Compte enrere

Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

1.13.2018

bilateralitat

El Gobierno espanyol, en tot el procés des del fracàs de l’Estatut (que ens fa viure des de 2010 en un llimb inconstitucional), només ha vençut en la seva tossuda, arrogant insistència en rebutjar la bilateralitat amb Catalunya. És el campió de la unilateralitat. Ho va explicar molt bé J. Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional: amb la sentència de 2010, «el TC desautorizó el pacto entre el Congreso y Catalunya y eliminó el derecho del pueblo a decidir. Por eso digo que fue un golpe de Estado».

Resulta que tots els pobles del món (amb història, llengua, cultura, tradicions i voluntat de ser) tenen el dret de "determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta [de les Nacions Unides]". Espanya ha subscrit la Carta, i també dos Pactes Internacionals que diuen el mateix. Aquests són els Pactes Internacionals: el de Drets Econòmics, Socials i Culturals (CESCR), i el de Drets Civils i Polítics (CCPR). El BOE els reprodueix fil per randa, per a qui els vulgui buscar (1977).

El poble català, des de la mort del dictador Franco, no ha renunciat a l’exercici d’aquest dret. És més: el Parlament de Catalunya ha expressat de manera continuada i inequívoca el dret de Catalunya a l'autodeterminació. Ens ho ens recorda el documentadíssim preàmbul de la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d'autodeterminació, del qual recomano la lectura:

El Parlament de Catalunya ha expressat de manera continuada i inequívoca el dret de Catalunya a l'autodeterminació. Així es va manifestar en la Resolució 98/III, sobre el dret a l'autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del 1989, i ratificada en la Resolució 679/V, adoptada l'1 d'octubre del 1998, en la Resolució 631/VIII del Parlament de Catalunya, sobre el dret a l'autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència, adoptada el 10 de març de 2010. Més recentment, la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s'aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya [adoptada el 23 de gener de 2013] i la Resolució 306/XI, adoptada el 6 d'octubre de 2016, sobre l'orientació política general del Govern, han afirmat el dret imprescriptible i inalienable de Catalunya a l'autodeterminació i han constatat una majoria parlamentària favorable a la independència.

El Parlament, el Govern i els partits catalans han comunicat a l’Estat, de forma reiterada, la voluntat majoritària del poble català (entès en el sentit més inclusiu que permet la legislació espanyola) de decidir democràticament el seu futur polític amb un referèndum acordat. Com recordava el M. Hble. President de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la seva compareixença al Parlament el dia 10 d'octubre:

Amb l’objectiu de fer possible aquest referèndum, els darrers anys, les institucions i la societat civil catalanes han endegat nombroses iniciatives davant del Govern i les institucions espanyoles; està tot documentat: fins a divuit vegades i en tots els formats possibles, s’ha demanat obrir un diàleg per acordar un referèndum [...]; un referèndum amb una data i una pregunta acordades entre les dues parts, en què les dues parts poguessin fer campanya i exposar els seus arguments i en què les dues parts es comprometessin a acceptar i aplicar el resultat a través d’una negociació que protegís els interessos respectius.[...] La resposta a totes aquestes iniciatives ha estat una negativa radical i absoluta; una negativa, per cert, combinada amb la persecució policial i judicial de les autoritats catalanes.


A diferència dels Estats democràtics consolidats i sense forts prejudicis interns, l'Estat espanyol no ha entès que aquest anhel s’havia d’atendre, o si més no apaivagar amb una profunda seducció, partint dels motius reals del descontentament dels catalans i amb mesures concretes.

Enlloc de fer això -de convidar a seure i cercar una solució raonable-, la política de l’"A Por Ellos" (amb menyspreu, mofa i humiliació) i la campanya bruta dels mentiders compulsius a sou, a través dels mitjans de comunicació, han provocat una forta i creixent polarització.

La ciutadania espanyola, intueixo, ho redueix tot a l’adoctrinament, la manipulació, la bogeria dels dirigents, l’avarícia dels catalans o un desig d’esquivar la justícia per casos de corrupció! No entén absolutament res, però això no l’ha impedida de posicionar-s’hi.

Han preferit criticar, blasmar, menysprear i judicialitzar els catalans (preteníem ser els millors veïns d'Espanya!), quan hem seguit a contracor l’únic i més nítid camí democràtic que ens quedava, essent que Catalunya era una minoria estructural en aquell Estat: l’unilateral.

I certament, un referèndum era la millor manera de demostrar democràticament al món, com es va veure el passat u d'octubre, que érem molts més els que lliurement volíem que #Catalunya fos una república independent.

Cap a on vaig? Els que reclamen que els republicans abandonem la via unilateral, quins passos concrets faran de forma immediata (abandonant la seva posició unilateral), perquè es respecti el dret que Catalunya tenia i té, com tot poble, de decidir la seva independència?

Els repto des d'ara -i espero que altres s’hi sumin- a contestar-me nítidament. Insisteixo, són ells els únics que s'han negat des de fa anys -més de set, segur!- a la bilateralitat, carregant-se els mecanismes per aprovar l'Estatut amb clara voluntat d'escarni. I si no ens ofereixen una solució, quins arguments ens donaran per frenar les veus que comencen a alçar-se dient que sense sang i morts no hi arribarem? Ho hem de saber.


Baròmetre de l'ús del català a Internet