3/06/2015

renau

http://diarigran.cat/2015/02/argumentari-per-desactivar-afirmacions-unionistes/

M. Renau*

1 “Quan més gran, millor.”
Un país gran no és garantia de que sigui un país millor. Rússia és per extensió el país més gran del món i Xina és per població el país més gran del món i ni Rússia ni la Xina es caracteritzen precisament per ser països ni gaire democràtics ni gaire equilibrats socialment.
Si aquest fos un argument de pes per impedir una frontera política entre Catalunya i Espanya no és lògic que aquest argument no s’utilitzi per promocionar la idea d’esborrar la frontera política entre Espanya i França i assolir, d’aquesta manera, un país millor gràcies a la seva major grandària.

2 “Millor units.”
La unió per si sola no és un valor ni positiu ni negatiu, com tampoc la separació per si mateix és un valor negatiu o positiu. És en funció del context que l’afirmació és certa o falsa.
Si situem aquesta afirmació en el context espanyol sembla prou evident que pels espanyols és millor que els catalans segueixin units a Espanya. Per aquest motiu aquesta afirmació respon a l’òptica espanyola i és subjectiva.

3 “Els independentistes són minoria.”
Doncs votem.

4 “La secessió és dolenta, el que cal és pactar una tercera via”
El concepte de secessionisme per si sol no és ni bo ni dolent, com tampoc per si sol és bo o dolent el concepte de l’unionisme. Allò que fa que una opció o una altra sigui bona o dolenta és el subjecte, el context, no el concepte per si mateix. A Catalunya l’independentisme és molt fort precisament perquè entén que la unió és perjudicial. Si no fos així ningú es prendria la molèstia de dedicar temps i energies a favor de la independència.
A Catalunya l’independentisme ha crescut perquè entén que les terceres vies han fracassat (ignorància de la Declaració de Barcelona del 1998, fracàs de l’estatut del 2006, fracàs del Pacte Fiscal del 2012) i no existeixen projectes polítics de futur dins d’Espanya.
En aquest sentit el projecte de futur propi de Catalunya és disposar del seu propi estat. La secessió d’Espanya és una conseqüència d’aquesta voluntat de construir el propi projecte polític de futur, però no és el motiu per se. Els actuals interessos comuns entre Catalunya i Espanya seguiran sent interessos comuns, amb independència o sense independència de Catalunya.

5 “La secessió no té sentit en els estats democràtics.”
És precisament en els estats democràtics on el dret a l’autodeterminació té sentit. És precisament el canal democràtic, el referèndum, que ha de servir per resoldre aquests conflictes. Si no és així, si això es nega, estem legitimant a que la configuració de nous estats només es puguin fer a través de la violència, la guerra i l’assassinat.

6 “Si Catalunya s’independitza es crea un efecte dominó i Europa es trencarà en desenes d’estats petits que faran Europa ingovernable.”
Aquesta idea parteix de la base que la desconstrucció d’alguns estats d’Europa és un fet negatiu per si mateix. La hipotètica desconstrucció d’alguns estats europeus serà bona o dolenta en funció del context, en funció de si els moviments independentistes són democràtics, transversals i pacífics o de si són etnicistes, xenòfobs o xovinistes.
Aquesta idea implícitament exigeix que els catalans s’autocensurin en benefici d’una suposada estabilitat d’estats dels quals els catalans no en formen part. Aquesta exigència d’autocensura és inacceptable perquè és una imposició poc dissimulada.
L’efecte dominó que pugui causar una independència de Catalunya a Europa està sobrevalorat ja que ni al Vèneto, ni a la Llombardia, ni a Flandes, ni a la Bretanya francesa, ni al Tirol del sud, ni a Sardenya i ni a Còrsega existeix un moviment independentista comparable en envergadura, solidesa i maduresa al moviment català. Els estats europeus ja posen suficients  traves legals i una forta pressió mediàtica en contra de tots aquests moviments; els estats ja s’encarreguen prou de no permetre un efecte dominó.
La governabilitat d’Europa no depèn del nombre d’estats que en formin part, sinó del grau de sobirania que els estats membres cedeixin a Brussel·les. La UE no serà més governable si es conformés només per 4 o 5 estats grans però hostils a Brussel·les. Un exemple senzill: els EUA son 300 milions d’habitants dividits en 50 estats, la UE son 500 milions d’habitants dividits en 28 estats. Ningú pensa que en el cas del EUA el major nombre d’estats federats impliqui ingovernabilitat, perquè la clau està en que els 50 estats americans, tots ells, cedeixen sobirania a Washington.

7 “La independència no té sentit dins de la Unió Europea (UE).”
La independència de Catalunya té el mateix sentit de ser com el fet que Dinamarca o Holanda o Estònia o Eslovènia siguin països independents dins de la UE. Si es pensa que un estat català independent no té sentit dins de la UE aleshores tampoc té sentit que Dinamarca, Holanda, Estònia, etc. siguin països independents dins de la UE.

8 “La independència de Catalunya no té sentit perquè la tendència és a unir-nos.”
No confonguem conceptes. Una cosa és la globalització o la construcció d’un ens supranacional com és la UE i una altra cosa diferent és que Catalunya tingui un estat propi, que sigui independent d’Espanya. L’objectiu d’una Catalunya independent no és separar-se d’Europa, de les Nacions Unides o de qualsevol institució internacional on Espanya actualment ja en forma part. La voluntat independentista és deixar Espanya, no pas deixar el món.
De fet és el contrari: la tendència real del món és amb el pas de les dècades que cada vegada hi ha més estats (actualment al món hi ha gairebé 200 estats). Això és coherent amb la globalització econòmica actual on les fronteres dels estats ja no delimiten els mercats.

9 “Si Catalunya s’independitza quedarà fora de la Unió Europea (EU) i no podrem utilitzar l’euro. Ho diu la UE.”
El que hi ha són declaracions polítiques de polítics de la UE dient que Catalunya quedaria fora de la UE. Les declaracions polítiques responen a interessos polítics, i no a criteris jurídics. No hi ha cap text jurídic, cap tractat, que especifiqui què cal fer en cas que un territori d’un estat membre de la UE s’independitzi. No tenim cap precedent.
Les motivacions polítiques responen a interessos, i en el moment que Catalunya s’independitzi per intuir que passarà amb la UE cal preguntar-nos quins seran els interessos de la Unió Europeu respecte una Catalunya independent. És a dir, a la UE li interessarà que Catalunya formi part de la Unió Europeu o li interessarà que Catalunya quedi fora de la Unió Europeu? Els factors a valorar són:
   - Geogràficament Catalunya està al mig del trànsit de mercaderies Magreb/Espanya cap al cor d’Europa.
   - Financerament Catalunya ja és ara una regió aportadora neta a les arques de la UE.
   - Els pes econòmic català a Europa és considerable i nombroses multinacionals han fet fortes inversions en territori català.
Respecte l’euro s’ha de tenir clar que no és la moneda que escull el país, sinó que és el país que escull la moneda. Equador té el dòlar americà. Andorra no forma part de la Unió Europeu i en canvi té l’euro. És fals pensar que sortir de la Unió Europea comporti perdre l’euro.
Per intuir que passarà amb l’euro ens hem de preguntar: a qui li interessa que Catalunya deixi d’utilitzar l’euro?

10 “El moviment independentista català és egoista perquè és insolidari amb Espanya. Catalunya és rica i no vol compartir la riquesa.”
El moviment independentista català existeix perquè els catalans es reconeixen com a subjecte polític, ens reconeixem com a poble, com a demos. Aquesta consciència col·lectiva no es defineix pels diners que els catalans tinguin als comptes corrents, sinó que es defineix per tenir una llengua, cultura i una història pròpies. Un altre factor afegit és, efectivament, la “solidaritat” obligada (en el moment que és obligada i no es pot negociar ja no és solidaritat) que els catalans fiscalment aporten a Espanya. Aquesta “solidaritat” és tant perjudicial per a Catalunya que comporta dèficits en infraestructures que perjudiquen la potenciació de l’economia catalana i alhora comporta greus problemes de finançament a polítiques socials. De fet qui es insolidari és Espanya que impedeix que Catalunya pugui recaptar i gestionar els seus impostos dels seus propis ciutadans i per després aportar la quota solidària corresponent, exactament com ho fa el País Basc i Navarra.
El concepte de que “Catalunya és rica” és enganyós. Estadísticament no hi ha cap diferència entre el % d’aturats de llarga durada de Catalunya o d’Espanya. Catalunya és una regió econòmicament activa, amb molta potència comercial, però en canvi Catalunya no destaca per tenir fortalesa en capital propi inversor. Catalunya és una regió dèbil en concepte de riquesa acumulada, en capital (el contrari de Suïssa, per exemple) precisament perquè aquest capital no s’estableix a Barcelona, sinó a Madrid. És més: si el grau de riquesa fos el motor generador de l'independentisme aleshores els madrilenys també serien independentistes ja que la seva renda per capita és superior a la dels catalans.

11 “Catalunya no té dret a decidir, aquest dret no existeix.”
Catalunya és una nació, un poble, un subjecte polític, un demos en el moment en que els seus habitants s’autoreconeixen com a tals. No existeix cap llei, cap norma, cap tribunal que atorgui certificats de nació/subjecte-polític a col·lectius humans. No existeix cap persona, cap historiador o polític que pugui afirmar o negar a un col·lectiu humà si són o no són nació/subjecte polític. Això només ho pot decidir el propi col·lectiu humà en qüestió. Si els catalans lliurement i democràticament pensen que són nació significa que ho són i punt. La voluntat de ser és el que defineix l’existència d’un poble. I aquesta voluntat de ser es pot identificar en molts aspectes diversos, com les tradicions, història, llengua, cultura, etc.
La història catalana ens mostra una voluntat tossuda dels catalans de, com a mínim, disposar d’autogovern. Prat de la Riba parlava l’any 1914 sobre la Mancomunitat de Catalunya com “un cos d’Estat”, l’estatut de Núria del 1931 deia que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació (aquest article va ser suprimit quan es va aprovar a Madrid) i el Parlament de Catalunya ha aprovat resolucions afirmant que Catalunya te dret a l’autodeterminació el 1989, el 1998 i el 2010.
Quan l’autogovern català es veu denigrat, retallat i disminuït per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 és lògic entendre que els catalans busquin nous camins per assegurar el seu autogovern, i actualment molts d’ells pensen que el camí més natural i coherent és la independència.

12 “El dret a l’autodeterminació només serveix en contextos colonials, i Catalunya no és una colònia.”
L’article 1 del tractat de les Nacions Unides de l’any 1966 diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.” Tots. No hi ha cap frase que especifiqui que aquest dret només sigui vàlid en contextos colonials.
A més hi ha molts precedents de pobles que han exercit el dret a l’autodeterminació sense que aquest es puguin considerar colonials. Un llistat breu d’exemples són Quebec (1980 i 1995), Macedònia (1991), Timor Oriental (1999), Montenegro (2006) o Escòcia (2014).

13 “La política catalana està dirigida per polítics corruptes, per tant l’objectiu dels polítics catalans és escapar del control judicial d’Espanya per mantenir el seu poder.”
Mai fins ara l’estat espanyol havia dedicat tants esforços en pentinar la classe política catalana nacionalista en la cerca d’irregularitats o il·legalitats. Això és perquè l’estat espanyol busca desesperadament deslegitimar el conjunt dels polítics catalans per trencar el vincle de confiança entre l’electorat i els seus dirigents. En aquest sentit la campanya mediàtica que Espanya en el seu conjunt fa per desprestigiar els polítics catalans independentistes és evident. Prova d’això són notícies que s’han demostrat falses sobre comptes corrents inexistents a Suïssa o a Liechtenstein del president Mas, de l’expresident Pujol o de l’alcalde de Barcelona Xavier Trias.
Per tant en realitat el que passa és a l’inrevés: els polítics catalans que defensen la independència de Catalunya són escanejats i examinats amb lupa per l’estat espanyol. El diari Ara.cat va desvelar l’existència d’una unitat de la Policia Nacional dedicada expressament a Catalunya:
Un altre aspecte és la sobredimensió mediàtica que els mitjans de comunicació espanyols donen als casos de corrupció de polítics catalans. Catalunya representa el 16% de la població espanyola i concentra el 7% del nombre de casos de corrupció de tot l’estat. Catalunya representa el 20% del PIB espanyol i concentra  menys del 3% del volum de diners defraudats de tot l’estat. Molt recomanable és l’estudi que ha fet el CCN:

14 “La força massiva del moviment independentista català s’explica perquè durant 30 anys l’escola catalana ha adoctrinat els nens catalans i a més TV3 manipula la informació provocant un rentat de cervell massiu de la societat catalana.”
Aquesta idea parteix de la premissa que els catalans són gent immadura incapaç de pensar pel seu compte i que, per tant, si hi ha una gran quantitat de catalans que pensen diferent dels espanyols això és un fet provocat artificialment. Les dues teories conspiratòries conflueixen en una única idea: rentat de cervell dels catalans.
La teoria de l’adoctrinament a l’escola catalana implica que tots els educadors i professionals de les escoles comparteixen una mateixa ideologia i que treballen coordinadament amb un objectiu final: rentar el cervell als nens per educar-los en l’odi a Espanya. Aquesta idea menysprea la professionalitat de milers de mestres i educadors catalans pel fet de ser catalans. Un altre fet que cal observar és que la major part dels continguts del temari que s’ensenya a Catalunya ve determinat pel currículum que estableix el Ministerio de Educación. El marge de contingut temàtic diferent de l’escola catalana respecte a la resta de l’estat és menor que el contingut comú.
Un simple exercici d’anàlisi lògica mostra l’enorme grau d’estupidesa de la teoria de l’adoctrinament a l’escola catalana: si l’escola adoctrina les generacions futures, com és que la generació de catalans que van estudiar durant el règim franquista no és franquista i no respon als principis del FEN, el “Formación del Espíritu Nacional”?
La idea de que TV3 renta el cervell dels catalans parteix de la premissa de la manca de professionalitat periodística dels treballadors de TV3 i parteix també de la idea de que a TV3 no hi ha pluralitat informativa. La incidència de TV3 en la societat catalana està sobrevalorada: en els mesos en que TV3 lidera l’audiència la seva quota de pantalla de TV3 no arriba al 20%. Fins i tot en els partits del Barça TV3 no passa del milió d’espectadors.
La idea que TV3 ha rentat el cervell dels catalans tindria sentit si Catalunya, enlloc de ser actualment una comunitat autònoma d’Espanya dins de la Unió Europea, fos un règim hermètic aïllat del món com ho és actualment Corea del Nord o com era la Albània comunista del dictador Hoxha. En aquests tipus d’estats els escassos mitjans de comunicació són controlats pel poder polític. La realitat és que a Catalunya els catalans tenen accés a internet i la pluralitat informativa és fàcilment constatable: a Catalunya tenen els mateixos diaris i els mateixos canals de televisió que tenen la resta d’espanyols fora de Catalunya. De fet el nombre de mitjans de comunicació espanyols és molt superior al nombre de mitjans de comunicació catalans. Fins i tot la realitat ens mostra el contrari: és a fora de Catalunya que no existeix cap mitja de comunicació espanyol que s’esforci a mostrar el punt de vista català del conflicte.

15 “El procés d’independència és de dretes.”
Un estat no és de dretes ni d’esquerres de la mateixa manera que un municipi no és de dretes o d’esquerres, ni tampoc ho és una comarca, una vegueria, una província o una comunitat autònoma. Com un estat no es pot “classificar” en dretes o esquerres el camí que hi ha per assolir-lo tampoc és de dretes o d’esquerres. El que són de dretes o d’esquerres són els governs dels estats (o el govern de l’ajuntament, o el del consell comarcal, o el del govern autònom).
A més cal saber que històricament a Catalunya una part cabdal dels independentistes (probablement la majoria) eren ideològicament d’esquerres. La major part dels que van donar la vida en els fets d’Octubre defensant la República Catalana del 1934 eren militants comunistes. Actualment una part de l'esquerra catalana és conservadora defensora de l'status quo de la relació de Catalunya amb Espanya, quan històricament l’esquerra catalana sempre ha estat el motor per assolir major grau de llibertat nacional.

16 “El procés d’independència és una cortina de fum per amagar els problemes socials.”
L’eix nacional i l’eix social són dues línies que no són excloents l’una de l’altra, al contrari: si la independència de Catalunya té sentit és perquè la voluntat que l’empeny és l’afany a construir un país socialment millor per al conjunt dels seus habitants.
Curiosament els qui més s’esforcen en propagar aquesta idea són les persones que intenten amagar el problema nacional amb la problemàtica social. Són gent que intenten tapar el procés d’independència amb l’eix esquerra-dreta.

17 “Per decidir-ho legalment cal que tots els espanyols votin.”
Això és absurd. En aquest cas no estem parlant del dret a l’autodeterminació, sinó al de “alterdeterminació” que implica que els altres decideixin per tu. No hi ha cap precedent en la història de la humanitat en cap racó del Planeta Terra on la decisió de si un territori s’independitza o no es decideixi a través del conjunt de tot l’estat on pertany aquest territori.
Aquesta idea és insostenible per ella mateixa. Si tots els espanyols decideixen sobre si Catalunya s’independitza o no hem de contemplar els possibles resultats, els possibles escenaris oberts, i un d’aquests escenaris és que els espanyols decideixin que sí, que Catalunya s’independitza, encara que els catalans prefereixin quedar-se a Espanya ja que al ser minoria demogràfica el resultat català és irrellevant. Aquest escenari és il·legal i anticonstitucional perquè implica expulsar als catalans d’Espanya i la Constitución Española defensa la pertinença a la nacionalitat espanyola com un dret inviolable que només pot ser revocat per pròpia voluntat de l’individu (Article 11.2). En el moment en que en un dels possibles escenaris de la votació és irrealitzable estem condicionant a que la votació només pugui tenir un únic resultat. I aquí és on radica l’absurd: la idea de que tots els espanyols votin sobre la independència de Catalunya només contempla l’escenari on els espanyols decideixen que els catalans són espanyols i punt. El propòsit real doncs, de qui ho defensa, no és una votació legal, sinó d’un resultat unidireccional.

18 “No vull triar entre ser català o espanyol.”
No cal triar. Si Catalunya esdevé un estat independent no és per obligar a ningú a adoptar una nacionalitat que no vol. Qui vulgui viure a Catalunya sent espanyol ho podrà fer sense cap problema. L’estat espanyol admet la doble nacionalitat i el que és coherent és que el futur estat català també ho faci. Si mai poden sorgir problemes serà per l’improbable veto d’Espanya a que Catalunya formi part de la Unió Europea i que, per tant, quedi fora del Tractat de Schengen. L’estat català no crearà problemes en aquest sentit perquè l’independentisme català no és excloent i, sobretot, per una qüestió pragmàtica: el futur estat català no es pot permetre l’escenari inestable de tenir centenars de milers d’habitants amb mancances de garanties jurídiques.

19 “L’independentisme català és populista.”
Si alguna mancança té el moviment independentista català és populisme. Populisme seria prometre millores materials concretes i detallades quan l’escenari de futur en cas d’independència és enormement ample i obert. Les circumstàncies de com es desenvolupa el procés tenen un gran potencial condicionador i els escenaris no estan definits. Populisme seria dir que si som independents l’edat de la jubilació tornaria a ser als 65 anys, dir que els catalans tindríem una renda garantida mínima, que es recuperarà el xec nadó, que la jornada laboral serà de 35 hores setmanals… Prometre tot això sí que seria populisme, i qui ho promet no és l’independentisme, sinó altres corrents polítics.

20 “Els independentistes pensen ingènuament que amb la independència es resoldran tots els problemes.”
La independència no és la solució, no hi ha cap garantia que amb la independència es resolguin problemes actuals. La independència és una oportunitat per resoldre els problemes.
Hi ha factors objectius que fan pensar que la independència de Catalunya facilitaria molt el camí per resoldre els problemes econòmics, socials i estructurals que tenen els catalans. El factor més important és que l’estat català respondria als interessos econòmics, socials i culturals de Catalunya. Això vol dir que Catalunya deixaria de ser el “Noreste”, deixaria de ser un extrem radial d’una estructura centralista i passaria a ser el centre d’ella mateixa.
Tres exemples que mostren divergència d’interessos econòmics, socials i culturals entre l’estat espanyol i Catalunya: la connexió ferroviària de l’aeroport de Barcelona amb la ciutat de Barcelona, determinar quins dies són laborables pel comerç català, la oficialitat de la llengua catalana a la UE.

21 “L’independentisme no te raó de ser perquè avui en dia Catalunya gaudeix de privilegis com mai en la seva història.”
Quins són aquests privilegis?

22 “L’independentisme manipula perquè s’apropia del concepte de la democràcia com si els que són contraris a la independència no fossin demòcrates.”
Ningú considera que David Cameron sigui un anti-demòcrata perquè sigui unionista i no desitgi la independència d’Escòcia. La qüestió no és si l’independentisme o l’unionisme són demòcrates o no, la qüestió és poder votar sobre la independència o sobre la unió de Catalunya amb Espanya. La posició favorable d’acatar la voluntat democràtica del poble, del demos, fa que sigui una posició democràtica. La voluntat d’impedir-ho fa que sigui una posició anti-democràtica. I aquesta disposició favorable o contrària a acatar la voluntat democràtica del poble és independent de si l’objectiu polític és la independència o la unió.
En el context actual és prou conegut que l’unionisme oficial no permet que el poble català s’expressi sobre el seu futur polític a les urnes. Aquesta volguda voluntat de l’unionisme de confondre el dret a decidir amb la independència mostra l’enorme feblesa ideològica dels unionistes.

23 “L’independentisme no té raó de ser perquè avui en dia Catalunya gaudeix d’un nivell d’autogovern més gran de la seva història. Espanya és un dels països més descentralitzats del món.”
Amb les afirmacions que inclouen la història de Catalunya cal documentar-se apropiadament i és millor ser prudent. Cal documentar-se i conèixer el grau de sobirania política, legislativa, executiva, econòmica, militar, diplomàtica, comercial, etc. que Catalunya tenia abans del 1714. Cal saber que Catalunya va ser una República Catalana independent a l’inici de la guerra dels Segadors (1641-1652) i també cal saber que Catalunya va ser una República Catalana independent (1810-1812).
És cert que l’autogovern català és un autogovern molt extens en molts camps diversos. Però el grau d’autogovern no necessàriament es mesura per la quantitat d’aspectes administratius on l’autoritat catalana se’n fa competent, sinó en el poder de decisió real sobre les competències. Actualment el parlament català pot aprovar lleis sobre pobresa energètica, sobre el fracking, sobre els horaris comercials, sobre nous impostos (com el de dipòsits bancaris o l’euro per recepta) que si Madrid decideix suspendre-ho en té prou presentant un recurs al Tribunal Constitucional. Això evidencia que l’autogovern no és real.

24 “L’independentisme manipula la història: el 1714 va ser una guerra de Successió, no pas de Secessió.”
I qui diu que la guerra del 1714 fos una guerra on els catalans lluitaven per independitzar-se de la corona espanyola? Aquesta afirmació parteix de la premissa que “els independentistes diuen que…” quan en realitat no hi ha ningú que ho afirmi. La guerra dels segadors (1640-1659) sí que va ser una guerra clarament secessionista, però la guerra de Successió (1701-1715) era una guerra entre dos models d’estat oposats. Catalunya s’alineà amb el model que li garantia conservar les constitucions i llibertats catalanes que provenien des del mateix naixement de Catalunya de la edat mitjana (Usatges). Estem parlant, per tant, que els catalans van lluitar i van donar la seva vida per defensar el que ja tenien des de sempre: la sobirania.
Allò que els catalans rememoren en la derrota de l’11 de setembre del 1714 va ser la pèrdua d’un estatus polític que, en el fons, no han recuperat mai. Per entendre quin era el grau de sobirania dels catalans abans del 1714 cal saber que els catalans tenien la seva pròpia moneda, el seu propi cos diplomàtic, les seves constitucions (o furs), el seu exèrcit, les seves institucions i administracions pròpies, els seus impostos etc. El poder del rei espanyol a Catalunya abans del 1714 estava molt limitat per l’enorme corpus legal i institucional dels catalans. Dos exemples són que el rei espanyol no podia imposar nous impostos sense l’aprovació de les Corts catalanes o que no podia convocar als catalans a la guerra si aquesta guerra no afectava a Catalunya.

25 “L’independentisme manipula la història: Catalunya no va ser mai un estat independent, sinó només un comtat que depenia del Regne d’Aragó.”
Aquesta idea parteix d’una mentalitat molt espanyola: una mentalitat piramidal, jeràrquica, on la relació del poder només pot ser de dominador-sotmès. Des d’aquest prisma es pensa que pel fet que en l’edat mitjana Aragó era un regnat i Catalunya un comtat Catalunya estava sotmesa a Aragó. Aquesta mentalitat és una mostra més de la diferència cultural entre Espanya (entesa com un estat unitari de matriu castellana on el poder s’exerceix por derecho de conquista tal i com va expressar-se Felip V) i Catalunya (que consideren als occitans, o als mallorquins o valencians com a germans o aliats naturals i on històricament la política s’establia a través del pacte).
Qui conegui la història i la estructura interna del Regne d’Aragó des de la unió matrimonial de Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Barcelona (1137) fins el final de la guerra de Successió (1715) sap que el rei d’Aragó era alhora també el comte de Barcelona i que no havia una relació dominació ni d’Aragó sobre Catalunya ni de Catalunya sobre Aragó, sinó una relació d’aliança compartint el mateix sobirà. La sobirania jurídica, legislativa, i militar dels territoris no es veia condicionada pel domini del territori veí.
Aquest model de no-dominació de territoris veïns compartint un únic sobirà es va anar desdibuixant a partir del 1561 quan Madrid va esdevenir la cort del rei. A partir del 1561 es començà a gestar progressivament l’Estat centralista que acabaria sotmetent a la resta de territoris per la força de les armes (guerra dels Segadors, 1640-1652; guerra de Successió, 1701-1715). Els conflictes armats posteriors al 1714 van comportar sempre una consolidació al model centralista, mai a la inversa (Tercera Guerra Carlina 1872-1876, Fets del 6 d’octubre del 1934, la Guerra Civil Espanyola 1936-1939).
Un detall que visualitza clarament que el Comtat de Barcelona era un títol nobiliari no sotmès a la Corona d’Aragó és el fet que el 1641 (durant la guerra dels Segadors) les Corts Catalanes van proclamar comte de Barcelona el rei francès Lluís XIII.

26 “L’independentisme manipula la història: Catalunya no va ser mai un regnat i per tant no té legitimitat històrica per definir-se com a nació.”
El fet que Catalunya no fos mai un reialme sinó un comtat i posteriorment un principat no dóna o treu legitimitat històrica al concepte que Catalunya és una nació. No hi ha cap norma o llei que especifiqui que per ser nació sigui indispensable haver sigut en el passat un reialme. De fet moltíssimes nacions i estats independents no han sigut mai reialmes en el seu passat i ningú en discuteix la seva legitimitat. A Europa per exemple tenim Suïssa, Luxemburg, Eslovènia, Eslovàquia, Islàndia, Finlàndia, però en la resta de continents trobem molts més exemples, com ara tots els estats del continent americà o la majoria dels estats del continent africà.

27 “Qui realment té legitimitat històrica per ser nació són antics reialmes com per exemple Lleó o Aragó i no pas Catalunya.”
Nació i reialme són conceptes diferents que poden coincidir o no. No tots els antics reialmes són avui dia nacions, ni totes les nacions actuals són fruit d’antics reialmes. Per tant no té sentit voler otorgar o treure legitimitat a col·lectius humans que actualment es reconeixen com a poble, com a demos fent-ne comparacions amb antics reialmes ibèrics.

28 "Catalunya no és econòmicament viable per ser independent."
El concepte d'un Estat econòmicament inviable es enganyós, perquè tots els Estats són viables a partir del moment que existeixen. En tot podem preguntar-nos si una Catalunya independent seria econòmicament més fort o més dèbil que la Catalunya actual. Per intuir la resposta (que rotundament seria més fort) n'hi ha prou amb tenir en compte les dades següents: Catalunya representa el 19% del PIB espanyol, el 21% dels impostos espanyols i el 25% de les exportacions espanyoles, representa el 16% de la població espanyola i en canvi en els pressupostos generals de l'Estat espanyol de 2015 està novament previst que Catalunya rebi només el 9,5% del total de la inversió pressupostada per l'Estat. 
http://www.ara.cat/economia/Pressupostos-Catalunya-inversio-PIB-espanyol_0_1221477955.html

* = modificacions acordades amb l'autor 27/3/2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada