el que serà el llibre, de documentar-se a les biblioteques (en aquest punt, viure a Oxford era un privilegi, és clar!), i de convertir tota la informació recollida en un llibre de lectura amena i sovint fascinant?
En el llibre no hi podia faltar el gran humanista valencià Joan Lluís Vives, per mèrits propis, és clar, però també perquè era l'únic compatriota que havia estat catedràtic a la Universitat d'Oxford (entre 1523 i 1528) abans que el meu avi: més de quatre segles abans!
Una altra demostració de la seva inquietud humanística ens l'aporta la conferència «Reflexions entorn de la pesta moderna: l'accident a lacarretera». Es tracta del discurs llegit el 16 de novembre de 1972 en la sessió inaugural del curs 1972-1973 de la Societat Catalana de Biologia, societat de la qual era el president.
Ens trobem [...] abocats a una investigació de gran amplitud que va des de I'estudi de la contribució humana, o sigui de les reaccions psicològiques de l'individu causant o víctima de l'accident, fins a la investigació dels altres elements contribuents com són la natura del vehicle, la qualitat i les característiques de les carreteres, la propietat de la llum, etc. Tots aquests factors que estan en curs d'investigació justifiquen plenament que en parlem avui en aquesta sessió inaugural.
Només un estudi acurat de tots els elements que condicionen l'accident, com és ara l'estat de les carreteres, la qualitat i les característiques dels vehicles que hi circulen, les velocitats permeses, els nivells d'alcohol a la sang dels conductors, el temperament predominant dels joves de cada país, etc., han permès que hom comenci a dominar, si no a eliminar, el que es avui l'equivalent del que foren en temps passats Ies pestes de què hem parlat. Per a posar en evidència que no exagerem, ens cal dir que l'accident a la carretera avui és la causa més elevada de mort i d'incapacitació existent entre els joves de 18 a 25 anys, a tots els pobles industrialitzats. (p. 6)
Trueta destaca que unes morts provoquen grans campanyes, i d'altres no. Així, fins el 30 de desembre de 1967, al Vietnam 9.353 nordamericans hi havien mort i 32.355 havien quedat ferits greus. Aquestes morts inspiraren la intensa campanya contra la guerra. En canvi el mateix nombre de nordamericans van morir en accidents de trànsit en només dos mesos de l'any 1966, sense gaires comentaris. Això evidencia que «reaccionem davant l'espectacle de la mort per accident, no pas pel nombre de víctimes, sinó per la manera com la mort es produeix». (p. 7)
Seguint Whitlock, Trueta creu que
«I'apatia i la indiferència s'han apoderat de tothom davant aquest desastre creixent i la mort a la carretera és acceptada com un atzar inevitable, com si formés part de la nostra manera actual de viure. Aquesta actitud fatalista no es justificada». (p. 8)
Crec que podem dir que en els darrers anys s'ha superat «l'actitud fatalista», i que les campanyes de les diferents administracions, més altres mesures de millora de la seguretat dels vehicles i accions a molts punts negres, han permès una molt sensible reducció dels efectes d'aquesta «pesta moderna». Trueta conclou que «Tot plegat, sembla que el factor de la psicologia individual és la part més important en la producció de l'accident». (p. 9)
En aquests dies que hem viscut els aldarulls nocturns a Gràcia, és bo recordar, com ho fa Trueta, l'efecte de l'agressivitat humana en molts accidents, i la sàvia reflexió d'Aldous Huxley:
«La violència pot solament produir corn a resultat més violència; allà on és emprada durant un període llarg es forma un hàbit de violència i es fa extremament difícil, per als qui en són responsables, de fer marxa enrera». (p. 10)
Trueta és l'exemplificació d'una contradicció profunda: un pacifista que es fa famós gràcies a (o per culpa de) les guerres. Sense la guerra civil, el seu mètode (proper al mètode Winnett-Orr) de tractament de ferides de guerra no l'hauria fet famós. Sense la guerra mundial, ni hauria col·laborat en el desenvolupament de la penicil·lina, ni hauria estudiat a fons els traumes renals causats per les bombes i arribat a les portes del premi Nobel. És significatiu, doncs, que cités a l'esmentada conferència Aldous Huxley, un convençut propagador de la no-violència que va fer reflexions profètiques sobre la guerra d'Espanya que es lliurava en el moment d'escriure l'obra (1937).
Quan publica The Spirit of Catalonia (PDF; després traduït i editat com a l'Esperit de Catalunya), acaba amb unes amargues reflexions, com correspon al moment: 1946.
En ciència, quan el resultat d'un experiment es repeteix sempre igual, vol dir que els factors causals no varien. El mateix podem dir ací. No hi ha dubte que la tan sovint repetida tragèdia d'Espanya, i particularment dels catalans, té una causa concreta i extirpable. No és un afer que pertoqui solament als catalans. Els pobles civilitzats haurien d'interessar-se a evitar que s'estronqués una font de llum i progrés que brillà en el passat, quan el govern propi assegurava la llibertat dels catalans i els bascos...
Tot sovint em demano com hauria reaccionat l'avi Trueta si hagués pogut viure més enllà del 1977 (d'uns mesos abans, segurament de l'onze de setembre de 1976, hi ha una foto d'ell, exultant davant d'una enorme senyera). Somiador de solucions peninsulars confederals, pensaria ara que són impossibles? És una pregunta inútil perquè no pot ser contestada. El que sí que puc dir és que la seva família continua estimant aquesta terra.
Per concloure, vull tornar a la definició de l'humanista: «una persona amb un fort interès o preocupació pel benestar, els valors i la dignitat humans». I em demano si una persona que ha pres el jurament d'Hipòcrates pot ser una altra cosa?! Un metge que tractés els pacients només com a «casos» o, pitjor encara, com a números, no seria digne de la responsabilitat, la gran responsabilitat que té. Un metge que no pogués aixecar la vista i veure la seva professió en l'entorn social (i econòmic, i polític) en què viu, es quedaria a mig camí.
En definitiva, la calidesa del tracte del bon metge, que vaig tenir moltes oportunitats de comprovar en el meu avi (fins i tot vestit de pare Noel, a l'hospital!), és sovint el que més aprecia la persona que necessita la seva ajuda. La humanitat del metge, l'humanisme del metge, que vetlla pel benestar, els valors i la dignitat humans.



Enllaços






7 Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 1976: 33 http://www.raco.cat/index.php/TreballsSCBiologia/article/view/238010/320270

6/18/2016

El pensament polític de Serra i Moret

De Mercè Barceló, El pensament polític de Serra i Moret: nació, democràcia i socialisme

"L'estat que, com Espanya, s'adjudica com a missió la propagació de la fe catòlica sense que es trobi un sol cristià; l'estat que perd miserablement un imperi providencialment per- vingut, que perd la personalitat internacional, que sosté a punta de llança les castes feudals, el latifundi, les servituds, l'estagnació econòmica i la fam de la immensa majoria de la població com a institucions permanents i invulnerables, no és un estat nacional, ni sociològic, ni un embrió d'estat de cap mena, si no una empresa de cretins, una reserva de retardats que el món esguarda com a experiència única." Però els catalans «per bé que presoners, podem dir que som aliens, estranys a l'afer  (...). Els catalans no hi tenim res a veure i la nostra culpa radica només en no haver fet els sacrificis necessaris per desfer-nos d'aquesta pestilència».

La Catalunya democràtica, impregnada d'esperit mercantilista i treballador, la Catalunya del seny i del federalisme, ha restat sempre empresonada per una Espanya autoritària, repressiva i feudal. Cal, doncs, triar entre dos camins: construir a Espanya un Estat democràtic i federal o prendre el camí de la independència nacional. Serra i Moret, però, no donà una resposta única a aquesta qüestió sinó que al llarg de la seva obra anà elaborant una solució diferent en relació amb les possibilitats que cada moment històric oferia. ... (p. 105) 

https://books.google.es/books?isbn=8429724427
 

https://books.google.es/books?id=onqgAAAAMAAJ&q=%22+internacional,+que+sost%C3%A9+a%22&dq=%22+internacional,+que+sost%C3%A9+a%22&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjru73qvbLNAhXMWxoKHcO2BUkQ6AEIGzAA


Gràcies a Jordi Romaguera per aquests textos.

Un concert el dia que vaig néixer!

Justament el dia que vaig néixer, el que seria dècades després el meu sogre -el violinista Vicenç Prats- i la seva cosina la pianista i professora Pepita Prats, van fer un concert a Girona.

Entre els papers de la família hem trobat el programa d'aquell concert, i ofereixo enllaços a les obres anunciades, naturalment tocades per altres intèrprets. No sé si van fer cap bis: li ho demanaré al Vicenç!

Ludwig VAN BEETHOVEN:Romança en Fa (Opus 50? Versió de Stefan Jackiw i Ji-Yong)

Ludwig VAN BEETHOVEN: Romança en Sol (de la Sonatina per a piano? Versió de David Ruzicka)

Johann Sebastian BACH: Preludi de la Sonata en Sol Menor per a violí sol (versió de David Milsom)

Wolfgang Amadeus MOZART: Minuet (en Re, Divertimento No.17, K.334? Versió de Yascha Heifetz)


...ooo888ooo...

Antonin Dvorak: Humoreske (Núm. 7? Versió de Josef Suk)

Brahms: Vals (Opus 39 Núm. 15? Versió d'Erica Morini)

Franz DRDLA: Souvenir (versió d'Eugene Ormandy)

Joseph ACHRO: Melodia hebrea (versió de Misha Elman)

Pablo DE SARASATE: Malagueña, Opus 21, Núm. 1 (versió de Yehudi Menuhin)

6/13/2016

Consulta als socis de l'ANC

Heus aquí el text del correu enviat a tots els associats de ple dret el dia 11 de juny de 2016. A sota us faig una invitació:

Benvolgut/da,
El Secretariat de l’ANC ha acordat consultar als associats sobre la convocatòria d’un Referèndum d’independència.
Aquesta consulta es portarà a terme abans del diumenge 3 de juliol i hi són convocats tots els membres de ple dret de l’ANC. La votació es podrà realitzar tant presencialment com electrònicament.
La pregunta acordada és:
Vols que l'ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la Independència?
La darrera setmana ha suposat un punt d'inflexió en el procés d'independència. Aquest passat dimecres els partits polítics no han estat capaços de mantenir la unitat que sempre els hem reclamat, de manera que l'acord de governabilitat pactat al gener de 2016 queda en entredit.
Per l’ANC, el full de ruta que va sortir de les eleccions del 27 de setembre ha quedat manifestament erosionat. Per això, proposem avançar cap a la convocatòria d'un referèndum d'independència, la via més democràtica, legítima i efectiva per arribar a la proclamació de la República Catalana, recuperant la iniciativa política de la majoria independentista i finalitzant el procés.
Si la resposta a la consulta és positiva, l’ANC proposarà i exigirà al Govern i al Parlament, la celebració d’un referèndum amb resposta binària sobre una pregunta clara en relació a la independència de Catalunya. El poble de Catalunya haurà de decidir, sobiranament, el seu futur polític. D’acord amb aquest plantejament, el resultat del referèndum ha d’implicar, en cas de victòria del Si, la declaració immediata d’independència.
Ha arribat el moment de tornar el lideratge del procés a la societat. Hem de ser novament les entitats socials sobiranistes, les que exigim als partits polítics les actuacions necessàries per superar les seves diferències i culminar el procés sobiranista.
Durant els propers dies et comunicarem tots els detalls de la futura consulta.
Endavant República Catalana!
Secretariat Nacional
Badalona, 11 de juny del 2016

Amigues i amics, 
Us convido a fer-me comentaris indicant clarament (i sintètica!) avantatges o inconvenients de votar "Sí" o "No" a la consulta. 

6/08/2016

‘Respectant la diversitat lingüística? La discriminació lingüística a la UE' CATALÀ


Seminari del Parlament Europeu, European Language Equality Network
Dimecres 1 de juny. EP Sala 2Q2
Els drets dels parlants de llengües: revisitant les Recomanacions d'Oslo, de l'OSCE (1998)

Sr Miquel Strubell, Linguapax International


Primer de tot, vull donar les gràcies als organitzadors i patrocinadors per haver fet possible aquest important seminari. Debatem un tema molt greu avui, i no és cap sorpresa la participació de Linguapax Internacional és una organització no governamental basada a Barcelona i dedicada a la valorització i protecció de la diversitat lingüística mundial. Creiem que el foment de l'harmonia entre les comunitats lingüístiques és un factor determinant per a la pau a l'interior dels estats i en la comunitat internacional; i estem convençuts que és urgent posar fi a les pràctiques discriminatòries. 
Estarà bé començar els escassos quinze minuts de què disposaré (anant bé) per parlar de “drets lingüístics” i de la “discriminació lingüística”, definint els dos termes.
Un “dret” és la “Facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot”.

Queda doncs clar que des d'una perspectiva jurídic un dret existeix quan ha estat establert per llei. En aquest cas, el nostre objectiu ha de ser l'exercici d'aquell dret, és clar, i no el dret en si.

Si la “discriminació” és la “infravaloració d’un grup social que en fa un altre, amb el corresponent comportament de segregació”, aleshores en podem concentrar en aquesta infravaloració pel que fa als grups socials que parlen segons quines llengües. 
En una reunió organitzada per ELEN, alguns podrien pensar que el principal text de referència sobre els drets lingüístics seria la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (1992), que va ser decididament promoguda per EBLUL i molts destacats personalitats del moment fins que es va obrir a la signatura i la ratificació. Tot i que és un instrument útil (vegeu, per exemple, les seves conclusions i recomanacions pel que fa a Espanya), no tracta realment dels “drets lingüístics i la discriminació”.
És cert que l'article 6 estableix que
Les parts es comprometen a vetllar perquè les autoritats, organitzacions i persones corresponents siguin informades dels drets i deures establerts per aquesta Carta.
Però en tota la resta del text, només l'article 9.1.a es refereix a “drets”. Diu que les parts es comprometen «a garantir a l’acusat el dret d’expressar-se en la seva llengua regional o minoritària» en causes penals. La Carta no estableix cap altre dret com a tal! De fet, només és al Preàmbul que trobem la referència més sucosa als “drets”:
“Considerant que el dret d’usar una llengua regional o minoritària en la vida privada i pública constitueix un dret imprescriptible, de conformitat amb els principis continguts en el Pacte Internacional relatiu als drets civils i polítics de les Nacions Unides, i de conformitat amb l’esperit de la Convenció de Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals del Consell d’Europa...”
Pel que fa a la “discriminació”, l'article 7.2 de la Carta Europea diu que
Les parts es comprometen a eliminar, si encara no ho han fet, tota distinció, exclusió, restricció o preferència injustificades que afectin l’ús d’una llengua regional o minoritària i tinguin per objecte descoratjar o posar en perill el seu manteniment o el seu desenvolupament. [L’adopció de mesures especials en favor de les llengües regionals o minoritàries, destinades a promoure una igualtat entre els parlants d’aquestes llengües i la resta de la població o encaminades a tenir en compte les seves situacions particulars, no és considerada com un acte de discriminació envers els parlants de les llengües més esteses.]
En essència, els drets i la no-discriminació es redueixen a aplicacions específiques de diversos drets universals fixats als instruments internacionals:
   la llibertat de (pensament i) expressió,
   la llibertat d'associació, i
   la igualtat davant la llei,
… sempre en el context de (a) l'objectiu d'assolir el desenvolupament total i lliure de la personalitat humana en condicions d'igualtat; i (b) el fet que el respecte de la dignitat d'una persona està íntimament relacionat amb el respecte de la identitat de la persona i, per tant, de la llengua d'aquesta persona.
Per començar, ens referirem a alguns principis bàsics per a la temàtica d'avui, extrets de diferents instruments internacionals citats principalment a les Recomanacions d'Oslo de les quals parlaré d'aquí a un moment.
«L'article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans fa referència a la dignitat innata de tots els éssers humans i la considera el concepte fonamental que regeix totes les normes relatives als drets humans. L'article 1 de la Declaració afirma que «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets...». ...[A]quest article... constitueix un dels pilars dels drets lingüístics de les persones que pertanyen a minories nacionals. La igualtat en dignitat i drets pressuposa el respecte de la identitat dels individus com a éssers humans. La llengua és un dels components més fonamentals de la identitat humana. Per això, el respecte de la dignitat d'una persona està íntimament relacionat amb el respecte de la identitat de la persona i, per tant, de la llengua d'aquesta persona.»
L'article 10(1) del Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals, del Consell d'Europa, estableix que...
Les Parts es comprometen a reconèixer que cada persona pertanyent a una minoria nacional té el dret d'utilitzar lliurement i sense entrebancs la seva llengua minoritària tant en privat com en públic, oralment i per escrit.
La no-discriminació s'estableix clarament al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) :
Article 2 (1)
Cada Estat part en el present Pacte es compromet a respectar i assegurar a tots els individus dins el seu territori i subjectes a la seva jurisdicció els drets reconeguts en el present Pacte, sense distinció de cap tipus, com ara la raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o d'altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.
“L'article 19 del Pacte garanteix la llibertat d'expressió, la qual cosa, tal com s'afirma en l'acord, no tan sols garanteix el dret a donar o rebre informació i idees de qualsevol mena, sense tenir en compte les fronteres, sinó que garanteix el dret a fer-ho a través del mitjà o la llengua que s'esculli.
Article 19
1. Tota persona té dret a tenir opinions sense interferència.
2. Tota persona té dret a la llibertat d'expressió; aquest dret comprèn la llibertat de cercar, rebre i difondre informacions i idees de tota índole, sense consideració de fronteres, sigui oralment, per escrit o impreses, en forma d'art, o per qualsevol altre procediment de la seva elecció.
Les Recomanacions d’Oslo també destaquen el fet que “El [Comitè de Ministres del] Consell d'Europa en la seva Declaració sobre la Llibertat d'Expressió i d'Informació (1982) va afirmar la dimensió social d'aquest dret”.
«...la llibertat d'expressió i d'informació és necessària per al desenvolupament social, econòmic, cultural i polític de cada ésser humà, i constitueix una condició per al progrés harmònic dels grups socials i culturals, les nacions i la comunitat internacional. El fet de donar i rebre informació també indica que les persones viuen en una comunitat...»
Queden presentades aquestes qüestions preliminars.
En la meva opinió el document que amb més profunditat tracta amb aquests temes, en el marc del parlants de les llengües «minoritzades» (els termes emprats són ben nombrosos) és Les Recomanacions d'Oslo Relatives als Drets Lingüístics de les Minories Nacionals, text encarregat i adoptat pel l'Alt Comissionat per a les Minories Nacionals de l'OSCE el 1998, i per al qual vaig tenir la fortuna de ser convidat a formar part de l'equip redactor.
Es va redactar poc temps després de les Recomanacions de La Haia Relatives als Drets Educatius de les Minories Nacionals (i Nota explicativa; 1996) de les quals només citaré els dos primers paràgrafs:
1. El dret de les persones de minories nacionals de conservar la seva identitat només es pot realitzar plenament si adquireixen un coneixement adequat de la seva llengua materna durant el procés educatiu. [Al mateix temps, les persones que pertanyen a minories nacionals tenen la responsabilitat d'integrar-se en la societat nacional més àmplia a partir de l'adquisició d'un coneixement adequat de la llengua de l'estat.]
2. En aplicar els instruments internacionals que poden beneficiar les persones de minories nacionals, els estats han de respectar sistemàticament els principis fonamentals d'igualtat i no discriminació.
La idea fonamental que sustenta les Recomanacions d'Oslo és que els instruments internacionals defineixen els drets, i fixen les obligacions, que són d'aplicabilitat universal i per tant també als parlants de les llengües minoritzades, o a membres de les minories nacionals que parlen una llengua diferent de la de l'Estat. Per tant, malgrat el títol, els drets no pertanyen només a aquestes minories.
Cito:
* En la mesura que la normativa existent relativa als drets de les minories forma part dels drets humans, el punt de partida de les consultes realitzades va ser la presumpció de compliment per part dels estats de totes les altres obligacions relacionades amb els drets humans, en concret, la d'igualtat i no-discriminació, la llibertat d'expressió, la llibertat de reunió i associació, com també de tots els drets i llibertats de les persones que pertanyen a minories nacionals.
* També es va pressuposar que la finalitat última de tots els drets humans és el desenvolupament total i lliure de la personalitat humana en condicions d'igualtat. Per això, es va suposar que la societat civil ha de ser oberta i permeable i, per tant, integrar totes les persones, sense oblidar les que pertanyen a minories nacionals.
Donat que l'ús d'una llengua és fonamentalment una qüestió comunicativa, també es va pressuposar la dimensió social essencial de l'experiència humana.
* Les Recomanacions d'Oslo Relatives als Drets Lingüístics de les Minories Nacionals miren d'aclarir, en un llenguatge relativament senzill, en què consisteixen els drets lingüístics minoritaris aplicables de manera general a les situacions en què l'ACMN hi té una funció.
Fixem-nos -i estic segur que no seré l'única persona a subratllar-ho- que els drets no són aplicables a la llengua en si. A més, els drets s'atribueixen a les persones, però no a les minories nacionals com a tals; i això es destaca gràcies a les constants referències a les “persones que pertanyen a minories nacionals”.
Una breu digressió. Quan vaig fer la carrera de psicologia a la universitat, per a mi la paraula “discriminació” tenia un significat neutral, tècnic: “la capacitat de distingir entre diferents estímuls”. En el context present, però, ens referim a un segon significat, més popular: “el tractament injust or amb prejudicis de diferents categories de persones, especialment sobre la base de la raça, l'edat, o el sexe” o la llengua, podem afegir. Quan a les Recomanacions d'Oslo es fa una llista de “la igualtat i l'absència de la discriminació, la llibertat d'expressió [i] la llibertat de reunió i d'associació”, aquests drets aparentment diferenciats es relacionen fortament amb el tema central de la discriminació.
Esperaríem que un document sobre els drets com és el de les Recomanacions d'Oslo s'hi referiria a cadascun dels seus 20 articles. De fet ho fa en només 11. A la resta s'estableixen les conseqüències lògiques per a l'aplicació de cadascun dels drets.
Per raons de temps no passaré a tractar-los d'un en un, sinó que passaré a fer unes consideracions finals.

NOMS
1) Les persones que pertanyen a minories nacionals tenen dret a fer servir el seu nom en la seva llengua, segons les seves tradicions i sistemes lingüístics.
2) De la mateixa manera, les entitats privades, com ara les associacions culturals i les empreses fundades per persones que pertanyen a minories nacionals, també han de gaudir del mateix dret en relació amb la seva denominació.

RELIGIÓ
4) Tota persona té dret a fer servir la seva llengua o les llengües que esculli a l'hora de professar o practicar la seva religió, individualment o col•lectivament. 

LA VIDA COL·LECTIVA I LES ONG 
6) Totes les persones, incloses les que pertanyen a minories nacionals, tenen dret a crear i administrar organitzacions, associacions i institucions no governamentals pròpies. Aquestes entitats poden fer servir la llengua o les llengües que vulguin.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
8) Les persones que pertanyen a minories nacionals tenen dret a crear i mantenir mitjans de comunicació propis en la seva llengua minoritària.
LA VIDA ECONÒMICA 
12) Totes les persones, incloses les que pertanyen a minories nacionals, tenen dret a dirigir empreses privades en la llengua o les llengües de la seva elecció...
L'ADMINISTRACIÓ I ELS SERVEIS PÚBLICS 
13) A les regions i localitats on hi visqui un nombre significatiu de persones que pertanyen a minories nacionals i on s'hagi manifestat un desig en aquest sentit, aquestes persones tenen dret a obtenir de les institucions públiques regionals i locals els certificats i els documents civils tant en la llengua o llengües oficials de l'estat com en la llengua de la minoria nacional en qüestió.
16) L'estat on visquin les persones que pertanyen a minories nacionals ha de garantir que aquestes persones, a més de disposar de vies judicials apropiades, poden recórrer a institucions nacionals independents, com ara defensors del poble o les comissions de drets humans, en els casos en què considerin que s'han violat els seus drets lingüístics.
17) Totes les persones, incloses les que pertanyen a una minoria nacional, tenen dret a ser informades immediatament, en una llengua que entenguin, dels motius de la seva detenció i de la naturalesa o causa de les acusacions, i a defensar-se en aquesta llengua, amb l'ajuda gratuïta d'un intèrpret si fes falta menester, abans i durant el judici, i en cas d'apel•lació.
18) A les regions i localitats on hi visquin persones que pertanyen a una minoria nacional i on s'hagi manifestat un desig en aquest sentit, les persones que pertanyen a aquesta minoria han de tenir dret a expressar-se en la seva llengua durant els procediments judicials, i amb l'ajuda gratuïta d'un intèrpret o traductor si fes falta.
21) Els retinguts que pertanyin a minories nacionals han de tenir dret a fer servir la llengua que vulguin per comunicar-se amb altres reclusos i altres persones. Sempre que sigui possible, les autoritats han d'adoptar mesures que possibilitin que els presoners es comuniquin en la seva llengua, tant oralment com en la seva correspondència personal, respectant les limitacions establertes per llei.
Conclusions
Les Recomanacions d'Oslo sobre els drets lingüístics de les minories nacionals són tan vàlides avui com ho eren el 1998. La Nota Explicativa adjunta es refereix a tots els instruments internacionals bàsics desenvolupats fins llavors en el camp dels drets humans, i és una valuosa font d'informació de referència. A més, que jo sàpiga, cap altre instrument pertinent, i jurídicament vinculant, ha entrat en vigor des de llavors.
Per tant, us encoratjo a llegir-les i a tenir el text a la tauleta de nit!
Els parlants de llengües “minoritzades" dels els que estem parlant avui són, al capdavall, éssers humans i també europeus. En la mesura que la legislació imposa l'ús d'altres idiomes (per exemple, un bombardeig constant a nivell de la UE, com probablement expliqui la Plataforma), i que hi ha molts exemples de discriminació pública i privada -i fins i tot de prejudici- en contra de la utilització d'aquests llengües, els seus parlants (incloent els aprenents) estan sent tractats com a ciutadans de segona classe. Això simplement no podem acceptar. Com europeus. I com a éssers humans. Gràcies.

‘Respecting Linguistic Diversity? Language Discrimination in the EU' ENGLISH


European Parliament Hearing, European Language Equality Network
Wednesday June 1st. EP Room 2Q2
Language speakers’ rights, revisiting the 1998 OSCE 'Oslo Recommendations'
Ves a la versió catalana.
First of all, I would like to thank the organisers and sponsors for having made this important hearing possible. We are discussing something very serious here today, and it is no surprise that Linguapax International, a non-governmental organization based in Barcelona and dedicated to the promotion and protection of linguistic diversity worldwide, is taking part in it. We believe that fostering harmony between linguistic groups is a crucial factor for peace within states and in the international community; and are convinced that putting an end to discriminatory practices is urgent.

We have to start the fifteen brief minutes I shall have (at best), to talk about «language rights» and about «language discrimination» by defining the two terms.

A «right» is «A moral or legal entitlement to have or do something».
From the latter, legal perspective a right only exists when it has been defined by law. In such a case, we should aim for the exercise of that right, not the right in itself, of course.
If «discrimination» is «The unjust or prejudicial treatment of different categories of people, especially on the grounds of race, age, or sex», then we can concentrate on such treatment in regard to speakers of different languages.

At an ELEN-organized meeting, some might think that the main text to refer to on language rights would be the European Charter for Regional or Minority Languages (1992), which EBLUL and many leading figures of the day pushed for stubbornly until it was opened for signature and ratification. Though it is a useful instrument (see for instance its conclusions and recommendations in regard to Spain), it is not really about “Language Rights and discrimination”.

Article 6, to be sure, says that
The Parties undertake to see to it that the authorities, organisations and persons concerned are informed of the rights and duties established by this Charter.
But in the whole of the rest of the text, only Article 9.1.a refers to “rights”. It says that the parties undertake «to guarantee the accused the right to use his/her regional or minority language / in criminal proceedings. The Charter lays down no other specific rights as such! Indeed, it is only in the Preamble that we find the most substantial reference to «rights»:
«Considering that the right to use a regional or minority language in private and public life is an inalienable right conforming to the principles embodied in the United Nations International Covenant on Civil and Political Rights, and according to the spirit of the Council of Europe Convention for the Protection of Human Rights and Fundamental Freedoms»...

As far as «discrimination» is concerned, Article 7, para 2 of the European Charter states that
The Parties undertake to eliminate, if they have not yet done so, any unjustified distinction, exclusion, restriction or preference relating to the use of a regional or minority language and intended to discourage or endanger the maintenance or development of it. [The adoption of special measures in favour of regional or minority languages aimed at promoting equality between the users of these languages and the rest of the population or which take due account of their specific conditions is not considered to be an act of discrimination against the users of more widely-used languages.]
In basic terms, rights and non-discrimination boil down to specific applications of several universal rights laid down on international instruments:
  • freedom of (thought and) expression,
  • freedom of association, and
  • equality before the law,
always in the context of (a) the aim of achieving full and free development of the individual human personality in conditions of equality; and (b) the fact that respect for a person's dignity is intimately connected with respect for the person's identity and consequently for the person's language.

To start with let us refer to several basic tenets of the matter at hand from a number of international instruments, using as the main source the Oslo Recommendations of which I shall speak in a moment.
Article 1 of the Universal Declaration of Human Rights refers to the innate dignity of all human beings as the fundamental concept underlying all human rights standards. Article 1 of the Declaration states "All human beings are born free and equal in dignity and rights...." [T]his article… provides one of the foundations for the linguistic rights of persons belonging to national minorities. Equality in dignity and rights presupposes respect for the individual's identity as a human being. Language is one of the most fundamental components of human identity. Hence, respect for a person's dignity is intimately connected with respect for the person's identity and consequently for the person's language.”

Article 10(1) of the Council of Europe's Framework Convention for the Protection of National Minorities stipulates that...
The Parties undertake to recognise that every person belonging to a national minority has the right to use freely and without interference his or her minority language, in private and in public, orally and in writing.

Non-discrimination is clearly laid down in the International Covenant on Civil and Political Rights (1966):
Article 2 (1)
Each State Party to the present Covenant undertakes to respect and to ensure to all individuals within its territory and subject to its jurisdiction the rights recognized in the present Covenant, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status.

The Explanatory Note to the 1998 Oslo Recommendations reminds us that
Article 19 of the Covenant guarantees freedom of expression which ... not only guarantees the right to impart or receive information and ideas of all sorts, regardless of frontiers, but also guarantees the right to do so in the medium or language of one's choice.”

[Article 19
1. Everyone shall have the right to hold opinions without interference.
2. Everyone shall have the right to freedom of expression; this right shall include freedom to seek, receive and impart information and ideas of all kinds, regardless of frontiers, either orally, in writing or in print, in the form of art, or through any other media of his choice.]

The Oslo Recommendations also highlight the fact that “The Council of Europe [Committee of Minister]’s Declaration on Freedom of Expression and Information (1982) affirms the social dimension of this right.
"...the freedom of expression and information is necessary for the social, economic, cultural and political development of every human being, and constitutes a condition for the harmonious progress of social and cultural groups, nations and the international community. The imparting and receiving of information also suggests people acting in community..."

So much for these preliminary points.
To my mind the document that most thoroughly deals with these issues, in the framework of the speakers of «minoritised» languages (the terms used are plentiful!) is The Oslo Recommendations regarding the Linguistic Rights of National Minorities commissioned and adopted by the High Commissioner for National Minorities of the OSCE in 1998, and of which I was fortunate enough to be invited to help draft.
It came shortly after The Hague recommendations regarding the education rights of national minorities (and explanatory note; 1996) of which I shall quote just the two first paragraphs:
1. The right of persons belonging to national minorities to maintain their identity can only be fully realised if they acquire a proper knowledge of their mother tongue during the educational process. [At the same time, persons belonging to national minorities have a responsibility to integrate into the wider national society through the acquisition of a proper knowledge of the State language.]
2. In applying international instruments which may benefit persons belonging to national minorities, States should consistently adhere to the fundamental principles of equality and non-discrimination.

The basic idea behind the Oslo Recommendations is that international instruments define rights, and fix obligations, that are of universal applicability and therefore also to speakers of minoritised languages, or to members of national minorities that speak a language other than that of the State. So despite the title, the rights do not belong only to such minorities.
I quote:
* Insofar as existing standards of minority rights are part of human rights, the starting point for the consultations was to presume compliance by States with all other human rights obligations including, in particular, equality and freedom from discrimination, freedom of expression, freedom of assembly and of association, as well as all the rights and freedoms of persons belonging to national minorities.
* It was also presumed that the ultimate object of all human rights is the full and free development of the individual human personality in conditions of equality.
Consequently, it was presumed that civil society should be open and fluid and, therefore, integrate all persons, including those belonging to national minorities.
Insofar as the use of language is also a fundamentally communicative matter, the essential social dimension of the human experience was also fully presumed.
* The resultant Oslo Recommendations Regarding the Linguistic Rights of National Minorities attempt to clarify, in relatively straight-forward language, the content of minority language rights generally applicable in the situations in which the HCNM is involved.
Note – and I'm sure I won't be the only person to point this out – that the rights do not apply to the language as such. Moreover, rights are apportioned to individuals, rather than to the national minorities as such; and this is underlined by constant references to «persons belonging to national minorities».

A quick aside. When I read Psychology at university, for me the word «discrimination» had a neutral, technical meaning: «The ability to distinguish between different stimuli». In this context, however, we are talking about a second, more popular, meaning: «The unjust or prejudicial treatment of different categories of people, especially on the grounds of race, age, or sex»... or language, we may add. When the Oslo Recommendations list «equality and freedom from discrimination, freedom of expression [and] freedom of assembly and of association», these apparently distinct rights are all closely related to the central issue of discrimination.

A document on rights such as the Oslo Recommendations might be expected to refer to them in every one of its 20 articles. In fact it only does so in 11 of them. In the rest logical consequences for the application of these rights are laid down.

There is no time to go into them individually, so I shall jump to some final remarks.
    NAMES
    • 1) Persons belonging to national minorities have the right to use their personal names in their own language according to their own traditions and linguistic systems.
    • 2) Similarly, private entities such as cultural associations and business enterprises established by persons belonging to national minorities shall enjoy the same right with regard to their names.
    RELIGION
    • 4) Religion: In professing and practising his or her own religion individually or in community with others, every person shall be entitled to use the language(s) of his or her choice.
    COMMUNITY LIFE AND NGOs
    • 6) All persons, including persons belonging to national minorities, have the right to establish and manage their own non-governmental organisations, associations and institutions.
    THE MEDIA
    • 8) Persons belonging to national minorities have the right to establish and maintain their own minority language media.
    ECONOMIC LIFE
    • 12) All persons, including persons belonging to national minorities, have the right to operate private enterprises in the language or languages of their choice...
    ADMINISTRATIVE AUTHORITIES AND PUBLIC SERVICES
    • 13) In regions and localities where persons belonging to a national minority are present in significant numbers and where the desire for it has been expressed, persons belonging to this national minority shall have the right to acquire civil documents and certificates both in the official language or languages of the State and in the language of the national minority in question from regional and/or local public institutions.
    • 16) States in which persons belonging to national minorities live should ensure that these persons have, in addition to appropriate judicial recourses, access to independent national institutions, such as ombudspersons or human rights commissions, in cases where they feel that their linguistic rights have been violated.
    • 17) All persons, including persons belonging to a national minority, have the right to be informed promptly, in a language they understand, of the reasons for their arrest and/or detention and of the nature and cause of any accusation against them, and to defend themselves in this language, if necessary with the free assistance of an interpreter, before trial, during trial and on appeal.
    • 18) In regions and localities where persons belonging to a national minority are present in significant numbers and where the desire for it has been expressed, persons belonging to this minority should have the right to express themselves in their own language in judicial proceedings, if necessary with the free assistance of an interpreter and/or translator.
    • 21) Detained persons belonging to national minorities shall have the right to use the language of their choice in communications with inmates as well as with others. Authorities shall, wherever possible, adopt measures to enable prisoners to communicate in their own language both orally and in personal correspondence, within the limitations prescribed by law.
    Conclusions

    The Oslo Recommendations regarding the Linguistic Rights of National Minorities are as valid today as they were in 1998. The accompanying Explanatory Note refers to all the basic international instruments developed up till then in the field of human rights, and is a valuable source of background information. Moreover, to my knowledge no relevant legally binding instrument has come into force since that time.

    So I encourage you to read them, and to keep the text on your bedside table!

    The speakers of “minoritised” languages we are talking about today are, after all, both human beings and also Europeans. To the degree that legislation imposes the use of other languages (for instance, a constant bombardment at EU level, as Plataforma will probably explain), and that there are many examples of public and private discrimination – and even prejudice – against the use of these languages, their speakers (including learners) are being treated as second rate citizens. This we simply cannot accept. As Europeans. And as human beings. Thank you.