L'homenatge a Pere Esteve (14 d'octubre de 2005)
------------------------------------------------
La meva aportació:

Molts catalans ens sentíem orfes de liderat i de rumb, l’estiu de 2002, quan vaig dinar amb en Pere a Brussel·les, al Parlament europeu. Era evident que en preparava una de grossa. “S’ha de fer alguna cosa”, vàrem dir i pensar.

La política catalana era ensopida; el dèficit fiscal, malgrat tot, encara creixia; els estralls del nacionalisme espanyol (l’únic excloent!) eren evidents; l'acció de govern semblava haver abandonat el projecte de (re)construcció nacional.

Al cap de poc, deixava el partit amb qui s’havia sentit tan a gust, però en la seva opinió s’havia desviat massa del seu projecte inicial, a canvi de no res.

A mi em va cridar l’atenció el fet que es llencés al buit, sense que l’esperés cap bufet, cap consell d’administració. No. Es va posar a la cua dels aturats, on una jove funcionària es va quedar astorada en veure’l: “Què hi fa vostè, aquí?”

El setembre vàrem parlar d’un projecte nou. Asseguts en una terrassa al passeig de Gràcia, se li acostava gent anònima: “Endavant! Molt ben fet! Estem amb tu!”. Quina sintonia entre un polític (en excedència temporal) amb tanta gent del carrer. El seu gest de coherència va despertar admiració fins i tot entre els que no compartien les seves profundes conviccions nacionalistes.

“S’ha de fer alguna cosa”. Estic orgullós d’haver viscut amb ell i amb centenars de catalans i catalanes l’aventura de Catalunya 2003, contribuint a despertar –a sacsejar!- el nostre poble i els seus estaments polítics només un any més tard. S’ha despertat, i hem començat novament a somiar en una nació més lliure (o simplement, lliure), més pròsper... més nació!

Com deia en Pere: “la política és l’art de fer possible allò que el poble necessita”. I el que necessita ara és el nou Estatut, defensat pel conjunt de la societat.
Senyores i senyors, a en Pere vull dedicar el nus a la gola, les llàgrimes d’emoció, que vaig sentir quan l’Estatut es va aprovar amb el suport de 120 diputats. Sense pensar mai que serà fàcil, l’únic camí possible, -el camí de la llibertat i de la dignitat- ens l’ha indicat en Pere Esteve.

Moltes gràcies!

Reportatge de l'acte a la premsa:
Avui (14/10/2005): http://www.avui.com/avui/diari/05/oct/14/82406.htm (html)
El Periódico (14/10/2005):
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=5&idioma=CAT&idnoticia_PK=249514
El País (14/10/2005):
http://www.elpais.es/articulo/elpepiautcat/20051014elpcat_10/Tes/