11/16/2009


El davantal de Jordi Basté del divendres 30 d’octubre de 2009 (RAC-1)

(gràcies Jordi!!)
----------------------------------------------

Cal veure, gairebé com una obligació, cada dijous el Mikimoto als Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim el país. És aire fresc, obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí, del que ens està passant a Catalunya.

Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa, que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d'una altra època i hi ha poca gent. Veure el Mikimoto als Afers Exteriors és la imatge necessària per l’autoestima d’un país, per descobrir que tenim gent catalana emigrant, que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.

Catalunya és l’Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador, copiat per altres grans cadenes espanyoles.

El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no son els Millet, els Montull i els que puguin venir, ni els blanquejadors ni els que posen negre, ni els lladres, ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem. El nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adià, dels germans Roca, de la Ruscalleda del Fermí Puig... Al meu país hi juga un Barça catalanista amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, Els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, els trabucaires i la Patum. I la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà,el Delta de l’Ebe, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà... A Catalunya tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu i fins i tot tenim una muntanya Santa amb una Verge negra. De gegants i de capgrossos, rumba i havaneres, I tenim mongetes amb què tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brassa i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà com també els permetem un dia a l’any fer cagar un bastó anomenat tió -aviam si s’han portat bé.

I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim! El meu país és tant petit que és meravellós i no podem perdre aquesta idea, mai! Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta.

El meu país ha de tirar endavant i hem de saber fer-ho, i a qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar. Sí, sí, sí, sí. S’ha d’anar a votar.

No, amics, no, això no és Itàlia, em nego, no ho permetrem. Això és Catalunya, la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors, i de qui se la faci seva, siguin d'on siguin, vinguin d'on vinguin.

Catalunya se sent, Catalunya no es pateix; és massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se'n oblidi!

Ens n'hem de sortir. Som-hi d’una vegada!

Es pot baixar (de moment!) clicant aquí:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada