L’estatus
actual de la llengua romanesa (moldava?) a la República de Moldàvia
Sebastià
Moranta (Philipps-Universität Marburg, Alemanya)
La
problemàtica etnolingüística a la Republica
Moldova
és el resultat d’una història particularment convulsa i de la
situació de cruïlla entre l’Europa romànica i els pobles eslaus
orientals. Per bé que el component ètnic de la regió situada entre
els rius Prut i Dnièster/Nistru segueix essent romanès (o
romanès-moldau) en un 75%, la influència russa i després
soviètica, des que el 1812 l’imperi d’Alexandre I es va annexar
Bessaràbia, n’ha fet un territori de frontera —Estat independent
des de l’agost de 1991— emplaçat entre vigilants poderosos.
Encara avui, Moscou i Bucarest són espais simbòlics de referència
per a una bona part dels moldaus, que tiren més d’un cantó o de
l’altre en virtut de factors ideològics.
De
la Moldàvia soviètica a l’oficialitat del romanès (“moldau”)
El
discurs lingüístic de l’URSS havia glorificat l’existència
d’un bilingvism
armonios
moldau-rus. De fet, es tractava d’un fals bilingüisme que amagava
una situació de diglòssia típica com a resultat de les polítiques
de russificació, i que hom pot prendre a manera d’exemple de
“bilingüisme mític” per a il·lustrar l’assaig canònic
de L. V. Aracil. Com a reacció davant aquest estat de coses, la
llengua romanesa va convertir-se a Moldàvia, a partir de la glàsnost
gorbatxoviana,
en un instrument de les aspiracions nacionals recobrades i, després,
en un símbol de la independència. La situació era semblant al que
s’esdevenia a les altres repúbliques no russes, totes amb una
nació i un idioma titulars; però presentava aspectes propis molt
marcats i sensibles, com ara la conveniència d’escriure amb un
alfabet o altre (llatí o ciríl·lic), el desacord a l’entorn del
nom més pertinent per a la llengua (romanès o “moldau”) o la
convergència normativa amb els acadèmics de Bucarest. Després de
l’eufòria inicial, el debat sobre el romanès —anomenat sovint
amb paràfrasis com ara limba
noastră,
limba de stat,
limba
maternă,
limba
oficială,
limba
de instruire,
limba
neamului,
etc. per tal de no ferir susceptibilitats— va guanyar en intensitat
fins a convertir-se en un dels principals motius d’enfrontament del
petit Estat pluriètnic.
La
legislació lingüística ha mantingut durant anys el secessionisme
lingüístic nominal (limba
moldovenească)
respecte del romanès estàndard, però estableix de diverses maneres
la “identitate lingvistică moldo-română realmente existentă”.
Dit altrament, es dóna força legal a la coexistència de dos
glotònims oficials per a referir-se a la varietat lingüística
comuna (el romanès o, si es vol, la seva varietat dacoromanesa).
Aquest principi, avui acceptat de manera implícita per la major part
de la classe política de Chișinău i assumit per la majoria de
ciutadans, afirma nominalment una identitat moldava diferenciada i,
alhora, reconeix els vincles de tipus històric i
lingüístico-cultural amb la veïna Romania. El difícil exercici
retòrico-discursiu adoba el terreny per a interessos que poc tenen a
veure amb el conreu de les llengües, segons les majories polítiques
i electorals de cada moment.
Moldoveniști
i româniști
En
funció del parer de cadascú sobre la identitat de l’ètnia
majoritària de la República de Moldàvia i els discursos sobre la
llengua, l’espectre ideològic es divideix entre els partidaris del
moldovenism
i
els favorables a l’unitarisme (pan)romanès o românism.
Els
moldovenistes, en primer lloc, combinen generalment el sentiment de
pertinença a la nació i l’Estat moldaus amb una consciència
lingüística assenyalada amb el terme “llengua moldava” i el
recel vers un suposat expansionisme cultural de les autoritats de
Bucarest. També és corrent que mostrin diverses formes d’afinitat
amb Rússia, els seus productes culturals o els seus dirigents; tot i
així, quant a les relacions del moldovenisme oficial amb Moscou,
aquestes s’han significat d’ençà de la independència per un
pragmatisme no exempt d’episodis conflictius, sobretot a causa de
l’amenaça que el contenciós de Transnístria suposa per a la
integritat de l’Estat moldau, o de l’acostament més o menys
oportunista dels dirigents comunistes a la Unió Europea.
Els
sectors româniști,
per la seva banda, inclouen la classe política de signe liberal i
europeista, així com la major part de l’elit intel·lectual de
Chișinău. Defensen el caràcter romanès de la identitat dels
moldaus, reivindiquen el terme “llengua romanesa” i els clàssics
de la literatura i la historiografia comuna moldo-romanesa, i
acostumen a veure en Romania el millor aliat per a la integració
gradual en les estructures político-econòmiques d’Europa
Occidental, sense que això impliqui necessàriament un desig de
reunificació amb l’Estat veí: és a dir, que els unitaristes no
són sempre unionistes.
Hom
pot reconèixer encara un tercer grup, els defensors de la llengua i
la cultura russes per sobre de les autòctones; però aquests
representen una petita minoria formada per russos contraris a
assimilar-se, amb la qual cosa la pugna ideològica té lloc sobretot
entre els dos primers col·lectius.
La
llarga disputa sobre els noms de la llengua
El
moldovenisme consisteix en un projecte identitari que té el seu
origen en la política cultural de la República Autònoma Socialista
Soviètica de Moldàvia, creada el 1924 a la riba esquerra del
Dnièster/Nistru, i que en la seva trajectòria i aplicació ens
ofereix episodis sovint fallits i contradictoris, deguts als canvis
sobtats en la línia oficial de la política soviètica. Tot amb tot,
les tesis moldovenistes tornaren a escena no gaire temps després de
la independència, passats uns anys d’acostament i entesa entre les
autoritats moldaves i romaneses, i sobretot durant el període de
2001-2009, sota el govern del Partit dels Comunistes (Partidul
Comuniştilor din Republica Moldova).
La discussió sobre l’estatus jurídic de la dualitat moldovenească
/ română
a la Moldàvia actual no és ni de bon tros un assumpte resolt, per
la qual cosa convé que fem un breu repàs a un camí legislatiu que
ens condueix fins al present.
Cap
a les acaballes de l’època soviètica, tres lleis —Legea
cu privire la statutul limbii de stat a R. S. S. Moldoveneşti,
Legea
cu privire la funcţionarea limbilor vorbite pe teritoriul R. S. S.
Moldoveneşti
i Legea
cu privire la revenirea limbii moldovenești la grafia latină—
aprovades entre el 31 d’agost i l’1 de setembre de 1989
estableixen l’oficialitat única de la limba
moldovenească,
escrita a partir d’aleshores amb grafia llatina en lloc de
l’alfabet ciríl·lic. Dos anys més tard, la Declaració
d’Independència (27 d’agost de 1991) fa referència al terme
limba
română
com a limbă
de stat
i ratifica la reintroducció de l’alfabet llatí. Tanmateix, la
Constitució de 1994, en l’article 13, decreta novament el glotònim
limba
moldovenească
com a únic oficial, la qual cosa ha estat rebutjada durant prop de
dues dècades pels sectors unitaristes (entre ells, quasi tot el món
acadèmic). En l’endemig, el Tribunal Constitucional va decretar el
5 de desembre de 2013, en el context —no gens casual— d’un
parlament de signe liberal i favorable a la integració en la Unió
Europea, que el text de la Declaració d’Independència posseeix la
categoria de norma constitucional i, per tant, preval sobre el dictat
de la Constitució. Ens trobem davant d’una sagaç maniobra
jurídica que suposa restaurar el carácter oficial de limba
română
sense esmenar el redactat de la carta magna. És ben significatiu el
fet que en la resolució del tribunal s’al·ludeix a “denumirea
ştiinţifică a limbii de stat”, es constata que aquesta segueix
essent “o problemă de ordin politic”, i es disposa que cal
determinar el nom de la llengua oficial “doar prin prisma
adevărului ştiinţific, fără imixtiunea politicului” (“només
a través del punt de vista de la veritat científica, sense
ingerències d’allò polític”). D’aquesta manera s’atorga
força de llei al criteri de l’Acadèmia de Ciències de Moldàvia
(Academia
de Ştiințe a Moldovei),
que en dues resolucions de 1994 i 1996 havia establert el terme
română
com a denominació científica, i s’al·ludeix —a través de
l’opinió del president del país— a l’existència d’una
nació romanesa constituïda en dos estats, Romania i la República
de Moldàvia, tot rebutjant la tesi moldovenista de “dues nacions,
dues llengües, dues històries diferents”, la qual és qualificada
fins i tot com a “ideologia pèrfida”. Aquesta representa
actualment (primavera de 2015) la ideologia hegemònica a Chișinău,
malgrat concitar una forta oposició en els ciutadans mentalment
allunyats de Romania i la Unió Europea, en particular els polítics
i votants comunistes.
Ben
segur que el lector deu haver vist una sèrie de paral·lelismes
entre les situacions descrites fins aquí i els discursos lingüístics
a l’àrea de llengua catalana, especialment al País Valencià i a
les Illes Balears. Són en conjunt, sens dubte, un tema d’estudi
comparat molt revelador.
Referències
bibliogràfiques
Bojoga,
Eugenia (2005): “L’évolution des normes linguistiques du roumain
dans la République de Moldavie“, dins: Sinner, Carsten (ed.): Norm
und Normkonflikte in der Romania.
München: Peniope, “Études Linguistiques / Linguistische Studien”,
1, 212-243.
— (2013):
Limba
română – “între paranteze”? Despre statutul actual al limbii
române în Republica Moldova.
Pròleg de Vitalie Ciobanu. Chișinău: Arc.
Ciscel,
Matthew H. (2007): The
Language of the Moldovans: Romania, Russia, and Identity in an
ex-Soviet Republic.
Lanham/Plymouth: Lexington.
Dungaciu,
Dan (2005): Moldova
ante portas.
Bucureşti: Tritonic.
Erfurt,
Jürgen (2012): “Sprachen und Sprachpolitik”, dins: Bochmann,
Klaus / Dumbrava, Vasile / Müller, Dittmar / Reinhardt, Victoria
(eds.): Die
Republik Moldau / Republica Moldova. Ein Handbuch.
Leipzig: Leipziger Universitätsverlag / Moldova-Institut Leipzig,
617-628.
King,
Charles (2000): The
Moldovans. Romania, Russia, and the Politics of Culture.
Stanford: Hoover Institution Press, “Studies of Nationalities”.
Stati,
Vasile (2003 / ²2011): Dicţionar
moldovenesc-românesc.
Chişinău: Tipografia Centrală, “Pro Moldova”.
Šišmarëv,
Vladimir F. / Suchotin, Viktor P. / Michal’či, Dmitrij E.
[Шишмарев, В. Ф. / Сухотин, В. П. / Михальчи,
Д. Е.] (eds.) (1953): Вопросы
молдавского языкознания [Qüestions
de lingüística moldava].
Москва / Кишинев: Институт языкознания
(Академия наук СССР) / Институт языка и
литературы (Академия наук СССР, Молдавский
филиал).
