Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

12.24.2015

Declaración de la Comissió de la Dignitat

He recibido este texto y he pensado que estaría bien su difusión en español.


Declaración de la Comissió de la Dignitat ante el acuerdo unánime de los grupos parlamentarios de las Cortes de Castilla y León sobre los papeles de Salamanca devueltos a Cataluña.
La Comisión de la Dignidad, ante el acuerdo unánime de todos los partidos de las Cortes de Castilla y León (PP, PSOE, Podemos, Ciudadanos y el Grupo Mixto, dentro del cual hay IU-Equo) se dirigirá a todos ellos para informarlos de la situación real de la devolución de los documentos a Cataluña y a las entidades y particulares del resto del Estado.

  1.     No hay documentos devueltos indebidamente. El proceso ha sido largo y no se ha devuelto ningún documento que no haya aprobado la Comisión mixta. Y si ha habido alguno ha sido devuelto inmediatamente en el proceso normal que han llevado a cabo los técnicos de ambas instituciones.
  2.     Denunciamos que la ley del retorno de los papeles reconocía el derechos de los ciudadanos, entidades, partidos y sindicatos de todos los territorios del resto del Estado a recuperar los documentos que se les hubiera expoliado. Derecho que les fue negado por el Ministerio al publicar un decreto en 2008 que, sin dar ninguna información ni hacer difusión, exigía que los ciudadanos dijeran qué documentación se les había expoliado, cuando la inmensa mayoría de los afectados ignora que allí tenga documentos. Fruto de esta actitud sólo una familia, la de Gonzalo de Reparaz reclamó los documentos de su archivo familiar y aún así el Ministerio se los denegó y ahora el recurso está pendiente de la decisión del Tribunal Supremo.
  3.     Alentamos a los grupos parlamentarios de Castilla y León a pedir al Ministerio de Cultura que satisfaga el derecho de los ciudadanos a recuperar sus archivos familiares e institucionales expoliados y a abrir un nuevo plazo para hacer las peticiones, haciendo difusión de ello y dando información de los nombres de las personas, entidades, partidos y sindicatos que tienen documentos en el fondo de Salamanca para que puedan recuperarlos.
  4.     Denunciamos que el proceso de retorno no se haya concluido ya que en la última transferencia en 2014 el Ministerio retuvo una parte importante de los legajos, carteles y banderas que la Comisión mixta Ministerio Generalitat había acordado transferir y se habían digitalizado.
  5.     Mientras no se transfiera esta documentación no se podrá concluir todo el proceso de publicidad y hacer las gestiones para localizar a los titulares para poder hacer la restitución, como se está llevando a cabo actualmente por parte del Arxiu Nacional de Catalunya.
  6.     Denunciamos que falta también el regreso a la Generalitat de documentación de Justicia y de Orden público que el Ministerio se niega a devolver.
  7.     También falta la devolución de documentación de los archivos institucionales de 41 ciudades y pueblos de Catalunya entre las que hay Barcelona, ​​Tarragona, Valls, Reus o Igualada.
  8.     Tampoco se ha devuelto la documentación del archivo institucional de la Generalitatd que tenía en 1940 en la sede de París, que no fue requisada por los franquistas sino por la Gestapo alemana y que la entregó a la embajada española, cerrando así un crimen nazi contra la Generalidad que también conlleva la detención y deportación a España del presidente Companys.
Los informaremos de todos estos hechos, ya que la situación es muy diferente de lo que parece desprenderse de este acuerdo, y ofrecemos nuestra ayuda a las entidades y particulares para colaborar a que se restituya a todos el fruto de aquel expolio, ya que el fondo de Salamanca no es ningún Archivo General de la Guerra Civil sinó las migajas del cerca del millar de toneladas de documentos de todo el Estado, que se llevaron a Salamanca para confeccionar un gran archivo con tres millones de fichas como apoyo de la represión sistemática del franquismo.


        
Barcelona el 22 de diciembre de 2015
       
Comissió de la Dignitat

Jordi Sanchez, a ANC Sarrià - Sant Gervasi

àudio:
https://soundcloud.com/secretaria-anc-ssg/jordisanzhez

Quan vaig saber que Jordi Sànchez i Picanyol era el nostre nou president, vaig fer un salt d'alegria. El conec de fa més de trenta anys, i al llarg de la seva trajectòria veiem com ha guanyat experiència i prestigi en quatre camps diferents (i potser me'n deixo algun!). 
 
Són els camps de l'activisme polític, de l'activitat acadèmica, del món de la recerca social, i de l'activitat dins de i des de les administracions. Il·lustraré cada faceta molt breument.

El vaig conèixer primer en relació amb la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, primer com a braç dret (molt jove!) d'Àngel Colom i després com al seu successor. Les multitudinàries manifestacions de catalanisme que la Crida va muntar els anys 80, organitzades al marge dels partits, van marcar una generació llavors, i podem dir que l'Assemblea ha renovat aquella flama al cap de trenta anys.

Una segona faceta seva és la de professor universitari, concretament en el camp de la ciència política. Fruit d'aquesta activitat tenim un excel·lent manual seu, La democràcia electrònica, on repassa la utilització d'Internet per a l'activitat política. El llibre és publicat per la UOC (qui si no?!).

En tercer lloc té una brillant trajectòria en el camp del foment de la recerca i la reflexió socials, al llarg de gairebé 15 anys, com a director adjunt i després director, de la Fundació Jaume Bofill, el prestigi de la qual és inqüestionable, per exemple, en el terreny de les desigualtats i la justícia socials, en l'estudi dels èxits i reptes del sistema educatiu,

No sé fins a quin punt la direcció del Jordi va marcar la línia de la Fundació, i fins a quin punt la direcció de la Fundació va marcar en Jordi, el cert és que, en quart lloc, el trobem molt a prop de les polítiques socials sobre el terreny. Per un costat les ajuda a definir: com a un dels forjadors del Pacte Nacional per l'Educació i després, del Pacte nacional per a la immigració. Per altra banda en tasques de direcció de la televisió pública: ser conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió -a proposta, si no m'erro, d'Iniciativa per Catalunya-Verds, durant dues legislatures. I el seu acostament més valuós amb les problemàtiques socials i les respostes de l'administració ha estat segurament gràcies a la seva recent etapa de cinc anys com a adjunt general del síndic de greuges de Catalunya, al costat del síndic, Rafael Ribó.

Vull acabar amb tres consideracions. Primera, que el seu compromís amb el país i la seva independència, com heu pogut veure, vénen de l'adolescència, si no abans! Segon, la seva trajectòria inclou l'assumpció de diferents relleus, promocions professionals internes que diuen molt de l'èxit amb què ha afrontat cada nou repte. I finalment, tinc molt indicis per sospitar que es troba tant a gust parlant davant d'un públic (tot i que té encara més experiència fent conferències que fent mítings!), és una persona a qui li agrada moure's amb discreció, entre bambolines. Li agrada negociar a l'entorn de la taula, contribuint incansablement a forjar aliances i consensos, sobretot de caire polític: el darrer ha estat l'acord més ampli possible entre els principals partits sobiranistes per crear una plataforma electoral de cara al 27 de setembre: la victoriosa Junts pel Sí.

Per tot això, entendreu perquè vaig acceptar immediatament la invitació que se'm va fer per fer aquest parlament avui!

Amb tots nosaltres -i sense més preàmbuls (com se sol dir!)- per parlar de com l'Assemblea Nacional Catalana veu els escenaris que es plantegen en aquesta etapa (i segurament, d'altres coses també!), el nostre president, Jordi Sànchez.




Sarrià, 21 de desembre de 2015

Comments on the Spanish general election results

Some links to webs and information on the results of the Spanish general election, particularly in relation to Catalonia.

1. Map of results by localities. Source: Vilaweb

a. First past the post. The mauve in the metropolitan areas round Barcelona and Tarragona, which grew enormously during the massive in-migration from the rest of Spain in the period 1950-1974, is the leftist coalition "En Comú - Podem".  Outside that area the pro-indy options, in blue (the Convergència coalition) and yellow (Esquerra), prevail.


 
b. First past the post, after summing proindy vote.Once the votes for the Convergència coalition and Esquerra are added (the victorious 20 September "Junts pel Sí" coalition), the map gets much clearer, and this vote was first past the post in many more localities than each separately.




12.19.2015

El compromís nacional de Josep Trueta

Parlament en l'acte d'homenatge al Dr. Trueta a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, en dia 18 de desembre de 2015.




En aquest acte hom parlarà sobretot de la relació del meu avi amb el bisturí, però m'han demanat que parli també de la seva relació amb la ploma: el seu compromís amb el poble de Catalunya.

El seu compromís es resumeix en una simple frase, reproduïda a l'emotiu i ben contextualitzat recull de la correspondència entre Josep Trueta i Pau Casals, editat per Quim Torra i publicat per A Contra Vent Editors): «Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra». On comença aquest profund compromís?

Josep Trueta dedica un capítol de les seves memòries, «Fragments de la Vida», als fets polítics dels anys 20 i 30, que el van marcar profundament. En una anècdota explica com un amic de la infantesa li demana un favor. Era Josep Sunyol i Garriga, que va passar per la presidència del Reial Automòbil Club de Catalunya, de la Federació Catalana de Futbol i del Football Club Barcelona, a més de ser diputat d'Esquerra... i, un cop capturat a la Sierra de Guadarrama, afusellat pels rebels franquistes l'agost de 1936
(ref.). Per cert, hem d'agrair als Amics de Josep Sunyol, i especialment al meu germà Toni, la recuperació digna de la seva figura. Doncs Sunyol li demana el 22 de febrer de 1931 que el porti amb cotxe a rebre l'amnistiat coronel Macià a l’estació de l’Empalme (Maçanet-Massanes) on arribava després del seu exili a França. Centenars de cotxes s'hi van agregar. Per cert, l'altre passatger en el cotxe fou un jove que faria carrera: Josep Tarradellas, a qui el meu avi va avalar en llogar un local de l'entitat que presidia, «La Falç» (p. 107). Ara bé, aquestes connexions amb polítics no el portaren a una activitat política pública.

Fuig a l'exili al final de la Guerra coneguda com a «Civil». Però ell escriu el març de 1943 a Carles Pi i Sunyer:

«Jo sé com ha impressionat cada vegada que he dit, per ací [a Anglaterra], que nosaltres [els catalans] no havíem estat víctimes d'una guerra civil sinó d'una derrota nacional»(Estimat doctor / Admirat mestre. Editat per Quim Torra. A Contra Vent Editors, 2009, p. 29)

La seva activitat directament política es limita a formar part (malgrat l'oposició d'alguns anglesos del seu entorn) del “Consell Nacional Català” creat a Londres el 1940 per Carles Pi i Sunyer. El Consell va relligar els catalans de Gran Bretanya amb les comunitats de catalans d’Amèrica i els partits polítics amb seu a Amèrica, com els socialistes, l’Esquerra, Acció Catalana i Estat Català; i dins de Catalunya, amb el clandestí Front Nacional de Catalunya. En els darrers anys de la Guerra europea, el Consell busca el suport dels aliats per crear, en lloc de la dictadura feixista del Caudillo, una «Federació Ibèrica». En una
carta escrita el gener de 1945 a Jaume Creus, diu que

«si de cor ens ho proposem, crec que ho aconseguirem. Ens cal -solament!- que estiguem units en el mateix propòsit tots els catalans. Els que tingueren responsabilitat política en el passat, haurien de comprendre que la millor garantia per llur perdó, si és que el necessiten, és ajudar aquest moviment de redreç[ament]!»

Quines paraules més rabiosament actuals, per cert! Però aquesta esperança s'esmicola per dos motius. Un, que els aliats no enderroquen el règim de Franco. «La manca d'acord entre les grans potències», escriu a Pau Casals el maig de 1947, «fa cada dia més inversemblant que vulguin intervenir activament a Espanya» (Torra, p. 56). I dos, el nou president en l'exili, Josep Irla, opta per fer un govern monocolor, només amb gent d'Esquerra Republicana, la qual cosa, a més, obliga el Consell Nacional Català a dissoldre's enmig d'un gran disgust.

En una segona carta a Jaume Creus el mes d'octubre del mateix 1945 diu:

«Me'n vaig anar voluntàriament de casa a propagar pel món el que som nosaltres. Sóc independent i no estic lligat per cap passat, més que pels lligams de la fidelitat nacional.»

I com fa aquesta propagació? Principalment a través d'una obra sorprenent, The Spirit of Catalonia, que es publica el 1946. (Posteriorment es publicaria en català, com l'Esperit de Catalunya, a Mèxic, i en castellà el 1989 a la mateixa ciutat).

Per què dic sorprenent? Perquè el cap del servei d'accidents d'un important hospital, enmig d'una guerra mundial en la qual, a més, fa més de 80 conferències arreu de Gran Bretanya sobre el tractament de ferides de guerra, com troba el temps per documentar-se al Bodleian Library d'Oxford per escriure'l? Ho fa sobretot perquè veu la imperiosa necessitat de posar a l'abast dels britànics un llibre que els doni una certa visió històrica del nostre país. Trueta confessa ser un «afeccionat» a la història (per exemple, em va deixar llegir el llibre que conservava de l'historiador peruà Luis Ulloa, sobre la catalanitat de Colom!), però aquesta obra de divulgació és colossal. Alguns dels nou capítols tenen més de 40 referències bibliogràfiques!

En va escriure el professor Frank Pierce a l'Irish Times:

«El doctor Trueta, en el seu erudit i inspirat treball sobre la història del seu país i els seus grans homes, és un exiliat dels opressors actuals de Catalunya, però no s'embranca a polemitzar ni pren una actitud partidista de les condicions presents, ans presenta al lector culte un estudi equilibrat i erudit del fascinant i, tanmateix trist, tema: Catalunya» (Fragments..., p. 291).

Al cap de 13 anys de marxar, torna a Catalunya com a turista amb passaport britànic. S'assabenta del seu expedient policial, en què consta com a rojo-separatista. Afirma a les memòries: «Si bé jo no era separatista, com a nacionalista no sols em sentia separatista del règim espanyol, sinó que ja me n'havia separat!» (p. 315).

Jo li havia sentit dir, moltes vegades, que no calia que li demanessin si era separatista, ja que els separadors eren tots a Madrid.

En una nova edició de l'Esperit de Catalunya feta poc abans del seu traspàs, reconeixia que el llibre és 'una història «clínica» d'un expert en la clínica humana aplicada al poble del qual escriu i al qual pertany' (p. 6). Conté una proclamació política profunda: «cal ... reprendre la tasca que... mai no ha estat abandonada a Catalunya: fer de la Península un espai viable on els nostres homes i les nostres dones puguin viure en germanor i igualtat amb els altres espanyols, entenent que els portuguesos, segons el seu gran Camões, també ho són» (p. 6). És una idea de Blasco Ibàñez que ell mateix reprodueix a l'Esperit de Catalunya (p. 220). A les seves memòries, Fragments d'una Vida, escriu (p. 191):

«Aquest desig de la majoria de la meva generació» [d'ajudar l'Espanya castellana -en 'germanívola col·laboració'- a «recórrer en pocs lustres el que ha seguit l'Europa occidental en tres-cents anys: és a dir, des de la revolució anglesa de 1640'], aquest desig, deia, «no fou entès pels grups dirigents espanyols, i no tan sols el catalanisme, sinó també la catalanitat, foren considerats atemptatoris d'allò que en deien 'la unidad de la patria', que en síntesi vol dir la supeditació a Castella.» «Així era aleshores», conclou, «com és encara en el moment en què ho escric, al cap de mig segle».

Escriu el 1976. Mirant la fracassada història del definitiu intent de trobar un encaix a Espanya dels catalans (la proposta d'Estatut, votat per 89% dels nostres diputats un 30 de setembre de 2005) no costarà gaire endevinar quin seria, avui, el seu capteniment, i el de generacions de catalans abans d'ell.

No vull acabar sense repetir les seves paraules pronunciades amb motiu del títol de Doctor Honoris Causa que li va conferir la Universitat Autònoma de Barcelona pocs mesos abans de la seva defunció. Aquestes mateixes paraules les va recordar el M. Hble. President de la Generalitat el passat mes de maig, a l'acte de lliurament de les medalles i plaques Josep Trueta a tretze professionals i tres entitats que han destacat pels serveis prestats en el progrés i millora de la sanitat. Cal afegir que en aquest mateix acte era
guardonat el Dr. Antoni Trilla Garciai. I que entre els professionals de l'Hospital Clínic guardonats en edicions anteriors trobem els Drs. Lluís Revert i Torrellasii, Isidre Claretiii, Francesc Navarroiv, Josep Toro i Trallerov i Miquel Bruguera.vi I en aquesta mateixa taula, el doctor Fernández Sabaté.

El text del meu avi, que us vull reproduir, deia així (i amb això acabo):

«Havent deixat Catalunya quan la democràcia moria en ella, és per a mi una font de gran satisfacció el que aquest títol em sigui conferit quan la democràcia hi reneix… La llibertat és consubstancial en la meva vida. Aquest acte d’avui significa el veritable retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morta la llibertat del meu país».



Notes
i Cap del Servei de Medicina Preventiva de l'hospital.
ii Fou professor de patologia i clínica mèdiques, i després el primer catedràtic de nefrologia de la UB, i cap del Servei de Nefrologia de l'Hospital, 2001.
iii Ex-cap del Servei de cirurgia infantil, 2003.
iv Cardiòleg i professor de l'Hospital, 2007.
v Professor Titular de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la UB, i ex-cap de la Secció de Psiquiatria Infantil i Juvenil de l'Hospital, 2008.
vi Hepatòleg del Clínic i professor titular de Medicina de la UB, 2010.

12.18.2015

Rosalia

Després de molts anys m'he retrobat amb l'amiga María Pilar García Negro (Universidade da Coruña) i en senyal de gratitud reprodueixo el colpidor poema de Rosalia de Castro que m'ha enviat.


Estranxeira na súa patria”

Na xa vella baranda
entapizada de hedras e de lirios
foise a sentar calada e tristemente
frente do tempro antigo.

Interminable precesión de mortos,
uns en corpo nomais, outros no esprito,
veu pouco a pouco aparecer na altura
do direito camiño,
que monótono e branco relumbraba,
tal como un lenzo nun herbal tendido.

Contemprou cal pasaban e pasaban
collendo hacia o infinito,
sin que ó fixaren nela
os ollos apagados e afundidos
deran siñal nin moestra
de habela nalgún tempo conocido.

I uns eran seus amantes noutros días,
deudos eran os máis i outros amigos,
compañeiros de infancia,
sirventes e veciños.

Mais pasando e pasando diante dela,
fono os mortos aqueles prosiguindo
a indiferente marcha
camiño do infinito,
mentras cerraba a noite silenciosa
os seus loitos tristísimos
en torno da estranxeira na súa patria,
que, sin lar nin arrimo,
sentada na baranda contempraba
cal brilaban os lumes fuxitivos.

 


"Reproducimos este poema da edición das Poesías de Rosalía de Castro realizada por Ricardo Carballo Calero e Lydia Fontoira Suris, Patronato Rosalía de Castro, 3ª ed., 1982."


I, per acabar, fa uns anys vaig fer aquest post sobre Galícia: "As tranquilas augas do río Anllóns". 
 

12.05.2015

¿Es legal la Constitución española de 1978?

Ricardo Romero de Tejada Collado es politólogo y sociólogo. Fue director de estudios socio-políticos y de opinión en el Instituto Gallup en los años de la Transición, y después ha sido fundador y director de Iope-Etmar, director científico de TNS y profesor asociado de Sociología en la Universidad Carlos III de Madrid. ... [+]

Baròmetre de l'ús del català a Internet