Conferència de M. Strubell "De la Nació a l’Estat Nacional" (10 SET 2010)

Conferència de M. Strubell a Premià de Mar (Centre Civic, c. Esperança, 19) el 10 de setembre de 2010, a 2/4 de vuit, organitzada per la Secció Local d’Òmnium Cultural de Premià de Mar
Clica a sota per llegir l'entrada sencera, si cal
Primer de tot vull agrair a la Secció Local d’Òmnium Cultural de Premià de Mar aquesta invitació, i l’ajuntament que hi ha donat el seu suport. Com a soci d’Òmnium, és una gran satisfacció comprovar com es va estenent la seva, la nostra, xarxa territorial. I com a fundador de Sobirania i Progrés és una doble satisfacció.

He decidit estructurar aquesta intervenció en deu apartats.

1. La reacció dels catalans, al llarg del temps, davant les amenaces i agressions.
Com sabeu perfectament, al llarg dels segles la població de Catalunya ha anat baixant de les muntanyes de l’interior, vers el litoral. La Pax Romana havia permès el desenvolupament de colònies i vil•les costaneres, com testimonien els molts treballs arqueològics. Però els llargs segles de pirateria a la Mediterrània expliquen l’existència, avui, d’un nombre considerable de poblacions germanes, una situada a la costa i l’altra turons amunt, generalment en un lloc poc visible des del mar.
El meu sogre, fill de Palamós, va passar bona part de la guerra del 36 refugiat uns quilòmetres a l’interior, fora de l’abast dels vaixells de guerra del general Franco i els “nacionals”, com ara el Canarias, que obsequiaven els que figura que eren els seus compatriotes amb generoses dosis de projectils mortífers.
Els catalans, en definitiva, estem acostumats, davant les adversitats, a les estratègies de retirada, a l’evitació de l’enfrontament o de l’encarament. Som experts en dissimular, en amagar, en fer veure, en tolerar i aguantar, o com diuen en castellà (en aquell útil, -per singular- verb), en conllevar. I potser per tot això encara existim, com a cas curiós de la història, quan altres pobles han desaparegut o han perdut quasi totes les seves senyes d’identitat.
No vull entrar en un debat de si pesa més el seny o la rauxa en el caràcter català, com suggeria Jaume Vicenç Vives. El cert és que passat un determinat punt de provocació el nostre poble també ensenya les dents. Deixant de banda el pes real que hi pogués tenir el llegendari timbaler, el fet és que l’exèrcit francès va patir una sonada i costosa derrota al Bruc, com havia estat destruïda, segles abans, la marina francesa a la batalla de les Formigues. A la guerra dels Segadors, la batalla de Montjuïc també va acabar amb victòria catalana (incloent-hi una massacre), i la referència a aquesta muntanya em permet de fer un incís per demanar-vos quants dels soldats espanyols destinats a aquell castell creieu que n’han marxat arran de la seva suposada devolució a la ciutat de Barcelona? Em comentava el meu germà que, fins ara, ni un de sol. Serà possible que la pretesa “devolució” hagi estat, de fet, una farsa? Em sembla que haurem de fer-hi una de grossa, per reivindicar el castell per al poble. Una de grossa, però pacífica. (L’haurem de fer... i us puc dir que el mes que ve, es farà!).
Entre les coses que havíem amagat, per no causar problemes, hi ha la llengua. Podríem pensar que forma part d’un passat ja remot l’esforç per no ser vist o sentit fent servir (per parlar o llegir) la llengua catalana. Certament, no crec que avui dia ningú s’atreveixi a repetir en veu alta el notori crit de “Habla en cristiano!”. Però com a psicòleg sóc molt conscient de la perdurabilitat dels hàbits, molt més enllà de l’existència dels seus causants. Encara en molts situacions de la vida quotidiana, ens arrepleguem terra endins i passem al castellà. Encara ens fa por de provocar reaccions virulentes? O és que continuem actuant com a obedients súbdits subordinats, fent-nos passar per allò que no som?

2. Conceptes que ens uneixen: però estem d’acord en què volen dir?
I què som, doncs? En aquella històrica, multitudinària, corprenent manifestació del 10 de juliol, com en els que han organitzat diferents organitzacions, incloent-hi Sobirania i Progrés, cada 11 de setembre, el missatge és molt clar: Som Una Nació. I afegiré ... “i tenim el dret de decidir”. Rotundament sí. Però de seguida, per convençuts que siguem, ens hem de demanar: diem tots el mateix? Interpretem tots de la mateixa manera el significat d’aquests mots? Quina implicació pràctica podem inferir pel fet de creure que som una nació? Si tenim el dret de decidir, què o quines coses són les que podem decidir? I si les podem decidir, per què no ho fem?
I aquí és on entren uns altres actors: els valedors del status quo. Anava a dir “els espanyolistes” però als “ismes” em referiré més endavant. De moment, deixem-ho dit d’una forma molt genèrica: qui s’oposa al fet que els catalans diguem que tenim el dret de decidir o que som una nació és el poder davant dels qual molts, molts de nosaltres actuem en el dia a dia com a “obedients súbdits subordinats”.

3. Per on vénen els atacs? L’ofensiva dialèctica.
Tots aquests continuen bombardejant-nos amb projectils davant dels quals ens tendim a arraulir: òbviament però, ara són projectils dialèctics, són arguments i no municions explosius. N’exposaré alguns. Direu que tot sovint són arguments molt suats i potser tindreu raó. Però el fet que no hagin modernitzat les eines de bombardeig què vol dir: que no n’hi ha d’altres, i a base de repetir-les esperen que els acceptem? Que no cal buscar-ne d’altres, perquè continuen fent diana i convencent molts catalans de la seva virtut? No us ho puc dir.
• Ens diuen que això de voler un Estat és anar contra la història, que ara els Estats estan cedint poder als organismes internacionals, perden poder en un mercat globalitzat, no són el que eren abans.
• Ens diuen que Catalunya “mai” no ha tingut tanta autonomia, tants recursos.
• Ens diuen que sí que tenim el dret de decidir, i que de fet decidim cada vegada que anem a votar.
• Ens diuen que això de voler la independència és un somni, una utopia impossible d’aconseguir perquè Espanya mai no ens donarà permís per marxar, o que la Constitució ens ho impedeix.
• Ens diuen que la independència de Catalunya és una dèria de quatre gats, de quatre fanàtics sonats, d’un grup marginal i/o automarginat de la societat.
• Ens diuen, els més generosos, que abans d’aconseguir la independència hi ha molts problemes “reals” de la gent, que s’han de resoldre primer.
Més endavant repassaré algunes de les respostes a aquestes afirmacions, repetides fins a la sacietat (seguint la consigna d’aquell ministre de la propaganda nazi, Goebbels, segons el qual si dius una cosa prou sovint la gent l’acaba creient). Primer però recordaré una altra citació, en aquest cas contrària, que alguns (incloent-hi el president Obama) han atribuït a Abraham Lincoln, encara que no hi hagi cap prova documental del fet: “You may fool all the people some of the time, you can even fool some of the people all of the time, but you cannot fool all of the people all the time,” és a dir, “és possible enganyar tothom de vegades, fins i tot hom pot enganyar algunes persones sempre, però és impossible enganyar tothom sempre”.
El cert és que l’ofensiva no és només dialèctica. També és política i econòmica. M’explico.

4. L’ofensiva econòmica.
És evident que ens escanyen. Ja ho va dir fa tot just vint-i-cinc anys l’aleshores president de Convergència Democràtica i Conseller d'Economia i Finances Ramon Trias Fargas (que moriria, per cert, en un míting electoral ben a la vora d’aquí, al Masnou, el 22 d'octubre de 1989). Va dedicar tot un llibre al tema, sota el títol “Història d’una asfíxia premeditada”. Ho explica sense embuts, amb tots els ets i uts. I aquesta història ha continuat fins avui.
Sembla estrany que hi hagi gent per la meseta que encara diguin que els catalans ens fem rics a costa d’ells. Com si nosaltres haguéssim forçat els grans latifundistes a viure a la capital el lloc d’invertir els seus beneficis en la millora de les seves explotacions agràries. Com si no hagfuéssim desenvolupat l’economia catalana gràcies a l’esforç de valents emprenedors, que al llarg d’aquests segles han construït fàbriques i indústries, normalment sense cap suport oficial. Patim un estereotip quasi racista, de garrepes (i d’altres coses no relacionades amb l’economia). Hi ha webs amb centenars d’acudits anticatalans.

5. L’ofensiva política.
Els catalans no som estimats, com a compatriotes. Som tractats sociològicament com a estrangers, com “els altres” (o “los otros”, però no us voldria confondre, ja que coincideix amb alguna pel•lícula). En estudis seriosos, ben realitzats i publicats després per organismes creïbles, s’ha demostrat que quedem, pel que fa a la cua de la simpatia entre els espanyols, quan ens comparen amb els habitants d’altres “nacionalitats i regions” d’aquesta pell de brau no tan autonòmica com ens voldrien fer creure.
Els catalans cometem barbaritats contra els desgraciats castellanoparlants, que són víctimes de marginacions i discriminacions. Retolem les botigues en la nostra llengua, ves per on! Per exemple, recordo en un memorable –per miserable- reportatge a Tele-Madrid, com ensenyaven un rètol que deia “Forn de pa”, que per a ells era evident que abocaria el negoci a l’enfonsament, i segurament la indústria sencera, i potser tot el sector turístic, per culpa de la incomprensió dels eventuals clients, incapaços de donar un cop d’ull a l’aparador.
Intel•lectuals publiquen manifestos com ara el “Manifiesto de los 2.300” de 1981. No va ser possible trobar un diari que el publiqués, fins just després del cop d’estat del coronel Tejero, el “Tejerazo” del 23 de febrer de 1981, dels resultats del qual –malgrat l’aparent fracàs- encara patim. I no puc deixar de citar el 'Manifiesto por una lengua común', presentat a l’Ateneo de Madrid el 23 de juny de 2008. Un grup de senyors (entre ells, l’inefable Mario Vargas Llosa, Félix de Azua, Albert Boadella, Arcadi Espada o Fernando Savater) tenen “crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana”, i deixen anar afirmacions com aquesta: “Hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático”. Tan grotesca és l’afirmació que és significatiu que fins i tot en el text original hi ha un interrogant enmig de la frase “lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo”. Sembla que no s’ho creu ni l’autor del text!
Aquesta visió s’ha exportat amb èxit. Llegim notícies alarmants a la premsa estrangera, dels excessos de la política lingüística. Fins i tot el director general de Air Berlin va dedicar una editorial a la revista de la línia aèria, com molts sabeu, blasmant sarcàsticament l’intent del Govern Balear -al meu entendre educat i expressat en un to molt correcte- d’aconseguir que aquesta (i altres) línies aèries incorporin la llengua catalana en el seu repertori lingüístic.
L’ofensiva política inclou propostes tan elegants com ara la de deixar centenars de milers de votants catalans sense representació a les Corts espanyoles, mitjançant diferents i imaginatius sistemes de llistó, de mínims geogràfics, o el que calgui. Curiosament, li he sentit fer una proposta així a un dels signants del Manifiesto, Fernando Sosa Wagner, abans vinculat al PSOE però votat, el 2009, com a eurodiputat per la Unión Progreso y Democracia (UPyD).

6. La contraofensiva dialèctica
Tornant a l’ofensiva dialèctica, crec que no és una opinió sinó que es pot demostrar que en bona part es basa simplement en mentides. Afirmen coses que no són veritat. Com hem de replicar-hi?
Mentre preparava aquesta intervenció, he trobat un article interessant de Jared Bernstein sobre el tema. La veritat és que no conec aquest senyor, i no sé si és un alumne de batxillerat o bé un premi Nobel de Física. Tant és, perquè el que vull fer és reproduir les seves paraules.
“Quina és la millor estratègia quan el teu oponent menteix? No és una pregunta senzilla. La resposta òbvia és denunciar la mentida, però les anàlisis de telespectadors revelen que aquestes discussions “ell ha dit, ella ha dit” són deixar els observadors ben confusos i apàtics. “Ja hi tornem a ser” sembla ser la reacció, i aleshores es desconnecten del debat. Això ens fa molt més mal a nosaltres que a ells, perquè ens cal que l’electorat se centri en la substància, mentre que ells volen que giri entorn dels disbarats.
Està bé si hi ha un àrbitre que pot cridar l’alto si es diuen mentides, però els mitjans de comunicació en el millor dels casos no han passat de ser inconsistents, veient-se obligats a mantenir un equilibri fins i tot quan això implica (implícitament) donar per bones les mentides”.
Si descomptem les mentides del discurs contrari a les nostres aspiracions nacionals de llibertat, ens podem demanar quins són els seus arguments de pes. I m’agradaria poder dir (m’agradaria perquè si més no pots tenir un diàleg, un intercanvi d’opinions) que aquests arguments són fonamentats i defensables. La realitat però és ben diferent, i aquesta no és només una impressió subjectiva. Basant-me en els resultats d’una enquesta que vam fer fa un any, en una gran mostra catalana, hi havia una pregunta que demanava què faria l’enquestat en cas de celebrar-se un referèndum per la independència: totes les opcions eren contemplades, des d’anar-hi a votar a favor, en contra o en blanc, fins a abstenir-se o declarar no saber què faria. Comentaré els resultats d’aquí a un moment. El que vull comentar són les respostes a la pregunta següent, que demanava el perquè de la seva resposta. I és curiós comprovar com les raons per votar en contra eren fragmentades, no compartides, minoritàries. Quasi la més important no era objectivable, sinó subjectiva, però era ben legítima: la gent que votarien que no per sentiment o convicció. Gairebé la mateixa proporció, de casualitat, dels que varen dir que votarien a favor de la independència oferien aquesta resposta, però per davant d’ells hi havia diverses raons, de tipus econòmic i cultural, triades per proporcions elevades de la mostra. Semblaria, doncs, que els arguments a favor de la independència tenen molt més suport i solidesa, entre els seus partidaris, que les raons en contra entre els partidaris de l’unionisme.

7. La contraofensiva econòmica.
L’espoli fiscal ve de lluny. Endevineu qui i en quin any es varen escriure aquestes paraules: “Catalunya separada d'Espanya no només serà més feliç en el sentit espiritual, sinó en l'econòmic”. Algun postor? Doncs va ser Francesc Macià, l’any 1926!
La Fundació Catalunya Oberta ha escrit, sense embuts, que “el principal problema de Catalunya és el dèficit fiscal” . No és l’únic, i per mi el fet de no ser lliure és un problema encara més gran. Però certament el dèficit, o espoli, fiscal fa impossible resoldre a casa nostra molts dels problemes de Catalunya. Som un país (relativament) ric, i paguem els impostos que ens corresponen. Però el retorn en forma de finançament per a les nostres administracions, serveis i infraestructures públics, és magre. En definitiva, som un país ric amb uns serveis de país pobre.
La diferència entre el que paguem en forma d’impostos i el que rebem en forma de diners públics és d’un nivell escandalós. La nostra economia es dessagna.
La qüestió econòmica no es limita als impostos. Com que no tenim serveis equivalents als dels de països amb una renda (bruta) per càpita semblant, ens veiem obligats (o si més no, molt temptats) a pagar de la butxaca uns serveis privats. Paguem peatge d’autopista a menys de 25 quilòmetres de la capital, en quatre direccions. I això perjudica la competitivitat de les nostres empreses. No poden exportar per l’autovia de França simplement perquè les obres –que varen començar amb un retard de decennis- estan parades. No poden exportar amb tren els productes arribats als ports de Barcelona Tarragona (o València, posats a completar la fotografia) simplement perquè els trens circulen per vies que tenen una amplada (6 peus castellans, o 1.668 mm) que és diferent de l’europea, a tot arreu 1.435 mm. L’informe Subercase, de 1844, feia una recomanació que, volgudament o només amb falta de visió, ha mantingut fins avui una barrera que encareix el comerç de les empreses catalanes (i, és clar, la de les empreses allunyades de la frontera).
Què us he de dir de la història del ferrocarril, si el 28 d’octubre de 1848 va passar per Premià de Mar el primer ferrocarril construït a l’Estat, per iniciativa del mataroní Miquel Biada (que havia mort pocs mesos abans). El tren de Barcelona a Mataró es va avançar en el temps al tren de Madrid a Aranjuez, a pesar del fet de no ser un projecte prioritari (no sortia de Madrid) i per tant no poder obtenir de Madrid ni de la banca estatal els crèdits necessaris per completar l’obra.

8. La contraofensiva política.
Em direu que els fets esdevinguts a mitjan segle XIX no són raons per justificar posicionaments actuals. Però hi ha molts altres fets, el més recent: la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre el primer Estatut d’Autonomia que passa per les seves mans, el català. Són molts els que actualment consideren que els membres del Tribunal Constitucional espanyol han transformat (la Constitució de 1978) “en una cotilla estreta i tancada on la nació catalana tal i com la volem els catalans no cap a la Constitució” ... en paraules (recents) de Felip Puig, Secretari General Adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya.
I quan dic “són molts” no faig una afirmació gratuïta. Jo no vaig comptar els manifestants del dia dissabte 10 de juliol, i per tant no puc dir si eren 1.100.000 com va afirmar una regidora de l’Ajuntament de Barcelona. Sí que puc dir que quan l’helicòpter d’una agència de notícies espanyola es va enlairar amb aquesta pretensió estadística, va trigar tant a arribar-hi que la gran majoria de manifestants ja feia estona que havíem marxat cap a casa: jo mateix, i tota la família, érem a ca la mare prenent un te i comentant l’experiència com de les més impactants de la nostra vida. Tampoc no afirmaré que TOTHOM cantés el crit més corejat: però mai havia vist tantes banderes estelades ni sentit tanta gent cridar a favor de la independència. Mai (i en porto a les espatlles diverses, de manifestacions massives).
La contraofensiva política passa per acabar de creure’ns les enquestes que no estan formulades en un sentit estatalista o madrípeta. La darrera en què he participat troba que una enorme majoria de catalans (de ciutadans de Catalunya, per ser més precís) creu que Catalunya té dret a ser independent, i en cas d’un referèndum per la independència, votarien pel si molt més del doble dels que votarien pel no. Sota fins i tot els criteris més exigents, la comunitat mundial hauria d’acceptar la nostra decisió de ser sobirans.
Aquesta gran victòria (hipotètica: es tracta només d’una enquesta!) no només quadra amb la meva experiència personal: l’emancipació del poble català, de la nació catalana, és tema de conversa al bar, i encara és hora que trobi més que el més esporàdic defensor del manteniment del status quo amb Espanya! A més, destrossa totalment aquella imatge que els defensors de la independència eren, érem, quatre arreplegats fanàtics.


9. Més sobre els ismes.
Fixeu-vos que en la meva enquesta (de fet, dues) no he demanat si la gent és “nacionalista”, o “catalanista”, o “separatista” o “sobiranista” o “autodeterminista”. No hi he fixat cap pregunta parlant d’”ismes”. Per què no?
En un article que vaig publicar a cronica.com el mes d’agost (concretament el dia 13) intitulat “Nacionalista? Qui? Jo?”, mirava d’explicar-ho.
En alguna ocasió he comentat que a molta gent no li agrada de ser identificada amb una ideologia concreta, i que resulta molt alliçonador que moltíssims més catalans (de fet, la majoria!) reconeixen que votaran a favor de la independència el dia que es faci EL referèndum, que no afirmen ser “nacionalistes” o “independentistes”.
La qüestió és només de noms? En un debat el mes de febrer, hom demanava si era possible ser independentista sense ser nacionalista. Era un debat fals, com sabrà qualsevol coneixedor de les tesis de Michael Billig, autor del revelador llibre “Banal Nationalism” en què descriu les mil maneres a través de les quals una persona, o un grup humà, mostren el seu nacionalisme ... sense ni tan sols considerar-ho nacionalisme. Com a molt “patriotisme” (com ara la bandera nordamericana als jardins privats). El mateix invent del curiós i molt mesetari terme “no-nacionalista” és, pel meu gust, un profund autoengany. El més gran èxit d’una ideologia és fer-se invisible, i actuar a través de la “violència simbòlica”.
Independentisme sense nacionalisme, independentisme sense nacionalisme?
Hom pot ser independentista sense ser nacionalista, en definitiva? Crec que la solució la trobem fàcilment en els objectius respecte de la nació, dels uns i dels altres (si els podem distingir, és clar). Els d’un independentista es revelen en la mateixa paraula i no permeten matisos. Però els d’un nacionalista? Es pot ser nacionalista sense ser independentista (inverteixo, expressament, doncs, els termes del debat) [sense voler la llibertat del seu poble]? Tot i que em fa l’efecte que són cada dia més pocs [i la sentència del Tribunal Constitucional hi ha contribuït sobremanera], hi ha hagut sempre els que creien en una federació ibèrica, entre nacions iguals. Però saben què en pensa la resta de l’Estat espanyol: per la seva reacció després de la proclama del coronel Macià el 14 d’abril de 1931, o el del president Companys el 6 d’octubre de 1934, o amb els tímids intents d’acostament al tracte en peu d’igualtat que consten –i han estat declarats anticonstitucionals- en l’aigualit Estatut de 2006.
Tornem a la pregunta. Pot haver-hi persones favorables a la independència, però que no creguin que Catalunya és una nació (i per tant, té un dret inherent a decidir, sense límits, el seu futur polític)? És un contrasentit si ens ho prenem al peu de la lletra, però potser sí que trobaríem gent que no se senten catalans (potser han vingut de fora) i per tant no són nacionalistes, i en canvi reconeixen que som una nació. Potser en trobaríem... però potser els hauríem d’anar a reclutar!
Segurament el debat ve de l’intent de sumar sociològicament, de fer una crida a favor de la independència prou àmplia perquè no espanti o alieni els que no se senten catalans, catalanistes o nacionalistes catalans. Apareixen a totes les enquestes, certament. Però potser arribarem abans a consolidar la majoria social a favor de la independència (més ben dit, a convèncer els partits que aquesta majoria ja existeix), si tractem tothom, cívicament, com a catalans, com ho fa l’Estat espanyol en negatiu (no inverteix més o menys a Catalunya en funció de la identitat del potencials beneficiaris de cada projecte..., sinó que inverteix menys a Catalunya en el seu conjunt!).
Però d’aquí a obviar la paraula “nacionalisme” hi ha un salt, que potser deu més a la malèfica associació del mot amb algunes de les ideologies més amenaçadores i destructores de l’Europa del segle XX. Ja els anys vint, per a molts (hi va tenir a veure Antoni Rovira i Virgili, potser?) la paraula “catalanisme”, tot significant el mateix, transmetia al món una imatge menys agressiva, més civilitzada, que [el mot “nacionalisme, associat més aviat amb] el nazisme, per exemple.
Antoni Simon citava Borja de Riquer: "No van ser els nacionalismes perifèrics els que van destruir la unitat nacional espanyola, sinó al contrari, que va ser el fracàs del nacionalisme espanyol, o la crisi de la seva penetració social, evidenciada en el desastre de 1898, al1ò que va facilitar, per reacció, l'èxit polític dels nacionalismes alternatius".
Serem a l’alçada, doncs, per aprofitar totes les escletxes que el model nacionalitzador espanyol evidencia en aquests temps (amb l’única excepció de l’esport!), per portar a un nou èxit el nacionalisme català?
Aquí acabava aquell article.
Continuo amb el tema dels “ismes” Potser sí que hi ha “ismes” que agraden. Em refereixo, per cert, a les ideologies; no tenim cap objecció a parlar d’un “dentista” (fora que ens faci mal, és clar) o d’un “economista” (fora que ens aconselli equivocadament).
Tenim un bon exemple d’un altre aspecte del que estic dient. L’he llegit avui mateix a cronica.cat: Ciutadans pretén reivindicar una Diada en què 'constitucionalistes i independentistes, s'asseguin junts al marge dels seus ideals i de la llengua que parlin'. Les paraules del sr. Rivera (que és qui ha fet una invitació als líders del PSC i del PP per tal que se sumin a l'acte que farà demà sota el lema “Convivència sí. Independència no”) em susciten diferents comentaris.
Per un cantó, em demano si el món (polític o no polític) es divideix en 'constitucionalistes’ i ‘independentistes’, si aquesta és la manera de simplificar la societat catalana? Com he dit abans, aquest llenguatge és un intent de definir bons i dolents, i d’associar els ‘independentistes’ amb la radicalitat, la rauxa, el desordre.
Per altra banda, em demano si la ‘convivència’ està renyida amb la ‘independència’. En aquest món globalitzat, no convivim els catalans amb els andorrans, amb els francesos, o amb els belgues? Els altres, que són independents, no conviuen amb ningú més, potser? Potser aquest senyor (i molts altres que pensen com ell) ens hauria de dir si en ares de la convivència europea els estats no haurien de renunciar a la seva independència. Suposo que ell, que el deuen definir com un exemple de “no-nacionalista” (quina llufa més negativa, oi? És com dir “antifeixistes”, o “antiavortistes”... que ara són activistes “pro-vida”!) no donarà suport a res que minvi el poder de la seva nació, del seu Estat-nació! Es deu considerar “patriota” com si fos una cosa diferent de ser “nacionalista”!


10. Per acabar: Ja ho han dit altres
Vull acabar, en aquesta commemoració de l’11 de setembre, amb les paraules d’algunes persones que han dit més bé que jo el que vull dir en conclusió.

Primer el bon amic i admirat Enric Larreula (desembre de 2003) “Haurem de saber explicar als ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que aquest plantejament sobiranista no obeeix a una idea romàntica sinó a uns drets de justícia i conveniència social i econòmica”.

Segon, l’igualment admirat Vicent Partal (Vilaweb, 18 de febrer de 2008): “En la dècada dels noranta van aparèixer [en Europa] tretze [estats nous]. I aquest segle ja n'han sorgit tres ... Resulta ridícul de voler fer creure que una frontera europea, la que siga, no canviarà mai”.

Tercer, Xavier Solano (2008) ha recordat que “Catalunya mai no va voler deixar de governar-se a si mateixa i ... van ser les circumstàncies bèl•liques les que ens van arrabassar el nostre autogovern en uns moments històrics no tan llunyans”.

Quart, que hi ha separatistes, però també separadors, ho ha dit un altre amic, Salvador Cardús (Avui, 25 de novembre de 2007): “L'allunyament sentimental i polític d’Espanya respecte a Catalunya és una evidència. Espanya mostra una gran desafecció respecte als catalans... No ens hi volen. Molts catalans acabaran independentistes a la força”.

Cinquè, Oriol Junqueras ara eurodiputat d’Esquerra Republicana, ha escrit (2008) que “En el nostre país sobrem «especialistes» en alliberament nacional que –malauradament- encara no hem alliberat cap país; i, malgrat aquesta migradesa del nostre currículum «alliberador», ens omplim la boca de sobirania i independència. Ara -com sempre- ens cal excel•lència en el discurs i rigor en la feina”.

I no podria acabar sense citar el mestre, Josep Maria Terricabras (El Periódico, 4 d’abril de 2007): “El problema no és si els catalans tenim o no tenim el dret o no d’autodeterminar-nos. El tenim com el té qualsevol poble que el vulgui exercir, i llestos. El problema és un altre: ... correrà aquest poble a les urnes el dia que hi hagi un referèndum d’autodeterminació?”

L’onze de setembre de 1714, malgrat molts mesos de rigor en la feina, els dirigents de Catalunya sucumbien davant els assetjants de la ciutat de Barcelona. Però el seu esperit de lluita, obstinada i sovint callada, ha persistit en el nostre subconscient. Gràcies a ells som aquí, malgrat totes les vicissituds. I gràcies a la història, llunyana i recent, de la nostra nació, estem cada dia més a prop de fer realitat el que és el somni de molts i molts, i molts, catalans que (com deia jo fa quasi sis anys), “en definitiva, no aspirem a tenir ni un gram més de pes en el món que de qualsevol país actual sobirà ... i no veiem perquè ens hauríem de conformar amb un gram menys, tampoc”. I, inspirat pel nom del carrer on som ara, el carrer de l’Esperança, us dic Visca el nostre, futur, Estat nacional! I Visca Catalunya... lliure!

Moltes gràcies.