Uns apunts que he trobat, en anglès, sobre l'obra de teatre "Jerusalem", amb una traducció a sota.
Click here 
if need be to read the whole post
if need be to read the whole post
Source:
....Maybe a clue as to why Brexit flourished in Wiltshire can be found in the village of Pewsey, south of Marlborough. A historic settlement, where myth has it King Arthur housed his wife while he fought the Danes, its population has risen from less than a 100 recorded in the Domesday Book to around 3,500, thanks to the railway line. It can be very tough if you have to live there as a single mother, as you can see from a Wiltshire Voices film that lets the inhabitants speak for themselves. It was the home of the builder who inspired Mark Rylance's performance as Johnny 'Rooster' Byron in Jez Butterworth's Jerusalem. A hugely successful play in London and on Broadway, Jerusalem anticipated the fantastic longing of Brexit. Its central character around which the entire play revolves is Johnny Byron, living in a caravan, a wild outsider who attracts local youth and introduces them to drugs and permissiveness, not so much an outlaw as someone whose spirit is lawless. The play takes place on St George's day, when he has been served with his final eviction notice. Johnny 'Rooster' Byron does not personify the ambitious impulse to embark on global trade with the Anglophone world, nor a desire to reestablish posh sovereignty in parliament, nor the lure for imperial superiority, and certainly not bigotry, as he welcomes everyone for what they are, fellow travellers and migrants. Instead, he represents an ancient desire for freedom in the modern world, to tell the present social order with its town councils, rules and diets to 'fuck off'. Far from seeking control, he is bursting with the subversion of control. 'Rooster' is part hooligan, part descendant from English pagan gods, part seer offering teenagers a passage from suburban rectitude into the sublirne, part a demand for purpose, not corporate calculation. Tremendous debates about England and Englishness were galvanised by the play and by Rylance's performance as Rooster.
One aspect was little noted. Johnny 'Rooster' Byron himself does not mention England or make any ideological statement whatsoever. He revels in everything that is projected onto him, while his pure Englishness is free from any responsibility or claims about 'who we are'. He would be horrified by the strictures of Theresa May. Had Johnny Byron dragged himself out of his stupor to the polling station, which he would never have done, as he had no legal address, I'd like to think that as a true contrarian he would have voted in the same way as the notoriously politically incorrect Jeremy Clarkson and supported Remain. Perhaps he'd have realised that the bureaucrats of the European Union would be more likely to protect his human rights than the brutally indifferent centralisers of Whitehall, eager to see the end to riffraff so that the Russians can buy woodland estates in Wiltshire untroubled by caravans. But the audiences that cheered him on and gave him a standing ovation, the Tory anarchists, romantic urbanites and frustrated suburbanites, who identified with the spirit of a man who recklessly defied faceless authority in the name of Gog and Magos and King Arthur - many of them voted Brexit. As did the sullen suburban inhabitants of Pewsey and the tight towns and villages of Wiltshire, resentful of their children's emancipation under the influence of the sex, drugs and drinks of today's world, for Rooster also represented the unmooring spirit of globalisation at the same time being English. The Guardian's theatre critic thought it was a knockout and captured the play's communication of a life force our society hungers for: Rylance described Jerusalem as 'satisfying a hunger In audiences for wildness and defiance. There's a feeling that they've eaten something they haven't eaten for years, something they'd forgotten, that's really needed for their health.' And certainly, to watch this play is to experience a kind of reawakening: a rekindling, if not of nationalism, then certainly of a sense of belonging: to see it, to understand it, feels as if Butterworth has struck the core of our national identity.
...ooo000ooo...
...Potser es pot trobar a Wiltshire, a la localitat de Pewsey, al sud de Marlborough, una pista de per què el Brexit va tenir èxit. Un assentament històric, on segons el mite el rei Artur allotjava la seva dona mentre lluitava contra els danesos, la seva població ha passat de menys de 100 gravats al Llibre Domesday a prop de 3.500, gràcies a la línia de ferrocarril. Pot ser molt difícil si heu de viure allà com a mare soltera, com podeu veure en una pel·lícula de Wiltshire Voices que permet als habitants parlar per si mateixos. Va ser el lloc de residència del constructor que va inspirar la interpretació de Mark Rylance com a Johnny "Gall" Byron, a Jerusalem, de Jez Butterworth. Una obra de gran èxit a Londres i a Broadway, Jerusalem va anticipar el fantàstic enyorança del Brexit. El seu personatge central al voltant de la qual gira tota l'obra és Johnny Byron, que viu en una caravana, un foraster salvatge que atrau la joventut local i els introdueix en les drogues i la permissivitat, més que delinqüent, algú que l'esperit del qual és al·legal. L’obra s'esdevé el dia de Sant Jordi, quan se li ha comunicat el darrer avís de desnonament. Johnny 'Gall' Byron no personifica l'ambiciós impuls d'embrancar-se en el comerç mundial amb el món anglòfon, ni el desig de constituir la sobirania "posh" al parlament, ni l'atractiu per a la superioritat imperial ni molt menys una mentalitat estreta, ja que acull tothom tal com són, companys de viatge i de migració. Al contrari, representa un antic desig de llibertat en el món modern, de dir a l'actual ordre social amb els seus ajuntaments, les seves regles i les dietes que "se'n vagin a fer punyetes". Lluny de buscar el control, esclata amb la subversió del control. En "Gall" és en part hooligan, en part descendent de déus pagans anglesos, en part observador que ofereix als adolescents el pas de la rectitud suburbana a allò sublim, en part un requeriment de propòsit i no de càlcul corporatiu. Els debats terribles sobre Anglaterra i la identitat anglesa van ser galvanitzats per l’obra i per la interpretació de Rylance com a Gall.
Un aspecte fou poc percebut. El propi Johnny 'Gall' Byron no esmenta Anglaterra ni fa cap mena de declaració ideològica. Ell frueix amb tot allò que es projecta sobre ell, mentre que la seva condició d'anglès pur està lliure de tota responsabilitat o afirmacions sobre "qui som". L'horroritzarien les restriccions de Theresa May. Si Johnny Byron s’hagués arrossegat ds del seu estupor fins al col·legi electoral - cosa que mai no hauria fet, ja que no tenia cap adreça legal-, voldria pensar que com a autèntic contestón, hauria votat de la mateixa manera que el notòriament políticament incorrecte Jeremy Clarkson i hauria donat suport al Remain. Potser s’hauria adonat que els buròcrates de la Unió Europea tindrien més probabilitats de protegir els seus drets humans que els centrals brutalment indiferents de Whitehall, desitjosos de veure el final de la púrria, perquè els russos puguin comprar finques als boscos de Wiltshire sense la molèstia de les caravanes. Però els públics que l'animaven i li donaven ovacions a peu dret, els anarquistes Tories, els urbanites romàntics i els suburbis frustrats, que s'identificaven amb l’esperit d’un home que desafiava de forma temerària l’autoritat sense rostre en nom de Gog i Magos i el rei Artús, molts dels ells van votar pel Brexit. Igual que els pobres habitants suburbials de Pewsey i dels tibats poblets i pobles de Wiltshire, ressentits de l'emancipació dels fills sota la influència del sexe, les drogues i les begudes del món actual, ja que el Gall representava també l'esperit en deriva de la globalització sense deixar de ser anglès. El crític de teatre de The Guardian va pensar que era una exitàs i va capturar la comunicació per l'obra d'una força vital de la que la nostra societat anhela. Rylance ha descrit Jerusalem com que "satisfa la fam del públic per allò salvatge i pel desafiament. Hi ha la sensació que han menjat alguna cosa que no han menjat des de fa anys, una cosa que havien oblidat, i que és realment necessària per a la seva salut". I, certament, veure aquesta obra de teatre és experimentar una mena de ressorgiment: una revifalla, si no de nacionalisme, doncs si més no, d'un sentiment de pertinença: veure-la, entendre-la, sembla com si Butterworth hagués tocat el nucli dur de la nostra identitat nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada