3/07/2013

"Alts càrrecs d'Interior van validar a ‘El Mundo' l'informe fals dels comptes de Pujol"

26/11/2012
 
28/11/2012
http://ramonmur.wordpress.com/2012/11/28/el-ejemplo-de-catalunya-la-victoria-de-pedro-j-y-el-retroceso-de-ciu/
El ejemplo de Catalunya, la ‘victoria’ de Pedro J. y el retroceso de CiU
... Lo peor de estas elecciones catalanas ha sido el punto, o sea la ‘victoria’, que se ha anotado un periódico y encima de Madrid. Castilla quiere castellanizar toda España, que diría Luis Racionero, y estaba claro que había que caer sobre Catalunya igual que Isabel la Católica cayó sobre Granada. Pedro J. Ramirez, director y dueño principal de ‘El Mundo’, el periodista más desmontagobiernos y tronos de la Historia de España, sacó el informe de sus chicos del repoterismo de investigación en el momento preciso y oportuno. ¿Influyó en las elecciones? Claro que sí y sobre todo por una razón: porque en este país cainita, la mayoría aplaudió y se regocijó ante el descubrimiento de un nuevo caso de super-corrupción. Los menos, creo yo, nos sentimos dolidos, avergonzados y preocupados. Me repugna sobremanera regocijarme de estos casos. Si hay culpa, que se juzgue y pague. Pero el primero en lamentar que se haya de enchironar a personajes públicos, en los que tanta gente depositó su confianza un día, seré yo...
 

1/3/2013
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/624021-alts-carrecs-dinterior-van-validar-a-el-mundo-linforme-fals-dels-comptes-de-pujol.html

Alts càrrecs d'Interior van validar a ‘El Mundo' l'informe fals dels comptes de Pujol

Els autors de la informació afirmen davant del jutge que la UDEF va lliurar el document

Sostenen que la policia nega que existeixi per por de represàlies

01/03/13 02:00 - Barcelona - Redacció email protegit
L'expresident de la Generalitat va
denunciar el diari per injúries
Foto: ARXIU.
Els periodistes d'El Mundo Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta, autors de l'article que sostenia que l'expresident Jordi Pujol tenia comptes en paradisos fiscals, van afirmar ahir davant del jutge que a les altes esferes del Ministeri de l'Interior els van confirmar la validesa de l'informe sobre el qual es van basar. L'esborrany es va publicar en plena campanya de les passades eleccions catalanes i la seva autoria s'atribuïa a la unitat de delictes econòmics de la policia espanyola –la UDEF–, però aquest cos policial va negar que l'hagués fet. Ahir, en les seves declaracions, els dos periodistes es van negar a revelar els noms de les seves fonts, però un dels dos periodistes sí que va reconèixer que el document li havia entregat “una font de l'interior de la UDEF” i que els havia arribat “força, força” hores abans de la seva publicació. “L'informe l'entrega un agent” i després van acudir a altres fonts de la mateixa unitat per confirmar la veracitat de l'informe, van declarar. Segons la seva versió, l'existència de l'informe i el seu contingut estaven confirmats per la policia, i posteriorment ho van verificar amb altres fonts de la UDEF i del mateix ministeri.
 
Inda i Urreiztieta admeten que feia mesos que parlaven amb diversos membres de la UDEF i “moltes persones importants, moltes de les quals del Ministeri de l'Interior”. Neguen haver eliminat la firma o la identificació de l'autor de l'esborrany, i asseguren que ja el van rebre així perquè qui els ho va entregar volia protegir la seva identitat. Al jutjat també se'ls va preguntar per les declaracions de la UDEF en el sentit que l'esborrany no existia. La versió dels dos periodistes és que ho devien negar pel temor que se'ls acusés de revelació de secrets. Fins ara cap responsable policial ha reconegut ni validat el document.
 
Sobre de quina part de l'informe es van valer per afirmar que Pujol i Artur Mas tenen comptes a Suïssa, van llegir una part del text que acaba parlant del matrimoni Pujol Ferrusola com a beneficiari d'un compte de 165 milions de francs suïssos al Banc Lombard-Odier i d'un altre en una entitat de Ginebra. “L'existència del primer compte va ser, a més de la UDEF i altres fonts, confirmada per Javier de la Rosa”. També expliquen que el cos policial feia mesos que tenia contacte amb De la Rosa i Victòria Álvarez, l'exparella del fill de Pujol Jordi Pujol Ferrusola, “perquè es fes justícia”.
També neguen que la publicació de l'informe es degués a cap directriu d'un superior o per raons d'oportunitat. Segons ells, el van publicar “pel seu valor informatiu”.

El cap del fiscal de Catalunya



http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2013/03/06/fiscal-cap-catalunya-dimiteix-despres-donar-suport-al-dret-decidir/607195.html

El fiscal en cap de Catalunya dimiteix després de donar suport al dret a decidir

Torres-Dulce accepta la renúncia de Rodríguez-Sol que continuarà en el càrrec fins que hi hagi substitut

06.03.2013 | 08:38

MADRID | EFE/DDG

El fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, va presentar ahir la seva renúncia davant el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, que la va acceptar després de ser expedientat per opinar en una entrevista sobre la consulta sobiranista catalana. Així ho va anunciar el propi fiscal en cap de Catalunya a la seva sortida de la Fiscalia General de l'Estat, on va comparèixer per expressar les seves al·legacions a l'expedient que li va obrir dilluns el fiscal general. En un comunicat, la Fiscalia General de l'Estat va confirmar que Torres-Dulce havia acceptat la renúncia que Rodríguez-Sol havia presentat durant el tràmit d'audiència previst en l'expedient i que, amb el seu cessament, havia quedat arxivat a falta d'objecte. No obstant, va especificar que la renúncia al càrrec "no tindrà efecte de manera immediata", ja que les necessitats de govern de la Fiscalia Superior aconsellen que l'actual fiscal continuï en el càrrec en els pròxims dies.

Rodríguez-Sol va anar ahir a la Fiscalia General de l'Estat per donar explicacions sobre les declaracions en les quals considerava legítim que es consultés als catalans sobre el seu futur polític i que, segons la seva opinió, "han estat la causa final" d'aquesta situació. "He explicat els motius i les raons que em van portar a fer cadascuna de les (últimes) actuacions", va dir Rodríguez-Sol, que va actuar, al seu judici, "amb lleialtat al fiscal general de l'Estat". Va afegir que havia posat el seu càrrec a disposició del fiscal general perquè "adoptés la decisió que estimés més correcta i més adequada als interessos generals de la carrera judicial", ja que, va agregar, "en aquesta carrera i en aquesta situació la confiança és un element essencial".

L'audiència davant el Consell Fiscal va transcórrer en un ambient "distès i de lleialtat institucional", que li va permetre expressar la seva opinió davant els fets, segons va detallar. En aquest sentit, va assegurar que les seves manifestacions havien estat "sempre de respecte al marc legal" i amb respecte a "el que ha de ser la llei en tot moment", que, segons va precisar, "ha de ser i pot ser modificada pels responsables del poder legislatiu". Per això les seves declaracions havien de ser enteses, va afirmar, com una "invitació als encarregats d'aplicar les lleis i de crear-les per conèixer la voluntat dels ciutadans", perquè la llei "ha d'obeir al bé comú".


...ooo000&000ooo...

El fiscal jefe de Cataluña renuncia tras su polémica soberanista

martes 5 de marzo de 2013 20:38 CET
MADRID (Reuters) - El fiscal jefe de Cataluña, Martín Rodríguez Sol, presentó el martes su dimisión ante la Fiscalía General del Estado tras la polémica que suscitada por sus declaraciones sobre la legitimidad de una consulta soberanista en la comunidad.
"Entiendo que en esta carrera y en situación la confianza es un elemento esencial y por lo tanto yo he puesto mi cargo (a disposición de la Fiscalía) y el fiscal general del Estado entiendo que lo acepta", dijo Rodríguez Sol en declaraciones recogidas por TVE.
Fuentes judiciales confirmaron a Reuters que el fiscal general del Estado, Eduardo Torres-Dulce, aceptó la renuncia presentada por Rodríguez Sol, que prestó declaración ante la Fiscalía General del Estado tras la apertura el lunes de un expediente de remoción - que iniciaba un proceso de destitución - por sus declaraciones.
La renuncia, que deja sin efecto el expediente de remoción, se hará efectiva en los próximos días.
Rodríguez Sol dijo en una entrevista concedida a la agencia Europa Press que veía legítimo que Cataluña aspirase a preguntar a sus ciudadanos sobre su futuro político, advirtiendo que "no existe un marco legal que permita un referéndum sobre la independencia (...) Existen otras alternativas, y una es utilizar la ley de consultas con preguntas de otro estilo y aquí es donde se puede posiblemente jugar".
Posteriormente, Rodríguez-Sol matizó sus palabras en un comunicado, apuntando que no había prestado ningún apoyo "directo o indirecto" a la consulta, sino que había ofrecido su opinión sobre la Ley de Consultas, pendiente de tramitación en el Parlamento catalán.
El Parlamento de Cataluña aprobó el pasado 23 de enero declaración de soberanía en la que consagraba el "derecho a decidir" del pueblo catalán, en el colofón hasta la fecha de un debate sobre la independencia de la región que ha alcanzado una intensidad inusitada tras 30 años de autonomía.

...ooo000&000ooo...

http://politica.elpais.com/politica/2013/03/04/actualidad/1362428108_624841.html

Un conservador con tendencia a opinar

El entorno del fiscal jefe de Cataluña le define como un hombre que no rehúye el diálogo

Rebeca Carranco
4 MAR 2013 - 21:15 CET
Con estupefacción y con sorpresa recibió ayer el entorno del fiscal jefe de Cataluña, Martín Rodríguez Sol, la decisión de su superior, Eduardo Torres-Dulce, de iniciar los trámites para destituirle. Por el hecho en sí, pero sobre todo por las declaraciones que lo han motivado. Rodríguez Sol expresó en una entrevista en Europa Press que considera legítimo una consulta sobre el destino de Cataluña, aunque apuntó que el marco legal actual no lo permite. “No es una persona independentista, se le castiga por dar su opinión”, aseguran fuentes cercanas al fiscal. Él mismo, en una nota de prensa, negó ayer “cualquier apoyo, directo o indirecto, a un proyecto secesionista”. El divorcio con su jefe empezó con la apertura de diligencias por las “calumnias” que él entendió que había publicado El Mundo, contra el presidente Artur Mas, en plena campaña electoral, y sin informar a Torres-Dulce. “Fue una decisión un poco impetuosa, en lugar de tomar una cierta prudencia, porque tampoco era una cosa urgente”, apuntan fuentes judiciales. “Estas nuevas declaraciones pueden haberse tomado como otra salida de tono y habrán dicho que hasta aquí”, añaden esas mismas fuentes.

El entorno de Rodríguez Sol le define como una persona que no se arredra a la hora de opinar. “Es un hombre de firmes convicciones de todo tipo, eso hace que no se esconda, no rehúye el diálogo, ni la toma decisión. Incluso en algunos temas muy sensibles”, explican. Tras los diversos casos de corrupción que azotan Cataluña, el fiscal se ha posicionado en distintos medios, y ha negado que se trate de un intento de boicotear el proceso soberanista. También afeó a Oriol Pujol, el secretario general de CDC, que “usase la bandera para protegerse” de los casos “particulares” por los que está siendo investigado. “En ocasiones, es mejor hablar con dictámenes”, alegan fuentes de la fiscalía. “Ciertos sectores de Madrid no toleran que se pueda opinar libremente”, contradicen otras fuentes del mismo ámbito.

Su nombramiento en julio del año pasado destacó por ser la primera vez que un conservador ocupaba el puesto en Cataluña. Miembro de la conservadora Asociación de Fiscales (AF), fue su presidente entre 2000 y 2004. Entonces tachó de “preocupante” la reforma del Estatuto de Cataluña porque consideró que “traslucía un afán de garantizar que el fiscal superior de Cataluña fuese quien quisiera el Gobierno de Barcelona”. Algo que criticó porque rompía “totalmente con la legalidad actual”.

Mallorquín de nacimiento (Palma de Mallorca, 1956), cercano a Unió, viene de una estirpe de jueces y fiscales originarios de Lleida. Hijo también de fiscal (su padre, Martín Rodríguez Estevan, ejerció en esa provincia catalana) su rama familiar por parte de los Sol ha estado muy relacionada con la política. Rodríguez Sol ejerció durante 11 años como jefe provincial de Lleida, hasta que en 2008 fue nombrado máximo responsable de Barcelona. Siempre muy preocupado por el maltrato a la mujer, y la defensa al menor, también se posicionó en contra del aborto.

Diversas fuentes recordaron ayer el caso de Carlos Jiménez Villarejo, que como fiscal jefe del Cataluña, primero; y, después, como fiscal anticorrupción, impulsó varios procesos contra políticos catalanes. Incluso interrogó al expresidente catalán, Jordi Pujol, por el caso Banca Catalana.

Los gobiernos nacionalistas intentaran, de todas las maneras, apartarle del cargo.

“Rodríguez Sol va a ser la primera víctima del proceso soberanista”, lamentan fuentes de su entorno. Y eso, sin clamar por la independencia.

...ooo000&000ooo...
El fiscal de Cataluña ve legítimo aspirar a una consulta que respete la legalidad
  • "Al pueblo hay que darle la posibilidad de expresar lo que quiere", asegura Martín Rodríguez Sol
  • Propone "jugar" con las preguntas a través de ley de consultas
  • El jefe de la fiscalía avisa de que aún no hay marco legal para convocar un referéndum
EP Barcelona 4 MAR 2013 - 00:43 CET

El fiscal superior de Cataluña, Martín Rodríguez Sol, ve legítimo que Cataluña aspire a consultar a sus ciudadanos sobre su futuro político pero avisa de que actualmente "no existe un marco legal que permita un referéndum sobre la independencia", por lo que apuesta por buscar una alternativa en preguntas que respeten la legalidad.

En una entrevista de Europa Press, Rodríguez Sol ha considerado que ante el previsible no de Madrid a permitir un referéndum sobre la independencia "existen otras alternativas, y una es utilizar la ley de consultas con preguntas de otro estilo y aquí es donde se puede posiblemente jugar".

Según el fiscal, "hay un marco legal muy concreto y, a la vez, hay que intentar conectarlo con una realidad social de una parte importante de la población de Cataluña que cree que es mejor para Cataluña otro modelo" al actual. "Si no hay solución en Madrid hay que ver qué ámbito de competencias nos quedan y qué se puede hacer a través de una ley de consultas", ha indicado Rodríguez Sol. Asimismo, ha opinado: "Al pueblo hay que darle la posibilidad de expresar lo que quiere; en general a cualquier pueblo".

El fiscal ha hecho un símil con el viaje de Ulises y el proceso catalán: "En estos momentos, del viaje a Ítaca, los billetes los pueden tener en Madrid. Y nos podemos encontrar con que la postura de Madrid no sea muy favorable a los cruceros".

Por ello, ha pedido "ser realista" y entender que el marco legal no contempla la posibilidad de un referéndum sobre la independencia, aunque sí apunta a que se podría hacer legalmente con una modificación legislativa que depende del Gobierno central.

"Yo creo que al final los legisladores tienen que ser conscientes de que legislan para los ciudadanos y tienen que buscar el bien común de todos y ver si la unidad nos fortalece o puede llevar a hacernos más débiles", ha reflexionado.

Preguntado sobre si defiende una reforma de la Constitución en esta cuestión, ha puntualizado: "Lo que digo es que todas las leyes se pueden modificar y hay que valorar si la norma sigue respondiendo a una realidad social como fue en el año 78 o si hay una realidad distinta, plural, que aconsejaría una modificación", aunque ha puntualizado que estas decisiones corresponden a los políticos.

3/01/2013

L'AVE, una inversió ruïnosa

http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/279209--ave-la-ruina-de-lestat-.html

Article de Quim Torrent


Ni els britànics ni els nordamericans s'atreveixen a fer línies de TGV entre nuclis urbans molt més importants que Barcelona i Madrid, l'únic tram de tota la xarxa epanyiola que podria arribar a ser rendible.

SOCIETAT

"AVE: la ruïna de l’Estat


 L’Estat ha gastat 50.000 milions en projectes que no tindran prou viatgers per pagar el manteniment de les línies · Els Estats Units o França, molt més poblats, han descartat el model espanyol d’alta velocitat

El tren torna a estar al centre de les nostres vides, diu un dels nous anuncis de Renfe. I també en el centre del nostres problemes, s’hi podria afegir. L’empitjorament de la crisi ha agafat amb el peu canviat el govern espanyol, que, fins no fa gaires dies, presumia de ser el govern que més inverteix en ferrocarril d’alta velocitat del món. Però per molt que brillin els rails per on circulen els trens a 300 km/h cada vegada són més els que discuteixen que l’AVE sigui una bona inversió, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista social. 

La despesa en línies d’alta velocitat que ha fet l’Estat ha estat estratosfèrica. Actualment Espanya té 1.800 quilòmetres d’aquestes línies en servei i 2.200 en construcció, molt per davant de la resta de països europeus. De fet, només la Xina, amb 10.000 quilòmetres en construcció, supera ara mateix la inversió espanyola. Tant França com Alemanya van descartar una inversió semblant a l’espanyola perquè la consideraven insostenible econòmicament. I això que Alemanya té un PIB de 3,2 bilions de dòlars i una població de 82 milions de persones i a França n’hi viuen 65 milions que sumen un PIB de 2,8 bilions. 

Espanya, en canvi, amb 46 milions i la meitat de PIB que França, s’ha permès el luxe d’haver gastat ja més de 50.000 milions d’euros –la retallada pel dèficit és de 15.000 milions– en ferrocarril d’alta velocitat. I ho ha fet ajudat pels fons europeus de cohesió, la majoria dels quals provinents de França i Alemanya. No és estrany, doncs, que aquests països hagin reclamat a Zapatero que s’estrenyi el cinturó perquè ells ni tan sols s’han plantejat obres d’aquest calibre.

Pocs passatgers
L’economista Germà Bel ho té clar: “l’AVE ha estat el prototip dels anys meravellosos d’Espanya. És una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. Bel, un dels principals especialistes en infraestructures del país, considera que ni tan sols les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona són prou grans perquè la inversió tingui sentit. “L’alta velocitat només té sentit en ciutats molt poblades, com París o les ciutats japoneses”, assenyala Bel. 

En aquest sentit, les comparacions són sagnants. Potser la dada que més bé il·lustra el perquè l’AVE pot acabar sent una inversió ruïnosa és el nombre de passatgers per quilòmetres de línia. Les últimes dades oficials de la UIC –l’òrganització mundial de les companyies de ferrocarril– il·lustren la diferència entre els models d’Espanya i França. Mentre la ràtio de passatgers per quilòmetre és de 2,8, a França arriba a 41,5. 
Trobar veus crítiques en un sector molt endogàmic com el de la construcció no és fàcil. Pocs volen parlar i alguns dels que ho fan demanen no publicar el seu nom. Un dels problemes, segons explica un exassessor del ministeri de Foment, que ha revisat diferents projectes d’AVE, és el poc rigor dels estudis, tant els que preveuen el cost de la infraestructura com els que avaluen la demanda de viatgers. “A Anglaterra, on tenen la xarxa col·lapsada des de fa anys, encara s’estan pensant un TGV entre Londres i Birmingham perquè no estan segurs que els surtin els números”, assenyala ell. 

L’anglès és un cas semblant a l’americà. Fa uns mesos el secretari de Transports nord-americà, Ray LaHood, va visitar Espanya per veure in situ els fantàstics trens que hi ha a la península. El polític nord-americà es va mostrar encantat fins que li van ensenyar la factura. Un dels que van ser presents en aquell viatge explica el que LaHood li va dir a Blanco: “Vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre”. 

Descartat als EUA

Als Estats Units una infraestructura ha de demostrar que serà rendible per poder ser finançada amb diner públic. Per això, l’Estat de Califòrnia ha desestimat, de moment, una línia d’alta velocitat entre San Francisco i Los Angeles, dues ciutats separades per 600 quilòmetres i amb àrees metropolitanes que sumen 19 milions d’habitants, gairebé tres vegades la suma de Madrid-Barcelona.

Però el cost de construcció no és l’únic que cal comptabilitzar a l’hora de construir alta velocitat. El cost de manteniment de cada quilòmetre de línia, també segons dades de la UIC, és d’entre 28.000 i 33.000 euros per any. Una xifra molt allunyada de les que manté Foment, que assegura que el manteniment costa 10.000 euros per quilòmetre i any –20.000 si és en túnel– ja que només compta el manteniment de via. Cal afegir-hi el manteniment de l’electrificació, la senyalització i les telecomunicacions. Això vol dir que quan s’acabin els 2.200 quilòmetres que hi ha en obres, la factura de manteniment de l’AVE pujarà a més de 120 milions d’euros anuals.

L’exdirector de projectes del Banc Europeu d’Inversions (BEI), Mateu Turró, salva pels pèls les línies de Madrid i Barcelona perquè són les úniques que poden pagar una part del manteniment. “La resta –lamenta Turró– caldria replantejar-se-les”. El problema, però, és que és molt difícil tornar enrere. Hi ha fins i tot qui parla de fer-ho aplicant la teoria de costos submergits. Això vol dir que encara que es descomptés la despesa feta en AVE –30.000 milions si no comptem el Sevilla-Madrid-Barcelona– molts dels projectes que s’han de pagar a partir d’ara no val la pena fer-los perquè ni descomptant la inversió feta seran rendibles.

Un exemple claríssim són les línies que uniran Madrid amb el Cantàbric i Galícia. El tram entre Madrid i Valladolid només té 174.000 viatgers anuals d’AVE. Si hi sumem la resta de trens s’arriba a 1,5 milions de viatgers, tot i que amb un bitllet més barat. Perquè una línia d’AVE financi com a mínim els costos de manteniment ha de passar dels sis milions de passatgers. Madrid-Barcelona en suma cinc i Madrid-Sevilla amb prou feines passa dels tres. L’AVE és més ràpid i confortable que l’avió, però el Concorde també ho era respecte a l’aviació tradicional i va acabar desapareixent pels elevats costos econòmics que tenia."

Les llengües de la independència. El català i el castellà en la Catalunya independent: La meva posició

http://mataro.omnium.cat/ca/activitat/les-llengues-de-la-independencia-el-catala-i-el-castella-en-una-catalunya-independent-6871.html

1-03-2013 de 19:30 a 21:00

Casal de l'Amistat
C/ Església, 205  
08370 Calella (el Maresme)
Catalunya

La Secció d'Òmnium Montnegre organitza pel divendres 1 de març una taula rodona en què es parlarà de quines haurien de ser les llengües d'una Catalunya independent.


Ponents:
Isidor Marí, Sociolingüista i president de la Secció Filològica de l'Insitut d'Estudis Catalans
Miquel Strubell, Professor dels estudis d'Arts i Humanitats a la UOC
Albert Branchadell, Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB
Ernest Querol, Professor de Sociolingüística de la UOC

L'acte serà a les 19,30 al Casal de l'Amistat de Calella (C. Església, 205).

Línies bàsiques de la meva intervenció

1. Objectiu: Es tracta de definir un règim lingüístic que asseguri el paper cohesionador de la llengua catalana, i la seva vitalitat (en aquest cas, actuant a Catalunya) per a les futures generacions i per a la civilització humana.

2. Cal fer una mirada cap al futur, no conjuntural. Quin medi lingüístic volem per d'aquí a 25, 50, 100 anys? [El referèndum si que és conjuntural, i vull que hi guanyi el "sí". Hem d'armar-nos amb rèpliques argumentades quan els unionistes intensifiquin la guerra propagandística pel "no" en aquest tema. Amagar el cap sota l'ala i no tenir resposta quan això passi, o comprometre'ns a solucions no meditades que no assegurarien l'objectiu que he dit, seria poc recomanable. A més, a quants indecisos podria fer decantar la campanya basada en aquest punt? Chi lo sa!].
 

3. Recomano l'article "«Divide et Impera»: l’estratègia d’Espanya contra el sobiranisme" de Ramir De Porrata-Doria, empresari i membre de la junta directiva del Cercle Català de Negocis, http://www.naciodigital.cat/opinio/5163/divide/et/impera/estrategia/espanya/contra/sobiranisme, on afirma que "El cinquè flanc d’atac és generar divisió entre la pròpia societat catalana. L’eina per aconseguir-ho és el conflicte lingüístic. El Govern Espanyol, emparant-se en les sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, seguirà endavant en la seva lluita contra la immersió lingüística. La nova llei d’educació, impulsada pel ministre Wert, pretén generar divisió entre la societat catalana per motius lingüístics i crear dues línies d’ensenyament, una en català i l’altra en castellà, seguint la mateixa estratègia emprada a València i Balears. Creant dues comunitats lingüístiques diferents, esperen dividir la societat catalana en dos bàndols: els catalanoparlants-catalanistes i el castellanoparlants-espanyolistes."

4. Els reptes que tenim són, en primer lloc, pensar un marc legal que no posi al mateix nivell (a efectes de drets lingüístics, i salvant, naturalment els que es deriven dels drets humans)...


* un home de 80 anys, obrer jubilat nat a Granada, resident a Gavà de fa 60 anys; 
* la seva néta de 20 anys, nascuda i escolaritzada a Catalunya; i 
* un colombià que vindrà a viure a Catalunya d'aquí a 30 anys, posem per cas. 

¿Hi ha precedents internacionals que ens permetin formular solucions jurídiques que diferenciïn aquests casos, per exemple, definint períodes transitoris en el temps, o distingint entre els que opten per ser ciutadans del nou Estat, i els que no? Estem abocats a una solució com la de Kosovo, on la llei lingüística de 2010 obliga la legislació primària a ser publicada en albanès, serbi, turc, bosnià (sic) i anglès?

5. Alhora, no haurien de tenir els mateixos drets lingüístics que el colombià que he esmentat, els paquistanis, els xinesos o els britànics que hi puguin venir a viure, com a estrangers? 

6. Un segon repte: Fer entendre a la població catalana (a) l'origen i els raonaments del règim lingüístic vigent, definit per la Constitució espanyola (com hauria pogut establir-ne un altre), i (b) el tracte privilegiat de què han gaudit milions dels actuals catalans, un privilegi que neix d'un procés iniciat fa tres segles. M'explico. A Catalunya hi ha dues llengües oficials (de fet, a la Vall d'Aran, com sabeu, n'hi ha una tercera). Al terme "oficial" m'hi tornaré a referir al final. Català i occità són oficials perquè són llengües "pròpies", són llengües territorials, llengües forjades socialment per una població autòctona més o menys estable geogràficament al llarg dels segles. El seu reconeixement oficial no ha d'estranyar a ningú, sobretot pel que fa al català, un idioma que és la primera llengua d'uns cinc milions de persones (més a menys com el finès o el noruec). 

7. Però, per què comparteixen l'oficialitat amb el castellà? El 90% de la població estic segur que diran "Perquè hi ha molts castellanoparlants a Catalunya". També sento sovint dir "perquè el castellà s'ha parlat a Catalunya des de fa segles" (o "des de sempre"!). Les dues afirmacions són radicalment falses i demostren la pèssima cultura històrica de la població. Si no corregíem aquests dos errors toparíem amb el risc d'un conflicte social, i si més no, d'incomprensió, a l'hora de proposar el règim lingüístic de la Catalunya independent.... si no fos pel fet que les direccions dels dos partits que aparentment lideren el procés cap a la sobirania cauen en els mateixos errors per arribar a solucions altament discutibles ... per a mi. 

Programa electoral de CiU, 2012: "El castellà és llengua de part de la població catalana i ho continuarà sent. El castellà tindrà (sic!) caràcter de llengua cooficial (sic!). És un valor i un actiu de primer ordre, internacional, econòmic i cultural al qual no renunciarem." http://www.ciu.cat/media/76990.pdf 

Programa electoral d'ERC, 2012: "Farem possible l’ús normal i preferencial del català, amb tots els mitjans necessaris, tant tècnics com personals, que faci possible el principi d’igualtat i el sistema de la doble oficialitat de la llengua." http://www.esquerra.cat/eleccions2012/c2012_programa.pdf 

Oriol Junqueras, El Periódico de Catalunya, 8 d'octubre del 2012: "Però a propòsit de llengües, deixem-ho clar d'entrada, a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte." http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/eleccions-2012/castella-republica-catalana-article-doriol-junqueras-2221062. M'explico. 

8. Catalunya, al llarg del segle XX, va rebre un gran influx d'immigrants de la resta de l'Estat. Sense anar més lluny, el 1900,Catalunya tenia 1.886.916 habitants. L'any 1960 tenia més del doble 3.888.343 i des d'aleshores quasi que torna a duplicar. L'augment no és pas perquè els catalans ens prodiguem en activitats natalistes, més aviat el contrari. La majoria dels que van venir, han vingut i estan venint encara avui són de llengua castellana. Però, si tots haguessin vingut del País Valencià i les Illes Balears, ¿el català seria l'única llengua oficial a Catalunya? 

9. Si tots haguessin vingut de Galícia, a Catalunya el gallec seria oficial al costat del català? No, l'oficialitat del castellà no té res a veure amb els processos migratoris. El castellà és oficial a tot el territori de l'Estat, per imperatiu constitucional, al marge de si a cada lloc hi ha o no castellanoparlants. És tan oficial a Cornellà, a Calella i a Castellar de n'Hug. Per això els castellanoparlants han estat privilegiats, a Catalunya: hi tenen uns drets lingüístics aquí que no tenen els gallecs o els bascos que viuen aquí, i que no tenen els ciutadans catalanoparlants que viuen a Fuengirola, ni tan sols a Fraga! 

10. L'altre error: que el castellà "s'ha parlat a Catalunya des de fa segles" (o "des de sempre"). Us faig un prec: busqueu-me un sol castellanoparlant (millor que sigui monolingüe!) que pugui dir que la seva família des de "sempre" ha parlat castellà, vivint a Catalunya, és clar. Simplement, no n'hi ha (i si el cas esporàdic d'alguna família de la noblesa o de l'alta burgesia ens fes dubtar, penseu que el francès mai no va ser oficial a Rússia, encara que el parlés la família del Tsar). 

11. Torno al concepte d'"oficialitat". És necessari? A Anglaterra no n'hi ha cap de declaració d'oficialitat. A França no ho van introduir a la Constitutció (ells, tan uniformatzadors, tan republicans i jacobins!) el 25 de juny de 1992 (article 2 de la Constitution : La langue de la République est le français). Els catalans l'introduïm per reacció: com que la primera constitució que en parla és la republicana de 1931, el nostre primer Estatut també ho ha de fer, l'any següent. En un Estat sobirà ¿no podrem prescindir-ne, i definir els drets i deures lingüístics d'una altra manera? 

12. I l'últim punt. Fins ara hem parlat només de les persones físiques. Però el règim lingüístic també afectarà les persones jurídiques: empreses, entitats, etc. A mi em sembla que hem de garantir que totes les empreses (potser, durant un temps, només les que facturen per sobre d'un llistó) compleixen en català les seves obligacions i relacions amb l'administració catalana. I també hem de poder garantir l'etiquetatge e tots els productes "almenys" en llengua catalana (com fan a Letònia, vaja!).

...ooo00&&000ooo...
Reportatge:
"Taula rodona a Òmnium Montnegre sobre les llengües d’una Catalunya independent"
http://mataro.omnium.cat/ca/noticia/taula-rodona-a-omnium-montnegre-sobre-les-llengues-d-una-catalunya-independent-6956.html?idbutlleti=21112

...ooo00&&000ooo...

Reportatge:
"Les llengües de la independència, a debat"
(web de Ràdio Calella): http://www.radiocalella.cat/noticies/les-llengues-de-la-independencia-a-debat
Vídeo (1m 33s): http://www.youtube.com/watch?v=BZg9L8TpI04&feature=player_embedded