9/17/2015

Intervenció meva al col·legi de psicòlegs de Catalunya (1

***** Cliqueu a sota, si cal, per llegir el post sencer *****


 Aquest text és de la meva primera intervenció en una taula rodona celebrada al Col·legi de psicòlegs de Catalunya, en què Manuel Cruz i Victòria Camps defensaren el federalisme com a solució per al conflicte polític Catalunya-Espanya, i Miquel Strubell Dolors Marín defensàrem la independència.

Filmació de tot l'acte:


Prèvia
Una formulació inicial d’aquest debat era "Independència sí, independència no", que hauria estat un debat a l'estil anglosaxó. Es va passar a “Independència versus federalisme”. S'ha anunciat aquest acte, com sabeu, dient que
Al debat s’hi defensaran dues posicions diferents:
- El Federalisme: Introducció de canvis en l’estructura de l’estat espanyol per convertir-lo en una Federació d’estats, en la qual Catalunya seria un estat en igualtat de condicions amb la resta de comunitats autònomes, també convertides en estats. El model és similar al que hi ha ara mateix als Estats Units, a Alemanya o al Brasil.
- La Independència: Creació d’un estat independent per a Catalunya, amb plena sobirania per a la seva autogestió, però amb relacions diplomàtiques fluides amb els altres estats del món i amb la Unió Europea.
Em fa molta mandra «defensar» una posició, quan de fet en un col·legi professional tots hauríem de poder acceptar que cap posició és perfecte, i sempre hi ha un element, que pot ser important, de subjectivitat, o de passió! Però em plau molt compartir la mesa amb Manuel Cruz, Victòria Camps i Dolors Marín i faré els possibles per animar aquesta sessió, sempre des de la correcció!
Per a mi, aquest debat és impossible (a part de semblar un partit de futbol!), perquè així com la independència (objectiu de l’independentisme) és claríssim què vol dir (fins i tot en un món fortament interdependent), el “federalisme” quin objectiu concret té, quan n'hi ha mil (exagero: dotzenes) models arreu del món? I en el nostre cas, Ferran Requejo ja fa temps que va dir que el nivell màxim de federalitat (li dic jo!) que permetria la majoria dels espanyols quedaria molt per sota del llindar mínim que acceptaria la majoria dels catalans. I això en un context en què per a un alt percentatge de catalans, no és que Catalunya no tingui un Estat, sinó que en té un en contra. M'explicaré després.
Llegiré el text, i per tant sense tenir en compte les aportacions del o dels que m’hagin precedit en l’ús de la paraula. Aquests comentaris els faré o faria en el primer debat després de les quatre presentacions.
  1. Moment polític
  2. La psicologia
  3. El 27 de setembre


  1. Moment polític.
Estem vivint les seqüeles de l’intent fallit de millorar la relació Catalunya-Espanya (“l’encaix”) que s'ha intentat des de la transició, amb una reiterada voluntat de «fer pedagogia a Espanya», en el sentit de voler explicar quin model d'Espanya pot encaixar bé els drets del poble català, des de la creença inicial que la Constitució de 1978 permetia aquest encaix.
Recordem que quasi tots els partits a les eleccions de 2003 parlen de modificar l’Estatut o redactar-ne un de nou. La falta d'»encaix» grinyolava, i molt. I afectava el benestar dels catalans. El text, després de moltes renúncies d’uns i altres, és acordat pel 89% dels diputats catalans el setembre de 2005. Davant la necessària negociació amb l’Estat (no pot decidir una de les parts una relació entre dues parts!) hi ha dos forts moviments: un, a Catalunya, demanant que es respecti la voluntat dels catalans: mobilitza una primer, enorme manifestació la nova “Plataforma pel Dret de Decidir” el 18 de febrer de 2006[1]. I a Espanya, el Partido Popular recull “quatre milions” de signatures[2] en contra del projecte d’Estatut per part de gent que ni l’ha llegit, ni en sap el contingut. Això en el context en què històricament els catalans estereotipats hem estat considerats els menys simpàtics, els menys estimats de tots (i també considerats eficients i treballadors)1. El parlament espanyol segons el president de la comissió constitucional Alfonso Guerra, “cepilla” el text[3], i la intenció humiliadora és evident.
El febrer de 2007, Enric Juliana posa en circulació l'expressió de «el català emprenyat»2: i és un català assenyat! El novembre el president José Montilla evisa els espanyols de la creixen «desafección» amb Espanya: la «desconnexió» mental del qual parla el president Mas, 8 anys més tard.
La reacció davant la humiliació provocada per la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 és apoteòsica, i marca la confirmació del crit espontani i majoritari de la gegantesca i llargament preparada manifestació: “Independència”, com a única possible sortida. S'ha acabat, sentim en molts sectors catalanistes, l'autonomisme a Catalunya.
La successió de fets posteriors, amb el protagonisme i impuls polític de la societat civil (consultes populars i Assemblea Nacional Catalana, organitzades al marge dels partits, i finançades íntegrament pels socis i marxandatge) ha desencadenat un procés pròpiament polític prou conegut de tothom, amb un seguit de fases més o menys perfectament previstes pel Govern català, i amb la negativa del govern espanyol a negociar (en contrast amb el britànic), ni tan sols per deixar conèixer l’opinió lliurement expressada de l’electorat català. Com sabem l'Estat ha adoptat la via de judicialitzar el procés en lloc de fer política.
La psicologia (en les estratègies polítiques)
Crec que és indubtable que les grans manifestacions de 2006, 2010, 2012, 2013, 2014 i 2015 han retornat l’autoestima col·lectiva dels catalans, acostumats durant segles a patir derrotes bèl·liques a sentir auto-odi, amagant o minimitzant la seva identitat. El que íntimament crèiem que era un anhel clandestí, vergonyant compartit amb molt poca gent, passa a ser mainstream fins al punt que alguns catalans contraris a la independència (com ara Javier Cercas a Xavier Sardà) comencen a dir que se senten socialment assetjats.
Em ve al cap el clàssic tractat d’Eric Berne Games People Play[4] (1964) que va ajudar, junt amb I’m OK, You’re OK[5] de Tom Harris, a divulgar els supòsits de l’anàlisi transaccional. Berne descriu i il·lustra com la comunicació efectiva entre les persones resulta impossible quan un i/o altra adopten rols o estats del Jo que no corresponen al de l’Adult racional. Els rols del Pare i del Nen s’aparten de la raó per entrar en el terreny de la dominació, sovint amb un fort component emotiu.
Durant tot el que ara en diem “el procés” hem assistit, sovint atònits, a apel·lacions a les emocions, sobretot les d’agressivitat, de rebuig i de por. El to d’amenaça, expressada des d’una suposada superioritat moral (i institucional, massa sovint) és propi del rol de “Pare”, i cada cop més s’ha respost des del sobiranisme, crec, en el rol de “Adult”, és a dir, sense caure en provocacions i amb arguments sovint ben documentats.
A més, caurà en el parany de, un cop dit que una Catalunya independent és impossible, parlar de tots els mals que ens poden caure en una Catalunya... independent (fora de l'euro, expulsats de la UE, títols universitaris no reconeguts... you name it!).
El que també és evident és l’intent des del poder (i singularment a través dels mitjans de comunicació, controlats en aquest tema en un 90%) de dominar el frame o marc dels discursos, per posar el sobiranisme a la defensiva. El brillant tractat de George Lakoff Don’t Think of an Elephant[6], escrit per denunciar les estratègies de la dreta nordamericana, és perfectament aplicable aquí. Centrant pràcticament tot el discurs en una única figura i partit (que han tingut la sort, bona o dolenta, de trobar-se pràcticament amb una revolució ciutadana per torejar -no és el millor verb!-, des del poder s’han creat una sèrie termes negatius: órdago, desafío, deriva, manipulación, fractura social, amputación, endoctrinamiento, aldeanismo, ... s’afegeixen a l’històric “problema catalán” que és, de fet, un problema espanyol, de la concepció d'Espanya com la Gran Castella.
A més, han difós conceptes com “romper España”, que suposa que Espanya només pot tenir la composició actual (i qualsevol canvi en una part l’ha de decidir tothom), i si voler marxar fos com desfigurar, irreversiblement, una peça de porcellana Lladró! Mentre que el sobiranisme fins a un cert punt ha replicat amb la metàfora del fill major d’edat que es vol emancipar, i té tot el dret de fer-ho, sense “trencar” res, mantenint la bona relació (de veïnatge) amb la família, perquè és llei de vida. D’altres exemples en trobaríem fàcilment.
L’unionisme (en si, un terme molt respectuós que alguns no mereixen!) ha mirat d’incidir en l’opinió pública per, en definitiva, assegurar que la gran majoria de la població pugui acceptar la visió dimonitzada de la realitat catalana de manera que pugui també admetre, fins i tot per “salvar” els pobres catalans, eventuals actuacions polítiques (o fins i tot militars) per acabar amb el procés. Estic segur que a la majoria els sembla bé que un president de govern estigui querellat per posar urnes (en l’acte de desafiament o desobediència col·lectiva de més gran escala a l’Europa occidental de l’era contemporània). Tinc un bon exemple de l’impacte d’aquests darrers anys sobre l’opinió pública. El 2009, es va fer una enquesta[7] a la resta d’Espanya sobre un eventual (i profètic) procés d’independència de Catalunya. El treball de camp el va fer DYM.
“Si Cataluña celebrara un referéndum y votara a favor de su independencia, ¿qué cree Vd. que debería hacer el gobierno español?” à “Aceptar la voluntad del pueblo catalán: 51,6%”. ON SÓN AQUESTS 51,6%? (O el 72,4% a favor de “Abrir una negociación política entre los dos gobiernos de Cataluña y España para evitar la separación”! )
Aquest 51% de la població que acabo d’esmentar, quin pes tenen a les columnes d’opinió dels diaris espanyols, a les tertúlies de les ràdios i televisions amb seu a Madrid, a les cartes al director? Em temo que només trobaríem a tot estirar, tres o quatre opinadors: Suso de Toro, Iñaki Gabilondo, i Ramón Cotarelo. On són els intel·lectuals espanyols? Això sí que és un pensament únic!
Per altra banda, la manipulació i censura a partir de tòpics. Tots els diaris d’abast català o estatal el 12 de setembre posaven en portada la manifestació, tret de l’ABC, que ni l’esmenta (L’ABC posa en portada que “Maduro busca amedrentar a la oposición con la condena a Leopoldo López”)...
S'acusa els altres dels defectes propis: nazisme, pensament únic, manipulació, adoctrinament, cabdillisme, corrupció, inventar la història. Heroisindepes ha recollit a twitter (i jo al blog) 265 frases grotesques i insultants fets per polítics, alts funcionaris, periodistes i líders d’opinió sobre Catalunya que farien enrogir el més insensible dels humans. La gran majoria vénen de persones de posicions ultraconservadores (per ser elegant) però també s’hi han apuntat veus associades amb l’esquerra, la darrera, la de Felipe González.

3. El 27 de setembre

  1. El marc (el frame de George Lakoff): estem parlant de Catalunya o d'Espanya? Els uns volen parlar de Catalunya, que el marc sigui aquí, i que parlem del futur sense límit de temps. Els altres fan venir de Madrid els seus dirigents a fer mítings (Sánchez pel PSOE, Rajoy i ministres a dojo), i fins i tot a substituir els seus caps de llista (Iglesias). Els uns diuen que són les eleccions catalanes més importants de la història, i plebiscitàries. Els altres diuen que són eleccions autonòmiques normals de quatre anys... PERÒ que és molt, molt important que tothom vagi a votar en contra de les opcions independentistes, fins i tot els que han de viure amb la "vergonya de tenir avis extremenys". Tots els oponents del govern actual han volgut centrar la campanya en un marc autonòmic, parlant fins a la sacietat de la corrupció (quan tant el PSOE com el PP tenen causes enormement més importants, numèricament i econòmica.
  2. Credibilitat dels missatges. La CUP i Junts pel Sí fan propostes revolucionàries, que trenquen esquemes (començant en proposar les eleccions com a plebiscitàries). Els altres, tret del PP, fan vagues promeses de canvis, en alguns casos per modificar la Constitució: un objectiu molt ambiciosa donada l'opinió pública, poc favorable a estendre les competències de les autonomies, algunes de prestigi molt tocat. La credibilitat, a més, té molt a veure amb la credibilitat de l’emissor davant dels votants potencials.
    En aquest context és interessant l'apel·lació al «seny» com a fre, quan en la meva opinió el més assenyat, després de tants fracassos, és aspirar a la independència i, en tot cas, a l'estudi posterior de la conveniència d'alguna mena de pacte confederal.3
  3. Credibilitat dels emissors / candidats. Tret de Miquel Iceta i Ramon Espadaler, tots els altres caps de llista estrenen com a tals. Hi ha algun polític (Garcia Albiol, de la política municipal; Romeva, de la política feta al parlament europeu; Arrimadas, però de segona fila i molt recent), d’altres sortint del no res o de sectors allunyats de la política de partits: Lluís (Franco) Rabell, Antonio Baños...
  4. Hi ha hagut una enorme clarificació del panorama polític pel que fa a l'eix nacional. S'han esquerdat el PSC, CiU i després Unió, Iniciativa. Els únics coherents continuen essent els que posen la qüestió nacional al seu ideari des de fa temps: PP i Ciutadans, i CUP, ERC i CDC (evolucionada!). Alguns d'aquests punts era previst en un excel·lnt article, “«Divide et Impera»: l’estratègia d’Espanya contra el sobiranisme”4, publicat el gener de 2013 per Ramir De Porrata-Doria (del Cercle Català de Negocis). Hi recordava que José María Aznar havia tingut la barra d'amenaçar, feia poc: 'Antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España'. L'autor anunciava que 'aquesta estratègia de divisió té cinc flancs d’atac' i a continuació els descrivia.
  5. La «identitat». Hi ha hagut molt de soroll per confondre i espantar la població especialment amb orígens familiars no catalans, pel que fa a la seva identitat (en molts casos, mixta) i la seva ciutadania (coses diferents!). Fronteres que impedirien tornar de Catalunya als cementeris dels seus avantpassats a Andalusia... Tries obligades de ciutadania que NINGÚ a Catalunya ha plantejat mai.
  6. “Indecisos”? “Convèncer” o “informar”? Espantar? Les dues motorades, amb 5.000, 8.000 motos, són una passada per als pro-indy, però no són intimidatòries per a l'indecís? Els contraris s'omplen la boca amb atacs contra els "identitaris" però de fet en els discursos i els programes els proindy fan crides a tothom, sense cap exclusió, i la seva "revolució" s'assembla més a una revolució "Lockeana" que no a una nacionalista, com la revolució americana: era per a la felicitat i benestar de la gent i el bon govern i gestió dels recursos públics[8].
  7. El desequilibri de mitjans. Mentre Inda i Marhuenda escupen virulents atacs i desqualificacions cap a les posicions independentistes, Ana Pastor diu que si Mas parlava a favor de la independència seria propaganda, i altres despotriquen en els mitjans emesos o publicats des de Madrid, els molt pocs catalanistes convidats hi són triturats sense pietat, amb mentides, ofenses i mala educació. S'hi veuen algunes de les deu estratègies de manipulació mediàtica descrites per Sylvain Timsit que si voleu podem esbossar després. I no cal dir que (sovint des de sectors molt dretans), s'acusa al moviment proindy de fer anar els onze principis la propaganda política, de Goebbels... dels quals només he sentit a parlar gràcies a ells.
  8. Les bombes informatives. Fa uns dies José Antich va dir que aviat, potser avui mateix, l'Estat faria anar una bomba mediàtica per fer perdre vots a Junts pel Sí (esborro la resta?). Hem de suposar que, en la guerra bruta de l’Estat - indigne d'un estat democràtic-. Recordem un precedent: la “notícia” sobre comptes de Mas (i després a Trias) a Liechtenstein i no recordo on més, filtrada per El Mundo sense contrastar, suposo que seguint instruccions del CNI o el Ministeri corresponent. Tothom coincideix que aquestes notícies falses van influir en molta gent a l'hora de votar. En psicologia (i en bona lògica) una sorpresa esperada fa menys efecte, justament perquè no és una sorpresa.
  9. El seny. Cadascú votarà en consciència. Alguns, per la rational choice theory, votaran pensant que pitjor del que estem, impossible: és a dir, per por al... conegut! Alguns -a parer meu- votaran en contra del seu propi interès, a causa de la dissonància cognitiva tan gran que desperta el que li diu el cap i el que li diu el cor. És el seu dret! Confio que, voti com voti, tothom viurà aviat en una Catalunya més pròspera, més justa i, sobretot, amb ciutadans més feliços.



[7] Resum Diagnòstic Catalunya & Espanya:
[8] Vegeu assaig d'Oriol Vidal-Aparicio


1 Sangrador García, José Luis (1996). Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías. 201 pp. Madrid. ISBN: 84-7476-235-9.
3 Unió va votar que «continua el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador, sense renunciar ni posar límits a l'aspiració de plena sobirania per a Catalunya ... excloent una eventual declaració unilateral d'independència com l'obertura d'un procés constituent».

...ooo000ooo...

a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada