Dies des del Referèndum

Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

3.24.2019

Revolució

L'HOMO SAPIENS CONQUEREIX EIL MÓN 

La història ofereix nombroses proves de la importància crucial de la cooperació a gran escala. No sols en lluites entre l'homo sapiens i els altres animals, sinó també en conflictes entre diferents grups humans, la victòria sempre ha estat invariablement per als que han cooperat millor. Per això els romans van conquerir els grecs, no perquè els romans tinguessin cervells més grans o tècniques de fabricació d'eines millors, sinó perquè eren capaços de cooperar de manera més efectiva. Al llarg de la història, els exèrcits disciplinats han desviat fàcilment les hordes desorganitzades i les elits unificades han dominat les masses desordenades. El 1914, per exemple, tres milions de nobles, funcionaris i empresaris russos manaven sobre cent vuitanta milions de pagesos i obrers. L'elit massa sabia com cooperar en defensa dels seus interessos comuns, mentre que els cent vuitanta milions de plebeus eren incapaços d'una mobilització efectiva. De fet, gran part dels esforços de l'elit se centraven a garantir que els cent vuitanta milions de plebeus de baix no aprenguessin mai a cooperar.

Per muntar una revolució, amb el nombre no n'hi ha mai prou. Normalment, les revolucions les fan petites xarxes d'agitadors més que les masses. Si vols fer una revolució, no et preguntis "Quanta gent donarà suport a les meves idees?». El que t'has de preguntar és ''Quants dels

180

meus simpatitzants són capaços de col·laborar de manera efectiva?». La Revolució Russa no va esclatar finalment perquè cent vuitanta milions de pagesos s'alcessin contra el tsar, sinó perquè un grapat de rnmïrnistes es van situar al lloc adequar en el moment adequat. El 1917, en un moment en què les classes alta I mitjana msses estaven construïdes per tres milions de persones pel cap baix, el Partit Comunista tenia només 23.000 afiliats."Tot i així, els comunistes van aconseguir el control de l'immens Imperi rus perquè es van organitzar bé. Quan l'autoritat a Rússia va passar de les decrèpites mans del tsar a les igualment tremoloses mans del govern provisional de Kerenski, els
comunistes ho van aprofitar amb entusiasme, agafant les regnes del poder com un bulldog que tanca les dents sobre un OS. 

Els comunistes no van deixar anar Vos fins al final dels anys vuitanta del segle xx. Una organització efectiva els va mantenir al poder durant vuit llargues dècades I finalment van caure per culpa d'una organització defectuosa. El 21 de desembre del 1g8g, Nicolae Ceausescu, el dictador comunista de Romania, va organitzar una manifestació immensa de suport al centre de Bucarest. E1s mesos anteriors, la Unió Soviètica havia retirat el seu suport als règims comunistes de l'Europa de I'Est, el mur de Berlín havia caigut les revolucions havien escombrat Polònia, Alemanya oriental, Hongria, Bulgària i Txecoslovàquia. Ceausescu, que havia governat Romania des del 1965, creia que podia resistir el tsunami, malgrat que el 17 de desembre havien esclatat rebel·lions contra el seu govern a la ciutat romanesa de Timisoara. Com a resposta, Ceausescu va organitzar una manifestació multitudinària a Bucarest per demostrar als romanesos i a la resta del món que la majoria del poble
181

encara l'estimava, o si més no el teiTlia. L'aparell esquerdat del partit va mobilitzar vuitanta mil persones per omplir la plaça central, i es va ordenar a ciutadans de tot Romania que paressin les activitats I sintonitzessin les ràdios i televisions. 

Aclamat per una multitud aparentment entusiasta, Ceausescu va sortir al balcó que donava a la plaça, com havia fet tantes vegades les dècades anteriors. Amb la seva esposa Elena, irnportants dirigents del partit i un estol de guardaespatlles, Ceausescu es va posar a fer un dels seus depriments discursos característiques. Durant vuit minuts va exalçar les victòries del socialisme romanès, fent cara de complagut cada vegada que la multitud 1'aclamava mecànicament. I llavors alguna cosa es va torçar. Es pot veure a YouTube. Només cal cercar «l'últim discurs de Ceausescu», I veure la història en directe. Z'

E1 vídeo de YouTube mostra Ceausescu començant una altra llarga frase dient« vull agrair als iniciadors I organitzadors d'aquest gran esdeveniment a Bucarest, que considerem un... » I aleshores calla, amb els ulls esbatanats I paralitzat per la incredulitat. No va acabar mai la frase. En
aquell segon es pot veure com S'ensorra un món sencer. 

Algú del públic 1'esbronca. Avui encara es discuteix qui va ser la primera persona que va gosar esbroncar-lo. I llavors una altra persona I'imita, I una altra, I una altra, I al cap d'uns segons les masses es posen a xiular, dient-li de tot i cridant «TI-mi-so-a-ra: Ti-mi-so-a-ra».

Tot això es va produir en directe a la televisió romanesa, mentre tres quartes parts de la població estava enganxada a les pantalles, amb els cors bategant esbojarradament. La famosa policia secreta -la Securitate- va ordenar de seguida que es tallés la transmissió, però els equips de televi-
182

sió van desobeir. Els càmeres van apuntar al cel, de manera que els espectadors no veiessin el pànic dels dirigents del partit al balcó, però el responsable de so va continuar enregistrant I els tècnics van continuar transmetent. Romania sencera va sentir com la multitud esbroncava Ceausescu, que cridava «Hola! Hola! Hola!» com si tingués un problema amb el micròfon. La seva esposa Elena es va posar a renyar el públic, «Calleu! Calleu!», fins que Ceausescu es va girar i la va escridassar -encara en directe a la televisió: ''Calla!». Aleshores Ceausescu es va dirigir a l'excitada multitud de la plaça implorant: «Camarades! Camarades: Silenci, camarades!».

Però els camarades no tenien ganes de callar. La Romania comunista es va ensorrar quan vuitanta mil persones a la plaça central de Bucarest es van adonar que eren més fortes que el vell del barret de pell del balcó. El que és sor-

L'HOMO SAPIENS CONquEREIX EL MÓN 

prenent de debò, tanmateix no és el m
esfondrar el sistema,. : nó. ;&que... : : X, X
tantes dècades. Per què són tan escasses les revolucions?
Com és que les masses de vegades aplaudeixen i aclamen durant segles, fent tot el que l'home del balcó els ordena, quan en teoria podrien fer un pas endavant en qualsevol moment i carregar-se'l?

Ceausescu i els seus sequaços van dominar vint milions de romanesos durant quatre dècades perquè van assegurar tres condicions vitals: primer, van situar els apparàtxiks lleials al comunisme perquè controlessin totes les xarxes de cooperació, com l'exèrcit, els sindicats i fins i tot les associacions esportives. Segon, van impedir la creació de tota mena d'organitzacions rivals ja fossin polítiques, econòmiques o socials -que poguessin servir com a base per a la cooperació anticomunista. Tercer, van dependre del suport dels partits comunistes germans a la Unió Soviètica i a 1'Europa de l'Est. Malgrat tensions ocasionals, aquests partits s'ajudaven sempre en moments de necessitat, o almenys garantien que cap foraster fiqués el nas en el seu paradís socialista. En aquestes condicions, malgrat la duresa i el sofriment que 1'elit dirigent els infligia, els vint milions de romanesos van ser incapaços d'organitzar una oposició efectiva.

Ceausescu va caure del poder només quan les tres condicions ja no es van sostenir. Al final dels anys vuitanta la Unió Soviètica va retirar la seva protecció, I els règims comunistes van començar a caure com fitxes de dòmino. El desembre del 198g, Ceausescu no podia esperar cap ajuda exterior. Ans al contrari: les revolucions en països propers van donar a les a l'oposició autòctona. En segon lloc, el mateix Partit Comunista es va començar a dividir en faccions
184

LA GUSPIRA HUMANA

rivals. Els moderats desitjaven desfer-se de Ceausescu I iniciar reformes abans que fos massa tard. En tercer lloc, organitzant la manifestació de Bucarest I transmetent-la en directe a la televisió, el mateix Ceausescu va oferir als revolucionaris I'oportunitat perfecta per descobrir el seu poder i alçar-se contra ell. Quina manera més fàcil hi ha d'escampar una revolució que transmetre-la per televisió? 
Però quan el poder va fugir de les mans del mamsser organitzador del balcó, no va passar a les masses de la plaça. 

Per molts i per entusiastes que fossin, la multitud no sabia com organitzar-se. m dones, com a Rússia el 1917, el poder va passar a un petit grup d'actors polítics l'únic valor dels quals era tenir una bona organització. La revolució romanesa va ser segrestada per l'autoproclamat Front de Salvació Nacional, que, de fet, era una cortina de fum per a l'ala moderada del Partit Comunista. El Front no tenia vincles reals amb la multitud manifestant. Estava dirigit per quadres intermedis del partit i encapçalat per lon Iliescu, un antic membre del comitè central del Partit Comunista i antic cap del departament de propaganda. Iliescu i els seus camarades del Front de Salvació Nacional van re-inventar-se en polítics democràtics, van proclamar davant de tot micròfon al seu abast que eren els líders de la revolució i van fer servir la seva vasta experiència I la seva xarxa d'amics per prendre el control del país i embutxacar-se els seus recursos
": T X: ani""unista gairebé tot era propietat de l'estat. La Romania democràtica va privatitzar ràpidament els seus béns, venent-los a preu de ganga als excomunistes i van col·laborar per om-
que van entendre el que passava 1
namentals que controlaven la infraestructura nacional i els
185

recursos naturals es van vendre a antics dirigents comunistes a preus de saldo, mentre que els soldats de peu del partit compraven cases i pisos per quatre rals. 

Ion Iliescu va ser escollit president de Romania i els seus col·legues van esdevenir ministres, diputats, directors de bancs i multimilionaris. La nova elit romanesa que controla el país encara avui està composta majoritàriament per antics comunistes i les seves famílies. Les masses que es van jugar la pell a Timisoara i Bucarest es van conformar amb les sobres perquè no sabien com cooperar I com crear una organització eficient per vetllar pels seus propis interessos." 

Un desG similar va tenir la revolució egípcia del 2011.

El que va fer la televisió el 1g8g, ho van fer facebook i twitter el zoi I. Els nous mitjans de comunicació van ajudar les masses a coordinar les seves activitats, de manera que milers de persones van envair els carrers i les places al moment just, i van fer caure el règim de Mubarak. Tanmateix, una cosa és portar cent mil persones a la plaga Tahrir i una altra de molt diferent entendre la maquinària política

I encaixar les mans justes en les habitacions discretes justes i dirigir un país amb eficàcia. En conseqüència, quan Mubarak es va apartar, els manifestants no van poder omplir el buit. Egipte només tenia dues institucions prou organitzades per dirigir el país: 1'exèrcit i els Germans Musulmans. Per tant, la revolució va ser segrestada pels Germans Musulmans i, posteriorment, per l'exèrcit. 

Els excomunistes romanesos i els generals egipcis no eren més intel·ligents ni més destres que cap dels antics dictadors o dels manifestants de Bucarest o el Caire. El seu avantatge estava en la cooperació flexible. Van cooperar millor que la multitud, i estaven disposats a mostrar més flexibilitat que els rígids Ceausescu i Mubarak.
186


See also

From Dictatorship to Democracy: A Conceptual Framework for Liberation

By Gene Sharp
https://books.google.es/books?id=9ThfnNG68vMC&printsec=frontcover&dq=''La+hist%C3%B2ria+ofereix+nombroses+proves+de+la+import%C3%A0ncia+crucial+de+la+cooperaci%C3%B3''&hl=en&sa=X&ved=0ahUKEwiWos_qs4DiAhUMExoKHc1OAY4Q6AEIMzAB#v=onepage&q&f=false

3.13.2019

"Witnesses or defendants", by Jordi Nieva-Fenoll

This an English translation of an interesting aticle, ¿Acusados o testigos?, in which Jordi Nieva-Fenoll deals with the case of witnesses in one trial who are defendants in another trial on the same grounds. If he or the newspaper object, I will gladly delete this post.
Click here Més informació if need be to read the whole post

3.12.2019

Fuera lazos amarillos!

Me levanto a mi hora acostumbrada, me ducho, me afeito, me tomo mi desayuno favorito tranquilamente, doy el beso de rigor a mi esposa, grito a mis hijos que llegarán tarde a la escuela, y en pocos minutos, en transporte público, llego a mi lugar de trabajo y dispongo de unos minutos para preparar la sesión, despachar con algunos subordinados, peinarme y ajustar mi corbata. Y entrar togado en la sala que tiene que ser políticamente neutral.

Delante mío encuentro a siete hombre y dos mujeres exquisitamente educados, profundamente democráticos y pacíficos hasta las últimas consecuencias, acusados de organizar o promover "alzamientos", a quienes he obligado y sigo obligando -con mis colegas- a dormir en celdas inhóspitas después de cenar restos ya fríos, a más de 600 km de sus casas, a levantarse a les 6, a ser trasladados -sin poder desayunar- en viajes de más de una hora en un vehículo y luego en otro, y pasando por un calabozo, a poder ver con suerte, unos minutos cada semana, a sus parejas e hijos, y a poder encontrar energías para preparar su defensa.

Mientras tanto, en nombre de millones de ciudadanos que consideran que mantener políticos y líderes sociales en prisión preventiva incluso durante el mismo juicio es un abuso de poder y una muestra de revanchismo, la Generalitat y centenares de ayuntamientos en toda Cataluña evidencian psu colgando de sus balcones y paredes carteles y lazos amarillos. Sin hablar de las protestas por la condición de los presos hechas por Human Rights Watch, Amnesty International, la International Commission of Jurists, centenares de professores de derecho, y rechazos de órdenes de extradición por Bélgica y Alemania.

Al cabo de un rato, se interrumpe la sesión (donde ocupa su lugar en el banco de la acusación un dirigente destacado de un partido cuyo anticatalanismo es público y notorio, intentando sacar pecho a la vista de las elecciones) porque tengo que asistir a otro sitio que tiene que ser políticamente neutral.

Allí me espera la petición de otro partido cuyo anticatalanismo es público y notorio, para que decida con mis colegas prohibir en los edificios de la Generalitat -que tiene que ser políticamente neutral- las muestras de color amarillo de rechazo a la decisión tomada con mis otros colegas de mantener políticos y líderes sociales en prisión preventiva.

Petición concedida.

3.02.2019

Conferència meva a Sant Andreu (2/2019)








CATALUNYA I EL MÓN


Sant Andreu de Palomar, 28 de febrer de 2019

Gràcies per la invitació de l’ANC de Sant Andreu de venir aquí, al costat de Miquel Sellarès i Pere Pugès, cofundadors com sabeu de l’ANC, a parlar en aquesta taula rodona.

El tema que he triat, per no duplicar la temàtica que tractarem, és la relació de Catalunya amb la resta del món. En no ser una nació que s’hagi escampat gaire mai de la Mediterrània al llarg de la història, em cenyiré pràcticament a l’entorn europeu.

I ho faré dividint en quatre la meva aportació: després d’una breu introducció històrica, parlaré en termes més contemporanis, de Catalunya en els cercles diplomàtics, Catalunya en els cercles institucionals, i Catalunya en l’opinió pública i els mitjans de comunicació estrangers.


1. Històric

Catalunya deixa de ser un referent internacional amb la seva reducció a les lleis de Castella, arran dels Decrets de Nova Planta. El juny de 1705 encara havia arribat a acord amb Anglaterra al Pacte de Gènova, que Anglaterra després trairà per culpa de la defunció inoportuna del germà Josep de l’arxiduc, Carles III.

Les primeres renovades aspiracions a l’autogovern que comencen a les darreries del segle XIX, fan que el 1898 The New York Times pugui encapçalar un article «The Trouble in Catalonia»,1 que -oh meravella!- parla de l’espoli fiscal i el malgovern de Madrid:

«The Catalans pay more, far more, of that maladministered money than any other province of Spain».
«Els catalans paguen més, molt més, d’aquells recursos mal administrats que qualsevol altra província d’Espanys».
La II República espanyol, i després, la guerra espanyola, fan saltar el cas català als ambients polítics i mediàtics. Pel que fa al primer, hi ha una multitud de referències a Catalunya a la correspondència diplomàtica dels Estats Units.2

L’octubre de 1936 ens consta per un escrit diplomàtic, que

«En el cas de la instauració d’un govern nacional a Madrid, i de la simultània proclamació d’una Catalunya independent, Alemanya, tot i abstenir-se del reconeixement d’una República Catalana, no pensaria a retirar el propi cònsol de Barcelona [...].»

És un extracte de l’Informe de l’ambaixador italià a Berlin, Bernardo Attolicoto, al Ministre Ciano, el 8 d’octubre de 1936.3 A la vegada, però, sembla clar que a la Itàlia feixista no li interessava gens una Catalunya (en aquell moment en estat revolucionari) independent.

Un cop caigudes Catalunya i la República, els ulls dels aliats deixen de mirar cap a nosaltres. Tot això, quan el 1940, els tancs Panzer alemanys arribaven a les costes del Canal de la Mànega4, Churchill recordà els barcelonins, en un dels seus famosos discursos a la Cambra dels Comuns:

I do not at all underrate the severity of the ordeal which lies before us; but I believe our countrymen will show themselves capable of standing up to it, like the brave men of Barcelona, and will be able to stand up to it, and carry on in spite of it, at least as well as any other people in the world.”.

("No subestimo gens la gravetat de la dura experiència que tenim per davant, però crec que els nostres compatriotes seran capaços de fer-hi front, de la mateixa manera que ho van fer els valents ciutadans de Barcelona, de fer-hi front i seguir endavant malgrat això, tan bé -si més no- com qualsevol altre poble del món."5

Per acabar aquest breu tractament històric, deixeu-me esmentar la crida feta pels catalans a l’exili, el febrer de 1945 (és a dir, mentre els aliats anaven vencent les forces de l’eix, nazis i feixistes) al congrés del nounat ONU, reclamant la intervenció internacional més enllà de l’eliminació de Franco, que en definitiva no havia començat la política d’assimilació del poble català.6 Es tracta de «THE CASE of CATALONIA. APPEAL to the UNITED NATIONS at the INTERNATIONAL ORGANIZATION CONFERENCE, 1945

... In appealing to you for justice, Catalonia wants to state her full aspirations and the full scope of her rights. We earnestly request that this Conference not commit the same mistake of the Peace Conference at Versailles, which dismissed Catalonia's demands on the erroneous argument that it was a mere case of home rule, to be granted by Spain, and as such an internal problem, a "family conflict," to be solved within the Spanish State. Neither could we allow the United Nations to judge Catalonia's rights on the same basis of the League of Nations that classified them as a simple problem of a minority inside Spain. Catalonia is a nation and must he recognized as such before any regional organization can be established in Spain, in the Iberian Peninsula, the continent of Europe, or the liberated world.7
«... En reivindicar davant vostre la justícia, Catalunya vol manifestar totes les seves aspiracions i el ple abast dels seus drets. Demanem seriosament que aquesta Conferència no cometi el mateix error que la Conferència de Pau de Versalles, que va desestimar les demandes de Catalunya amb l'argument erroni que es tractava d'un mer cas d’autogovern que havia d’atorgar Espanya, i com a tal un problema intern, un "conflicte domèstic", per ser resolt dins de l'Estat espanyol. Tampoc podríem permetre que les Nacions Unides jutgés els drets de Catalunya amb la mateixa base que la Societat de Nacions que els classificava com un simple problema d'una minoria a l'interior d'Espanya. Catalunya és una nació i ha de ser reconeguda com a tal abans que qualsevol organització regional pugui establir-se a Espanya, a la Península Ibèrica, al continent d'Europa o al món alliberat.8

Permeteu-me afegir un darrer punt a aquest apartat, de caire més personal. El llibre escrit pel meu avi, el doctor Josep Trueta, per a un públic anglòfon just acabada la guerra mundial, «The Spirit of Catalonia», tenia el mateix objectiu: de dona a conèixer el poble català i els seus drets històrics, davant el món lliure.


2. Els cercles institucionals

Pel que fa a Catalunya i la UE, cal recordar sempre que és un club d’Estats, que es protegeixen entre ells.
A la vegada, també és cert que Catalunya al llag dels darrers decennis ha donat sobrades mostres de la seva vocació europeista: totes les iniciatives dels presidents Pujol i Maragall en el camp de la potenciació dels poders subestatals (l’Assemblea de les Regions d’Europa, els Quatre Motors d’Europa...).

Diversos incidents mostren la poca sensibilitat de les institucions europees davant el pocés català (i també escocès) cap a la seva independència.

Primer, hi ha diferents declaracions tramposes de càrrecs de la UE en relació amb Catalunya. N’he triat dues:

  • 1. La falsificada resposta del president Juncker a una pregunta de l’eurodiputat Santiago Fisas, publicada menys d’una setmana abans de les eleccions (que els convocants volien «plebiscitàries») de setembre de 2015:


«Tot ahir va anar esclatant l’escàndol. Primer, quan es va comprovar que la resposta en espanyol i en anglès eren diferents. I després quan la portaveu de Juncker va deixar clar que la resposta vàlida era la versió anglesa, que no deia res sobre la impossibilitat que un ‘parlament autonòmic’ no pogués fer una declaració d’independència, ans es limitava a dir que la Comissió no ha de manifestar-se en qüestions que tenen a veure ‘amb l’ordre constitucional d’un estat membre’. Això era, ras i curt, una invalidació absoluta de la portada de l’ABC.»9

Jo mateix vaig recórrer a la Comissió i a l’Ombudsman perquè investiguessin si era intencionat l’«error», feta -ho sé per altres fonts- per una alta funcionària simpatitzant (per dir-ho suaument) del PP; però l’hermetisme i el corporativisme van negar-me una resposta clara.

El president Juncker -que al costat dels presidents Tusk i Tajani ha estat guadonat a Espanya, no ho oblidem- ha fet posteriors declaracions clarament hostils a les aspiracions del poble català (per exemple, es va negar a mediar en el conflicte espanyol-català un cop fet el referèndum).10  I és evident que els seus anunciats (2 d’octubre de 2017) contactes amb rajoy, provocats per la violència policial, no van tenir cap mena d’efecte.11

  • 2. El tema de l’eventual reconeixement de la independència. Aquest tema ha estat utilitzat a bastament pel cantó anti-independentista (que, i perquè no donen cap argument en positiu, no anomeno «unionista»): la UE no reconeixerà la Catalunya independent.

Hi ha arguments falsos, com ara «la inviolabilitat de les fronteres», que naturalment i òbvia és un criteri només aplicable en relació amb els països veïns d’un Estat (si no, les dues Alemanyes encara serien dividides, potser!)12 .

És cert que diferents Presidents de la Comissió han hagut de posicionar-se davant la hipotètica secessió (acordada o no) d’una part d’un estat membre. Així el president Barroso va dir:

Como ha confirmado la Comisión en la respuesta a las preguntas escritas P-009756/2012 y P-009862/2012, la UE se basa en los Tratados, aplicables únicamente a los Estados miembros que los han aprobado y ratificado. Si una parte del territorio de un Estado miembro dejase de ser parte de ese Estado para convertirse en un nuevo Estado independiente, los Tratados ya no serían aplicables en dicho territorio. En otras palabras, un nuevo Estado independiente, por el hecho de alcanzar la independencia, pasaría a convertirse en un tercer país con respecto a la UE y los Tratados dejarían de ser aplicables en su territorio.13

Hi ha una trampa. «Por el hecho de alcanzar la independencia» amaga el fet que la «independencia», mentre no sigui reconeguda, no produirà aquest efecte. Per tant, hi haurà sempre un període d’interregne (com va passar després de la independència d’Algèria, que en aquell moment era a la Comunitat Econòmica Europea) que se suposa que serà suficient per a negociació acords, que poden fer-se sense el poder de veto d’una Espanya venjativa. El cas de Kosovo (que cinc Estats de la UE no han reconegut com a país sobirà –quatre de l’Europa oriental, i l’Estat Espanyol) mostra com es poden establir acords entre la Comissió i un país tercer per a la lliure circulació– és a dir, per participar (com ho fan els països de l’EFTA) en el mercat únic.

I francament, les traïcions que hem viscut per part de dirigents de la UE, com ara el Sr. Tusk, president del Consell, que a començaments d’octubre de 2017 va demanar al 130è President de la Generalitat, el M. Hble. Sr. Carles Puigdemont, que no executés la llei de transitorietat per donar temps a una negociació, o el silenci (incòmode, això sí) dels portaveus de la UE davant les violacions a gran escala dels drets fonamentals de ciutadans europeus, a Catalunya, sobretot el dia 1 d’octubre d’aquell any (com he dit abans), fan que el meu «europeïsme» s’hagi diluït considerablement en els darrers temps.

3. Els cercles polítics i jurídics

Si passem als marcs parlamentaris, podríem pensar que els Estats com a tals no tenen poder en el Parlament europeu. Ara bé, això no va impedir moviments per part dels partits espanyols per impedir que l’Assemblea Nacional Catalana, protagonista i organitzadora de les mobilitzacions democràtiques i pacífiques que l’Europa occidental ha conegut des de finals de la Segona Guerra Mundial, fos guardonat amb un Premi Europeu de Ciutadania 2015, i en canvi que se’n donés un (al costat de valents periodistes, ONGs meritoris, i gent defensora de drets civils) a una tèrbola associació creada només cinc mesos abans, per – amb finançament gens transparent, però, pel que hem llegit, amb el beneplàcit de Jorge Moragas i el Banco de Santander – combatre el moviment independentista.

Dit això, també és cert que Catalunya desperta cada cop més interès en cercles parlamentaris arreu del món occidental (sense voler insinuar que no pensen en res més!). Diferents països tenen intergrups de diputats que fan un seguiment acurat de l’evolució els fets relacionats amb Catalunya, han fet declaracions de protesta i suport per diferents motius – entre els quals destaca el totalment escandalós cas, per a ells, d’una presidenta en presó preventiva i acusada de rebel·lió, sedició i desobediència, per defensar la independència de la Cambra catalana i la inviolabilitat dels seus membres. Parlo, òbviament, de l’amiga Carme Forcadell.

Significativament, al Congrés dels Estats Units, també, el març de 2016, una sessió de subcomitè es va dedicar precisament als processos secessionistes democràtics, amb profuses referències al cas català.14

Com sabeu, els tribunals europeus (o més ben dit, tribunals a Europa) no han vist cap motiu que justifiqués l’extradició dels consellers i president exiliats. A nosaltres, que hem viscut de primera mà els fets, això no ens estranya; però és un cop molt fort per a l’orgull d’un Tribunal Suprem que resulta que li diuen que no ho és, de «suprem».

S’hauran de pronunciar els tribunals pròpiament dits, com el Tribunal Europeu de Drets Humans (a Estrasburg), a qui s’ha adreçat fa poc la sra. Forcadell, o el Tribunal Europea de Justícia (a Luxemburg) o encara el Tribunal Internacional de La Haia i el Comitè de Drets Humans de l’ONU (Ginebra). recordem que Espanya no ha tingut miraments en la repressió del procés, que ha posat la «Unidad de la Patria» - «sagrada» en boca de destacats dirigents espanyols- per sobre dels drets fonamentals que ha estat violant sense deturador, el darrer cas, la clamorosa discriminació lingüística que hem presenciat en el judici al Tribunal Suprem.

Si les pressions econòmiques o polítiques internacionals no han servit abans, les seves resolucions podrien, en els millors dels casos, força l’Estat espanyol a oferir una sortida pactada al conflicte. Afegeixo que la sortida passa (encara que totes les sentències siguin absolutòries) perquè els exiliats hagin pogut tornar a ocupar els càrrecs que els van ser arrabassats, i que la independència de Catalunya sigui un fet.

4. L’opinió pública

Les hemeroteques deixen constància abundant de l’impacte de la guerra espanyola en la projecció internacional de Catalunya. L’activitat dels soldats de les Brigades internacionals que van lluitar a diferents fronts incloent-hi la batalla de l’Ebre, va projectar Catalunya arreu. Com a homenatge, mai més ben dit, en queda el llibre «Homage to Catalonia» de George Orwell.

A continuació hi ha un salt, que passa de sobre dels inicis del turisme europeu a gran escala cap a les costes catalanes, que fins molt després del franquisme continuarà venint a un Spain sense matís, de castanyoles i toros. Dit això, i deixant de banda l’enorme impacte propagandístic i de projecció que van suposar, sobretot per a la ciutat, els Jocs Olímpics de Barcelona, de 1992, fins que comencen les massives manifestacions a partir de 2012, l’opinió pública (i el turisme!) no comença a interessar-se pel procés català. Hi ha mitjans neutres, i n’hi ha que tenen corresponsals (gairebé sempre instal·lats a Madrid, on beuen de les fonts de «la Brunete») bel·ligerants, que inventen, distorsionen i esbiaixen els fets perquè els seus lectors no entenguin gaire més sobre les raons d’uns i altres que el que té el lector de La Razón, El Mundo, l’ABC o – vergonya!- El País. Només un exemple: no vam començar a respirar fins que el notori corresponsal del Frankfurter Allegmeier Zeitung -un centralista furibund- es va jubilar l’any passat.

Com sempre (i hauria volgut que les coses anessin d’una altra manera!) hem pogut comptar de vegades amb sorpresa, amb els «herois indepes» que va començar a il·lustrar l’inefable Jordi Calvís – polítics, comentaristes, militars, religiosos, professionals famosos ... i les equivalents femenines! - les accions i afirmacions contra nostra només fan que incrementar el nombre de catalans convençuts de la bondat de la nostra causa.

I aquí, a escala internacional, que un país «plenament democràtic» encara avui intenti justificar l’apallissament de milers de votants en un referèndum (que després van dir que no ho era) per part d’una munió de «piolins» el dia 1 d’octubre de 2017, no ho entén ningú.

Amb els darrers anys, tots els que viatgem per Europa hem pogut comprovar com la reacció a la resposta a la típica pregunta «Where are you from?» -sovint dèiem «Barcelona», oi?-, ha anat canviant ràpidament de «Ah! Spain!» a «Ah! Catalonia!»... de vegades amb una continuació mostrant interès per entendre allò que és, en definitiva, incomprensible.

Certament, que d’un país «plenament democràtic» -i admirat per la suposadament modèlica transició postfranquista-, hagin hagut de fugir a l’exili un bon grapat de polítics electes, i cantants, a països que diuen que no han fet res d’il·legal, no ho entén ningú.

Que un país «plenament democràtic» es negui de totes totes a permetre que un poble madur -i divers!- com el català decideixi el seu futur a les urnes, i que no faci res per deturar una catalanofòbia e vegades latent, i de vegades –massa– explícita, no ho entén ningú.

I jo, fill i nét de gent catalana que va haver de fugir de la bogeria espanyolista el 1939, us prometo que no faré res perquè el món entengui el que està fent, encara avui, l’Estat espanyol contra els catalans en aquest conflicte, que -no ho dubti ningú- és un conflicte internacional.

Gràcies!

Notes
2 Catalonia and US diplomacy during the Spanish Civil War. https://estudiscatalans.blogspot.com/2017/06/cataloniaus.html
4 «...nommé Manche britannique par métaphore avec le nom commun manche qui désigne la pièce de vêtement dans laquelle s'enfile le bras». https://fr.wikipedia.org/wiki/Manche_(mer)#Le_nom_de_la_Manche
5 Discurs pronunciat al Parlament britànic per Winston Churchill, el 18 de juny de 1940. https://www.barcelonaenhorasdeoficina.com/londres-barcelona-homenaje-winston-churchill/
8 Traducció meva.
9 VilaWeb, 24 de setembre de 2015: https://www.vilaweb.cat/noticies/labc-i-la-vanguardia-fan-mes-gran-lescandol-juncker-sobre-catalunya/
11 «La situació a Catalunya ha dominat la roda de premsa d'avui a Brussel·les a la seu de la Comissió Europea (CE). Les preguntes s'han acumulat sobre el portaveu de la Comissió, Margaritas Schinas, que ha llegit una declaració en què avisa que "la violència mai pot ser un instrument polític", en referència a la repressió policial d'ahir a Catalunya per intentar impedir el referèndum de l'1-O. Schinas ha informat que aquesta tarda el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, conversarà telefònicament amb Mariano Rajoy per comentar els esdeveniments d'ahir.» https://www.naciodigital.cat/noticia/139673/comissio/europea/assegura/violencia/mai/pot/ser/instrument/politic
12‘‘De todos esos criterios, destacamos dos principios que pueden ser invocados en el caso catalán: la inviolabilidad de las fronteras, que solo pueden ser cambiadas por común acuerdo; y el respeto absoluto al Estado de Derecho constitucional (artículo 2º TUE).’’ Font: https://www.fundacionalternativas.org/public/storage/fundacion_documentos_archivos/c4bf6ae25f99cbb0f6209c3ed715d972.pdf
13 ‘‘De todos esos criterios, destacamos dos principios que pueden ser invocados en el caso catalán: la inviolabilidad de las fronteras, que solo pueden ser cambiadas por común acuerdo; y el respeto absoluto al Estado de Derecho constitucional (artículo 2º TUE).’’ http://www.europarl.europa.eu/sides/getAllAnswers.do?reference=E-2013-011023&language=ES
Baròmetre de l'ús del català a Internet