Zarzalejos, lejos, lejos
«Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d'animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi què passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cadascuna de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.
El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments...
...
I va acabant així:
Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d'aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més). Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l'atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d'un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: calvorotas (sic), mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos (sic), Carcalejos (sic) i, per acabar-ho de rematar, despojo intelectual i detritus humano. Amén.
Molt bé: l'estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, ... (l'article sencer)
En conclusió, Sànchez Piñol afirma que el senyor Zarzalejos dedica totes les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista. Això mereix un premi, millor si és europeu?
Doncs sí.
Podem llegir, en una detallada ressenya de l'agència EFE:
El jurado basó su decisión en «los méritos acumulados en su larga trayectoria profesional» y por «el valor implícito en la opinión, honesta y coherente, que le ha convertido en un referente de serenidad, diálogo y convivencia imprescindible en la turbulenta época por la que atraviesa el periodismo» en España.
En su discurso tras la entrega del premio, Don Felipe elogió a este profesional bilbaíno como ejemplo del «buen periodismo», entendido como «un servicio público que articula el debate cívico, contribuye a la plena vigencia de las libertades y favorece el entendimiento por encima del encono»...
La lista de galardonados en años anteriores incluye a Juan José Millás, Francisco Umbral, Manuel Vicent, Eduardo Haro Tecglen, Rafael Sánchez Ferlosio, Soledad Gallego Díaz, Iñaki Gabilondo, Jon Juaristi, Fernando Savater, Carmen Rico Godoy, Andrés Rábago ‘El Roto’, Maruja Torres, Chumy Chúmez, Raúl del Pozo, Juan Cueto, Sol Alameda, Arcadi Espada y Javier Pradera [i Xavier Vidal-Folch, el 2013]
El que no diu la ressenya, curiosament, és qui convoca el premi. Sort de La Vanguardia, que sí que ens ho diu:
I qui són aquests de l'Asociación de Periodistas Europeos? Doncs no és ben bé aquesta l'associació qui atorga el premi. L'autèntica Associació de Periodistes Europeus (APE) va ser constituïda a Brussel·les el 1963 amb l'objectiu de «reunir tots els periodistes convençuts de la necessitat d'una integració europea sobre bases democràtiques i decidits a defensar la llibertat d'informació com a condició indispensable per aconseguir aquest objetiu».
Seguint els mateixos principis, el 1981 es va constituir la Sección Española de la APE. Amb una certa lleugeresa calculada, la referència a la "Sección española" desapareix arreu, començant per la web de la mateixa secció madrilenya, ai, espanyola.
Entre les seves activitats suposadament orientades a la "integració europea" hi ha el cicle “España plural, Catalunya plural”, que organitzen amb la Fundación Diario Madrid i el Col·legi de Periodistes de Barcelona. "Muchos, desde posiciones distintas, sienten su voz secuestrada por el paroxismo político que viene marcando la agenda en los últimos tiempos, robando tiempo a la mesura y el entendimiento". A la primera jornada, “Lo que nos dice la historia/ La historia por escribir”, un ponent va presentar una visió "espanyola" -el Catedràtic d'Història, José Álvarez Junco- mentre que l'altre ponent va presentar, als assistents madrilenys, una visió "catalana": Joaquím Coll. A la segona edició, intitulada “Sociedades secuestradas”, els ponents foren Francisco Rubio Llorente, expresident del Consell d'Estat, i Manuel Cruz, Catedràtic de Filosofia contemporània de la UB [i mordaç crític del discurs sobiranista].
Tornant al premi que ha rebut José Antonio Zarzalejos (fill, per cert, d'un governador civil i Jefe provincial del Movimiento de Biscaia, el 1976-77), només vull afegir que no és el primer contacte amb aquesta Associació, ni de bon tros. Per ser més concret: consta a la web com a membre vocal del Consell Director!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada