Dies des del Referèndum

Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

8.08.2018

Carta de Dolors Bassa des de la presó del Puig de les Basses de Figueres

No sé si els podrem perdonar mai. Però oblidar, oblidar, mai!

Reprodueixo una emotiva carta de la consellera Bassa.

**** If need be, click below on "Més informació" to read the whole post ****


DOLORS BASSA I COLL - EXCONSELLERA DE TREBALL, BENESTAR SOCIAL I FAMÍLIA

“Tornant del vis sempre ploro. Pensava que eren els 1.000 quilòmetres. No, és la imatge de la presó”

“Tots diem que estem bé. Engany, cap ho està i és un engany perquè els altres no pateixin”

Acabem de trobar-nos al vis familiar. Són les 11 h.
Al matí m’han avisat a un quart de 9 per baixar. Esmorzo sola: cafè amb llet, torrada i formatge. Cap més interna té vis a les 9 del matí. Són internes d’altres mòduls. M’he arreglat bé: vestit blau i camisa de quadres. M’han de veure bé, així marxaran tranquils.
Surto del mòdul, travesso el pati i arribo a ingressos. El cor em batega més fort que de costum. Un funcionari em pregunta: “Tot bé?” Sí, i tant, tinc vis familiar, avui ve la meva mare i la meva neta. Una llàgrima ja rellisca galta avall en pronunciar les paraules mare i neta. M’acompanya fins a la sala en silenci. Quatre cadires i una taula. Espero. Tanquen la porta amb clau. Soc a dins, camino de dreta a esquerra. Miro pel vidre d’una petita finestra de la porta tancada. Encara no venen. Al cap de 5 minuts veig la meva germana. Ens separen dos metres i dues portes tancades, una amb clau i l’altra automàticament. Miro fixament. També veig la meva mare (avui amb bastó perquè té dolor). Penso: “No l’havia vist mai amb un bastó!”
De seguida la meva mirada es dirigeix cap als meus dos fills i la Seuda, que ve sobre les espatlles del seu pare, i m’aixequen la mà. “Àvia!”, se sent, com si la veu vingués de molt lluny. S’obre la porta automàtica però no poden entrar. Hem d’esperar que el funcionari l’obri amb la clau. Jo darrere el petit vidre penso: “Perdem minuts.” L’espera és de 5 o 6 minuts però em sembla una eternitat. Miro com brillen els ulls de la meva germana. Està trista per dins però a punt d’abraçar-me. El mateix que sento jo. Maleïda porta i clau. Mentrestant, ja he tocat el timbre de l’intèrfon per dir que la meva família és aquí però no pot entrar. Són només 5 minuts que es fan llargs com una hora, de l’ànsia de tocar-nos.
Entren. Seiem. La meva neta va dient “Àvia, àvia, àvia” contenta, i jo sento com el cor se’m trenca mentre li faig una gran rialla.
Enraonem tots alhora. Però a poc a poc un dels fills posa ordre als quatre que som. “Ara tu”, diu. Jo explico què faig i com m’autogestiono el temps dia a dia, qui m’ha vingut a veure aquesta setmana al locutori, etcètera. El vis és d’una hora i mitja, però sempre els 30 primers minuts són com si ens ho haguéssim de dir tot alhora. Tots cinc diem que estem bé. (Engany, cap ho està i és un engany permanent perquè els altres no pateixin.) Al cap d’una hora més o menys comencen a sorgir els sentiments amagats. Un silenci de ma germana i ulls molls. En Pau s’acosta i em posa la mà sobre la cama com si necessités més contacte. La mare diu “T’enyoro molt”; continua tenint els ulls tristos com quan s’ha assegut.
El meu fill gran entreté la nena amb un bloc i fent dibuixos. De sobte, la Senda diu “Juguem?” Ens aixequem i juguem a pica paret. La sala és petita, però tot s’hi val per dissimular l’angoixa del moment. Tornem a seure. Expliquem coses sense importància i ja sona per l’intèrfon de la sala que en 5 minuts el vis s’acaba.
Ens aixequem i petonegem un a un. Tots fem el cor fort. Gran abraçada, petó i la boca s’obre per dir “Fins a la propera”. Ells tenen temps, ja arran de la segona porta, de dir-me “Estàs guapa”. Jo sé que no, però agraeixo el compliment amb la mà enlaire dient adeu. Ens tirem petons a l’aire, amb la mà i la boca closa. La porta es tanca. Jo cap a la dreta a una altra porta i ells a l’esquerra. No em giro. No puc. Les llàgrimes em llisquen per la galta. Hi ha silenci. El funcionari que m’acompanya no gosa dir res. Torno a passar per la maquineta de les empremtes. Poso els dos dits i a l’ordinador surt la paraula: “Tornada”. Em fan esperar i ve la funcionària de seguretat a palpar (cachear), mans enlaire tocant la paret, cames separades i ella passa les seves mans a l’entorn del cos (com havia vist a les pel·lícules). Surto. Encara quedo en un espai tancat, abans del pati. Una altra porta i, ara sí, torno a plorar. No he travessat cap dia el pati venint d’un vis sense plorar. Ells marxen i jo em quedo. A Alcalá-Meco també em passava i creia que eren els 1.000 km de distància. I no, era això! És la imatge de la presó. Avui els he vist, els he abraçat i els he petonejat, però fins d’aquí a quinze dies no hi tornaré. Ara penso que per tornar a la cel·la passo vuit portes automàtiques. Són les 11 del matí i tinc tot el dia al davant. Tancada a la cel·la deixo de plorar. Ara per ara és el meu espai, ara per ara m’haig de gestionar el temps del dia i la nit amb solitud i fermesa. Ets com una presa més! Has de ser com totes. Ressona en el meu interior. Aquest sentiment d’avui és el que et fa com totes! Estar privada de llibertat, sigui a prop o lluny.
Són 160 dies empresonada, tancada, amb hores d’enyorança, de ràbia, d’angoixa, però també d’altres de solidaritat, fermesa, d’activitats amb les internes, de reflexions personals, de converses amb funcionàries, de bones lectures.
Llegiré els diaris. Iniciem l’agost. Al carrer, calor. Temperatures altes. Uns de vacances. Altres treballant més que mai. Esperarem la tardor.
La presó continua per a nosaltres nou i les nostres famílies.
Demà em llevaré, serà un nou dia. Faré activitats, llegiré, passaré les hores... i sense cap vis familiar fins al dia 11 d’agost."
Baròmetre de l'ús del català a Internet