Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

6.23.2016

El Dr. Trueta, l'humanista

Intervenció meva a l'acte d'homenatge al Dr. Josep Trueta a la 
Castelldefels, 2 de juny de 2016
Primer de tot voldria donar les gràcies a la Societat per aquesta invitació i aquesta oportunitat de renovar el record del meu avi, el doctor Josep Trueta. No vull dedicar tot el temps als agraïments personalitzats, i per tant permeteu-me singular-los a la junta directiva, al comitè organitzador i al comitè científic a través d'un esment als doctors Joan Manuel Díaz Gómez, Josep Mª Cruzado i Alberto Martínez Vea. Gràcies.
Cada persona és producte del seu temps. És una obvietat. Josep Trueta, fill de metge neix el 1897... el mateix any que s'inaugura, a la mateixa ciutat, Els 4 Gats, un lloc emblemàtic dels intel·lectuals de l'època: escriptors, pintors, bohemis. Potser no és estrany, doncs, que aquest jove barceloní amb dots artístics se sentís atret per lapintura [i vídeo] com a possible professió. Un cop començada la carrera de Medicina (l'estudi de l'anatomia, li havia dit el pare, requeria dibuixar molt, i molt bé) aviat va decidir que faria art amb el cos humà, com a cirurgià. Metafòricament, és clar: no volia fer de tatuador!
Personalment estic segur que pertany a aquell col·lectiu, potser no gaire nombrós, de persones que podrien excel·lir en qualsevol professió que requereix l'ús de l'intel·lecte. I els indicis rauen en la seva curiositat innata, tant en el terreny de la seva disciplina acadèmica com amb la lectura de llibres d'història, sovint de Catalunya. Trueta devia tenir cap a 30 anys quan l'historiador peruà Luis de Ulloa va fer una sèrie de conferències, molt comentades, a l'AteneuBarcelonès i després al Centre Excursionista (el maig de 1927), abans de publicar, a Barcelona, el seu famós llibre «Cristòfol Colom fou català. La veritable gènesi del Descobriment». Ens explica La Vanguardia:
1a conferència: El erudito trabajo del investigador fue premiado con una gran atención durante la conferencia, y con una salva de aplausos al terminar la misma.
2a conferència: El señor Ulloa fue largamente aplaudido por el numeroso y culto público que siguió interesadísimo su científica disertación.
No tinc elements per afirmar que el meu avi assistís a les conferències, però en canvi sí que puc afirmar que va comprar el llibre, perquè al cap de potser 45 anys me'l va treure del prestatge, a casa seva a Santa Cristina d'Aro, i me'l va fer llegir, cosa que vaig fer apassionadament, per la temàtica.
Anys abans havia fet un llibre ell mateix, un llibre que ens ve al cap quan pensem en ell fora del context estrictament mèdic. És segurament el que fa que se'l consideri un humanista, és a dir (segons una definició), «una persona amb un fort interès o preocupació pel benestar, els valors i la dignitat humans». Aquest «interès o preocupació» de ben segur que li venia de mena, però el fet de viure la major part de la vida professional i acadèmica fora del seu país -i com a exiliat (a Anglaterra, 1939-1966), no pas per voluntat pròpia- combinat amb la situació d'opressió política del seu poble, durant tot aquell temps, enfocà el seu interès cap a la història de Catalunya.
«L'Esperit de Catalunya» és un llibre d'història, innegablement, però és un llibre que no pretén donar-ne una visió completa, sinó que concentra l'atenció del lector en una sèrie de personatges (catalans en el sentit ampli: les Corts de 1701 «parlen de nació catalana formada pels regnes de València i Mallorca i Catalunya que eren territoris federats i al seu torn, confederats amb Aragó»; i també la zona limítrofe d'Aragó, d'on prové Miguel Servet. Això permet presentar als anglesos (el llibre es fa per als aliats, que desconeixien la història de Catalunya i fins i tot la nostra existència fins que George Orwell publica, el 1938, la seva crònica Homage to Catalonia).
El llibre pot sorprendre per la seva erudició, i també per les circumstàncies de la seva redacció: com troba el temps, un cirurgià immers en una guerra mundial, dirigint el Departament d'Accidents d'Oxford, guarint ferits de guerra i víctimes dels bombardejos alemanys sobre Londres i moltes altres ciutats angleses, per estructurar el que serà el llibre, de documentar-se a les biblioteques (en aquest punt, viure a Oxford era un privilegi, és clar!), i de convertir tota la informació recollida en un llibre de lectura amena i sovint fascinant?
En el llibre no hi podia faltar el gran humanista valencià Joan Lluís Vives, per mèrits propis, és clar, però també perquè era l'únic compatriota que havia estat catedràtic a la Universitat d'Oxford (entre 1523 i 1528) abans que el meu avi: més de quatre segles abans!
Una altra demostració de la seva inquietud humanística ens l'aporta la conferència «Reflexions entorn de la pesta moderna: l'accident a lacarretera». Es tracta del discurs llegit el 16 de novembre de 1972 en la sessió inaugural del curs 1972-1973 de la Societat Catalana de Biologia, societat de la qual era el president.
Ens trobem [...] abocats a una investigació de gran amplitud que va des de I'estudi de la contribució humana, o sigui de les reaccions psicològiques de l'individu causant o víctima de l'accident, fins a la investigació dels altres elements contribuents com són la natura del vehicle, la qualitat i les característiques de les carreteres, la propietat de la llum, etc. Tots aquests factors que estan en curs d'investigació justifiquen plenament que en parlem avui en aquesta sessió inaugural.
Només un estudi acurat de tots els elements que condicionen l'accident, com és ara l'estat de les carreteres, la qualitat i les característiques dels vehicles que hi circulen, les velocitats permeses, els nivells d'alcohol a la sang dels conductors, el temperament predominant dels joves de cada país, etc., han permès que hom comenci a dominar, si no a eliminar, el que es avui l'equivalent del que foren en temps passats Ies pestes de què hem parlat. Per a posar en evidència que no exagerem, ens cal dir que l'accident a la carretera avui és la causa més elevada de mort i d'incapacitació existent entre els joves de 18 a 25 anys, a tots els pobles industrialitzats. (p. 6)
Trueta destaca que unes morts provoquen grans campanyes, i d'altres no. Així, fins el 30 de desembre de 1967, al Vietnam 9.353 nordamericans hi havien mort i 32.355 havien quedat ferits greus. Aquestes morts inspiraren la intensa campanya contra la guerra. En canvi el mateix nombre de nordamericans van morir en accidents de trànsit en només dos mesos de l'any 1966, sense gaires comentaris. Això evidencia que «reaccionem davant l'espectacle de la mort per accident, no pas pel nombre de víctimes, sinó per la manera com la mort es produeix». (p. 7)
Seguint Whitlock, Trueta creu que
«I'apatia i la indiferència s'han apoderat de tothom davant aquest desastre creixent i la mort a la carretera és acceptada com un atzar inevitable, com si formés part de la nostra manera actual de viure. Aquesta actitud fatalista no es justificada». (p. 8)
Crec que podem dir que en els darrers anys s'ha superat «l'actitud fatalista», i que les campanyes de les diferents administracions, més altres mesures de millora de la seguretat dels vehicles i accions a molts punts negres, han permès una molt sensible reducció dels efectes d'aquesta «pesta moderna». Trueta conclou que «Tot plegat, sembla que el factor de la psicologia individual és la part més important en la producció de l'accident». (p. 9)
En aquests dies que hem viscut els aldarulls nocturns a Gràcia, és bo recordar, com ho fa Trueta, l'efecte de l'agressivitat humana en molts accidents, i la sàvia reflexió d'Aldous Huxley:
«La violència pot solament produir corn a resultat més violència; allà on és emprada durant un període llarg es forma un hàbit de violència i es fa extremament difícil, per als qui en són responsables, de fer marxa enrera». (p. 10)
Trueta és l'exemplificació d'una contradicció profunda: un pacifista que es fa famós gràcies a (o per culpa de) les guerres. Sense la guerra civil, el seu mètode (proper al mètode Winnett-Orr) de tractament de ferides de guerra no l'hauria fet famós. Sense la guerra mundial, ni hauria col·laborat en el desenvolupament de la penicil·lina, ni hauria estudiat a fons els traumes renals causats per les bombes i arribat a les portes del premi Nobel. És significatiu, doncs, que cités a l'esmentada conferència Aldous Huxley, un convençut propagador de la no-violència que va fer reflexions profètiques sobre la guerra d'Espanya que es lliurava en el moment d'escriure l'obra (1937).
Quan publica The Spirit of Catalonia (PDF; després traduït i editat com a l'Esperit de Catalunya), acaba amb unes amargues reflexions, com correspon al moment: 1946.
En ciència, quan el resultat d'un experiment es repeteix sempre igual, vol dir que els factors causals no varien. El mateix podem dir ací. No hi ha dubte que la tan sovint repetida tragèdia d'Espanya, i particularment dels catalans, té una causa concreta i extirpable. No és un afer que pertoqui solament als catalans. Els pobles civilitzats haurien d'interessar-se a evitar que s'estronqués una font de llum i progrés que brillà en el passat, quan el govern propi assegurava la llibertat dels catalans i els bascos...
Tot sovint em demano com hauria reaccionat l'avi Trueta si hagués pogut viure més enllà del 1977 (d'uns mesos abans, segurament de l'onze de setembre de 1976, hi ha una foto d'ell, exultant davant d'una enorme senyera). Somiador de solucions peninsulars confederals, pensaria ara que són impossibles? És una pregunta inútil perquè no pot ser contestada. El que sí que puc dir és que la seva família continua estimant aquesta terra.
Per concloure, vull tornar a la definició de l'humanista: «una persona amb un fort interès o preocupació pel benestar, els valors i la dignitat humans». I em demano si una persona que ha pres el jurament d'Hipòcrates pot ser una altra cosa?! Un metge que tractés els pacients només com a «casos» o, pitjor encara, com a números, no seria digne de la responsabilitat, la gran responsabilitat que té. Un metge que no pogués aixecar la vista i veure la seva professió en l'entorn social (i econòmic, i polític) en què viu, es quedaria a mig camí.
En definitiva, la calidesa del tracte del bon metge, que vaig tenir moltes oportunitats de comprovar en el meu avi (fins i tot vestit de pare Noel, a l'hospital!), és sovint el que més aprecia la persona que necessita la seva ajuda. La humanitat del metge, l'humanisme del metge, que vetlla pel benestar, els valors i la dignitat humans.



Enllaços






7 Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 1976: 33 http://www.raco.cat/index.php/TreballsSCBiologia/article/view/238010/320270
Baròmetre de l'ús del català a Internet