10/31/2014

Ara és l'hora... de les emocions!

Acte de presentació de Psicòlegs per la Independència a Barcelona 
Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, 30 d'octubre de 2014


********** Llegiu-lo clicant a "Més informació" ********



Resum 

Les emocions, positives o negatives, d'atracció o de rebuig, se susciten a través de les paraules, dels conceptes, de les imatges, dels símbols. De vegades aquests s'associen a diferents tipus de identitat grupal (social, cultural, nacional).

Davant de possibles canvis, els promotors i els detractors d'aquests canvis provaran de despertar emocions positives, els primers, i negatives (i especialment les pors), els segons. Poden ser especialment potents les metàfores, perquè poden emmarcar tot el discurs a favor i en contra (tal com va il·lustrar George Lakoff amb "No Pensis en un Elefant!").

Són abundants en l'actual procés cap a la independència de Catalunya els exemples del recurs de despertar les emocions en un sentit o un altre. En especial, cal alertar contra l'ús d'estratègies semblants als mitjans de l'odi, als hate media, com els que van acabar en una guerra a Iugoslàvia i unes terribles matances de tutsis a mans de hutsis a Ruanda.




Agraeixo molt a Psicòlegs per la Independència aquesta oportunitat de ser aquí al Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Ara que vivim el que per a molts és justament un emocionant moment històric per al nostre país, un autèntic privilegi, i a més, a pocs dies de poder prendre part en el procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya, del 9 de novembre de 2014, és un bon moment per fer la presentació a Barcelona de Psicòlegs per la Independència.

M'han convidat a compartir amb vostès unes reflexions sobre les emocions, i justament quan preparava aquesta presentació he llegit al diari ARA aquest titular, que empra diversos termes dels quals vull parlar, en un article de Roger Tugas: "De la ridiculització i la fredor amb el nou 9-N a la impugnació: l'evolució del govern del PP en dues setmanes".


 
Font: Diari Ara, 28 d'octubre de 2014. http://www.ara.cat/premium/politica/Alicia_Sanchez-Camacho-PP-Soraya_Saenz_de_Santamaria-9-N-consulta-proces_participatiu-Mariano_Rajoy-govern_espanyol-impugnacio_0_1238276279.html

He constatat que l'acte ha despertat un cert interès, si més no a Twitter. Deixeu-me llegir en veu alta alguns d'aquestes piulades perquè il·lustren, algunes d'elles, coses a què em referiré més endavant.


  • x cuant actors porno x la indepe?
  • Jajajaja. Psicólogos necesitareis cuando el Estado de derecho os ponga en vuestro sitio. #CataluñaEsEspaña
  • No crec k fasi falta fer una organització per cada carrera, ostia puc crear físics x Espanya o algo així...
  • aquests si tenen el futur assegurat! XD
  • a 50 euros la sesión de coaching indepe y, después, la de atención a la ansiedad y la depresión...
  • psicólogos fascistas, lo próximo son zombies nazis.
  • Nazis? Marchando
  • Ya no se ni mandar un twit, me están contagiando la gilipollez
  • Bueno, piensen q con la frustración generada SE FORRAN
  • #cabronesporlaindependecia
  • #gilipollasporlaindependencia. Y así hasta el infinito
  • @mstrubell como cualquier psicólogo pero con el añadido de la política
  • Pero estos no tienen k curar las tontuneces? Pues estamos listos
  • los putos amos del "procés"
  • El país de nunca jamás. El infantilismo desatado.
  • l'altre dia un deia que no veuria el Madrid Barça, doncs només viu per la independéncia.
  • mañana me doy de baja. No fastidies
  • ahí los tienes. Los emocionales, jajaja.
  • pero usan el local del colegio/màfia
  • de su bolsillo no lo van a pagar. Son emocionales, no hermanas de la caridad.
  • Creo k todo el mundo se ha vuelto completamente loco
És a dir, som, sóc, blancs d'una desautorització total, amb llenguatge força aggressiu, per part de gent que no té ni la més remota idea del que exposaria jo avui!

He estructurat la meva contribució en diversos blocs: el poder de les paraules, la projecció del jo, el poder dels símbols, les emocions i la identitat, i unes conclusions pràctiques

1. El poder de les paraules 

Les paraules, i els conceptes associats, sovint evoquen imatges i sentiments, de caire positiu o negatiu. En un mateix roser, per exemple


  • Les espines desperten sentiments negatius, i en canvi, 
  • Les flors desperten sentiments positius. 
Un mateix concepte de vegades pot ser expressat de més d'una manera. Per exemple, i parlant del procés que ens ha portat aquí avui, es pot descriure com...


  • Una emancipació, un procés doncs normal (encara que pugui ser trist per a alguns!) en què un jove adult assumeix la responsabilitat de la seva pròpia vida, respecte de la seva família. 
  • Una separació (o divorci), un procés dolorós que és la constatació d'una relació fracassada, i que trenca una parella o una família. 
No és el mateix contemplar una descolonització que una secessió, una amputació, que concep l'Estat com a una unitat "natural", com un cos que té una única i predeterminada forma. Algú podria dir que Ibèria sense Portugal és antinatural, però no suscita emocions a causa del pas de les generacions que s'hi han acostumats. La independència de Catalunya seria una cosa molt diferent!

El vocabulari conté multitud de termes oposats per descriure les relacions entre persones o grups, en els quals un desperta emocions negatives i l'altra, positives . Vegem-ne uns quants:


odi --- amor 
humiliació --- lloança 
desdeny --- respecte 
menyspreu / mofa --- admiració 
ridícul --- dignitat 
vergonya --- orgull 

No deixa de ser curiós que, mirant les piulades que he comentat fa uns moments, els mots per descriure-les vénen exclusivament de la columna de l'esquerre! Hi ha també parells de mots que no descriuen les relacions entre persones:


pessimisme --- optimisme 
amenaça --- oportunitat 
passivitat --- entusiasme / il·lusió 

Hi ha dos mots aparentment antagònics, que s'atribueixen molt als catalans (amb raó o sense!), que són la rauxa i el seny. Vicens Vives, crec, va donar una certa cobertura pseudocientífica a la contraposició. Fixem-nos, però que rauxa denota emoció, i seny no. El seny és la freda racionalitat, mentre que la rauxa és calenta. Però fixem-nos que la rauxa pot ser negativa: cremar, destruir, embogiment, suïcidi i autodestrucció; però també pot ser positiva: la creativitat, la imaginació, la innovació, l'ambició.

El que per a molta gent (sobretot la gent més gran, i la més acomodada) és positiu és l'estatus quo, i el que és negatiu és el canvi. Això hem vist que és molt important, i de fet va fer perdre el referèndum d'Escòcia, segons tots els indicis. 


incertesa --- certesa 
inseguretat --- seguretat 
deriva --- rumb controlat 
canvi --- status quo 

Sovint l'evolució política a Catalunya, en boca dels polítics i mitjans de Madrid, es descriu com a "órdago": "Margallo a Mas: 'Hay que retirar el órdago y luego, sentarse a hablar'"



o com una "deriva" (quan és més que clar que hi ha un full de ruta" ... o més d'un: Mas deriva hacia ninguna parte


Els mateixos intenten apropiar-se de conceptes positius com "llibertat", "democràcia", "solidaritat", "tolerància", pintant el procés en termes oposats i negatius: "imposició", "dictadura / antidemocràtic", (com quan el Sr. Rajoy descriu el procés de participació popular com a "profundament antidemocràtic"!), "egoïsme" o "insolidaritat", aquest darrer per descriure els catalans en general. Així, la Sra. Sánchez-Camacho ha dit, amb tot el desparpajo, que "Que no se pueda votar es una victoria de la democracia". Consti que no ho he sentit (i em costa de creure). I pel que fa a la "intolerància", els convidats pel PP al plenari del Parlament de Catalunya ahir mateix, expulsats per desordre entre crits de "Viva España" i una salutació sospitosament semblant a la dels nazis, en serien una bona mostra recent.


Font foto: http://www.vilaweb.cat/noticia/4217240/20141029/crits-viva-espana-salutacio-feixista-parlament-catalunya.html 
Font notícia: https://directa.cat/actualitat/pp-convida-una-persona-vinculada-al-casal-tramuntana-tribuna-del-parlament 

Com ha de reaccionar el discurs a favor del canvi? Doncs dibuixant un panorama actual insostenible, unes tendències negatives, que fan que el canvi siguin l'única manera de tenir una possibilitat de salvar-nos. Després de topar amb un iceberg, l'immobilisme dels passatgers del Titanic els condemnava. La "rauxa" era el que calia! O argumentar que l'estatus quo dóna carta blanca a què la casta extractiva i especuladora instal·lada a Madrid des de fa segles continuï dominant.



En conclusió, queda clar que l'enfocament donat al procés cap a la independència de Catalunya parteix de termes amb càrrega emotiva positiva. Hom parla de ...

  • Construir un país nou; 
  • L'oportunitat de fer les coses més bé; i dobles negatius com ara
  • Acabar amb les coses que van malament (la lentitud de la justícia, l'atur, la corrupció...). 



2. La projecció del jo. 

Em resulta més que curiós, preocupant, veure com s'estimulen envers nosaltres uns sentiments de rebuig, acusant-nos de ser nazis, de fer com Goebbels, d'intolerants, de manipuladors de la història (o víctimes de la manipulació), d'adoctrinadors (o víctimes), d'insolidaris i garrepes, de fomentadors de l'odi contra Espanya. Em sembla que les acusacions NO vénen dels sectors més tolerants i liberals de la societat espanyola, dels d'extrema esquerra, dels més furibunds sionistes... sinó més aviat el contrari: de gent de dretes o molt de dretes, intolerants, manipuladors, desconeixedors d'altra història que la que van estudiar al batxillerat...

Doncs jo vaig aprendre a l'escola (suposo que al pati, no a l'aula), segurament als vuit anys, l'expressió "el que lo dice lo es". I en aquests casos em sembla que "va a ser que sí"! En la línia dels hate media, l'objectiu d'aquesta projecció de trets negatius propis cap als catalans seria de traslladar a la societat espanyola (dintre la qual, els magistrats del TC, i no és un comentari banal) un sentiment de righteous indignation, d'indignació davant d'uns suposats fets i actituds execrables. Així, els catalans (o els separatistes, o els nostres dirigents) seríem més mereixedors de mà dura, intervencions militars, guàrdies civils retirant urnes, impugnacions, supressió de l'autonomia, de càstigs per rebel·lió, desacatament, sedició, malversació de fons públics, evasió fiscal, prevaricació,... you name it! Tot seria justificable en proporció a la percepció del grau de malfactoria dels catalans. 

Tot aquest llenguatge d'un to que va pujant in crescendo recorda els hate media de Sèrbia o Ruanda que van desembocar en guerres i assassinats en massa. És d'una irresponsabilitat política i social enorme, ho sento.

3. El poder dels símbols 

Els símbols també porten una càrrega afectiva. En uns casos l'emoció és universal: és positiva davant un colom de la pau, una corona d'olivera, un trofeu, un gest com la V de la victòria (aprofitada amb intel·ligència per l'Assemblea i Òmnium l'11 de setembre passat), o els polses amunt (com en Borat).



N'hi ha que són símbols positius en una gran part del món (com la Creu Roja) però no a tot arreu (en aquest cas, en els països musulmans, és un símbol negatiu). I també hi ha símbols que susciten emocions positives, d'adhesió per a només un grup determinat: els colors d'un equip esportiu, una bandera o un himne, la imatge d'un líder (Che Guevara), el logo dels feministes o dels moviments antinuclear, anticensura, etc. Poden o no despertar emocions negatives, de rebuig, en una part (que pot ser petita o gran) de l'exogrup, vaja, de la resta del món. O un cas invers: si un trompetista australià es posa a tocar, en lloc de l'himne espanyol, el Himno de Riego, a molt més d'un 99% del món ni li va ni li ve. Però un mig per cent s'hi indigna. Qui porta una bandera estelada a Catalunya no desperta -en general- les passions amb què la policia espanyola el pot perseguir en un estadi de futbol a Madrid o a València. Els atacs al procés vénen sovint a través d'atacs físics als símbols, i de forma destacada l'estelada: robada de nit per dos guàrdies civils a Vilobí d'Onyar, o cremada el 12 d'octubre a la plaça de Catalunya. 

El 12 d'octubre (i a Tarragona, l'11 de setembre), per cert, es comentava l'angúnia que sentien alguns d'aquests "unionistes" pel fet d'haver de portar, al costat de la roja-y-gualda una senyera, per demostrar com són de catalans i espanyols a la vegada. Ara en parlarem més. I és innegable que fa mal, perquè fereix, que algú cremi una bandera espanyola, fins el punt que una foto s'ha repetit si més no a l'any següent, en alguna premsa (molt expressament; pel que fa a la foto de la plaça de Catalunya a la portada de La Vanguardia sobre el 12 d'octubre d'enguany, agafant la més maca, però de l'any anterior, no m'hi posaré). 

També ha fet molt de mal, perquè ha ferit les emocions, l'afirmació gens matisada, i divulgada per un partit ara extraparlamentari, que "Espanya ens roba". Atacant els sentiments no arribarem enlloc, oi més en una societat en què molta, molta gent pertany o té família vinguda de fora, i vincles forts amb els seus llocs d'origen. Molts d'aquests s'identifiquen amb Súmate, que desmunta les teories simplistes de bons i dolents, que ja vaig denunciar fa dos anys. El moviment independentista no ha de deixar d'insistir que el nostres adversaris no són els pobles d'Espanya sinó l'Estat, l'estructura central d'estat, la "casta extractiva" que en diuen de vegades, que controla el poder polític, econòmic, judicial i mediàtic. 

4. Les emocions i la identitat 

El que acabo de dir enllaça perfectament amb el quart dels meus cinc punts: la relació entre emocions i identitat. Veiem com l'argumentació dels unionistes (per dir-ne finament) és que l'independentisme ataca la identitat espanyola amb la intenció que això provoqui una emoció de rebuig en gran part de la població catalana... com si a la Catalunya independent haguessin (haguéssim tots) de perdre la ciutadania espanyola (impossible d'acord amb la Constitució, es llegeixi com es llegeixi!) o haguessin d'acceptar una ciutadania catalana imposada. Tranquils.

És el discurs de no voler haver de sentir-se estranger en la pròpia terra, il·lustrat pel secretari del partit carlí, Javier Barraycoa, un dels fundadors de Dolça Catalunya i, més recentment, "Societat Civil Catalana", un altre concepte usurpat per l'unionisme.


Font: Javier Barraycoa, a l'ABC (edició de Córdova) del 15 d'abril de 2014. http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/cordoba/abc.cordoba/2014/04/15/053.html 

Doncs que no s'hi sentin. I punt. I us ho diu un anglès-català, o català-anglès, que no ha renunciat mai a la seva doble condició, i que l'únic problema que té és decidir quina de les dues identitats havia de posar davant de l'altra, aquí i ara (menteixo, també pateixo quan juga el Barça amb el Manchester United!)! Per tant, la doble identitat és tan possible com el fet de ser ciutadà de més d'un país. Ara bé, el sobiranisme ha de mirar de neutralitzar tant com pot aquesta angoixa (real o impostada, no ho vull debatre). Acabo d'esmentar Súmate, important en aquest context. 

Lligat amb això són les pors relacionades amb les pensions, que no tenen a veure, entenc, ni amb el lloc de residència ni amb la nacionalitat. Qui ha pagat tota la vida a una administració a canvi de la promesa d'una pensió vitalícia, el pensionista actual, no ha de patir. Però pateix, en part pel conservadorisme del qual he parlat abans, i en part per l'efecte d'unes brutes campanyes residència a residència, basades en fal·làcies. La idea que la separació de Catalunya d'alguna manera destruirà Espanya, que la fragmentarà, que la trencarà, forma l'element central emotiu del discurs en contra de la independència. Crec que el devem al Sr. Aznar, però fidelment seguit per una diputada del mateix partit:



La rèplica és la voluntat d'establir una relació de tu a tu, de bon veïnatge, que s'ha dit mantes vegades i consta a tots els documents de l'Assemblea i dels principals partits implicats en el procés.

5. Unes conclusions pràctiques. 

Encara que el 9 de novembre a molts ens faci molta il·lusió, de cara als indecisos cal treure un component emocional del dia. És només un de molts passos, i encara relativament petit. No és cap decisió cataclísmica. S'ha de desdramatitzar l'esdeveniment, com no es va aconseguir de fer del tot a Escòcia (culpa del discurs de la por, que ara comentarem), on es feia un referèndum per l'esperit democràtic del primer ministre britànic: hi va haver pensionistes que van treure, en bitllets del Banc d'Anglaterra, tots els seus estalvis, just abans del referèndum del 19 de setembre! 

Les emocions associades amb el procés en conjunt es poden resumir en diferents conceptes o termes, segons la posició de cadascú:


rebuig --- atracció 
allunyament --- acostament 
confrontació --- seducció 
fracturació / desunió --- cohesió / unió
negació --- afirmació 
por --- confiança 
enrocament --- negociació 

Els primers quatre casos són gairebé físics, denoten moviment en una direcció o altra: rebuig, allunyament, confrontació... versus atracció, acostament, seducció. La negació a ultrança de permetre o acceptar la votació del 9 de novembre en cap format (que forma part d'un fenomen de negació absoluta), genera entre els més identificats amb la posició ideològica del PP (i Ciutadans) un distanciament que voldrà dir un alt grau d'abstenció, una negativa a participar-hi. És a dir, enlloc d'afavorir el "votar no", s'afavoreix el "no votar". Tot i ser legítim, qui encoratja els ciutadans a no participar en expressions de la voluntat popular no sé quin sentit té de la democràcia. Més aviat, encara que no ho vulgui admetre en públic, sospito que s'adona perfectament que té les de perdre: les enquestes ho indiquen clarament, des de fa més de quatre anys. 

Superar (o si més no neutralitzar-ne els efectes) la por al desconegut és un gran repte per a nosaltres. Però també ho és, ajudar a superar la por al conegut, la memòria històrica personal dels catalans més grans que van viure una guerra civil i una implacable repressió militar i política, amb execucions dels nostres dirigents com a escarni incloses. El context contemporani de l'Europa occidental i la dràstica reducció d'efectius de les forces armades haurien de servir per tranquil·litzar-los. Però tractant-se d'una reacció emocional, serà difícil. Però és just també reconèixer que hi ha molta gent gran que va plorar d'emoció en el moment de votar a les consultes populars, que ho tornarem a fer el 9 de novembre; i no cal ser gaire imaginatius per pensar com seran de contents -com tants i tants d'altres- el dia de la independència!

També pot ajudar, en la línia de les piulades que fa l'Ester, una tasca preventiva. Fa més impacte emocional un fet (desagradable o alarmant) inesperat que un fet esperat. Seria interessant tenir contactes amb altres sectorials que fan el seguiment dels diferents fulls de ruta i estan en millor condicions que nosaltres per informar-nos de les previsions d'aquesta mena). Així podríem tenir les piulades repartides ABANS dels fets; i en repiular-les, generarem encara més tranquil·litat ("I told you so!"). No hem de sobredimensionar, però, la capacitat de les xarxes, i Twitter, d'incidir en tots els segments de la societat. 

Això es relaciona amb el tema de les llengües en què ens hem d'adreçar al sectors indecisos de la nostra societat. Com més propers més convincents podem ser (i aquí, novament, hem de pensar en Súmate com a possible aliat).

Psicòlegs per la Independència neix amb la voluntat d'orientar el discurs favorable a la creació d'un nou país, més just, més lliure, més democràtic, més pròsper i més feliç. Pretén revelar els elements usats pels contraris (torno a dir-ho, legítimament contraris) per associar el nostre futur amb emocions negatives, i especialment amb la por: por del desconegut, de la incertesa, de les amenaces bíbliques amb què ens afligeixen. Naturalment, la resposta al contingut material dels arguments contraris correspon als politòlegs, als economistes, als empresaris o a qui pertoqui en cada cas. 

Però entre els partidaris de l'emancipació de Catalunya, també hem de predicar que el discurs no entri en terrenys que poden ferir sensibilitats. En algun lloc he demanat menys banderes i més raonaments. 

A la vegada ens interessa projectar una sensació de serenor, de sana, calmada, tossuda capacitat de superar totes les adversitats (allò que en anglès, de tota la vida, es diu «resilience»). Provarem de permetre, en definitiva, que el nostre futur col·lectiu el decidim sense deixar-nos endur per les emocions d'un signe o d'un altre. Però ho farem... amb il·lusió, això sí!

Gràcies! 


...ooo000ooo...

Vegeu també: 

https://miquelstrubell.blogspot.com/2015/09/copc.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada