¿Quines reflexions faig arran de l'interessant Seminari celebrat a l'Institut d'Estudis Europeus de la University College London amb la coorganització de Diplocat, més enllà de celebrar la presència de molts acadèmics i recercadors britànics, i representants de diferents ambaixades, entre el centenar llarg d'assistents? En faig, aquí, només quatre.
Primer, l'abismal diferència entre els processos escocès i català, no només per l'origen de les iniciatives (des de dalt, i des de la base respectivament), sobretot per l'actitud i estratègia dels respectius Estats.... [més]
Teniu una versió llarga de la meva ponència aquí.
Teniu una versió llarga de la meva ponència aquí.
ResponEliminaBenvollgut Sr Strubell, li envio el comentari en dos parts ja que es prou llarg.
Em dic Josep Puig, tinc 54 anys, treballo de metge de familia, em considero mes català que el pa amb tomata, i soc nascut i criat a un llogarret, que el coneixem els locals de tota la vida com “el pueblo”. Aquest “pueblo” va ser construit a finals dels anys 50 al terme municipal de Sant Gregori, al mig del bosc, sense serveis, (com tantes urbanitzacions d’aquella epoca) pero a 3 Km del centre de Girona (La plaça Marques de Camps) Alla hi van anar a viure la gent que viva en barraques a les afores de Girona, i que havien arribat d’arreu d’Espanya, sobretot Andalusia, a treballar. Els meus pares, fills de masovers de pages, es varen casar i varen anar a viure a aquest lloc. Finalment li dic el nom. El Grupo Hermanos Sàbat. (En Quin Nadal li pot explicar que és aquest pueblo, el coneix molt bé) Jo, nascut i criat allà, els meus primers records son que jo parlava en català a casa i en castella al carrer, ja que en 227 vivendes Mes de 200 eren castellans i a penes 10 erem catalans. ( I jo vaig esser la segona persona del pueblo que va obtenir un titol universistari, despres ‘ha vingut una minoria nombrosa molt potent)
A finals dels 70 i començaments dels 80, quan jo tenia uns 20 anys, recordo i tinc gravat al cervell el que em deien els meus veïns: (Li faig una transcripció imaginaria que resum el que explicaven)
Mira Jusep, em deien, nos tuvimos que ir de casa porque teniamos hambre. Los hombres esperaban en la plaza del pueblo a que el señorito del cortijo los eligiera para ir a hacer algun jornal, y con esos jornales (pocos) habia que sobrevivir. En cambio los niños y las niñas tenian que dejar la escuela para ir a trabjar y ayudar al sustento de la familia (No ho deien, pero es veu clar, els nens a treballar, que no puguin anar a escola i reproduir l’analfabetisme cultural i els adults sotmesos i submisos per tal de podet guanyar un tall de pa per mantenir a la familia)
Despres expliquen algunes experiencies del que es trobaven a Catalunya. Aqui encontramos trabajo, unos medios para vivir, alimentar a la familia y dar educacion a los hijos. Pero es que ademas, cuando el sabado ibas a coger el sobre de la semanada, el encargado o el empresario se interesaba por la familia, por los hijos, etc ... Y esto hacia sentirme digno y respetado, algo imposble de esperar de los señoritos del cortijo.
Mig segle despres, podem entendre, que les elits españoles volen sotmetre els ciutadans de Catalunya com tenen sotmeos i submisos a molts ciutadans españols, i aixo vol dir salaris tant baixos com sigui possible, gent pobre, sense cultura i sense perspectives de futur i sotmesos i obedients als grans grups de poder, amb tots els canvis i maquillatges que els temps moderns imposin. (Podriem dir que volen un determinat model terriblement dur de societat neoliberal tipus “tea party”+ FAES.
Fixi’s que la gran diferencia esta en el model de societat que ens volen imposar. El model nostre es el model en que els qui treballen son respectats i es poden guanyar la vida, un model de “classes mitjanes” per dir-ho d’alguna manera. El model de”Madrid” es un minoria molt rica i ben posicionada i la gran majoria de la població empobrida i inculta (No li recorda aixó el que pronostica el Sr. Niño Becerra?, com futur inevitable
ResponEliminaSegona part del comentari
Els ciutadans de Catalunya, i sobre tot un gruix gens menyspreable de protagonistes, fills i nets de l’emigració dels 50 i 60 ho saben molt be, ho veuen clar, encara que costi d’expressar amb arguments construits i entenedors. Un dels molts exemples seria el col”lecitu SUMATE Que em varen ensenyar a casa?: Que calia treballar i fer la feina ben feta per tal de poder viure amb dignitat i tenir uns ingressos suficients. Estem parlant d’un model d’economia i un model de societat. I aquest model de pais nostre i de pais modern i europeu, es incompatible amb el model de les èlits de Madrid. I ara ha esclatat amb tota la força el xoc entre aquests dos models de societat,
Jo fa anys que vaig pendre partit, vull una societat on la gent treballant pugui tenir una vida digna, pogui tenir aliment i sostre i pugui donar educació als seus fills. Vull una societat que et tracti amb dignitat quan treballes i hi poses el coll.
Necessitem deslliurar-nos d’aquestes elits de Madrid, per tat de poder construir una societat on les persones pugem viure amb dignitat. Els hi hem de treure el poder a aquestes elits, i l’unic camí possible és la independencia i construir un estat propi.
La unica via possible és el xoc de trens, sota cap concepte els poders de Madrid es deixaran perdre l’única mamella que ara els hi raja per mantenir la seva riquesa i el seu model de societat.
Ells han descartat qualsevulla tercera via, volen el xoc de trens, es saben forts, tenen molts poders i ens volen anorrear, i necessiten fer-ho. Si no ho fan no els serà possible el seu model de societat ( El de l’España negra de sempre, el del feixisme i falange i FAES)
Tots els altres arguments son potes dels dos models de societat ( La Constitucion i l’Estatut, la llengua, la immersió i la Llei Wert, la unidad de mercado i els horaris comercials, els dos anys de preso per parlar valencia amb la policia i els 300 euros de multa pels feixistes de Blanquerna, i tants exemples que veiem cada dia)
No estem en un xoc de trens entre identitats catalana i española, no es un conflicte entre dretes i esquerres. Es un conflicte global entre un poder que vol una societat pobre i mesella, i uns ciutadans que volen viure del treball, amb una economia i una vida dignes. Hi ha independentistes de dreta i esquerra, hi ha independentistes amb diverses identitats i llengues maternes i habituals. Hi ha una societat esperançada, amb ilusio, i espero que sigui conscient de la duresa dels mesos, i segurament anys que ens esperen. Pero dependre de Madrid ja sabem que vol dir: Cadis 40% d’atur, constructores que viuen de les despeses de l’estat per construir el que sigui (Aeroports sense vols, autopistes sense transit, o la Duquesa de Alba que es la maxima perceptora de fons europeus per a l’agricultura, l’especulació urbanistica salvatge com a Valencia o la imposició del castella com el TIL a Balears.. L’Albert Pont, en el seu llibre “Delenda est Hispania” o Germa Bel a “Espanya capital Paris” ens ho expliquen molt be.
Des de el meu punt de vista, la clau de tot es el que m’explicaven els meus veins, fills de la immigració: quin model de societat volem:
-ens resignem i acceptem el model de Madrid, jo l’anomenaria societat SMS- a l’estil dels missatges de mobil (i els acronims serien una societat Sotmesa, Mesella, i Submisa) o
-lluitem i ens comprometem amb el nostre model, una societat que amb el treball i l’esforç pot progressar, viure dignament i que els fills tingui oportunitat per estudiar, treballar i guanyar-se la vida amb el treball i l’esforç
Crec que es molt evident que qui no accepta el posicionament català es el gruix de les elits que dominen l'Estat, Madrid. el conflicte es amb aquestes elits que dominen l'estat, no amb els ciutadans españols. Crec que cal deixar-ho clar i palés.