Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

9.19.2015

Carta a CECA i AEB

(enviada el 20/9 a comunica@ceca.es)

Muy Señores míos, 

He leido con sorpresa y astío su declaración sobre una eventual declaración de independència.

Se trata de una declaración que al ser pública y publicada en plena campaña electoral tiene la clara y inadmisible pretensión de coaccionar los electores catalanes para condicionar su libertad de voto. Es por tanto extemporánea y atenta contra nuestros derechos democráticos.

Además, plantea una declaración unilateral de independencia que la coalición que, según todas las encuestas, ganará las elecciones, ha dicho reiteradamente que no desea. Por lo tanto, contribuye a que interpretemos mal las opciones electorales de los catalanes.

Tienen obligación de saber que incluso en caso de una DUI, la probabilidad de que sus presagios catastróficos se cumplan es casi nula. La experiencia reciente de Grecia es un claro precedente. Si a pesar de las múltiples evidencias Vds. no creen en las capacidades de Europa para encontrar soluciones pragmáticas a sus problemas, su credibilidad resulta nula.

El primer dia de la semana que viene yo y varios miembros de mi família que tenemos todos nuestros ahorros en entidades de CECA y/o AEB visitaremos nuestros bancos para comprobar si hay en letras muy grandes bien visible un desmentimiento inequívoco respecto de su vergonzosa declaración. Si no es así reconsideraremos nuestras estrategias de ahorros y servicios bancarios.

Està reconsideración tendrá en cuenta que las dos asociaciones se retracten mediante anuncios en cada uno de los medios donde se ha publicado o informado de la declaración, con el mismo tamaño o duración. Y naturalmente, con tiempo suficiente para que los electores pueden votar en libertad. 

Siempre estarán a tiempo de comunicar su opinión privadamente a los que no quieran negociar la independencia con los representantes de Cataluña, referiéndose detalladamente a las muchas más probable consecuencias para España si tuviera que asumir la totalidad de la deuda soberana actual, sin contar con la aportación de los contribuyentes catalanes, gracias a los cuales se paga actualmente más del 20% de los costes de la deuda española, a pesar de que Cataluña, gran contribuyente neta a las finanzas españolas, tiene una deuda perfectamente asumible a la vista de su potencial económico.

Atentamente,

Miquel-Jordi Strubell i Trueta 

P.D. Perdónenme las posibles faltas lingüísticas. Solo estudie en español -por decisión del Caudillo- durante dos cursos, e intenté perfeccionarlo años después en un curso para extranjeros de dos meses en la Complutense. 

9.17.2015

copc



Prèvia
Una formulació inicial d’aquest debat era "Independència sí, independència no", que hauria estat un debat a l'estil anglosaxó. Es va passar a “Independència versus federalisme”. S'ha anunciat aquest acte, com sabeu, dient que
Al debat s’hi defensaran dues posicions diferents:
- El Federalisme: Introducció de canvis en l’estructura de l’estat espanyol per convertir-lo en una Federació d’estats, en la qual Catalunya seria un estat en igualtat de condicions amb la resta de comunitats autònomes, també convertides en estats. El model és similar al que hi ha ara mateix als Estats Units, a Alemanya o al Brasil.
- La Independència: Creació d’un estat independent per a Catalunya, amb plena sobirania per a la seva autogestió, però amb relacions diplomàtiques fluides amb els altres estats del món i amb la Unió Europea.
Em fa molta mandra «defensar» una posició, quan de fet en un col·legi professional tots hauríem de poder acceptar que cap posició és perfecte, i sempre hi ha un element, que pot ser important, de subjectivitat, o de passió! Però em plau molt compartir la mesa amb Manuel Cruz, Victòria Camps i Dolors Marín i faré els possibles per animar aquesta sessió, sempre des de la correcció!
Per a mi, aquest debat és impossible (a part de semblar un partit de futbol!), perquè així com la independència (objectiu de l’independentisme) és claríssim què vol dir (fins i tot en un món fortament interdependent), el “federalisme” quin objectiu concret té, quan n'hi ha mil (exagero: dotzenes) models arreu del món? I en el nostre cas, Ferran Requejo ja fa temps que va dir que el nivell màxim de federalitat (li dic jo!) que permetria la majoria dels espanyols quedaria molt per sota del llindar mínim que acceptaria la majoria dels catalans. I això en un context en què per a un alt percentatge de catalans, no és que Catalunya no tingui un Estat, sinó que en té un en contra. M'explicaré després.
Llegiré el text, i per tant sense tenir en compte les aportacions del o dels que m’hagin precedit en l’ús de la paraula. Aquests comentaris els faré o faria en el primer debat després de les quatre presentacions.
  1. Moment polític
  2. La psicologia
  3. El 27 de setembre


  1. Moment polític.
Estem vivint les seqüeles de l’intent fallit de millorar la relació Catalunya-Espanya (“l’encaix”) que s'ha intentat des de la transició, amb una reiterada voluntat de «fer pedagogia a Espanya», en el sentit de voler explicar quin model d'Espanya pot encaixar bé els drets del poble català, des de la creença inicial que la Constitució de 1978 permetia aquest encaix.
Recordem que quasi tots els partits a les eleccions de 2003 parlen de modificar l’Estatut o redactar-ne un de nou. La falta d'»encaix» grinyolava, i molt. I afectava el benestar dels catalans. El text, després de moltes renúncies d’uns i altres, és acordat pel 89% dels diputats catalans el setembre de 2005. Davant la necessària negociació amb l’Estat (no pot decidir una de les parts una relació entre dues parts!) hi ha dos forts moviments: un, a Catalunya, demanant que es respecti la voluntat dels catalans: mobilitza una primer, enorme manifestació la nova “Plataforma pel Dret de Decidir” el 18 de febrer de 2006[1]. I a Espanya, el Partido Popular recull “quatre milions” de signatures[2] en contra del projecte d’Estatut per part de gent que ni l’ha llegit, ni en sap el contingut. Això en el context en què històricament els catalans estereotipats hem estat considerats els menys simpàtics, els menys estimats de tots (i també considerats eficients i treballadors)1. El parlament espanyol segons el president de la comissió constitucional Alfonso Guerra, “cepilla” el text[3], i la intenció humiliadora és evident.
El febrer de 2007, Enric Juliana posa en circulació l'expressió de «el català emprenyat»2: i és un català assenyat! El novembre el president José Montilla evisa els espanyols de la creixen «desafección» amb Espanya: la «desconnexió» mental del qual parla el president Mas, 8 anys més tard.
La reacció davant la humiliació provocada per la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 és apoteòsica, i marca la confirmació del crit espontani i majoritari de la gegantesca i llargament preparada manifestació: “Independència”, com a única possible sortida. S'ha acabat, sentim en molts sectors catalanistes, l'autonomisme a Catalunya.
La successió de fets posteriors, amb el protagonisme i impuls polític de la societat civil (consultes populars i Assemblea Nacional Catalana, organitzades al marge dels partits, i finançades íntegrament pels socis i marxandatge) ha desencadenat un procés pròpiament polític prou conegut de tothom, amb un seguit de fases més o menys perfectament previstes pel Govern català, i amb la negativa del govern espanyol a negociar (en contrast amb el britànic), ni tan sols per deixar conèixer l’opinió lliurement expressada de l’electorat català. Com sabem l'Estat ha adoptat la via de judicialitzar el procés en lloc de fer política.
La psicologia (en les estratègies polítiques)
Crec que és indubtable que les grans manifestacions de 2006, 2010, 2012, 2013, 2014 i 2015 han retornat l’autoestima col·lectiva dels catalans, acostumats durant segles a patir derrotes bèl·liques a sentir auto-odi, amagant o minimitzant la seva identitat. El que íntimament crèiem que era un anhel clandestí, vergonyant compartit amb molt poca gent, passa a ser mainstream fins al punt que alguns catalans contraris a la independència (com ara Javier Cercas a Xavier Sardà) comencen a dir que se senten socialment assetjats.
Em ve al cap el clàssic tractat d’Eric Berne Games People Play[4] (1964) que va ajudar, junt amb I’m OK, You’re OK[5] de Tom Harris, a divulgar els supòsits de l’anàlisi transaccional. Berne descriu i il·lustra com la comunicació efectiva entre les persones resulta impossible quan un i/o altra adopten rols o estats del Jo que no corresponen al de l’Adult racional. Els rols del Pare i del Nen s’aparten de la raó per entrar en el terreny de la dominació, sovint amb un fort component emotiu.
Durant tot el que ara en diem “el procés” hem assistit, sovint atònits, a apel·lacions a les emocions, sobretot les d’agressivitat, de rebuig i de por. El to d’amenaça, expressada des d’una suposada superioritat moral (i institucional, massa sovint) és propi del rol de “Pare”, i cada cop més s’ha respost des del sobiranisme, crec, en el rol de “Adult”, és a dir, sense caure en provocacions i amb arguments sovint ben documentats.
A més, caurà en el parany de, un cop dit que una Catalunya independent és impossible, parlar de tots els mals que ens poden caure en una Catalunya... independent (fora de l'euro, expulsats de la UE, títols universitaris no reconeguts... you name it!).
El que també és evident és l’intent des del poder (i singularment a través dels mitjans de comunicació, controlats en aquest tema en un 90%) de dominar el frame o marc dels discursos, per posar el sobiranisme a la defensiva. El brillant tractat de George Lakoff Don’t Think of an Elephant[6], escrit per denunciar les estratègies de la dreta nordamericana, és perfectament aplicable aquí. Centrant pràcticament tot el discurs en una única figura i partit (que han tingut la sort, bona o dolenta, de trobar-se pràcticament amb una revolució ciutadana per torejar -no és el millor verb!-, des del poder s’han creat una sèrie termes negatius: órdago, desafío, deriva, manipulación, fractura social, amputación, endoctrinamiento, aldeanismo, ... s’afegeixen a l’històric “problema catalán” que és, de fet, un problema espanyol, de la concepció d'Espanya com la Gran Castella.
A més, han difós conceptes com “romper España”, que suposa que Espanya només pot tenir la composició actual (i qualsevol canvi en una part l’ha de decidir tothom), i si voler marxar fos com desfigurar, irreversiblement, una peça de porcellana Lladró! Mentre que el sobiranisme fins a un cert punt ha replicat amb la metàfora del fill major d’edat que es vol emancipar, i té tot el dret de fer-ho, sense “trencar” res, mantenint la bona relació (de veïnatge) amb la família, perquè és llei de vida. D’altres exemples en trobaríem fàcilment.
L’unionisme (en si, un terme molt respectuós que alguns no mereixen!) ha mirat d’incidir en l’opinió pública per, en definitiva, assegurar que la gran majoria de la població pugui acceptar la visió dimonitzada de la realitat catalana de manera que pugui també admetre, fins i tot per “salvar” els pobres catalans, eventuals actuacions polítiques (o fins i tot militars) per acabar amb el procés. Estic segur que a la majoria els sembla bé que un president de govern estigui querellat per posar urnes (en l’acte de desafiament o desobediència col·lectiva de més gran escala a l’Europa occidental de l’era contemporània). Tinc un bon exemple de l’impacte d’aquests darrers anys sobre l’opinió pública. El 2009, es va fer una enquesta[7] a la resta d’Espanya sobre un eventual (i profètic) procés d’independència de Catalunya. El treball de camp el va fer DYM.
Si Cataluña celebrara un referéndum y votara a favor de su independencia, ¿qué cree Vd. que debería hacer el gobierno español?” à “Aceptar la voluntad del pueblo catalán: 51,6%”. ON SÓN AQUESTS 51,6%? (O el 72,4% a favor de “Abrir una negociación política entre los dos gobiernos de Cataluña y España para evitar la separación”! )
Aquest 51% de la població que acabo d’esmentar, quin pes tenen a les columnes d’opinió dels diaris espanyols, a les tertúlies de les ràdios i televisions amb seu a Madrid, a les cartes al director? Em temo que només trobaríem a tot estirar, tres o quatre opinadors: Suso de Toro, Iñaki Gabilondo, i Ramón Cotarelo. On són els intel·lectuals espanyols? Això sí que és un pensament únic!
Per altra banda, la manipulació i censura a partir de tòpics. Tots els diaris d’abast català o estatal el 12 de setembre posaven en portada la manifestació, tret de l’ABC, que ni l’esmenta (L’ABC posa en portada que “Maduro busca amedrentar a la oposición con la condena a Leopoldo López”),
    S'acusa els altres dels defectes propis: nazisme, pensament únic, manipulació, adoctrinament, cabdillisme, corrupció, inventar la història. Heroisindepes ha recollit a twitter 265 frases grotesques i insultants de polítics, alts funcionaris, periodistes i líders d’opinió sobre Catalunya que farien enrogir el més insensible dels humans. La gran majoria vénen de persones de posicions ultraconservadores (per ser elegant) però també s’hi han apuntat veus associades amb l’esquerra, la darrera, la de Felipe González.
3. El 27 de setembre


  1. El marc (el frame de George Lakoff): estem parlant de Catalunya o d'Espanya? Els uns volen parlar de Catalunya, que el marc sigui aquí, i que parlem del futur sense límit de temps. Els altres fan venir de Madrid els seus dirigents a fer mítings (Sánchez pel PSOE, Rajoy i ministres a dojo), i fins i tot a substituir els seus caps de llista (Iglesias). Els uns diuen que són les eleccions catalanes més importants de la història, i plebiscitàries. Els altres diuen que són eleccions autonòmiques normals de quatre anys... PERÒ que és molt, molt important que tothom vagi a votar en contra de les opcions independentistes, fins i tot els que han de viure amb la "vergonya de tenir avis extremenys". Tots els oponents del govern actual han volgut centrar la campanya en un marc autonòmic, parlant fins a la sacietat de la corrupció (quan tant el PSOE com el PP tenen causes enormement més importants, numèricament i econòmica.
  2. Credibilitat dels missatges. La CUP i Junts pel Sí fan propostes revolucionàries, que trenquen esquemes (començant en proposar les eleccions com a plebiscitàries). Els altres, tret del PP, fan vagues promeses de canvis, en alguns casos per modificar la Constitució: un objectiu molt ambiciosa donada l'opinió pública, poc favorable a estendre les competències de les autonomies, algunes de prestigi molt tocat. La credibilitat, a més, té molt a veure amb la credibilitat de l’emissor davant dels votants potencials.
    En aquest context és interessant l'apel·lació al «seny» com a fre, quan en la meva opinió el més assenyat, després de tants fracassos, és aspirar a la independència i, en tot cas, a l'estudi posterior de la conveniència d'alguna mena de pacte confederal.3
  3. Credibilitat dels emissors / candidats. Tret de Miquel Iceta i Ramon Espadaler, tots els altres caps de llista estrenen com a tals. Hi ha algun polític (Garcia Albiol, de la política municipal; Romeva, de la política feta al parlament europeu; Arrimadas, però de segona fila i molt recent), d’altres sortint del no res o de sectors allunyats de la política de partits: Lluís (Franco) Rabell, Antonio Baños...
  4. Hi ha hagut una enorme clarificació del panorama polític pel que fa a l'eix nacional. S'han esquerdat el PSC, CiU i després Unió, Iniciativa. Els únics coherents continuen essent els que posen la qüestió nacional al seu ideari des de fa temps: PP i Ciutadans, i CUP, ERC i CDC (evolucionada!). Alguns d'aquests punts era previst en un excel·lnt article, “«Divide et Impera»: l’estratègia d’Espanya contra el sobiranisme4, publicat el gener de 2013 per Ramir De Porrata-Doria (del Cercle Català de Negocis). Hi recordava que José María Aznar havia tingut la barra d'amenaçar, feia poc: 'Antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España'. L'autor anunciava que 'aquesta estratègia de divisió té cinc flancs d’atac' i a continuació els descrivia.
  5. La «identitat». Hi ha hagut molt de soroll per confondre i espantar la població especialment amb orígens familiars no catalans, pel que fa a la seva identitat (en molts casos, mixta) i la seva ciutadania (coses diferents!). Fronteres que impedirien tornar de Catalunya als cementeris dels seus avantpassats a Andalusia... Tries obligades de ciutadania que NINGÚ a Catalunya ha plantejat mai.
  6. Indecisos”?Convèncer” o “informar”? Espantar? Les dues motorades, amb 5.000, 8.000 motos, són una passada per als pro-indy, però no són intimidatòries per a l'indecís? Els contraris s'omplen la boca amb atacs contra els "identitaris" però de fet en els discursos i els programes els proindy fan crides a tothom, sense cap exclusió, i la seva "revolució" s'assembla més a una revolució "Lockeana" que no a una nacionalista, com la revolució americana: era per a la felicitat i benestar de la gent i el bon govern i gestió dels recursos públics[8].
  7. El desequilibri de mitjans. Mentre Inda i Marhuenda escupen virulents atacs i desqualificacions cap a les posicions independentistes, Ana Pastor diu que si Mas parlava a favor de la independència seria propaganda, i altres despotriquen en els mitjans emesos o publicats des de Madrid, els molt pocs catalanistes convidats hi són triturats sense pietat, amb mentides, ofenses i mala educació. S'hi veuen algunes de les deu estratègies de manipulació mediàtica descrites per Sylvain Timsit que si voleu podem esbossar després. I no cal dir que (sovint des de sectors molt dretans), s'acusa al moviment proindy de fer anar els onze principis la propaganda política, de Goebbels... dels quals només he sentit a parlar gràcies a ells.
  8. Les bombes informatives. Fa uns dies José Antich va dir que aviat, potser avui mateix, l'Estat faria anar una bomba mediàtica per fer perdre vots a Junts pel Sí (esborro la resta?). Hem de suposar que, en la guerra bruta de l’Estat - indigne d'un estat democràtic-. Recordem un precedent: la “notícia” sobre comptes de Mas (i després a Trias) a Liechtenstein i no recordo on més, filtrada per El Mundo sense contrastar, suposo que seguint instruccions del CNI o el Ministeri corresponent. Tothom coincideix que aquestes notícies falses van influir en molta gent a l'hora de votar. En psicologia (i en bona lògica) una sorpresa esperada fa menys efecte, justament perquè no és una sorpresa.
  9. El seny. Cadascú votarà en consciència. Alguns, per la rational choice theory, votaran pensant que pitjor del que estem, impossible: és a dir, per por al... conegut! Alguns -a parer meu- votaran en contra del seu propi interès, a causa de la dissonància cognitiva tan gran que desperta el que li diu el cap i el que li diu el cor. És el seu dret! Confio que, voti com voti, tothom viurà aviat en una Catalunya més pròspera, més justa i, sobretot, amb ciutadans més feliços.



[7] Resum Diagnòstic Catalunya & Espanya:
[8] Vegeu assaig d'Oriol Vidal-Aparicio


1Sangrador García, José Luis (1996). Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías. 201 pp. Madrid. ISBN: 84-7476-235-9.
3 Unió va votar que «continua el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador, sense renunciar ni posar límits a l'aspiració de plena sobirania per a Catalunya ... excloent una eventual declaració unilateral d'independència com l'obertura d'un procés constituent».

9.13.2015

toros

A buzon@tribunalconstitucional.es  


9.08.2015

butlleti1

L’estatus actual de la llengua romanesa (moldava?) a la República de Moldàvia
Sebastià Moranta (Philipps-Universität Marburg, Alemanya)

La problemàtica etnolingüística a la Republica Moldova és el resultat d’una història particularment convulsa i de la situació de cruïlla entre l’Europa romànica i els pobles eslaus orientals. Per bé que el component ètnic de la regió situada entre els rius Prut i Dnièster/Nistru segueix essent romanès (o romanès-moldau) en un 75%, la influència russa i després soviètica, des que el 1812 l’imperi d’Alexandre I es va annexar Bessaràbia, n’ha fet un territori de frontera —Estat independent des de l’agost de 1991— emplaçat entre vigilants poderosos. Encara avui, Moscou i Bucarest són espais simbòlics de referència per a una bona part dels moldaus, que tiren més d’un cantó o de l’altre en virtut de factors ideològics.

De la Moldàvia soviètica a l’oficialitat del romanès (“moldau”)
El discurs lingüístic de l’URSS havia glorificat l’existència d’un bilingvism armonios moldau-rus. De fet, es tractava d’un fals bilingüisme que amagava una situació de diglòssia típica com a resultat de les polítiques de russificació, i que hom pot prendre a manera d’exemple de “bilingüisme mític” per a il·lustrar l’assaig canònic de L. V. Aracil. Com a reacció davant aquest estat de coses, la llengua romanesa va convertir-se a Moldàvia, a partir de la glàsnost gorbatxoviana, en un instrument de les aspiracions nacionals recobrades i, després, en un símbol de la independència. La situació era semblant al que s’esdevenia a les altres repúbliques no russes, totes amb una nació i un idioma titulars; però presentava aspectes propis molt marcats i sensibles, com ara la conveniència d’escriure amb un alfabet o altre (llatí o ciríl·lic), el desacord a l’entorn del nom més pertinent per a la llengua (romanès o “moldau”) o la convergència normativa amb els acadèmics de Bucarest. Després de l’eufòria inicial, el debat sobre el romanès —anomenat sovint amb paràfrasis com ara limba noastră, limba de stat, limba maternă, limba oficială, limba de instruire, limba neamului, etc. per tal de no ferir susceptibilitats— va guanyar en intensitat fins a convertir-se en un dels principals motius d’enfrontament del petit Estat pluriètnic.
La legislació lingüística ha mantingut durant anys el secessionisme lingüístic nominal (limba moldovenească) respecte del romanès estàndard, però estableix de diverses maneres la “identitate lingvistică moldo-română realmente existentă”. Dit altrament, es dóna força legal a la coexistència de dos glotònims oficials per a referir-se a la varietat lingüística comuna (el romanès o, si es vol, la seva varietat dacoromanesa). Aquest principi, avui acceptat de manera implícita per la major part de la classe política de Chișinău i assumit per la majoria de ciutadans, afirma nominalment una identitat moldava diferenciada i, alhora, reconeix els vincles de tipus històric i lingüístico-cultural amb la veïna Romania. El difícil exercici retòrico-discursiu adoba el terreny per a interessos que poc tenen a veure amb el conreu de les llengües, segons les majories polítiques i electorals de cada moment.

Moldoveniști i româniști
En funció del parer de cadascú sobre la identitat de l’ètnia majoritària de la República de Moldàvia i els discursos sobre la llengua, l’espectre ideològic es divideix entre els partidaris del moldovenism i els favorables a l’unitarisme (pan)romanès o românism.
Els moldovenistes, en primer lloc, combinen generalment el sentiment de pertinença a la nació i l’Estat moldaus amb una consciència lingüística assenyalada amb el terme “llengua moldava” i el recel vers un suposat expansionisme cultural de les autoritats de Bucarest. També és corrent que mostrin diverses formes d’afinitat amb Rússia, els seus productes culturals o els seus dirigents; tot i així, quant a les relacions del moldovenisme oficial amb Moscou, aquestes s’han significat d’ençà de la independència per un pragmatisme no exempt d’episodis conflictius, sobretot a causa de l’amenaça que el contenciós de Transnístria suposa per a la integritat de l’Estat moldau, o de l’acostament més o menys oportunista dels dirigents comunistes a la Unió Europea.
Els sectors româniști, per la seva banda, inclouen la classe política de signe liberal i europeista, així com la major part de l’elit intel·lectual de Chișinău. Defensen el caràcter romanès de la identitat dels moldaus, reivindiquen el terme “llengua romanesa” i els clàssics de la literatura i la historiografia comuna moldo-romanesa, i acostumen a veure en Romania el millor aliat per a la integració gradual en les estructures político-econòmiques d’Europa Occidental, sense que això impliqui necessàriament un desig de reunificació amb l’Estat veí: és a dir, que els unitaristes no són sempre unionistes.
Hom pot reconèixer encara un tercer grup, els defensors de la llengua i la cultura russes per sobre de les autòctones; però aquests representen una petita minoria formada per russos contraris a assimilar-se, amb la qual cosa la pugna ideològica té lloc sobretot entre els dos primers col·lectius.

La llarga disputa sobre els noms de la llengua
El moldovenisme consisteix en un projecte identitari que té el seu origen en la política cultural de la República Autònoma Socialista Soviètica de Moldàvia, creada el 1924 a la riba esquerra del Dnièster/Nistru, i que en la seva trajectòria i aplicació ens ofereix episodis sovint fallits i contradictoris, deguts als canvis sobtats en la línia oficial de la política soviètica. Tot amb tot, les tesis moldovenistes tornaren a escena no gaire temps després de la independència, passats uns anys d’acostament i entesa entre les autoritats moldaves i romaneses, i sobretot durant el període de 2001-2009, sota el govern del Partit dels Comunistes (Partidul Comuniştilor din Republica Moldova). La discussió sobre l’estatus jurídic de la dualitat moldovenească / română a la Moldàvia actual no és ni de bon tros un assumpte resolt, per la qual cosa convé que fem un breu repàs a un camí legislatiu que ens condueix fins al present.
Cap a les acaballes de l’època soviètica, tres lleis —Legea cu privire la statutul limbii de stat a R. S. S. Moldoveneşti, Legea cu privire la funcţionarea limbilor vorbite pe teritoriul R. S. S. Moldoveneşti i Legea cu privire la revenirea limbii moldovenești la grafia latină— aprovades entre el 31 d’agost i l’1 de setembre de 1989 estableixen l’oficialitat única de la limba moldovenească, escrita a partir d’aleshores amb grafia llatina en lloc de l’alfabet ciríl·lic. Dos anys més tard, la Declaració d’Independència (27 d’agost de 1991) fa referència al terme limba română com a limbă de stat i ratifica la reintroducció de l’alfabet llatí. Tanmateix, la Constitució de 1994, en l’article 13, decreta novament el glotònim limba moldovenească com a únic oficial, la qual cosa ha estat rebutjada durant prop de dues dècades pels sectors unitaristes (entre ells, quasi tot el món acadèmic). En l’endemig, el Tribunal Constitucional va decretar el 5 de desembre de 2013, en el context —no gens casual— d’un parlament de signe liberal i favorable a la integració en la Unió Europea, que el text de la Declaració d’Independència posseeix la categoria de norma constitucional i, per tant, preval sobre el dictat de la Constitució. Ens trobem davant d’una sagaç maniobra jurídica que suposa restaurar el carácter oficial de limba română sense esmenar el redactat de la carta magna. És ben significatiu el fet que en la resolució del tribunal s’al·ludeix a “denumirea ştiinţifică a limbii de stat”, es constata que aquesta segueix essent “o problemă de ordin politic”, i es disposa que cal determinar el nom de la llengua oficial “doar prin prisma adevărului ştiinţific, fără imixtiunea politicului” (“només a través del punt de vista de la veritat científica, sense ingerències d’allò polític”). D’aquesta manera s’atorga força de llei al criteri de l’Acadèmia de Ciències de Moldàvia (Academia de Ştiințe a Moldovei), que en dues resolucions de 1994 i 1996 havia establert el terme română com a denominació científica, i s’al·ludeix —a través de l’opinió del president del país— a l’existència d’una nació romanesa constituïda en dos estats, Romania i la República de Moldàvia, tot rebutjant la tesi moldovenista de “dues nacions, dues llengües, dues històries diferents”, la qual és qualificada fins i tot com a “ideologia pèrfida”. Aquesta representa actualment (primavera de 2015) la ideologia hegemònica a Chișinău, malgrat concitar una forta oposició en els ciutadans mentalment allunyats de Romania i la Unió Europea, en particular els polítics i votants comunistes.
Ben segur que el lector deu haver vist una sèrie de paral·lelismes entre les situacions descrites fins aquí i els discursos lingüístics a l’àrea de llengua catalana, especialment al País Valencià i a les Illes Balears. Són en conjunt, sens dubte, un tema d’estudi comparat molt revelador.

Referències bibliogràfiques
Bochmann, Klaus (1999): “À l’Est comme à l’Ouest, où les extrêmes (géographiques) se touchent: Moldavie et Galice devant le problème de la langue”, dins: Álvarez, Rosario / Vilavedra, Dolores (eds.): Cinguidos por unha arela común. Homenaxe a Xesús Alonso Montero. Santiago de Compostela: Monteagudo, 249-263.
Bojoga, Eugenia (2005): “L’évolution des normes linguistiques du roumain dans la République de Moldavie“, dins: Sinner, Carsten (ed.): Norm und Normkonflikte in der Romania. München: Peniope, “Études Linguistiques / Linguistische Studien”, 1, 212-243.
(2013): Limba română – “între paranteze”? Despre statutul actual al limbii române în Republica Moldova. Pròleg de Vitalie Ciobanu. Chișinău: Arc.
Ciscel, Matthew H. (2007): The Language of the Moldovans: Romania, Russia, and Identity in an ex-Soviet Republic. Lanham/Plymouth: Lexington.
Dungaciu, Dan (2005): Moldova ante portas. Bucureşti: Tritonic.
Erfurt, Jürgen (2012): “Sprachen und Sprachpolitik”, dins: Bochmann, Klaus / Dumbrava, Vasile / Müller, Dittmar / Reinhardt, Victoria (eds.): Die Republik Moldau / Republica Moldova. Ein Handbuch. Leipzig: Leipziger Universitätsverlag / Moldova-Institut Leipzig, 617-628.
King, Charles (2000): The Moldovans. Romania, Russia, and the Politics of Culture. Stanford: Hoover Institution Press, “Studies of Nationalities”.
Moranta, Sebastià (2013): “Eugeniu Coșeriu și așa-zisa ‘limbă moldovenească’: afinitate hispanice (València, Insulele Baleare, Galicia)”. Limba Română, 5-6 (215-216), 164-170, http://limbaromana.md/index.php?go=articole&n=2295 [18.5.2015].
Stati, Vasile (2003 / ²2011): Dicţionar moldovenesc-românesc. Chişinău: Tipografia Centrală, “Pro Moldova”.
Šišmarëv, Vladimir F. / Suchotin, Viktor P. / Michal’či, Dmitrij E. [Шишмарев, В. Ф. / Сухотин, В. П. / Михальчи, Д. Е.] (eds.) (1953): Вопросы молдавского языкознания [Qüestions de lingüística moldava]. Москва / Кишинев: Институт языкознания (Академия наук СССР) / Институт языка и литературы (Академия наук СССР, Молдавский филиал).
Baròmetre de l'ús del català a Internet