Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

3.26.2017

EditorialDiaris2009

EDITORIAL

La dignitat de Catalunya

DIJOUS, 26 DE NOVEMBRE DEL 2009

Aquest editorial ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

3.09.2017

Schubert


1. Franz Schubert: Erlkönig
Dietrich Fischer-Dieskau
Piano: Gerald Moore




2. Roger Mas - El rei dels verns (Erlkönig)



Qui cavalca, a deshora, aquesta nit?
És el pare, que porta el seu petit.
L'estreny ben fort, l'arrecera del vent,
i l'aguanta segur, el manté calent.

-Per què t'amagues, fill, esporuguit?
-No el veus, pare, mirant de fit a fit,
el rei dels verns, amb corona i mantell?
-És la boira que es mou com un ocell.

-Vine, petit! Va, corre, vine amb mi!
Quins jocs bonics farem plegats aquí!
Flors de colors a la riba fan niu
en un lloc on tothora és estiu.

-Pare meu, que no sents el rei dels verns,
que em promet, mormolant, somnis eterns?
-Tranquil, fill meu, són les fulles que el vent
fa xiular i n'arrenca aquest lament.

-No vols acompanyar-me, bon minyó?
Mes filles et tindran adoració;
elles, que guien la dansa de nit,
et bressaran, amb cançons, fins al llit.

-Pare meu, pare meu, no les veus, no,
les set filles del rei en la foscor?
Fill meu, fill meu, el que jo veig ben clar
són els vims que la lluna fa brillar.

-T'estimo, ta bellesa em té corprès;
si no vols fer-me cas, vindràs empès.
-Pare, que ve amb la seva mà espectral!
El rei dels verns m'atrapa, m'ha fet mal!

El pare arria el cavall, tot estremit;
gemega entre els seus braços, el petit.
Amb grans treballs a la fi arriba a port.
Entre els seus braços, l'infant era mort.



3.07.2017

Ho confesso: condueixo al límit!

Centenars d'automobilistes poden comprovar, cada vegada que condueixo el meu cotxe entre Palamós i Barcelona -i singularment, en els gairebé 40 km que separen Palamós de la sortida de Maçanet- com vaig al límit. I confesso que condueixo de forma temerària, fins i tot diria perillosa.

Sí, respecto el límit de velocitat. I veig que sóc quasi l'únic.

Cada vegada que em passi un cotxe anant per sobre del límit, pensaré en la piulada recent de Germà Bel: "Hem posat massa èmfasi en Estructures d'Estat, però hem obviat les Estructures Mentals d'Estat". En el nou Estat voldré tan poques normes com sigui possible... però tantes com calgui. I respectar la velocitat màxima és una norma que podríem respectar des d'ara. Amb avantatges addicionals: més tranquil·litat, i menys perill per als acompanyants i els altres usuaris d'un espai compartit com és una carretera.

Tinc pressa, sí. Per això vaig al límit, però no el sobrepasso. I si algun dia haig de desobeir, serà perquè algú ens haurà dit a tots, a tots repeteixo: ara, la màxima serà de 120 en lloc de 100. Però ara comprovo com és l'egoisme, l'egocentrisme, el sentir-se per damunt del bé i del mal (sovint darrera de vidres enfosquits i al damunt d'un motor amb una quantitat desmesurat de cavalls de potència) el que impulsa tanta, tantíssima gent a conduir simplement a la velocitat que els dóna la gana. Fins que s'acosten al radar, quan fan una frenada sovint desorbitada... durant 50 metres.

És no fer com els altres el que fa que jo condueixi de manera temerària, arriscada. A cada moment puc tenir un accident.

Algú em dirà que hi ha límits que són absurds, i que falten recordatoris (com el famós i útil «Rappel» francès). Als trams de la C-35 i la C-65 per on passo, cal una revisió urgent de la retolació, i ara la demanaré a la Generalitat. Però no són excusa.

Com abans assumim les «Estructures Mentals d'Estat» i pensem no que els límits ens els han imposat sense un debat democràtic previ, sinó que són els que volem que es respectin perquè són els del nostre Estat, molt millor.
(I sí, d'acord: un dia no em vaig fixar en el rètol de 80 k/h abans d'arribar a Platja d'Aro i gràcies al radar em van multar per anar a 95. Ben fet que van fer!)

Baròmetre de l'ús del català a Internet